Avui volia seguir amb la meva introducció a la llengua àrab per a aquells que encara no estudien aquest idioma i he pensat que el millor serà començar per un dels punts que vaig deixar en l’aire la setmana passada: les 14 paraules diferents per descriure l’amor en àrab. La primera que s’aprèn és الحُبّ que es llegeix com (aljub) amb una j molt suau. En aquesta paraula ja està inclòs l’article. لحُبّ designa l’amor en general i el verb el podríem fer servir pel que sentim pels nostres pares o per la nostra parella indistintament. L’arrel d’aquesta paraula és حَبّ (jab) que són les llavors. Així doncs la paraula amor per als àrabs té a veure amb una llavor que creix i ens fa sentir quelcom cap a aquells amb qui ja tenim un vincle.
Si pel contrari volem descriure l’atracció inicial que podem sentir per algú, llavors la paraula amb que es descriu en àrab és الهَوى (alhaua) aquest cop amb una h aspirada.
Quan ja s’ha passat de l’atracció inicial i estem bojament enamorats d’algú, llavors el que sentim és الشَّغَف (shagaf) la passió, الكَلَف, (alkalf), العِشق (alguishk) que equivaldria a l’amor sense límits, i d’aquest substantiu prové la paraula derivada عاشق (gashik) que vol dir l’amant. Sembla doncs que els amants en llengua àrab són aquells que s’estimen sense límits. Val a dir que per a ells aquesta paraula també denota a les persones que tenen una relació il·lícita fora del seu vincle matrimonial. النَّجوى (alnajua) és un substantiu molt especial per designar l’amor. Resulta que també hi ha un nom que s’empra per persones ho és. La traducció de النَّجوى és un xiuxiueig o secret. الوُد (aluud) designa un amor pur i net i الغَرام (algaram) és un amor del que no pots desfer-te ni alliberar-te, i encara pitjor és الهُيام (alhuiam) que és aquell amor que et fa embogir i perdre completament el nord i la raó. És a dir que més que un amor seria una maledicció. I per un grau menor encara tenim els substantius الخُلّة (aljula), الشَّوق (shauak) que seria l’enyorança que sentim quan no estem amb una persona i volem estar prop seu i encara tenim الصَّبوة (alsabua), que no sé ni com traduir. O sigui que aprendre a dir què sentim exactament no es redueix en àrab a estar encaterinat, enamorat, estimar algú i enyorar la persona.
Ja veieu que el món de la llengua àrab és molt màgic. Un dels altres aspectes que m’enamora d’aquesta llengua és la seva capacitat de designar objectes nous a partir de metàfores. M’explico: una moto en àrab és la دراجة نارية (dareja naharia) que literalment seria la bicicleta de foc, i l’aspiradora és مكنسة كهربائية (miknasatu karabahia) l’escombra elèctrica. Molt ben trobat oi?
Una de les coses que més m’ha fascinat sempre de la llengua àrab són els noms propis i ja m’abellien abans de saber que molts d’ells són en realitat adjectius. Exemples d’aquests tipus de nom serien امين (Amin) que vol dir fidel i també té la seva variant femenina aquest nom, o نظير (Nadir) que vol dir rar o únic. També molt màgic és el nom جمال (Jamal), del que també tenim una forma femenina جميله (Jamila) que prové de bellesa. Curiosament aquest nom té com arrel la mateixa paraula que camell. Recordo que el meu professor d’àrab ens va explicar que l’arrel és la mateixa perquè els camells a les zones desèrtiques són animals precisos. També un nom molt afortunat és el de جالد (Khalid) que significa etern o el de كريم (Karim), el generós.
Si us fixeu en tots aquests noms, la majoria conté el fonema i. És típic construir adjectius a partir de substantius i aquests derivats adjectius portaran una i. Per exemple de جمال (Jamala) la bellesa, tenim la جميله (Jamila) la noia bonica.
Afortunadament, la construcció d’adjectius és relativament simple si la comparem amb la construcció dels plurals en àrab que és un altre mal de cap.
L’àrab té tres tipus de plurals, els regulars per grups de persones que solen acabar en ون (un) pel cas nominatiu, és a dir en funció de subjecte o atribut. A aquest tipus de plural se l’anomena plural masculí sa. I com ja us podeu imaginar, si hi ha un plural masculí sa, també hi ha un femení sa. Aquest s’utilitza per a referir-se a grups de persones on només hi ha persones de gènere femení i per algunes paraules tan siguin masculines o femenines en plural. Entenc que pot ser complicat i per tant us ho explico amb un exemple.
Posem que tenim la paraula bany (entès com el lloc on ens netegem). Aquesta paraula en àrab és el حمام , el Jamam. Doncs el plural de Jamam té la mateixa terminació que els plurals que designen grups de persones de gènere femení com poden ser les infermeres. I si infermera és ممرضه (mumarreda), el plural dels grups de gènere femení es forma amb el morfema de plural ات (at) igual que per bany (hamam). El plural d’infermera és ممرضات (mumarredat) i el plural de bany és (jamamat) حمامات Potser us sembli estrany que els objectes que poden tenir gènere masculí, formin un plural amb un morfema que és de femení. No obstant, en la llengua alemanya, l’article determinat pel nominatiu i l’acusatiu en plural és “die”, que és també l’article determinat en nominatiu i acusatiu pel femení singular. És a dir, que fins aquí els plurals no semblen cap cosa de l’altre món. Però sí ho són quan arribem als plurals no sans, és a dir irregulars perquè aquí ja comença l’envitricoll.
Tots sabem que hi ha llengües que tenen uns plurals irregulars. En anglès sabem que el plural de child és children i fins aquí bé. En rus hi ha plurals que no tenen cap similitud amb el singular. Aquest seria el cas de la paraula persona i persones. Persona és человек (chelobek) i el plural gent o persones és люди (liudi). Doncs en àrab hi ha nou patrons diferents per a construir els plurals irregulars. Un altre dia dedicaré un altre post a explicar-vos-ho però per ara, només us avanço que són les vocals el que va canviant del singular al plural. Això implica però que de vegades apareixen vocals llargues com la ا, و o la ي. A més, òbviament molt sovint canvien els sons vocàlics curts i hem de reconèixer el plural de la paraula a partir de les consonants que tenim visibles.
Us poso dos exemples de dos dels patrons de construcció del plural no sa per acabar el post d’avui. Posem la paraula habitació غرفة (gurfa) doncs el plural és غرف (guraf). O la paraula forn فرن (furn) amb el seu plural no sa افران pronunciat (afran). S’ha de reconèixer que de furn a afran hi ha una gran diferència oi?
Doncs bé, m’ensumo que per avui ja n’heu tingut prou del tastet de la llengua àrab. Us desitjo un bon dijous i un excel·lent cap de setmana que amb el nivell de restriccions que tenim, de ben segur que no serà consumista.

Ja fa molts dies que em balla pel cap que hauria de reprendre l’estudi de l’àrab que m’he vist obligada a deixar temporalment per manca de temps i diners. Estudiar llengües em relaxa però requereix tenir un lleure que et permeti seure amb els teus llibres i un cap prou lliure de preocupacions per posar-hi la concentració necessària per aprendre.
Potser us demanareu per quin motiu vaig decidir-me a estudiar àrab? Doncs perquè en primer lloc és una llengua de les més parlades a la Mediterrània, perquè obre portes i perquè és una bona gimnàstica mental ja que és molt diferent a totes les que havia estudiat fins que la vaig començar.

L’àrab és una llengua semítica que només representa els sons consonàntics en l’escriptura. Per tant, quan s’aprèn a llegir i escriure l’àrab no s’estudia un alfabet —que és la transcripció dels fonemes vocàlics i consonàntics alhora— sinó que s’estudia un abjad, és a dir un alfabet que només transcriu fonemes consonàntics i no vocàlics. Val a dir que l’abjad de l’àrab sí transcriu els sons semiconsonàntics (i) que és el ي i el fonema (u) و i també el fonema (a) ا. Per tant la primera dificultat que tenim en aquesta llengua és que hi ha paraules que s’escriuen amb les mateixes consonants però segons les vocals que tingui i que no es transcriuen són mots diferents. Això comporta que en llegir s’ha de conèixer el context per saber quina paraula és la correcta. Que consti que per als nens i principiants d’àrab es senyalitzen les vocals amb una mena d’apòstrofs sobre de les consonants per saber si el fonema posterior és una (a) una (i) o una (u). L’Àrab no té gaires vocals. De fet la e és una barreja entre la “e” i la “i” i la “o” tampoc existeix i és una “u”. Cal acostumar-se a que la coca-cola sigui cuca-cula. Un altre fonema inexistent per a ells és el que correspon a la nostra lletra “p”. Per a ells la pizza serà una *bizza i el piano sona com *bianu.
Reconeixereu aviat un àrab que no porta gaires anys aquí si en lloc de porta o puerta us diu *borta o *buerta. A ells el fonema els costa tantíssim com a nosaltres algun dels sons impossibles d’articular de la seva llengua.
La següent dificultat de l’àrab resideix en el seu sistema verbal i degut a tres motius. El primer és que l’àrab té 12 persones a la seva conjugació. Us sorprèn oi? Doncs sí. Repassem d’on surten aquestes dotze persones.
Per la primera del singular hi ha una única persona tant si la persona que parla és una dona o un home. El pronom és أَنَا‎ i es pronuncia com (aná). Per mostrar-vos de manera aproximada com sonen les paraules, no faig servir en aquest post els claudàtors perquè tampoc faig servir el sistema de transcripció fonètica. No parteixo de la base que tothom l’hagi de saber.
La segona persona ja es complica un pèl perquè tenim dos pronoms i dues persones de la conjugació diferents segons si estem parlant a un home أَنْتَ (anta) , o a una dona أَنْتِ‎ (anti). Òbviament el verb es conjuga de diferent manera però d’això ja us en parlaré més tard.
Com en la nostra llengua hi ha una tercera persona pel masculí هُوَ‎ (hua) que es pronuncia amb una h aspirada i la tercera del femení que és هِيَ‎ (hia) també pronunciat com si portés una h aspirada.
La primera persona del plural és نَحْنُ‎ (najnu) pronunciat amb una j que seria molt suau. En aquesta persona de la conjugació no es distingeix pas si els que parlen, el nosaltres, són dones només, homes només o homes i dones plegades i tampoc no se sap si el nosaltres es refereix a tan sols dues persones o més de dues. Això ho comento perquè en àrab el nombre no només consisteix en singular o plural sinó que també hi ha el nombre dual que s’empra per referir-nos a dues unitats siguin persones o coses.
Seguim. La segona persona el plural ja es complica. Per a una segona persona del plural masculina tenim el pronom أَنْتُمْ‎ (antum) corresponent al castellà “vosotros”. Per a un vosaltres femení tenim el أَنْتُنَّ‎ (antuna) que en castellà seria el “vosotras”. I ara la segona persona per al dual (quan ens referim a un vosaltres que són només dues persones) és أَنْتُمَا‎ (antuma). En aquesta forma no es distingeix si les dues persones a que ens referim són només femenines o masculines, senzillament val per tot, per només femení, per només masculí o per ‎masculí i femení barrejat.
La tercera persona del plural pel masculí és هُمْ (hum) es correspon al castellà ellos i la tercera del plural pel femení és هُنَّ‎ (huna), que seria elles. També tenim un dual per la forma ells o elles i aquest és هُمَا‎ (huma).
Ara bé, si parlem de conjugació com a flexió del verb diferent per a cada persona, llavors resulta que tenim 13 maneres diferents de flexionar un verb en present, com si hi haguessin 13 persones de la conjugació que es corresponen als 12 pronoms que us he escrit fins ara.

Per acabar-ho s’adobar, els verbs en àrab en present es conjugen no només amb sufixes, és a dir flexionant la part final del verb, sinó també amb prefixes, és a dir canviant la part del principi. Un s’hi ha d’acostumar i és la segona dificultat que presenta el sistema verbal àrab.
Posem ara un exemple per entendre la conjugació d’aquesta gernació de persones gramaticals. Si agafem el verb escriure que trobariem al diccionari a partir del passat tríliter كتب (kataba), conjugant totes les seves persones tindríem el següent.
انا كتب (ana aktubu) jo escric.
انت تكتب (anta taktubu) tu masculí, escrius.
انت تكتبين (anti taktubina) tu femení, escrius.
هؤ يكتب ( hua iaktubu) ell escriu.
هي تكتب (hia taktubina) ella escriu.
نحن نكتب (najnu naktubu) nosaltres (independentment de si dos o més o del gènere, escrivim).
انتما تكتبان (antuma tuktabaani) la a és més llarga en aquest cas. Vosaltres dos escriviu. Aquest dual no distingeix si parlem de dues unitats femenines, masculines o barrejades.
انتم تكتبون (antum taktubun) vosaltres dos (per dos unitats masculines) escriviu.
انتن تكتبن (antuna taktubna) vosaltres dues (per dues unitats femenines) escriviu.
انتما تكتبان (antuma taktubaani) amb la a llarga. Vosaltres dos o dues escriviu.
هم يكتبون (hum iuktabuna) ells, per masculí només, escriuen.
هن يكتبن (huna iuktabna) elles, més de dues, escriuen.
هما يكتبان (huma iuktabaani) ells dos per masculí només, escriuen.
هما تكتبان (humà tuktabaani) elles dues pel femení només, escriuen.
Si feu el recompte surten 14 flexions diferents pel present d’indicatiu.
Ara bé, sense ànim de voler desanimar a qualsevol futur lingüista amateur, us he de dir que si ja és prou difícil dominar el present d’indicatiu, l’àrab té un indicatiu, un imperatiu i dintre el mode no indicatiu, a més del subjuntiu, ells també tenen el iussiu. Com us podeu imaginar, el subjuntiu que nosaltres també tenim en català i castellà suposa un autèntic malson per a qualsevol anglès, alemany o rus que aprengui els nostres idiomes romànics. A nosaltres mateixos en resultaria força difícil explicar quan i per quin motiu emprem el subjuntiu en frases com “no vull que vinguis”. I si ja en tenim prou de petits aprenent els verbs en subjuntiu, imagineu els àrabs que també tenen un iussiu amb totes les corresponents persones de la conjugació per aprendre.
Es diu que llengua àrab té uns dotze milions de paraules mentre que l’anglès potser només en té un de milió. L’àrab té vuit paraules diferents per designar el lleó i catorze paraules diferents per distingir els diversos tipus i intensitat de l’amor. Oi que comenceu a entendre per quin motiu només els àrabs nadius amb titulació universitària aconsegueixen ser realment competents en el seu idioma?
L’àrab és un idioma extremadament complex i dominar-ne els matisos és una tasca faraònica. No obstant és una llengua immensament rica i que amaga un món d’associacions i una manera de veure el món molt màgica.
Per no centrar-me sempre en l’alemany i l’anglès, de tant en tant escriuré algun post sobre aquest idioma per si arriba a despertar la vostra curiositat i interès i us venen ganes boges de saber-ne més com jo.
Per avui crec que probablement ja us surt prou fum del cap.
Esperem que poc a poc el nivell de contagis vaig baixant i la pressió que pateix el personal sanitari també disminueixi perquè per molt que els polítics vulguin evitar-ho, si seguim com aquestes dues darreres setmanes al final ens caldrà un segon confinament. Porteu-vos bé doncs!

Hola a tots en aquest darrer dia del 2020. Un any que portarà a molts records desagradables per tots els mals moments que ens ha fet patir. Però també hem de recordar que el 2020 ens haurà ensenyat coses valuoses que ens calia aprendre com el fet que la nostra vida estava plena de superficialitats que no consideràvem un luxe però que ho eren, com l’anar a restaurants. Ens ha mostrat que la música i la literatura són clau per a fer-nos passar el malestar i que per això no s’hauria de menysprear la seva funció dintre la societat. També hem vist com en un tres i no res ens podem organitzar per treballar des de casa, com som capaços de canviar les nostres rutines i adaptar-les a les circumstàncies i com a més hem fet de la tecnologia una aliada per mantenir-nos en contacte amb els éssers més propers quan hi havia distància física. També hem après que per molt intel·ligents que ens pensem, els homes continuem estan a mercè de la natura. I amb una mica de sort potser alguns polítics s’hauran adonat de la importància d’invertir en ciència i en sanitat.
Ho comentava el diumenge amb la meva parella. El 2020 ha estat com un any en què he caigut en un somni profund per despertar-ne i adonar-me que han passat 365 dies però sense haver-me’n adonat. Potser ho ha fet que hem sortit poc, hem anat poc al restaurant o a espectacles i en general ens hem replegat en un cercle més petit del habitual perquè de fet, aquest ha estat un any que he deixat enrere sense adonar-me’n. I això que per a mi ha estat especialment difícil durant els quatre primers mesos. No obstant, no l’esborraria perquè m’ha canviat la manera de veure les coses i les persones.
Així és que en aquest darrer post del 2020 vull tornar a portar-vos un parell de locucions angleses sobre altres nacionalitats.
Començaré pel que els anglesos anomenen Prussian efficiency, que no només designa eficàcia, energia, disciplina i paciència sinó també meticulositat. Es veu que les figures destacades de l’antic imperi eren un pou d’aquestes virtuts perquè els britànics encara els recorden així.
Però no només els de Prússia tenien bona fama, als Teutons també els consideraven molt acurats d’aquí allò de la Teutonic thoroughness. Encara que el regne dels Teutons no coincideix amb el territori de l’actual alemanya, sovint ens trobem que s’emprà teutó com a sinònim d’alemany perquè els Teutons eren una tribu germànica i van sortir de la zona de l’Alt Rin, que sí està clarament ubicada a Alemanya.
Passem ara als nostres veïns francesos a qui ja vaig esmentar fa dues setmanes per la locució take French leave, acomiadar-se a la francesa. Doncs es veu que els anglesos els tenen una certa enveja que demostren amb l’expressió the French enigma, que es refereix al misteri que els planteja que els francesos tinguin la capacitat d’omplir-se de menjars grassos però no tinguin gaires problemes de colesterol. La veritat és que no tinc cap estudi sobre els nivells dels lípids en sang dels nostres veïns però és cert que no són gent amb fama de mala salut cardiovascular, cosa que sorprèn amb la de formatge, mantega, i paté que arriben a consumir. I si un anglès vol parlar de mitjans contraceptius amb un eufemisme, heu de saber que allà en diran French letter. Potser hauríem d’estudiar si d’entre els primers països en comercialitzar els condons s’hi pot comptar França perquè curiosament als preservatius a alemanya també se’ls anomena Pariser, és a dir, de París.
Per a les joventuts revolucionàries que volen canviar l’ordre de les coses els anglesos els reserven el terme de Young Turks, com si només els turcs poguessin ser revolucionaris, oi?
Els que sí tenien mala fama pels anglesos eren els Tàrtars. Devien ser d’allò més incivilitzat perquè quan en anglès es designa a algú com a Tàrtar és perquè la persona té molt mal caràcter i porta molts problemes. De fet devien ser tan poc controlables els Tàrtars, que en anglès hi ha una locució to catch a Tartar, capturar un Tàrtar que equival a dir fer un presoner tan summament difícil que el que l’ha capturat desitja no haver-ho fet mai.
I si alguna vegada us fan un regal que porta problemes, en anglès el podeu anomenar a Greek gift. Recordeu que la setmana passada us vaig parlar de la locució it’s all Greek to me, que fan servir els anglesos quan no entenen ni un borrall de quelcom.
Per acabar avui en vull una de positiva, la de work like a Trojan que vol dir treballar dur.
I per aquesta setmana ja hem fet prou feina perquè avui és cap d’any, demà festiu i després ve el dissabte i diumenge que molts poden gaudir. Són quatre dies lliures que es poden aprofitar molt bé.
Acomiadeu bé el 2020 que ens ha ensenyat moltes coses i rebeu el 2021 amb els braços oberts que la vacuna ja ha arribat i ja se n’estan administrant les primeres dosis. Espero que no oblidem el 2020 que hem deixat enrere i el que hem pogut aprendre d’ell si hem volgut. Em temo però que com diu mon cosí Joan, l’home té molt bona mala memòria i només alguns interioritzarem la lliçó que n’hem rebut.
La foto d’avui és d’aquest estiu a França en un bonic poblet prop de Tolosa. La caixeta és un orfenat de llibres on la gent pot deixar els que ja ha llegit per reciclar-los o endur-se els que hi ha. Aquí ho podem fer al punt verd però amb molt menys glamur que la variant francesa. En algunes coses els nostres veïns encara ens passen la mà per la cara…
Bona setmana i bon 2021!

Aquesta setmana ens hem assabentat per les notícies que a Alemanya hi haurà un confinament total fins el 10 de gener i a Holanda fins el 18. Quan el març d’aquest malaurat 2020 els meus amics europeus van llegir sobre el nostre confinament a les notícies, la reacció dels alemanys va ser d’incredulitat. Tenen fama de molt disciplinats però la majoria va reconèixer que no serien capaços de tancar-se com nosaltres ho vam fer perquè això atemptaria contra la seva llibertat individual. Però les xifres canten i la Covid-19 s’està emportant tantes vides per davant que a aquests dos països no els ha quedat una altra solució que imposar mesures dràstiques que priven l’autonomia personal.
Quan el març passat un dels meus amics alemanys em va dir que no es podia imaginar un país com el seu sotmès a un confinament total, jo vaig quedar-me de pedra. Els alemanys tenen fama de disciplinats però els anys que vaig viure allà em van permetre veure que era més un estereotip que una realitat. Aquest dilluns, parlant amb els companys de feina dels confinaments europeus, un ha comentat que si s’ha de confinar un país amb habitants tan disciplinats com Alemanya, què no ens passarà a nosaltres després del Nadal. No hi vull ni pensar!
Però en el que sí vull pensar és en els estereotips que tenim d’altres països i que se’ns dubte tenen una arrel històrica. L’anglès reflexa molt bé la seva manera de veure altres nacionalitats en locucions de la vida diària que a mi sempre m’han fet molta gràcia. Per exemple, els holandesos tenen fama de pràctics i de força garrepes. Per això si cadascú paga el seu compte en un restaurant o en un bar es diu allà to go dutch. Cert és que els amics holandesos que tinc rarament m’han convidat a res. Si aneu a una dutch party, festa holandesa, llavors és que s’espera que porteu quelcom, ja sigui beguda o menjar. No hi podeu anar doncs de gorra perquè no quedareu bé. Cert és que a Alemanya, quan jo organitzava una festa, els convidats sempre portaven com a mínim beguda.
Les festes particulars a Alemanya no solen ser gaire multitudinàries però apleguen gent diferent a les cases que xerren animadament tot prenent un vi o una cervesa i menjant quelcom que l’amfitrió o amfitriona hagi pogut preparar sense trencar-se gaire la closca. Amanida de patata per exemple. La veritat és que enyoro les festes que organitzava per aquelles contrades perquè les converses eren d’allò més instructiu.
Com ja sabeu, l’holandès o el neerlandès és una llengua germànica i qui sap alemany o anglès pot enganxar perfectament el fil d’una conversa en holandès posant una mica d’atenció. Tanmateix, per als anglesos l’holandès els sona tan estrany que quan no entenen ni una paraula diuen que per a ells és double dutch doble holandès. Òbviament aquesta locució em sembla més estranya que la de it’s all greek to me to és grec per a mi, que sí entenc, perquè el grec no s’assembla per a res a l’anglès o a les llengües romàniques amb les que els anglesos han tingut si més no un pèl de contacte històricament.
Els anglesos pensen que els holandesos són d’allò més seriós – no entenc el motiu perquè jo els trobo d’allò més poc cerimoniós– i per això quan els alliçonen diuen que els han parlat like a dutch uncle, com un oncle holandès.
Quan estem segurs que una cosa no és de la manera que ens la pinten diem I am a dutch man if , “soc holandès si”. Jo per exemple podria dir I am a dutchman if the last week bevor Christmas students are productive in the class. Vaja, que soc holandesa si la darrera setmana abans de Nadal els estudiants són productius a classe. Que no m’ho crec per experiència. Ells estan cansats i nosaltres professors també necessitem unes vacances per carregar piles i tornar a agafar les regnes de la classe.
Per últim, quan una subhasta comença amb un preu elevat i els que ofereixen diners van abaixant el preu en comptes d’apujar-lo, en anglès direm que és una dutch auction.
Bé, la setmana vinent us explicaré un parell més de locucions que tenen a veure amb nacionalitats i estereotips. Avui us deixo amb aquestes perquè recordeu el concepte que tenen els anglesos dels holandesos.
I com que no em vull acomiadar a la francesa, o com diuen els anglesos no vull take French leave, és a dir, acomiadar-me a la francesa i us diré encara que els francesos, quan s’acomiaden sense gaires preàmbuls, diuen filer à l’anglaise. Ja veieu quin concepte tenim els uns dels altres. Fa falta molt de contacte entre els països i vincles forts amb aquests per arribar a discernir què és veritat i què no i d’on venen aquests costums i estereotips.
Jo us desitjo un bon solstici d’hivern perquè comença el 21. Hem de pensar que els dies s’allarguen, que la vacuna arriba i que dintre de poc tornarem a tenir més llibertat per viatjar i comprovar si tots aquests estereotips són realitat o no.
Bona setmana a tots!

Com ja vaig comentar la setmana passada, aquest Nadal serà diferent per tots en molts sentits perquè la pandèmia que estem vivint no ens deixarà celebrar-ho de la manera que ho fèiem sempre. Però potser igual que ara moltes empreses s’han adonat que el teletreball és molt efectiu per tothom, bé podria ser que ara ens adonéssim que els sopars i dinars d’empresa de Nadal són una despesa totalment prescindible. Moltes companyies celebren els Nadals amb els empleats perquè és una tradició. Però potser seria hora de fer el que els alemanys anomenen alte Zöpfe abschneiden, literalment tallar trenes velles, modernitzar-nos i prescindir d’aquelles tradicions i costums que ja estan passades de moda.
Entre elles hi podríem trobar els sopars i dinars d’empresa. Són una despesa i sovint els empleats hi van més per obligació que per cap altre motiu. I ara que us he presentat la primera locució la de “tallar trenes antigues”, m’agradaria explicar d’on ve i quan es fa servir.
Es veu que a partir del segle XVI va estar força de moda que els homes portessin ornaments al cap. El pentinat també es considerava un element decoratiu i per això al segle XVIII la trena es va convertir fins i tot en reglamentària per als soldats alemanys. Aquesta moda va ser instituïda per Friedrich Wilhem I de Prússia però va ser abolida pel seu successor Friedrich II. O sigui que quan es va passar d’un sistema polític a un altre i d’unes costums a unes altres, es van tallar trenes. I d’aquí ha quedat que quan canviem d’època, de política o s’adopten noves convencions o tradicions i es deixen enrere les antigues, a Alemanya es digui que es tallen trenen velles.
Aquest any tallarem tots trenes velles amb un Nadal menys de compromís amb els de la feina perquè de tota manera no el podem celebrar a l’antiga.
A més, l’excusa per no deixar que els treballadors treballessin des de casa ha estat sempre la manca de productivitat d’aquests però el confinament va deixar clar que molts poden treballar perfectament des de les seves llars.
Per tant és hora de alte Zöpfen zu schneiden i començar una era amb més flexibilitat laboral per qui vulgui i pugui treballar sense desplaçar-se a l’oficina.
I ara ve una expressió que té a veure amb el Nadal jemand ausnehmen wie eine Weihnachtsgans. Aquí primer cal explicar que el verb ausnehmen es fa servir en la gastronomia alemanya per tal de designar que es buida l’interior d’un animal per tal de poder-lo farcir amb aliments com grana, fruita o verdures. Es podria traduir l’expressió sencera com “buidar algú com una oca de Nadal”. Avui dia es fa servir aquesta expressió per designar quan s’explota a una persona de mala manera, sense cap mena d’escrúpols i se li treu tot el suc que es pot. Espero no tenir la impressió que això em passa a mi mai.
Del món de l’agricultura en alemany tenim la locució wie Kraut und Rüben, com col i naps literalment, que es fa servir quan volem dir que alguna cosa està veritablement desendreçada.
Es veu que qualsevol altre cultiu es feia de manera ordenada en fileres separades menys el cultiu dels naps i les cols. També podria ser que s’emprés aquesta expressió perquè quan es cuina Eintopf un guisat de verdures i carns, sovint s’hi posa col i naps barrejats. Sembla ser que l’expressió data del segle XVII.
Les habitacions de mots adolescents són wie Kraut und Rüben i les cuines de moltes cases després del àpats nadalencs també.
Si alguna vegada voleu senyalitzar en alemany que qui ha arribat primer té preferència, en aquest idioma heu de dir wer zurerst kommt, mahlt zuerts és a dir, que qui arriba primer, mol primer. Com uns podeu imaginar l’expressió ens arriba de quan els pagesos anaven a moldre el seu gra al molí i certament havien de fer cua per fer-ho. Els primers en arribar, eren els primers en moldre. En català encara tenim aquella locució “arribar i moldre”.
En el cas en què quelcom us sigui enterament indiferent en alemany direu Jacke wie Hose que allò és jaqueta com pantaló. A mi per exemple si em demanen a quin restaurant vull anar, si a un libanès o a un indi, com que els dos m’agraden d’igual manera, jo diré Jacke wie Hose. Quan es van començar a confegir jaquetes i pantalons, no sempre la gent els comprava fets del mateix teixit. Quan va començar a esdevenir normal que els sastres els fessin amb la mateixa roba pels clients, aquells conjunts van ser designat amb Jacke wie Hose, jaqueta com pantaló i d’allí que hagi quedat la locució que podem traduir com un m’és igual.
I amb aquestes cinc expressions us deixo aquest dijous en què molts professors estan enfeinats corregint exàmens i posant notes de la primera avaluació.
Abrigueu-vos bé que ens ha arribat el fred de cop!

I aquest dijous segueixo amb la meva obsessió pel temps i les estacions. Jo, com molts d’altres, he après a pensar en les setmanes i les quinzenes com a possibles trams que em permeten fer certes activitats. Per una banda no vull que el temps passi gaire ràpidament perquè no tinc ganes d’envellir abans d’haver fruit de la vida. Però em cal arribar al punt en què puc tornar a sortir de la ciutat per desemboirar-me una mica, i sobre tot, per veure els amics i les amigues de fora.
No obstant no em vull queixar. La pandèmia ha deixat força gent en una situació econòmica ben delicada perquè les empreses van haver de tancar i la gent no ha cobrat el cent per cent del seu sou. D’això els anglesos n’anomenarien to fall on hard times. Aquesta expressió es fa servir quan una situació determinada es deteriora ja sigui en l’àmbit financer, laboral, de salut, etc.
Afortunadament no totes les expressions que em venen al cap amb la paraula time són negatives. Si ens modernitzem i estem a la última amb les darreres tendències podem dir que nosaltres march-move o keep up with the times. És a dir, que ens movem amb el temps. Als negocis els toca fer-ho per no perdre vendes. Quan va aparèixer Facebook, qui no volia quedar-se antiquat va obrir un compte per anunciar la seva botiga, forn o empresa del tipus que fos. Després va venir Pinterest i s’havien de penjar fotos a aquesta plataforma i avui dia, la majoria d’empreses tenen Instagram.
Modernitzar-se no només és per empreses. A les persones també ens cal si no volem quedar-nos enrere amb tot. O és que coneixeu gaire gent que no tingui un mòbil amb internet? Per molt passada de moda que estigui una persona, és gairebé obligatori que tingui accés a la xarxa i que sàpiga com funciona. Si fins i tot per demanar avui dia hora al metge ho fem per internet! Per tant la majoria keeps up with the times, a no ser que siguin dels reticents que pensin que tot el que teníem abans era molt millor.
En anglès quan algú fa quelcom en el moment indicat i òptim diem que ho fa in the fullness of time. Per exemple, si algú juga en borsa i decideix vendre’s unes accions d’una companyia aèria per exemple perquè necessita líquid i resulta que poc després de la venda, aquesta es veu involucrada en un escàndol i de cop perden valor, llavors diríem que aquesta persona ha venut in the fullness of time.
Si per altra banda posposem fer una cosa desagradable perquè pensem que potser milloraran les condicions, llavors en anglès també diem que we play for time. Si algu per exemple s’ha de vendre un pis —cosa que és una feinada considerable i un estrès total— un pot decidir retardar la venda per estalviar-se els mals de caps i alhora esperar que els preus dels pisos pugin per treure’n més diners. Seria un exemple de play for time.
I aquells que adopten al cent per cent els principis del superiors perquè ambicionen una promoció fent-ho són en anglès els time-servers.
En anglès quan volem expressar que quelcom és una acció rutinària fem servir la locució year in, year out. Com per senyalitzar que quelcom passa any rere any i amb la regularitat d’un rellotge. Jo per exemple prenc sempre el meu cafè pel matí abans d’anar a la dutxa year in, year out. I és que sense el cafè no seria capaç ni de vestir-me correctament pel matí i ben segur que sortiria al carrer amb un mitjó de cada color. De tots els meus hàbits inamovibles el de fer un cafè pel matí abans d’entrar a la dutxa, és el que fa més temps que m’acompanya. Si no ho recordo malament vaig començar a fer el cafè matiner als disset anys i encara el segueixo prenent, davant de l’ordinador per ordenar una mica els meus pensaments i planificar coses abans d’arreglar-me per sortir a treballar i fer tot allò que he de fer.
Quan ningú sap la data del començament de quelcom de tan antiga com és en anglès diem from the year dot. Podríem dir que l’home ha estat cercant la manera de viure bé sense treballar gaire from the year dot. O que s’ha estat plantejant el sentit de la seva vida from the year dot, és a dir des de temps immemorials.
De vegades les persones no tenim molt clar cap a on ha de tirar la nostra vida, o senzillament necessitem un any de pausa de tot. Aquest any en què s’interromp el curs que tenim dibuixat pel recorregut vital s’anomena en anglès gap year.
A Anglaterra i Alemanya és molt típic que els joves facin un any buit (gap) després d’acabar amb l’escola i abans de fer estudis superiors. A molts els serveix per adquirir una mica d’experiència de la vida i no entrar a la universitat tan infantils com d’altres. Molts viatgen a un altre país i aprofiten per aprendre una altra llengua i això els ajuda posteriorment a trobar feina durant la carrera i després.
Podríem dir que quan jo vaig marxar a Alemanya també tenir intenció de fer un gap year. Les coses per aquí no em rutllaven prou bé, no acabava de veure el meu futur amb la FP que havia cursat, desitjava anar a la universitat però a casa no hi havia recursos i davant d’un panorama més aviat descoratjador, vaig decidir anar a canviar d’aires a l’Alemany i perfeccionar l’idioma.
I el meu gap year es va convertit en una fructífera estada de nou anys fora del país que va ser la millor decisió que vaig prendre a la meva vida perquè a Alemanya sí vaig poder estudiar la carrera que volia. I, al cap i a la fi, aquesta carrera m’ha proporcionat la feina que em permet mantenir-me i viure d’una manera digna.
Podríem dir que jo vaig prendre la decisió de marxar in season, que literalment vol dir en estació però que en sentit figurat indica en el moment apropiat.
Aquí ja havia vist que m’havia estancat i no acabaria de tenir el futur que desitjava i si hagués marxat més tard, hagués perdut més temps aquí amb feinetes de tota mena que ni m’omplien a mi ni a la meva butxaca.
Però poca gent va entendre la meva decisió en aquells moments, en especial els meus amics i amigues d’aquella època que, com diuen els anglesos, estaven light years away from me, a anys llum de mi.
No obstant he d’admetre que la meva vida a Alemanya va ser molt sovint força dura. El primer any vaig passar fred i gana i sovint anava a dormir amb l’estomac ben buit. Potser per això quan vaig acabar la carrera sempre m’ha amoïnat tenir suficient feina per no tornar a estar tant en precari. I ara que ja es pot dir que estic en la etapa madura de la meva vida, ara visc el que els anglosaxons anomenen an indian summer. Un estiu d’indi. L’indian summer equival al nostre estiuet de sant Martí, un període càlid que arriba després de l’estiu, per als americans a l’octubre. Diuen que una persona viu e d’estar contenta que no hagi arribat més tard perquè conec casos de gent que ha tastat la felicitat als seixanta o més enllà.
Sabeu d’on vé l’espressió? Doncs de l’oest dels Estats Units on hi havia indis que ells anomenaven “rojos”, habitants autòctons de la zona i on sovint els octubres eren càlids i agradables.
I la primavera és una estació on tots tenim més energia després del pesadíssim hivern. Per això quan un o una, en un atac de ganes de renovar i netejar la casa i donar un aire nou a la seva vida, es posa a redecorar la casa per primavera els anglesos diuen que això és un spring clean.
I ara bé una word in season de part meva, és a dir una paraula en estació, un consell: gaudiu tot el que podeu dels meravellosos matins clars d’aquesta tardor per si ens toca un hivern dur perquè amb tot el que estem vivint, les restriccions, les pors, els tocs de queda i etc, hem de carregar les piles d’energia positiva tant com puguem!
Bona setmana a tots.