Embolica que fa fort: l’anglès en el seu context IV.

Ara fa quatre setmanes que vaig començar una sèrie d’entrades al blog sobre la llengua anglesa. Avui em cal emmarcar-la dintre del seu context com a idioma i per tal em referiré més aviat a aspectes generals que no pas als específics de l’anglès.

Com ja vaig comentar de passada en l’anterior post, Noam Chomsky va ser el primer en postular que els nens neixen amb una capacitat innata per la llengua que s’activa a tots per un igual a una determinada edat. A més el cervell de l’infant sembla que està dotat d’una capacitat per deduir la gramàtica que és compartida universalment. Òbviament això no vol dir que si un nen creix aïllat dels humans pugui desenvolupar la parla, però sí que els infants  tenen una habilitat per adquirir estructures gramàtiques fins i tot quan no se’ls dona implícitament. El millor exemple d’això és que s’ha estudiat que les mares, que en principi són les que tenen una comunicació amb l’infant més efectiva i afectiva i generalment més extensa si més no anys enrere, es dirigeixen als infants amb preguntes o imperatius i tot i així els nens el primer que aprenen són les frases assertives. De la mateixa manera els nens tendeixen a formular participis incorrectes perquè els fan regulars cosa que és del tot lògica. I encara hi ha dades més interessants: els infants potser no saben diferenciar entre temps verbals però el seu cervell sí és capaç de distingir els verbs d’estat dels que no ho són de manera que solen dominar el fet que en una llengua diem “m’agrada el pa” en comptes de “m’està agradant el pa”. Els nens d’aproximadament un mes ja prefereixen els son que són de parla humana a qualsevol altre. Això implica una predisposició del cervell.

D’igual manera s’ha estudiat que hi ha altres aspectes universals de la llengua dels infants: Per exemple que tots ells aprenen a dir “no” abans que “sí”. I el més interessant de tot és que un estudi de la John F. Kennedy de Baltimore va revelar que nadons de diferents nacionalitats i orígens i en van escollir d’Anglaterra, països àrabs, Xina, Espanya i Noruega tots ells començaven a barbotejar a la mateix edat i de manera sistemàtica, és a dir amb els mateixos sons al mateix temps en un determinat moment del seu desenvolupament que és entre els 4 i 6 mesos abans de pronunciar les primeres paraules intel·ligibles.

I de la mateixa manera i segons els lingüistes i arqueòlegs sembla que la humanitat va començar a parlar en un moment determinat de la història que va ser simultani per tots. Com si hagués sonat una alarma. L’homo Sapiens és originari d’Àfrica i va aparèixer fa uns cent mil anys. Va ser el responsable de les pintures de Lascaraux i Altamira que daten d’uns vint mil anys abans de la domesticació d’animals i del començament de l’agricultura a la zona coneguda com a Creixent Fèrtil. Certament l’àrea de les Coves del Cromanyó es correspon a la zona d’una de les ètnies més antigues d’Europa: els bascos. L’estudiós Sir William Jones, que despuntava en aprendre llengües difícil sense grans ajudes, va reconèixer el 1783  la similitud del Sànscrit amb determinades llengües europees i d’allà va néixer la hipòtesis d’una llengua comú que és l’Indoeuropeu. Però a mida que s’ha anat aprofundint en la recerca del llenguatge s’han trobat resultats més impressionants. Resulta que l’estudi dels “cognats”, en anglès “cognates” que en lingüística són paraules d’idiomes diferents que coincideixen en la seva transcripció fonètica i significat, ha resultat demostrar que llengües que en un principi no pertanyien a cap família lingüística tenen paraules en comú amb idiomes de parts del món allunyadíssimes. Aquest és el cas del Basc amb  les parles na-dené. Per si no ho sabíeu són llengües autòctones de la població indígena del nord est d’Amèrica del nord. De la mateixa manera, la llengua finesa té “cognates” en la llengua esquimo-aleutina que es parla al la part més nòrdica del continent americà. Les similituds són massa nombroses per creure en coincidències.

Fa anys s’especulava sobre famílies de llengües i ara algunes teories apunten que l’origen de totes les llengües pot ser-ne una d’única. A aquesta conclusió s’ha arribat a través de les similituds entre llengües geogràficament llunyanes.

De teories sobre la primera llengua n’hi ha moltes i tenen noms força ridículs. Moltes d’elles es recolzen en la idea que en un començament es denominaven determinats objectes amb sons onomatopeics. L’anglès per exemple tendeix a utilitzar el so “sp-” per paraules que denoten humitat. Les accions abruptes pel contrari porten sovint el so-“sh” com en les paraules “flash”, “crash” i “smash”. Però d’aquí a arribar a conceptes com amor, cobdícia o “wishful thinking” hi ha un desenvolupament i una complexitat que costa explicar.

I per tal d’esbrinar una mica com funcionen les llengües els lingüistes han observat sempre el procés d’aprenentatge de la parla dels infants. La conclusió a la que s’ha arribat és que les llengües criolles, les que sorgeixen en comunitats amb persones de diferents procedències, tenen punts en comú amb la llengua dels infants. Aquests tendeixen a aprendre els pronoms d’objecte abans que els de subjecte i diuen per tant “mi vull” abans que “jo vull”. Les llengües criolles són altament interessants perquè sovint utilitzen metàfores per designar realitats. Així per exemple barba en neo-malasi és “grass bilong face” que literalment és “herba pertany cara” i submarí és “bottom bottom wata wata” que seria “fons, fons, aigua aigua”. A la llengua Krio que es parla a Sierra Leone l’aire que tenim a la panxa s’anomena “bad briz”, mala brisa. Podeu riure el que vulgueu però les llengües criolles són tan o més expressives que les natives de molts països. El Swahili sense anar més lluny es va originar com a criolla per exemple.

La llengua de la que descendeix l’anglès és la Indo-Eropea. Una llengua de la que no tenim testimoni escrit i que es basa en les similituds entre altres llengües d’Europa. Devia néixer cap a l’any 7.000 abans de Crist en època del Paleolític i s’ha arribat a la conclusió de que va ser la mare de la que van sortir altres llengües a Europa a través de la coincidència en la fonètica i significat de paraules d’ús comú com les que designen individus de la mateixa família, parts del cos o animals. No se sap on habitaven exactament aquests Indo-europeus, però de la branca Indo-europea en tenim una, la germànica de la que prové l’anglès. De llengües germàniques n’hi ha de tres branques que són l’occidental amb l’alemany, l’anglès, l’holandès i el Frisó i el Flamenc, les germàniques orientals amb la llengua gòtica, la burgundi, i la vandàlica i la celta aquesta darrera encara viva. La tercera branca germànica és la del Germànic del nord de la que han sorgit les escandinaves.

De les llengües germàniques ja en parlarem en un altre post perquè la informació per avui ja ha estat suficient. Bona setmana a tots i pels que retornem a la feina ànims!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s