I aquest dijous post-Nadal segueixo amb la sèrie de posts que ja vaig començar la setmana passada sobre la llengua anglesa en comparació amb d’altres llengües. I és que l’anglès ha esdevingut la llengua Franca arreu del món tot i que no resulta tan fàcil ni transparent com ens volen fer creure com ja vaig comentar el dijous 22.

Durant tota la història de la humanitat la llengua de comunicació entre pobles ha anat canviant. A Europa va ser el llatí durant molt temps però en època moderna el francès era el predecessor de l’anglès i recordo que jo mateixa vaig ser de les primeres generacions en aprendre anglès com a segona llengua i no francès. I potser perquè els francesos durant segles van tenir el domini lingüístic i mig món s’havia d’adaptar a la seva llengua, són dels més reticents a l’hora de parlar l’anglès. Van fer fins i tot un esforç titànic per no adoptar anglicismes escampats com el del famós “walkman” i van crear la paraula “baladeur” que les noves generacions ja han deixat mig aparcada.

Però no es pot lluitar contra una tendència global generalitzada i finalment el 1989, el cèlebre Institute Pasteur va decidir que publicaria els seus articles de medicina en anglès i no francès perquè altrament no els llegiria suficient gent. La velocitat amb la que l’anglès ha conquerit el món queda reflectida amb una sola xifra: el 1990 a la Xina hi havia més aprenents i estudiants d’anglès que angloparlants als Estats Units.

Tot i que la paraula Web 2.0 va ser declarada paraula un milió pel Global Language Monitor, s’estima que l’anglès té unes dues-centes mil paraules d’ús comú entre els usuaris d’aquest idioma. Més que les cent vuitanta-cinc mil de l’alemany. Ja vaig mencionar en una ocasió que l’anglès té sinònims per moltes coses perquè sovint utilitza una paraula de base germànica i una provinent del francès per expressar el mateix fet. Recordem l’exemple “hearty” i “cordial”. I com totes les llengües també té mots que denoten quelcom que no podem expressar en altres idiomes. El francès per exemple no distingeix entre “casa” que en anglès seria “house” i llar que seria “home”. Val a dir que nosaltres la paraula llar no la fem servir gaire però si més no la tenim. El francès tampoc té una diferència entre cervell i ment “brain” and “mind”. L’espanyol i el català no capta gaire la diferència entre un “chairman” i un “president” d’una companyia en anglès. Resulta que el primer és el més important dels que presideixen la junta dels directius i el segon és el cap de la companyia.

I no cal ni dir que ni el francès, ni l’anglès, ni l’alemany ni el rus que jo sàpiga poden expressar la idea del “wishful thinking” dels anglesos que denota un estat mental en què la persona veu més el que desitja que les obvietats que li presenta el cervell racionalment. En català l’hem traduït amb “pensament desideratiu” però no fem servir aquesta terminologia gaire sovint.

Però no ens posem nerviosos perquè tots els idiomes tenen termes que no es poden traduir. En francès, castellà, català i alemany hi ha una diferència entre el verb “conaître”, que en alemany és “kennen” i el “savoir” o alemany “wissen”. El primer es defineix més com un “reconèixer” i el segon com un resultat del procés de comprendre. En anglès no existeix aquesta diferència.

Cada llengua pot ser o no complexa pel que li cal. Així sovint ens podem trobar paraules que considerem completament irrellevants en el nostre idioma però si existeixen en un altre és perquè els parlants d’aquell la consideren important. Els parlants de gaèlic tenen la paraula “sgriob” que designa la picor que tens al llavi superior abans de fer un glop de whisky. Un substantiu molt necessari oi?

Els italians tenen una paraula per designar la marca que produeix un got humit sobre la taula “culacino” i els parlants d’escocès que viuen a les terres altes “Highlands” tenen el terme “giomlaireachd” que descriu l’inoportú costum de presentar-se a les cases a l’hora dels àpats. Serà que molts ho feien que tenen un terme per això?

I tots sabem que els esquimals tenen moltes paraules per designar la neu però cap hiperònim per aquesta. És a dir que no tenen cap mot que vulgui dir neu a seques. D’igual manera els habitants de Tasmània tenen un nom per cada arbre però desconeixen la paraula general arbre.

Amb això el que us vull dir és que hem d’aprendre la llengua tal i com és sense buscar-li els cinc peus al gat i estimar-la com a producte cultural que és.

El que és indiscutible és que sovint la gramàtica de l’anglès és un pèl desconcertant perquè la van escriure per adaptar-la a la del llatí que és una llengua completament diferent. El resultat és tan natural com intentar viure en iglús a Andalusia. Us ho exemplifico. En anglès a la frase “I went swimming” es considera “swimming” un participi i en canvi al la frase “swimming is good for you” un gerundi tot i que morfològicament la paraula és la mateixa. Un envitricoll general produït en intentar descriure l’anglès a partir de la gramàtica del llatí.

I ara anem a la següent dificultat que és la pronunciació. No us negaré que la pronunciació de l’anglès és desconcertant. El verb “put” es pronuncia amb “u” però “run” que també només té una síl·laba amb “a”. D’igual manera a  “student” la “u” sona “iu” mentre que  a “study” és una a. Fàcil no és. Però comparem-la amb la pronunciació de la paraula gal·lesa “cwrw”. I no penseu que serà impossible pronunciar-la? Us ajudo perquè la sóna com una “u”. I si us dic que la paraula irlandesa per gràcies és “Beadhchais” que es pronuncia (bekkas)? Oi que ara la pronunciació anglesa sembla pràcticament transparent?

Òbviament si entrem al realme de les frases fetes i locucions ens tornarem bojos i boges i per això porto tantíssims posts del blog dedicats a aquestes. Aquí ens acomiadem a la francesa com en anglès que diuen “take the French leave” però els francesos i italians diuen que si marxes sense dir gran cosa ho fas com un anglès i els alemanys si et retires com un covard en diuen “losgehen wie ein Holländer”. I si marxes perquè t’interessa desaparèixer llavors diuen “sich davon machen wie ein Holländer”.

Els taxistes belgues anomenen als clients que deixen poca propina “un Anglais” i en francès estar mortalment avorrit és “être de Birmingham”.  Hi hauré d’anar per veure si són avorrits aquella gent.

I pels anglesos deixar que el cotxe el renti la pluja és fer “Mexican carwash”.

Aprendre una llengua és un viatge fascinant cap una altra cultura i manera d’entendre la vida. Si encara no ho feu us ho recomano. No només us obrirà portes sinó que activarà el vostre cervell i la vostra creativitat.

La setmana vinent una mica més encara. Bon cap d’any i un 2023 que es porti bé amb tots.