Històries de la ciutat.

Serà perquè amb les restriccions del confinament no puc sortir de Barcelona però darrerament cada cop em martelleja més la curiositat per la nostra ciutat. No només perquè és antiga i ens porta mil i una històries i llegendes, sinó perquè ha engolit barriades tan diverses com Gràcia i el Poblenou de manera que sense sortir del municipi, només canviant de barri un té la impressió de ser a una localitat completament diferent.
Fa de bon passar l’estona, resseguir les descripcions dels carrers de Barcelona que surten a les novel·les. Alguns indrets estan descrits com a llocs tèrbols, ombrívols i plens de fantasmes. Aquest és el cas del meu actual barri, el Poblenou a la novel.la El Joc de l’àngel. Sens dubte algun dia dedicaré un post al Poblenou ja que sota la aparença riallera de barri tranquil, des de sempre ha estat un indret prou misteriós.
Barcelona ha estat d’antuvi una ciutat rica i enriquidora i la major part de la nostra opulència prové del fet que amb el seu port ens obria les portes al món i que aquest podia comerciar amb nosaltres. També ha estat una ciutat que ha patit invasions i com bona part de la Península, els sarraïns la van cobejar i atacar en el seu moment. De l’època del seu assetjament pels musulmans ens en queda una llegenda que Josep Amades va recollir en la seva obra “històries i llegendes de Barcelona”. Sembla ser que en un dels setges més llargs de la ciutat, quan aquesta ja no tenia més vianda que un sac de farina, un bot de vi i un anyell, el rei tingué consciència que ja no podien resistir més i se’n va pensar una per ensarronar els musulmans.
Veient que les provisions no eren ni suficients per tots els habitants, va aprofitar que era Pasqua i va fer pujar a un dels seus soltats a la muralla a parlar amb els invasors. Li va fer dir que com que s’acostava Pasqua i era molt important pels cristians, per tal a celebrar-ho i que els sarraïns coneguessin la generositat del cristians la ciutat els obsequiaria amb unes provisions. El rei va fer llençar muralla avall aquell sac de farina, la bota de vi i l’anyell per tal que els sarraïns pensessin que a la ciutat encara hi havia suficients provisions per aguantar el setge força més temps.
L’engany va funcionar perquè les tropes musulmanes ja estaven debilitades i no van voler aguantar el setge d’una ciutat que encara creien forta.
Aquella fita es va commemorar durant anys a la ciutat de Barcelona el dissabte de Glòria amb gent que sortia a cantar davant de les cases de les autoritats. A les colles que sortien a cantar se’ls obsequiava amb coques, vi i anyells. El costum va passar a anomenar-se Caramelles.
En aquell moment Barcelona encara estava reclosa dins la seva muralla que amaga carrers encisadors i amb molt història pels quals m’abelleix passejar en dies de pluja com els d’aquest darrer cap de setmana i poder esbrinar quins esdeveniments hi van tenir lloc.
Si aneu per ciutat vella, cal fixar-se en els noms dels carrers que són d’allò més curiós: carrer del pes de la palla, carrer d’escultors, carrer del paradís, carrer dels geperuts, carrer dels brocaters, etc. Un dia us faré cinc cèntims del carrer dels geperuts.
Sabeu que durant el segle XV els oficis de sabater i de sastre eren considerats dels més importants de la ciutat? I els sabaters d’aquí devien ser molt bons perquè es veu que hi havia rics de Venècia que venien a Barcelona a calçar-se. Els nostres sastres també tenien renom tot i que l’ofici no tenia bona fama perquè havia estat en mans de jues molt de temps i els cristians tenien molts prejudicis contra ells encara.
El cas és que sastres i sabaters no s’apreciaven gaire. D’això hi ha una altra llegenda, la de la Tomasa i els set sabaters. La Tomasa havia de ser la campana més grossa de la seu però la ciutat es va trobar sense prou metall per fer-la i llavors, com ara, els de dalt van demanar ajut al poble per finançar-la. Els sabaters, que feien bona caixa, es van avenir en finançar l’empresa amb la condició que la boca de la campana havia de ser prou ampla per fer-hi cabre set sabaters asseguts als seus tamborets. I la Tomasa no va ser beneïda fins que els set sabaters van haver comprovat que els hi podien encabir.
Com que els sastres no eren gaire amics dels sabaters ells van decidir que de sastres sota la volta de la campana n’hi havien de poder estar set i el vetllador asseguts. Es diu que els sastres hi van cabre i els sabaters, que també eren cabuts, no van voler ser menys. Així és que van decidir que sota la campana n’hi havia de poder de seure vuit.
Algú es va cansar de la pugna i va clavar un agulla dreta als seients dels tamborets i els sabaters es van punxar i van començar a gratar-se les seves parts posteriors. Si és o no veritable la història ja no es pot saber. El que sí sembla inversemblant és que les males llengües van dir que als sabaters la punxada se’ls va infectar i van morir tots. D’aquí ve que quan algú li picava el cul durant segles es preguntés si s’havia mort un sabater.
El cert és que els dos oficis tenien quelcom en comú perquè que mentre els uns i els altres treballaven solien cantar perquè es creia que la feina sortia millor. Per això encara avui es parla del cosir i cantar quan volem dir que una cosa és fàcil.
Avui us deixo amb unes imatges de la nostra Barcelona moderna però no per això menys encisadora.
Guardeu-vos bé del fred!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s