Embolica que fa fort: els dialectes anglesos.

Deixa un comentari

Inevitablement havia d’arribar el dia en què havia d’escriure un post sobre els dialectes de la parla anglesa. Podríem definir un dialecte com una manera de parlar que defineix a la gent com a grup que pertany a un determinat àmbit geogràfic. I és més que clar que si volguéssim dibuixar un mapa amb els dialectes a Catalunya per exemple, les isoglosses que són les línies que separen una zona d’una altra, mai serien d’una exactitud matemàtica. Hi ha paraules que en un dialecte es diuen d’una manera i en un altre d’una altra, tanmateix, que el cent per cent de les paraules que considerem dialectals es donin en una sola regió o zona és pràcticament impossible. Paraules dialectals catalanes podrien ser “trumfos” per patates a Girona i “bajoques” per mongetes a Lleida. Però els dialectes també els distingim per la pronunciació de determinats sons d’una manera o altra. Si seguiu els meus posts sobre la llengua anglesa ja us vaig escriure al del 16 de febrer, que cap al 1490 un grup de mariners va equivocar-se navegant i va anar a parar 50 milles més al nord d’on havien salpat i quan els mariners afamats van demanar ous i carn a una grangera de la zona, aquesta es va pensar que intentaven parlar-li en francès. Així de diferent era la llengua que parlaven.
És curiosíssim que en un territori d’uns dos-cents nou mil kilòmetres que no es pot considerar gaire extensa, hagin sorgit tantíssims dialectes. No s’explica perquè Anglaterra ha estat sempre suficientment ben comunicada per tal que hi hagués un cert factor homogeneïtzant. L’expert Robert Clairborne va afirmar que hi havia tretze dialectes a l’anglès europeu però un altre estudiós, Mario Pei en va comptar ni més ni menys que quaranta-dos, nou a Escòcia, tres a Irlanda i tretze a Anglaterra. Sembla exagerat però en realitat no ho és gens ni mica. I si no només cal veure que als sis comptats més al nord d’Anglaterra hi ha disset maneres diferents i distintives de pronunciar “house”. Al comtat de Yorkshire els habitants saben distingir si algú prové de Bradford o de Leeds tot i que són ciutats contigües perquè la diferència en la parla entre les dues poblacions és significativa.
Una de les primeres persones en voler capturar i enregistrar les diferències dialectals en anglès va ser J.R.R. Tolkien, que tothom coneix més per la seva obra “El senyor dels Anells” que no pas per la seva feina com a lingüista. A ell li hem de donar les gràcies per endegar la tasca de voler enregistrar paraules dialectals abans que es perdessin per sempre. No obstant la seva feina com a professor universitari li va impedir acabar la seva empresa titànica que va haver de prosseguir Harold Orton i que va culminar amb el gran treball “The Lingüistic Atlas of England”.
No hi ha cap dubte que a Anglaterra hi ha infinitat de dialectes. A Londres per exemple el número vint-i-u es “twenty-one” tal i com ens l’han ensenyat a les escoles i acadèmies. Però a 64 km de Londres el número 21 passa a ser “one-and-twenty”. Per tal que us feu una idea la distància entre el centre de Barcelona i Arenys és més o menys de seixanta kilòmetres.
En tot cas gràcies a l’atles lingüístic es va poder veure amb claredat com de diversa podia ser la llengua anglesa que es parlava a Europa. Les ciutats de Kintsbury, Boxford i Cold Ash que estan a poc més de 13 kilòmetres de distància designen la paraula que equivaldria al nostre abric amb “greatcoat”, “topcoat” o “overcoat”. No us vull marejar concretant massa però la realitat és que al mateix Yorkshire els habitants poden discernir si un prové de Bradford o Leeds pel dialecte.
Alguns d’aquests dialectalismes anglesos van arribar al nou món. Aquest és el cas del verb “peek” que vol dir mirar de reüll i intentant que no ens vegin. Una altra paraula que és un dialectalisme anglès és el conegudíssim “yeah”. Es veu que el “no worries” que es fa servir a Austràlia també prové de l’anglès dialectal.
I seria lògic pensar que si un país relativament petit és tan profús en dialectes, l’anglès d’Amèrica n’hauria d’estar farcit però la veritat és que no és així. Sembla que un 80% de la població dels Estats Units de parla anglesa, es comunica amb un anglès relativament homogeni si el comparem amb el dels anglesos. No obstant això també pot ser degut a que l’interès pels dialectes dels Estatus Units és un tema més recent. El lingüista d’origen austríac Hans Kurath i professor de la Universitat de Michigan va entusiasmar la “Modern Language Association” per tal d’investigar la dialectologia dels Estats Units i el resultat en va ser un primer atles dels dialectes dels EEUU. Kurath va dividir les regions del país segons la seva parla i en va distingir els següents grups: la zona del nord (Northern), la central (Midland), la del sud (Southern) i New England.
Algunes diferències dialectals serien per exemple que a l’est dels EEUU les compres es posen en una bossa “bag” i al sud en un “sack” mentre que una petita part d’Oregó anomena al mateix objecte “poke”.
La tasca de Kurath va ser colossal però encara incompleta i amb més temps i dedicació van anar sorgint altres zones dialectals a Amèrica i per això potser fins que no hi hagi un estudi complert seria molt arriscat afirmar que la parla dels EEUU és més homogènia que la d’Anglaterra.
De fet el que sabem és que l’anglès que es parla a Nova York és molt més similar del que es parla a Anglaterra que el que podem trobar a l’altra banda del país perquè els primers pobladors de Nova York tenien més connexió amb els anglesos europeus que els d’una regió com Califòrnia.
També cal destacar que els dialectes sovint són un reflex d’un sociolecte, una parla que separa les classes socials. Això es pot apreciar molt bé si s’estudia la pronunciació del fonema “r” a paraules com “car”, “more” o “store”. Aquestes “r” no es pronunciaven pas a Nova York fins els anys trenta del segle passat. Un estudi va posar en evidència que les classes mitjanes-altes pronunciaven el fonema un vint per cent de les vegades en què apareixia en llenguatge col·loquial i quotidià però un trenta per cent de les vegades en situacions lingüístiques més formals i un seixanta per cent de les vegades quan es requeria llenguatge acurat. Les classes més baixes pronunciaven la “r” un trenta per cent de les vegades en situacions que requerien un llenguatge adequat i acurat. També es va posar en evidència que els venedors dels centres comercials pronunciaven aquest fonema quan tractaven amb gent de classe mitja però no quan es comunicaven amb gent de classe baixa. Així doncs podem arribar a la conclusió que de vegades els dialectes són també sociolectes i per tant encara és més difícil encertat i delimitar les zones geogràfiques en que es parlen.
Per aquest dijous ja en tenim prou. Us espero el vinent.

Embolica que fa fort: El malson de la pronunciació anglesa.

Deixa un comentari

Quan vaig començar els meus posts “embolica que fa fort” sobre la llengua anglesa, vaig comentar en el primer o potser segon article que una de les majors dificultats d’aquest idioma és una pronunciació que fa tornar boig a tot estudiant.

Recordem que la gramàtica va quedar llimada, flexibilitzada i simplificada durant els anys d’invasió normanda a Anglaterra i per tant és cert que la gramàtica anglesa és més fàcil que la de l’alemany o el rus per exemple que tenen unes declinacions que fan ballar el cap al més pacient. Però algun repte havia de tenir la llengua predilecta del món oi? Doncs sí. I aquest és sens dubte la pronunciació. No és d’estranyar que els meus pobres estudiants es tornin ximples si el verb “study” es pronuncia amb una vocal neutra després de la t però a “student” la “u” es converteix en “iu”. D’igual forma l’anglès no és coherent quan pronuncia amb “u” el verb “put” però amb la neutra el verb “cut”. Sembla que sent ambdós monosíl·labs escrits amb la mateixa grafia el so hauria de ser el mateix però no és així. I si seguim amb el malson cal esmentar el verb “read” que s’escriu igual per l’infinitiu, el passat i el participi però es pronuncia de diferent manera. Amb això el que vull dir és que encertar-la no és fàcil i cal recordar la pronunciació de les paraules.

I si parlem de vocals, quin so creieu que és el més comú a la llengua anglesa? Doncs el més comú és la vocal neutra molt propera a la nostra segona “a” de la paraula casa.

Ni tan sols els entesos coincideixen en la quantitat de fonemes que existeixen en la llengua anglesa. Una de les autoritats en matèria llengua anglesa és Simeon Potter i ell va afirmar que hi havia 44 sons a la llengua anglesa, 12 vocàlics, 9 diftongs i 23 sons consonàntics. Però en canvi l’alfabet fonètic internacional reconeix 52 sons per la llengua anglesa. Tant si són quaranta-quatre com cinquanta-dos, en són moltíssims més que els de l’italià per exemple, que només en té la meitat. I hem de pensar que aquest recompte no considera algunes variacions fins i tot perceptibles pels oïdes menys entrenats. És per exemple més que obvi que el grup “ng” no sona igual en una paraula com “singer”,cantant, que en la de “finger” que és dit. En la primera el grup ”ng” és pronuncia d’una manera més dura que en la paraula dit en anglès. I el mateix grup es pronuncia amb més llargada o duració en una paraula com “bong” que no pas en una com “something”. Tampoc hem de considerar que la “th” d’una paraula com “those”, aquells o aquelles, és molt més dura que la de la paraula “thought” que vol dir pensament.

Això per no posar-nos a reflexionar sobre la multitud de paraules que pensem que pronunciem d’una manera però acabem pronunciant d’una altra. Un exemple clar d’això és la paraula “handbag”, bossa de mà, que en realitat pronunciem com “hambag”. Aquest fenomen succeeix en totes les llengües. El número cinc en alemany és “fünf” però si escoltem bé els alemanys tots diuen “fümf”. I parlant de la paraula “something” que he esmentat abans si pareu l’orella escoltareu que diem “somepthing”. De vegades aquests sons protètics i intrusius que introduïm a les paraules amb el pas del temps arriben a entrar en l’ortografia. Aquest és el cas de la paraula “glimpse” que de manera simple i ràpida traduiré com a “ullada” tot  que la paraula anglesa té una connotació més romàntica que no em posaré a analitzar aquí ni ara. Però és que aquesta paraula prové de “glimsen” que no tenia cap “p” enlloc. Més curiós em sembla encara la paraula “thunder” que és el tro i que ve de l’alemany “Donner” que com veieu no conté cap “d” a meitat de paraula en absolut.

Us heu parat a pensar perquè del verb “stand” i “understand” tenim un passat “stood” i “understood” sense “n”? doncs perquè aquestes “n” són intruses.

No obstant la tendència general de la llengua no és a afegir sinó a comprimir i treure. Així doncs la paraula “daisy” que és la nostra margarita, era en un principi “day’s eye” i “fortnight”, els catorze dies era “forteen nights”.

Però divago. El que volia era mostrar la complexitat de la pronunciació anglesa i seguiré amb un exemple. Hi ha mots que són un verb i un substantiu alhora però la síl·laba tònica és diferent pel verb i pel nom. Paradigmes d’aquest meravellós fenomen són el “rebel” que pronunciat amb la síl·laba tònica “re” designa la persona contrària al sistema i en canvi pronunciat amb la segona síl·laba com a tònica seria el verb “rebel·lar-se”. El mateix passa amb “reject” rebutjar i rebuig i “object” que pot ser objecte o bé objectar.

Per anar agafant idea de la variabilitat de la pronunciació anglesa només cal que ens fixem en els mots provinents del francès. Els que va ser adoptats abans del segle XVII s’han adaptat a la fonètica anglesa de manera que el so -ch és dur com en les paraules “change”, canviar, “charge” carregar i “chimney” xemeneia. El so s’assembla al castellà de la paraula “chocolate”. En canvi les que es van adoptar després del segle XVII tenen el so “-ch” francès que és molt més suau. El mateix passa amb les paraules acabades en -age que s’han adaptat a la pronunciació anglesa com “cabbage”que és la col que es pronunciaria més o menys com “cabbige” mentre que la més recent “camouflage” té el so -age tal i com el pronuncien els francesos avui dia.

Moltes paraules del francès tenen la seva síl·laba tònica a la primera perquè les han adaptades a la fonètica germànica. Entre aquestes hi ha per exemple “mutton” i “button” carn de xai i botó. I potser per la que ha estat durant uns segles una autèntica mania dels anglesos pels francesos, algunes paraules no tan antigues són pronunciades amb una primera síl·laba tònica. Aquest és el cas de “cafè”, “buffet” o “ballet”.

El grau d’inconsistència de l’anglès és colossal. Altrament no es pot explicar per quin motiu es diu “often” i es pronuncia la “t” però en “fasten” que vol dir cordar-se no la fem sonar.

El món de les paraules amb lletres que s’escriuen però no es pronuncien és inacabable. No tenim b a “doubt”,dubte, ni a “debt” deute, ni “s” a “island”.

I per seguir amb el nivell d’incoherència de l’anglès mireu els següents mots que haurien de seguir la mateixa pronunciació però que no ho fan: “low” baix i “how” com, “five” cinc i “give” donar, “paid” pagat i “said” dit, “break” trencar i “speak” parlar. No us estireu dels cabells que encara hi ha coses pitjors com la pronunciació del grup “-ough” en les següents paraules: “thought”, “through”,”tough”  que vindrien a ser “zoot” amb una o i t llargues per “thought” pensament, “zru” amb u llarga per “through” a través, i “taff” per “tough” que significa dur.

La manera com es pronuncien les paraules en anglès no és fruit d’una lògica inherent sinó sovint de les preferències dels parlants i de les modes. Les paraules “dance”, ballar, “bath” banyar-se i “castle”, castell, es pronuncien amb una “a” llarga perquè entre les classes altes al segle XVIII es va posar de moda pronunciar-les així i com que tothom volia pertànyer a les classes altes, les classes baixes també van adoptar aquesta manera de pronunciar aquests mots.

Tot és qüestió de pràctica i de veure les llengües com un repte que volem superar. Així doncs aprendre-les no se’ns farà feixuc sinó que esdevindrà un joc.

Per avui ja us deixo que potser us surt fum del cap. Bona setmana!

Embolica que fa fort: Cap a l’anglès modern.

Deixa un comentari

Em vaig quedar la setmana passada comentant que hem de donar les gràcies als normands que van assentar-se a Anglaterra i que pertanyien a les classes altes perquè degut a ells i el seu poc interès vers la llengua dels súbdits, l’anglès va poder evolucionar i llimar aspectes gramaticalment complexes típics de la llengua germànica de la que prové. S’estima que un vuitanta-cinc per cent de les trenta mil paraules del vocabulari anglosaxó van desaparèixer durant l’època d’influència dels vikings i normands però unes quatre mil cinc-centes paraules anglosaxones són d’ús quotidià i de gran importància. Entre elles tenim “man”, “wife”, “child”, “brother”, “live”, “love”, “drink” i “fight”. Com que ningú monitoritzava la llengua, aquesta va anar adoptant paraules del viking i després dels normands i el poble va anar transformant la llengua que parlava en una de força més fàcil.

Però aquesta manca d’uniformització de la llengua també va tenir aspectes no tan positius perquè al segle XV la gent d’una part d’Anglaterra no entenia la de l’altra i de fet potser tenien més dificultats per comunicar-se de les que havien tingut segles enrere els anglosaxons i els vikings. Tenim una anècdota del 1490 que ho exemplifica i que va recollir William Caxton. Pel que sembla, un grup de mariners que volien navegar de Londres a Holanda, van equivocar-se en el recorregut i van anar a parar a unes cinquanta milles més al nord de Londres. En arribar a terra els mariners van demanar a una grangera si els podia donar carn i ous i la bona dona els va respondre que no parlava francès. O sigui que no va reconèixer la llengua dels compatriotes com a quelcom similar al que parlava ella. A l’època de Geoffrey Chaucer, l’anglès ja havia perdut gairebé totes les seves flexions i només utilitzava pels adjectius una desinència diferent pel singular i pel plural però la de plural ja tenia tendència a desaparèixer. Recordem que els adjectius havien arribat a tenir 11 desinències. En Anglès antic hi havia sis desinències diferents pels plurals però a l’època de Shakespeare només en quedaven dues: la “-s” i la “-en”. I de vegades s’escollia una o altra perquè en textos d’aquell període tant es pot llegir “shoes” com “shoen” que seria la desinència germànica, o “houses” o “housen”.

Avui dia de plurals dèbils en anglès només en queden els de “children”, “brethern” que és la paraula germans que només es fa servir per designar els que pertanyen a una congregació religiosa, i “oxen” que són els bous.

Però per influència de l’anglès antic encara tenim un “men” que es un plural irregular de “man”, un “women” i “feet” peus, “teeth” dents i “geese” oques.

També molts dels verbs irregulars van passar a ser regulars i dels del primer grup només en queden uns dos-cents cinquanta que no són tants.

Un fenomen molt curiós va ser el que va passar amb algunes paraules que van perdre la seva “n” inicial i la van ajuntar a l’article indefinit. Així per exemple “napron” va passar a ser “apron” perquè la “n” va ser adherida a l’article “a” així ara tenim “an apron” un davantal. El mateix va succeir amb el mot “ekename” que va passar a ser “nekename” i va evolucionar a “nickname” un sobrenom.

Però sens dubte la llengua anglesa no seria tan rica ni tan expressiva si no hagués existit Shakespeare que tenia una facilitat impressionant per encunyar paraules i locucions noves. Entre les meves favorites estan les de “in my mind’s eyes” que vol dir en la meva imaginació o memòria, “more in sorrow than in anger” més en tristesa que en còlera, “to vanish into thin air” desaparèixer en aire prim o sense deixar rastre, “play fast and loose” que es fa servir quan estem actuant de manera irresponsable i gens fiable amb la gent. Quan es diu que algú està “playing fast and loose” amb nosaltres vol dir que ens tracten sense cap mena de respecte i que ni tan sols hi pensen.

Quan les empreses per exemple no són transparents amb els empleats i no els diuen si el seu contracte tindrà o no continuïtat però se’ls segueix obligant a fer hores extres, llavors podem utilitzar aquesta expressió per exemple.

I ara en venen unes quantes de les que més m’agraden. La primera és la de “salad days”, els dies d’amanida per a Shakespeare són els dies de joventud. La segona la de “naked truth” que és la veritat despullada o crua, “heart of gold” cor d’or que designa una persona bona i amable i la de “green-eyed monster” el mostre dels ulls verds que es refereix a l’enveja o la gelosia.

Shakespeare va crear uns dos mil mots i locucions a més d’escriure una muntanya de poesies i obres de teatre que agradaven fins i tot a la reina. Però pel que sembla ell mateix no va conservar mai ni una sola còpia del que escrivia perquè devia tocar molt de peus a terra i només li interessava la seva fama mentre li donés diners per viure bé. Potser mai no va ensumar que passaria a ser l’escriptor més conegut d’Anglaterra durant generacions.

En fi. Per aquest dijous això és tot. Bona setmana!

Embolica que fa fort: l’anglès i el seu context històric VI.

Deixa un comentari

Segueixo

Segueixo avui amb aquest fascinant tema de la llengua anglesa i la seva història. Recordeu que la setmana passada ens vàrem quedar amb els vikings que van arribar amb la primera onada de conquestes a Anglaterra i que parlaven un idioma que devia ser força proper al dels anglosaxons perquè de fet les dues eren llengües germàniques. L’idioma que parlaven els vikings va deixar una forta petjada a l’anglès i ha contribuït al vocabulari amb paraules d’ús comú com “sky” or “skin”. Ja vaig comentar dijous passat que la llengua dels vikings tenia una predilecció pel so de la “k”.

Entre les paraules d’ús comú que provenen de l’escandinau hi tenim “sister”, “bag”, “cake”, “dirt”, “knife”, “skill”, i “window”. El que vol dir això és que els habitants d’Anglaterra van abandonar les paraules germàniques que utilitzaven per designar aquests objectes o persones i van adoptar les escandinaves. Entre els adjectius d’ús comú tenim “flat”, “loose”, “low”, “odd”, “ugly”, “wrong” i ara bé el millor: dos dels grans verbs comodí en anglès són en realitat escandinaus “take” i el famosíssim “get”. “Give” i “want”, que no van gaire enrere en importància també ens ha arribat a l’anglès gràcies al viking. No es fàcil imaginar per quin motiu la comunitat de parlants va abandonar el verb germànic “nim”, prendre i va adoptar el “take”. Altres verbs escandinaus van substituir els d’arrel germànica i van prendre el seu significat. Així doncs el anglès antic el verb per morir era molt proper a l’actual alemany “sterben” però van acabar adoptant el “die” escandinau i el verb de l’antic alemany va patir canvis fonètics i va esdevenir “starve” que ha passat a designar només la mort per inanició.

També és curiós que algunes paraules s’han pres d’una llengua però el significat de l’altra. I quan em refereixo a una llengua o una altra vull dir, l’anglès antic provinent de l’anglosaxó i l’escandinau que parlaven els vikings. Un exemple d’això seria que la paraula de l’anglès antic per designar el pa era una cosa similar a “hlaf” amb una “a” llarga. Aquesta paraula s’ha convertit en “loaf” que avui dia designa una llesca. Per contra, el mot “bread” en anglès antic volia dir un fragment però la llengua dels vikings tenia una paraula molt similar que volia dir pa. Així doncs es va agafar la paraula de l’anglès antic però amb el significat que tenia en escandinau.

En general els préstecs lingüístics de l’escandinau eren mots d’ús comú i van deixar molt poc rastre lingüístic en esferes com les governamentals o d’organització d’estat i societat. Amb una excepció prou important que és la paraula “law”, llei. Els escandinaus tenien un sistema de lleis complex i pel que sembla els hi eren importants. Pel que fa a la seva cultura eren un poble molt afí als anglosaxons i per tant la convivència entre les dues comunitats no devia ser tan dramàtica com ens volen fer veure de vegades. També hi ajudava que segurament anglosaxons i vikings s’entenien parlant perquè les llengües no eren tan diferents.

No podria acabar de parlar dels vikings sense esmentar altres préstecs molt importants a la llengua anglesa. Un és el de la conjunció “though”, i les preposicions “till” i “untill”. Els verbs que acaben amb “sk” també són d’origen escandinau ja que en aquestes llengües el sufixe  -sk vol dir “a un mateix” i és reflexiu.

La darrera gran contribució dels escandinaus a la llengua britànica van ser “they”, “them” i “their”.

I l’últim gran terratrèmol social i lingüístic a Anglaterra el van provocar els normands que no eren més que vikings que havien emigrat a la zona de França i s’havien barrejat amb la població autòctona. De fet no només s’hi van barrejar sinó que van adoptar la seva cultura i la seva llengua abandonant ràpidament la seva. La data oficial del començament de la invasió és el 1066 però la presència normanda a Anglaterra va començar molt abans. El rei Eduard el Confessor ja era mig normand. A partir de la conquesta dels normands, les capes més altes de la societat parlaran el francès i durant 300 anys els reis anglesos no seran capaços de construir cap mena de discurs en anglès. L’anglès va esdevenir la llengua dels camperols i les classes baixes i potser per això, com que no hi havia cap mena de control sobre la llengua, l’anglès va poder evolucionar per convertir-se en una llengua ràpida i lliure de càrregues gramaticals excessives com les declinacions. El primer rei en tornar a parlar anglès va ser Enric IV.

Val a dir que el francès que es parlava a la cort no tenia gran cosa a veure amb el francès estàndard perquè la variant que s’havia exportat a Anglaterra era una que es parlava a les zones rurals. Les diferències fonètiques eren clares i han deixat una distinció en la pronunciació dels mots que provenen del francès en anglès i el en seu idioma originari. Per exemple, el francès de París evita el so “w” per això en francès tenim mots escrits amb “u” semiconsonàntica que no es pronuncien. Aquest és el cas de “question”, “quarter”, “quit” que perden la seva “u”. En canvi en anglès s’ha conservat el so. Un fenomen similar passa amb el so “ca-“ o “-cha”. El francès de París té un “charrier” i un “chattel” mentre que l’anglès va adoptar la variant “carrier” i “cattle” del francès rural dels normands. També tenim el cas de la -s que es va perdre en francès estàndard en “Août”, “forêt”, “bête”, mentre que en anglès tenim “August”, “forest” i “beast”.

Els normands d’Anglaterra utilitzaven els sufixes “-air”e i-“oire” mentre que els francesos continentals feien servir “-aire” i “-oire” i per això tenim “victory” en anglès però “victoire” en francés i “salary” en anglès però “salaire” en francès.

Geoffry Chaucer ja va apuntar de manera molt sorneguera que el francès d’Anglaterra no l’entenia cap francès continental. Però sigui com sigui la cort d’Anglaterra plena de conqueridors normands va tenir una gran influència en la llengua sobre tot en el vocabulari que tenia a veure amb la cort i els títols nobiliaris, moda i estil de vida.

Per exemple, molts animals tenen un nom germànic per designar-los vius, aquest és el cas de “sheep”, “cow”, “ox” però tan bon punt estan a punt de servir als humans de menjar, el seu nom passa a ser d’origen francès “beef”, “mutton”, “veal”,”bacon”. I pel que fa a la terminologia jurídica una de les primeres paraules que van introduir els normands va ser “prison”.

Entre les paraules d’ús comú de devem als Normands tenim: “justice”, “jury”, “traitor”, “damage”, “marriage”, “parliament”, “govern”, “Prince”,”duke”, “baron”. Tanmateix “King” and “Queen” són anteriors a la conquesta normanda.

Un dels grans assoliments de la llengua anglesa és que a pesar de totes les conquestes i d’una fase d’invasió Normanda llarguíssima, la comunitat de parlants de l’anglès antic no va abandonar la seva llengua i la va mantenir. Al cap i a la fi ja devien estar acostumats a tenir governants que xerraven en una llengua que no era la seva.

Quan es va tornar a introduir l’anglès a les altes esferes, la llengua havia evolucionat de manera significativa. Com ja he esmentat abans, el fet que fos la que parlaven les capes més baixes de la societat va permetre que patís canvis que ningú controlava. Així doncs potser no només li hem d’agrair als Normands que ens deixessin un vocabulari tan extens en Anglès, sinó també que vagin passar de llarg de l’idioma amb que es comunicaven els súbdits i camperols i que ha evolucionat a la meravellosa, compacta i efectiva llengua que ha colonitzat ara tot el món.

Embolica que fa fort: L’anglès i el seu context històric V.

Deixa un comentari

Avui sí que ja reprenc el tema de l’anglès amb tota la seva complexitat però em vull concentrar aquest cop en la història fascinant d’aquest idioma. Les Illes Britàniques estaven poblades per celtes dels quals en sabem molt poc fins que van arribar els romans en territori de l’actual Anglaterra i van portar la seva cultura als celtes que hi vivien. I durant 4 segles els celtes van barrejar-se amb els romans i es va adaptar al millor de la seva cultura que ja sabem que era prou sofisticada. Tenien aigua corrent i calefacció a les cases i respectaven les lleis que els van ensenyar els romans. Així doncs no cal sempre veure els romans com un poble invasor que va conquerir i aniquilar les cultures que trobava als territoris que envaïa. Òbviament les tropes romanes van sembrar cadàvers, com tots els pobles invasors i colonitzadors, però també van dur avenços culturals sense els quals Europa no hagués estat la que va ser abans de la caiguda de l’imperi. El problema fou aquest declivi de la vella Roma i amb la caiguda de l’imperi romà que actuava sostenint i fent florir les diverses parts de l’imperi, els celtes van quedar sense protecció a la gran illa. El 449 després de Crist  és una data històrica perquè els dos llegendaris guerrers anglosaxons Hengest i Horsa van aparèixer a Anglaterra i van iniciar la seva ocupació. Els noms ja indiquen llegenda ja que Hengest és un substantiu que s’ha mantingut en l’alemany “Hengst” i significa semental i “Horsa” ha derivat en “horse” o cavall.

Qui eren els anglosaxons? Doncs eren tribus germàniques establertes a una àmplia regió que s’estén des de l’actual Saxònia alemanya fins a l’actual Holanda i Dinamarca i per algun motiu van sentir la necessitat d’expandir-se tot arribant a Anglaterra.

Els pobres celtes acostumats a un estil de vida sofisticat van haver d’aguantar la invasió d’un poble molt inferior culturalment i a més pagà. Els que va poder van fugir de l’actual territori d’Anglaterra i van anar a parar a França on van establir-se a la regió de la Bretanya on encara es parla el dialecte Bretó que no és un altre que l’idioma que van portar els celtes. La resta de supervivents celtes van haver d’aguantar una classe dominant que els va suposar fer passes enrere. Des de la  desaparició de la presència de l’imperi romà fins a que els habitants de les illes no tornessin a tenir aigua corrent o calefacció central van passar uns mil cinc-cent anys. Poca broma!

Dels pobres celtes se’n sap ben poc i van deixar un rastre negligible a la toponímia. Entre els noms de llocs celtes hi trobem “Avon” “Thames”. El sufix romà -caster encara es pot trobar en llocs com Lancaster or Manchester. Però poca cosa més.

Els anglosaxons eren un poble pagà que venerava els seus propis deus com Týr, el déu de la guerra, Woden que nosaltres coneixem com Odin que és suposadament el creador del món, Thor i la seva dona Frigg que era la deessa de l’amor equiparable a Venus. I gràcies a aquests déus tenim els noms dels dies de la setmana en anglès “”Tuesday gràcies a Týr, “Wednesday” gràcies a Woden, “Thursday” gràcies a Thor i “Friday” gràcies a la deessa Frigg.

Que la cultura anglosaxona i dels Jutes també que van colonitzar Anglaterra i eren procedents de l’actual Dinamarca era inferior ho sabem per la quantitat de mots que aquests ja havien adoptat del llatí per no tenir-los en la seva llengua germànica. Entre ells podem destacar: “street”, “pillow”,” wine”, “table”, “chest”, etc.

Sortosament per una Anglaterra colonitzada per tribus bàrbares, Sant Agustí va arribar-hi el 597 amb 40 missioners i en un any va aconseguir que el Rei Ethelbert de Kent es convertís al cristianisme. La capital llavors era Canterbury. Per aquest motiu el cap de l’església a Anglaterra és arquebisbe de Canterbury.

L’anglosaxò que van portar els nous invasors era altament complex si es compara amb el seu estil de vida. L’idoma tenia tres gèneres i es podien declinar en cinc casos diferents. I el pitjor de tot és que els gèneres, com els de l’actual alemany o rus, no responien a cap lògica del món natural. Així doncs “wheat”, el blat era masculí però la civada femení i el blat de moro neutre. La mateixa poca lògica que podem aplicar ara si pensem que la policia en alemany és una paraula femenina però noia “Mädchen” és neutra.

Sortosament de tota aquesta declinació només ens han quedat les flexions dels pronoms “I”, “me”, “mine”… i això per no parlar dels verbs. Els adjectius “green” o “big” tenien més d’onze formes segons la declinació, nombre i gènere. Un envitricoll! No és d’estranyar que els mateixos parlants d’aquesta llengua incipient implantada en el nou territori, l’anessin llimant fins a deixar-la més senzilla i flexible. I la veritat és que la conversió d’Ethelbert al cristianisme va portar l’alfabetització de la gran illa i amb ella va sorgir una literatura que va anar florint al mateix ritme que l’anglès anava canviat i els habitants d’Anglaterra l’anaven adoptant i adaptant. Però el període de calma i tranquil·litat va acabar amb la invasió vikinga o dels anomenats “Norsemen” i “Normans” que va tenir lloc des d’aproximadament l’any 750 fins el 1050 i va representar la darrera fase d’expansió dels poblats germànics. No se sap del cert què va impulsar a la gent que habitava tranquil·lament una franja prou extensa d’Europa a marxar del territori per expandir i conquerir altres territoris però els historiadors suposen que hi havia una superpoblació en terres inhòspites i amb pocs recursos naturals per alimentar a tanta gent. A més segons la tradició les terres les heretava només el primogènit i per tant la resta de fills d’una família havia de guanyar-se la vida d’alguna manera.

Tots tenim la imatge errònia d’uns vikings alts, rossos i forts però en realitat els estudis antropològics han demostrat que si van fugir del seu territori era perquè allà d’on venien gairebé no podien subsistir i la guerra i el pillatge era una millor opció que morir de fam.

A més, a finals del segle vuit Carlemany va aniquilar el poder dels Frisons, que havien estat la major força naval del nord-oest d’Europa i va deixar desprotegides les rutes marítimes per tal que els vikings envaïssin altres territoris. Els vikings provenien de regions que avui dia estarien situades a territori suec, noruec i danès. Cap a l’any 838 els atacs dels vikings ja eren prou intensos i exitosos per permetre que aquests s’assentessin a Anglaterra. El rastre escandinau el trobem en toponímics que acaben en -by com Grimsby, o en aquells que acaben en -thorp Grimsthorpe, els que acaben en -topf com Langstoft. Sens dubte però els vikings van deixar un rastre més profund en la llengua perquè la llengua que coneixem actualment és el producte de la barreja de la llengua dels invasors anglo-saxons i jutes que va anar evolucionant i de la parla germànica dels vikings. Moltes paraules es van doblar i encara existeixen avui en anglès actual dos mots que provenen del mateix. Un exemple són “shirt” que ens ha arribat del germànic anglo-saxó i “skirt” que ens ha arribat de l’escandinau. Però com que les llengües no solen tenir sinònims totals, una de les paraules es va especialitzar per designar la peça de roba de la part baixa del cos (skirt) que avui dia és faldilla i l’altra per la part alta del cos (camisa).

Anglaterra va quedar dividida durant molt de temps en la zona anglosaxona del sud i l’escandinava anomenada Danelaw al nord.

Cal recordar que la parla dels vikings va deixar paraules a la llengua anglesa sense les que aquesta no seria la mateixa. Entre elles hi ha “frekle”,” leg”, “skull”, “crawl”, “scream”, “trust”, “husband” i “sky”. Aquestes són d’ús comú i si les pronuncieu totes us adonareu que la “k” sembla un fonema molt típic de les llengües vikingues perquè és present en moltes paraules.

Fins aquí per avui. Espero haver pogut encomanar la meva curiositat i passió per aquesta època remota i per la història de la llengua més parlada al món. La que sens dubte ha triomfat com a llengua franca i que sembla que serà la capdavantera durant encara molt de temps.

Embolica que fa fort: Els dialectes de l’anglès.

Deixa un comentari

Inevitablement havia d’arribar el dia en què havia d’escriure un post sobre els dialectes de la parla anglesa. Podríem definir un dialecte com una manera de parlar que defineix a la gent com a grup que pertany a un determinat àmbit geogràfic. I és més que clar que si volguéssim dibuixar un mapa amb els dialectes a Catalunya per exemple, les isoglosses que són les línies que separen una zona d’una altra, mai serien d’una exactitud matemàtica. Hi ha paraules que en un dialecte es diuen d’una manera i en un altre d’una altra, tanmateix, que el cent per cent de les paraules que considerem dialectals es donin en una sola regió o zona és pràcticament impossible. Paraules dialectals catalanes podrien ser “trumfos” per patates a Girona i “bajoques” per mongetes a Lleida. Però els dialectes també els distingim per la pronunciació de determinats sons d’una manera o altra. Si seguiu els meus posts sobre la llengua anglesa ja us vaig escriure al del 16 de febrer, que cap al 1490 un grup de mariners va equivocar-se navegant i va anar a parar 50 milles més al nord d’on havien salpat i quan els mariners afamats van demanar ous i carn a una grangera de la zona, aquesta es va pensar que intentaven parlar-li en francès. Així de diferent era la llengua que parlaven.

És curiosíssim que en un territori d’uns dos-cents nou mil kilòmetres que no es pot considerar gaire extensa, hagin sorgit tantíssims dialectes. No s’explica perquè Anglaterra ha estat sempre suficientment ben comunicada per tal que hi hagués un cert factor homogeneïtzant. L’expert Robert Clairborne va afirmar que hi havia tretze dialectes a l’anglès europeu però un altre estudiós, Mario Pei en va comptar ni més ni menys que quaranta-dos, nou a Escòcia, tres a Irlanda i tretze a Anglaterra. Sembla exagerat però en realitat no ho és gens ni mica. I si no només cal veure que als sis comptats més al nord d’Anglaterra hi ha disset maneres diferents i distintives de pronunciar “house”. Al comtat de Yorkshire els habitants saben distingir si algú prové de Bradford o de Leeds tot i que són ciutats contigües perquè la diferència en la parla entre les dues poblacions és significativa.
Una de les primeres persones en voler capturar i enregistrar les diferències dialectals en anglès va ser J.R.R. Tolkien, que tothom coneix més per la seva obra “El senyor dels Anells” que no pas per la seva feina com a lingüista. A ell li hem de donar les gràcies per endegar la tasca de voler enregistrar paraules dialectals abans que es perdessin per sempre. No obstant la seva feina com a professor universitari li va impedir acabar la seva empresa titànica que va haver de prosseguir Harold Orton i que va culminar amb el gran treball “The Lingüistic Atlas of England”.

No hi ha cap dubte que a Anglaterra hi ha infinitat de dialectes. A Londres per exemple el número vint-i-u es “twenty-one” tal i com ens l’han ensenyat a les escoles i acadèmies. Però a 64 km de Londres el número 21 passa a ser “one-and-twenty”. Per tal que us feu una idea la distància entre el centre de Barcelona i Arenys és més o menys de seixanta kilòmetres.
En tot cas gràcies a l’atles lingüístic es va poder veure amb claredat com de diversa podia ser la llengua anglesa que es parlava a Europa. Les ciutats de Kintsbury, Boxford i Cold Ash que estan a poc més de 13 kilòmetres de distància designen la paraula que equivaldria al nostre abric amb “greatcoat”, “topcoat” o “overcoat”. No us vull marejar concretant massa però la realitat és que al mateix Yorkshire els habitants poden discernir si un prové de Bradford o Leeds pel dialecte.
Alguns d’aquests dialectalismes anglesos van arribar al nou món. Aquest és el cas del verb “peek” que vol dir mirar de reüll i intentant que no ens vegin. Una altra paraula que és un dialectalisme anglès és el conegudíssim “yeah”. Es veu que el “no worries” que es fa servir a Austràlia també prové de l’anglès dialectal.

I seria lògic pensar que si un país relativament petit és tan profús en dialectes, l’anglès d’Amèrica n’hauria d’estar farcit però la veritat és que no és així. Sembla que un 80% de la població dels Estats Units de parla anglesa, es comunica amb un anglès relativament homogeni si el comparem amb el dels anglesos. No obstant això també pot ser degut a que l’interès pels dialectes dels Estatus Units és un tema més recent. El lingüista d’origen austríac Hans Kurath i professor de la Universitat de Michigan va entusiasmar la “Modern Language Association” per tal d’investigar la dialectologia dels Estats Units i el resultat en va ser un primer atles dels dialectes dels EEUU. Kurath va dividir les regions del país segons la seva parla i en va distingir els següents grups: la zona del nord (Northern), la central (Midland), la del sud (Southern) i New England.

Algunes diferències dialectals serien per exemple que a l’est dels EEUU les compres es posen en una bossa “bag” i al sud en un “sack” mentre que una petita part d’Oregó anomena al mateix objecte “poke”.
La tasca de Kurath va ser colossal però encara incompleta i amb més temps i dedicació van anar sorgint altres zones dialectals a Amèrica i per això potser fins que no hi hagi un estudi complert seria molt arriscat afirmar que la parla dels EEUU és més homogènia que la d’Anglaterra.
De fet el que sabem és que l’anglès que es parla a Nova York és molt més similar del que es parla a Anglaterra que el que podem trobar a l’altra banda del país perquè els primers pobladors de Nova York tenien més connexió amb els anglesos europeus que els d’una regió com Califòrnia.

També cal destacar que els dialectes sovint són un reflex d’un sociolecte, una parla que separa les classes socials. Això es pot apreciar molt bé si s’estudia la pronunciació del fonema “r” a paraules com “car”, “more” o “store”. Aquestes “r” no es pronunciaven pas a Nova York fins els anys trenta del segle passat. Un estudi va posar en evidència que les classes mitjanes-altes pronunciaven el fonema un vint per cent de les vegades en què apareixia en llenguatge col·loquial i quotidià però un trenta per cent de les vegades en situacions lingüístiques més formals i un seixanta per cent de les vegades quan es requeria llenguatge acurat. Les classes més baixes pronunciaven la “r” un trenta per cent de les vegades en situacions que requerien un llenguatge adequat i acurat. També es va posar en evidència que els venedors dels centres comercials pronunciaven aquest fonema quan tractaven amb gent de classe mitja però no quan es comunicaven amb gent de classe baixa. Així doncs podem arribar a la conclusió que de vegades els dialectes són també sociolectes i per tant encara és més difícil encertat i delimitar les zones geogràfiques en que es parlen.
Per aquest dijous ja en tenim prou. Us espero el vinent.

Més sobre l’Uzbekistan II.

Deixa un comentari

I per no deixar a mitges el tema de l’Uzbekistan segueixo avui per no perdre aquest fil. M’havia quedat parlant dels conflictes que van sorgir durant els anys 80 a aquesta i d’altres repúbliques de la ex URSS. I com ja us vaig comentar la setmana passada el que va ser primer president de l’Uzbekistan va dirigir el país durant 26 anys i d’una manera no gaire transparent ni del tot democràtica. Per reflectir la manipulació dels medis us puc dir que curiosament el març del 1991 es va fer un referèndum i aquest va fer palès que el 94% dels habitants del país preferien seguir sent part de la Unió Soviètica. El desembre del mateix any, segons un altre referèndum, el 98% volia la independència d’aquesta unió. Sospitós que en tan poc temps una vasta majoria canviés d’opinió. Els números no quadren però la veritat serà de difícil descobrir.
Con ja sabeu, l’actual capital és Taixkent i l’antiga Samarcanda però l’Uzbekistan la segona gran ciutat és Namangan que té només sis-cents cinquanta mil habitants. Tot i que a Tashkent una gran majoria parla bé el rus, a Namangan la veritat és que es fa difícil trobar gent que es comuniqui amb fluïdesa en aquesta llengua. Namangan és una barreja d’elements àrabs i asiàtics alhora però li manca l’encís de les ciutats construïdes per captivar.
Un fet històric curiós de l’era soviètica del país és el que va ser anomenant “el cas del cotó”. Com ja vaig esmentar la principal font d’ingressos de l’Uzbekistan en època de domini rus era el cotó. El que en aquella època era el primer secretari del partit comunista del país Sharaf Rashidov va prometre a Moscou una producció de fins a sis tones de cotó per les que Moscou va pagar uns 3 mil milions de rubles. Però tal producció de cotó era senzillament inviable i això ho tenien clar tan Rashidov com els que treballaven amb ell. La producció de cotó creixia només en xifres sobre paper i el cotó que no s’arribava a produir es transportava en vagons buits a fàbriques en caps de setmana dels que ningú tenia constància. Quan va arribar el moment els responsables van dir que el cotó es va perdre a causa d’un foc. El govern central sabia que passava quelcom però va decidir fer com si no en sabés res. Fins que als anys vuitanta es va començar una investigació exhaustiva dels fets que va resultar opaca perquè un dels responsables es va suïcidar just en començar les indagacions. Es va jutjar i engarjolar alguns dels que havien estat involucrats en el cas. L’assumpte va portar molta cua perquè el conreu del cotó va tenir ressò mediàtic i de cop i volta el món s’adonà de què per a la collita de l’or blanc es feia servir mà d’obra infantil. Segons era costum al país, del setembre a meitat de novembre les escoles es tancaven i es portava als nens a cases rurals on ajudaven en la recol·lecció del cotó. Empreses com Adidas i Puma van declarar la guerra al cotó de l’Uzbekistan perquè tot i que és més que sabut que utilitzen fàbriques on els patrons dels països en vies de desenvolupament exploten els treballadors, empreses com Adidas i Puma han signat codis morals que els prohibeixen ser responsables de l’explotació infantil.
Uzbekistan ha experimentat ja un canvi cap a bé perquè no s’utilitza mà d’obra infantil per a les collites i perquè el cotó ara mateix és la tercera font d’ingressos del país. La primera és el gas i la segona l’or. A més l’actual president té la intenció de restringir la sembra de cotó i ampliar la indústria tèxtil. El conreu del cotó ja ha provocat un desastre ecològic perquè ha resultat en la gairebé absoluta desaparició del Mar Aral en cinquanta anys.
A conseqüència de l’assecament del Mar Aral, que no és res més que un gran llac salat, el que ha passat és que ciutats com Moynaq, que eren portuàries i els seus habitants vivien de la pesca, són ara ciutats fantasmes i el govern hi està invertint molts diners per convertir-les en atraccions turístiques. I sens dubte el cementiri de vaixells de Moynaq és digne de visitar a l’igual que l’illa de Vozrojdènia que vindria a ser l’illa de la resurrecció. Ara ja no és una illa perquè com que s’ha assecat el Mar Aral, ja s’hi pot accedir a peu, però ho havia estat i en ella s’havia construït un polígon secret per a l’experimentació amb armes biològiques. Als anys noranta experts dels Estats Units hi van anar senzillament per mesurar si l’illa encara representava un perill per als humans degut a tot el material químic que s’hi va manipular. Els experts van afirmar que ja no es podia considerar un territori perillós i avui dia també es pot visitar.
Però no només l’illa Vozrojdènia és un lloc desolador sinó tot el Mar Aral. La zona propera a aquest ha estat terra de conreu del cotó i el sòl està ple de pesticides que ara, un cop seca l’aigua, queden a la superfície i són transportats pel vent quan bufa. I Òbviament són de tot menys saludables.
A més del cementiri de vaixells a la ciutat de Moynaq s’hi ha d’anar a veure el cementiri dels seus habitants perquè les tombes són sorprenents. Resulta es fan molt profundes perquè els morts no es cobreixen de terra. Senzillament se’ls posa de cap per avall i se’ls gira el cap a un cantó. A la superfície es col·loca una mena d’escala de mà que servei al mort per ascendir a l’altre món i al voltant de les tombes s’hi posen boniques tanques.
L’Uzbekistan és un país amb una diversitat ètnica excepcional. Va servir com a asil en temps de la Segona Guerra Mundial. A més cal pensar que des del primer dia de la guerra, els russos van desmantellar les fàbriques d’armament i les van portar a l’Uzbekistan juntament amb la gent capaç de tornar-les a muntar allà. Us podeu imaginar la logística que implica una operació així? Us ben asseguro que crec que només els russos són capaços d’una tasca titànica de tal magnitud.
Les fàbriques es van organitzar a l’Uzbekistan i des d’allí es va començar a produir l’armament de guerra. Així Hitler no va poder utilitzar-les.
A la que tothom coneixia com a fàbrica 84 s’hi van produir uns nou mil avions i el darrer va ser el 2012. En aquesta fàbrica hi va passar una gran desgràcia el 1982. El març d’aquest any Leonid Brejnev va visitar l’Uzbekistan per tal de portar-hi l’ordre de Lenin, una menció honorífica que el país s’havia guanyat per la seva producció agrícola. Brejnev volia visitar la fàbrica 84 i volia saludar els seus empleats. L’estat de salut de Brejnev ja era força delicat i li van aconsellar no fer la visita però ell s’hi va entestar. Tanmateix a Brejnev també el volien anar a saludar els treballadors de la fàbrica i el dia de la seva visita s’hi van aplegar quinze mil persones. El problema és que les instal·lacions no estaven fetes per a suportar tantíssim pes i la gent va seure en un cantó de la fàbrica que va cedir amb el pes. Va haver-hi morts i el mateix Brejnev va resultar ferit. De fet mai no es va acabar de recuperar de les ferides ocasionades a l’accident i no va trigar en morir.
A l’Uzbekistan avui dia s’hi pot observar una progrés significatiu. Els nens ja no treballen a la recol·lecta del cotó, els habitants poden comprar divises estrangeres i s’està descentralitzant el govern. Tanmateix els salaris encara són tan bàsics que molts Uzbeks van a treballar a Rússia. Probablement les generacions que van viure en època soviètica encara senten una certa nostàlgia pels temps de l’antiga URSS. El 2011 Islam Karimov va fer un discurs per commemorar la constitució i va demanar al poble Uzbek que no es deixés endur pels sentiments de nostàlgia cap a l’era soviètica. Certament la generació actual ja només coneix l’antiga URSS a través dels discursos de pares i avis però els intel·lectuals del país segueixen llegint i escrivint en rus i el poble humil en Uzbek.
Sens dubte, igual que moltes de les repúbliques de l’Àsia central, riques en recursos i matèries primeres, l’Uzbekistan triomfarà en l’escenari internacional si els seus governants saben portar les regnes d’aquest país al que no li manca ni l’encant ni el potencial per esdevenir un país capdavanter.

Més sobre l’Uzbekistan.

Deixa un comentari

Per trencar una mica amb la monotonia de tenir massa posts seguits dedicats a un mateix tema, avui em concentraré de nou en un d’aquells grans països que són uns desconeguts per a molts: L’Uzbekistan.

Aquest país situat al centre de l’Àsia Central a cavall entre la cultura àrab i l’asiàtica  representa una barreja tan interessant que em demano per quin motiu no se’n parla més. El territori que pertany avui a Uzbekistan va ser conquerit i reconquerit tantes vegades i va formar part de tants i diversos imperis que fins i tot un recompte ocuparia una pàgina sencera del blog. Va ser part de l’Imperi persa, va estar sota el domini d’Alexandre de Macedònia, el va conquerir Genguis Khan i els àrabs també hi van tenir interès. Lògic si pensem que sobre tot l’àrea situada entre els dos rius Amudarià (que en persa volia dir riu llarg) i el Sirdarià va atraure l’atenció de diversos imperis de l’època degut a la riquesa de la terra que regaven els dos rius.

La capital actual d’Uzbekistan és Tashkent i just al centre, prop d’on es troba el colossal hotel Uzbekistan ara hi ha una estàtua eqüestre d’Amir Timur, més conegut com a Tamerlà. Amir Timur va ser un conqueridor turcomongol conegut per la seva brutalitat i també efectivitat. Era descendent del mateix Genguis Khan i per tant ja ho devia portar a la sang. El seu nom però és més àrab que mongol. Amir en àrab vol dir princep i Timur ferro. El seu sobrenom de Tamerla prové del nom Timur i “lan” que vol dir “el coix”. Segons on el representin li veureu unes faccions més àrabs que asiàtiques, en canvi en d’altres pintures o estàtues les seves faccions són clarament orientals.

No és cap casualitat que la seva estàtua ocupi un lloc tan central a la capital. Allà on ara s’aixeca magnificent, en època socialista hi havia una estàtua de Karl Marx. Però l’any 1993 el president d’Uzbekistan Islam Karimov va inaugurar la de Tamerlà. Després de la dissolució de la URSS i la proclamació d’independència d’Uzbekistan, calia trobar un símbol d’identitat de la tot just ressorgida nació i es va escollir aquesta figura perquè va néixer i governar en territori de l’actual país. Islam Karimov, que en la seva joventut havia col·laborat activament amb la URSS, va construir tota la seva retòrica política partint d’una dura crítica a aquesta. Poc recorda ara que Uzbekistan va ser un país de l’antiga URSS perquè s’han esborrat els elements que l’evoquen i fins i tot s’han canviat noms de carrers.

Uzbekistan és una terra oberta als russos perquè no els cal un visat per viatjar-hi. Els russos tenen acords amb 72 països per tal de no haver de fer el tràmit per anar-hi. En canvi els ciutadans de l’Uzbekistan només poden viatjar sense visat a 24 països. Tampoc ho faran gaires perquè el sou mitjà mensual d’un habitant d’aquest país és de 280 dòlars.

Des de la caiguda de la molt temuda URSS el país ha experimentat un creixement intens i la seva població ha augmentat 1,5 vegades. I pel que fa a l’economia, l’agricultura i el seu producte interior brut només el supera Rússia. Així doncs i per ordre de major a menor creixement trobem: Rússia, Uzbekistan, Ucraïna (fins que va esclatar la maleïda guerra), Kazakhstan i Bielorússia. Desgraciadament segons l’opinió de periodistes com Ilia Varlamov, Uzbekistan no queda tan ben parada si el que s’està observant és el desenvolupament de la seva democràcia.

Durant les primeres eleccions que va guanayar Karimov els observadors internacionals ja van alertar d’irregularitats i certament el president va governar durant 26 anys el país en eleccions on sempre s’acostava al 90% dels vots a favor seu. Molt sospitós perquè tot i que es vulgui tenir fe en què un president ho hagi pogut fer molt bé, certament una majoria tan aclaparadora és molt de somni.

Seguim però amb Tamerlà per dibuixar una mica el que va ser la història del país fins la seva independència de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques.

En morir Tamerlà el seu territori va quedar dividit en tres parts: L’emirat de Bukharà, el kanat de Khivà i el kanat de Kokand.

Al segle dinou Rússia es va començar a interessar pel territori i després de diverses incursions militars va acabar per annexar-se el kanat de Kokand que va passar a ser part de la Turkmenia que pertanyia a Rússia. La capital es va desplaçar a Tashkent quan havia estat d’antuvi Samarcanda. L’emirat de Bukharà i el kanat de Khivà van passar a ser vassalls de Rússia també.

Amb la revolució russa al territori d’Uzbekistan s’hi va formar una resistència contra els bolxevics que va aguantar fins el 1920. L’any 1922 a Àsia central hi apareixen dos nous països: Turkmenia i Uzbekistan i el desembre del 1922 es forma la Unió Soviètica i les repúbliques de Bukharà i la de Khorezm hi queden incloses.

Per tant el mapa fins a la dissolució de la URSS consta dels següents països a Àsia central: El Turkmenistan, Uzbekistan, la República socialista de Kirguísia,  i la república socialista de Tadjik.

Però no tot eren flors i violes a l’antic territori soviètic. Per exemple, a finals dels 80 a la zona de la vall de Fergana hi van aparèixer conflictes greus. En aquesta vall, perquè us en feu una idea hi viu un terç de la població total de l’Uzbekistan. Però per tal d’arribar fins a la capital Tashkent només s’hi podia anar a través del pas de Kamchik que passava per la república de Tadjik i només s’hi podia circular a l’estiu perquè a l’hivern amb la neu, les glaçades i les pendents del pas, els cotxes relliscaven. Com podeu imaginar la situació era incòmoda i per tant hi havia disputes entre els governs.

En disoldre’s la URSS Uzbekistan va voler agafar el toro per les banyes i es va posar a construir a la vall una àmplia carretera i a més una via pel tren amb un túnel de dinou kilòmetres que és el més llarg de tot Àsia central. Però Tadjik i Uzbekistan no es posaven d’acord amb els preus de la benzina i Uzbekistan va tancar l’aixeta dels subministraments a Tadjikistan diverses vegades. A més els agents de duanes d’Uzbekistan van impedir la circulació dels trens de Tadjikistan en vàries ocasions. Finalment Tadjikistan es va decidir a fer una central hidroelèctrica cosa que va portar mals de cap a Uzbekistan també. El conflicte no es va resoldre del tot fins que morí Islam Karimov i el nou president Mirziyoyev va beneir la construcció de la central hidroelèctrica que, com es va decidir després, pertany a Uzbekistan tot i estar en territori de Tadjikistan.

Els anys 80 van portar molts conflictes a totes les ex repúbliques socialistes soviètiques i Uzbekistan no se’n va escapar. El 1989 sembla que un comentari desafortunat  va ser el detonant d’un conflicte entre habitants de l’Uzbekistan i els turcs meshketians que habitaven també a la Vall de Fergana des de l’època en què Stalin els hi va fer deportar. El conflicte domèstic va escalar i va resultar en una revolta on van morir més de cent persones i d’altres van resultar ferides. S’hi va haver d’enviar la milícia i tots els turcs meshketians van ser evacuats o expulsats del territori.

Aquest desastre li va costar el càrrec a Rafik Nishonov, dotzè secretari del partit comunista d’Uzbekistan, un càrrec que va ocupar amb molt de gust Islam Karimov.

L’any 1990 hi va haver-hi un altre conflicte el resultat del qual va ser la mort de cinc soldats russos però ningú ja ni en parla.

Islam Karimov va governar amb mà dura durant vint-i-sis anys. A Uzbekistan pràcticament no hi havia oposició perquè la que hi havia era enviada a la presó amb la justificació de que s’havia d’evitar el perill islamista i l’amenaça terrorista.

Tot i que la immensa majoria d’habitants de l’Uzbekistan és musulmana, Uzbekistan no és territori de fanàtics. Hi ha hagut sempre molt poques llavors de radicalisme islàmic i sempre s’han aconseguit eliminar.

El país és una barreja de nacionalitats, races, costums i religions i en general la convivència no sembla problemàtica entre totes les ètnies. Per acabar avui el post sobre aquest meravellós país només us diré que la seva geografia variada el fa immensament interessant i que en època de l’ex URSS s’hi filmaven pel·lícules de l’oest americà perquè el paisatge recorda el de determinades regions d’USA. Uzbekistan tenia platja i mar fins fa ben poc. El Mar Aral que com ja sabeu és un gran llac, però que tenia gairebé totes les característiques d’un mar amb tots el ets i uts. Tanmateix en 50 anys ha desaparegut gairebé completament deixant els vaixells que hi navegaven com a testimoni cruel de la destrucció que sembra l’home sobre la terra.

Per avui ja n’hi ha prou. Seguiré molt probablement la setmana vinent escrivint sobre aquest fascinant país abans de reprendre els meus posts sobre la llengua anglesa.

Embolica que fa fort: l’anglès en el seu context IV.

Deixa un comentari

Ara fa quatre setmanes que vaig començar una sèrie d’entrades al blog sobre la llengua anglesa. Avui em cal emmarcar-la dintre del seu context com a idioma i per tal em referiré més aviat a aspectes generals que no pas als específics de l’anglès.

Com ja vaig comentar de passada en l’anterior post, Noam Chomsky va ser el primer en postular que els nens neixen amb una capacitat innata per la llengua que s’activa a tots per un igual a una determinada edat. A més el cervell de l’infant sembla que està dotat d’una capacitat per deduir la gramàtica que és compartida universalment. Òbviament això no vol dir que si un nen creix aïllat dels humans pugui desenvolupar la parla, però sí que els infants  tenen una habilitat per adquirir estructures gramàtiques fins i tot quan no se’ls dona implícitament. El millor exemple d’això és que s’ha estudiat que les mares, que en principi són les que tenen una comunicació amb l’infant més efectiva i afectiva i generalment més extensa si més no anys enrere, es dirigeixen als infants amb preguntes o imperatius i tot i així els nens el primer que aprenen són les frases assertives. De la mateixa manera els nens tendeixen a formular participis incorrectes perquè els fan regulars cosa que és del tot lògica. I encara hi ha dades més interessants: els infants potser no saben diferenciar entre temps verbals però el seu cervell sí és capaç de distingir els verbs d’estat dels que no ho són de manera que solen dominar el fet que en una llengua diem “m’agrada el pa” en comptes de “m’està agradant el pa”. Els nens d’aproximadament un mes ja prefereixen els son que són de parla humana a qualsevol altre. Això implica una predisposició del cervell.

D’igual manera s’ha estudiat que hi ha altres aspectes universals de la llengua dels infants: Per exemple que tots ells aprenen a dir “no” abans que “sí”. I el més interessant de tot és que un estudi de la John F. Kennedy de Baltimore va revelar que nadons de diferents nacionalitats i orígens i en van escollir d’Anglaterra, països àrabs, Xina, Espanya i Noruega tots ells començaven a barbotejar a la mateix edat i de manera sistemàtica, és a dir amb els mateixos sons al mateix temps en un determinat moment del seu desenvolupament que és entre els 4 i 6 mesos abans de pronunciar les primeres paraules intel·ligibles.

I de la mateixa manera i segons els lingüistes i arqueòlegs sembla que la humanitat va començar a parlar en un moment determinat de la història que va ser simultani per tots. Com si hagués sonat una alarma. L’homo Sapiens és originari d’Àfrica i va aparèixer fa uns cent mil anys. Va ser el responsable de les pintures de Lascaraux i Altamira que daten d’uns vint mil anys abans de la domesticació d’animals i del començament de l’agricultura a la zona coneguda com a Creixent Fèrtil. Certament l’àrea de les Coves del Cromanyó es correspon a la zona d’una de les ètnies més antigues d’Europa: els bascos. L’estudiós Sir William Jones, que despuntava en aprendre llengües difícil sense grans ajudes, va reconèixer el 1783  la similitud del Sànscrit amb determinades llengües europees i d’allà va néixer la hipòtesis d’una llengua comú que és l’Indoeuropeu. Però a mida que s’ha anat aprofundint en la recerca del llenguatge s’han trobat resultats més impressionants. Resulta que l’estudi dels “cognats”, en anglès “cognates” que en lingüística són paraules d’idiomes diferents que coincideixen en la seva transcripció fonètica i significat, ha resultat demostrar que llengües que en un principi no pertanyien a cap família lingüística tenen paraules en comú amb idiomes de parts del món allunyadíssimes. Aquest és el cas del Basc amb  les parles na-dené. Per si no ho sabíeu són llengües autòctones de la població indígena del nord est d’Amèrica del nord. De la mateixa manera, la llengua finesa té “cognates” en la llengua esquimo-aleutina que es parla al la part més nòrdica del continent americà. Les similituds són massa nombroses per creure en coincidències.

Fa anys s’especulava sobre famílies de llengües i ara algunes teories apunten que l’origen de totes les llengües pot ser-ne una d’única. A aquesta conclusió s’ha arribat a través de les similituds entre llengües geogràficament llunyanes.

De teories sobre la primera llengua n’hi ha moltes i tenen noms força ridículs. Moltes d’elles es recolzen en la idea que en un començament es denominaven determinats objectes amb sons onomatopeics. L’anglès per exemple tendeix a utilitzar el so “sp-” per paraules que denoten humitat. Les accions abruptes pel contrari porten sovint el so-“sh” com en les paraules “flash”, “crash” i “smash”. Però d’aquí a arribar a conceptes com amor, cobdícia o “wishful thinking” hi ha un desenvolupament i una complexitat que costa explicar.

I per tal d’esbrinar una mica com funcionen les llengües els lingüistes han observat sempre el procés d’aprenentatge de la parla dels infants. La conclusió a la que s’ha arribat és que les llengües criolles, les que sorgeixen en comunitats amb persones de diferents procedències, tenen punts en comú amb la llengua dels infants. Aquests tendeixen a aprendre els pronoms d’objecte abans que els de subjecte i diuen per tant “mi vull” abans que “jo vull”. Les llengües criolles són altament interessants perquè sovint utilitzen metàfores per designar realitats. Així per exemple barba en neo-malasi és “grass bilong face” que literalment és “herba pertany cara” i submarí és “bottom bottom wata wata” que seria “fons, fons, aigua aigua”. A la llengua Krio que es parla a Sierra Leone l’aire que tenim a la panxa s’anomena “bad briz”, mala brisa. Podeu riure el que vulgueu però les llengües criolles són tan o més expressives que les natives de molts països. El Swahili sense anar més lluny es va originar com a criolla per exemple.

La llengua de la que descendeix l’anglès és la Indo-Eropea. Una llengua de la que no tenim testimoni escrit i que es basa en les similituds entre altres llengües d’Europa. Devia néixer cap a l’any 7.000 abans de Crist en època del Paleolític i s’ha arribat a la conclusió de que va ser la mare de la que van sortir altres llengües a Europa a través de la coincidència en la fonètica i significat de paraules d’ús comú com les que designen individus de la mateixa família, parts del cos o animals. No se sap on habitaven exactament aquests Indo-europeus, però de la branca Indo-europea en tenim una, la germànica de la que prové l’anglès. De llengües germàniques n’hi ha de tres branques que són l’occidental amb l’alemany, l’anglès, l’holandès i el Frisó i el Flamenc, les germàniques orientals amb la llengua gòtica, la burgundi, i la vandàlica i la celta aquesta darrera encara viva. La tercera branca germànica és la del Germànic del nord de la que han sorgit les escandinaves.

De les llengües germàniques ja en parlarem en un altre post perquè la informació per avui ja ha estat suficient. Bona setmana a tots i pels que retornem a la feina ànims!

Embolica que fa fort: L’anglès III.

Deixa un comentari

És la tercera setmana que dedico el meu blog a l’anglès en comparació amb altres llengües i si seguiu el que escric encara no tindreu clar si jo mateixa considero l’anglès fàcil o difícil. La resposta és que una llengua no és ni una cosa ni una altra perquè la veiem d’una manera determinada segons el que analitzem d’ella sigui més o menys complex.

Si vull avui emfatitzar la senzillesa de l’anglès ho puc fer fàcilment posant per exemple un sol pronom, el “you” que equival com molt bé sabeu al tu o al vosaltres sense distingir entre un i altre. Si agafem aquest meravellós “you” i volem l’equivalent en alemany resulta que pel que designem amb “you” en alemany hem d’aprendre un “du”, “dich”, “dir” o   “Sie”, Ihnen, “ihr” o “euch”. Els tres primers designarien una segona persona del singular sense tractament formal (és a dir el nostre vostè). L’únic que canvia és el cas, és a dir la funció sintàctica que compleixen dintre la frase. Els dos següents “Sie” i “Ihnen” és corresponen al vostè o vostès en dos casos diferents i el “ihr” i “euch” són dos casos diferents pel que nosaltres designem com a vosaltres. Sense voler entrar en més detalls sobre l’àrab perquè en el seu moment ja vaig dedicar un post sobre el tema, el “you” àrab distingiria entre si és un tu masculí o femení i el vosaltres si és un vosaltres masculí, femení o dual (de només dues persones).

L’anglès també ha resultat ser una llengua molt diplomàtica i ha eliminat la distinció entre el tu i el vostè i s’ha quedat amb la forma que deriva del vostè. El “tu” el podreu trobar en llibres que usen un llenguatge antic en forma de “thou” que com podeu veure fàcilment s’assembla al “du” alemany.

I si voleu que l’anglès us sembli un joc de nens només cal que penseu que en coreà haureu de triar entre un dels sis sufixos del verb per tal d’adreçar-vos adequadament a l’interlocutor segons el seu estatuts social. A mi que m’agraden tan poc les distincions entre classes em posaria dels nervis! D’aquest tipus de distinció els lingüistes n’anomenen “honorífics”. De manera similar en japonès i depenent de amb qui parlem donarem les gràcies amb l’ultra famós “arigató” o bé amb un “makoti go shinsetsu de gozaimasu” que podríem traduir amb una cursileria com “el que has fet o vols fer és realment i profundament honorable”. I tota la tirallonga total per dir un sobri “gràcies”.

A més l’anglès també ha prescindit de l’envitricoll que representen els gèneres en altres llengües. I si no penseu en el nombre de vegades que heu sentit a l’ex entrenador del Barça Van Gaal equivocar-se en l’article i dir “el oportunidad” o “la error” i nosaltres en català, castellà i francès només tenim paraules femenines o masculines però en altres llengües com l’alemany i el rus també en tenen de neutres. Així que el sol és per nosaltres masculí però pels alemanys femení i pels russos neutre. En anglès no cal trencar-nos el cap ni memoritzar generes perquè tot té el mateix i creieu-me que és un gran avantatge d’aquesta meravellosa llengua.

Pel que fa als articles també he de dir que l’anglès en prescindeix molt més sovint que altres idiomes. Els noms abstractes no en porten i així per exemple “els diners no fan la felicitat” seria “Money doesn’t make happiness” tot i que la manera més natural de traduir-ho seria “Money doesn’t  make you happy”. Els plurals en general tampoc tenen article i així doncs una frase com “els cotxes alemanys són bons” seria “German cars are good”. Tampoc anem “al llit” en anglès sinó “go to bed” ni a la feina sinó “to work”. Aixó sí, curiosament els llocs d’entreteniment sí que porten “the” “go to the cinema”, go to theatre i per contra “the doctor” and “the dentist” on no ens divertim gaire en general. No obstant sí que majoritàriament utilitzem menys articles que en altres idiomes.

I posats a parlar de les dificultats d’altres idiomes penseu que els russos no només “van a peu” o en transport sinó que tenen diferents verbs per denotar si l’anar és a peu i unidireccional que és “идти” pronunciat “idti”, o acció repetitiva d’anada i tornada “ходить” que es pronuncia “jodit” o si anem en mitjà de transport que és “ехать” (ejat) i si és repetitiva i recurrent l’acció és “ездить” (iesdit). I encara si anem en patins o esquís el verb serà un altre: “кататься” (catatza). Senzillíssim oi?

I si parlem del reialme de les paraules llargues de seguida ens adonem que l’anglès sembla també bufar i fer ampolles perquè prefereix els mots curts. L’alemany crea paraules com “Sehenswürdigkeiten” amb el seu equivalent rus de “достопримечательности” que són una delícia per als aprenents. Per no parlar del “Kriegsgefangenenentschädigungsgesetzt” lla llei per indemnitzar els presoners de guerra.

L’anglès pot expressar tot una frase convertint-ho tot en adjectiu i així doncs l’hotel de cinc estrelles és un five-star hotel. I el bebè del milió de dòlars un “million-dollar baby”. Tot molt ràpid i efectiu.

Tampoc agraden als anglesos les denominacions llargues i així doncs tendeixen a escurçar tot el que poden i no només noms d’empreses com IBM sinó que creen nous termes com FOMO que vol dir “fear of missing out” la por que tenim de no assabentar-nos de les coses i no ser-hi present que ens porta sovint a estar contínuament connectats i a tenir la sensació que la vida dels altres és més emocionant que la nostra.

La capacitat d’expressió de l’ésser humà és un dels grans regals que ens ha fet la natura. Recordem que abans que nosaltres la terra la van poblar altres homínids com l’home del Neandertal que van viure sobre la terra des de fa 150.000 anys fins a que van desaparèixer fa uns trenta mil anys. Ells també tenien sentiments i ho demostraven enterrant els seus morts i cuidant dels malalts però el que potser no tenien era una capacitat lingüística tan gran com la nostra perquè la nostra laringe està en un lloc que ens permet una major articulació de sons. És difícil pensar en una cultura i civilització sense que hi hagi una parla complexa. I pel que sembla tots els humans van desenvolupar llengües en un moment similar tots. Però d’això i de les implicacions lingüístiques que té ja en parlaré en un altre post.

Per fer boca només us diré que el cervell humà sembla predisposat a adquirir llengües com ja molt bé va dir Noam Chomsky. Però això ja són figues d’un altre paner que deixarem per un proper dijous. Per aquest només em cal desitjar-vos que sobrevisqueu al darrer tiberi: el de reis!                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                         v