Locucions alemanyes amb germanes bessones angleses II.

Deixa un comentari

Els anglesos però tenien més estima als sastres i per tant per expressar que ja no s’està en una situació de perill ells no hi barregen els d’aquesta professió sinó que diuen “to be out of the woods”, estar fora del bosc. Els britànics tenen un parell de locucions on hi surten els boscos. Per exemple, si algú no és de la barriada o de la zona es diu que no és de “this neck of the woods” que sona estrany perquè és literalment “d’aquest clatell del bosc”. És, si més no, una manera curiosa de dir-ho.
Quan un alemany crida tan fort com pot els alemanys ho designen amb “brüllen wie am Spieβ”. Aquí aquest “Spieβ” tan pot ser la broqueta en la que es claven els trossos de carn, verdures o d’altres aliments per rostir-los o bé una arma que sembla una llança però que es feia servir per atacar els enemics però no era llançada com la llança. En tot cas si a un el posen a una broqueta i el torren ben segur que crida, igual que si li claven una llança. Els entesos no han decidit d’on ve aquesta expressió tan acolorida. Una locució que em sembla curiosa en anglès i que equival a la nostra de posar el crit al cel és la de “cry blue murder”, és a dir expressar el disgust bramant.
Si es vol ser previsor, per tal d’assolir l’èxit cal tenir diversos plans alhora per si en falla un. Així hi ha més possibilitats de que algun d’ells surti bé. Per expressar aquesta tècnica no apta per ganduls els alemanys diuen “mehrere Eisen im Feuer haben” que significa tenir diversos ferros al foc. Recordem que les planxes per cuinar no eren temps enrere res més que plaques d’aquest metall que es posaven al foc per coure-hi el que fos. Doncs si n’hi ha vàries al foc, segur que un menjar o altre serà bo. L’expressió homòloga anglesa és la de “to have two strings to one bow” és a dir tenir dues cordes a l’arc, per si se’n trenca una s’entén. Una tàctica molt saludable això de tenir diversos plans per si un no funciona.
Si els alemanys deixen la diplomàcia de banda i diuen de manera directa i clara el que pensen encara que a algú se li posi malament llavors diuen “kein Blatt vor dem Mund nehmen” no posar-se cap fulla davant la boca. Els anglesos per aquest concepte no són gaire originals i diuen senzillament “not to mince words” que és exactament no escatimar paraules. A mi personalment en català m’abelleix molt el nostre “no tenir pèls a la llengua”.
També són més originals els alemanys que els anglesos quan els primers fan servir la locució “Auf Herz und Nieren prüfen” que literalment vol dir provar quelcom a cor i ronyons, per designar que s’examina quelcom exhaustivament. Els anglesos quan ho fan en diuen “ to put something to the acid test” sometre quelcom al test de l’àcid, a una prova molt dura.
Doncs jo crec que la meva paciència i la del Safrà ha estat posada prova amb un test àcid aquest diumenge perquè finalment vaig decidir adoptar un company pel Safrà. Però no he gosat a adoptar un altre gat adult perquè pot arribar ser difícil que s’entenguin. En vaig agafar un de cadellet. Pensava que el gatet petit seria més aviat tímid però resulta que tan bon punt es va haver familiaritzat amb una habitació de la casa li vaig obrir la porta per tal que conegués el Safrà i tot l’entorn i el resultat va ser que el Sugus, que és un esquitx de tan petit com és, es va passar hores corrent d’un cantó a l’altre del pis i saltant per tot arreu de manera que va acabar estressant el Safrà. I això ja ho diu tot perquè el Safrà és un gat més aviat nerviós, o si més no, ho era força al principi. Per aquest motiu jo puc dir del cert que la meva paciència i sobre tot la del Safrà van ser posades a prova amb el test àcid. Ben segur que el Sugus s’anirà adaptant a nosaltres i nosaltres a ell perquè en 48 hores ja semblava com si hagués nascut aquí i viscut sempre amb el Safrà i amb mi però la primera nit va ser d’allò més entretinguda.
Ara ja fa cinc dies que és aquí i s’ha convertit en ombra del Safrà i meva i el Safrà un admirador incondicional del menut.
Us desitjo un bon sant Joan i us deixo amb unes imatges del Safrà i el Sugus per veure si us animeu a posar un gat o dos a la vostra vida…

Locucions alemanyes amb germanes bessones a l’anglès.

Deixa un comentari

Vaig dedicar un quants posts a locucions en alemany que tenen un equivalent en rus. Avui vull escriure sobre expressions alemanyes i la seva homòloga anglesa.
Començaré amb una comparació que m’ha vingut molt sovint al cap aquest any perquè he tingut diversos alumnes —aquest curs eren tots nois—que no hi veien gens bé i havien de fer una foto a la pissarra amb el mòbil per poder llegir que hi havia escrit, però es negaven a portar ulleres. Als alumnes en qüestió els han tombat el test de visió de l’examen de conducció i ara si més no, hauran de portar ulleres per conduir. Això em tranquil·litza moltíssim. No tinc gaires ganes de sortir a carretera per trobar-me amb gent que no hi veu gens bé.
Per a casos de miopia tan extrema els alemanys tenen l’expressió “blind wie ein Maulwurf” que literalment és cec com un talp. No està clar si els talps són o no curts de vista o cecs però així ho creu el pensament popular alemany. Els anglesos en canvi dieuen “blind as a bat”, cec com un ratpenat. D’aquests sí que sabem que són invidents i que s’orienten a través del biosonar. Però el cas és que els meus alumnes de biosonar no en tenen i alguns hi veuen tan malament que ja els he advertit que acabaran tirant els trastos a un noi amb cabells llargs si no fan el favor de posar-se o les ulleres o lentilles. Realment no entenc que no se sentin insegurs veient el món borrós.
Quan una persona somriu i emana felicitat, els alemanys llavors d’això en diuen “grinnen wie ein Honigkuchenpferd”, és a dir que somriuen com un Honigkuchenpferd que no és res més que un tipus de galeta en forma de cavall. Si em demaneu el motiu pel qual algú ha de somriure com una galeta no us el podré pas dir perquè jo tampoc hi veig cap relació. Els anglesos són més literaris en aquest cas i diuen “grin like a Cheshire cat”. El gat Cheshire no és un tipus de gat com el d’Angora o el siamès sinó el gat que apareix a l’obra de Lewis Carrol “Alícia al país de les meravelles”. Així doncs els anglesos quan supuren felicitat i somriuen ho fan com el gat d’una obra de ficció.
I parlant d’animals crec que ja vaig esmentar en un post anterior la locució “sich wie ein Elefant im Porzelanladen benehmen”, comportar-se com un elefant a una botiga de porcellana. No crec que faci gaire falta explicar què vol dir perquè la imatge mental que transmet la locució és clara. És anar esclafant la porcellana per falta de possibilitats d’anar amb compte. Quan diem que algú es comporta com un elefant en una botiga de porcellana el que estem dient és que aquesta persona no té tacte i es comporta de manera incorrecta o és graponera. Els anglesos tenen pràcticament la mateixa locució però ells diuen “like a bull in a china shop”, com un toro a una botiga de porcellana.
Una expressió que és paral·lela en les dues llengües és la de “die Katze im Sack kaufen”, comprar el gat al sac, que utilitzen quan algú fa una compra sense conèixer ben bé l’article que adquireix.
Quan jo vaig comprar el meu primer cotxe, el meu Nissan Almera, vaig comprar el gat al sac perquè no em vaig cerciorar de totes les característiques del cotxe i el resultat va ser un vehicle del que em vaig enamorar però amb el que no hagués arribat ni a València en un sol trajecte. El Nissan em va costar set-cents euros de compra i en els deu mesos que el vaig tenir potser em vaig gastar mil euros en reparacions fins que una ànima caritativa em va dir que me’n donava dos-cents euros si en comprava un altre de segona mà a la seva botiga. Em va trencar el cor haver de desprendrem del meu Nissan perquè va ser el més similar a un Ferrari vermell que tindré mai. No obstant he de dir que el cotxe que em van vendre a la botiga de Pere IV no m’ha fallat i hi he viscut moltes aventures amb ell.
Per cert, Ada Colau va decidir plantificar una illa just a l’indret on hi havia la botiga de cotxes i els van baixar tantíssim les vendes que van buscar-se un altre local fora de Barcelona. Això perquè veieu que l’Ajuntament de vegades no considera del tot si les mides que pren fan o no mal a negocis familiars com ho era aquest. Perdoneu que ja he tornat a divagar.
Prou interessant és l’expressió “die Flinte ins Korn werfen” que vol dir literalment llençar l’escopetà al gra. Amb gra aquí es refereixen al camp on hi pot haver gra. És el que feien els soldats quan veien que ja s’havia perdut tota l’esperança a la batalla. Llençaven l’escopeta a algun camp on no es veiés i es rendien. Els anglesos expressen el mateix concepte amb “to throw in the towel” llençar la tovallola, que de fet és el que fem nosaltres i no només en batalles quan veiem que quelcom ja no té sentit.
La darrera expressió d’avui és la de “noch grün sein hinter den Ohren” que literalment significa “estar verd darrere les orelles”. La fan servir els alemanys quan una persona encara és massa jove i inexperta, vaja, el que els anglesos anomenen “to be half-backed” estar encara mig cuit.
I com que és molt difícil triar una imatge per les locucions d’avui però us he explicat la de comprar el gat en un sac us deixo amb una imatge del meu gat, el Safrà assaborint el sol i us desitjo com sempre una bona setmana.

Els testos s’assemblen a les olles. Apunts sobre com neixen les paraules.

Deixa un comentari

Fa gairebé set anys que publico el meu blog i en aquest he tingut l’oportunitat d’escriure relats curts, d’analitzar aspectes culturals, comentar temes d’actualitat però sobre tot, de fixar-me en l’ús del llenguatge i examinar diverses paraules mig oblidades del català i locucions en el nostre idioma o d’altres.
Avui em centraré en com neixen les paraules. El 2009 el Global Language Monitor va declarar el concepte de Web 2.0 com a paraula un milió de la llengua anglesa. Aquesta institució d’observació i anàlisis de la llengua basada a Austin, Texas, recopila documents i analitza les tendències lingüístiques sobre tot en llengua anglesa. Per triar la paraula un milió aquesta empresa va seleccionar les paraules de nova generació que més sovint apareixien en textos. Entre les finalistes hi havia la paraula” slumdog” que designa una persona amb pocs recursos que viu en xaboles. El mot es va popularitzar gràcies a la pel·lícula indio-britànica “slumdog millionaire”.
També va ser a punt d’ésser escollida la paraula tècnica “n00b” que denotava un usuari inexpert d’una professió o activitat cibernètica, el que fa anys anomenàvem “newbie” en anglès.
La llengua anglesa genera unes catorze paraules al dia, que venen a ser una cada noranta-vuit minuts segons el Global Language Monitor.
És ben cert que les paraules neixen o s’adapten segons les necessitats de la comunitat de parlants i per això els diccionaris estan canviant contínuament. Les paraules apareixen, es mantenen, s’especialitzen, experimenten canvis semàntics, segueixen vives o cauen en desús.
Avui vull escriure sobre com i per quin motiu ho fan i em centraré principalment en la llengua anglesa per exemplificar com funciona el procés de renovació de vocabulari.
El cas més estrambòtic d’entrada de paraules en una llengua succeeix quan un mot passa a formar part d’un diccionari per error. Sé que sona estrany però això ha passat en anglès i aquest idioma no serà una excepció.
El mot “Dord” va entrar al Merriam Webster International Dictionary per una falsa interpretació del que havia de ser una entrada. La paraula a definir era “density” i el lingüista en qüestió que analitzava la paraula volia deixar clar que “density” es podia escriure amb d majúscula o d minúscula. D’aquí el “D or d”. La següent persona encarregada de mecanografiar l’entrada no ho devia entendre i va pensar que “Dord” era un sinònim i d’aquí que alguns “dords” van passar a ser enregistrats com a paraules pròpies al diccionari.
Les paraules que adopta una llengua de vegades no són exactament errors sinó interpretacions populars d’una paraula estrangera. Tots coneixem l’hamaca oi? Doncs bé, la paraula prové del Taino, una llengua parlada al Carib per les poblacions indígenes. En un principi la seva paraula —que no sé pas com devia sonar—designava una xarxa per pescar. Com que els europeus no les fèiem servir per dormir-hi, vam adoptar l’objecte amb la paraula però la vam anar adaptant a les nostres llengües. En anglès és “hammock” en català hamaca, etc. Els alemanys però van fer el que els lingüistes anomenen “etimologia popular” van sentir el so i el van adaptar però emprant quelcom que ells coneixien. Així l’hamaca va passar a ser “Hängematte” per ells, és a dir “l’estora que es penja”. Els alemanys no són els únics que adapten els estrangerismes al seu món i practiquen l’etimologia popular activament. Penseu que el Cap Horn, als veïns peninsulars els sonava a “forn” i l’han convertit en “Cabo de Hornos” quan “horn” en anglès és una banya perquè la seva forma ho recorda.
Com ja he esmentat les paraules les podem adaptar d’un altre idioma quan designen objectes que no tenim. La paraula “shampoo” és de l’ Índia i “slogan” del Gaèlic. S’especula que la paraula pidgin que designa una llengua simplificada nascuda en comunitats en què s’utilitza una llengua vincular que no és la nadiua d’aquests grups, va néixer del xinés, d’una pronunciació errònia de la paraula “business”. La que sí prové del Xinès és “Ketchup” encara que sembli impossible que a un producte tan americà se’l designi amb un nom estranger. De l’àrab molts idiomes europeus tenen “sofà”.
Algunes paraules semblen desplaçar a d’altres per art de màgia. Això és el que va passar amb el nostre conegut “dog” que de cop va agafar el territori de la paraula vinguda de la germànica “hound” que s’assembla encara molt a “Hund”. Quan va aparèixer dog i va guanyar en popularitat, la paraula hound va passar a designar un tipus específic de gos de caça.
La paraula “harlot” era en temps de l’escriptor Geoffry Chaucer, mort prop del mil quatre-cents, volia dir persona jove de qualsevol edat. Més endavant va passar a designar les prostitutes i ara té el sentit de dona altament promíscua.
Altres paraules que en un principi tenien un significat, passen a tenir l’oposat. A aquest fenomen se l’anomena catacresis. Exemples d’això són les paraules “nice” que en un principi tenia el sentit d’estúpid o bajanada.
Les paraules també poden canviar de significat tornant-se més específiques. Això és el que va passar amb el verb anglès “starve” provinent del germànic que encara existeix en alemany com a “sterben” en el seu sentit original de morir. En algun moment “die” va agafar força com a verb per designar el deixar de viure i “starve” va especialitzar-se i va passar a voler dir morir-se de gana.
La llengua anglesa deu un fotimer de paraules al seu creatiu Shakespeare. Entre les seves invencions trobem “critical”, “hurry”, “hint” o “frugal”. Però no només ell va encunyar paraules i expressions. Ben Jonson va donar a la llengua anglesa paraules com “clumsy” que vindria a ser el nostre maldestre i Sir Thomas More va regalar-nos “absurdity” i el suadíssim “explain” a qui els meus alumnes sempre obliden d’afegir-li el “to” si volen addicionar el receptor de l’explicació després.
Com ja sabem també es poden crear noves paraules amb prefixes o sufixes com amb “helpful”.
De totes les maneres de crear paraules que té el vocabulari, si seguiu el meu blog ja us haureu adonat que la que més simpàtica em sembla és el mètode de la composició. L’anglès i l’alemany tenen moltes paraules compostes i en segueixen creant. Una de les darreres introduccions al vocabulari quotidià alemany ha estat “Maskenmuffel”. “Muffel” és una persona rondinaire i malhumorada. La paraula “Morgenmuffel” designa en alemany una persona que no està de gaire bon humor pel matí, vaja, una d’aquelles amb qui no pots parlar fins que no s’ha dutxat, ha pres el seu cafè i s’ha llegit tot el diari sencer. “Maskenmuffel” ha passat a designar avui dia la persona que es posa de mal humor quan ha de fer servir la mascareta i que sovint se la treu per mandra.
A mi em fascina la facilitat que tenim per crear paraules i conceptes nous segons els necessitem. Sovint les paraules les utilitzem en sentit metafòric i en to humorístic. Recordeu per quin motiu la paraula llatina per cap va derivar en “cap” en català i “cabeza” en castellà però és “tête” en francès i “testa” en italià? Doncs perquè els francesos i italians van adoptar la paraula que els soldats romans utilitzaven per cap i que era una paraula informal. La “testa” llatina equivalia a la “olla” nostra ara. O no us sona això de “se le ha ido la olla”? doncs en llenguatge familiar el cap passa a ser la olla i pels soldats romans era el mateix. No utilitzaven la paraula clàssica sinó una d’humorística i és aquesta que ha adoptat la comunitat de parlants del francès i d’Italià que no coneixia la diferència entre el llatí clàssic i el vulgar.
Em demano si dintre de cinc-cents anys a la península seguirà existint la paraula cap o serà substituïda per “olla”. Ara que la pregunta més transcendental és si seguirà la raça humana viva al ritme al que destruïm el planeta. Però això ja són figues d’un altre paner per un altre dia…

Com una cabra en un bancal de cols i altres expressions.

Deixa un comentari

No sé si vosaltres ja heu començat a notar el moviment de turistes a la ciutat després del relaxament gairebé total de les mesures Covid-19. Però jo que visc al Poblenou he de dir que aquest darrer cap de setmana he vist francesos per donar i per vendre i suposo que jo seran els únics turistes de Barcelona.
Després de més d’un any de veure en municipi com una bassa d’oli de tranquil, de cop ara em trobo al Passeig Marítim els rickshaws que tantíssimes vegades m’han impedit el pas al carril bicicleta quan més pressa tenia per anar a la feina. Amb l’arribada dels creuers el 6 de juny la ciutat tornarà al seu ritme frenètic durant els mesos d’estiu, si és que no passa res i hem de fer passes enrere. Però ho dubto molt però perquè a nivell econòmic no interessa.
Aquest dijous i per celebrar amb nostàlgia que el que havia estat durant una temporada la ciutat pels ciutadans s’ha acabat vull que el post sigui sobre la nostra llengua.
La primera locució de la que vull parlar l’emprem quan hi ha quelcom en abundància, per exemple rickshaws al passeig marítim. Per no utilitzar sempre el suadíssim “a dojo” o “per donar i per vendre” podem fer servir “a gavadals”. L’heu sentida mai? Un gavadal és un recipient semblant a un gibrell que es fa servir per rentar-hi els plats. Doncs bé el darrer cap de setmana de maig a l’aigua del mar de la platja del Bogatell hi havia algues a gavadals. Tanmateix jo no vaig “tocar pirandó”, es a dir que no vaig “tocar el dos” ni marxar de la platja perquè tenia massa ganes d’inaugurar la temporada de bany que aquest any s’ha fet esperar. Així doncs m’hi vaig quedar i em vaig remullar ràpidament en comptes de fer “pirandó”. Si l’expressió no us resulta familiar potser reconeixeu la similitud amb “pirar”.
Un altre verb interessant que no s’escolta sovint és “galivar” que significa veure-hi sobre tot en sentit figurat perquè si diem que algú no hi galiva vol dir que no s’adona de res. Recordeu la mítica sèrie de la BBC “sí, ministre”. Doncs el pobre ministre no hi galivava pas i li costava moltíssim entendre per on anaven els trets. Jo de vegades estic abstreta en els meus pensaments i tampoc hi galivo. Diumenge passat per exemple quan tornava de la piscina en bici vaig veure un home de mitjana edat que furgava a una paperera. No vaig pensar res estrany perquè desgraciadament de gent remenant en containers i a les escombraries n’hi ha “a gavadals” però aquest de cop va treure una ampolla de plàstic i la va llençar en la meva direcció. I jo, que no vaig galivar prou ràpidament, vaig notar que anava traient objectes de les escombraries i me les anava llençant fins que per fi em vaig adonar que allò era un atac en tota regla. Vaig tenir sort que anava en bicicleta i no tenia bona punteria però aquell homenet va seguir fent punteria amb el que trobava pel camí i sembla ser que una estona després va fer mal a una noia a qui li va tirar una moto sobre. Els de la urbana no van anar pou ràpidament per trobar-lo molt possiblement. Si és que al final el van trobar.
L’home tenia els cabells cendrosos i estava sec com un gaig, és a dir magre. Pels aficionats ornitòlegs entre vosaltres, un gaig és un ocell de plomall blanc i negre.
Malauradament de desequilibrats d’aquesta mena se’n veuen força pel carrer i no tots són inofensius. Ara fa també cosa d’una setmana al Poblenou un home li va clavar un juli a un altre sense motiu aparent. Clavar un juli, com ja deveu sospitar vol dir “pegar a algú”. L’agressivitat és quelcom que es viu diàriament al carrer. Fa quinze dies, prop de Glòries vaig veure com dos homes llençaven amb violència un altre sobre un cotxe aparcat al carrer. Després el van seguir pegant i els tres o quatre que anàvem amb bicicleta ens vam aturar a uns metres del grup per trucar al 112. I sovint la violència és verbal perquè els insults estan a l’odre del dia. Es veu que s’ha posat de moda dir-se de tot menys maco a la primera de canvi. Què ens fa estar tan malament? És la ciutat? La inseguretat a les nostres vides? El buit de l’existència? Hisenda? Tots hauríem de fer un curs de tant en tant de com gestionar les emocions de manera ecològica o si més no tots hauríem de veure què ens ajuda a compensar les emocions negatives.
Per cert, clavar un juli no necessàriament ha de ser físicament. També podem esbroncar algú i llavors utilitzem “clavar un juli” de la mateixa manera que podem dir “clavar un miquel”.
Per acabar el post d’avui us vull explicar dues locucions que em semblen molt castisses. La primera és la de “tenir llana al clatell” que vol dir ser ignorant, poc despert i deixar-se ensarronar fàcilment. Això de la llana deu ser perquè tradicionalment les ovelles semblen toixes i dòcils i fa l’efecte que es pot fer d’elles el que un vol.
La següent locució la vaig sentir de boca de la meva amiga de Vila-real. Estàvem comentant el tema de si ens posàvem l’AstraZeneca o la Pfizer si ens deixaven triar i ella va reconèixer que estava “més perduda que un bancal de cols”. Òbviament és molt expressiva i clara aquesta locució perquè una cabra a un bancal de cols poca feina hi farà. El significat és molt proper a la locució també emprada a Castelló i que ja vaig comentar una vegada, la que diu “anar com cagalló per sèquia”. Bé. Doncs ara ja sabeu que si no voleu ser escatològics podeu recordar les cabres i les cols i acolorir la vostra parla amb una nova expressió.
Per cert. Jo vaig ser de les poques que va optar per barrejar vacunes amb una primera dosi d’AstraZeneca i una segona de Pfizer. Des d’un principi la de Biontech prometia un major grau d’efectivitat. Certament una sola dosis amb la Pfizer no em garanteix el 90% que prometen les dues però espero que hagi augmentat la immunitat màxima prevista per l’AstraZeneca. Al cap i a la fi, el més important és portar la vacuna i les vacunes gratuïtes són un privilegi que sovint no apreciem.
I vosaltres, ja esteu vacunats?
Per cert, la foto d’avui és de la zona més interessant de tot el parc de Sigean que s’anuncia amb grans pancartes per Barcelona amb uns lleons ferotges i impressionants. Jo hi vaig anar fa dos anys amb la meva parella i vam arribar a la conclusió que el lleó era de peluix. L’entrada era caríssima i el safari fotogràfic no era res de l’altre món. El Rioleón safari que teníem per aquí superava amb escreix el Sigean francès. De fet, el més interessant de Sigean va ser la part del safari on es podia estar en contacte amb els animals, en aquest cas les cabres. Ho dic per si a algú se li acut fer tot el recorregut per endur-se una decepció faraònica.

Perduda com una cabra en un bancal de cols i altres mots castissos.

Deixa un comentari
A Sigean, França.

No sé si vosaltres ja heu començat a notar el moviment de turistes a la ciutat després del relaxament gairebé total de les mesures Covid-19. Però jo que visc al Poblenou he de dir que aquest darrer cap de setmana he vist francesos per donar i per vendre i suposo que jo seran els únics turistes de Barcelona.
Després de més d’un any de veure en municipi com una bassa d’oli de tranquil, de cop ara em trobo al Passeig Marítim els rickshaws que tantíssimes vegades m’han impedit el pas al carril bicicleta quan més pressa tenia per anar a la feina. Amb l’arribada dels creuers el 6 de juny la ciutat tornarà al seu ritme frenètic durant els mesos d’estiu, si és que no passa res i hem de fer passes enrere. Però ho dubto molt però perquè a nivell econòmic no interessa.
Aquest dijous i per celebrar amb nostàlgia que el que havia estat durant una temporada la ciutat pels ciutadans s’ha acabat vull que el post sigui sobre la nostra llengua.
La primera locució de la que vull parlar l’emprem quan hi ha quelcom en abundància, per exemple rickshaws al passeig marítim. Per no utilitzar sempre el suadíssim “a dojo” o “per donar i per vendre” podem fer servir “a gavadals”. L’heu sentida mai? Un gavadal és un recipient semblant a un gibrell que es fa servir per rentar-hi els plats. Doncs bé el darrer cap de setmana de maig a l’aigua del mar de la platja del Bogatell hi havia algues a gavadals. Tanmateix jo no vaig “tocar pirandó”, es a dir que no vaig “tocar el dos” ni marxar de la platja perquè tenia massa ganes d’inaugurar la temporada de bany que aquest any s’ha fet esperar. Així doncs m’hi vaig quedar i em vaig remullar ràpidament en comptes de fer “pirandó”. Si l’expressió no us resulta familiar potser reconeixeu la similitud amb “pirar”.
Un altre verb interessant que no s’escolta sovint és “galivar” que significa veure-hi sobre tot en sentit figurat perquè si diem que algú no hi galiva vol dir que no s’adona de res. Recordeu la mítica sèrie de la BBC “sí, ministre”. Doncs el pobre ministre no hi galivava pas i li costava moltíssim entendre per on anaven els trets. Jo de vegades estic abstreta en els meus pensaments i tampoc hi galivo. Diumenge passat per exemple quan tornava de la piscina en bici vaig veure un home de mitjana edat que furgava a una paperera. No vaig pensar res estrany perquè desgraciadament de gent remenant en containers i a les escombraries n’hi ha “a gavadals” però aquest de cop va treure una ampolla de plàstic i la va llençar en la meva direcció. I jo, que no vaig galivar prou ràpidament, vaig notar que anava traient objectes de les escombraries i me les anava llençant fins que per fi em vaig adonar que allò era un atac en tota regla. Vaig tenir sort que anava en bicicleta i no tenia bona punteria però aquell homenet va seguir fent punteria amb el que trobava pel camí i sembla ser que una estona després va fer mal a una noia a qui li va tirar una moto sobre. Els de la urbana no van anar pou ràpidament per trobar-lo molt possiblement. Si és que al final el van trobar.
L’home tenia els cabells cendrosos i estava sec com un gaig, és a dir magre. Pels aficionats ornitòlegs entre vosaltres, un gaig és un ocell de plomall blanc i negre.
Malauradament de desequilibrats d’aquesta mena se’n veuen força pel carrer i no tots són inofensius. Ara fa també cosa d’una setmana al Poblenou un home li va clavar un juli a un altre sense motiu aparent. Clavar un juli, com ja deveu sospitar vol dir “pegar a algú”. L’agressivitat és quelcom que es viu diàriament al carrer. Fa quinze dies, prop de Glòries vaig veure com dos homes llençaven amb violència un altre sobre un cotxe aparcat al carrer. Després el van seguir pegant i els tres o quatre que anàvem amb bicicleta ens vam aturar a uns metres del grup per trucar al 112. I sovint la violència és verbal perquè els insults estan a l’odre del dia. Es veu que s’ha posat de moda dir-se de tot menys maco a la primera de canvi. Què ens fa estar tan malament? És la ciutat? La inseguretat a les nostres vides? El buit de l’existència? Hisenda? Tots hauríem de fer un curs de tant en tant de com gestionar les emocions de manera ecològica o si més no tots hauríem de veure què ens ajuda a compensar les emocions negatives.
Per cert, clavar un juli no necessàriament ha de ser físicament. També podem esbroncar algú i llavors utilitzem “clavar un juli” de la mateixa manera que podem dir “clavar un miquel”.
Per acabar el post d’avui us vull explicar dues locucions que em semblen molt castisses. La primera és la de “tenir llana al clatell” que vol dir ser ignorant, poc despert i deixar-se ensarronar fàcilment. Això de la llana deu ser perquè tradicionalment les ovelles semblen toixes i dòcils i fa l’efecte que es pot fer d’elles el que un vol.
La següent locució la vaig sentir de boca de la meva amiga de Vila-real. Estàvem comentant el tema de si ens posàvem l’AstraZeneca o la Pfizer si ens deixaven triar i ella va reconèixer que estava “més perduda que un bancal de cols”. Òbviament és molt expressiva i clara aquesta locució perquè una cabra a un bancal de cols poca feina hi farà. El significat és molt proper a la locució també emprada a Castelló i que ja vaig comentar una vegada, la que diu “anar com cagalló per sèquia”. Bé. Doncs ara ja sabeu que si no voleu ser escatològics podeu recordar les cabres i les cols i acolorir la vostra parla amb una nova expressió.
Per cert. Jo vaig ser de les poques que va optar per barrejar vacunes amb una primera dosi d’AstraZeneca i una segona de Pfizer. Des d’un principi la de Biontech prometia un major grau d’efectivitat. Certament una sola dosis amb la Pfizer no em garanteix el 90% que prometen les dues però espero que hagi augmentat la immunitat màxima prevista per l’AstraZeneca. Al cap i a la fi, el més important és portar la vacuna i les vacunes gratuïtes són un privilegi que sovint no apreciem.
I vosaltres, ja esteu vacunats?
Per cert, la foto d’avui és de la zona més interessant de tot el parc de Sigean que s’anuncia amb grans pancartes per Barcelona amb uns lleons ferotges i impressionants. Jo hi vaig anar fa dos anys amb la meva parella i vam arribar a la conclusió que el lleó era de peluix. L’entrada era caríssima i el safari fotogràfic no era res de l’altre món. El Rioleón safari que teníem per aquí superava amb escreix el Sigean francès. De fet, el més interessant de Sigean va ser la part del safari on es podia estar en contacte amb els animals, en aquest cas les cabres. Ho dic per si a algú se li acut fer tot el recorregut per endur-se una decepció faraònica.

Un bocí de paradís: Tossa de Mar.

Deixa un comentari

Hi ha un raconet de Catalunya que em té el cor robat, hi somnio sovint perquè per a mi és un indret on hi trobo la calma i recupero l’alegria quan estic ensopida. Fins i tot té el poder de posar-me de bon humor quan el cap em bull amb trifulgues i preocupacions. Potser ho fa que queda mig amagat i cal fer unes quantes corbes per arribar-hi, o potser em sembla un bocí de paradís perquè de tota la Costa Brava, en la meva opinió, representa l’equilibri perfecte entre mar i muntanya. Qui hagi llegit la meva primera novel·la o em conegui encara que sigui només una mica, sabrà que estic parlant de Tossa de Mar.
El poble de Tossa no arriba a sis mil habitants i el terme ocupa poc més de trenta-vuit quilòmetres quadrats. Queda protegit entre turons i puigs i amagat per una carretera plena de revolts si s’hi accedeix des de Lloret per la costa. La muntanya Montllor, que pertany al Massís de Cadiretes, és una visió característica que ens avisa que arribem a la població quan la veiem des del cotxe. De petita sempre em va cridar l’atenció aquesta enorme muntanya a qui jo anomenava “la del cap pelat” per una formació rocallosa que es veu al seu extrem de dalt i que la fa distinta a les altres que vetllen el poble i els seus habitants. En dies no emboirats des del Montllor es veu la vila, i és que té ni més ni menys que quatre-cents vuitanta-un metres d’alçada, és per tant una imponent visió.
No cal ni dir que Tossa és ideal pels amants de la platja perquè a més de la platja gran de Tossa i la Mar Menuda, als peus de la torre de l’homenatge hi trobarem la cala es Codolar que es diu així perquè temps enrere estava plena còdols. Encara avui dia al fons a la part dreta hi ha unes bones roques amb les que s’ha d’anar amb molt de compte a l’hora de banyar-s’hi. Una altra platja petita que enamora és la Banyera de ses dones i si gosem allunyar-nos de la població perquè disposem de vehicle per desplaçar-nos. adscrites al mateix municipi tenim Cala Llevadó, Cala Giveroleta, la platja Porto Pi, Santa Maria de Llorell, la cala Morisca, cala Pola, cala Salions, cala de’n Carlos, cala Figuera, cala Futadera, Cala Bona, Cala Giverola. És a dir que hi ha platja per tots els gustos.
Però així com prop de Cadaqués el paisatge esdevé més àrid i menys verd, Tossa ofereix uns puigs i muntanyes molt aptes per si us agrada anar a caminar per la natura. La vegetació amb els seu pins de troncs torts i capçades estarrufades guarneix les muntanyes i proporciona una bona ombra fins i tot en l’època de més calor. I a més del pi a Tossa també hi trobarem abundants alzines i suros. De fet al municipi hi va haver una manufactura de taps de suro el rastre de la qual es pot veure al Museu de les Dones de Tossa.
I com que d’arbres a Tossa n’hi ha molts, també n’hi ha un que hi és per equivocació i està catalogat com a arbre monumental de Catalunya. Es tracta del roure del Bon Retir, de vint-i-dos metres d’alçada i una capçada d’uns trenta metres, un senyor arbre en tota regla. El que passa és que aquest roure no és típic del litoral català i per tant encara és més especial trobar-lo a Tossa.
Però aquest poble no només és paisatge sinó caràcter. Tot un encert per part de Tossa és tenir un espai dedicat al paper que han tingut les del nostre gènere al municipi. Les remendadores, que són les que arreglaven les xarxes dels pescadors, eren tantíssim una part fonamental del paisatge quotidià que l’escultor Josep Puig Valls va fer una escultura d’una remendadora perquè el va impactar veure dones cosint xarxes a la platja. No obstant a Tossa també hi havia dones dedicades a la pagesia, a salar peix i d’ençà dels anys cinquanta al negoci de l’hostaleria, el turisme i l’atenció al client en qualsevol de les seves formes. Jo que conec Tossa molt bé, diria que la dona de Tossa per excel·lència és una dona treballadora. Potser per això les tossenques són especialment lliberals en el bon sentit de la paraula. I com entenc jo lliberals en el sentit de la paraula? Doncs que sí bé el agrada el model familiar tradicional no es deixaran dir pel marit el que han de fer i el que no. És la infinita avantatge que té el fet que la majoria ha treballat i ha contribuït amb el seu sou a l’economia familiar quan a ciutat encara n’hi havia moltes d’allunyades del món laboral.
Per això no és d’estranyar que a Tossa s’hi vagi celebrar durant anys “La festa de la dona”. Aquesta bonica tradició permetia a les noies i no tan noies, lluir un vestit de festa i amagar el rostre darrere una màscara per tal que treure a ballar al noi o home que els interessava. Coneixeu un altre poble que celebri els dia de les dones? Jo no.
Però no només les dones de Tossa són admirables! Una de les coses que més m’abelleix de la gent del poble independentment del seu gènere és que els vilatans són tal com raja, és a dir que diuen el que pensen sense embuts ni estan per afectacions i hipocresies molestes. Per això els de Can Fanga, així ens anomenen als de Barcelona, ens hi trobem tan bé.
I seguint amb el tema de les tradicions, a Tossa se n’hi celebren unes quantes de ben acolorides. El 20 i 21 de gener estan dedicats al Peregrí. Aquesta festa té una forta arrel cristiana i està basada en un esdeveniment del segle XV. En aquella època Tossa, com altres poblacions de la Península Ibèrica, van patir una epidèmia de pesta i els vilatans van demanar a Sant Sebastià que els en lliurés. Li van prometre que si la pesta remetia, ells anirien cada any a fer pelegrinatge fins la capella més propera dedicada a aquest sant. Els tossencs compliren religiosament amb el seu vot sagrat fins que demanaren permís eclesiàstic per enviar-hi un sol home en representació del poble. Cal pensar que la capella més propera dedicada a Sant Sebastià està a quaranta quilòmetres de Tossa i per tant es fa difícil desplaçar-hi tot el poble. La tradició segueix i abans de la Covid-19 hi anava el Peregrí i els vilatans que li volien acompanyar. Caminaven fins a Santa Coloma de Farnés i tornaven l’endemà, dia en què es feia una processó pel poble per commemorar la fita.
La setmana Santa a Tossa és també una època molt especial. En primer lloc pel concurs de creus guarnides amb flors que s’hi ha organitzat durant anys i que ha fet portar els meus menuts “una creu” simbòlica alegrant així la celebració de l’execució de Crist. Durant el Corpus Tossa guarnia els carrers més cèntrics amb catifes fetes amb pètals de flors per sobre les quals sovint hi passejaven els nens i nenes que havien rebut la primera comunió aquell any. Jo, que vaig fer la primera comunió a Tossa, encara recordo aixecar-me les faldilles llargues del vestit per no destrossar el dibuix del terra amb el frec de la roba. Enguany la preciosa catifa es va fer només davant l’església principal perquè la pandèmia no permetia res més.
El primer de juny, per assaborir un tastet del que serà l’estiu, se celebra a Tossa la sardinada. Com el seu nom indica els pescadors surten a mar i porten tanta sardina com troben, la couen prop de la platja i reparteixen sardina i pa amb tomàquet pels que s’hi vulguin arribar. Les sardines calentes sobre el pa són un esmorzar deliciós sobre tot si es pot gaudir prop de la platja, que a primers de juny no sol estar encara plena de banyistes.
I un cop acabada la temporada de bany i quan ja tots pensem en la tardor tristoia i l’hivern glaçat, Tossa celebra l’aplec de Sant Grau. Sant Grau és una església de les afores de Tossa al voltant de la qual s’hi organitza un àpat tipus barbacoa americana però de tot el poble. Es fa el tretze d’octubre. Tradicionalment es celebrava per tenir una excusa religiosa per anar a reunir-se amb familiars i amics situats en altres municipis i termes. A Sant Grau també hi he anat un parell de vegades. La festa comença d’hora però les taules i cadires no es pleguen fins tard al vespre quan ja fa fresa.
Bé, suposo que ja només amb el que us he explicat es farà fàcil entendre per quin motiu es diu popularment que “Tossa té mala entrada i pitjor sortida”. Mala entrada perquè és de difícil accés i queda mig amagat si s’hi arriba per terra, i pitjor sortida perquè quan coneixes el poble t’enamores d’ell i no vols marxar-ne. Potser per això per mi és el meu bocí terrenal de paradís i no me’n cal cap d’altre. I ho dic jo que he voltat la Seca, la Meca i la vall d’Andorra…

El mobiliari en les expressions angleses III.

Deixa un comentari

Encara no he acabat d’explicar totes les expressions que conec i que tenen a veure amb el mobiliari, així és que reprenc el tema i segueixo. Ara que ja ve l’estiu segur que aquells de vosaltres que tinguin catifes, ja les heu tretes, espolsades i desades a algun lloc de la casa. Em sorprèn que se’n continuïn venent perquè s’omplen de pols i poden provocar moltes al·lèrgies però tot i així de compradors i usuaris de catifes n’hi ha. Aquí tenim per costum que el terra sigui o bé de rajoles o bé de parquet i com que no tenim calefactor al terra, a l’hivern probablement la gent utilitza les catifes per donar calidesa a la llar. A Anglaterra al segle passat i potser l’altre també als despatxos només hi havia catifa al del patró. D’aquí que quan els britànics diuen “to be carpeted” que es traduiria com “ser catifejat” vol dir que es cridava a una persona al despatx del patró molt segurament per despatxar-lo. Em demano si el nostre verb “despatxar” ve d’aquí també. I si agafem a algú per sorpresa li prenem a algú la avantatge que té llavors en anglès diríem “to pull the rug from under one’s feet”, estirar la catifa de sota els peus d’algú. Per exemple, posem pel cas un equip de comercials en què un d’ells sempre s’emporta una bonificació perquè és molt bo venent al mercat francès ja que parla molt bé la llengua. I de cop i volta el dia de la reunió mensual no hi és i el seu company es presenta per ser comercial a França i s’envia a l’expert en francès a Andalusia, llavors podríem dir que el que ha tingut la pensada de canviar l’àrea de feina del seu company expert en mercat Francès ho ha fet perquè aquest per un cop no s’endugui la bonificació.
En anglès quan informem a algú dels darrers esdeveniments llavors diem “to put someone in the picture” posar a una persona al quadre.
Això és el que passa o hauria de passar quan entra algú nou a una feina, que se li ha d’explicar com funciona l’empresa i donar-li tota la informació actualitzada. Per desgràcia no sempre és així perquè avui dia tots anem de bòlit i posar-nos a explicar als companys el funcionament intern de la companyia és una tasca feixuga i que endarrereix la nostra. Ho dic per experiència perquè en els últims anys m’he fet un tip d’explicar com funcionen determinades coses als nouvinguts a l’escola.
És clar que de vegades no interessa mostrar tota la veritat sinó que el que es pretén fer és despistar a la gent i enganyar-los. Llavors en anglès diríem “smoke and mirrors”. Aquí en aquest país contínuament tenim informacions poc clares sobre el finançament dels partits polítics i les despeses personals dels seus caps. I generalment quan hi ha un assumpte molt obscur i es pretén que la gent centri la seva atenció en quelcom altre, de cop surt una notícia que aclapara l’atenció del públic en general i que sol ser “smoke and mirrors”. De vegades la política és tan bruta i tan estratègica que un partit polític pot arribar a planejar que surti a la llum un escàndol del seu líder només per evitar que l’escàndol surti a la llum en plena batalla electoral. O quan apareix un escàndol sobre un líder d’un partit i de cop es filtra a la premsa una altra notícia sobre el partit oponent que serveix per despistar els electors. Tot això és “smoke and mirrors”.
Ara us n’explico una que em sembla si més no curiosa. Quan una persona no té totes les capacitats mentals que hauria de tenir, vaja que té una deficiència mental, llavors els anglesos diuen que “ the lights were on but nobody was home”, és a dir que les llums estaven enceses però no hi havia ningú a casa. En molts idiomes s’associa la intel·ligència amb la llum. Nosaltres mateixos quan algú és el contrari d’una imminència diem “no té moltes llums”. En anglès molt coloquial també havia sentit que la persona “ is one sandwich too short of a picnic”, és a dir que li falta un sandwich pel picnic.
I parlant de llums, quan els anglesos diuen “carry a torch for someone”, que porten una torxa per algú, vol dir que una persona s’ha enamorat perdudament d’una altra i no és correspost o corresposta. Una situació immensament trista com ja us deveu imaginar i espero que no per experiència.
Una expressió que a mi em va molt bé perquè la podria fer servir molt sovint parlant de mi mateixa, és la de “burn the candle at both ends”, fer cremar l’espelma per les dues bandes.
Aquesta s’empra quan esgotem completament la nostra energia i no ens permetem ni el luxe de descansar totes les hores que ens cal. En aquest moment se m’acut que la podríem fer servir pels estudiants de batxillerat que deuen estar fent els colzes que no han posat fins que s’han vist la pressió de la selectivitat a sobre. Aquests sí que deuen estar cremant l’espelma a dues bandes. Bé, potser encara no perquè no són tan previsors, però 3 dies abans de les proves segur que sí.
I jo em prometo sempre fer un cap de setmana de descans però acabo sempre esgotada perquè vull fer tot el que no puc fer de dilluns a divendres. Potser algun dia aprendré a reservar-me un dipòsit d’emergència d’energia.
Bona setmana a tots!

La negació en àrab.

Deixa un comentari

Ja fa vàries setmanes que dic que he de dedicar una entrada del blog a la negació en àrab perquè és entretinguda. Doncs el dia ha arribat.
Pels que parlem una llengua romànica la negació s’arregla dient no. No tinc gana, no és simpàtica, no hi ha professors a l’aula, etc. Sembla fàcil a primera vista però en català tenim el “cap” que complica la vida a molts estrangers. No tinc cap llibre de japonès a casa. Si l’estranger és alemany se li pot explicar que quan el que neguem és el substantiu “llibre” i no el verb tenir, el català sovint posa el “cap” davant com l’alemany posaria el “kein, keine, keinen”, depenent del gènere i nombre de la paraula i de la seva funció sintàctica. Per negar un substantiu i dir la “no independència” senzillament en català o castellà ho expressaríem amb un “la manca d’independència” i ens passaria desapercebut que el substantiu “manca” davant d’una paraula independència el que fa és negar el substantiu.
Ara passem a l’àrab. Per negar a preguntes afirmatives el que utilitzem és el لا (la). Així doncs si algú em pregunta si soc metgessa, llavors jo dic “no, soc professora” amb aquest لا.
De la mateixa manera utilitzem aquest لا per negar verbs en present i per negar imperatius. No treballo a casa seria أنا لا أعمل في ألمنزل (ana la amalu fi almanzil).
Si el que volem fer és negar per preguntes negatives llavors utilitzem el كلا (cala). Ara us demanareu que com es nega a preguntes negatives. Doncs és fàcil, si em demaneu a mi si no soc professora, llavor jo dic “no, sí que soc professora” o senzillament en català “que sí que soc professora”. En àrab la paraula كلا indica que estem negant la negació de la pregunta anterior. Ni el català ni el castellà tenim una paraula així però els alemanys sí que la tenen. És el doch. Per exemple si em pregunten “willst du nicht in den Urlaub fahren?” no vols anar de vacances? Llavors jo responc amb un rotund “doch” que podríem traduir com un “que sí”. Doncs l’homòleg àrab del “doch” és el كلا.
Però si volem negar un futur el que fem en àrab és utilitzar la partícula negativa pel futur i deixar el verb en present. Aquesta partícula és el لن com en la frase لن أدرس المساء (lan adrusu almasah) no estudiaré per la tarda.
I de la mateixa manera que no cal conjugar en futur el verb quan posem la partícula negativa لن (lan) tampoc cal conjugar en passat una frase negativa quan posem la partícula negativa de passat que és la لم (lam). Un exemple seria لم أدرس الفرنسية (lam adrusu alfransia) no he estudiat o vaig estudiar francès. El curiós del cas és que per negar en passat tenim aquesta possibilitat que acabo d’exemplificar i una altra, amb la partícula ما (ma) com en ما عملت في فرنسا (ma amiltu fi fransa), no he treballat o vaig treballar a França. Aquí el verb que en primera persona del singular seria أعمل (amalu) es converteix en (amiltu) en passat. Sempre podem negar en passat de dues maneres diferents. I ja que hi som fixeu-vos com és la primera persona del singular de treballar أعمل (amalu) i la primera en passat عملت (amiltu). Com que les vocals no s’escriuen cal tenir molta memòria auditiva per recordar quines vocals van canviant entre el present i el passat.
Quan el que volem negar és un adjectiu en àrab utilitzem la partícula غير (grair). Si vull dir “això no és possible” serà هذاغيرممكن (heda grair mumkin). I si us fixeu en غير, no us sona a res? Doncs és el nostre “gaire” en català perquè sembla ser que tenim aquesta paraula de l’àrab.
Per últim pot ser que neguem un substantiu verbal, com quan volem dir “la no preocupació” que equival a dir la manca de preocupació o la despreocupació, llavors utilitzem la partícula عدم(adam) , com عدم الاهتمام مشكلة كبيرة, la manca de preocupació és un gran problema.
I fins aquí la negació en àrab. Ben segur que per primera vagada us adoneu que un substantiu com “despreocupació” no és res més que un substantiu amb una negació. Nosaltres neguem la preocupació amb un prefix negatiu però els àrabs ho fan de diferent manera.
També és interessant veure que el nostre gaire, el غير àrab, ha perdut la seva càrrega semàntica negativa perquè nosaltres l’hem d’utilitzar amb una negació i el gaire només intensifica la negació. Si jo dic que la pel·lícula no ha estat gaire interessant no dic que no ho ha estat gens sinó que no era massa interessant.
Ara bé una negació interessant
I per últim avui una observació lingüística i filosòfica. Algú s’ha adonat quina paraula aprenen abans els nens, si el sí o el no? Doncs sembla ser que el no i si hi pensem és lògic perquè la paraula no ens atorga molta llibertat i ens estalvia feina.
Per aquesta setmana us deixo. Espero haver-vos apropat una mica aquesta meravellosa llengua semítica tan antiga i rica de la que m’he enamorat però a la que no li puc dedicar tot el temps que desitjo per manca d’hores lliures i també de diners.
Bona setmana a tots.

Una mica més de rus.

Deixa un comentari

El dia 8 de maig, l’endemà del meu aniversari, com ja ha esdevingut una tradició per mi, vaig felicitar a través del Facebook el dia de la capitulació de Hitler. Crec que és important recordar les grans guerres i el que van comportar i celebrar-ne el final per tal que la memòria històrica potser ens ajudi en no caure en els errors del passat. El nou de maig els russos celebren el dia de la victòria amb gran solemnitat però sabeu per quin motiu ells commemoren el final de la guerra el nou i no el vuit? Doncs perquè la capitulació d’Alemanya es va signar a les 22:43 i a Rússia en aquell moment ja era passada la mitjanit i per tant el dia nou.
Pels russos la gran guerra va suposar una pèrdua de vides humanes immensa i es calcula que no hi ha ni una sola família russa que no vagi perdre algun membre durant la Segona Guerra Mundial. Per això la fi de l’horror se celebra de manera opulenta.
El meu cap ha estat pensant en Rússia des del dijous i per això el post d’avui va dedicat altre cop a expressions russes que em semblen castisses.
Començo per una que tenim nosaltres i per tant ens sembla més propera, és la de donar un dit i agafar tota la mà, que s’utilitza quan volem designar que a una persona no li podem donar gaire confiança perquè ens acabarà prenent el pèl. Doncs bé, els russos diuen дай полец, он и руку откусит (dai paletz, on i ruku atkusit) que literalment vol dir “dona un dit i ell et mossegarà la mà”. Una cosa curiosa de la llengua russa és que ells no distingeixen entre mà i braç i només tenen una paraula per designar les dues рука (ruka). I parlant de prendre el pèl, d’ells d’això en diuen морочить голову (marochit goloby).
Un dels fets vitals que més eufemismes lingüístics produeix és el de la mort. Sé que sembla contradictori que designi la mort com un fet vital però no em queda cap altre remei perquè és part essencial de la vida. Però com que als humans no ens agrada pensar-hi —i a més la volem evitar i som un pèl supersticiosos—per evitar-la i no cridar-la hem creat moltes locucions per designar-la. En català tenim allò “d’anar-se’n a l’altre barri”, en anglès allò de “kick the bucket” (donar una puntada de peu al cubell), en alemany allò de “den Löfel abgeben”, entregar la cullera i els russos no queden enrere amb una pila de locucions per anomenar-la indirectament. La primera és la de дать дуба (dat duba) donar un roure. Què tindrà a veure el roure amb morir-se? O també la de откинуть коньки (atkinut konki), rebutjar els patins. Aquesta potser me l’explico perquè en les poblacions russes on a l’hivern hi ha gel als carrers, la millor manera per desplaçar-se de manera efectiva és amb els patins de gel. Quan un ja està a punt de morir-se ja no els necessita més i per tant els rebutja o entrega. També en tenen una de similar que diu откинуть копыта (atkinut kapita) rebutjar la peülla. Més similar a la nostra és la de протинуть ноги (pratinut nogui) que és el que els veïns de la Península anomenen “estirar la pata”. Aquesta potser ve de l’observació de la mort dels ocells perquè quan passen a millor vida—un altre eufemisme— estiren la pota i queden tots rígids.
Quan una veritat és universal la trobem reflectida en diversos idiomes. Així doncs quan les coses ens cauen del cel no les apreciem i sovint les malbaratem o les acabem perdent. Els anglesos ho expressen dient allò de “easy come, easy go” que es refereix sobre tot als diners que es guanyen fàcilment i per tant també es gasten com si res. Pels alemanys això és “wie gewonnen, so zerronen” que es podria traduir com, tal i com es guanya, desapareix, es fon. Això mateix és pels russos как нажито, так и прожито, és a dir que de la mateixa manera que s’adquireix es malgasta.
I pels russos i germànics oblidar una persona representa relativament fàcil perquè ells tenen unes locucions que literalment vindrien a dir “fora de l’ulla, fora del sentit”. En aquest cas amb “sentit” volen dir ment, memòria, pensament. La locució alemanya és “aus dem Auge, aus dem Sinn” i la russa с глаз долой — из сердца вон.
Bé. Per molt universals que siguin aquestes veritats, a mi ni que em caiguin els diners del cel i me’ls guanyi fàcilment no els gasto amb alegria. Es veu que no n’he tingut mai prou per poder-ho fer. I pel que fa a la darrera locució tampoc em resulta fàcil oblidar a la gent encara que no els vegi però tot és qüestió d’esforçar-s’hi una mica si volem canviar el nostre tarannà.
I no voldria acabar el post sobre una llengua tan meravellosa com és la russa sense il·lustrar-vos un xic la seva complexitat. He dedicat vàries entrades de blog a l’àrab per mostrar quin grau de complexitat representa però no voldria que penséssiu que el rus és simple.
Nomé us diré que per cada acció verbal tenim dos verbs amb dues conjugacions diferents, una per l’aspecte perfectiu i un altre per l’aspecte imperfectiu. Així doncs per exemple el verb llegir té dos infinitius читать (chitat) en imperfectiu i el seu perfectiu (prachitat). L’aspecte imperfectiu es fa servir quan descrivim l’acció com a no acabada. Això és el que passaria en una frase com “ahir quan em vas trucar jo llegia” o bé “quan anava a l’escola llegia menys que ara”. Amb l’aspecte perfectiu en canvi l’acció està acabada com quan jo dic “vaig llegir la novel·la Tuareg i em va agradar”. Si faig servir el verb прочитать s’entén que la vaig llegir fins el final.
Doncs per si això no us sembla prou entretingut, els verbs de moviment en rus són tot un repte. Per exemple, els russos no tenen només un verb anar sinó que per designar l’acció d’anar en tenim quatre: идти (idti), ходить (jadit), ехать (ejat) i ездить (esdit). El primer és anar a peu però es fa servir quan l’acció només és unidireccional, el segon per una acció bidireccional o d’anada i tornada repetida. Ехать vol dir anar en mitjà de transport com autobús, cotxe, bicicleta, etc i l’emprem per una acció unidireccional. El seu homòleg bidireccional o per acció repetida és ездить. No us penseu pas que amb aquests quatre s’acaben tots els verbs de moviment en rus perquè no és així però si més no aquests serveixen per mostrar una mica la complexitat d’aquesta llengua que fascina les meves orelles per la seva melodia i el meu cervell per ser tan exacta.
Bon dijous a tots!

El mobiliari en les expressions angleses II.

Deixa un comentari

Segueixo avui amb el tema del mobiliari a les frases fetes angleses perquè encara n’hi ha unes quantes de molt útils. Recordeu que la setmana passada vaig comentar que un “wet blanket” era un esgarriacries? Doncs amb la paraula manta encara tenim una locució molt emprada en aquests moments, és la de “blanket regulation” que literalment és una regulació manta i que denota un conjunt de normes o regles que s’apliquen a tothom per un igual sense fer les distincions que caldria. Per exemple, durant aquest darrer tancament perimetral Catalunya no ha permès la mobilitat fora de la comunitat igual que no ho va fer en Ximo Puig per Nadal. Ellno va deixar entrar a la comunitat Valenciana cap no resident per molt que aquest hagués nascut a València o Castelló. Òbviament s’han de limitar els desplaçaments perquè com menys ens moguem, més es pot controlar la Covid-19 però el tancament indiscriminat de la comunitat va voler dir que hi va haver gent que es va quedar sense poder estar amb la seva família propera a qui no veia des de gairebé mig any. Hem de tenir en compte que a Catalunya hi treballen molts interins de la pública que són de Castelló o de València i que no van poder anar a casa pels Nadals. Aquest reglament va ser un “blanket regulation” perquè no va tenir en compte casos molt puntuals. Durant aquesta pandèmia el que ha quedat clar és la salut mental de les persones s’ha descuidat molt. De la mateixa manera que es permetien desplaçaments per cuidar persones dependents, s’haurien d’haver fet excepcions per no mantenir separades famílies durant tantíssim temps. Jo no recordo mai no haver pogut veure els meus pares si més no dos cops l’any. Així és que la pandèmia i les seves “blanket regulations” han fet molt de mal i espero que no n’hagi de fer més encara.
I parlant de governs i normatives, fa poc hi va haver a Barcelona una manifestació contra la nostra famosíssima alcaldessa Ada Colau que cada dia treu una idea pitjor que la del dia anterior i la imposa peti que peti. Doncs estaria bé que davant de tanta crítica i descontent de la ciutadania fes el que els anglesos anomenen “take a back seat”, és a dir agafar un seient de darrere, dimitir i deixar que agafi el control de l’Alcaldia alguna altra persona. No obstant, no ho farà perquè el sou que cobra li agrada molt i perquè ha procurat posicions molt beneficioses a qui li ha convingut. I això que ella anava de progressista i té un passat d’okupa!
Quan em vaig assabentar del nou impost d’emissions que vol fer entrar en vigor em vaig enfadar de valent i com dirien els britànics, em va faltar poc per “to bite the carpet”, per mossegar la catifa. Ens han apujat tota mena d’impostos a Barcelona i no ho noto enlloc. La ciutat està més bruta i deixada que mai. Us heu fixat en els parcs? Fan pena de veure! El Parc central del Poblenou té totes les plantes que creixen enfilant-se a les parets del seu recinte en estat d’agonia. Els clubs de cànnabis han proliferat com bolets al bosc sense cap control, el problema dels okupes és tan greu que Tecnocasa regala l’alarma als clients que volen vendre un immoble buit per por a que s’hi posin uns okupes i ja no es pugui vendre. Tenim més robatoris que mai, més jovenalla bevent pel carrer i destrossant el mobiliari urbà que en les darreres dues dècades. La nostra alcaldessa ha convertit Barcelona en una ciutat apta pels turistes però de la que els ciutadans no en podem gaudir. Procuro no fer-me mala sang però mossegaria la catifa cada cop que llegeixo quelcom sobre les seves decisions.
I de les catifes i els seients passem als tamborets amb la locució “stool-pidgeon”, colom de tamboret. Un “stool-pidgeon” és algú a qui han contractat per tal que vagi explicant a l’equip directiu coses sobre els seus companys de feina. Nosaltres els anomenem espietes o delators. A aquests de vegades no cal contractar-los, s’ofereixen ells mateixos a ser-ho, el problema és que se’ls veu el llautó de seguida i llavors la gent en fuig.
Recordeu que la setmana passada us vaig parlar de les “cradle-snatcher” i vaig comentar que hi havia una gran diferència entre una dona madura que té un company més jove i que és en castellà una “asalta cunas” i un “pare de sucre” sugar daddy que és un home molt més gran que la seva companya? El llenguatge segueix sent purament masclista i encara estem ancorats en tradicions del segle passat. Per això en anglès quan una dona ja ha passat l’edat perquè la demanin en matrimoni, ells ho expressen amb un “to be on the shelf”, estar al prestatge. És com si la dona fos un producte que s’ha de comprar a la botiga i si no es compra, es queda allí. Horrible. Sobre tot perquè el matrimoni no té cap edat ni per l’home ni per la dona. I de fet a la meva feina he conegut un parell de casos de matrimonis molt ben avinguts amb parelles que s’han trobat en edat madura. Tenir fills no és una obligació per a les dones i per tant el matrimoni ha de ser un acte simbòlic de reconeixement de la intenció d’una parella de restar junts fins el darrer moment. I l’amor no té edat i casar-se tampoc. Ni per les dones ni pels homes.
I seguint amb els prestatges hi ha una locució “shelf-life” vida de prestatgeria que designa en anglès quelcom que serà de durada determinada i més aviat curta. Quan vaig veure que de cop més gent es comprava un patinet elèctric vaig pensar que la moda tindria “shelf-life” però ha resultat no ser així. El patinet té l’avantatge que transporta ràpidament, es pot veure el carrer i prendre l’aire mentre un es desplaça i evita haver d’agafar el transport públic ple de gom a gom. A més te’l deixen dur amb tu per tot arreu, cosa que no passa amb la bici que he de deixar al carrer. O sigui que tot són avantatges només i per tant de “shelf-life” res de res.
Igual que amb els nostres veïns ibèrics, quan no volem parlar d’un tema que ens resulta molest els anglesos diuen “to draw a curtain over”, és a dir tirar la cortina sobre quelcom. Recordeu que els castellans ho expressen dient la locució “correr un tupido velo”.
I d’unes cortines a unes altres perquè en llenguatge vulgar quan volem dir que a algú se li ha acabat el bròquil en anglès diem “it’s curtains for” i el nom de la persona. Per acabar avui us volia comentar que si algú és el contrari d’un gentleman o una lady, en anglès direm que aquesta persona és “not out of the top drawer”, és a dir que no ha sortir del calaix de dalt.
Per aquest dijous ja hem acabat que avui ja porto nou expressions i locucions. Tinc pendent un post sobre la negació en àrab de la que vaig parlar per sobre fa poc. Us desitjo un bon cap de setmana aquest dijous de vigília del meu aniversari.
La fotografia d’avui torna a ser del meu despatx però avui el podeu veure amb llum de dia i amb un element molt important: el Safrà assegut a la meva cadira intentant gaudir del sol que entra pel balcó.