Per trencar una mica amb la monotonia de tenir massa posts seguits dedicats a un mateix tema, avui em concentraré de nou en un d’aquells grans països que són uns desconeguts per a molts: L’Uzbekistan.

Aquest país situat al centre de l’Àsia Central a cavall entre la cultura àrab i l’asiàtica  representa una barreja tan interessant que em demano per quin motiu no se’n parla més. El territori que pertany avui a Uzbekistan va ser conquerit i reconquerit tantes vegades i va formar part de tants i diversos imperis que fins i tot un recompte ocuparia una pàgina sencera del blog. Va ser part de l’Imperi persa, va estar sota el domini d’Alexandre de Macedònia, el va conquerir Genguis Khan i els àrabs també hi van tenir interès. Lògic si pensem que sobre tot l’àrea situada entre els dos rius Amudarià (que en persa volia dir riu llarg) i el Sirdarià va atraure l’atenció de diversos imperis de l’època degut a la riquesa de la terra que regaven els dos rius.

La capital actual d’Uzbekistan és Tashkent i just al centre, prop d’on es troba el colossal hotel Uzbekistan ara hi ha una estàtua eqüestre d’Amir Timur, més conegut com a Tamerlà. Amir Timur va ser un conqueridor turcomongol conegut per la seva brutalitat i també efectivitat. Era descendent del mateix Genguis Khan i per tant ja ho devia portar a la sang. El seu nom però és més àrab que mongol. Amir en àrab vol dir princep i Timur ferro. El seu sobrenom de Tamerla prové del nom Timur i “lan” que vol dir “el coix”. Segons on el representin li veureu unes faccions més àrabs que asiàtiques, en canvi en d’altres pintures o estàtues les seves faccions són clarament orientals.

No és cap casualitat que la seva estàtua ocupi un lloc tan central a la capital. Allà on ara s’aixeca magnificent, en època socialista hi havia una estàtua de Karl Marx. Però l’any 1993 el president d’Uzbekistan Islam Karimov va inaugurar la de Tamerlà. Després de la dissolució de la URSS i la proclamació d’independència d’Uzbekistan, calia trobar un símbol d’identitat de la tot just ressorgida nació i es va escollir aquesta figura perquè va néixer i governar en territori de l’actual país. Islam Karimov, que en la seva joventut havia col·laborat activament amb la URSS, va construir tota la seva retòrica política partint d’una dura crítica a aquesta. Poc recorda ara que Uzbekistan va ser un país de l’antiga URSS perquè s’han esborrat els elements que l’evoquen i fins i tot s’han canviat noms de carrers.

Uzbekistan és una terra oberta als russos perquè no els cal un visat per viatjar-hi. Els russos tenen acords amb 72 països per tal de no haver de fer el tràmit per anar-hi. En canvi els ciutadans de l’Uzbekistan només poden viatjar sense visat a 24 països. Tampoc ho faran gaires perquè el sou mitjà mensual d’un habitant d’aquest país és de 280 dòlars.

Des de la caiguda de la molt temuda URSS el país ha experimentat un creixement intens i la seva població ha augmentat 1,5 vegades. I pel que fa a l’economia, l’agricultura i el seu producte interior brut només el supera Rússia. Així doncs i per ordre de major a menor creixement trobem: Rússia, Uzbekistan, Ucraïna (fins que va esclatar la maleïda guerra), Kazakhstan i Bielorússia. Desgraciadament segons l’opinió de periodistes com Ilia Varlamov, Uzbekistan no queda tan ben parada si el que s’està observant és el desenvolupament de la seva democràcia.

Durant les primeres eleccions que va guanayar Karimov els observadors internacionals ja van alertar d’irregularitats i certament el president va governar durant 26 anys el país en eleccions on sempre s’acostava al 90% dels vots a favor seu. Molt sospitós perquè tot i que es vulgui tenir fe en què un president ho hagi pogut fer molt bé, certament una majoria tan aclaparadora és molt de somni.

Seguim però amb Tamerlà per dibuixar una mica el que va ser la història del país fins la seva independència de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques.

En morir Tamerlà el seu territori va quedar dividit en tres parts: L’emirat de Bukharà, el kanat de Khivà i el kanat de Kokand.

Al segle dinou Rússia es va començar a interessar pel territori i després de diverses incursions militars va acabar per annexar-se el kanat de Kokand que va passar a ser part de la Turkmenia que pertanyia a Rússia. La capital es va desplaçar a Tashkent quan havia estat d’antuvi Samarcanda. L’emirat de Bukharà i el kanat de Khivà van passar a ser vassalls de Rússia també.

Amb la revolució russa al territori d’Uzbekistan s’hi va formar una resistència contra els bolxevics que va aguantar fins el 1920. L’any 1922 a Àsia central hi apareixen dos nous països: Turkmenia i Uzbekistan i el desembre del 1922 es forma la Unió Soviètica i les repúbliques de Bukharà i la de Khorezm hi queden incloses.

Per tant el mapa fins a la dissolució de la URSS consta dels següents països a Àsia central: El Turkmenistan, Uzbekistan, la República socialista de Kirguísia,  i la república socialista de Tadjik.

Però no tot eren flors i violes a l’antic territori soviètic. Per exemple, a finals dels 80 a la zona de la vall de Fergana hi van aparèixer conflictes greus. En aquesta vall, perquè us en feu una idea hi viu un terç de la població total de l’Uzbekistan. Però per tal d’arribar fins a la capital Tashkent només s’hi podia anar a través del pas de Kamchik que passava per la república de Tadjik i només s’hi podia circular a l’estiu perquè a l’hivern amb la neu, les glaçades i les pendents del pas, els cotxes relliscaven. Com podeu imaginar la situació era incòmoda i per tant hi havia disputes entre els governs.

En disoldre’s la URSS Uzbekistan va voler agafar el toro per les banyes i es va posar a construir a la vall una àmplia carretera i a més una via pel tren amb un túnel de dinou kilòmetres que és el més llarg de tot Àsia central. Però Tadjik i Uzbekistan no es posaven d’acord amb els preus de la benzina i Uzbekistan va tancar l’aixeta dels subministraments a Tadjikistan diverses vegades. A més els agents de duanes d’Uzbekistan van impedir la circulació dels trens de Tadjikistan en vàries ocasions. Finalment Tadjikistan es va decidir a fer una central hidroelèctrica cosa que va portar mals de cap a Uzbekistan també. El conflicte no es va resoldre del tot fins que morí Islam Karimov i el nou president Mirziyoyev va beneir la construcció de la central hidroelèctrica que, com es va decidir després, pertany a Uzbekistan tot i estar en territori de Tadjikistan.

Els anys 80 van portar molts conflictes a totes les ex repúbliques socialistes soviètiques i Uzbekistan no se’n va escapar. El 1989 sembla que un comentari desafortunat  va ser el detonant d’un conflicte entre habitants de l’Uzbekistan i els turcs meshketians que habitaven també a la Vall de Fergana des de l’època en què Stalin els hi va fer deportar. El conflicte domèstic va escalar i va resultar en una revolta on van morir més de cent persones i d’altres van resultar ferides. S’hi va haver d’enviar la milícia i tots els turcs meshketians van ser evacuats o expulsats del territori.

Aquest desastre li va costar el càrrec a Rafik Nishonov, dotzè secretari del partit comunista d’Uzbekistan, un càrrec que va ocupar amb molt de gust Islam Karimov.

L’any 1990 hi va haver-hi un altre conflicte el resultat del qual va ser la mort de cinc soldats russos però ningú ja ni en parla.

Islam Karimov va governar amb mà dura durant vint-i-sis anys. A Uzbekistan pràcticament no hi havia oposició perquè la que hi havia era enviada a la presó amb la justificació de que s’havia d’evitar el perill islamista i l’amenaça terrorista.

Tot i que la immensa majoria d’habitants de l’Uzbekistan és musulmana, Uzbekistan no és territori de fanàtics. Hi ha hagut sempre molt poques llavors de radicalisme islàmic i sempre s’han aconseguit eliminar.

El país és una barreja de nacionalitats, races, costums i religions i en general la convivència no sembla problemàtica entre totes les ètnies. Per acabar avui el post sobre aquest meravellós país només us diré que la seva geografia variada el fa immensament interessant i que en època de l’ex URSS s’hi filmaven pel·lícules de l’oest americà perquè el paisatge recorda el de determinades regions d’USA. Uzbekistan tenia platja i mar fins fa ben poc. El Mar Aral que com ja sabeu és un gran llac, però que tenia gairebé totes les característiques d’un mar amb tots el ets i uts. Tanmateix en 50 anys ha desaparegut gairebé completament deixant els vaixells que hi navegaven com a testimoni cruel de la destrucció que sembra l’home sobre la terra.

Per avui ja n’hi ha prou. Seguiré molt probablement la setmana vinent escrivint sobre aquest fascinant país abans de reprendre els meus posts sobre la llengua anglesa.