El Ramon havia quedat aquell vespre amb el Sebastià per fer una cervesa. Havia accedit a sortir del seu racó i interaccionar amb algú perquè feia segles que no es veien. L’excursió nocturna va ser, però, ben poc emocionant. Només li calia baixar al carrer i fer quatre passes fins a arribar al local del carrer Princesa que portava el mateix nom que la seva ubicació. Es va asseure en una taula i va demanar a la cambrera una clara ben freda.

—Ei, Ramon! Quina puntualitat! Digna d’un professor! —va elogiar-lo el seu amic, que arribava cinc minuts tard.

—Va, no te’n fotis que visc aquí al costat. Per cert gràcies per venir.

—De res, noi! No conec aquest local i m’agrada sortir del meu barri. No com d’altres…

El Sebastià va demanar una canya i van posar-se al dia de la vida de l’un i de l’altre. De projectes vitals, no en tenien cap. Però el Sebastià era feliç perquè havia trobat una dona amb qui podia compartir el temps lliure. No aspirava a més, després d’un divorci que li havia costat molts diners i li havia tret les ganes d’embolicar-se altra vegada.

—I tu què? Has conegut algú?

—Què dius! A la facultat les companyes són totes casades i de vida social no en faig gens. I si vols que et digui la veritat, no és un tema que m’obsessioni.

—És que…, renoi! Ets ben difícil! No t’interessa ningú, nano!

—Ningú, ningú, no és cert. De tant en tant apareix una dona que em desperta la curiositat. Però en la majoria dels casos, tan bon punt hi he parlat un parell de vegades la curiositat s’esvaeix i jo puc continuar amb la meva vida.

—Solitària i ordenada…

—Solitària sí. Ordenada no gaire. Menjo a deshora, vaig a dormir tard, no sé quin dia és…

—I de veritat hi ha tan poques dones que t’interessin?

—O no és convenient que m’interessin…—rectificà el Ramon.

—Què vols dir?

—Doncs que de vegades sentim atracció per algú, però no és correcte.

—Casades? —insinuà el Sebastià abaixant la veu en to confidencial.

—O massa joves…

—Ai! Ja veig venir que m’estàs parlant d’alguna alumna! —aixecà les celles, picardiós.

—T’estic parlant en general! —El Ramon desvià els ulls cap a la seva copa de cervesa, que ja estava pràcticament buida.

—En general? Nano, que et conec! De qui es tracta?

—Res. Era un exemple. De vegades sentim curiositat per algú inadequat.

—I aquest «algú» té un nom?

El Sebastià era com un quisso amb el seu os. Quan l’agafava no el deixava anar. I el Ramon, que sabia que era de peus a la galleda, va acabar donant la informació.

—Es diu Sara. És una de les meves alumnes. Brillant, atenta, més madura que la resta, treballadora educada i… em recorda la Judit.

—Apa, ja hi som! Ramon, això és demencial. Has de poder oblidar aquesta dona! —L’alegria s’havia esvaït completament de la cara del Sebastià.

—Ja ho intento. No obstant, tampoc hi ha res dolent a recordar-la…

—No ho sé! Sembla que cerquis en una dona el reflex de la Judit. Això no és sa. Així no l’oblidaràs mai.

—Escolta, para el carro. Jo estic convençut que en puc conèixer d’altres ben diferents de la Judit que m’interessin. Però, casualment, la Sara me la recorda.

—I quants anys té aquesta noia? Si està estudiant vol dir que podria ser la nostra filla…

—Vint-i-tres o vint-i-quatre.

—I creus que li agrades?

—No vaig tan lluny jo. En tinc prou enraonant amb ella una estona a la cafeteria un parell de cops a la setmana.

—Sí home, però potser estaria bé tenir algú per anar a sopar, fer una volta o passar la tarda del diumenge veient pel·lícules en DVD, no?

—Potser sí, però no m’ho he plantejat.

En aquell instant el Pierre va entrar al bar i es va dirigir a la barra. Va parlar un moment amb la cambrera i va deixar un plec de papers, que devien ser propaganda, al taulell. Quan va veure el Ramon, el saludà. Aquest s’aixecà, després de disculpar-se un moment amb el Sebastià, i s’hi atansà. I donant-li un copet a l’espatlla el va convidar a prendre quelcom amb els dos vellards. Seria la millor manera d’acabar una conversa que al Ramon l’incomodava. El francès somrigué i acceptà l’oferiment. Agafà una cadira i segué amb ells a la taula.

—Mira, Sebastià, aquest és el Pierre, el noi francès que viu al pis de sobre del meu.

—Encantat! —va fer el Pierre amb el seu somriure d’orella a orella.

—Igualment —digué el Sebastià, captant la tàctica del seu amic—. Bé…, i com em volies explicar, la noia aquesta… com es diu? Ah sí, la Sara. I dius que és una excel·lent estudiant i que et desperta la curiositat…

—Sí home, ja t’ho he dit. És una de les poques estudiants entenimentades.

—Ah! Les dones! —exclamà Pierre, a qui acabaven de portar un got de vi—. Són l’alegria d’aquest món…

—Oi que sí? —corroborà el Sebastià—. Doncs aquí el nostre amic sembla que en vol prescindir…

—Mais non! Pas possible! Com vol prescindir de la sal de la vida? Nosaltres som molt senzills, molt bàsics. Però elles! Senyor meu, són tan complexes! No ho pensen també?

—I tant! —va confirmar el Sebastià—. Entendre-les és difícil, però té la seva recompensa.

—Si jo no us dic que no, carai! El que dic és que de vegades ens interessa algú que està fora del nostre abast.

—I per què fora del nostre abast? —va demanar el Pierre. Semblava que en lloc d’un quisso amb el seu os en tindria dos.

—Doncs perquè, per exemple, quan la diferència d’edat és massa gran la relació és impossible! —respongué el Ramon.

—Impossible is nothing! —sentencià el Pierre amb el seu accent marcadament francès—. L’edat no és el factor més important. Ja costa prou trobar algú amb qui tinguem quelcom en comú com per anar posant traves imaginàries. Què és l’edat sinó un factor purament construït per l’home!

—Una manera de mesurar el propi procés d’oxidació —intervingué el Ramon.

—Cadascú s’oxida de manera diferent. Uns més ràpidament, els altres més lentament. A uns no se’ls nota, a d’altres sí —digué el Pierre.

—L’oxidació hi és, creu-me. Que la vulguis notar o no ja és tota una altra qüestió…

—Doncs res, noi. Per molt que t’agradi la Sara, ja veig que tampoc no faràs ni un pas… —El Sebastià es va acabar la seva cervesa.

—Et recordo que fa només una estona m’has demanat per la seva edat, i m’has insinuat que podia ser la meva filla.

—Sí, perquè tu sempre has estat tan especial…

La conversa girà entorn el tema de les dones durant una bona estona, però ni l’un ni l’altre no van poder convèncer el seu amic. Cansat de l’obstinació del Ramon, el Sebastià preguntà per l’activitat com a promotor d’en Pierre i va acabar mig interrogant-lo.

Era prou tard quan tots tres van decidir marxar. Mentre el Ramon i el seu nou veí enfilaven escales amunt, el francès va dir:

—Podria venir un dia a la facultat a veure com és?

—Què vol dir?, a fer una visita? Suposo que sí. Podria venir a l’hora del descans i pregunta per mi. Sóc al despatx quaranta-nou.

—És a l’hora del descans que veu vostè la seva alumna a la cafeteria?

—Ja sé per on va! Vol venir a fer el tafaner…

No he estat mai en una universitat, no vaig tenir-ne l’oportunitat. M’atrau el món acadèmic, tot i que sempre he pensat que deu ser molt feixuc.

—Només és això?

—Sí. Tinc ganes d’observar les cares dels estudiants, a veure què hi veig.

—Indiferència hi veurà. Cregui’m.

—Puc venir, doncs?

—Vostè mateix… Per mi, cap inconvenient.

Es van acomiadar al replà i el Pierre va pujar al pis de dalt.

L’endemà a dos quarts de dotze, entrava a la facultat de Roc Boronat amb el seu característic somriure contagiós. Va demanar a l’entrada on podria trobar el professor Ramon Sagrera, i de seguida el vigilant li va indicar el despatx.

El Ramon l’esperava dret a l’entrada.

—Bon dia, Pierre. Com va?

—Molt bé! —Un grup d’estudiants desfilaven enriolats pel passadís—. Fins ara només he vist cares felices.

—Hauria de venir la setmana d’exàmens i veuria com canvia la cosa…

—Anem a la cafeteria?

—I tant…

—Què voldrà prendre? El convido jo. No em passa gaire sovint que em vinguin a fer una visita per aquí.

—Un cafè amb llet ja m’estarà bé.

La cafeteria era àmplia, ben il·luminada i moderna. Un pèl massa i tot per al gust del francès. Les simètriques taules blanques eren perfectament arrenglerades i a un cantó hi havia tot de microones per als estalviadors que es portaven el menjar de casa. Les cortines de plàstic acabaven de matar la placidesa d’aquell lloc de repòs. Encara bo que donava a un patí central i els edificis del voltant li atorgaven un punt de calidesa. El Ramon va demanar una infusió i el Pierre, un cafè amb llet. S’assegueren en una taula i començaren a intercanviar les impressions que el francès havia tingut. Fins ara tot li havia semblat fascinant. Seien un davant de l’altre. El Pierre podia llegir als ulls del Ramon que la Sara havia entrat a la cafeteria. L’edat potser oxidava, però no feia perdre l’espurna de determinats tipus de mirades.

La Sara va agafar una safata, es va servir un cafè amb llet i un croissant i va anar a seure a la taula del darrere del Ramon i el Pierre. Aquest va intentar prosseguir la conversa amb tota normalitat.

—I quantes hores de classe màxim al dia ha arribat a fer mai?

—Quan era jove vaig arribar a fer-ne dotze diàries. Però és terrible, les dues últimes un ja no sap ni el que es diu.

La Sara començà a beure’s el cafè amb llet i a mossegar el croissant. Quan el Ramon la va mirar, ella li va picar l’ullet. El Pierre es girà.

—Que vagi de gust!

—Moltes gràcies!

—Estudiant?

—Sí.

—De què, si no és indiscreció?

—De traducció i interpretació del francès i l’anglès. És el meu primer any.

—Oh! Le Français, ça vous plaît? —va fer el Pierre.

—I tant! —va continuar la Sara en francès—. El que passa és que encara no el sé prou bé.

—No li faci cas —digué el Ramon—. La Sara és una estudiant excel·lent. I una de les que primer treballarà. A més de l’anglès i el francès té molt bons coneixements d’alemany.

—No és cert. Vol quedar bé…—va fer ella tímidament.

—Pierre, li presento la Sara, una de les meves millors alumnes. Sara, li presento el Pierre, el meu nou veí.

Era una conversa a distància, amb ells en una taula cara a cara i la Sara darrere en una altra.. Ella s’aixecà i anà cap a ells amb la seva safata.

—Puc seure aquí? —demanà.

—Mais bien sure!

—Ah! Fa molt temps que viu a Barcelona?

—Cosa d’un mes. Però ja coneixia la ciutat perquè vaig venir fa un parell d’estius a treballar-hi.

—I a què es dedica? —preguntà la Sara.

—Sóc promotor d’esdeveniments i espectacles a la ciutat. Una mena de relacions públiques, però sense títol universitari.

—Promotor… Sona interessant.

—No està malament. Em permet entrar de franc als locals de moda i conèixer molta gent. Si vol, li podria donar entrades.

—No surto gaire jo. No tinc temps.

—I això? —volgué saber el francès.

—Treballo a jornada gairebé completa. I quan no estudio ni treballo estic força cansada. Vaig a sopar amb els amics de tant en tant o a festes privades. No s’ha de pagar un ull de la cara per estar-s’hi una estona. Entenc que a la gent els agradin les sales de festes i discoteques, però de moment jo n’he de prescindir.

—I què fa, Sara? —aprofità el Ramon.

—Faig de dependenta aquí a Glòries. La feina està bé. Molt millor que ser cambrera, per exemple, que seria molt estressant.

—S’ho pot compaginar millor amb els estudis, suposo.

—Sí. A més, ho tinc tot molt a prop. Visc a Poblenou i arribo a la facultat en deu minuts. I treballo a dues passes, com qui diu.

—Un barri molt maco, Poblenou. I molt interessant, perquè és una zona obrera i políticament força activa —informà el docent.

—Sí però jo, per a política o moviments socials no tinc gaire temps, francament. Ja m’agradaria, ja… I vostès on viuen?

—No em diguis de vostè, Sara. Sóc gran, però no tant… —El Ramon volia escurçar la barrera entre ells dos.

—A mi també em pots tutejar.

—El Pierre i jo vivim al Born, tampoc no gaire lluny d’aquí. De fet, vinc a peu a la feina.

—Doncs jo he vingut amb la velo… o com se’n diu?, la cicle?

—Bicicleta —corregí la Sara.

—Ah! Bicicleta! Com m’agradaria millorar el meu català!

—Si la Sara no estigués tan ocupada potser podríeu fer un intercanvi. Parleu una estona francès i una altra català.

—Bona idea! —exclamà ella, que ja s’havia acabat tot el croissant—. Podem quedar en algun lloc per prendre un cafè i xerrar una estona. Per a això sí que encara puc fer un forat a l’agenda.

—Doncs per mi perfecte!

—Et dono el meu número, Pierre.

Ell se’l va gravar directament al mòbil i acte seguit li va fer una perduda a la Sara. Després de rebre-la, la Sara va donar les gràcies per la conversa i va marxar tot agafant la safata.

—Carai!, quina visita més productiva, oi Pierre?

—Aquesta noia té cara d’àngel, no troba? M’agradaria saber si la puc pintar… Això de l’intercanvi ha estat molt bona idea. Voldrà que li doni algun tipus d’informació de la Sara?

—Però què diu ara! —reaccionà el Ramon visiblement emprenyat.

—No s’ho prengui així. La Sara és molt bonica i jo entenc que li agradi. És lògic que vulgui saber més coses d’ella. I potser a través meu…

—Miri! La Sara és una alumna meva i no tinc cap intenció d’espiar-la!

El Ramon es va aixecar i se’n va anar de la cafeteria deixant el Pierre sorprès sense entendre què havia fet malament.

*********

Pujà les escales de la biblioteca i va a anar a la sala del primer pis a cercar el manual de conducció que li havia recomanat l’Albert. Potser aquest li serviria més per entendre quatre coses que no li havien quedat clares tot i haver aprovat la teòrica amb només una errada. Va cercar el llibre a l’ordinador i el va localitzar. Seguidament va anar al taulell i va mostrar el carnet per poder endur-se’l. En treure el moneder de la bossa va veure sentir que li arribava un missatge al mòbil. Mentre mostrava el carnet va llegir-lo: Hola Sara soy Raúl ¿Te apetece salir esta noche a tomar algo o a cenar? Siento no haber escrito antes…

Ja no li interessava, no calia doncs respondré. Tanmateix tampoc va esborrar aquell missatge de text.

No es va entretenir per res i va arribar a les Glòries puntual. Sense pràcticament ni saludar va entrar a la gran botiga per anar al magatzem a posar-se l’uniforme de feina. S’havia d’organitzar la roba que acabava d’arribar i la Sara li va demanar a l’encarregada anar a magatzem a etiquetar i fer inventari. Necessitava silenci i ningú volia fer aquella feina feixuga.

A un quart d’onze la va trucar l’Albert que l’esperava fora per anar a sopar. Va trigar cinc minuts en embotir-se dins els pantalons texans i el jersei i va sortir amb gana de llop de la botiga.

Ell tenia la intenció d’anar a un restaurant de la Rambla del Poblenou però la Sara va triar el turc per ser més econòmic. El restaurant era modest però acollidor i el servei anava rapidíssim amb les comandes. No van trigar ni cinc minuts en servir.

– Quina gana que tenia! No he pogut ni sortir a fer un cafè amb llet avui!

-I això?

– Ens ha entrat gènere. Al Migdia el dinar també ha estat just perquè he fet un plat únic a la facultat i quan he començat la feina ja estava altre cop mig defallida.

– Què tal la universitat?

– Bé, tenim molts textos per traduir que és el que m’agrada. No obstant hi ha un curs obligatori de comunicació i ara estem veient els principis de la semiòtica. No els acabo d’entendre.

– I si estudies amb la Júlia? Potser si us ho mireu plegades ho entendreu millor.

– Va tan perduda com jo. A més tampoc no parlem gaire últimament.- La seva veu sonà agra.

– Ha passat quelcom?

– Res en especial. Senzillament la Júlia tampoc és el tipus d’amistat que em convé.

No va voler esmentar la sortida nocturna de la seva amiga amb la rossa del Martini i el Raül ni el xuclet al coll que li va veure l’endemà. Va sonar el seu mòbil i el va treure de la butxaca mentre s’apressava a mastegar i engolir el darrer tros de Schawarma. En mirar la pantalla i va reconèixer el número. Començava per sis, set, sis i només en sabia un amb aquella combinació.

– No l’agafes?

– Estic sopant amb tu. No és ningú important.

Estava tensa i va decidir no demanar-li d’anar a fer una cervesa després.

– Què fas diumenge? Si vols podem quedar, vinc en cotxe i anem a un indret on puguis fer pràctica d’aparcament.

– Quan vulguis.

– Doncs quedem a les cinc a Llull amb Roc Boronat. El carrer és ample i si pares un moment en doble fila no faràs nosa a ningú.

El sopar no va durar gaire més i la conversa tampoc. L’Albert va saber reconèixer el cansament i la tensió de la Sara. Aquell vespre s’havia posat nerviosa dues vegades. En parlar de la Júlia i amb aquella trucada. Les faccions de la noia s’endurien quan estava empipada i ho estava. Es van acomiadar, com de costum, amb dos petons a la galta.

*************

Era un quart de dues però el seu estómac reclamava menjar sense demores. Va entrar al Whole Foods, que per a ell representava l’esperit americà de l’ordre. Els articles, tots ells de preu elevat, estaven col·locats en prestatgeries fetes amb materials naturals i estaven il·luminats per potents làmpades de llum càlida. A la sortida cada client tenia assignat un color i una caixa de manera que no hi haguessin mai aglomeracions.

L’Igor es va comprar un pot d’olives i una bossa d’anacards i en va pagar uns onze dollars. Era però absolutament necessari per aguantar el discurs de l’editor abans del piscolabis amb l’equip de la redacció.

Va sortir esperitat del supermercat per agafar la línia blava en direcció al carrer quaranta-dos. Des d’allí no li va costar gaire, amb les seves cames llargues, arribar al titànic edifici on s’hi manegaven totes les noticies del món en forma de titular i totes les xafarderies de Nova York disfressades de converses a la sortida de la feina.

Quan l’ascensor es va obrir i va entrar a la sala es va trobar un dels editors responsables d’afers internacionals en ple discurs.

“Tenim l’atenció dels Novaiorquesos dirigida als països àrabs. Qualsevol noticia que vingui del països musulmans ven i ven molt. Però no és per les vendes principalment que ens hem d’orientar i hem de lluitar, és per satisfer la necessitat de saber i diria jo d’entendre el que passa al pròxim orient pel que hem de treballar dia a dia. La primavera àrab que va començar tot just fa dos any,s pot arrencar de la seva letargia aquests països que els Estats Units i Europa han vist sempre com a germans petits necessitats de tutela. No obstant, el seu impuls revolucionari ens està demostrant que potser ja són madurs per assumir democràcies plenes. Els Estats Units segueixen amb passió els esdeveniments i nosaltres no els hi donem tota la cobertura que necessiten. És per això que us he citat abans del nostre piscolabis. Vull equips que volin a països com Tunísia, Egipte, Síria, Algèria i que ens informin constantment del que passa. Les despeses estaran totes cobertes i ens calen un reporter i dos càmeres a cada país. Si les coses surten com hem planejat podríeu ser rellevats un cop al mes, tornar a casa durant quatre setmanes i volar de nou. Qualsevol despesa extra la pagarem gustosos. Penseu-vos-ho. Us donem dos dies per considerar l’oportunitat de ser part dels equips. Si us interessa veniu a parlar amb mi. I ara, amb el vostre permís dono pas a l’aperitiu d’aquesta tarda”.

L’Igor es va quedar de peu dret com si volgués fer ressonar les paraules de l’Arthur als seu cap. Podia ser una oportunitat única per compaginar la seva tasca de reporter amb els seus assumptes personals. No sabia encara exactament com es prendria la seva família aquella urgència de tornar a l’orient amb la seva mare tan delicada i malgrat tot sentia que ho havia de fer.

Va dirigir-se cap a la taula del centre i va agafar un plat per servir-se un parell de canapès i una croqueta de salmó provinent del mercat de l’estació central. Assaboria l’excel·lent vianda quan va sentir una veu darrere seu:

– T’hi apuntaràs oi?

– Hola Daniel! Doncs m’ho estic pensant.

– Escolta. Creus que tinc possibilitats de que m’hi enviïn com a fotògraf.

– Normalment no és el que fas oi? Tu escrius reportatges no fas fotografies.

– Recorda que quan vaig entrar aquí va ser en qualitat de fotògraf. Va ser xamba que comencés a escriure.

– És veritat. Escrius tan bé que sovint m’oblido que ets fotògraf… podries demanar que t’hi enviessin. T’interessa?

– Que si m’interessa? Una experiència així és el que estic cercant precisament. Ei! I si anéssim junts a algun d’aquests països? Tu ja tens experiència i em podries ajudar.

Aquell noi que es podia fer pesat tenia quelcom que li agradava. Era Impulsiu, entusiasta, apassionat i extravertit. Si hagués tingut un fill li hagués agradat que fos com ell.

– A mi m’agradaria anar a Egipte.- Féu l’Igor amb el seu característic to sec.

– Fantàstic! Se’n podria escriure uns articles molt colpidors? Saps el que està passant allà amb les dones?, saps que de cop i volta no poden sortir al carrer ni amb texans perquè les agredeixen? No et pots ni imaginar com d’interessant podria ser escriure una història des de la perspectiva d’una dona.

Hi havia quelcom molt cert en les seves paraules, pensà. Una cosa eren els conflictes bèl·lics i les revolucions però el món estava donant l’esquena a una lluita diària que no per ser menys sagnant deixava de ser menys cruenta. La batalla de les dones per ser considerades com a ciutadanes amb els mateixos drets que els homes. I precisament Egipte era un focus d’interès perquè el moviment d’alliberament de la dona era molt actiu en aquell país.

-Escolta. Si vols demà al matí a primera hora anem a córrer. – Digué l’Igor pausat.- Quan acabem vens a casa ens dutxem i venim a la redacció a parlar amb l’Arthur i presentar la nostra candidatura. Què te’n sembla?

Els ulls del Daniel es van eixamplar i els seus llavis van dibuixar un enorme somriure. Per aquell noi la invitació de l’Igor era un acte de reconeixement de mèrits. Va passar la resta de la vetllada la va passar entre núvols mentre l’Igor dubtava si anar a veure els seus pares o la seva germana.

A dos quarts de nou, quan ja portava una bona estona parlant amb companys de redacció que amb prou feina havien intercanviat amb ell mai més que dues frases, va decidir anar a veure la Masha. Es va treure el mòbil de la butxaca i la va trucar. Va sonar molta més estona del que era habitual i quan finalment va sentir la veu de la seva germana, aquesta li va sonar distorsionada.

-Masha, sóc l’Igor. Tot bé?

Un silenci llarg el va posar sobre alarma.

-Sí. Estic bé. Que li passa res a la mare?

– No. De cap manera. És que mira. Sóc a la redacció i he pensat que potser podríem            veure’ns una estona.

– Ui. No ho sé, estic cansada.

Sonava estranya i distant.

– Estàs esperant el teu marit. O potser ha acabat d’arribar i no és oportú?

Si la Masha estava ovulant certament tindria plans per la resta de la vetllada. Però això no li ho podia preguntar directament.

– No. No hi és. És que no em trobo gaire bé.

– Masha, què tens?

– No em facis cas. Tinc la regla i no estic d’humor.

La regla. La Masha s’estava posant sota massa pressió i allò segur que era contraproduent.

– Nina, escolta, i si vinc una estona?

A l’altra banda del telèfon l’Igor va sentir el so inconfusible d’una respiració pertorbada pel plor.

– No. No per favor! No vinguis que no cal. Estic bé, una mica cansada només.

– D’acord doncs. Ens veiem demà? Podem dinar plegats si vens al Bryiant Park. M’ho faré venir bé per sortir una estona.

– Sí. No. No ho sé. Et truco demà cap a les dotze i decidim llavors si no et fa res.

– No, és clar que no. Fins demà princesa.

– Fins demà.

Va tallar ella la comunicació i l’Igor romangué uns segons observant la pantalla del mòbil com si hi hagués d’aparèixer la resposta al malestar de la seva germana. Quan baixava altre cop per l’ascensor va decidir anar de tota manera a casa de la Masha. Tampoc era tan lluny. Caminà fins el carrer trenta-tres. Ella vivia amb el seu marit a prop de la Pennsylvania Station en un modestíssim bloc no gaire alt de totxo vermell. No obstant, tota la simplicitat d’aquella casa s’oblidava ràpidament quan s’entrava als amplis i moderns pisos del seu interior.

Algú sortia del bloc i l’Igor va aprofitar l’oportunitat per entrar-hi de manera que quan va arribar al cinquè segona va fer sonar el timbre sense haver-se anunciat abans. No va haver-hi resposta ni tampoc sentia cap soroll. Ho intentà novament. Altra volta es va trobar en la companyia del silenci. Agafà el mòbil de la butxaca i va trucar la Masha. Al cap d’uns instants va saltar el contestador.

L’Igor va tornar a tocar el timbre tres vegades i tot colpejant la porta amb el puny cridà:

– Masha! Sóc l’Igor. Estàs bé? Obre fes el favor!

Va repetir l’operació fins que finalment va creure sentir remor dins de l’apartament. S’apropaven a l’entrada. Ella va obrir tímidament amb els ulls plorosos i les galtes vermelles. De la cua amb que s’havia recollit el cabell se n’havien desprès vàries grenyes.

– Igor! Què fas aquí? Ja t’he dit que no calia que vinguessis….

Encara dret a l’entrada amb la Masha també dreta a l’altre banda de la porta entreoberta l’Igor va sentir l’olor de l’alcohol. Sense repensar-s’ho va obrir-la del tot mentre deia:

– Em deixes passar oi?

L’entrada donava a una àmplia sala d’estar on hi havia un gran sofà blanc davant d’una pantalla de televisió de dimensions desorbitades. A un cantó del sofà hi va divisar una ampolla buida de vi negre ajaguda al terra.

L’Igor va abraçar fort la seva germana.

– És per la regla? Per no estar embarassada? Ja hi quedaràs, nina no t’amoïnis…

La Masha va començar a sanglotar.

– No és això.

– I doncs?

– Està sempre de viatge i quan arriba tampoc para mai per casa. Senzillament em truca i anem a sopar a algun lloc.- La seva veu era difícilment intel·ligible a causa del plor i de l’efecte atordidor del vi. – No vol ser aquí. És com si intentés fugir de casa seva, de mi, de la nostra incapacitat per tenir un fill. I jo em passo els dies i les nits sola. I quan ens veiem està distant, no sap ni com tractar-me…

– Masha, Masha- féu amb veu conciliadora- no serà que us esteu posant massa pressió amb això de l’embaràs? Ha de ser també frustrant per a ell no poder-te donar el que tant vols…

– No es tracta del fill Igor! Es tracta de que em demostri una mica d’afecció, una mica d’interès! Quan es a Nova York va a entrenar amb els amics, a córrer pel Central Park, a jugar a tenis, fa de tot menys estar amb mi!

L’Igor va sospirar. L’Alfred l’estava deixant de banda.

– Nina, escolta. No està bé que estiguis tan sola, t’estàs obsessionant amb el teu embaràs i et sents desanimada. La solitud en aquests moments no et va bé.

– No puc atabalar sempre les amigues amb els meus problemes! I tampoc els ho vull explicar. No porto tant de temps casada per haver entrat ja en una crisi. És patètic!

– No és una crisi. És un mal moment…

– En té una altra…

Ell trigà uns segons en reaccionar. La mirà als ulls.

– Masha què dius? No ho pensis això que et fas mal!

– Que sí. Està amb una altra! Per això no té ni ganes d’estar amb mi. Com s’entén altrament el seu comportament? Estem setmanes sense veure’ns i quan torna tampoc fem res plegats!

– Ei, ei, és raonable se t’hagi passat pel cap. Però hi haurà una explicació més lògica. No cal pensar el pitjor…

La noia es va anar calmant a mida que el seu estat d’embriaguesa desapareixia. Els seus ulls verd-blaus mostraven encara les ramificacions vermelles del plor però la seva dicció reflectia la pèrdua de l’efecte de l’alcohol. L’Igor preparà un te i tot prenent-lo va convèncer la seva germana de que fes la seva bossa amb quatre coses i que passés uns dies a casa amb ell.

No li va dir res dels seus plans d’anar a Egipte. En el seu estat no era convenient.

*********

El vent pentinava enjogassat la superfície fosca de l’aigua en què es reflectia, tota encimbellada, una lluna creixent. La nit era fresca i agradívola vora el mar i el xiuxiueig de les minses ones apaivagava el foc bleïdor que esbordellava l’ànima de la Silvia. Havia d’aprendre encara a fer marrada sense que l’opinió dels mes propers se li clavés com un ganivet. Tancà els ulls i s’endinsà en la melodia del mar que la bressolava incondicionalment. Evocà el tacte del Marc, l’olor de la seva pell i en el pessigolleig del seu cabell sobre el seu ventre quiet. Les sensacions que li deixava la reviscolaven durant dies i per això cercava un moment de pau per repassar-les totes, una a una, i assaborir-les sense cap interrupció. El que més li agradava era el seu tacte aspre i turgent alhora. Tanmateix, la seva olor també la reconfortava perquè li recordava la llenya que cremava a la llar de foc del poble on vivia de menuda. Només hi havia quelcom que li enterbolia la sensació d’assossec que sentia pensant en ell. Intentà apartar aquella reflexió però, altre cop, fou més fort que ella. El seu rostre, el rostre del Marc s’esvaïa de la seva memòria tan bon punt ell sortia per la porta de casa seva.

La Silvia tenia desenes de teories per explicar aquell fenomen cruel. Una d’elles era que potser hi havia quelcom en la cara d’ell que li resultava dissonant. Els ulls verds potser. Sempre li havien semblat de gat. O el nas, més aviat nyaufat. I, de fet, quan s’hi posava, sempre aconseguia fer tornar a la ment cadascuna de les parts de la seva faç. No obstant, no podia acabar el trencaclosques i tornar-li a veure la fisonomia i havia d’esperar la següent trobada a casa seva per fitar-lo directament als ulls i reconèixer-lo. La Silvia sospirà. No es volia esdernegar aquell moment de solitud i pau amb un pensament negatiu. El Marc representava un esquitx d’energia en la seva vida i aquesta no era precisament un pou xarbotant de sensacions.

S’aixecà del terra i espolsà la tovallola. Just enfilava les escales que la tornarien al Passeig Marítim quan sonà el mòbil. Mirà la pantalla i veié que era la seva germana Yolanda. No li venia de gust garlar amb ella en aquells moments. Adesiara en necessitava un respir. La Yolanda era extravertida, es feia amb tothom i portava un ritme de vida ivarsós, amb tot de gent que l’envoltava i una colla d’amics que, com ella deia, eren especials. La Silvia en canvi era callantívola i poc amant de les multituds. No tenia gaires amistats però hi confiava plenament. Era curiós que haguessin arribat a ser tan diferents tot i compartir la mateixa infantesa serena a Begur. La Silvia respirà profundament intentant adverar en l’aroma que percebia el mateix que conegué de la platja del poble. El mar la conhortava quan ella se sentia indefensa davant els envitricolls de la vida. De nou sentí el mòbil però aquest cop era una trucada impertinent. Agafà el dispositiu i veié que era la Yolanda. Probablement només necessitava consol perquè havia tornat a partir peres amb el xicot de torn. En aquest sentit eren també ben diferents i per això la Yolanda no entenia com la seva germana podia viure envescada en una història que no anava ni endavant ni endarrere. La celístia il·luminava la sorra gèlida i intacte. Gairebé ningú seia a la platja a aquelles hores a l’hivern tret dels solitaris, els borratxos o els enamorats. El primers no la molestaven, pels segons era massa d’hora i els enamorats li donaven esperança. El mòbil deixà de sonar i la Silvia el mirà amb recel. No agafar les trucades de la seva germana li semblava una traïció, fins i tot quan pensava que no seria res important. No era diferent aquell vespre, així doncs marcà el número tan bon punt s’hagué tret la galvana de sobre. La respiració de la seva germana semblava alterada i les paraules sortien més o menys ordenades però a batzegades, com si li calgués dir quelcom de bursada. Hi havia hagut un atemptat a Alep, just on el Marc havia anat a fer un reportatge. O no era el lloc on estava treballant en aquells moments? Un seguit d’imatges desendreçades i cridaneres martellejaren el cervell de la Silvia a qui el cor li féu una fiblada, tot començant a bategar de manera foragitada. Un mal pensament li esgaripà l’ànima. I si li havia passat quelcom? Donà les gràcies a la seva germana i penjà acuitadament. Connectà el mòbil a internet per visualitzar les notícies. Aquell acte atroç mostrava altre cop l’avolesa de la que era capaç l’esser humà. La Silvia es posà a tremolar. Era una possibilitat remota però existia. Hagués volgut seure en un dels bancs del Passeig Marítim per contemplar altre cop la lluna. Aquella companya seva havia estat còmplice de les seves displicències i mals moments quan era petita i ara la vetllava tímidament. Allò era quelcom que compartia amb la seva mare. L’astre, que vivia a l’ombra del que anomenaven rei, les captivava i apaivagava les seves afliccions. Ella no es podia pas queixar. No havia viscut, com la seva mare, junyida a un marit que no la tenia en compte en res, que li esbordellava la felicitat amb la seva manca de sensibilitat. No, ella havia triat la solitud ordenada i silenciosa amb el cor ple de l’anhel de qui espera trobar, per fi, una ànima pariona. O de qui té, de tant en tant, un company a qui admira i li dóna uns moments de felicitats escàpols. Com el Marc. O potser era més que això ell? Una lluna esquinçada il·luminava el passeig Marítim, una lluna similar a la que contemplà una nit d’estiu quan els seus pares la trobaren plorant llàgrimes silencioses de cara a la finestra. «Nina, què et passa?». Li hagueren de preguntar vàries vegades fins que la Silvia pogué parar de sanglotar per dir quequejant « és la lluna, me l’han tallada… ». La mare la va abraçar i el pare escalfí en una rialla sincera i cridanera. Ara, una Silvia ja adulta fità el planeta canviant i tancà els ulls. Una calrada d’enuig li encengué les galtes. Com podia ser tan egoista quan tanta gent estava patint? I com podia maleir-se els ossos per la seva relació amb el Marc quan ell representava una espurna de vitalitat en una rutina que s’havia cobert de llangor feia temps? Era massa tard per penedir-se d’haver deixat que ell entrés en el seu cor tot i la seva professió arriscada… Esguardà de nou la lluna, empegueïda per si la veia algú, i les llàgrimes li brollaren lentament. Mig a la foscor, provà de recordar la seva mirada picardiosa i els seus cabells díscols i gruixuts. Els seus llavis dibuixaven un somriure sempre discret, no apte per algú que com ell es dedicava a passejar-se per indrets desconeguts i sovint hostils. Poc a poc, les peces del trencaclosques s’anaren disposant harmoniosament una al costat de l’altra fins que la Silvia adverà el rostre del Mar i desitjà que no tornés a fugir. No li hauria de dir en algun moment el que sentia per ell? O potser ell no ho volia escoltar perquè coneixia el patiment dels qui l’estimaven i s’emparava en una relació “distant”? Una magnífica tàctica del seu cervell allò de no recordar la cara d’algú amb qui només es pot mantenir una relació a mitges. Ho era, si més no, als ulls de la seva germana que no l’acabava d’entendre i de la societat en general, per a la que ella continuava estant sola. L’estimació oculta no comptava i menys en un món que feia deu anys s’havia convertit en un espai virtual on només s’hi existia si es publicava a facebook. Una amistat de xarxa social hagués semblat a la majoria més real. S’entristí en pensar que l’opinió d’aquells que l’envoltaven era, sovint, més forta que la seva pròpia. Ja feia temps que debatia amb si mateixa sobre si la seva relació amb el Marc es podia considerar autèntica. I ni tan sols ella ho sabia. Tanmateix, quan no el veia durant dies, a voltes setmanes, la seva absència la feia endolar-se. Ell existia durant una part de la seva vida només. Potser com la lluna. No la veia les vint-i-quatre hores del dia però tenia la certesa que hi era perquè la tornava a veure de nit. I el Marc sempre regressava. El pànic aparegué de nou amb aquesta darrera consideració. Què passaria si algun dia no ho feia? Un bri d’aire fred li acaronà la cara i li vingué un calfred. Fos on fos esperava que estigués bé, que no l’hagués enxampat aquell atac, ni qualsevol altre al que la terra semblava haver-se avesat. Potser seria més fàcil estimar un oficinista, o un fuster, o un professor, que no tenen professions arriscades. Per què s’havia hagut de fixar en ell?

Mirà d’asserenar-se abans de tornar a casa. Viuria amb l’ànsia al cor fins que rebés un missatge del Marc. I seria feliç quan es tornessin a veure abans que ell marxés novament del seu costat. Hagués estat millor no conèixer-lo? Espolsà aquell pensament de seguida. No. No era millor viure a soles sense ningú amb qui sentir-se viva de debò ni que fos per unes hores. Precisament ell, que veia la mort i el patiment tan propers, necessitava algú a qui tornar per assossegar-se i la Silvia li donava escalfor incondicionalment, sense preguntes ni exigències.

Començava a fer fred i caminà ràpidament tot i no desitjar tornar a casa amb immediatesa. La buidor del seu pis li faria basarda aquella nit. Havia de lluitar contra la por de la incertesa i per això avançà lentament. Ja era tard quan arribà a l’edifici i posà la clau al pany. Un grinyolar familiar la saludà mentre tancava la porta darrere seu. Pujà amb recansa fins al segon pis amb desgana. De cop, una ombra immòbil l’espantà i albirà una figura asseguda a l’escala i, per segona vegada, el cor de la Silvia féu un salt. Lentament el noi anà aixecant el cap que amagava entre els genolls, ajupit com un xiquet indefens. La llum que entrava per la finestra del replà mostra els seus ulls enrojolats i enterbolits per unes vivències que colpejaven l’ànima, i per unes emocions reprimides artificialment. No obstant, els seus llavis esbossaren un somriure en veure-la a ella i estirà un braç per poder agafar-la a per la cintura. Encara arraulit, ensorrà el seu cap a la panxa de la Silvia, que l’agafà amb força.

– T’he trobat a faltar. Necessitava tornar a casa!

Ella s´hi apropà i l’abraçà per sentir la seva flairança salabrosa de nou. I els dubtes que tan sovint els martellejaven s’esvaïren de les seves ments  mentre el món desapareixia al seu voltant, a la claror de la lluna esquinçada d’aquella nit serena, que ho era tan sols en indrets afortunats de la terra…

 

 

 

Altre cop sentí unes veus cridaneres i obrí els ulls. La passejada pel barri copte amb la Bushra i la compra posterior l’havien deixada esmaperduda. Ja gairebé no sabia si acusava la calor sufocant, la gran sensació de sequedat, o el bombardeig insaciable de preguntes de la seva única amiga, que l’assetjava amb àvida curiositat. Es va aixecar del llit i va anar cap al menjador. La finestra, aclaparada per la cortina blau fosc, provocava un efecte blavenc sobre la cambra que tranquil·litzava la Laura i li recordava el mar que li quedava tan llunyà.

L’Ahmed no tornaria fins tard. Ara ja havia començat a fer amics a la feina i sortia amb ells a l’hora de dinar. Al vespre, de vegades també li trucava per dir-li que no l’esperés per sopar. No compartia la vida social amb la seva dona. Barrejar esferes no era gaire comú a Egipte. Va pensar d’anar a la cuina on l’esperaven els deures. Havia d’aprendre els principis de la gastronomia àrab, altrament decebria la família del seu marit. Malgrat tot, preferia romandre a la sala d’estar. Va treure de la calaixera el seu manual d’àrab, i asseguda a la cadira va començar a estudiar l’abjat. Va repassar totes les lletres. Allò que la nun i la ta lligades a altres lletres només es distingissin per la quantitat de punts que portaven a sobre era confús. Altres signes també s’assemblaven i només els punts els diferenciaven. Un cop repassat l’abjat va fer un primer exercici de lectoescriptura ajudada d’un diccionari. Era relaxant poder seure a la taula a fer deures. Aquell interval de temps que el seu marit li havia regalat inconscientment era un moment preciós del dia. Seure i aprendre. No ho havia pogut fer mai. De menuda li agradava molt anar a l’escola. Però quan arribava a casa, sa mare li engegava quatre crits si veia sa filla obrir els quaderns d’escola. «¡Laura, desgrasiá! ¡Qué hases con esas pamplinas cuando tu madre tiene las manos llenas de callosidades de tanto fregá el bar! Ya te estás viniendo a ayudarme. A ver si te crees que nos hemos venido para aquí tu padre y yo pa que nos salgas una vaga!». Als deu anys ja no tenia temps per repassar per a l’escola. I als onze va desaparèixer el seu pare. Va marxar un dia i no va tornar. Aquesta va ser la versió de sa mare.

Passà el temps volant fins que el telèfon sonà,irreversible. S’aixecà per agafar-lo al rebedor.

—Hola, Laura. Com estàs?

—Bé, gràcies. I tu? Com va la feina?

—Molt bé. Escolta, recordes el Sergei? Aquell rus que et va portar el moneder que t’havies deixat sobre la taula al cafè?

—Sí, és clar que el recordo.

—Doncs ha vingut avui a entrevistar algú aquí i ens hem vist. L’he convidat a sopar, si no et fa res…

—No, és clar que no em fa res. Tinc ganes de parlar amb gent. És molt bona idea. Vols que prepari quelcom?

—No. No ens hi podem arriscar. L’he convidat a sopar al restaurant. És prop de casa, a la vora del Nil. Ja veuràs com t’agradarà.

—Ho sabré trobar?

—Segur. Camina recte pel carrer Lofti Hassauna en direcció al Nil fins a la plaça. Tira després com si volguessis agafar el carrer Tahrir i queda’t el més prop del riu que puguis. Allà hi ha nombrosos restaurants. El que he triat jo té les taules i les cadires blaves. Quan el vegis seus a la terrassa. Jo arribaré més tard.

—A quina hora heu quedat?

—A les deu.

—Escolta, ara he de tornar a la cuina. Ens veiem després. T’estimo.

La Laura mirà el rellotge. Eren dos quarts de nou. Es va arreglar, va tornar als llibres durant una estona i va marxar suficientment d’hora per arribar la primera. A aquella hora del vespre l’aire era més respirable, lliure del núvol de gasos que desprenen tants cotxes. Els que circulaven, tanmateix, avançaven anàrquics esquivant els carros amb mules i imposant amb els clàxons el dret a infringir les regles de trànsit. Enmig d’aquella jungla, els semàfors tenien una funció purament simbòlica, i la Laura va haver de travessar la via amb quatre ulls.

La terrassa era fàcilment distingible. Amb taules i cadires blaves ressaltava visiblement. Va entrar per veure si hi veia el seu marit o el rus. No hi havia ningú conegut. Només el que semblaven famílies o grups d’amics gaudint d’un sopar que, de ben segur, no devia ser econòmic. Va sortir i va seure en una taula. Un cambrer vestit amb camisa blanca, americana negra i corbata li va preguntar què volia prendre. Va demanar una ampolla d’aigua perquè era el menys car. No portava gaires diners per no haver de tocar els seus estalvis. Anava fent amb el que li donava l’Ahmed, que era poc generós.

El cambrer portà la comanda. La Laura en va fer un primer glop amb la vista posada al Nil, que en aquella hora foscant adquiria el seu caire misteriós. El riu li retornà la promesa que s’havia posat a la maleta en emprendre la seva aventura cap a una nova vida. El Caire era exotisme i llibertat. A Gavà l’havien reduïda a ser cambrera de bar i escarràs a les ordres de sa mare. Conèixer l’Ahmed li va obrir una porta aquell únic estiu de la seva vida que passar a Ceuta amb la seva tieta. Al Caire hi tenia el seu marit; a Gavà només li quedaven poques amistats. Va somriure en veure unes nenes en uniforme enjogassades amb una baldufa a la taula del costat. Ella havia deixat els jocs puerils de banda per satisfer les necessitats d’un negoci que sa mare va tirar endavant amb el seu ajut. Li havia costat la infantesa i no volia perdre també la joventut.

Aquell va ser l’argument que va presentar al Moisés quan va intentar convèncer-la de que no marxés amb el seu marit. Era un bon amic. L’únic, potser, de la seva vida. La seva amistat il·lícita havia sobreviscut totes les proves de foc. Intentava recordar quantes vegades aquella relació els havia portat problemes, quan la veu del Sergei la va tornar al present.

—Hola, Laura! Fa estona que esperes?

—No gaire, no. De fet, tot just m’han portat l’aigua.

— Doncs ja gairebé te l’has acabada…

—És aquesta sequedat terrible. Sento que em deshidrato per instants…

La Laura demanà una altra ampolla. Al cap d’uns instants, el mateix noi d’abans va aparèixer portant a la safata l’aigua, enclaustrada com el geni de la llàntia, i una llauna de Birrel. La cervesa sense alcohol que bevia mig Egipte i que produïa, sàviament, l’empresa Heineken.

—Shukran shasilan! —va fer la Laura.

—La shukran a la washib! —va fer el cambrer amb una reverència.

—Fa un temps agradable a aquesta hora, no trobes? —digué mentre obria la llauna.

—Sí i tant! Ara és quan el Caire em sembla més bonic. No es veu tan brut, ni es nota la pols i la sorra a l’aire. Llàstima que no tinc gaires oportunitats de poder sortir a aquestes hores. L’Ahmed arriba tard i cansat a casa, i la meva veïna Bushra només desatén el seu marit de tant en tant. Durant el dia ens passem moltes hores plegades. Però quan el marit arriba a casa, ella està per ell.

—Tradició musulmana.

—Suposo.

—Què et sembla el Caire fins ara? T’adaptes bé a la vida d’aquí?

—M’adaptaria si parlés l’àrab, que és el que més necessito per ara.

Va aparèixer de nou el cambrer portant-los un menú en àrab. El rus observava perplex com la Laura mirava atentament les lletres.

—Saps llegir?

—N’estic aprenent. L’Ahmed diu que només necessito saber parlar l’àrab, però jo crec que per ser autònoma del tot em cal saber-lo llegir i escriure.

-—I què penses fer?

—De moment, amb la Bushra hem comprat un manual i estic fent els exercicis corresponents. Però avanço molt lentament. De fet, vaig tan lenta que crec que aprendré abans a cuinar els plats d’aquí. Tot i que a mi la cuina no se’m dóna gaire bé. Imagina’t! I això que a Gavà cuinava per als clients. Però el que preparàvem era senzill. La cuina àrab és molt més elaborada…

—Has pensat d’anar a alguna escola a aprendre l’àrab?

—No sé si li faria gaire gràcia a l’Ahmed. M’ha passat pel cap sí. M’ajudaria en el meu dia a dia i hi coneixeria gent.

—El teu francès és molt bo.

—D’aquella manera. Tu sí que, per força, deus dominar uns quants idiomes, oi?

—Tres i mig només. El rus i l’anglès els sé bé. El francès el vaig aprendre a l’escola de segona llengua materna quan vivíem a Rússia, i l’àrab l’estic aprenent amb les meves estades aquí.

Van continuar parlant de la seva feina. El Sergei intentava interrompre el fil de la conversa per esbrinar més sobre la Laura. La perspectiva d’una espanyola al Caire li semblava d’allò més interessant. Però ella menystenia la seva pròpia opinió. Es considerava una persona poc instruïda.

—Hola! Sento molt el retard! —es disculpà l’Ahmed fent un petó a la Laura—. Un dels cuiners ha cremat el plat principal i teníem clients importants. No ens quedava perca fresca i ens l’han hagut de portar d’un altre hotel. Sort que entre nosaltres ens ajudem.

—Doncs quina vetllada has tingut avui, no? —va fer la Laura, amb uns ulls com unes taronges. Comparat amb el seu avorrit dia, qualsevol incident a l’hotel li semblava una gran notícia digna de la portada del diari principal del Caire.

—Quina nit més bonica! —va fer el nouvingut.

—Sí. Abans ho comentàvem amb la Laura. La nit fa que el Caire sigui més màgic encara.

—Feia temps que volia gaudir d’un sopar prop del Nil. Alguns vespres, de camí a casa, passo per aquí i observo la gent a les terrasses contemplant els creuers i penso: «un dia has de venir a sopar aquí amb la Laura».

—Ara sentiré que faig d’espelma!

—No! —va refutar ella—. No t’hi sentis. L’Ahmed i jo no fem gaire vida social aquí i ens agrada parlar amb gent. Jo pràcticament només tinc dues persones amb qui conversar, l’Ahmed i la Bushra.

—I la informació que li donem és, evidentment, repetitiva i limitada… —ironitzava l’Ahmed jovialment.

—Home!, la teva rutina és més emocionant que la de la Bushra… Ets l’encarregat de la cuina d’un hotel de luxe. Ella s’ha quedat de mestressa de casa… tot i que va anar a la universitat, sabeu?…

—Sí, però ara prefereix cuidar del seu marit, oi? —va desviar l’Ahmed—. No et deixis enlluernar per la carrera de la nostra veïna. No tot és anar a la universitat en aquesta vida.

—Probablement no. Però m’hauria agradat continuar els meus estudis. I em fa molt contenta veure que hi ha dones que s’han pogut formar i que tenen ments més obertes que la meva, que m’he passat la vida tancada al bar familiar.

—Ei, però ara ja no cal que treballis a desgrat! Tens temps per tu, pots quedar amb la teva amiga, pots dedicar-te més a la teva pròpia casa…

—Sí, tens raó. Però potser trobo a faltar tenir un objectiu. Per això se’m fa estrany que la Bushra hagi deixat la feina i no l’enyori. Jo voldria tornar a treballar.

—Què dius! Com vols treballar si no saps àrab? Trobar feina serà impossible sense la llengua… —la dissuadia l’Ahmed.

El Sergei va percebre que allò podia convertir-se en una baralla familiar i va canviar de tema.

—I tu, Ahmed? Com t’estàs adaptant a la vida al Caire? Ets d’aquí?

—No i sí. Bona part de la meva família és egípcia. Però quan jo era petit vam haver de marxar al Marroc.

—Per feina?

—Ma mare de jove tenia el cap ple d’ocellets i es va posar en assumptes que no li pertocaven. Quan va conèixer a mon pare es va decidir que el millor seria canviar de país i mantenir-la allunyada de segons quines idees i influències.

—Quines idees? —va preguntar la Laura, encuriosida.

—Tant se val! Eren només ximpleries…

No hi va voler insistir. Coneixia les respostes seques de l’Ahmed. El convidat va mirar la Laura amb ulls comprensius. Com a reporter sabia com d’important era satisfer la curiositat.

Una lleugera brisa va refrescar l’ambient i va portar altres temes de conversa en aquell vespre que per a la Laura representava la primera escapada de l’àmbit purament familiar. En acabar el sopar, van decidir que havien de tornar a repetir l’experiència i s’acomiadaren efusivament. Agafats per la mà, l’Ahmed i la Laura van tornar cap a casa sense parlar, assaborint la companyia mútua en el silenci permès entre còmplices. Un cop tancada la porta de la llar, l’Ahmed s’endugué la Laura al dormitori. I entre carícies i paraules dolces, la va fer sentir altre cop la noia més afortunada de tot Ceuta. La que havia robat el cor al moro més guapo de la ciutat híbrida l’estiu més meravellós de la seva vida.

***************

 

El Ramon mirava contínuament el rellotge de la paret de davant seu, però tenia la impressió que no passava l’estona. A l’aula tots els alumnes, dispersats per la sala en forma d’amfiteatre, observaven el plec de fotocòpies que ell els havia repartit i llegien el text o bé s’entretenien parlant amb el company. De tant en tant, vigilaven el mestre amb un cop d’ull i deixaven anar un somriure sorneguer.

Definitivament, la jovenalla d’avui dia era ben irreverent i ell cada cop tenia menys ganes de fer-los classe. Al cap i a la fi, els seus alumnes no hi posaven gens d’interès. Només estudiaven per als exàmens, no tenien retentiva i oblidaven immediatament allò que havien après.

Aquell dia, però, el Ramon estava més pendent de la porta d’entrada que no pas del rellotge. Com més minuts passaven, més es confirmava la seva sospita que la Sara, una de les poques alumnes que l’escoltaven amb atenció i que, a més a més, tenia talent, no arribaria.

La vigilava des que l’havia coneguda. El seu esguard i el seu somriure franc li recordaven la Judit. La mateixa mirada encuriosida, i aquell seu caminar amb les passes juntes, com si intentés no fer soroll.

S’entretenia fent veure que fullejava també el text que havia donat als seus alumnes, sense deixar de pensar que la Sara potser havia caigut malalta. Era estrany, però, perquè el dia anterior feia bona cara. A més, la lliçó era tard i no podia haver quedat adormida. La seva absència el feia posar nerviós. L’abellia passar per la cafeteria i asseure’s al costat seu per xerrar una estona. Però avui no podria. Hauria de fer el seu cafè sense la companyia d’algú agradable.

A dos quarts de tres acabà la lliçó. El Ramon, alleujat, guardà els fulls dintre la cartera i s’acomiadà de l’alumnat rutinàriament. Pràcticament ningú no li respongué. Feia només deu anys, quan el professor marxava de l’aula els deixebles solien retornar-li la salutació o l’aplaudien al final de la sessió. Això ja feia temps que s’havia acabat. Els estudiants moderns reflectien només una total indiferència i incredulitat. La majoria el veien com una figura obsoleta i completament prescindible, convençuts com estaven de poder trobar tota la informació necessària per a la carrera a Internet. «Tots són una colla d’internautes autistes», considerava el mestre.

Tot baixant per les escales del metro, li vingué al cap que ell també s’estava convertint en un autista. Pràcticament no sortia del seu cau. Quan havia estat l’última vegada que havia vist l’Eduard? o el Daniel i la seva dona? Tots els amics tenien vides autèntiques, mentre que ell només vegetava.

Va arribar al Parc de la Ciutadella. Feia un dia rúfol, però caminar li venia de gust. Va travessar el recinte per sortir al passeig d’Isabel II i continuar fins a Colom. Com sempre, hi havia dotzenes de turistes deambulant al voltant de la columna i l’estàtua. Evidentment, ignoraven que per als nascuts als anys seixanta aquell monument fos un bastió d’una Barcelona desapareguda. Al Ramon, però, ja li estaven bé els canvis de la ciutat. Per fi estava oberta al mar i els ciutadans podien gaudir de la platja sense necessitat d’agafar el cotxe.

Passejar el feia sentir jove. Va decidir tirar Rambla amunt per caminar una estona pel Passeig de Gràcia. El que havia estat prop de l’antiga Riera d’en Mallà en una època que li era aliena, s’havia convertit en primer carrer comercial per als àvids compradors estrangers. Es va aturar a la casa Batlló per contemplar-la durant uns minuts. Potser era aquell edifici, precisament, la raó que el mantenia allunyat del centre. Era el preferit de la Judit. I mentre admirava la seva arquitectura, li feia l’estranya i dolorosa sensació que la veuria aparèixer a ella en qualsevol instant.

La Judit no envelliria mai. No obstant, això no era cap consol.

El Passeig de Gràcia, com sempre, també estava ple de turistes prenent refrescos a les terrasses. El Ramon es fixà en una colla de nois asseguts en una taula que assaborien una sangria. «Renoi! A les quatre ja aniran ben contents.» Però la joventut ho permetia tot! Fins i tot el pitjor dels estats d’intoxicació etílica. Molts d’aquells joves potser acabarien la nit anant de gairell i cridant incongruències pel carrer. Tanmateix, com que eren turistes i deixaven divises ningú no se’ls miraria malament. I és que feia anys que Barcelona semblava un abocador incontrolat per a tots aquells que cercaven una vàlvula d’escapament a la seva vida.

I ell? On podia anar ell? De moment, a casa seva. Tornà enrere i en uns vint-i-cinc minuts arribava al carrer Princesa. Una gran porta pintada de marró feia pensar que els habitatges de dintre devien ser mansions senyorials, però ell trobava que el seu pis no ho era gens. El primer tram d’escala estava ben arreglat. S’havia donat una mà de pintura a les parets de l’entrada i estava degudament il·luminada. Quan es deixava enrere el primer replà, però, el color de les parets canviava rotundament a un to granat completament deslluït.

Posà la clau al pany, la girà mitja volta i la porta s’obrí fàcilment. Al capdavall, tampoc no posseïa res que convingués protegir. D’objectes de luxe no n’hi havia. El més valuós que es podrien endur els lladres seria el televisor de pantalla plana. A banda d’aquell aparell, l’únic que valia la pena era la nevera, i quins malfactors estarien disposats a baixar tres plantes carregats amb un electrodomèstic de segona mà que, per molt bo que fos, s’hauria de mal vendre a qualsevol botigota? Mal negoci robar al seu pis.

Encengué el llum del rebedor i deixà les claus sobre un petit moble a l’esquerra que li havia regalat l’Eduard. Ell no tenia ganes de dedicar-se a la decoració. Què en diria el seu amic Sebastià si visités el pis? Que li faltava un toc femení, definitivament.

Va anar a la cuina per servir-se un got de llet, que assaborí lentament i de peu dret. Feia dia d’anar a comprar quelcom al xinès per endur-s’ho a casa.

Tot just tornava a posar-se l’abric quan sonà el timbre de la porta. Esperà a sentir-lo de nou per assegurar-se’n. Potser algú s’havia equivocat. A aquella hora, qui li havia de voler fer una visita?

En obrir la porta, un noi ros relativament jove li somrigué d’orella a orella. «Deu ser un mormó que em vol convèncer de canviar d’orientació religiosa», recelà el Ramon.

—Bona tarda! —el saludà el noi amb un accent marcadament francès.

—Bona tarda —respongué ell amb cara d’expectativa.

—Sóc el Pierre, el seu nou veí. Visc sobre el seu pis, al tercer, sap? Fa poc que m’he mudat.

—Encantat. Jo sóc el Ramon. Puc fer quelcom per vostè? —Sonà sincerament groller, però havia decidit marxar i volia acabar aquella conversa de seguida.

—Sí, de fet sí. Bé, jo… voldria disculpar-me, primer de tot.

El mirà fixament als ulls. Què podia haver fet el noi per disculpar-se?

—Bé, és que jo he comès un petit error.

—No l’entenc.

—Miri, jo m’he instal·lat al pis de dalt…, però com que l’apartament és tan gran he decidit llogar-ne dues habitacions.

—Em sembla fantàstic. I això què té a veure amb mi, si es pot saber?

—Doncs res…, que quan vaig posar l’anunci a Internet, en lloc de dir que vivia al tercer vaig dir que vivia al segon. I ara tots els que vulguin veure el pis trucaran a la seva porta.

El Ramon es va fer el càrrec de la situació. «Un d’aquells estrangers que busquen pis i en relloguen mitja superfície. Perquè un apartament de quatre cambres fóra massa gàbia per a tan poc ocell i massa despesa innecessària. I molt probablement, ell es quedarà el dormitori més gran, cobrarà un mínim de dos-cents o tres-cents euros per la resta d’habitacions i acabarà pagant un lloguer pràcticament ridícul. Un negoci rodó i poc controlat.»

—Entenc. Ho tindré en compte i els reenviaré al seu pis, no hi pateixi. Espero que no organitzi cap visita a altes hores de la matinada…

El noi rigué nerviós.

—No, és clar que no. Seran de les tres a les vuit, que és quan jo treballo.

—Doncs no s’hi amoïni, que ja ho tinc en compte.

—Fantàstic. Moltes gràcies pel seu temps. Em penso que l’he enganxat a punt de sortit.

—Doncs sí. De fet, estava a punt d’anar a comprar-me quelcom al xinès.

—El menjar xinès és fabulós!

El Ramon se’l mirà de cap a peus. O bé aquell noi pretenia ser amable o perdia oli i li estava tirant els trastos. Tant se valia. No tenia ganes d’esbrinar-ho.

—Li fa res que l’acompanyi? A mi també m’agrada el menjar xinès i encara no sé on hi ha bons restaurants per aquí a la vora.

S’ho va rumiar. No li feia gràcia la companyia, però era la millor medicina contra la seva solitud i el seu pèssim humor. Havia de tornar a relacionar-se.

—Si vol, acompanyi’m. El restaurant on vaig no és gran cosa, però el xop suei està força bo.

El Pierre passà tot l’àpat explicant, com en estat d’embriaguesa, el motiu de la seva estada a Barcelona. Es guanyava la vida fent propaganda dels esdeveniments de la ciutat i en les estones lliures es dedicava a la pintura.

—I què pinta?

—Principalment cares.

—Cares? —repetí sorprès el Ramon.

—Sí, cares.

—Puc preguntar-li per quin motiu pinta cares? Per què no pinta paisatges?

—Les cares són més interessants. Quan veiem un rostre, aquest ens transmet automàticament una determinada sensació. Associem amb aquella persona unes determinades qualitats, que pot o no tenir. Però si només veiem el retrat no ho sabrem mai. Ens quedarem amb aquella impressió que ens provoca la pintura.

—No és una mica frustrant?

—Frustrant? El què?

—Precisament això, no arribar mai a saber si aquella cara realment revela el veritable caràcter d’una persona.

—Això depèn. De vegades arribo a conèixer-la. Veig una cara que m’interessa i li demano si la puc pintar.

—Així com així?

—Sí. Per què no? Quin mal hi ha?

—No cap, però com reacciona la gent? S’ho pren bé?

—La majoria sí. Els afalaga que els vulgui pintar, que trobi la seva fesomia prou interessant, i per això es deixen retratar. Tots som una mica narcisistes, en el fons.

El Ramon recollí amb la forquilla la resta del xop suei que no aconseguia agafar amb els pals. Ell no es considerava narcisista Feia anys que passava desapercebut, i no li sabia pas gens de greu.

—Doncs jo prefereixo ser invisible. I de vegades penso que ho sóc i tot. De fet, fa anys que tinc un somni recurrent. Passejo per Ciutat Vella amb l’estómac buit i entro a un dels nombrosos establiments d’alimentació dels seus carrerons foscos. Els dependents no m’atenen. Torno a preguntar educadament el preu d’un producte, però no obtinc resposta. Empipat, crido al dependent per demanar-li que em cobri la compra. Però l’home, que ni em veu, agafa els objectes que he posat al taulell i els deixa altre cop a les prestatgeries. Llavors, enrabiat, busco un altre establiment, i torna a passar exactament el mateix. A l’últim arribo a la conclusió que sóc invisible. I aquest sol ser el final del meu somni. Em desperto i no sé si he d’estar sorprès, angoixat, content, o si realment he de canviar de vida.

—Bona pregunta. I vostè a què es dedica?

—Endevini-ho.

—És escriptor.

—Escriptor?

—Sí. És el que he pensat quan l’he vist, que potser és escriptor.

—Em sento afalagat. La vida dels escriptors deu ser bohèmia i apassionant. Però el decebré. Sóc professor de traducció a la Universitat.

—Professor? Això també és força interessant.

—Li sembla interessant? Doncs cregui’m que no ho és gens.

—Està sempre envoltat de gent jove.

—Això li sembla estimulant? La gent jove? Si encara no té experiència…

—Però té energia!

—Però l’energia sola no va enlloc si no està ben canalitzada, Per desgràcia, la majoria de joves d’avui dia només la fa servir per anar a la discoteca a bellugar-se sota l’efecte perniciós de l’alcohol o les drogues.

—Això pensa dels que l’han de jubilar, dels que són el seu pla de pensions?

—Pla de pensions? A nosaltres no ens retirarà mai ningú. Si hem d’esperar que ens jubili aquesta jovenalla que puja, ja estem ben posats!

El Pierre somrigué. Un altre detractor de la joventut. Potser tindria l’oportunitat de fer-lo canviar d’opinió.

***************

Pujà escales amunt a tota pastilla. Li quedava el temps just de deixar la carpeta, menjar una poma, posar-se les vambes i anar a la classe de conducció. Tan bon punt entrà al pis es va desempallegar de la jaqueta i va deixar la bossa pesada sobre una cadira del passadís. Un cop al bany es va rentar les mans tot mirar-se al mirall. Anava un pèl despentinada, però no tenia temps per arreglar-ho. A la cuina va triar una poma i hi va clavar dues mossegades. Després es va calçar les vambes que tenia guardades en un armari-sabater a l’habitació del centre. I en tornar a agafar la bossa, no ho va poder evitar i va prendre el mòbil amb l’esperança de trobar-hi un missatge del Raül. No en tenia cap. I això que ella ja n’hi havia enviat tres només per demanar-li com estava. Si no els havia rebut era inútil enviar-ne un quart. I si els havia llegit i no responia, també, perquè volia dir que passava d’ella. No hauria haver-se’n anat al llit amb ell tan irreflexivament. No ho feia mai, això. Però li havia semblat tan encantador amb els cabells rossos, els ulls clars i el seu aspecte descurat de noi maldestre i no acabat de fer… El seu somriure sensible l’havia engalipat. Potser s’havia equivocat.

A Llacuna amb Roc Boronat l’esperava el seu instructor de cotxe.

—Bona tarda, Sara. Com anem?

—D’aquella manera. Estic una mica nerviosa avui perquè demà tinc examen. Suposo que ho notaràs…

—A veure, doncs.

Com sempre, va canviar de marxes massa lenta. I a la rotonda de Colom es va desviar del seu carril i va acabar ficant-se al del mig sense senyalitzar. L’instructor anava mig remugant, i als tres quarts d’hora ja estava visiblement malhumorat. La Sara també. Aquelles classes li costaven un gran sou. A més de la feina al Zara havia de fer de mainadera els caps de setmana. No li quedava ni temps per esbargir-se.

Un cop a Poblenou, el monitor li va fer donar un parell de voltes més. A la cruïlla del carrer Roc Boronat amb Doctor Trueta la Sara va fer una parada massa llarga per cedir el pas. L’instructor, veient que l’aprenenta no es decidia a arrencar el cotxe, no va poder evitar l’emprenyada i va deixar anar uns sospirs que a la Sara li van fer venir ganes de plorar.

Va baixar del cotxe desanimada. Li agradava conduir però era un desastre al volant. El carnet, però, el necessitaria ben aviat perquè li havien ofert una feina d’intèrpret els caps de setmana i s’hauria de desplaçar. Ben mirat, amb la nova feina guanyaria més amb unes hores dissabtes i diumenges que amb tota la setmana a la botiga. Així, doncs, l’esforç pagava la pena. O això havia pensat al principi.

Va donar una volta per desemboirar-se. En el precís moment en què volia tornar a casa va sonar el mòbil.

—Júlia, hola! Què tal?

—Bé. Escolta, és l’aniversari d’un amic d’una amiga i han organitzat una festa a Gràcia aquesta nit. T’hi apuntes?

—Uf! Estic rebentada i de mal humor. Amb les classes de conducció no progresso; ahir a la feina ens va caure la bronca perquè ens han tornat a robar molt de gènere; i per rematar, no he estudiat prou per a l’examen de la setmana vinent.

—Sara! T’anirà bé sortir… Només seràs jove una vegada.

—No ho sé. On és la festa?

—A Gràcia, prop de Joanic. Agafes la línia groga i en un moment hi arribes.

—Passa’m un sms amb l’adreça i m’ho penso…

—D’acord… Ara te l’envio.

A les deu del vespre la Sara entrava a l’edifici del Torrent de l’Olla seguint les indicacions de la Julia. Hi havia força joves bevent i conversant i un parell de convidats semblaven estrangers. Els pisos compartits podien ser l’espai idoni per conèixer gent d’altres països i intercanviar vivències i punts de vista diferents.

Es va servir un suc de taronja, va arreplegar quatre patates de bossa i va decidir donar un cop d’ull a tot el pis, un habitatge gran però allargassat, ombrívol i senyorial. Algunes de les habitacions tenien balcó. Era agradable per a tenir-hi plantes. Tanmateix, la proximitat a la casa veïna devia impedir de fer gaire vida en aquell apèndix de l’habitacle. En una de les cinc habitacions del pis la Sara hi va trobar la Júlia conversant amb un noi.

—Ei Sara, has vingut! Ets tota una campiona. Mira, et presento l’Albert, estudiant de Medicina.

—Hola! —el va saludar amb un somriure.

El noi es va atansar i li va fer dos petons.

—I tu què fas?

—El mateix que la Júlia. Estudio Traducció.

—Això sí que té futur. Trobaràs feina aviat!

—De fet, la Sara ja ha tingut una bona oferta. Li ha vingut de la universitat mateix. Un dels professors es va adonar de seguida del que valia i li va proporcionar un contacte per concertar una entrevista. Dintre d’uns mesos ja la tindrem treballant de debò…

—Caram, doncs, això sí que és fabulós! Jo no tinc tantes possibilitats. Em passaré anys d’interí o treballant en alguna mútua privada. Però abans hauré de patir les privacions econòmiques dels que han de pencar als restaurants, als bars o com jo de mecànic. I sort que els meus pares em donen una quantitat cada mes, altrament m’ho passaria ben magre… Ja pots estar contenta de la sort que tens. No deuràs una fortuna a la teva família…

—No, no la deuré perquè no en tinc, de família… no pròpiament dita.

L’Albert es va empassar de cop l’oliva del seu Martini. Havia volgut elogiar la noia, però no havia estat oportú enfocant el tema… Esperava no haver despertat cap record dolorós.

—Em sap greu això de la teva família…—quequejà—. Ja veig que l’he espifiada. Quin mal començament, oi?

—No passa res. Ho tinc més que superat. Tinc un padrastre que em va passant el mínim i jo em guanyo la resta. El pis és meu. I com que no pago lloguer, les despeses les cobreixo bé amb el sou que guanyo a la botiga. Els extres ja són una altra cosa…

—Ja t’han presentat tot el personal de la casa? —féu ell en un intent de fugir del tema que havia encetat inoportunament.

—No. De fet, tot just he arribat….

—Doncs serveix-te més beguda que ara coneixeràs la fauna del nostre pis!

La va estirar del braç fins a la cuina. Allí li va presentar la Mònica, infermera de l’hospital i xicota d’un altre habitant de la casa amb un nom que no va poder recordar. A la cuina només hi havia tres persones, enfeinades preparant plats d’amanida. La Sara se’n va acomiadar amb timidesa.

A la cambra del davant, un grupet seia a terra al voltant d’un gran llit on un noi de cabells llargs tocava la guitarra.

—Aquest és l’Estanislav. Estudia al conservatori i és aquí per un semestre. Fa dos mesos que viu amb nosaltres i ja sap parlar una mica de català. Quan deixi de tocar te’l presentaré. És l’únic que no es dedica, ni es vol dedicar, al món de la salut. Molt refrescant, perquè altrament només parlaríem de la vida a l’hospital…

A la següent habitació, la de l’Albert, les parets eren plenes de fotografies d’ell en indrets exòtics. Una parelleta s’estava fora al balcó gaudint del aire nocturn. La Sara va repassar ràpidament els paisatges.

—Com has viatjat!, quina sort! I això que dius que el sou d’interí és una misèria…

—Els viatges me’ls pago amb la feina a l’hospital. Però també redacto foto-reportatges i de vegades aconsegueixo vendre’ls…

—Foto-reportatges! Que interessant! I en quin idioma els escrius?

—Anglès.

—Potser jo també podria intentar-ho…, per guanyar uns diners extra. I per sortir una mica… No he pogut viatjar gaire, jo.

—Doncs ja veurem què hi podem fer…

El noi del balcó es va apropar de manera sospitosa a la noia i ella no va fer res per evitar-ho. L’Albert va agafar de la mà la Sara, i la va estirar fora de l’habitació.

—Deixem aquests dos sols una estona, que sembla que s’entenen prou bé.

La propera habitació semblava un camp de batalla. El llit de matrimoni dominava clarament l’espai però quedava mig disfressat per la quantitat d’objectes que s’hi amuntegaven. Al terra hi havia caixes de cartró plenes de roba i llibres que encara no s’havien col·locat a les prestatgeries. A les lleixes, que recorrien dos panys de paret, l’únic que s’hi havia posat eren un parell de samarretes brutes i mal doblegades.

A un cantó de l’habitació un noi alt i prim parlava animadament amb una noia de cabells llargs fins la cintura. A la Sara, quan el va veure, li va fer el cor un salt.

—Mira, Sara —li va avançar l’Albert—, aquest és un altre dels de la colla de l’hospital, el Raül. Ja fa un temps que viu aquí, però encara no s’ha instal·lat del tot, com pots veure. Aquest estil “provisori” el fa sentir més lliure.

L’Albert va cridar el Raül, que desvià per uns instants l’atenció de l’escot de la rossa exuberant i albirà una Sara incòmoda. Aquesta no va tenir temps de reacció perquè l’Albert, agafant-la pel braç, ja l’havia portada davant de tots dos.

—Us presento. Raül, aquesta és la Sara.

—Sí, ja ho sé, ja ens coneixem… Ei, què hi fas per aquí?

El Raül no havia d’haver revelat tanta familiaritat, pensà la Sara. Podia semblar com si ella hagués estat una presa fàcil d’un caçador de mena. No era la impressió correcta de cara a l’Albert.

—I això? —l’Albert volia esbrinar la mirada de la Sara.

—No res, un vespre vàrem coincidir en un bar mentre feia unes copes amb unes amigues. D’això ja fa un temps…

—No tant! Com van els estudis, Sara —va dissimular el Raül per no delatar-se davant la seva possible nova conquesta.

—De moment vaig una mica atabalada, però ja me’n sortiré.

—La Sara ha rebut una oferta per fer d’intèrpret, saps? Serà una de les primeres alumnes de la facultat que tindrà una feina relacionada amb el seu camp! No és fantàstic? Probablement cobrarà més que nosaltres!

—Bé, això si aconsegueixo treure’m el carnet. Perquè ara com ara no em va gaire bé!

—Potser podria fer-te unes classes extra, si vols! Jo tinc un cotxe que m’ha passat mon pare.Tot i que no gosaria circular amb algú sense carnet, sempre et puc ensenyar a aparcar. I així t’estalvies uns diners.

—Quant costen ara? —va preguntar el Raül.

—Pago seixanta-sis euros per una hora i mitja de classe. I em passo el cap de setmana fent hores de més a Glòries per poder-m’ho finançar.

—Uf! Quina barbaritat! —va intervenir la rossa del Martini—. A mi m’ho van pagar els meus pares com a regal quan en vaig fer divuit. No em gastaria pas aquest dineral per poder agafar un cotxe.

—No és que me’l vulgui gastar jo tampoc, però no em queda cap més remei.

—I un préstec? —suggerí el Raül—. Això et permetria no haver de treballar tantes hores per pagar aquest extra.

—Ho he demanat al banc, però necessito una nòmina regular i jo tinc contracte per obra i servei fins la campanya de Nadal de l’any vinent. Després, com que ja portaré amb ells molt temps i potser no em voldran fer fixa, em fotran fora i buscaré una altra botiga.

—I un bar? —proposà la rossa—. Al bar es guanyen moltes propines.

—Sí, però l’horari és més aviat nocturn i llavors no seguiria les classes del matí. Ja aniré trampejant la situació com pugui. De tota manera, gràcies per les idees.

—De res.

—Albert, què teniu per beure? Em vindria de gust un vi o una cervesa.

La mirada de la Sara no deixava dubtes. Volia anar-se’n d’aquella habitació, i a ell ja li estava bé, desitjava ser la seva única companyia. Van anar a la cuina i va servir-li un Marqués de Riscal fresc. La convidada assaboria el primer glop deixant que li passegés per la boca uns segons abans d’empassar-se’l. No havia estat una bona idea anar a aquella festa i preferiria no haver vist el Raül.

—T’agrada?

—Sí gràcies, molt bo. És un dels meus vins favorits, tot i que en general prefereixo el negre. —Ella seguia mirant la copa.

L’Albert la va notar incòmoda i va encetar un nou tema de conversa.

—Què et sembla el nostre pis? El tenim prou net, oi, per ser una colla d’estudiants majoritàriament masculins?

—Sí, força net. I és molt cèntric! Gràcia és un bon barri per als estudiants. Hi ha un munt de cafès i bars interessants. Però nosaltres ho tenim millor perquè tenim el mar prop…

—Important per a tu, pel que veig…

—I tant! M’agrada el mar i els espais amples. Per això m’encanta al meu barri.

—On vius?

—A Poblenou.

—Línia groga. Doncs ho has tingut molt bé per venir aquí, no? No has ni de fer transbord…

Després d’una estona s’hi afegí l’Estanislav. El músic va deixar de tocar un parell d’hores la guitarra per sentir-se part de la festa. Just quan tots tres xerraven animadament, la Júlia va acostar-se al grup per acomiadar-se de la Sara. Anava a la plaça de la Virreina a fer unes cerveses amb el Raül i la rossa. La Sara volia advertir la seva amiga, però no va tenir temps ni possibilitats de fer-ho d’una manera discreta. Així és que va servir-se un altre Marqués de Riscal, va acabar la conversa i va marxar cap a casa un pèl desanimada.

***************

Eren les quatre de la tarda i la Sara es despertà de la seva becaina esglaiada pel crit d’un veí. Obrí els ulls i mirà el mòbil que havia deixat a la tauleta de nit per si rebia un missatge del Raül. S’aixecà lleugera i es posà les vambes tot considerant si tindria temps de fer les compres, tornar a casa i posar la carpeta a la motxilla per anar a la universitat. Va fer cap   al rebedor, agafà dues bosses de la calaixera i les claus i sortí de casa. Trià el camí que passava per davant de la biblioteca vigilada per una de les moltes xemeneies de Poblenou. Al supermercat situat dins el mercat hi comprà formatge, pa, nous, mandarines, enciam, plàtans i xocolata. Després s’arribà a la polleria del carrer Joncar.

—Com van les classes? —l’interrogà la dependenta tot netejant un pollastre.

—Molt bé. Però m’esperen una pila de traduccions per fer, i els exàmens, i no tinc gaire temps per estudiar.

—No pots demanar un parell de dies lliures a la feina i així t’hi poses?

—Suposo que sí. Però necessito els diners, i no em puc permetre fer festa ni tan sols un cap de setmana.

—I de pretendents com vas?

—Malament com sempre. No hi ha manera…

—No ho entenc. Deuen ser cecs els xicots d’avui dia… i no hi ha ningú a la facultat que et faci el pes?

—I ara! Els companys de classe són avorridíssims.

—Doncs si que anem bé!

—No gaire, no.

La Josefina embolicà el pollastre en paper d’estrassa i el posà dins d’una bossa que la Sara va agafar d’una revolada. La va saludar i va marxar rabent per deixar les compres a casa i anar a la facultat del carrer Roc Boronat. Abans de tornar a sortir comprovà el mòbil. El Raül no havia mostrat senyals de vida en quatre dies.

Entrà a l’aula mig plena i hi va veure la Júlia que aixecava el braç i somreia.

—Sara! No vas venir ahir! No saps quina classe magistral et vas perdre…

—Fantàstic, ara em faràs sentir remordiments!

—Què va passar?

—Que estava baldada i necessitava dormir. La campanya de primavera ens fa fer moltes hores extra perquè just hem rebut el gènere nou i els que ja havien vist els aparadors i ja no s’hi fixaven ara els tornen a mirar. A més, estem preparant la Setmana Santa, que és molt intensa perquè compren els d’aquí i els turistes, i l’encarregada vol incrementar les vendes. Ja no aguanto el ritme. Vàrem trigar més d’una hora per quadrar els inventaris després de tancar la botiga. I quan vaig arribar a casa no tenia esma de fer la traducció…

—Dona… Però és millor venir, encara que no tinguis els deures fets…

—Ja ho sé, ja, però se m’han acumulat una pila de coses… La nevera també la tenia mig buida. Havia de posar una rentadora i anar al banc perquè no entenc un dels rebuts que m’han passat. I si venia, ja no ho podia fer… Són dos-cents euros, saps? Una clavada més com aquesta i ja no puc comprar res fins a finals de mes.

—Si vols que t’ajudi m’ho dius. O si saps que no pots venir, em truques i jo llavors t’escanejo els deures i te’ls passo.

—Moltes gràcies! Ets un sol d’amiga.

La Júlia es fixà en la marca de xuclet del coll de la Sara.

—I aquesta marca?

—Un noi que vaig conèixer l’altre dia…

—I que t’ha deixat cansada i planxada… potser tant com la campanya de primavera…—féu l’ullet.

—No cal exagerar…-—va dir tot abaixant la mirada cap al paper—. Es diu Raül i no és d’aquí. És molt atractiu…

—Vaja, et van els estrangers…

Va mirar el mòbil il·lusionada abans de desconnectar-lo per començar la classe i aparegué un sms. L’obrí esperant que fos d’ell, però comprovà decebuda que era publicitat de la companyia de telefonia.

El professor entrà a classe i anà a seure a la taula situada davant els alumnes. La Sara i la Júlia van treure un bolígraf de l’estoig. Amb ulls escrutadors, el docent escorcollà l’aula i enregistrà les cares presents i les absents. La Sara hi era. Seria un bon matí, doncs.

Entretant, el Raül arribava a l’hospital tard com de costum. Se’n va anar cap a la sala, obrí el seu armariet i es posà la bata blava. Portava un plec de papers amb tot d’explicacions sobre les interaccions i efectes d’uns medicaments amb els altres, que no s’havia llegit encara. Faltava poc per a l’examen, però no havia aconseguit motivar-se per estudiar. A més, al pis compartit hi havia hagut una festassa darrere una altra, i així no es podia concentrar. Li aniria bé quedar amb el Jonathan per repassar el cap de setmana. El problema era que el seu número el tenia al mòbil que s’havia deixat a la motxilla al metro.

Fins ara no havia trobat a faltar aquell estri que tanta gent considerava imprescindible . Havia vist noies que el deixaven a la tauleta de nit amb el volum al màxim abans d’apagar el llum. Una exageració. Ell només l’utilitzava quan necessitava quelcom d’algú. Si el volien localitzar, el seu número no servia de gaire perquè generalment ell no responia. Havia de ser quelcom molt urgent. Preferia els sms. Li permetien saber el motiu del missatge i decidir llavors si era prou peremptori per respondre a l’acte. No volia ser esclau del mòbil, sinó el seu amo, L’havia desconnectar amb la realitat quan ell ho volia, però no sempre.

Es va reunir amb els seus companys en una petita sala que feien servir per a les reunions. La infermera en cap els va donar les ordres del dia. El Raül s’hauria d’ocupar principalment dels pacients ancians. A l’Eva li havia semblat recentment que el noi feia mala cara als avis i com a lliçó d’humilitat la cap va decidir fer-lo encarregat de la gent gran. No es podia permetre tenir un intern amb manies. Acabada la reunió, va anar a la cafeteria de la planta baixa. Va decidir esmorzar perquè sabia que les secrecions geriàtriques, els cossos arrugats i les converses repetitives el deixarien sense gana més tard. Mentre feia cua, es fixà en la noia de bata blanca de davant seu. «Està ben fotuda la tia. Té un bon cul i les cames tornejades». No reconeixia la seva cabellera rossa, potser era nova. Quan ella va arribar a la caixa per pagar, la va poder veure de perfil . Era jove però no tant. Trenta i tants, difícil de precisar. «L’edat ideal per a les dones», pensà. “A aquestes alçades ja se’ls ha passat la vena romàntica dels vint i encara no han entrat a la fase crítica dels quaranta, que els priva de fer segons què.»

—No ho té més petit? —digué la caixera amb cara de prunes agres en rebre un bitllet de cinquanta per una consumició d’un cafè i un croissant de dos euros amb seixanta.

—Ho sento però no. M’he deixat tota la xavalla al parquímetre…

—Permet que t’ho pagui jo. No guanyo gaire, però dos euros amb seixanta per l’esmorzar d’una dona bonica encara els tinc —fanfarronejà ell.

La rossa de la bata blanca se’l mirà sense regalar-li un somriure.

—Es pot pagar amb targeta de crèdit? Sé que la quantitat és ridícula però no hi puc fer res.

La caixera arrufà el nas. Els maleïts diners de plàstic havien adormit les neurones de la gent, que ja no portava ni el mínim en efectiu.

-—Dos euros amb seixanta amb targeta. Només ens faltaria això! Ja li dono canvi.—I tot dirigint-se a la cua afegí en veu alta i clara:— Si algú altre té intenció de pagar una quantitat així amb un bitllet dels grossos ja se’n pot anar al bar del davant.

La rossa de la bata blanca va agafar el canvi nerviosa. Diposità la tassa de cafè i el croissant a la safata i s’escapolí fins a una de les taules del fons. El Raül va pagar i la va seguir. S’hi acostà i quan era arran de taula li digué, encara de peu dret:

—De debò és tan difícil deixar-se convidar? T’hauries estalviat el comentari de la caixera.

—Però hauria d’aguantar la conversa amb tu, molt probablement. Com et dius?

—Raül. Raül Benítez per servir-la.

-—Sóc la doctora Pelayo. Cirurgiana. Ja ens veurem, Raül. Que vagi de gust l’esmorzar!

«Doctora?, recoi!», es digué perplex. «Doncs quins collons que té la doctora. I quin cul…»

«Ei Raül! —cridà una veu per darrere.— Ja t’he vist, ja, fent de Kamikaze. És la nova cap de departament, Raül. La que ens portarà a tu i a mi ben rectes! —rigué el company—. Estaves intentant lligar-te la teva superior, nano. Mal pas!

«Doncs quin èxit », pensà ell. Ja en tenia prou amb l’Eva que li havia agafat tírria…

Enderiat, el matí li va passar molt lentament. Havia de fer massatges als pacients mig nafrats i ocupar-se de les seves necessitats més bàsiques… una tasca apassionant que intentaria oblidar tan bon punt arribés a casa fent un porro. «Hòstia». Tampoc li quedava haixix perquè el portava tot a la motxilla que s’havia deixat al metro. «El dia serà llarg», pensà. Però a mig matí el busca el cridà a recepció. Algú li havia deixat la motxilla a l’hospital. Obrí la butxaca interior i no va poder evitar l’eufòria en veure-hi el paquet de tabac de liar on hi tenia la mercaderia. Intacta. Encara hi havia bona gent al món…

 

La Laura s’assegué a la saleta amb els peus inflats dins la palangana. Quan es desembotornessin ja aniria a fregar els plats. Reclinada al sofà blau marí, notà que el seu lumbago finalment es relaxava. Deu minuts. Era el seu temps de descans abans de vèncer la mandra i dirigir-se a la cuina a preparar quelcom . La cuina no era el seu punt fort, però l’Ahmed no tenia cap intenció   de posar-se a fer menjars a casa després d’hores de feina entre fogons. A ella se li feia encara més difícil cuinar en aquell país, la gastronomia autòctona no la motivava gens ni mica. Allà tot tenia un altre gust i les hortalisses fresques eren cares. Era terra seca. Els pebrots, les albergínies i l’enciam ja li sortien per les orelles i la carn de xai també.

Va treure el peu lentament de la palangana i començà a moure’l descrivint moviments circulars mentre es fixava en la lluminària que entrava per la finestra de darrere seu. Tot i la persiana, el sol inquisitiu la perseguia i els racons ombrívols li semblaven un refugi. Va aixecar l’altre peu pensant quins plats típics li resultarien més senzills per aprendre a elaborar-los abans no vingués la família de l’Ahmed. Seria una prova de foc.

De moment, les classes de la Bushra no havien aconseguit que els menús de la Laura tinguessin   gust àrab. Va concloure que, molt probablement, acabaria servint-los pollastre al cus cus en lloc de la macluba.Era infinitament més fàcil i no hauria de passar tantes hores a la cuina en va. Tancà els ulls i es deixà emportar pels sons del carrer. Els clàxons no s’aturaven ni per un instant i li colpejaven les orelles, atentes als sons de les converses de les cases dels veïns. Aquella remor la neguitejava perquè no entenia ni un borrall i tot li semblava una discussió quan, en realitat, molt possiblement tan sols dialogaven. Els àrabs tenien per costum enraonar en veu alta i gesticular, eren més efusius que els hispans.

Les xerrameques de les cases contigües la van fer pensar en sa mare. Ella també s’havia hagut d’acostumar al so del català que, com a andalusa, se li havia fet molt sec al principi. La Laura era afortunada, l’havia après sense gaire esforç. Molts dels seus amics, en canvi, no l’havien ni practicat i encara tenien problemes per parlar-lo . El Moisés havia crescut amb ella a dos carrers i no era capaç d’articular ni una frase en català. Si no espavilava, l’àrab la tancaria a casa seva i la deixaria aïllada del món. Només podria limitar-se a fer les tasques de la llar i tan sols es relacionaria amb aquelles persones que sabien dir quatre coses en francès. I no n’eren gaires, perquè a Egipte, en general, la llengua estrangera dominant era l’anglès. Una situació ben ògica després de tants anys de dominació gens subtil.

El benestar dels seus peus es va anar estenent per tot el cos i s’acabà endormiscant, però el so de les claus al pany la despertà.

—Laura!

S’incorporà ràpidament oblidant els peus en remull. El resultat va ser un escampall d’aigua.

Ell encara no era a la sala i va poder mig eixugar l’aigua del terra amb la tovallola. Però no va tenir temps de cordar-se els darrers botons de la camisa. Des de la sala va percebre dues veus. Un veí potser?

—Laura?

Mig ajupida encara arreglant els desperfectes, la Laura aixecà la mirada per trobar la del seu marit i la d’un home d’una edat similar però alt, ros i força corpulent.

—Hola! –—féu ella desprevinguda —, no m’havies dit que portaries visita.

—No t’amoïnis. No ho sabia. El senyor Nikolaiev i jo ens hem trobat per les escales. Ens buscava a nosaltres, o més aviat, de fet, a tu.

–A mi?

El noi va obrir la seva motxilla de pell i en va treure quelcom. Era la cartera que la Laura havia oblidat a la taula del cafè de Khan-al-Khalili. Els colors li van pujar a la cara sense cap mirament.

—No m’havies comentat que haguessis perdut la cartera, Laura… el senyor NIkolaiev ha hagut de fer recerca per poder-te-la tornar.

—Sergei. Em dic Sergei. No cal que em digueu pel cognom. I tampoc ha estat tan difícil trobar-vos. L’ambaixada m’ha donat de seguida l’adreça. En el cas de les persones amb papers és qüestió de com a màxim una hora.

—Voleu prendre quelcom? Us puc oferir suc de llimona casolà, un te a la menta, te Jordà amb sàlvia o un cafè.

—Per a mi un te –va fer l’Ahmed tot assenyalant el sofà al convidat per tal que si assegués.

—A mi també m’anirà bé –s’hi afegí el ros.

–Jordà amb sàlvia o la variant egípcia de l’estiu amb menta? a la meva dona li encanta amb menta.

—Doncs un amb menta.

La Laura, com s’esperava d’ella, va anar a la cuina a preparar el te. Havia tingut sort de poder fregar-ho tot en un moment sense que ni l’Ahmed ni la visita vegessin aquell mullader. Col·locà la infusió dins la tetera platejada que havia comprat a Khan-al-Khalili amb la Bushra i sobre la safata platejada hi diposità també tres gots de vidre. L’únic no oriental d’aquell te era ella mateixa. Vestida amb texans i camisa de quadres no semblava adequat servir-lo. Però no tenia temps d’anar a canviar-se i portà la safata a la sala. L’Ahmed i la visita s’havien assegut de costat al sofà. Va servir el te a la taula de centre i va seure a la butaca.

—Si hagués sabut que vindria visita m’hauria arreglat una mica.

—Per què? A mi em sembla refrescant veure una dona vestida a l’occidental de cap a peus.

—Fa molt temps que ets aquí?-—va preguntar l’Ahmed.

—Uns sis mesos. Vaig venir a fer un reportatge de la ciutat i el Caire em va semblar tan fascinant que vaig demanar al diari on treballo de quedar-me a Egipte de corresponsal.

—Un periodista! Què interessant! Deus viatjar molt per feina –continuà interrogant l’Ahmed.

–No em puc queixar. Els viatges curts no m’apassionen perquè no et donen temps de conèixer res en profunditat, però fer de corresponsal ja és una altra cosa…

—I d’on ets, si es pot saber? El teu nom i cognoms semblen russos, però potser ets ucraïnès, o serbi, o d’algun país eslau…–La Laura se’l mirava amb deteniment. Parlava un francès impecable. No s’imaginava que un rus el pogués dominar d’aquella manera.

—Sóc rus de naixement però els meus pares es van traslladar als Estats Units quan jo era un adolescent. El meu pare havia treballat a la base militar de Kronstadt prop de Sant Peterburg i va començar a tenir problemes amb alguns caps. Vam haver de fugir a Finlàndia. , Però allí no ens hi vam sentir de gust i després d’un any absolutament necessari per recollir uns estalvis vàrem marxar als Estats Units amb una mà davant i l’altra al darrere, com qui diu. I aquesta és la meva història de manera molt resumida. I vosaltres? —el Sergei va mirar la Laura als ulls—. Com heu vingut a parar aquí?

—Jo treballo al sector hoteler i en aquest moment sóc cap de personal de la cuina.

—I a quin hotel?

—Al Sofitel.

—Tot un hotelàs! Com és tenir gent a càrrec teu?

—M’agrada la responsabilitat i el treball en equip. Que el personal et faci cas depèn del seu grau de motivació, però això forma part de la meva feina. Estressant ho és, això sí. M’ocupo que el rebost estigui ple per a preparar els àpats, que tothom compleixi la seva funció a la cuina, i que els menjars se serveixin a l’hora que toca. No obstant, no és una feina apassionant.

—Jo no estic gaire acostumat a treballar en equip. Prefereixo respondre només de la meva activitat. Per això sóc periodista, pràcticament em puc moure tot sol sense haver de necessitar ningú més. I tu, Laura, què fas?

—Jo no tinc cap feina important ni de responsabilitat, ni l’he tinguda mai. El negoci familiar a casa era un bar d’allò més modest en una ciutat petita del nord d’Espanya. Vaig créixer preparant cafès i entrepans i no he tingut l’oportunitat de fer res més. A casa no van sobrar mai els diners, i quan el meu pare va marxar deixant la mare sola, a ella li va costar molt tirar-nos a mi i als meus germans endavant. A les ciutats petites la vida no té al·licients.

—I on vas aprendre el francès? —preguntà el Sergei, sorprès del nivell que mostrava la noia.

—Doncs a l’escola una mica, una altra mica amb mon pare…, Però principalment pel meu compte en les poques hores lliures que tenia. I d’amagat de la mevamare, és clar.

—I sempre has treballat de cambrera?

–No, quan vaig fer els disset vaig començar a treballar a l’hivern d’auxiliar administrativa a temps parcial. Res d’interessant. Vivia en un món tancat i remenut. Conèixer l’Ahmed i venir a viure amb ell a Egipte ha estat el millor que m’ha passat.

—Doncs quin canvi, oi?

–Sí, espectacular! –La Laura va oferir al Sergei una gran rialla pensant que, possiblement, era l’únic que podia aportar a una persona com ell.

—Escolta, per què no et quedes a sopar? —se li va acudir a l’Ahmed—. Fa setmanes, per no dir mesos, que no tenim ningú a casa, i tu ben segur que ens podràs posar al dia de moltes coses…

—Seria un plaer sopar amb vosaltres! Només tracto amb la gent que entrevisto aquí, i la veritat és que quan no treballo deambulo completament sol. Però avui no puc. He d’escriure a la redacció i aprofitaré les primeres hores de la nit perquè així a Nova York és de dia i ells reben les noticies fresques.

—Doncs en una altra ocasió ! I així tindré una motivació per intentar preparar quelcom comestible! -—va fer la Laura entusiasmada.

—I per si de cas no se’n surt, ja l’ajudaré jo… A la meva dona no li agrada gaire la cuina…

—Doncs fet. Quedem un altre dia.

Van intercanviar-se els números de telèfon i el Sergei va marxar que ja eren dos quarts de set de la tarda. Quan l’Ahmed va tancar la porta del pis la Laura va recollir el servei de te i va anar a la cuina a fregar-lo. Ell es va quedar observant-la des de l’entrada i li va dir:

—Com és que no me n’havies dit res, que havies perdut el moneder? Era prou important, no creus?

Sense dir ni paraula ella va continuar endreçant.

—Ei! Mira’m, si et plau, i respon! —el seu to era aspre .

Es va girar lentament per mirar-lo als ulls

–No ho vaig trobar necessari. Pràcticament no hi duia diners . I pel que fa als papers, els hauria arreglat jo mateixa sense atabalar-te. Tinc molt de temps…

Amb el braç alçat i repenjat al marc de la porta, l’Ahmed la va mirar severament als ulls durant uns segons sense dir res. Ella va continuar eixugant les tasses i no va donar més explicacions. L’Ahmed va marxar de la cuina. Al cap d’uns minuts, la Laura va tornar a sentir la porta. Aquesta vegada amb un cop fort i sec.

*****************

The sudden brightness lightened up her furious nightmare and from the dreamed images she sensed that it was time to return to the world of consciousness. Without opening her eyes she enjoyed the tender caress of the slow morning wakening. She snuggled in one side of the bed to wrap herself with the warmth of the bedsheets and dozed again till she felt a weight close to her. With a cheek sunk in the pillow she was only able to see through one eye and it struggled to open. Sergi was gazing at her silently. His smiling eyes seemed to want to see through her thoughts but she already knew the meaning quite well. It wasn’t the tender expression of a beloved man nor the lewd one of a lover that wanted her with passion. It was the look of a naughty boy about to do something forbidden. Caressing her through the sheets he said with trembling voice:

– Remember that this weekend I am going rollerblading with my pals!

Júlia couldn’t be bothered telling him anything. She moved her head slightly to signal that she remembered and she decided to disappear swallowed between mattress and quilt. Sergi would come back late on Sunday because his rollerblade friends were so important that she did not have the right to ask for any more attention from him than the one she was already receiving. And what kind of attention was that? Was it sliding his arms round her waist and kissing her neck when he found her in the kitchen making dinner for him? Or was it the previous cuddling when he needed more? Did she have to consider all that attention from him? Apart from those few moments, she could have lived alone and it would have made no difference at all.

She got up in a bad mood and put on her gown. She made herself some coffee to tidy up her mind. She was mad about the fact that he did not take her into account at any time and her feeling of being abandoned grew stronger and stronger every day. She had made the wrong choice but at her age there was nothing she could do about it.

She showered and got dressed very quickly. At least she would be busy that morning because she had to take her translation to the publishing house and clarify what she was not hundred per cent sure of about her work. She looked through the kitchen window. The irreverent spring sun dazzled the blue cloudless sky that highlighted the skyline of Poblenou and all its irregular rooftops. She took a jeans jacket and a bag and left the house considering whether she would finally have the guts to confront Sergi and tell him what he made her feel like. She crossed the Rambla and continued along Lull Street. On the corner with Llacuna she saw a man by the street containers. At first he did not catch her attention. She often saw people looking for things in the rubbish bins due to the crisis. They used to appear at any time of the day pushing a supermarket trolley to put the things they could sell again. When Júlia found herself nearly opposite the containers her attention was drawn to the stranger. He had carefully placed two big paper bags and had tied up the handles with a lace. They looked like a paper bundle. The man, who she thought could be about eighty years old, changed the position of the bags until he seemed happy with it. He walked off when she was already nearly in front of the huge containers. With her avid curiosity she approached the bundles to have a look at them and found a little paper attached to it saying: “Where I am going I am not going to need it any more”.

A strange feeling made her heart go mad. Júlia thought for a second and then, with amazingly quick steps, followed the stranger that kept on walking up Llull Street. The old man wasn’t very fast so she reached him easily.

– Excuse me! – She said without knowing exactly how to go on with the conversation.

The man’s eyes, round and loving, became wider. As Júlia had gone silent the man asked:

– Do you want anything?

– Excuse me. I might stick my nose where I probably shouldn’t but… I’ve seen you leave that bundle next to the container and I have read what was written. I wonder if…- she stuttered- if you lack something…

The old man looked at her with an expression that could be of surprise or anger.- You’ve read it already. Where I am going I won’t need anything. Therefore I want to give the content of the bundle to someone who might require it.

Júlia started feeling uncomfortable. It might have been a stupidity to stop that man. Other people’s lives were definitely none of her business.

– Excuse me! When I read your message I thought you might…

She couldn’t finish the sentence. She felt ridiculous and looking down, she started walking towards the underground where she would find a shelter to hide her shame. All of a sudden she realised she preferred rainy days above sunny ones. When it was rainy, people hurried up to reach their destinations and didn’t pay attention to others and she could cry until her heart calmed down without anybody telling her anything or even noticing her. Exactly as it had happened some weeks ago, one of those afternoons in which Júlia stayed home to finish a translation. Sergi had travelled with his rollerblade friends and she, buried in the four walls of her flat, felt that her life was passing by and happiness had abandoned her completely. Late in the afternoon it had started to rain and she had burst into tears. The sound of the raindrops colliding against the windows didn’t let her concentrate. Or maybe it was her anger? She suddenly felt the urge to soak in the rain and clean her face and the tears in the street. Nobody would notice because they all snuggled underneath the umbrella and hurried up for shelter. Júlia went down the street and tried to cross it without noticing the red traffic light.

– Girl! Are you tired from life!

She stood still with the huge lorry stopped in the middle of the street waiting for her to react.

But there wasn’t any downpour that day and the sunlight would show her wet eyes clearly.

In the underground platform there was almost nobody and she headed for the last bench to sit for a while. She would let a train or two go by. The publishing house was open till late and she could pop in any minute. She decided to wait to get hold of herself.

She lost track of time but somebody sat next to her and pulled her back to reality from her daydreaming.

– Do you like sitting in underground stations and looking at the floor or you don’t feel fine?

Júlia moved her head towards the speaker. It was the old man of the bundle and for the second time that day she didn’t know what to say. They kept silent till the man told her:

– There’s something special about underground stations, don’t you think? You can find familiar faces or new people every time you come down.

Julia didn’t say a single word.

– Some years ago I used to like taking the underground every day at the same time to observe people. Some were going the same way every day but most of them were new to me. I have always thought that young people might nail a lot here…

Júlia’s heart started beating faster. She had met Kevin in the underground. In fact, both saw each other on the platform until one day he asked if she wanted to go for a coffee with him. “Maybe” she said shyly.

– Excuse me. Maybe I am being nosy but are you Ok?

Júlia stared at him and her lips draw a smile.

– This is exactly what I asked you before. Remember?

– Yes and I have replied harshly. I am sorry. I am generally not like that.

– And I am not so curious… – she said to smooth the conversation.

The old man stretched his arm to shake her hand and said:

– Enric Ruíz. Nice to meet you Miss or Mrs…?

– I am married.

– I have already imagined… such a beautiful woman!

– Don’t laugh at me please! I have already felt embarrassed once today…

-How come?

– Before, in the street when I asked you if you were Ok…

– What came to your mind then?

Júlia thought for a couple of seconds before telling anything.

– Something rather silly, forget it!

– Ok then. I won’t insist.

Two trains had already stopped and departed and the third one was about to arrive.

– Are you in a hurry?

– A little… -Júlia lied deliberately.

– What a pity! I wanted to invite you to a coffee. But we could also drink one tomorrow, or the day after tomorrow… and you make sure what you had in mind before was wrong…

Júlia blushed. He was able to see through her.

– I don’t know. I have some things to do…

– It’s alright. Look that’s how we’ll do it: I will wait for you in the platform of this underground every day this week at this time. If you come and you feel like it, we’ll drink a coffee. Otherwise I’ll just jump in and observe the other passengers. Is it ok?

Júlia nodded and took the train that had just arrived. She stood behind the sliding doors that where closing staring at Enric and smiled at him.

Next day Júlia woke up on her on and could delight in the morning laziness with a coffee in the balcony. Meeting that old man had made her think of her mother and she decided to write her a mail. She had not seen her for a long time and maybe she could visit her. Both had grown apart because Júlia didn’t want to accept her mother’s opposition to her marriage with Sergi. “He is not what you need Júlia” “You don’t have anything in common and he’ll make you unhappy the same way you father did with me!”. But she wouldn’t listen. In her late thirties she was afraid of being left on the shelf and signed up the damned contract that, as she eventually understood, did not help keep the flame alive. She sat in front of the computer and wrote a loving message. She received a reply while she was getting dressed. Her mother invited her to spend some days in her flat in Margate. A tender image of an elderly woman with a chignon and a wrinkled face came to her mind and made her answer the mail immediately to accept the invitation. On second thoughts, she really needed to switch off and reflect. Sergi would not even notice she wasn’t there.

She worked for a while and at twelve she felt anxious. She put on her shoes and walked towards the underground station in Llacuna. She went down the stairs slowly as if she was afraid of not finding there who she was looking for. What a familiar feeling! She had sensed the same for months as she expected to see Kevin and he had become the only colourful touch in her absolutely grey life. Drinking a beer with him and meeting him in the park made her feel full of energy and alive again.

At the end of the platform she saw Enric sitting. She approached him with a smile and when she was next to him she asked:

– Coffee?

– Coffee!- He said stretching his arm towards her so that she could help him stand up. They picked up a bar and they started talking about the crisis and politics about the weather and Barça and about her hobbies. After a while, when they both had a feeling they had known each other for years Enric asked:

– Júlia. What did you think when you read the message I left next to the bundle in the container?

She remained silent for a while and being incapable of telling a lie she replied:

– Quite honestly?

– Yes, honestly.

– Well I thought you have considered committing suicide.

He frowned.

– How did it cross your mind?

– I don’t know. It is said that people who want to commit suicide tidy everything up before doing it. You seemed so accurate when placing the bundle next to the container… and then there was the message: “where I am going, I won’t need it”.

There was a silent break whose meaning Júlia did not grasp.

– What if I told you now that was exactly what I intended to do?

She sighed deeply and looked at him and then at her cup.

– I suppose I would be surprised. You don’t seem the kind of person who commits suicide.

– You neither. – He replied in a dry way.

– Me! I have never thought of that!

– Really?

– Only sometimes, when I am very sad I wonder if my life makes any sense at all, if I feel empty after all…

– You see… exactly the way I felt when I left the bundle.

– But I am not considering suicide…

– You are young. You can change your life if you don’t like the one you have. You can try to find a sense for it… I have already lived it up and I am tired.

– You mean you still intend to commit suicide?

– No. Not any longer.

– Why?

– Very simple: even if I have lost my wife and my business and my life is meaningless, I can still change something around me. Something I don’t like, no matter how small it is.

That afternoon they said goodbye to each other and promised one another that they would meet again soon and on her way home Júlia thought Enric was right. She could live to change something and to start with she would change the loneliness of two elderly people.

 

 

 

 

«No s’ho pensi dues vegades. Si no vol patir per la seva salut, truqui’ns. Una bona assegurança mèdica és la base de la tranquil·litat». Aquest anunci el treia de polleguera. Els Estats Units d’Amèrica   pretenia ser un país democràtic i civilitzat sense proporcionar assistència mèdica a tothom. Canvià el dial i ensopegà la cançó Mr. Jones dels counting crows. Just el que necessitava per embotir-se en  roba còmoda i cordar-se les sabates esportives. Es va beure el suc de taronja que s’acabava d’esprémer i mirà per les finestres que recorrien  de cantó a cantó la  paret del loft. L’edifici del davant continuava encès amb  llums de neó vint-i-quatre hores al dia per recordar-li que aquella ciutat no descansava. Ni ella ni els seus habitants. Se’ls trobaria en  sortir de l’apartament de Chambers Street carretejant pots de litre de cafè de l’Starbucks sense els quals seria impossible aguantar el ritme que exigia la metròpoli.

Premé el botó de l’ascensor i s’obrí la gran porta;  en un tres i no res va ser al carrer. Tirà Chambers Street avall assaborint el color vermellós dels primers rajos de sol que proporcionaven un toc romàntic als edificis com el seu, competidors fervents dels mastodòntics gratacels de Manhattan, no en dimensions, sinó en coqueteria. Amb les seves escales exteriors recorrent les grans finestres, aquells menuts edificis novaiorquesos eren entranyables, molt més que no pas  les  torres colossals  que s’alçaven arrogants  desafiant tots els vianants a descobrir el cel.

Les bosses d’escombraries s’apilaven al carrer. A Nova York les recollien sovint, però a primera hora encara formaven muntanyes de plàstic metropolità i impedien fruir del romanticisme que podia despertar la gran ciutat. Els carretons de fruita ja estaven disposats al seu lloc per tal d’oferir als ciutadans un repertori saludable de vitamines a preus més competitius que els dels supermercats.

Passà pel costat d’una de les parades. Potser a la tornada s’hi compraria unes nectarines. El matí era fresc i volia gaudir-ne en soledat . Amb sort no es trobaria amb el Daniel.

A l’inici del Nelson Rockefeller Park hi veié les seves gracioses diminutes estàtues metàl·liques, i just quan volia accelerar sentí:

—Hi! Estranger! No tan de pressa.  O és que em vols perdre de vista?

–Bon dia, Daniel! —Seguí corrent sense parar  esperant que el seu company l’encalcés . Potser si hagués sortit abans no se l’hauria  trobat.

–Fa un matí maco trobo, massa per tancar-se altre cop a la redacció. Últimament només em toca cobrir notícies locals sense cap mena d’importància. No estic gaire motivat per anar a la feina.

—Apa, no et queixis, que vas escriure tot el seguiment quan va haver-hi les inundacions…Totes les entrevistes als treballadors del Battery Park les vas fer tu. El teu nom apareixia a la pàgina principal cada dia.

—De fet, ha estat el més espectacular que m’han deixat escriure en  més d’un any.

—Vols un altre Sandy? Has de tenir paciència. Ets novell i et cal agafar rodatge. Hauries d’entendre que és tot un èxit que deixessin l’esdeveniment més important dels darrers tres anys a Nova York a les teves mans.

—Has de ser sempre tan racional?

—Sóc molt més gran que tu. Com més gran et fas més pacient et tornes.

—Potser sí. Però començo a cansar-me de la secció d’esports i dels Nicks i dels Nets. Ni tan sols m’agrada el  bàsquet! –Una rosseta amb cua de cavall i leggings ajustats corria en direcció contrària a ells i el Daniel es girà per inspeccionar les seves parts posteriors.

—Vinga, home! Deixa de rondinar que us ho passeu pipa! Seieu tots els periodistes plegats i feu petar la xerrada tot menjant una hamburguesa quan hi ha partit! Sou l’enveja de molts aficionats.

—Què vols que et digui…

—T’has cansat ja de la feina? –L’Igor anava repassant el paisatge de l’altra banda del riu Hudson mentre conversava amb el seu company. A aquella hora del matí i al  capvespre el cel es tenyia d’un color entre rogenc i rosat que suavitzava la freda imatge de revestiments d’acer que dominava la ciutat.

—No, això no. M’agrada l’ambient de la redacció i estic molt bé amb els companys. Són com una segona família i s’agraeix, perquè se’m fa difícil fer amics aquí… El que passa és que acabo sempre sortint amb la gent del treball i no desconnecto en absolut. No tinc vida fora del diari.

—Benvingut a Nova York, la ciutat dels atrafegats!

—La veritat és que podríem anar tots a fer una copa al Blue Note en acabar la jornada. Les festes a casa de l’un o de l’altre estan molt bé, però no sortim del cercle de la redacció. Potser m’animo i intento mobilitzar la gent per a la setmana vinent. Tu t’hi apuntaries?

—No t’ho podria confirmar. Estic pendent de si em tornen a enviar fora de corresponsal.

El Daniel se’l va mirar amb incredulitat, però la seva parella esportiva mantingué  els ulls clavats al final del recorregut. La River Terrace per la qual corrien, un passeig amb el  terra de  quadres, la barana  vorejant el riu a la  dreta i una filera de  fanals a l’esquerra, era com un túnel que menava a l’esplanada del Battery Park, més ampla i verda. Era la part de Nova York que més li agradava a l’Igor, molt més que el Central Park i la Cinquena Avinguda, i no se’n volia perdre ni un segon.

—Un altre cop fora? On vols anar ara?

—A Síria o Egipte. És on s’està fent història en aquests moments…

—Et va la marxa o és que necessites emocions fortes? Crec que el director volia enviar-te una temporada a Rússia a cobrir tot l’enrenou polític que hi ha…

—Quin enrenou polític? A Rússia tot continua manipulat pel mateix dictador. I l’Alexei Navalni encara no té prou potència per desestabilitzar el govern de Putin. No aniré a cobrir cap fotesa!

Recoi! I després diu que tingui paciència a la secció d’esports! No entenc la teva  gran afició pels països àrabs… Sempre demanes d’anar-hi. I això que amb els teus coneixements de rus ens faries més servei a Rússia… i per a tu seria menys arriscat.

—Algú haurà d’informar del que passa allà, no? Fins ara a la redacció no s’hi ha presentat ningú de voluntari. Que potser hi vols anar tu? —amb aquella pregunta el Daniel potser deixaria d’interrogar-lo.

El Daniel interpretà la indirecta de l’Igor correctament i continuà callantívol al seu costat fins que van arribar al monument del naufragi amb els soldats desesperats demanant ajut. Estava esgotat perquè encara no havia agafat fons.

—Ei Igor! Jo em quedo aquí. Estan a punt d’obrir la guingueta i vull un entrepà ben carregat de formatge per esmorzar.

L’Igor va somriure. Semblava que l’últim tram  fins al pont de Brooklyn el podria fer sol. Li estava bé perquè volia preparar-se per una altra resposta negativa.

Tot corrent, arribà fins  al pont que el sol groguenc de l’albada il·luminava, cobrint la construcció grisa d’un color sèpia  capaç de conferir a la ciutat  el màgic contrast de metròpoli urbana i romàntica a la vegada. Si no hagués estat pels cotxes, Nova York en aquell moment semblava l’escenari d’una pel·lícula dels anys cinquanta i es podia esperar que els homes sortissin dels edificis amb americana i algun barret a l’estil Humphrey Bogart.

Es detingué per contemplar el gran pont i  observar els artistes que tot just començaven a col·locar les seves modestes parades per vendre fotos i pintures d’aquest indret tan famós. Per tal de no espatllar l’únic moment en  què la ciutat li semblava encisadora,  va decidir marxar. Calia assaborir la pau que li oferia aquell paisatge, encara mancat de les desenes de treballadors aqueferats entrant i sortint dels gratacels amb gots gegants de cafè del Starbucks i els eterns turistes embadalits immortalitzant l’instant amb les seves càmeres digitals.

Enfilà amunt fins a trobar el parc City Hall. Hi entrà per seure un instant en un dels bancs per desemboirar-se de cara a la font. Envoltada de gegantins blocs d’edificis de finestres uniformes, aquella font semblava una dama anacrònica i fràgil vetllada per cavallers fornits i valents.

Potser aquell seria un gran dia i hauria rebut un mail de l’ambaixada espanyola a Egipte amb la resposta que esperava des de feia tant de temps.

***************

 

El despertador sonà irreversible amb una de les melodies convencionals del mòbil. Era massa pràctic per perdre el temps canviant-les. Sonà dues vegades i girà el cap.

– Òndia. Ja és hora?

La pregunta se la va fer a si mateix. La noia del costat ni li respongué. Amagà el cap dins els llençols completament arrugats després de les maniobres de la nit anterior i procurà no mostrar-se.

El Raül s’aixecà. No recordava ben bé on havien caigut totes les peces de roba i les va anar buscant pel terra. Per sort l’habitació era prou clara per trobar-ho tot però no prou per ensenyar la seva cara contrariada. S’embotí dintre els calçotets, els pantalons, els jersei i buscà la seva motxilla. Posà el seu mòbil dins i sortí de l’habitació per cercar el bany. El passadís era a les fosques.

La primera a mà dreta o a mà esquerra? A mà esquerra. Obrí la porta. No. Allò era la cuina. A mà dreta. Correcte. Primer de tot va comprovar el seu estat al mirall. Estava ullerós. –Collons! Allò de viure en un pis compartit era una mala història perquè les úniques nits que aconseguia dormir mínimament bé eren aquelles que trobava algú i últimament ja el començava a cansar. Com es deia la noia amb la que havia dormit? Sara potser? Ja havia fet prou deixant-lo quedar-se. No totes ho feien. Va sortir del bany i se la va trobar a la porta.

– Vols un cafè o has de marxar volant?

– Un cafè? No gràcies. Ja marxo que faig tard.

– Vols el meu telèfon? Ja saps, per si algun dia vols tornar a prendre una cervesa al mateix lloc i necessites companyia…

Se la mirà i pensà que allò havia estat una història d’una nit però no vol ferir-la i aniria més ràpid si agafava el telèfon.

– Sí és clar. Espera que l’apunto al mòbil.- Mentí resolut.

El Raül agafà la seva motxilla, posà la mà dins i en tragué el mòbil atrotinat. Va anar a contactes i afegir. L’aparell li va demanar un nom.

-A veure, el nom…

– Sara.

– Sí, si és clar. Ja ho sé això!- no era del tot cert..

La noia li donà el número i li va repetir.

– Em dones tu el teu? –va fer ella amb un gran somriure.

El Raül trigà tres segons en reaccionar. No sabia si inventar-se el número o exposar-se a que la noia li enviés missatges cada dos per tres. Potser no havia estat una bona idea la nit anterior. Se la veia tan innocent a aquesta! No era el seu estil per a res.

– Te’l passo després per sms que ara he de marxar!

S’hi apropà i li féu un petó furtiu als llavis. Ella se’l quedà mirant amb cara de voler-ne més.

– He de marxar ara. Torna al llit que encara és d’hora.

– Ja estic desperta del tot. Aprofitaré per estudiar una mica.

La noia continuà palplantada davant seu esperant potser que li donés el mòbil. La seva mirada nítida d’ulls blaus el desarmà i finalment va cantar el seu número. El passaport per tal que pogués envair el seu espai.

No se l’havia apuntat i amb el temps que ell trigaria en sortir del pis, amb una mica de sort ella l’oblidaria. No tenia cap ganes que se li enganxés aquesta que, amb la llum diürna semblava molt jove. Tot plegat potser s’ho hauria d’haver pensat abans però la cervesa de la nit anterior no l’havia deixat reflexionar massa. A més no es desaprofitava una oportunitat així.

– No cal que m’acompanyis a la porta. Fa fred.

– He tancat amb clau. Sempre ho faig.

La Sara agafà les claus de la bossa i obrí la porta. Just quan ell era a punt de marxar l’agafà per la màniga i li dóna un petó.

El Raül va fer un esforç per no fer escarafalls. Quan finalment sortí fora es va sentir alleujat.

Estava una mica despistat i no sabia com anar a la parada. Era a Ramon Turró amb Marià Aguiló. Anava tard i encara bo que no li calia fer transbord.

Tot just s’havia orientat quan li sonà el mòbil. Mirà la pantalla i va veure que era la Sara que el trucava. Emprenyat deixà anar un renec. Definitivament havia d’haver marxat amb la noia rosseta la nit anterior. Se la veia més avesada a tenir històries sense transcendència però li havia fet gràcia la candidesa de la Sara, els seus cabells negres i els seus ulls blaus. Si li enviava massa missatges hauria de deixar-li les coses clares. No es podia permetre que la Cristina descobrís res de les seves escapades.

Saltà els esglaons del metro de dos en dos i pràcticament clavà una empenta a una dona que baixava les escales. Les persones sense pressa pel matí haurien de circular sempre per la dreta i deixar per a les altres més espai. Arribà a l’entrada i recorda que el dia anterior li havia caducat la T-10.

Com que anava just de temps i ja s’esperava la bronca del cap de residents superà amb un salt àgil la barrera d’accés a les andanes i tornà a baixar les escales també de dues en dues.

Va tenir sort i va trobar un seient lliure. L’ocupà i s’adonà de com de cansat estava. El dia se li faria llarg i pesat i a més hauria d’aguantar el seu superior que s’acaba de divorciar i no estava de bon humor. Esperà i desitjà que no hi hagués urgències greus perquè no tindria prou reflexes per portar bé la llitera i potser donaria algun cop indegut al malalt.

A la motxilla hi duia un dels textos que s’havia de llegir, els va mirar de cua d’ull i va tancar el cremallera. Definitivament necessitava un cafè i dels dobles. Potser encara podria prendre-se’n un abans d’entrar a la feina si no l’enxampaven amb aquells ben bé vint minuts d’endarreriment.

Al seu costat un home llegia el diari. El Raül es fixà en les noticies. Vaga de controladors aeris. Quina novetat! Aquells cabrons que cobraven un dineral deixaven de treballar perquè es consideren mal pagats i fotien les vacances en l’aire dels que havien estalviat tot l’any per fer la sortida.. Pensà que a tots ells els convindria una setmana de servei a un hospital.

El paio costat vestia una americana i un pantaló blau marí. El seu cabell era ben blanc però la seva cara, pràcticament sense arrugues, semblava la d’una persona jove. Portava unes ulleres metàl·liques molt discretes i feia olor de massatge. Era el tipus d’home que agradava a les dones i que probablement els donava una conversa civilitzada. Ell preferia no parlar. Sobretot quan s’havia fumat un porro que el submergia en un món d’alegria total que no volia compartir més que amb la companya sexual de torn. I no calia conversa tampoc.

Arribà a la parada, sortí esperitat per anar directament a la cafeteria de davant de l’hospital però quan hi entrà s’adona, completament emprenyat amb sí mateix, que havia oblidat el coi de motxilla al metro. El seu disgust quedà compensat pel fet que, havent perdut el mòbil, de moment no rebria cap missatge de la Sara. I si no li responia ella potser no insistiria.

***********