Embolica que fa fort: la llengua anglesa II.

Deixa un comentari

I aquest dijous post-Nadal segueixo amb la sèrie de posts que ja vaig començar la setmana passada sobre la llengua anglesa en comparació amb d’altres llengües. I és que l’anglès ha esdevingut la llengua Franca arreu del món tot i que no resulta tan fàcil ni transparent com ens volen fer creure com ja vaig comentar el dijous 22.

Durant tota la història de la humanitat la llengua de comunicació entre pobles ha anat canviant. A Europa va ser el llatí durant molt temps però en època moderna el francès era el predecessor de l’anglès i recordo que jo mateixa vaig ser de les primeres generacions en aprendre anglès com a segona llengua i no francès. I potser perquè els francesos durant segles van tenir el domini lingüístic i mig món s’havia d’adaptar a la seva llengua, són dels més reticents a l’hora de parlar l’anglès. Van fer fins i tot un esforç titànic per no adoptar anglicismes escampats com el del famós “walkman” i van crear la paraula “baladeur” que les noves generacions ja han deixat mig aparcada.

Però no es pot lluitar contra una tendència global generalitzada i finalment el 1989, el cèlebre Institute Pasteur va decidir que publicaria els seus articles de medicina en anglès i no francès perquè altrament no els llegiria suficient gent. La velocitat amb la que l’anglès ha conquerit el món queda reflectida amb una sola xifra: el 1990 a la Xina hi havia més aprenents i estudiants d’anglès que angloparlants als Estats Units.

Tot i que la paraula Web 2.0 va ser declarada paraula un milió pel Global Language Monitor, s’estima que l’anglès té unes dues-centes mil paraules d’ús comú entre els usuaris d’aquest idioma. Més que les cent vuitanta-cinc mil de l’alemany. Ja vaig mencionar en una ocasió que l’anglès té sinònims per moltes coses perquè sovint utilitza una paraula de base germànica i una provinent del francès per expressar el mateix fet. Recordem l’exemple “hearty” i “cordial”. I com totes les llengües també té mots que denoten quelcom que no podem expressar en altres idiomes. El francès per exemple no distingeix entre “casa” que en anglès seria “house” i llar que seria “home”. Val a dir que nosaltres la paraula llar no la fem servir gaire però si més no la tenim. El francès tampoc té una diferència entre cervell i ment “brain” and “mind”. L’espanyol i el català no capta gaire la diferència entre un “chairman” i un “president” d’una companyia en anglès. Resulta que el primer és el més important dels que presideixen la junta dels directius i el segon és el cap de la companyia.

I no cal ni dir que ni el francès, ni l’anglès, ni l’alemany ni el rus que jo sàpiga poden expressar la idea del “wishful thinking” dels anglesos que denota un estat mental en què la persona veu més el que desitja que les obvietats que li presenta el cervell racionalment. En català l’hem traduït amb “pensament desideratiu” però no fem servir aquesta terminologia gaire sovint.

Però no ens posem nerviosos perquè tots els idiomes tenen termes que no es poden traduir. En francès, castellà, català i alemany hi ha una diferència entre el verb “conaître”, que en alemany és “kennen” i el “savoir” o alemany “wissen”. El primer es defineix més com un “reconèixer” i el segon com un resultat del procés de comprendre. En anglès no existeix aquesta diferència.

Cada llengua pot ser o no complexa pel que li cal. Així sovint ens podem trobar paraules que considerem completament irrellevants en el nostre idioma però si existeixen en un altre és perquè els parlants d’aquell la consideren important. Els parlants de gaèlic tenen la paraula “sgriob” que designa la picor que tens al llavi superior abans de fer un glop de whisky. Un substantiu molt necessari oi?

Els italians tenen una paraula per designar la marca que produeix un got humit sobre la taula “culacino” i els parlants d’escocès que viuen a les terres altes “Highlands” tenen el terme “giomlaireachd” que descriu l’inoportú costum de presentar-se a les cases a l’hora dels àpats. Serà que molts ho feien que tenen un terme per això?

I tots sabem que els esquimals tenen moltes paraules per designar la neu però cap hiperònim per aquesta. És a dir que no tenen cap mot que vulgui dir neu a seques. D’igual manera els habitants de Tasmània tenen un nom per cada arbre però desconeixen la paraula general arbre.

Amb això el que us vull dir és que hem d’aprendre la llengua tal i com és sense buscar-li els cinc peus al gat i estimar-la com a producte cultural que és.

El que és indiscutible és que sovint la gramàtica de l’anglès és un pèl desconcertant perquè la van escriure per adaptar-la a la del llatí que és una llengua completament diferent. El resultat és tan natural com intentar viure en iglús a Andalusia. Us ho exemplifico. En anglès a la frase “I went swimming” es considera “swimming” un participi i en canvi al la frase “swimming is good for you” un gerundi tot i que morfològicament la paraula és la mateixa. Un envitricoll general produït en intentar descriure l’anglès a partir de la gramàtica del llatí.

I ara anem a la següent dificultat que és la pronunciació. No us negaré que la pronunciació de l’anglès és desconcertant. El verb “put” es pronuncia amb “u” però “run” que també només té una síl·laba amb “a”. D’igual manera a  “student” la “u” sona “iu” mentre que  a “study” és una a. Fàcil no és. Però comparem-la amb la pronunciació de la paraula gal·lesa “cwrw”. I no penseu que serà impossible pronunciar-la? Us ajudo perquè la (w) sóna com una “u”. I si us dic que la paraula irlandesa per gràcies és “Beadhchais” que es pronuncia (bekkas)? Oi que ara la pronunciació anglesa sembla pràcticament transparent?

Òbviament si entrem al realme de les frases fetes i locucions ens tornarem bojos i boges i per això porto tantíssims posts del blog dedicats a aquestes. Aquí ens acomiadem a la francesa com en anglès que diuen “take the French leave” però els francesos i italians diuen que si marxes sense dir gran cosa ho fas com un anglès i els alemanys si et retires com un covard en diuen “losgehen wie ein Holländer”. I si marxes perquè t’interessa desaparèixer llavors diuen “sich davon machen wie ein Holländer”.

Els taxistes belgues anomenen als clients que deixen poca propina “un Anglais” i en francès estar mortalment avorrit és “être de Birmingham”.  Hi hauré d’anar per veure si són avorrits aquella gent.

I pels anglesos deixar que el cotxe el renti la pluja és fer “Mexican carwash”.

Aprendre una llengua és un viatge fascinant cap una altra cultura i manera d’entendre la vida. Si encara no ho feu us ho recomano. No només us obrirà portes sinó que activarà el vostre cervell i la vostra creativitat.

La setmana vinent una mica més encara. Bon cap d’any i un 2023 que es porti bé amb tots.

Embolica que fa fort: la llengua anglesa I.

Deixa un comentari

Sovint em trobo en la difícil situació en què la gent que em coneix i sap de què treballo em demana què m’agrada més ensenyar si anglès o alemany. D’igual manera m’han preguntat sovint quina llengua és la meva preferida i jo reacciono com si a una mare li preguntessin quin dels seus fills estima més. No em puc decidir. No obstant, el que sí que us puc ben assegurar és que es fa força més fàcil fer classes d’alemany que d’anglès per un motiu ben senzill: la gent que comença alemany ha escoltat que és una llengua amb una gramàtica complicada i una pronunciació que deixa la boca seca i per tant, quan veuen que fan progressos amb les classes es posarien a donar salts d’alegria. Amb l’anglès passa pràcticament el contrari. La gent sent a dir que és fàcil en la seva estructura, que no costa dominar-lo a nivell de conversa i quan ja porten tota la primària i secundària fent anglès i hores extraescolars d’anglès a dojo i tot i així els costa entendre o parlar la llengua, llavors li agafen una mena de tírria que és difícil d’esborrar dels cors dels alumnes. Quan acumulem frustració i una sensació de no arribar allà on volíem, ens costarà molt tornar a agafar amb ganes una llengua que sembla que parla més de mig món però que roman un secret inescrutable per a d’altres.

I no és estrany perquè en primer lloc la llengua anglesa suposa un esforç mental suprem en el seu grau màxim de simplicitat. M’explico. Certament a nivell de conjugació i sistema verbal l’anglès ens simplifica força la vida. No tenim ni subjuntius pesats d’aprendre, ni tampoc temps passats que indiquin que l’acció no està acabada. Pensem que en català i castellà tenim el pretèrit imperfet que del verb “”perdre seria en primera persona per exemple “perdia”, el perfet simple que en la mateixa persona seria “perdí” i un pretèrit anterior en desús “haguí perdut”. Explicar la diferència entre “ell bevia una tassa de cafè” i “ell begué una tassa de cafè” no és bufar i fer ampolles. La diferència resideix en si l’acció de beure es contempla com a acabada en el temps o inacabada.

L’anglès no és excessivament complicat si ens fixem en els temps verbals. Potser els més embolicats són els de futur perquè l’advenir es pot expressar tant en present simple pels horaris oficials, com en present continu pels esdeveniments concertats, en “going to” seguit d’infinitiu per a plans i prediccions amb evidència i el totpoderós “will” que per ser el primer que estudien els alumnes és el que sempre utilitzen. S’empra per promeses, prediccions de futur sense evidència, decisions espontànies i opinions. Etimològicament prové del “wollen” alemany que en la seva tercera persona del singular és “will” i vol dir “voler”. A més d’aquestes maneres per expressar el futur els angloparlants també tenen el futur perfecte i el futur continu.

Però res del temps verbals de passat, present o futur fa de la llengua anglesa un idioma complicat. El seu grau d’entortolligament al nostre cervell ve d’altres bandes.

En primer lloc l’anglès tendeix a ser una llengua curta i ràpida i aquesta brevetat el fa de vegades de difícil desxifrar. Posem el cas d’una notificació informàtica com “empty disk”. Aquí “empty” pot ser o bé un adjectiu o bé un verb i per tant el que ens estan indicant aquestes dues paraules és “disc buit” o “buidi el disk” en imperatiu. Caldrà el context i altres informacions per treure’n l’entrellat. En altres llengües gramaticalment més complexes com l’alemany la informació quedarà clara de la següent manera, disc buit en alemany seria “leere Diskette” i l’imperatiu “buidi el disc” seria “leeren Sie die Diskette”. Hi ha una diferència estructural entre les dues frases que no existeix en anglès.

Per si fos poc l’anglès utilitza sovint la derivació zero que vol dir que pot fer d’un substantiu un verb o un adjectiu sense afegir res a la paraula de la que deriva el nou mot que pertany a una altra categoria gramatical. Això és fàcil d’explicar amb l’exemple anterior. “Empty” pot ser un adjectiu i bé un verb. Igual que “ water” pot ser el substantiu aigua o el verb regar.

Un altre tema força complicat en anglès són els phrasal verbs que són aquells verbs que funcionen amb una preposició i adquireixen amb aquesta un sentit completament diferent al del verb al que acompanyen. Un exemple seria “look” veure, “look after” cuidar, o “look down on someone” mirar per sobre de l’espatlla, és a dir despectivament o amb aires de superioritat.

El verb comodí per excel·lència en anglès és el “get”. No m’estranya que pugui haver aprenents de l’anglès que pensin que si memoritzen el get i totes les preposicions amb què es pot fer servir, llavors ja dominaran l’anglès.

I les expressions angleses no sempre són el que semblen ser. Cito un exemple ara de l’autor del llibre “Mother tongue” Bill Bryson. Un rètol d’una botiga anglesa indicava que “all items not on sale” qualsevol que hagi après anglès traduirà la frase com “tots els articles no a la venda” però en realitat el que es vol dir és que no tots els articles estan a la venda però probablement una majoria sí.

L’homonímia també és un fenomen recurrent en llengua anglesa que ens farà ballar el cap. Posem pel cas la paraula “issue” que pot ser tema o podem fer-la servir com a sinònim de “problema”. Però és que a més “issue” pot ser l’entrega d’una revista per exemple i el verb “issue” vol dir produir o entregar quelcom oficial com els visats. O la paraula “fly” que pot voler dir volar, mosca o corbata de llacet.

La polisèmia també fa por en anglès. “Performance” pot ser actuació però també vol dir rendiment i d’aquests exemples en trobarem en anglès a carretades.

Però no ens espantem que per a una vasta majoria dels que parlen l’anglès, aquesta no és una llengua materna. De fet els membres de l’empresa Iveco  que són França, Itàlia, Alemanya i Suïssa van escollir l’anglès com a llengua comercial perquè com un dels seus fundadors va dir “deixava a tots en igual desavantatge”.  I és que no es pot esperar d’una llengua en què tota la informació es comprimeix en les mínimes paraules possibles que sigui gens fàcil.

Per acabar-ho d’adobar, com a llengua internacional tothom ha adoptat paraules de l’anglès en les seves llengües pròpies. Els francesos parlen del “weekend”, els alemanys han oblidat el “Steckenpferd” i fan servir només “Hobby”, els castellans ja no diuen “balonpié” perquè com nosaltres han adoptat la paraula “football” a la seva fonètica, els japonesos també van de “Piknunikku” i etc. I el més contradictori de tot: La llengua anglesa segueix encara sent poc dominada però ens agrada tant que ens inventem paraules en els nostres idiomes que sonin angleses. A Espanya diem que fem “footing” que en anglès no existeix perquè és “jogging”. Els alemanys anomenen als telèfons mòbils “Handy” de la paraula “Hand” que és igual en anglès o alemany i la terminació -y que és impròpia d’aquesta llengua germànica. Els francesos s’han inventat el “recordman” i els italians en lloc d’anar a una “sex-sho” són més eixerits i van a una “sexy-shop”. Els italians com nosaltres es fan un “lífting” que en anglès seria un “facelift” i un “peeling”que seria en anglès correcte un “face scrub”.

Així és que ja veieu que l’anglesa és una llengua incompresa que tothom tracta com vol o com pot i heus aquí que jo, com a enamorada d’ella m’he entestat a escriure’n uns quants articles del blog perquè potser així aprendreu a estimar-la com jo.

Per cert i per acabar, la paraula entestar que tant m’agrada prové de l’eufemisme humorístic “testa” que no volia dir res més que test o olla en llatí vulgar i feien servir els soldats romans en el seu sociolecte per referir-se al cap. Els francesos i italians van agafar la seva paraula “cap” de la que empraven els soldats romans i nosaltres i els espanyols l’hem adoptada del llatí clàssic.

Bona setmana  a tots i bon nadal que per a mi serà el primer al lloc que finalment puc anomenar casa meva. Això sí que ho he de celebrar!

Locucions i esports III.

Deixa un comentari

Avui segueixo amb el tema de les locucions angleses que tenen a veure amb l’esport però deixem ja de banda les pilotes tot i que no s’hagi acabat el mundial encara. I de futbol en tindrem per dies perquè sembla que després ve alguna altra competició de la que no estic al cas. Ja m’informaran els meus alumnes que ells si que les segueixen. Aquest dijous començo l’entrada amb una expressió que té a veure amb el ciclisme “to ride in tandem with”. Si anem en una bici tàndem amb algú el que volem dir és que treballem en harmonia amb aquesta persona. Una parella o matrimoni també pot anar en tàndem si s’entenen quan fan els seus projectes conjunts. I de fet també conec matrimonis que treballen plegats en harmonia. Un exemple per a mi era una botiga de roba interior que hi havia prop del mercat de la Llibertat a Gràcia. A casa sempre hi vam comprar les samarretes, calcetes, calçotets, mitjons i altres gèneres de punt. Quan era nena el matrimoni ja despatxava tot el dia i quan em vaig fer gran hi seguien venent fins que es van jubilar. Sempre tenia la impressió que la parella funcionava en tàndem i no em podia imaginar una baralla entre ells tot i que suposo que en devien tenir. Al Poblenou també hi ha un negoci de dietètica i nutrició que el porta un matrimoni jove. Ells dos fan rutllar el negoci a la perfecció.

I seguint amb el tema de les bicicletes, si emprem el verb “to back-pedal” pedalejar enrere, l’expressió vol dir que ens hem retractat de quelcom que hem dit o hem ofert.  I ara en ve una de molt negativa “to take someone for a ride” portar a algú en una passejada en bici, moto, en cotxe, entre d’altres vehicles i vol dir prendre el pèl a algú. A mi si em volen cobrar dos euro per un cafè sol em penso que em prenen la cabellera. O si he d’agafar un número per fer cua i seure com a màxim trenta minuts a un local per prendre un refresc amb els amics em sembla un abús. Que em diguin que m’han de retirar l’amistat al Facebook perquè necessiten oblidar-me però m’enviïn encara missatges de WhatsApp em sembla tan poc coherent que he de pensar que se’n foten de mi. El que també us puc dir és que molt establiments han aprofitat que s’encareix tot per encarir encara més els productes amb l’excusa de la pujada del petroli. Sempre n’hi ha de llestos. I també es força negativa l’expressió “to ride roughshod over someone” que vol dir fer el que et surt dels nassos sense tenir cap mena de consideració amb ningú. La meva veïna de dalt ho fa sovint quan organitza festes amb un exercit d’incivilitzats que no només crida i canta a altes hores de la matinada sinó que va llençant les puntes de cigarreta per la finestra que em trobo després incrustades a la meva roba estesa.

També Elon Musk va “rode roughshod over his employees” quan va començar a acomiadar-los per telèfon.

Si pel contrari quelcom és un “easy ride” un viatge en vehicle fàcil, vol dir el temps al que ens hem referit ha passat sense dificultats ni problemes. Per mi el temps que vaig treballar a alguns dels instituts d’alemanya com TUDIAS o Lingus das Sprachinstitut van ser un “easy ride”. M’ho passava bé, els estudiants no eren problemàtics i a sobre no hi havia tota la burocràcia que implica ser professora a la reglada.

I si el que fem és “to ride for a fall” llavors ens guanyem l’antipatia de la gent perquè ens hem comportat de manera arrogant o provocativa. Sovint hi ha gent a la feina a qui els ascendeixen o promouen i llavors se’ls apugen els fums i es comporten de manera molt arrogant amb els companys. I si ho fan llavors ells “ride for a fall”, estan anant en bici per caure.

I el selló de la bici o un cavall és en anglès “saddle” i quan diem que a algú li han posat el selló amb quelcom “to be saddled with” el que vol dir és que es carrega a una persona amb responsabilitat. A mi per exemple em volen posar una noia en pràctiques per assistir-me a les classes d’anglès i és una responsabilitat que probablement se’m farà feixuga.

Quan un polític o càrrec administratiu no vol deixar-lo i vol seguir ben assegut a la poltrona per continuar exercint el poder i l’autoriat que té, els anglesos ho expressen amb un “remain in the saddle”, seguir al selló. Jo em temo que la nostra estimada alcaldessa farà tot el que pugui per “reamain in the saddle”.

I pels companys de consistori que gosin criticar-la ben segur que ella farà el que els anglesos anomenen “to keep on a tight rein” manteir en unes regnes tenses, o el que seria el mateix lligar curt per no donar massa llibertat d’acció a la persona.

Per aquest dijous ja hem acabat. Espero que hagueu pogut aprofitar el pont de la Puríssima per fer les compres nadalenques perquè no ens n’adonarem i ja tindrem les festes a sobre.

Bona setmana a tots!

Presentació de “Rostres d’arc iris”.

Deixa un comentari

Durant setmanes he tingut al cap el dos de desembre com a data assenyalada perquè era la presentació de la meva tercera novel·la. Semblava llunyà el dia però ja l’he deixat enrere. I em queda molt bon record perquè amb el bateig de “Rostres d’arc iris” vaig sentir de nou la necessitat de seure a l’escriptori i seguir el fil de la història que ja vaig començar a teixir aquest estiu. Es repeteix l’experiència que vaig tenir quan vaig presentar “la Vall dels ignorants” en societat, aquell cop pels voltants de sant Jordi. Tot just acabo de batejar un llibre que em couen les ganes de fer-ne néixer un altre.

Aquest divendres passat també vaig escollir la biblioteca Manuel Arranz del Poblenou per l’esdeveniment. L’espai és immillorable i el barri segueix sent per a mi una part significativa de la meva vida perquè és al Poblenou, lluny dels sorolls desmesurats del centre de Barcelona on jo he trobat el bocí de paradís que puc assaborir cada dia. Pels qui em coneguin ja saben que Tossa és el meu indret d’aixopluc espiritual i el Poblenou és per a mi com una migdiada. L’espai diàfan i seré on retrobo l’equilibri després d’un dia atrafegat al centre.

La setmana ha estat carregada de tasques que em calia enllestir a l’escola fins dijous. Volia per tant gaudir sense entrebancs de les classes del divendres per omplir-me d’energia positiva i anar al bateig de “Rostres d’arc iris” completament relaxada. I ho vaig aconseguir. Divendres vaig poder posar l’atenció en allò que tocava en cada moment.

Les papallones a la panxa ja les havia sentit durant tota la setmana perquè em temia que amb la quantitat de gent malalta i tots els amics i amigues que havien de treballar divendres, finalment l’assistència fos escassa. Sortosament el públic va ser excel·lent i les cares amigues i també les desconegudes em van fer sentir a gust i a punt per parlar del meu llibre.

El director de la biblioteca va dirigir unes paraules abans de començar l’acte i seguidament va parlar el meu editor, el Jordi Castelló.

M’acompanyava aquest cop no qui ha escrit el pròleg de la meva novel·la com en la primera ocasió, sinó una altra editora filla del Poblenou, la Rosa Zaragoza. La Rosa a més de ser editora va tenir durant anys la seva pròpia editorial.

El Jordi em va presentar i va esmentar els meus estudis de filologia i les meves grans passions que són els idiomes, escriure i també la fotografia. Va voler mencionar que la coberta del llibre és una de les meves fotos i la vaig fer al Poblenou. Si sou del barri o hi aneu a passar estones ben segur que sabeu d’on és.

L’editor de Stonberg va comparar els meus llibres amb les pel·lícules d’autor com les que es projecte als cinemes Verdi perquè el que jo escric no està pensat per les masses. Em demano com ha de ser escriure una novel·la per vendre-la com xurros però el cert és que a mi el que m’interessa quan escric una història és el missatge i sovint aquest pot no ser gaire popular. Com a editor em coneix l’estil i va recalcar que tot i que “La Vall dels ignorants” i “Rostres d’Arc iris” són dues històries diferents, la veu narrativa és clarament la meva. I sembla que es caracteritza per un afany en el detall. Ara no us espanteu perquè si per exemple comparo el que escric amb alguna novel·la de Maria de la Pau Janer, jo no em concentro tantíssim en el detall per no perdre el fil de la trama.

“La Vall dels ignorants” i “Rostres d’arc iris” també tenen un punt en comú i és que cap de les dues està ambientada al cent per cent al nostre país. Un altre tema recurrent en els meus llibres perquè  la història de “Pintor de Boira” té lloc a Gavà, Barcelona, El Caire, Nova York i França.

Per què ambiento els meus llibres fora del país o tenen a veure amb l’estranger? Vaig viure durant nou anys a Alemanya. Això em va permetre assimilar una cultura que no era la meva i saber captar el que és bo i el que no ho és tant a la nostra. I tal i com passa a “la Vall dels ignorants” a “Rostres d’arc iris” també hi ha un punt força crític pels qui saben llegir entre línies.

Sense voler ara entrar massa en els dos llibre us diré que a “la Vall dels ignorants” poso el dit a la llaga quan parlo del tema del racisme i a “Rostre d’arc iris” també li poso quan obertament em demano per quin motiu les expectatives de la majoria encara poden condicionar les nostres vides. També és cert que els meus personatges mai no són només d’aquí i un altre element en comú en tot el que escric és que m’agrada trencar tabús o convencions.

Per fer la presentació més dinàmica la Rosa i jo vam establir un diàleg per tocar alguns dels aspectes que li havien semblat més rellevants a ella.

En primer lloc va esmentar que les primeres vuitanta pàgines del llibre la van sobtar perquè hi ha molta acció però no hi passa gaire res. En cedir-me el torn vaig aclarir que la primera part que jo anomeno “engabiada” al llibre serveix per a situar al lector en un context en què no només s’hi troba la protagonista del la novel·la sinó molta gent a qui la societat invisibilitza. L’Estel se sent atrapada en un entorn laboral hostil, altament competitiu i inhumà en què només compten les aparences. Tampoc està a gust en una societat hermètica on li costa trobar amics perquè tot i que potser pensem que els catalans som molt oberts, fer amics aquí és molt difícil. I per últim se sent estranya en un món en què estem obligats a consumir i tenir per sentir que som algú quan la protagonista és molt conscient de que sovint el buit existencial s’intenta omplir amb coses materials i efímeres.

Seguidament la Rosa va dir que la segona part la va captivar perquè dos personatges completament diferents emprenen un viatge plegats que els servirà per descobrir-se.

Certament l’Estel i el Salvador no poden ser més diferents. Ella vol donar l’esquena a la societat del consum i les aparences, ell, que li porta uns quants anys, és el rei de WallaPop. I com és que decideixen emprendre un viatge junts? Això ho haureu d’esbrinar tot llegint “Rostres d’arc iris”.

Els viatges sempre serveixen per descobrir l’entorn i aprendre sobre nosaltres mateixos i el recorregut per la Provença servirà perquè l’Estel i el Salvador sàpiguen a entendre’s i valorar-se i perquè sorgeixi una amistat. Una amistat que potser de vegades és difícil perquè en el món real les persones diferents no troben espais en comú per dialogar.

L’experiment literari per a mi aquest cop ha estat narrar la història des de dos perspectives diferents: la de l’Estel i la del Salvador, la femenina i la masculina.

Una de les coses que la Rosa volia esmentar del meu llibre era el nivell de detall de les ubicacions on transcorre la trama. He viatjat durant anys a la Provença i sovint he fet el mateix camí dues vegades o he anat a un mateix indret de nou per tal de documentar-lo i poder-lo descriure millor al llibre. Fins i tot l’artesana de sandàlies de Pézenas és un personatge real. Però les persones ens movem i canviem i just aquest estiu passat em vaig assabentar que “la fada del cuir” s’ha traslladat a viure més a l’interior de França: La intenció però és sempre la de ser fidel als paisatges i indrets que inspiren les meves històries.

El diàleg entre la Rosa i jo va acabar quan ella va dir que creia que “Rostres d’arc iris” tenia un final obert. Em resulta estrany pensar en llibres amb finals tancats i els que els hi tenen, solen ser tràgics. No em veig capaç encara d’escriure res que tingui un regust amarg. Reconec que els meus llibres estan plens de crítica, la crítica a la societat consumista, al viure per les aparences, a les expectatives que ens generen i ens veiem forçats a complir, al racisme i la segregació de classes. Però sempre procuro trencar els tabús que em molesten. Un dels protagonistes de “La Vall dels ignorants” és el Gerd i té problemes d’alcoholisme. A “Pintor de Boira” qui ajuda a la protagonista, la Laura, és un gitano a qui la família pressiona perquè deixi la seva amistat amb la noia, a “Rostres d’Arc iris” l’Estel toca fons i cau en un estat de letargia perquè se sent estranya en la societat en què viu i que l’esclafa.

El final de “Rostres d’arc iris” es pot interpretar de moltes maneres però una cosa està clara. Al principi del llibre els personatges són grisos com un dia de pluja. Al final tots ells han guanyat colors perquè el vincle que han creat amb els altres personatges els ajuda a veure la seva pròpia situació des d’una altra perspectiva.

La novel·la està dedicada a tots aquells que cerquen la veritat per ser més lliures. Si la llegiu entendreu la dedicatòria. Potser de vegades sembla més fàcil seguir vivint en enganys però la veritat sempre acabarà trencant les cadenes que ens lliguen.

Molt bona lectura!

L’origen del Black Friday.

Deixa un comentari

Divendres de la setmana passada va ser Black Friday, el divendres negre que ja feia setmanes que s’anunciava per tot arreu. Els bancs enviant correu brossa per garantir-nos un crèdit per si en volem fer ús en cas de necessitar urgentment algun article dels que podem comprar en una data tan assenyalada. Les botigues van penjar els cartells de descomptes una setmana abans per assegurar-se que no perdien cap client de compres més o menys compulsives del cap de setmana de descomptes més sonat de l’any. I és que les rebaixes de gener arriben sempre en un moment en què la gent ja ha gastat molt pels Nadals i a més ja han sortit a la llum el que apujaran determinats productes així és que els compradors van amb un xic més de cura amb els calers que els manquen.
El Black Friday també és una invenció americana i el seu origen sembla que encara no ha quedat del tot clar. Hi ha diverses teories. La més sonada diu que el Black Friday és la que diu que va néixer a les plantacions on hi havia esclaus perquè el dia després del d’acció de gràcies, aquests es podien comprar amb descompte. Una altra barbaritat.
Entre les versions més plausibles n’hi ha una que diu que el Black Friday prové del 24 de setembre del 1869 quan dos especuladors van comprar tot l’or que pogueren de les reserves d’or nacional fent que el valor en pugés per poder vendre’l després i fer una fortuna. Però el parany va sortir a la llum i Wall Street va patir una de les seves pitjors crisis.
L’altra teoria diu que el nom de Black Friday ve del divendres anterior a la festa de Thanksgiving, el dia d’acció de gràcies, quan molts consumidors anaven a les ciutats de compres i els botiguers passaven finalment d’estar “in red” en números vermells o de pèrdua a “in black” en positiu o en guany.
El que sembla cert sobre el Black Friday i l’origen del nom és que es va encunyar a Filadèlfia i es referia al dia després de Thanksgiving quan molts turistes baixaven a la ciutat per veure el partit de futbol Army-Navy. Com us podeu imaginar hi havia soroll, baralles i aldarulls i per aquest motiu els policies de la ciutat havien de treballar torns dobles per tal de mantenir els problemes mínimament controlats. Ells van ser els que van donar el nom de Black Friday a aquest dia tan especial. Els botiguers van intentar endebades canviar el nom de Black a Big Friday però no hi va haver manera. El Black Friday s’havia establert i estava en boca de tothom de Filadèlfia. El 1961 ja era mig oficial però encara no s’havia estès per la resta dels EEUU. Finalment a la dècada dels noranta els botiguers i comerciants van reciclar el nom del divendres negre per fer-lo coincidir amb una campanya comercial amb preus rebaixats que havia d’ajudar a les famílies a fer les compres nadalenques un pèl més assequibles. I l’anomenen Black Friday perquè suposadament han de fer beneficis en aquest dia.
Del que hi ha de veritat sobre els grans descomptes no us en puc dir res. Aquest any m’ha arribat fins i tot una notificació de l’OCU advertint de les pràctiques fraudulentes d’algunes empreses que apugen els preus just abans del divendres negre per baixar-los després i fer que els consumidors comprin.
Per a mi el Black Friday és un dia per no anar de botigues precisament perquè ens hi trobem les masses comprant compulsivament i l’ambient està caldejat. I aquest any precisament el Black Friday ha estat especialment negre per a mi i per als meus companys de feina i per tant dubto que cap de nosaltres sortís a comprar gaire més que el que és imprescindible.
D’un temps ençà, anar a botigues plenes em fa venir mal de cap. Potser és que ja no estic acostumada a estar en mig de masses i encara menys a la il·luminació excessiva dels establiments. Prefereixo comprar única i exclusivament quan em cal quelcom i evitar en la mida possible caure en les compres ràpides que sovint no són prou reflexives i per tant ens poden fer venir remordiments després.
Bon dijous a tots!

Agombolar, baula, escambuixar i altres tresors lingüístics.

Deixa un comentari

Avui ja torna a ser el moment de comentar paraules nostres oblidades, perdudes o empolsegades. Per si les podem fer reviscolar i que omplin un xic de color els nostres discursos i el món que cada dia em sembla més prosaic. Anem pel carrer i hi trobem veus altes entestades en què participem en les seves converses anodines, colzades de gent que vol passar i no té espai, insults de ciclistes cap a altres ciclistes que no van prou ràpid o hi van massa. I no tenim ni temps de descriure l’entorn en què vivim. Perquè el soroll, la quotidianitat i la feina que sovint ens amoïna no ens deixen temps per assaborir els colors de les nostres existències. Quan no hi ha gaire temps de repòs la vida passa de llarg de nosaltres amb la simfonia de clàxons, cridòries, pujades i baixades de persianes de locals i milers de petits sorolls que serien esfereïdors si arribéssim de cop a la ciutat d’un indret més tranquil i calmós. I no sé si us passa també a vosaltres però a mi sovint em manca el temps de descriure el que sento o com em sento amb les paraules que s’escauen.
Avui us vull portar un parell de mots dels que m’agraden i que potser en algun moment us poden servir per embellir algun pensament. La primera paraula d’aquest dijous és “agombolar”. En el seu sentit més primitiu vol dir abrigar algú o acotxar. El que fem amb els nens petits quan els portem al llit vaja. Però com en castellà, agombolar té també un sentit metafòric de fer sentir algú escalf i repòs, de proporcionar a algú una sensació agradable de confort i protecció. I no només les persones poden fer-nos sentir agombolats o agombolades, sinó també els indrets i fins i tot els nostres animalons de companyia. Jo per exemple a casa em sento agombolada. Quan arribo les quatre parets que m’han vist créixer i on hi tinc infinitat de records i objectes amb històries pròpies, algunes de les quals són més antigues que jo, em sento immensament reconfortada i serena. De la mateixa manera segur que els meus gats se senten agombolats arraulint-se a la meva falda quan estic llegint al sofà. En tot cas el seu ronc m’indica que per a ells l’estona de tranquil·litat plegats els hi és grata.
El següent tresor lingüístic d’avui és un adjectiu: esponerós. Ho pot ser per exemple una planta quan és de fulles abundants o la barba d’un home. Els geranis del meu balcó també són esponerosos. I dissortadament després de la sequera que hem patit des d’aquest estiu esponerós és un adjectiu que no descriu en absolut la gespa dels parcs de Barcelona i sospito que de molts indrets. A veure en quin moment el cel ens regala una bona pluja i fa revifar la natura.
Fa poc vaig descobrir un substantiu que per a mi era desconegut i que em serà pràctic, la paraula “baula”. Una baula és una anella d’una cadena. També és l’anella gran i rodona subjecta amb un bocí de ferro treballat que servia antigament a les cases per picar a la porta. Com que els timbres van substituir les boniques baules la paraula va caure en desús fins al punt en què quan algun cop se m’ha trencat una cadena mai he pogut dir-li al joier que em calia arreglar-ne una o dues baules.
I d’un nom a verb que a mi m’és molt útil també, el de “descambuixar” que vol dir despentinar. I ho dic perquè el meu cabell està sempre descambuixar i m’és absolutament impossible endreçar-lo ni un xic.
Un altre mot dels que em semblen més bonics és el de “flotó” que vol dir una petita flota o grup, pot ser de persones, de coses o d’animals. Podem anar pel bosc i trobar un flotó de mores o igualment ensopegar amb un flotó de mosquits. La paraula m’agrada especialment perquè l’associo amb el verb flotar. En tot cas si designem persones un flotó seria gairebé el contrari de gernació, que és una multitud. Aquest dissabte passat vaig haver d’anar al centre a buscar un parell de coses i just en arribar al final del Passeig de Gràcia em voltava el cap de tanta gent com em venia de cara. Com que entre setmana m’hagués estat impossible anar a comprar el que em cal, vaig haver-me de vestir de valor per entrar al gran magatzem i en vaig sortir amb un bon mal de cap. Serà que m’agrada la ciutat però només en els seus espais més tranquils.
Celistre és també una paraula d’allò més pràctica, sobre tot ara que ja comença a fer fred i no totes les cases tenen aïllament optimitzat. A la meva per exemple a través de les escletxes de les finestres hi entra el celistre que no és més que l’aire fred que s’escola per aquests llocs que no acaben de tancar. Pràctica la paraula i molt específica.
I parlant de fred i de pluja i en definitiva del temps que ens hauria d’haver fet des de fa unes setmanes ja, un verb molt adequat és el de “llenegar” que vol dir relliscar i perdre l’equilibri en trepitjar una superfície que rellisca. Quan vaig estudiar a la TU de Dresden recordo que després d’una nevada per a mi era tot un esport intentar esbrinar abans de pujar al tramvia quantes persones veuria llenegar pels carrers coberts de neu o neu trepitjada. I jo mateixa havia d’anar molt en compte de no relliscar i caure.
I el darrer tresor lingüístic d’avui és sinònim d’un mot del que ja vaig parlar fa molt de temps en un post per aquí. El mot d’avui és “enfony” i no és res més que un sinònim de cofurna que és un indret, fosc, petit i rònec.
Per avui ja en tenim prou. La fotografia d’avui torna a ser del Safrà i el Sugus arraulits al sofà de casa. I què de gust que hi estem quan el temps es fred i fosc!

S’acosta ja el desembre i també la data de presentació de la meva tercera novel·la que serà el dos d’aquest mes que començarem. Ara ja no hi ha marxa enrere així és que ja em cal anar pensant com diré el que vull dir sobre la història que ara ja fa temps que vaig començar i acabar de teixir… bona setmana a tots!

Aplicacions mòbils i esclavatge digital.

Deixa un comentari

I vet aquí que ara ja fa unes setmanes que em balla molt pel cap el tema de l’enfilall de dades que deixem sobre nosaltres a internet i m’he tornat un pèl aprensiva amb les xarxes i les aplicacions. Ja fa temps que es diu que els dispositius mòbils hi senten i que recopilen dades del que diem. A mi això em sonava a ciència ficció i fins i tot vaig fer un experiment amb un amic per tal de comprovar la fiabilitat de la llegenda urbana. Com que es diu que si parles d’un determinat objecte, de cop l’endemà o als pocs dies la publicitat que t’apareixerà per internet serà sobre aquest producte, jo i el meu amic vam decidir parlar una bona estona de les bicicletes Brompton per veure si el telèfon ens escoltava. Però evidentment ni a ell ni a mi ens va aparèixer cap anunci amb la famosa bicicleta plegable. Em vaig sentir alleujada. Fins que fa uns dies em va sortir al Facebook al llistat de persones que potser conec una dona argentina que conec de la platja. Si jo en tingués el seu telèfon no em sorprendria gens que m’aparegués al llistat de possibles amistats però és que no el tinc pas. I tampoc és amiga ni coneguda de cap altra persona amb les que tinc amistat al FB. Aquí ja em vaig començar a sentir un pèl molesta. Si més no m’agradaria saber per quins set sous FB ha arribat a la conclusió que la podria conèixer. I tot plegat m’ha començat a fer pensar sobre la quantitat d’informació que donem de nosaltres mateixos de manera conscient o inconscient. Ara ja fa unes setmanes vaig decidir que no publicaria tant a Facebook perquè quan escric quelcom sobre un bon moment que he passat amb algun amic o amiga, automàticament tinc la impressió que aquest instant fugisser perd la seva essència.
I fa poc es va publicar un article al 3/24 sobre la quantitat de dades que Amazon recopila sobre nosaltres i per quin motiu no és tan inofensiu.
Ara bé, sembla que tothom s’hagi posat d’acord per fer-nos dependents dels mòbils i tenir-los connectats utilitzant-lo contínuament. Totes les empreses, siguin del que siguin volen que et descarreguis la seva app. L’Eurofitness per exemple, el gimnàs on vaig a fer natació. Tenen el meu correu electrònic i m’envien dia sí i dia no informació sobre les seves activitats. No hi tinc res en contra. Molt sovint les esborro sense llegir-les però sempre podria haver-hi quelcom interessant. Però amb aquest nivell de connexió entre el club i el client no n’hi ha prou. Diumenge passat vaig anar a piscina com sempre. Entro i no veig res d’especial. En sortir de la piscina vaig a la dutxa i la sorpresa va ser meva quan m’adono que no hi ha manera de fer sortir aigua calenta de cap de les dutxes. Amb tota la celeritat que vaig poder aplicar, em vaig rentar cap i cos entre tremolor i tremolor tot recordant-me de la mare que havia matriculat a tots els de l’Eurofitness. Òbviament quan vaig ser a recepció vaig demanar al noi què passava i em va respondre de la manera més natural del món que la caldera del gimnàs estava espatllada des del divendres i que no portarien la nova fins dilluns. Vaig voler saber per quin motiu no s’havia informat als usuaris de la incidència tècnica per correu. Al cap i a la fi m’envien correus com a mínim un cop per setmana per foteses, aquesta incidència em semblava força més digna de notificació que la resta. El recepcionista em va respondre que la notificació s’havia passat a través de la app. Li vaig rebatre que ni tan sols sabia que hi havia una app i que en tot cas potser tampoc tenia ganes d’haver de descarregar-me una app per tot. Acabarem tenint-ne una per saber quan ens hem de sonar el nas! M’agrada tenir les aplicacions que decideixo jo i em semblen útils i que no hagin notificat la incidència a la resta d’usuaris sense aplicació em sembla discriminació tecnològica.
També va per aplicació l’assegurança del cotxe que tinc contractada. Que no em sembla malament però vaig haver d’insistir que volia també un telèfon físic d’assistència i saber quina pòlissa tenia jo per si de cas, en el moment que em calgués ajut en carretera, fallés la connexió del mòbil. No està mai malament tenir el pla B per si la tecnologia falla. I és que estic convençuda que hem arribat a un punt de tonteria tecnològica suprem. Poso per exemple l’escola mateix. Fa anys que ens atabalen amb allò que hem de fer servir la tecnologia, que fora llibres i que tot va amb pissarra digital. I el dia que ens quedem sense internet resulta que no es pot fer classe. Doncs jo segueixo defensant els llibres en paper. És obvi que els alumnes poden igualment estar pensant en la seva darrera aposta de la pàgina “apuestas deportivas” si tenen llibre. Però tenen molt menys possibilitats d’estar despistats davant del llibre. Per no dir que els escrits que em fan, me’ls fan en paper i sense deixar-los consultar cap dispositiu mòbil i és la mitja hora de classe més silenciosa i on els alumnes es concentren més de les que imparteixo.
S’han entestat en què comprem telèfons mòbils cada dos anys. Es queden tots curts de capacitat perquè hem de descarregar-nos infinitat d’aplicacions que com la del meu gimnàs potser només farem servir en el moment en què ens arribi una notificació important. Per no dir que no tinc cap ganes d’haver de donar més dades personals a ningú.
Per si no ho sabeu fins i tot els robots “Roomba” emmagatzemen dades sobre el mobiliari de la casa del consumidor. Només per això jo ja no me’n compraria cap ni un.
Suposo que em serà difícil fugir de l’ús de la tecnologia però intentaré que aquesta no controli la meva vida.
En el cas del gimnàs hagués estat molt efectiu posar un rètol a l’entrada que indiqués “Degut a un problema tècnic les dutxes de l’Eurofitness no tenen aigua calenta. Disculpin les molèsties”. Així si més no usuaris i usuàries com jo haguéssim pogut triar si fer la nostra sessió esportiva i congelar-nos a la sortida o deixar-ho per un altre dia.
L’escriptura sobre paper va ser un gran invent i sembla que ens hem oblidat de com d’útil és. De vegades el progrés també pot arribar a ser un regrés. A mi per exemple ja fa temps que el nivell de connexió digital de l’entorn laboral em sembla un abús. Els WhatsApps per feina fora de l’horari laboral o esperar que els empleats mirin els correus quatre cops al dia en el seu temps lliure per a mi equival a que tenen la idea que el meu salari no només compra el la meva feina dins l’horari laboral sinó també el meu temps de lleure. Potser algun dia reflexionem i aprenem a dir prou tots plegats…

Més locucions angleses relacionades amb l’esport.

Deixa un comentari

Torno avui, després d’un cap de setmana que se m’ha fet curt, al tema dels esports i les locucions angleses. La setmana podria haver semblat breu perquè vam començar el dimecres degut al dia de festa i al de lliure disposició que van generar un pont llarguíssim. Quatre dies donen per a molt i sobre tot per a desconnectar, sortir de la rutina i dormir i descansar el que ens cal. I aprofitant que havíem d’estar descansats a la feina ens han col·locat una primera jornada de cohesió després de totes les hores lectives del divendres. Així és que a dos quarts de tres i sense avisar-nos que ens portarien fora de Barcelona, ens van fer pujar a un autocar i ens van dur al casino de Tiana on ens havien preparat un àpat de cohesió. En total érem unes vint persones i la idea era generar idees i propostes per l’escola després de l’àpat. Però és que la sessió de treball va resultar ser de només una hora i no sé jo si vam ser prou creatius per justificar l’àpat de germanor prenadalenc. Això sí, el menjar va ser boníssim i el lloc immillorable. O sigui que la setmana laboral va ser un pèl estranya i més encara perquè els nanos només parlaven d’un sol tema: que en Piqué es retira del futbol. Amb la de notícies preocupants que tomben pel món i als meus alumnes de comerç només els va sobtar aquesta! Això perquè veieu que l’esport pot servir de cortina de fum per no fer-nos veure les realitats més alarmants com per exemple l’increment en defensa i despesa militar que ens costarà altre cop unes retallades brutals en educació, sanitat i ja veurem on més…
Però no vull divagar. Aquest dijous el que vull és parlar-vos de més locucions que tenen a veure amb els esports. La primera és la de “to kick an addiction”, donar una puntada de peu a una addicció. La imatge és clara i vol dir acabar definitivament amb una addicció. A mi m’han demanat moltes vegades si no vull deixar el cafè però crec que la meva vida seria infinitament més avorrida sense el cafè i per tant no penso deixar aquesta addicció. També amb el verb “kick”, que és el que faríem servir per donar una puntada a una pilota de futbol, tenim el “to trust someone as far as one can kick/throw him/her” confiar en algú només fins al punt en què el podem llençar o donar-li una puntada de peu”. Òbviament vol dir que no confiem en algú en absolut. Jo per exemple a nivell polític només confiaria en Putin “as far as I can kick him”. En general me’n refio gaire en els que estan al poder perquè es mouen per motius econòmics. Per exemple, un dels arguments en contra de que Turquia entri a la Unió Europea ha estat sempre que és un país on no es respecten tots els principis democràtics. Però ara resulta que els mundials de futbol se celebraran a Qatar, un indret on la justícia, la igualtat i la democràcia són molt discutibles i l’organització no es demana si és ètic que se celebrin allí. Tot qüestió de diners i hipocresia a dojo.
I parlant de política i futbol, una “political football” és una causa honorable però que s’esgrimeix com a tema polític. Ja veureu que aquí a les properes municipals es tornarà a parlar de lloguers assequibles i d’alguna llei per regularitzar els preus dels habitatges. Una qüestió de supervivència de que es parla principalment quan hi ha eleccions. Després d’aquestes s’afirma que els propietaris tenen dret a demanar el que vulguin pels pisos i cases que posen en lloguer i tot queda igual. Una altra “polítical football” podria ser la violència de gènere. Quan sigui el moment els partits que ho necessitin prometran un increment del pressupost per vigilància i policia per garantir la seguretat i integritat de dones i col·lectius discriminats però les paraules se les endurà el vent després de les eleccions.
Quan algú actua de manera agressiva i dura sobre tot en el món dels negocis o de la política, llavors diem que aquesta persona “plays a hardball” juga a la pilota dura. Elon Musk ho està fent ara mateix tot acomiadant pràcticament una meitat de la plantilla de Twitter. I el tema m’està la mar de bé per exemplificar la següent locució, la de “that’s not cricket”, això no és cricket que es fa servir quan considerem que alguna cosa no és justa o honorable. Doncs que Elon Musk acomiadi els empleats a través d’un correu electrònic o que no hagi donat l’avís públic requerit als EEUU necessari per a qualsevol empresa que acomiadi més de 500 treballadors no és cricket. El departament de desenvolupament del treball de California encara no havia rebut cap notificació per part de Twitter un cop ja havien començat els acomiadaments massius. Serà que el multimilionari pensa que per ser ell es pot saltar totes les regles i protocols. I el més trist és que tindrà raó.
Si ell actués de manera honesta podríem dir en anglès que ell “plays a straight bat”, juga un bat correcte, recte.
Quan ens hem de donar pressa per fer quelcom diem que hem de “put the skates on” posar-nos els patins de gel. I si ens dediquem a quelcom de manera superficial llavors diem “to skate over” patinar sobre quelcom.
Bé, per avui ja en tenim prou. Espero que fins dijous vinent no passi res excessivament greu al món perquè m’he adonat que estic desenvolupant la capacitat de no reaccionar davant de fets insòlits. I és que des de fa un temps en tenim un darrere un altre. L’atac al capítol, la pandèmia, la guerra entre Rússia i Ucraïna, els talibans al poder… no anem bé. Potser per això els meus alumnes es refugien en el futbol. Aquest esport és fàcil d’entendre, té una bona cobertura per part dels medis i no s’ha de fer un gran esforç per seguir-lo i a més distreu i fa que no pensem en coses que segurament ens amoïnaran més si les tenim massa presents.
Bona setmana a tots.

Una mica sobre el Kazakhstan, la terra de guerrers rica en primeres matèries .

Deixa un comentari

Segueixo avui el meu passeig virtual per l’Àsia central i els territoris situats en aquesta zona que van pertànyer a la URSS i m’ubico avui al Kazakhstan, un immens país amb zones muntanyoses, estepes, i un mar Caspi que no és res més que un gran llac d’aigua salada. És immensament ric en matèries primeres i això fa que en aquests moments sigui una de les regions del món amb un major desenvolupament financer. Però a diferència de l’Uzbekistan, el Kazakhstan no va tenir una ciutat esplendorosa com Samarcanda en el seu passat perquè el gran territori estava poblat per tribus que no van crear assentaments tan monumentals.
Comencem per la seva història primerenca. Les primeres restes que s’hi han trobat pertanyen al període del Paleolític. A l’edat de Bronze apareixen els primers poblats i es construeixen les primeres mines de coure. Els homes de l’època ja fabriquen armes i s’estableixen els primers poblats i fortificacions. Del segle VIII a.c fins al III d.c a la part del sud de Rússia hi apareix la primera civilització completa: la d’Escítia. Els perses els anomenaven saces. Els esquites eren avantpassats dels turcs i eren nòmades, guerrers i fantàstics arquers. Els agradava molt l’or i els seus monuments funeraris estan plens d’aquest metall preciós però pocs enemics gosaven acostar-s’hi perquè eren despietats amb ell i fins i tot les dones no podien casar-se fins haver matat al primer enemic en alguna batalla. Un encant de poble vaja! Però els esquites es van dividir en diverses tribus de parlar turca que es dedicaven a barallar-se les unes amb les altres i a expulsar-se dels seus terrenys. El territori de l’actual Kazakhstan es converteix en aquell període en un territori de migració dels turcs entre Europa i Àsia. Per l’oest van arribar les tribus dels Petxenegs i els Polovtsians, per l’est els Uzbeks i els Kiptxak i pel sud els turcmans i els habitants de Selçuklu. Un garbuix de tribus amb una parla similar. Del segle VI al segle XV es desenvolupen els Kaganats, unes organitzacions polítiques que exerceixen poder sobre un territori amb un governador que és el Kan. Sabíeu que la paraula Kan és d’origen turc? Doncs les tribus que poblaven el Kazakhstan i que estaven agrupades en territoris governats per un Kan seguien lluitant els uns contra els altres fins el segle XIII en què apareix el poderós mongol Genguis Kahn que va aconseguir agrupar moltes tribus rivals de l’Àsia central. Genguis Kahn fa del territoria del Kazakhstan part del seu però quan mort aquest es divideix entre els fills de la seva primera dona i el Kazakhstan queda també dividit en dues parts que com us podeu imaginar van començar a guerrejar entre elles. Al segle XV els mongols que quedaven en territori del Kazakhstan i que havien estat una minoria, ja estan completament assimilats als kazakhs i tots parlaven llengües parentes del turc. El territori queda dividit en Mogolistan, el kanat de Sibèria, Abul Khair i un territori anomenat Noganskaia ardá. El segle XVI es caracteritza per un seguit de guerres internes però el Kaganat del Kazakhstan està en el seu punt àlgid pel que fa a la població perquè ja compta amb un milió d’habitants. El territori és tan poderós que el principat de Moscou cerca aliar-se amb ells. Durant 100 anys els aliats centre-asiàtics del principat de Moscou arriben a Mogolistan i comencen a engolir altres territoris tot convertint-se en una sola civilització a les estepes. Però quan la civilització arriba al seu major moment apareix un poderós enemic el kanat de Jungària. Els jungars eren una barreja de pobles mongols i turcs i lluitaven aferrissadament pel territori del Kazakhstan de manera que els enfrontaments es van allargar uns 100 anys. Als segle XVIII els hi pertany una bona part del territori del Kazakhstan i per si fos poc els pobles veïns als Kazakhs aprofiten la debilitat per saquejar encara més els poblats kazakhs. Veient que no poden contra els jungars, els kazakhs s’alien amb Rússia al 1733 i el territori es converteix en un protectorat rus i gràcies al gran país finalment gaudeixen d’un període d’estabilitat. Durant la revolució russa el territori de Kazakhstan s’uneix a Kirguisia i més tard passa a ser part de la URSS com a república independent.
El gran territori vivia de la ramaderia, de la llana, de la llet i el formatge i de la mineria. Seran els russos que començaran a explotar el territori amb mines per extreure’n tot tipus d’elements de la taula periòdica. Ja el 1930 el Kazakhstan és el tercer territori on més carbó s’extreu després del Donbas i el Kuzbas (comenceu a comprendre ara per quin motiu a Rússia l’interessa el Donbas i que es desestabilitzi el mercat de l’energia?). Això només serà un petit apunt per anar-hi pensant però amb tot el tema de la guerra amb Ucraïna, de cop sembla que tot els acords referents a polítiques mediambientals han passat a segon terme. Si fins i tot es vol allargar a vida de les centrals nuclears!
Però seguim. El Kazakhstan produeix un 90% de fòsfor i un 60% de plata per a Rússia.
I no tot va ser explotació per part de la superpotència. Amb els russos va arribar l’alfabetització i l’escolarització. Els hospitals i els avanços en medicina van fer que menys dones morissin en el part i en general la població va guanyar també amb el domini rus del Kazakhstan.
Els russos fins i tot van endegar un programa per impulsar l’agricultura a l’estepa del Kazakstan que va costar milions de rubles i van portar molts russos i gent d’Ucraïna al Kazakhstan. Eren especialistes i tècnics que havien d’ajudar en el projecte i que es van quedar a viure al país. En total van ser 6 milions d’ells. Per això el 1991 la meitat de la població del Kazakhstan era russa. Però tornant a la implantació de terra agrícola, de fet la idea no era dolenta però es van cometre errors. No es va pensar per exemple en les tempestes de sorra de les estepes que van fer malbé bona part de les collites. I a més es va sobre explotar el sòl i aquest va deixar de produir.
Entre les activitats no desitjades que van practicar els russos en terra del Kazakstan sens dubte s’ha d’esmentar que els russos van crear un polígon d’experimentació amb armes nuclears a aquest país i que les conseqüències de les bombes atòmiques que s’hi van provar van causar danys en la salut dels habitants del país. Avui dia encara és un tema candent al Kazakhstan.
Ben segur que encara escriuré un post sobre aquest meravellós país que és una barreja fascinant entre orient i occident i que prové d’unes tribus guerreres que en una altra època foren temudes pels veïns. Ara els habitants del Kazakhstan poden ser temuts per la riquesa dels recursos naturals del seu país que el situa en un punt interessant a nivell GEO estratègic.

Esports, pilotes i locucions.

Deixa un comentari

No sé si sabíeu que avui dia els professors i professores gairebé hem de demanar permís als alumnes per poder començar la classe i no interrompre les seves converses transcendentals abans que entri el docent a l’aula.
Aquesta darrera setmana m’ha passar dues vegades i les dues he hagut de trencar una “emocionantíssima” conversa sobre el partit del Barça contra no sé qui. Tinc un amic que té una teoria molt bona sobre el futbol i altres aficions de masses. Afirma que a l’home per sentir-se realitzat en la vida li cal no només tenir cobertes les necessitats primordials sinó poder dedicar temps a una cosa que sigui per si sola completament supèrflua i irrellevant. Jo per exemple, si tinc temps per quelcom més que no sigui treballar per pagar-me el menjar i l’habitatge i les despeses associades, em dedico a fer esport, a mirar documentals interessants a youtube o a tocar la guitarra. I amb això em puc sentir satisfeta perquè tinc la sensació de luxe en la meva vida. Si a més l’afició és compartida per més gent, aquesta es converteix en un mite que omple el buit que podem sentir en la nostre existència si ens parem a analitzar-la massa. El mite no cal que sigui el futbol. Pot ser el ioga que es practica sovint en grup, el pàdel o un grup musical. La qüestió és tenir quelcom que no sigui completament necessari i així podem tenir la sensació que vivim en l’abundància. I de fet les addiccions no deixen de ser el mateix. Jo soc molt conscient que no em cal el cafè per viure i que nodriria el meu cos igual sense ell. Però permetre’m el luxe del cafè cada dia em fa sentir feliç perquè tinc més del que el meu cos requereix estrictament. I vet aquí que tant parlar de futbol aquesta setmana només em venen al cap expressions que tenen a veure amb pilotes i joc.
La primera locució que us vull presentar és la de “and the name of the game is…” que introdueix la característica principal d’una empresa, institució o escola. Jo per exemple podria dir que allà on treballo “the name of the game is innovation”. Tot el que soni a innovació a la meva escola serà considerat sagrat per tots els adeptes encara que no s’hagi provat l’eficàcia i se sàpiga que dels mètodes antics també hi havia coses que eren molt positives. Si demà la innovació és que tots hem d’anar en pilotes per fer fluir les energies millor, no patiu que a l’escola s’hi apuntaran encara que sigui una gran bajanada. El temps demostrarà que hi ha estratègies de l’antic sistema d’ensenyament que funcionaven i que no cal descartar del tot.
Quan gaudim d’una avantatge sobre un contrincant, llavors diem que “we know our oppenent’s game” és a dir que li coneixem el joc. De vegades el nostre avantatge pot ser conèixer de quin peu calça el nostre rival. I si en anglès tenim un “deep game” un joc profund, el que volem dir és que tenim un pla secret. El meu únic “deep game” és que a la feina so sàpiguen res de la meva tercera novel·la fins que no l’hagi publicada perquè no tinc ganes que l’equip directiu em faci sentir malament perquè dedico el meu temps lliure a escriure i no a fer cursets per a docents sempre. Però si per algun motiu se m’escapés això de la meva tercera novel·la i en sabessin quelcom a la feina, llavors “I would kick myself” em donaria una puntada de peu perquè m’empiparia molt amb mi mateixa.
Hi ha una expressió anglesa que m’abelleix especialment i té a veure amb pilotes. És la de “the ball is in your court” la pilota és al teu terreny. S’empra quan volem designar que el proper en prendre la iniciativa ha de ser l’altra persona. A mi per exemple quan m’agrada un home i ell ja m’ha proposat sortir un cop, jo li proposo un altre i la següent vegada “the ball is in his court”. Igual que quan em comunico amb algú. La comunicació ha de ser recíproca i per tant una vegada prenc jo la iniciativa i l’altra l’ha de prendre l’altra persona. I amb això vull dir que en general per saber quin grau d’interès tenen els altres en nosaltres hem d’esperar que “retornin la pilota”.
Una ocasió excepcional és quan tenim “the ball at our feet”, la pilota als nostres peus. I si estem alerta i vigilant contínuament llavors diem en anglès que estem “on the ball” és a dir a la pilota. Aquest expressió em recorda a l’alemanya “am Ball bleiben” que vol dir estar a l’ombra esperant l’oportunitat de superar a algú o senzillament seguir perseguint els propis objectius de manera sostinguda fins que ens arribi l’ocasió d’aprofitar l’espera i el coneixement guanyat i adquirit.
I per continuar amb el tema futbolístic i acabar el post d’avui tenim l’expressió anglesa “to blow the whistle on” és a dir bufar el xiulet, o xiular (amb l’aparell) a algú quan volem denunciar públicament una activitat deshonesta o il·legal.
Espero i desitjo que les temperatures baixin tot el necessari per celebrar una castanyada amb castanyes i moniatos. I no ho faig perquè m’interessi massa el folklore sinó perquè m’amoïna i m’obsessiona el canvi climàtic tant com als més fatalistes que ja preveuen que hem contaminat tantíssim el planeta que només queden prou recursos per a dues generacions més. Amb el nostre comportament egoista ens hem carregat el món i ara es fa visible amb aquest estiu en plena tardor. Qui encara pensi que tot és una fabulació és que o és boig, o no vol veure la realitat…