Petits tresors lingüístics de València.

Deixa un comentari
Mercat de Nadal del Moll de la Fusta 2021.

Arriba l’entrega del blog d’avui desproporcionadament tard. Sempre m’ha semblat que quan comencen les vacances el temps s’estira. Menys aquest cop. Massa vida social, massa coses per organitzar, prou son acumulada per ser matinera i arribar a tot arreu i un pèl de mandra també.
És el nostre segon Nadal atípic perquè hem hagut de fer el contrari del que diu el refrany “cada ovella al seu corral” i molts no han pogut reunir-se amb la part més llunyana de la família. M’explicava l’altre dia el veterinari que no s’agafava vacances perquè no tenia pensat agrupar més família que la nuclear. I sembla que ha estat bona decisió perquè ahir la seva dona em va explicar que la família per part d’ella tots havien agafat la Covid-19 encara que de manera molt lleu. Així és que pel que veig aquest any hem fet molt poc corral i per Sant Esteve, seguint amb la dita “cadascú a casa seva”. No sé si ja sabeu que sant Esteve el van fer festiu per permetre a la gent tornar a la seva llar després d’ajuntar-se amb els parents i familiars llunyans que vivien en altres municipis.
Aquest dijous i després d’haver llegit la meitat de la novel·la “Purgatori” de Joan F.Mira, se’m fa indispensable escriure sobre uns quants mots que hi he trobat i que provenen del valencià.
El llibre toca un tema un pèl escabrós del que ara no vull escriure perquè és Nadal i cal alegrar-nos una mica els dies de festa. I tot i que la temàtica no és gaire alegre l’autor aconsegueix fer-nos arribar una mica d’història de València que a mi em resulta d’allò més interessant. Fins que vaig començar a llegir aquest llibre ignorava que el Marquès de Túria era un net d’Irlandesos que es va fer ric important excrements d’ocell de Sud-Amèrica per adobar els camps. Es veu que amb els residus biològics de les aus d’aquell continent els camps valencians produïen més que mai i per això el seu negoci va créixer i prosperar i va fer enriquir-se a molts terratinents d’aquelles terres. Per aquest motiu se li va atorgar el títol de Marqués.
Avui doncs us vull portar un parell de mots simpàtics que s’empren al País Valencià. I és que la llengua de Castelló i València és molt acolorida i per tant val la pena rescatar les paraules que ens poden ser útils. La primera i més sonora d’avui és la de “borumballa”. Una borumballa és un encenall o reganyol de fusta. Allò que els castellà anomena “viruta”. És una paraula en perill de caure en desús perquè ja no tenim llars de foc i de borumballes ja pràcticament no en veiem.
Aquesta tarda he estat dues vegades a Plaça Catalunya i m’he permès el luxe de passar pel mig de la plaça envoltada de les parades de fusta del mercat de Nadal i veure-hi els coloms. Però no els he portat molles de pa perquè tenia pressa sinó que he passat corrent i he “escarotat” l’agrupació d’ocells que hi passejaven al centre. Escarotat vol dir com us podeu imaginar dispersar o desbandar i en sentir figurar pot significar avalotar.
I les parades de fusta de la plaça envoltaven els coloms que formaven rogle (rotlle) com dirien els valencians.
A un laic els valencians l’anomenen llec i a una galleda de les que fem servir per netejar el terra poal. La paraula poal també s’empra per designar el càntir. Tant un poal com una escombra o un martell són atifells, és a dir utensilis o instruments en general.
I jo per avui ja m’acomiado perquè he de fer servir un parell d’atifells per netejar casa meva i deixar-la preparada pel sopar de cap d’any que serà a casa meva i amb la meva parella després d’una setmana de veure a molta gent, més de la que estic acostumada a veure. Demà el raïm i el cava seran en companyia del meu xicot i els meus peluts.
No sé si vosaltres teniu alguna cerimònia especial de benvinguda de l’any. Ja vaig escriure fa uns anys sobre les supersticions de cap d’any. Potser us posareu roba interior de color vermell, fareu dues voltes pel carrer amb una maleta buida o menjareu llenties. Jo intentaré empassar-me els dotze grans de raïm a temps i m’agradarà pensar que el nou any no em decebrà i que les tristors i alegries del 2021 sumaran experiències que em faran més capaç de gaudir del 2022. Bon any a tots!

La llar a les locucions angleses V.

Deixa un comentari

Com us vaig comentar hi ha dues coses que em ballen pel cap darrerament: el tema de la Covid-19 i com podem acabar amb la pandèmia i el tema de l’habitatge. El primer perquè ens està impedint a tots fer vida normal i veig que la gent segueix sense ser conscient de les mesures que ha de prendre i això implica risc. I el segon tema és el de la llar perquè fa anys que tinc la il·lusió de poder adquirir un pis propi per no haver de pagar lloguer i viure amb l’ai al cor per si em renovaran o no el contracte.
Per a mi ara ja queda poc per entrar a viure en un pis que serà meu si Déu vol i no passa cap imprevist greu. Així és que una petita part del meu temps de lleure me’l passo mirant pàgines de decoració i mobles per anar pensant com puc fer casa meva més acollidora.
I seguint amb el tema de la casa, aquest dijous us porto la cinquena entrega amb més locucions angleses que tenen a veure amb la casa i el que hi té relació.
La primera locució d’avui és la de “in the best houses” que literalment vol dir a les millors cases i que en sentit figurat equival a estar en la millor societat.
Si no tenim prou diners per comprar el que ens agrada llavors el que diem és que practiquem “window shopping”. Les compres d’aparador són les que fem quan anem mirant articles de botiga en botiga però al final no comprem res. Parlant també de finestres, els anglesos anomenen “the window of the soul” la finestra de l’ànima als ulls. Molt poètic, no penseu?
Si algú descarta una cosa o deixa de tenir-hi interès els anglesos ho expressen amb un “to fly out of the window”. Per exemple, jo em volia comprar un pis al Poblenou, però veien l’oferta que hi ha i com d’inflats estan els preus, el meu projecte de comprar-me quelcom al barri “has flown out of the window”.
En el moment en que no som capaços de prendre una decisió els anglesos ho expressen amb la locució “to sit on the fence” estar assegut a la tanca. També es fa servir quan algú no sap decidir-se sobre a favor de qui està en una disputa. A Europa en aquests moments s’està discutint la reducció d’emissions de diòxid de carboni que contribueixen a l’escalfament global i el canvi climàtic. Un dels objectius principals a nivell mundial és prescindir del carbó per produir energia. Alemanya per exemple encara és molt dependent d’aquesta roca sedimentària per la seva indústria però augmentar la producció d’energia renovables netes suposa una inversió forta que no es pot fer d’un dia per un altre. El president de França Macron es va reunir amb el nou canceller Olaf Scholz per discutir sobre el tema. Alemanya vol apostar per les energies renovables però França vol tornar a l’energia nuclear fins poder abastir-se amb la renovable dintre d’uns anys. A Europa la visió que es té de les centrals nuclears és molt diversa. Països com Àustria i Alemanya no hi volen tornar pel risc pel medi ambient i la salut que pot provocar un accident. Altres països com França es replantegen l’energia nuclear com alternativa real a una que produeix més emissions de diòxid de carboni. Si en algun moment s’ha de decidir a nivell Europeu quina política seguir, els que voten probablement “will sit on a fence”.Fins ara cada país pot optar per l’opció que li sembli més adient per rebaixar les emissions però si comencen a proliferar les centrals nuclears potser tornarà a haver-hi conflictes perquè no és una energia desitjable. És altament rendible però el factor de l’error humà i les conseqüències que pot tenir un accident a una central nuclear espanten.
I si algú arregla les relacions amb algú altre després d’un conflicte o una ofensa, llavors els anglesos ho anomenen “to mend one’s fences”, és a dir, arreglar la pròpia tanca.
I deixant la tanca a banda, la cuina també dona molt de joc en anglès. A les converses trivials, superficials i no educades els anglesos les anomenen “kitchen talk”. I quan una persona li vol recordar a l’altra que té l’oportunitat de deixar un càrrec i les responsabilitats que comporta si no aguanta la pressió, llavors els britànics diuen “if you can’t stand the heat, get out of the kitchen”, és a dir que si no aguantes la calor, surt de la cuina.
El “kitchen cabinet” en anglès designa a aquell grup de consellers d’un Ministre que es paguen de manera privada. Aquests consellers privats no són funcionaris sinó gent a qui se’ls passen documents confidencials per tal que valorin i aconsellin sobre una situació determinada.
Per avui ja en tenim prou. Dissabte és Nadal i jo voldria desitjar-vos a tots unes festes entranyables acompanyats d’aquells a qui més estimeu.
Bo Nadal per a tots!

Mesures Covid-19 i incongruències.

Deixa un comentari

Com ja sabeu el tema de la Covid-19 i l’augment dels contagis segueix sent la notícia per excel·lència tant aquí com a d’altres països europeus com Alemanya. Sortosament a partir d’ara es demanarà el DNI acompanyat del passaport Covid-19 perquè aquí ens ho prenem tot a molt a la lleugera i ja una pila de gent feia servir passaports de vacunacions falsos per seguir accedint a restaurants, bars i sales de festa sense passar per la punxada i possibles efectes secundaris.
Alguns dels meus alumnes al centre es vanten de que entren a les discoteques amb el pdf d’algun amic. Però no penséssim que això només ho fa la jovenalla perquè no és cert. Just divendres de la setmana passada quan sortia de la feina em va saludar un dels empleats d’una botiga de reformes prop de l’escola. Estava fent una pausa per fumar un cigarret fora i vam començar a petar la xerrada mentre jo deslligava la bici i la preparava per tornar a casa. Es va queixar de que no tenia clar que es poguessin les festes amb normalitat i em va comentar que havia dit al seu patró que ell no aniria a cap sopar de Nadal si se’n feia. També em va comentar que un company seu no vacunat li havia demanat el passaport Covid-19 perquè volia anar a una festa amb ball i no hi pot accedir sense el certificat. Òbviament el noi li va dir que no li el deixava ni boig. Però de gent que presta els passaports Covid-19 n’hi deu haver suficients i aquí no controlem tot el que caldria.
La meva parella va viatjar a Colònia la setmana passada per motius familiars. En aterrar l’avió, quan tots baixaven, la Bundespolizei, la policia alemanya estava esperant a un dels passatgers molt probablement perquè van controlar el passaport Covid i era fals. I evidentment allà les multes i sancions són molt superiors a les d’aquí.
Però ja no només és la inconsciència de la gent que pot impossibilitar que sortim del cercle viciós d’aquest virus horrorós, el mateix sistema amb les seves incongruències fa que ens posem en perill els uns als altres. Per exemple, ara s’ha de portar el passaport Covid-19 als centres esportius però fa dues setmanes quan vaig ensenyar el meu per entrar a la piscina em van dir que no era necessari. No vaig entendre el motiu i de fet l’endemà, quan ja no tenia tanta pressa vaig preguntar al noi de l’entrada què feia que els de piscina no haguéssim d’ensenyar el certificat. Va respondre que perquè la piscina estava més ventilada que les sales d’exercici. Una altra usuària també es va sorprendre i va recordar que als vestidors tant si són de piscina com si no ho són tots anem sense mascareta i que els que no estan vacunats, si no els cal el passaport, poden respirar sense mascareta i contagiar a la resta. Com us podeu imaginar la resposta del l’empleat de Can Felipa va ser: nosaltres seguim la normativa. I és que si la normativa no és congruent els del gimnàs tampoc intentaran endurir les mesures per garantir la salut dels usuaris.
Ja em direu si és gaire saludable anar a nedar quan en un mateix carril s’hi mouen cinc persones i no hi ha distància de seguretat perquè els carrils de dreta i esquerra estan plens de nens i nenes fent cursets. Els usuaris ens hem de conformar en nedar en dos o tres carrils més que plens on la distància de seguretat és nul·la. No sé jo si no seria millor tornar a repensar els límits d’aforament altre cop…
Que van tots a ulls clucs m’ho va deixar claríssim una amiga meva de Gavà aquesta mateixa setmana. La xicota del seu fill va donar positiu en un test d’antígens i viu amb la meva amiga i el seu fill. Seria lògic pensar que si algú és positiu, els que formen unitat de convivència han de passar per la PCR per evitar que si porten el virus el puguin anar transmetent.
Com que la meva amiga Pili i el seu fill es regeixen per la lògica van anar al CAP. El dia anterior els havien dit que hi havien de ser-hi a les vuit i ells van ser puntuals. Després d’esperar fora un temps els del CAP els van dir que no podien entrar fins prop les nou. La Pili i el seu fill van aguantar el fred i el fort vent fins que una parella d’ancians va arribar i van explicar que hi anaven per fer la PCR i els fan fer entrar d’immediat. Veient això la Pili va recordar al personal que ella i el fill esperaven per la mateixa prova i que a ells els havien dit que s’havien d’esperar encara. Els van fer entrar després d’haver aguantat un fred suficient per fer-los agafar un refredat i finalment els van atendre. La sorpresa va venir quan els van dir que no era necessari fer-los la PCR perquè estaven vacunats.
La vacuna, això ho sabem tots, no salva de possibles contagis sinó que evita que la malaltia pugui ser greu. Per tant el que s’ha de desitjar és que no hi hagi possibles positius tombant pel món. Doncs van fer anar a casa a la meva amiga i el seu fill. La Pili va haver d’anar a la feina perquè evidentment sense PCR feta no podia aïllar-se a casa. El patró del seu fill es va guiar pel sentit comú i va dir al seu empleat que es quedés a casa teletreballant. Era preferible no tenir-lo presencialment a la feina que no pas arriscar-se a que el treballador fos positiu i anés escampant el virus.
Em va semblar de poc senderi no fer la PCR a la unitat de convivència d’una persona que ha donat positiu. Així no acabarem mai amb el virus.
Per si no em semblés prou escandalós aquest fet, la Pili em va dir que al cap d’uns dies a la xicota del fill li van enviar un SMS de Catsalut dient que la seva parella havia donat positiu. Òbviament això sí que és una vergonya perquè al noi no li havien fet cap prova. Quin nivell de descontrol hi ha en aquests moments al sistema sanitari que s’envien resultats a qui no toca? Crec que aquesta anècdota ja il·lustra prou bé com de malament van les coses a sanitat.
Per sort a mare i fill els van fer la PCR després d’insistir i ha resultat negativa. Tanmateix crec que no hagués hagut de ser necessari que ells perseveressin per tal que els fessin un test que evita contagis.
Ja no sé què pensar. Pel que fa a mi m’han de repetir una prova diagnòstica perquè la mostra que van extraure fa quatre mesos s’ha perdut. M’ha calgut demanar repetidament els resultats fins que els del CAP han arribat a la conclusió que la mostra s’ha extraviat.
Cal molt d’optimisme per pensar que tot va bé quan a tot arreu veiem senyals de que no hi ha control suficient sobre res.
Falten quatre dies per Nadal i començaran les disbauxes de dinars i sopars d’empresa i familiars. Tinguem tots una mica de seny que la Covid-19 segueix sent un problema real que ens pot tornar a confinar a tots.
Encara som a temps de replantejar les festes i fer-les més íntimes i més segures. Bona setmana a tots.

La fotografia d’avui és del Centre Cívic i esportiu Can Felipa que va ser una antiga fàbrica de tèxtil al Poblenou.

La llengua anglesa i les indisposicions.

Deixa un comentari

Com ja potser heu observat sovint escric en l’apartat de curiositats lingüístiques sobre frases idiomàtiques que em venen al cap segons el que m’ocupa a mi en un moment determinat.
Ara ja fa setmanes que la situació a Alemanya degut a la Covid-19 ha arribat a uns extrems insostenibles. Desgraciadament hi ha encara un percentatge relativament baix de la població vacunada amb la pauta completa. Evidentment la taxa de vacunació és diferent segons la Land però n’hi ha alguna com Saxònia on només s’arriba a un 58% de vacunats. En aquests moments els ingressos a la UCI són tan nombrosos a Alemanya que s’ha arribat a una situació molt delicada: alguns pacients s’han de traslladar amb helicòpter a una altra regió per proporcionar-los el llit que els cal. El pitjor de tot és que la immensa majoria dels hospitalitzats greus són no malalts que no s’han volgut vacunar i ara els sistema ha de fer un esforç important per salvar-los quan ells no s’han protegit tot i tenir-ne els mitjans.
Per aquest motiu es vol tirar endavant el projecte d’obligatorietat de la vacuna de la Covid-19 a Alemanya. Però és difícil, està clar, perquè la coalició del semàfor —així s’anomena a la coalició entre SPD, FDP i els verds—fent honor als seus colors, s’ha de posar del tot d’acord. Com ja va esmentar un polític alemany “la llibertat sense responsabilitat es pot anomenar en el millor dels casos egoisme”. Amb llibertat es referia a la llibertat personal dels que no es volen vacunar i amb responsabilitat es referia a la que té l’individu vers la societat.
Els alemanys han decidit que han tingut prou consideració amb els no vacunats, ara els toca no tenir-la per protegir els vacunats. I em sembla bé.
Doncs amb tot aquest allau de notícies sobre aquest virus maleït i els estralls que ha provocat mundialment i ara en especial als veïns europeus, evidentment aquesta setmana el tema de les malalties em balla pel cap i us vull transmetre un parell de locucions que tenen a veure amb elles.
La primera és la de “doomsday virus” és a dir un virus del dia del judici final. Se’n diu així d’un virus capaç de matar milions de persones en poc temps. L’Ebola és un virus que els britànics anomenarien “doomsday virus”. Jo cada cop soc més pessimista i veient com d’egoistes som els humans que hem demostrat no ser capaços de canviar els nostres hàbits els més mínim per tal d’evitar un mal major, pràcticament estic convençuda que el covid-19 pot acabar produint una mutació altament letal que nosaltres no sabrem controlar per falta de disciplina.
Quan els anglesos tenen alguna molèstia que pot estar causada per un virus o bacteri però que no és gaire important sovint l’anomenen “bug” que es pot traduir com a insecte, bestiola o microbi. Quan no estan del tot fins diuen “I’ve got a bug” tinc un microbi. Quan els agafa per un passatemps molt fort és com si es posessin malalts i llavors diuen “ I’ve got the reading bug”, he agafat el microbi del llegir. És el que els nostres veïns anomenarien “el gusanillo”.
I molt més que curiós em sembla el fet que la llengua anglesa tingui el que s’anomena “sick-building syndrome” o síndrome de l’edifici malalt que designa una afecció causada per la pols que s’acumula a les pantalles d’ordinadors i televisors i que pot ocasionar picor d’ulls i nas congestionat com si d’una reacció al·lèrgica es tractés. De fet el síndrome s’anomena així perquè els edificis antics poden provocar aquests símptomes a persones amb alguna al·lèrgia.
De síndromes a la llengua anglesa n’hi ha molts, recordeu el de “dead grand-mother”? Doncs els britànics també tenen el “economy-class syndrome”, el síndrome de la classe econòmica que no és altra cosa que un eufemisme per designar la trombosis ocasionada per haver d’estar assegut durant moltes hores en un avió sense moure les cames. I és que potser ja sabreu que les persones amb problemes vascular de vegades s’han d’endur injeccions amb anticoagulants per vols molt llargs. Això mateix ja em fa passar les ganes de viatjar a països remots. El vol més llarg que he fet mai ha estat Barcelona Nova-York i les vuit hores se’m van fer eternes!
La llengua anglesa és tan exhaustiva que ha creat fins i tot la locució “dying-baby syndrome” que s’aplica al fenomen que passa quan els reporters són incapaços de mantenir-se objectius en descriure moments colpidors que ells mateixos han presenciat.
I si algú és inexpert i s’ha comprat un aparell nou i no sap fer-lo servir els anglesos diuen que la persona té “teething problems” és a dir problemes de dentició. Un pot tenir “teething problems” avui dia fins i tot amb una impressora. I si no pregunteu-m’ho a mi que la penúltima impressora que vaig comprar no l’entenia ningú, ni es connectava al wifi ni volia imprimir documents Doc i vaig acabar esbrinant per casualitat que només imprimia el que volia si seleccionava una altra impressora que no era ella. Devia tenir problemes de doble personalitat? Com que les màquines avui dia són tan complexes!
Al final he acabat retornant la impressora perquè el propi programa que requeria es penjava sovint i jo havia d’anar al pakistanès a imprimir… de la revolució tecnològica ja us en parlaré un altre dia.
Com a darrera locució d’avui us vull comentar la de “serial sickies” els malalts en sèrie que és com s’anomena als treballadors que sovint cauen en la temptació d’agafar-se un dia de festa del treball amb excusa d’alguna malaltia o afecció i que ho fan especialment en dilluns o divendres.
Jo en tot cas espero que vosaltres estigueu la mar després d’aquesta setmana amb dos festius. La veritat és que el cos ho agraeix.

Tossa i els seus diversos noms.

Deixa un comentari

Retorno avui al meu bocinet de paradís per explicar-vos-en un parell de coses més. I quan dic bocí de paradís qui ja em coneix sap perfectament que estic parlant de Tossa de Mar. Avui però m’agradaria concentrar-me una mica en la seva història més llunyana i més concretament en el seu origen i l’evolució del nom amb que coneixem avui aquesta vila.
Sembla que els primers assentaments ibers de la vila daten del segle IV abans de Crist. Coromines de fet opinava que el nom de Tossa provenia del basc “iturri” que volia dir “font” i això explicaria la posterior llatinització “Turissa” que coincidia amb el nom d’una localitat de Navarra. La llengua dels poblats i tribus ibèriques només ha sobreviscut en el basc i en topònims i reconstruir una història anterior a la romana es fa molt difícil perquè historiadors, arqueòlegs i etnògrafs han de formular hipòtesis a partir d’estris, indumentària i inscripcions rudimentàries i mites i llegendes recollides molt segles després dels esdeveniments que volen datar. Rafael Lapesa ja recorda en la seva gran obra “historia de la lengua espanyola” que l’única relació que podem establir amb certesa entre el basc i l’ibèric – que devia consistir en una varietat de dialectes – és que tant la llengua dels ibèrics com la basca no tenen ni /r/ ni /f/ inicials. A més tant l’iber com el basc mostren la presència del sufix -tar en gentilicis i la existència d’un pronom -en fa pensar en la terminació del genitiu basc. A més d’això tenim els toponímics començats en ili- com el de Ilerda que va donar pas a Lleida. Tots aquests es consideren d’origen ibèric per la seva similitud amb els bascs iri-, uli-, i uri- que volien dir “ciutat”. Tanmateix és un passat tan llunyà que tot són especulacions. El cert és que del segle I al III després de Crist ens trobem en l’àrea de Tossa assentaments romans i que en els mosaics de la vil·la romana dels Ametllers apareix la primera inscripció amb el nom de Tossa com a “Turissa”.
La vil·la romana dels Ametllers va ser descoberta el 1914 mentre es feia una obra a l’Avinguda del Pelegrí. El que llavors era metge del poble va notar quelcom d’extraordinari en el terreny que s’havia aixecat i ell mateix amb ajut d’un vilatà a qui anomenaven “carinyu” van anar desenterrant el que havia estat una residència senyorial al més pur estil romà. I és que aquell amo d’aquella vil·la no tenia gens de mal gust perquè va situar la seva residència en un indret amb vistes a la badia de Tossa. Un punt molt estratègic. La vil·la romana dels Ametllers constava d’una “pars rústica” i una “pars urbana”. El tros de terreny urbà era pel propietari i la seva família i tenia dos jardins, un al nord i un al sud i termes. A més també hi havia dues piscines, una per l’estiu i una amb calefacció per l’hivern. Qui pogués viure en el luxe d’aquella antiga vil·la oi? Per si el luxe no sembla poc, la residència disposava de cambres pels convidats i menjadors exteriors. Les habitacions estaven decorades amb mosaics i en una d’elles es trobà la inscripció amb el nom de “Turissia”.
La “pars rústica” era el terreny en què s’explotaven els productes agrícoles i ramaders.
Us imagineu una gran casa d’aquest estil amb vistes a la badia de Tossa? Què més es podia demanar a la vida?
Tossa va anar una mica d’unes mans a altres durant un temps. El 966 el comte Miró de Barcelona va entregar la vall de Tossa al monestir de Ripoll i el 992 el comte Borrell II confirmà la donació. Òbviament als habitants de Tossa no els van demanar el parer. El topònim de Tossa apareix altre cop documentat el 1158 en una carta però de “Turissia” ha passat a ser “Torsa”. Posteriorment el nom es retocà i es tornà a llatinitzar fent-lo “Tursia”. El 1240 el nom però havia passat a ser “Tursa”. A la darreria del segle XIII que Tossa ja es designa amb el seu nom actual. Del 1365 al 1370 es parla del “castell de Tossa” però el 1372 Jaume II va donar la jurisdicció criminal de la vila a Horta de Montcada i en els documents hi fa constar altre cop “Tursia”. Quin desgavell de noms pensareu, oi? Doncs sí. No va ser fins començaments del segle XIX que a Tossa se li va afegir això de “de Mar” i va ser per recomanació de la mestra nacional Pepita Riera que volia distingir la població de Tona.
Tossa va tenir tants noms com propietaris perquè durant l’Edat Mitjana va passar d’unes mans a unes altres com si res. Podríem però dir que Tossa va néixer com a població el 1187 quan l’abat de Ripoll va establir els usatges i costums dels habitants en fundar el castell de la vila en el Mont Guardi i la Parròquia de Sant Vicenç de Torsa. Molt probablement a partir d’aquest moment es va permetre als tossencs tenir casa dins i fora del recinte i de fer el que volguessin amb els seus bens i el que els vilatans havien de pagar per any es reduïa a una gallina.
La història del poder del bisbat de Ripoll sobre Tossa també és llarga però resumint-la cal destacar que des del 1189 fins al 1784 els tossencs van fer estira i arronsa per no pagar algunes de les delmes que en altres indrets ja no es pagaven però que encara s’exigia als tossencs.
Tanmateix avui no em volia estendre escrivint sobre la història de la població en època medieval perquè això ja serà per un altre blog, sinó il·lustrar com de divers a estat el nom de Tossa fins a quedar-se amb l’actual i com ha passat, a l’igual que altres indrets de Catalunya, d’unes mans a altres fins a independitzar-se de qualsevol senyor.
Vull acabar recordant lo bell que és aquest municipi que, com ja vaig esmentar en un anterior post, fa de mal entrar i de pitjor sortir. Tossa ara, just arribat el desembre, es converteix en un altre paradís de tranquil·litat on només queden els vilatans i alguns pixapins enamorats del poble fins al moll de l’os que escapen del soroll de la ciutat fins i tot quan la vila entra en estat de letargia.
Bona setmana a tots!

Fashion: A pleasure or a burden?

Deixa un comentari

“Fashion is the armour to survive the reality of everyday life” —Bill Cunningham—

Love it or hate, fashion is not a modern invention and it has been around ever since men emerged from their cave-dwelling, or almost. The primary function of clothing was a purely physiological one: protecting us from the elements. This explains why the earliest possible evidence for clothing in ancient humas is some stone tools found at archaeological sites like Gran Dolina, in Atapuerca, and dates back to 78,000 years ago. Humans were clearly using needles and awls made of stone and bones some 40,000 years ago. In fact, archaeologists believe men started wearing clothes as early as 170,000 years ago. This allowed people to migrate from Africa to colder regions and conquer the whole globe. However, clothing does not only satisfy a physiological urge. From the evolutionary point of view, we have learned that it is much easier to survive if we are integrated in a group. We therefore strive to fit in it. If we are part of a bigger group, finding food and other resources becomes easier, so it is quite convenient to be part of one.
Let’s explain that in terms of Maslow’s pyramid of human needs.
Clothing satisfies our physiological need of protecting us from the elements and it helps us feel safe. When primitive men covered their feet with sandals, they were safer because they avoided getting their feet burned in the hot sand for example. And there is more to it than that. On a third level all humans need to develop a feeling of love and belonging to be part of a tribe or group that might protect them from enemies and other dangers. Not being alone meant also more security.
A good proof that clothing does not only meet a physiological need is that in tropical regions, where clothes were not required, humans tattooed their bodies to decorate them and signal group membership, believes or marital status. One of the earliest clues abour tattoos is in the body of the 5,200 year-old frozen man Ötzi, found in the border of Italy with Austria. His tattoo has shown that ornaments were used by humans to express themselves and to present themselves to others in a certain way, to increase their esteem by means of showing their status and gaining recognition. We have 4,000 year-old tattooed mummies in Egypt that indicate that tattooing was a relatively common body decoration. So early humans used fashion as a sign hierarchy, to show off or to simply decorate their bodies and increase their self-esteem.
Civilisation as we know it began when men stopped being hunters and developed agriculture. This revolution took place in what is called the Fertile Crescent, a vast area that covered the Mediterranean Levant and reached Mesopotamia and Persia and that had plenty of grain and a great variety of animals that could be kept in herds. When humans started to live in settlements where they kept their food stored, they had more free time for “unnecessary” things such as production of fine clothing and jewellery because they were no longer forced to go hunting or collecting every day.
The first loom weaving we have dates back to 6,000 BC and it was made of flax, wool, hemp and nettle.
Clothing soon became a visual way to distinguish the ruling from the non-ruling classes though. In Mesopotamian society the longer the skirt, he higher the social rank.
Regarding Egyptians it must be said that they were extremely demanding about their appearance. The rich classes wore expensive outfits and wigs and make up was worn by men and women. They used fashion for self-actualisation.
The kohl sold nowadays for women around the world was widely used by Egyptians to protect their eyes from the bright sun of the dessert. This eye make-up was the first “sunglasses” humans produced. We must also thank the Egyptians for the first eye-drops and the taming and export of cats, but that is really a different topic.
As mentioned earlier, dresses and garments communicated one belonged to a certain class -often the ruling one- or signaled marital status. Romans for example only allowed togas for those in power and the use of clothing restricted to the ruling by the non-ruling was severely punished by law. Married women wore a different attire to convey the idea that they were no longer available.
Humans have desired to distinguish themselves and mark to which class they belonged to from the very beginning. And in order to avoid confusion and “intruders”, a lot of countries had sumptuary laws to ensure upper-class clothing and jewellery were worn exclusively by the ones in the highest ranks.
During the Sui dynasty, only the emperor was allowed to dress in yellow. In later Europe, purple was a colour for the aristocrats or Royal Family for a long time since the pigments to dye clothes and turn them purple were extremely expensive. As it can easily be seen, fashion has been used to segregate people.
And as far as gender is concerned, fashion became a burden to many women in vast areas from an early stage too. Chinese women bound their feet with bandages to prevent them from growing since the beauty canon required women with small feet. Beauty conventions in Europe changed women’s shape in such a horrendous way they all suffered from dismays and respiratory problems.
It was only with the Great War that European women saw how their clothes became less oppressive.
The fashion industry and the textile production have moved a lot of money for centuries, yet globalisation has led to the mass manufacturing of cheap attire in poor countries to make us westerners believe clothes are just another disposable item. The true cost of it being the destruction and pollution of the developing countries where these clothes are churned out. And also the pollution and exploitation of the soil of the cotton fields in USA.
Believe it or not fast fashion has become the second most polluting industry of fresh water in the world and the first to pay the consequences of it are the developing countries that manufacture our clothes.
Fashion, even though we love it, has now an undesirable impact on this planet: it pollutes, it oppresses workers in manufactures in poor countries such as Bangladesh, it accumulates wealth in the hands of a privileged few and finally, if we are not critical enough, it makes us believe if we can’t afford it, we are nothing.
We all should take our time to become aware of the real problem by watching documentaries such as “The true cost” or “China blue”. Maybe then we might consider our needs before buying.
It is time for us humans to reassess which aspects of progress really mean a regress: plastics, pesticides, processed and packaged food, etc. And to go a step further maybe we should think of what we can do to change what we can to reverse the trend.

La casa i les locucions angleses IV

Deixa un comentari

Continuo una setmana més amb el tema recurrent de les locucions que tenen a veure amb la casa i els elements arquitectònics. La primera expressió d’avui és una de molt similar a una castellana: “to put on a pedestal”, que en castellà seria “poner en un pedestal”. Per si no ho sabeu perquè la paraula no l’he escoltada mai, “pedestal” en castellà és “escambell” en català. En alemany quan es diu que es posa a algú en un escambell el que significa és que diem que una persona determinada té unes qualitats que no té en absolut. Vaja, quan exagerem les virtuts o bé les inventem per fer quedar bé una persona o per ensabonar-la.
Les cantonades en anglès també donen molt de joc lingüísticament parlant. Quan un està en una situació perillosa, llavors es diu “in a tight corner”, és a dir que estem en una cantonada estreta. I quan estem lluitant pels nostres propis interessos llavors els britànics diuen “ to fight one’s corner” que seria lluitar-se la cantonada. Més interessant em sembla encara la locució emprada per designar una relació amorosa que es manté en secret per no provocar enrenou en l’opinió públic. D’això els anglesos en diuen “a hole-and-corner affaire” una aventura de forat i cantonada, suposo perquè els amants s’han d’anar veient per racons on no els puguin enxampar a ells.
També les portes són un element arquitectònic productiu en el llenguatge figurat però moltes expressions són similars a les nostres com la de “open the door to” obrir la porta a una oportunitat o la de “shut the door at someone’s face” que és tancar-li a algú la porta als nassos. Entre les que no s’assemblen a les que coneixem per aquí m’agraden especialment la de “let someone/something in through the back door” que seria literalment deixar passar a algú o alguna cosa per la porta de darrere. Es fa servir quan volem indicar que s’introdueix una mesura de manera que els oponents no se n’adonen. Això és el que intenten fer els polítics contínuament o de vegades els directors de les empreses quan han d’imposar mesures poc populars entre els empleats.
Quan necessitem culpar a algú per quelcom que no ha anat del tot bé llavors en anglès diem “to lay at someone’s door”, que ens estirem a la porta d’algú. La imatge és clara perquè estirats davant d’una porta farem tanta nosa com recordant a una persona el que no ha fet bé.
Si dues coses són molt similars o una porta a l’altra en anglès diem “to be next door to something”, per exemple això que fan a Àustria de no permetre que els no vacunats no surtin de casa més que per allò més essencial és “next door to discriminating them for their ideology”. No vull entrar en polèmica però realment el fet de que s’ha de protegir la integritat física dels vacunats recloent els no vacunats a casa és discriminació per ideologia encara que estigui més que justificat. I jo també estaria a favor d’imposar unes mesures Covid-19 similars al reglament alemany 2 G aquí però en aquest país no prenem prou mesures ni tenim manera de controlar que es segueixin.
Aquí el 2G és una abreviatura que inclou els “Geimpfte” vacunats i “Genesene” els curats. A Alemanya només es permet l’accés al transport públic, a restaurants, bars i oci nocturn als vacunats o aquells que ja han passat la Covid-19 i estan immunitzats.
Però deixem el tema aquí perquè pot portar cua i anem a per la darrera expressió d’avui “to be a doormat” ser una catifa de l’entrada. Es fa servir quan es vol donar a entendre que una persona ha estat utilitzada i ha aguantat un mal tracte sense queixar-se. Les nostres pobres catifes de l’entrada aguanten que les trepitgin contínuament i no ens diuen res.
Com que havíem dit això del “next door” m’agradaria comentar-vos que hi ha una aplicació que es diu així i serveix per contactar amb veïns del propi barri i demanar el que un necessita o oferir el que ja no li cal.
Amb el tema de l’economia col·laborativa cada cop han sorgit més iniciatives per ajudar-se mútuament i estalviar diners alhora. Lendi és un grup que es pot trobar al Telegram, una altra mena de whatsApp, i que serveix per regalar els objectes pels que no tenim ús o per a avisar als veïns de que al carrer hi ha objectes abandonats en bon estat que algú pot aprofitar. També uns he de dir que la gent ofereix de tot. Des d’objectes i mobles en bon estat a pots de vidre del supermercat. Funciona de manera molt similar al Freecycle però és molt més ràpid. Algun dia ja dedicaré una entrada a totes aquestes iniciatives.
Bona setmana a tots!

La casa a les locucions angleses III.

Deixa un comentari

Segueixo avui amb les locucions que tenen a veure amb el tema de la casa en anglès perquè inevitablement a finals de novembre em toca pagar derrames al pis dels pares i la gran factura em fa venir malsons. Per això tinc el cap posat en el tema de l’habitatge.
I és que el manteniment dels edificis és extremadament necessari però és quelcom que els que vivim de lloguer no hem d’afrontar perquè corre a càrrec dels propietaris. Alguns, com ja us podeu imaginar, el que fan és apujar els lloguers als inquilins si han de fer front a les derrames. I encara bo que després d’anys d’estira i arronses finalment es va aprovar una llei per a moderar la pujada dels lloguers. Ara els propietaris no poden augmentar el que cobren si no hi ha una millora demostrable i significativa a la superfície d’habitatge. Ja podien haver canviat la llei abans! A mi el darrer increment del lloguer em va fer deixar els cursos d’àrab perquè els cent euros al mes més que em va demanar el propietari em van fer mal de debò.
Com ja sabreu, ara els partits de dreta intentaran fer marxa enrere a aquesta llei.
Amb els problemes que comporten els lloguers a temps parcials i les barbaritats que s’arriben a demanar per pisos petits, no estranya gens que la gent d’aquí pugi pensar que el millor és hipotecar-se quan més jove millor. M’ho va dir també la filla del meu cosí de vint-i-un anys, que creu que el més segur per no llençar diners és accedir a un crèdit per comprar un pis. Em va sobtar que una noia tan jove es vulgui lligar a un indret i una ciutat quan en realitat és edat de volar. No obstant percebo una certa tendència de les generacions més joves a cercar una estabilitat ràpida que els de la meva generació no van voler de seguida. O potser és que tampoc l’haguéssim pogut aconseguir. Quan jo tenia l’edat de la filla del meu cosí em va ser pràcticament impossible tenir feines ben pagades i de fet vaig decidir anar a viure a Alemanya perquè era un missió molt difícil emancipar-se dels pares i estudiar alhora.
Però no és aquest el tema que vull tocar avui. El que m’ocupa la ment aquest dijous són més locucions que tenen a veure amb la casa i la llar.
Recordeu com es deia començar la casa per la teulada en alemany? La locució us la vaig explicar fa dues setmanes al post. Doncs bé, avui començo amb tres expressions que porten la paraula “roof” teulat. La primera és molt positiva i és “ to raise the roof” que literalment és aixecar el sostre. Diríem que aixequem el sostre quan fem quelcom que provoca aplaudiment. El discurs del “people’s budget” de Lloyd George cap al 1909 va aixecar el sostre perquè va demanar un increment brutal dels impostos dels rics per evitar la fam i les penúries econòmiques dels pobres.
I com us podeu imaginar el “people’s budget” o pressupost de la gent, va fer que els aristòcrates anglesos “hit the roof” o com també diuen “went through the roof”, que s’enfurismessin. Literalment les expressions volen dir o bé colpejar el teulat o travessar el teulat. Vindria a ser el que els nostres veïns ibèrics anomenen “subirse por las paredes”. “To hit the roof” significa emprenyar-se de valent.
En aquesta mateixa entrada i en algunes anteriors ja vaig comentar que els preus dels lloguers s’havien enfilat moltíssim. Nosaltres diríem que els lloguers estan pels núvols però de fet això ja no és notícia. Ara el que és notícia és l’apujada de preu de la llum. Doncs bé, en anglès diríem que els preus “ have gone through the roof”, que han travessat el teulat. El contrari seria el que ha passat amb les hipoteques que estan a mínims històrics. És a dir que “have fallen through the floor” han caigut al terra.
I quan un és un bala perduda i es dedica a sortir massa de nits, beure i passar-s’ho bé, llavors els anglesos diuen que aquesta persona “is out on the tiles” que és fora a les teules. De fet “tile” tant pot voler dir rajola com teula però si la locució és “on the tiles” se suposa que es refereix a les del teulat. I “to be out on the tiles “ i beure no és saludable com tampoc ho és fumar com un carreter o com ho expressen els anglesos “to smoke like a chimney” fumar com una xemeneia.
Si una persona ve d’una família pobre i no ha rebut ni gaire educació és diu que la persona és “out of the gutter” que ha sortit de la canalera i quan algú fa un esforç per aconseguir quelcom altre cop, llavors els anglesos diuen “to be determined to pull oneself out of the gutter”, que un està disposat a sortir de la canalera.
I els que generalment “are on the tiles” acaben perdent diners o llençant-los. Això s’expressaria amb la locució “go down the drain” anar eixidiu avall. O sigui que és com si quelcom anés clavegueram avall. Si un guanya la loteria i després s’ho gasta tot al casino, llavors podem dir que la fortuna que havia guanyat ha anat “down the drain”.
Els que són “out of the gutter” i venen de circumstàncies difícils i famílies pobres solen estar prims per falta de menjar. Quan una persona està com un fideu els britànics diuen que està “drainpipe thin” o prim com una canonada d’eixidiu o desguàs.
Per avui ja en tenim unes quantes. Espero que us siguin útils i si no parleu sovint en anglès, espero que si més no hagin despertat la vostra curiositat sobre aquesta llengua tan acolorida que no em cansaré mai d’escoltar. Bona setmana a tots.

Les Borges Blanques: un indret autèntic.

Deixa un comentari

Avui us vull parlar d’un municipi amb el que estic indirectament vinculada des de fa anys però que conec millor a través de les històries que n’he escoltat des de casa, que no pas per haver-m’hi passejat i haver-hi anat el que cal per conèixer-lo suficientment bé.
Les Borges Blanques és la capital de les Garrigues i està situada al final de la plana de Lleida en una zona de secà però que tenint prop el canal d’Urgell és suficientment humit per ser bona per conrear-hi fruites i verdures. Fins i tot per a qui no hi ha estat mai, el nom de Borges no pot ser un desconegut perquè aquest racó de pau i tranquil·litat de Lleida és famós per la seva producció d’oli d’alta qualitat. Les Borges són el bressol de l’or líquid més necessari per l’home, el greix saludable per excel·lència que fa els aliments més saborosos i per tant de més bon menjar. I de fet el que ara ens sembla una localitat petita i serena va ser durant el segle XIX el centre neuràlgic del comerç de l’oli, que es va desplaçar d’Itàlia cap a les Garrigues quan la primera i segona Guerra Mundials van fer minvar la producció de l’oli allà. Tot i que els italians exporten oli arreu del món, durant anys han comprat el nostre de les Borges per millorar la qualitat del seu. Us ho cregueu o no, durant el segle XIX a les Borges s’hi van posar bars, casinos, bancs i establiments d’oci perquè l’oli havia portat una immensa riquesa al municipi. Tot es va acabar però quan el sector agrícola va entrar en crisi i la producció d’oli va disminuir. Això el fa encara més valuós perquè és difícil d’obtenir. L’oli El Terrall comercialitzat per la cooperativa de Sant Isidre només es ven a Barcelona al supermercat Plusfresc.
Tanmateix, com que mai no he tastat cap oli millor que el de les Borges fet i produït allí, una excursió a aquest municipi es fa indispensable per abastir-se del preuat or líquid. Cert que tenint família allà que va i ve, me’l poden dur. Però si me’l porten em cal una altra excusa per arribar-me a fer el nas a les Borges i el voltant de les Borges i llavors perdria l’oportunitat de passar un dia a un d’aquells indrets on un pot deixar els nervis de la ciutat de banda perquè a les Borges no hi ha estrès.
De les Borges us en puc explicar el que en sé dels relats de la mare, el meu oncle i les cosines de la mare. Que fa seixanta anys hi feia molt de fred a l’hivern i molta calor a l’estiu. Que un cop a la setmana hi passava un carro amb peix de Tarragona per tal que els borgencs poguessin menjar productes del mar. Que com a altres pobles no es tancaven les portes perquè de lladres no n’hi havia i que Borges va tenir una piscina de 50 metres que devia ser l’enveja de tota la comarca.
El que no ha canviat de les Borges de llavors és que la vida del municipi s’articula al voltant del Terrall. El Terrall ara és una zona enjardinada amb dues enormes basses d’aigua on hi neden peixos i s’hi veuen ànecs i fins i tot cignes. Bé, ara mateix de cignes només n’hi ha un però m’han dit que ja n’han comprat un altre per no deixar-lo solitari.
Les basses del Terral eren en principi només una i en els seu origen quedava apartada del nucli urbà. Servia per recollir l’aigua de pluja dels carrers propers i així el bestiar del poble tenia un abeurador. A principis del segle XX es va enjardinar el terreny del voltant i llavors el Terrall es va convertir en el centre de trobada de la gent del poble. Els joves hi anaven a conèixer els nois i noies que els agradaven, els avis a fer la xerrada amb els contemporanis i els infants a jugar-hi.
Les Borges de la ninesa de la meva mare eren d’hiverns gèlids. Les basses del Terrall es gelaven i molts nens (o com n’hi diuen a Borges) xiquets, hi anaven a córrer per sobre o fins i tot algun més agosarat havia arribat a anar-hi en bicicleta sense pensar en el perill que suposava que es trenqués el gel. De fet sé del cert que una persona del poble es va comprar una escopeta de bales de sal per disparar als nens que ho feien i treure’ls la mala costum de jugar en un lloc tan perillós. Jo fins la setmana passada no sabia que hi havia escopetes que podien disparar bales de sal i encara menys que el tret, si t’encertava, provocava una coïssor intensa durant si més no unes quantes hores. Tanmateix era un efecte colateral necessari per evitar alguna desgràcia més gran.
El Terrall d’avui és una zona de descans i pau que ofereix l’oportunitat de fer un cafè tot contemplant els ànecs xipollejant a l’aigua i la mainada amunt i avall enjogassada. Prop del Terral s’hi troba la biblioteca municipal amb una moderna façana decorada per qui va ser l’alcaldessa del municipi. Si el que voleu és una mica d’esport al Poliesportiu Municipal Francesc Macià potser trobareu alguna activitat que us faci el pes. I per als que ens agrada caminar de les Borges es pot anar als bessons, un turó amb una vista espectacular al paisatge típic de les Garrigues.
El que no ens podem perdre en tot cas és el parc temàtic de l’oli per acabar d’aprendre el que cal de la seva producció a la comarca.
Parlava fa poc amb la família a un dels restaurants de les Borges prop del Terral i va sortir a la conversa que als mateixos borgencs els sembla que s’han quedat una mica enrere en alguns aspectes. El cert és que les comarques d’interior semblen anar sempre a remolc de les de la costa, on la indústria i el turisme sempre impulsen l’economia. Potser sí que a les Garrigues els cal un pèl d’impuls. Lleida ha fet un esforç per destacar les seves ofertes culturals i esportives i els seus bells paisatges naturals i crec que se n’està sortint pro bé. Potser els borgencs voldrien més moviment i infraestructura a la localitat. Jo però soc partidària, potser una mica per romanticisme, de que cal mantenir alguns indrets el més genuïns possibles i per això mateix a mi les Borges ja m’abelleix tal i com és. S’hi fa un oli excel·lent, s’hi produeix un pa de ronyó típic de la zona que és deliciós sobre tot acompanyat d’un bon embotit d’una de les cansaladeries del poble o d’un parell d’olives arbequines i té una plaça dels porxos tan bonica i polida amb uns carrerons del voltant tan ben cuidats, menuts i polits, que no voldria que res canviés.
Per a qui no sabeu el que és el pa de ronyó o pa petit, és un pa cuit amb llenya i amb molta flama que fa que al pa li surtin una espècie de bonys i que s’assembli a un ronyó. És un pa tendríssim que cal comprar quan s’hi va. Aquest darrer cop ho no me n’he pogut endur perquè m’hi he acostat en dia festiu. Però a més de l’obligatòria visita a la botiga del sindicat, us recomano que visiteu el forn i en compreu. Tampoc podeu deixar de tastar la botifarra de les Borges que tot i no ser recomanable pel colesterol sí que ho és pel paladar i a aquest cal mimar-lo un parell de cops l’any.
I per si les Borges encara no us sembla prou pintoresc us he d’explicar una altra cosa d’aquesta localitat que me la fa d’allò més castís. Era costum del poble de batejar cada casa i cada família amb una mena de sobrenom que no tenia res a veure amb els cognoms. Així doncs la meva mare, la meva padrina i el meu oncle encara parlaven de la gent del poble com “a cal Marino” o els de “cal Butxaquer” o els de “cal Mitja Armilla”, aquest darrer sobrenom sempre m’ha fet molta gràcia. La família de la mare pertanyia i pertany a “cal Nepra”. Una de les imatges que incloc avui és de l’edifici on vivien “els de cal Nepra”. Tant de bo no es perdi mai el costum de designar les famílies i llurs cases amb noms que tothom coneix. Tradicions com aquestes fan dels pobles localitats més humanes i humanitzades. Potser per això les Borges, tot i ser un pèl lluny per anar-hi sovint, és un indret que m’ha cridat sempre l’atenció perquè tinc la impressió que romandrà pràcticament igual i aquesta aparent i falsa manca de canvi proporciona una serenitat i pau.

Més expressions i eufemismes alemanys.

Deixa un comentari

Ja som a un no res de la castanyada, una festa força nostàlgica en què hem de pensar en els que ens han deixat i preparem els panellets per tal que les ànimes dels que ja no hi són se’n puguin alimentar. De fet l’1 de novembre també és una festa pagana d’origen celta perquè celebra l’any nou celta que comença la nit del 31d’octubre al primer dia de novembre. La festa s’anomenava Samhain i coincidia amb el final de les collites. Recordeu que ja vaig comentar en un post anterior que el Sant Martí també se celebrava quan s’acabava l’època de la verema. D’aquí que els pares de l’església volguessin reconvertir al cristianisme el Samhain fent-lo el Tots Sants. La celebració cristiana del Tots Sants es celebrava el 13 de maig fins que el Papa Gregori III ho va canviar.
I aquest any tindrem un bonic principi d’any nou celta. Així com la primavera passada no va ser gaire lluïda i l’estiu va trigar a fer-se notar, si més no la tardor ens ha portat un parell de dies de sol preciosos que s’han pogut aprofitar bé. Aquí és clar, perquè a Holanda i a Alemanya la temperatura ja ha baixat i un amic meu m’ha enviat una foto de la seva calefacció de llenya encesa ja per primera vegada aquesta temporada. Realment hi ha dues coses del nostre país que són immillorables: el clima i el menjar. Repassava fa poc mentalment amb la meva parella quins eren els plats alemanys que més a gust em menjava i tristament n’hi havia pocs. I és que aquí podem preparar amb pocs diners àpats molt nutritius i saborosos plens de vitamines i molt sans que a altres països no es poden fer per manca de matèria prima de qualitat. Recordo que els anys que vaig passar a Alemanya, una setmana abans de venir ja se’m feia la boca aigua pensant en tot el bon menjar que trobaria aquí.
Però no voldria donar la impressió que poc del que posen els alemanys a la taula val res perquè no és així. El pa per exemple és una delícia perquè el fan de moltes maneres diferents amb cereals variats i per si sol constitueix un aliment molt ric.
I evidentment els alemanys són famosos per les seves cerveses, que per ells són pa líquid. La primera expressió de la que us vull parlar avui té a veure amb la cervesa. És la de “das schlägt dem Fass den Boden aus” que seria com això trenca el barril pel terra. Es fa de difícil traduir però potser s’entén més si es cerca quin és l’origen d’aquesta expressió. Geogràficament va sorgir a Baviera on hi havia una normativa per produir cervesa que controlava els ingredients que s’hi podia posar i els que no. I si algú s’adonava que la beguda no mantenia tota la puresa que calia, llavors es trencava el barril al terra i s’escampava el líquid per tal que no es pogués beure. I òbviament els que havien produït la cervesa s’enduien una bona decepció. Per aquest motiu quan un està molt desencisat s’expressa a través d’aquesta locució.
I si un o una beu massa cervesa patirà una sèrie d’efectes secundaris molt desagradables que poden anar des d’una visió borrosa i dificultat per pensar amb claredat fins a tenir l’estomac remogut i haver d’anar a treure el que s’ha ingerit. Curiosament els alemanys tenen diverses expressions idiomàtiques per no haver d’utilitzar el verb “kotzen” o “erbrechen”, més formal, que volen dir vomitar. Si hem tret el menjar el que ells diuen és “sich das Essen durch den Kopf gehen lassen” que literalment vol dir deixar passar el menjar pel cap. Té doble sentit perquè “sich etwas durch den Kopf gehen lassen” vol dir reflexionar sobre quelcom. El que passa és que quan ho fem servir amb el menjar, sovint indica que se’ns ha posat del tot malament. El mateix vol dir la locució “das Frühstück wieder sehen” que literalment significa tornar a veure l’esmorzar. Encara menys transparent és l’expressió “mit dem grössen weiβen Telefon sprechen”, parlar amb el gran telèfon blanc. Supsoso que el telèfon blanc es refereix al contenidor de l’inodor que sembla un enorme auricular si hi volem posar imaginació i ser d’allò més indirecte.
Òbviament per a qui estigui aprenent alemany el més adequat és començar amb els verbs que designen exactament les realitats que volem anomenar. Aprendre qualsevol de les expressions citades aquí abans de saber els verbs “kotzen” oder “erbrechen” seria començar la casa per la teulada, o com en diuen els alemanys “das Pferd von hinten umzäumen”, és a dir posar la tanca pel cavall i fer-ho començant pel darrere.
I quan una persona no s’adona en absolut del que passa al seu voltant llavors els alemanys diuen que té “Tomaten auf den Augen” tomàquets als ulls.
Si una cosa ens sembla completament increïble o una bajanada, llavors els alemanys diuen que les gallines riuen “da lachen ja die Hühner”.
Però hi ha una expressió que vaig sentir centenars de vegades quan vivia a Alemanya i que equivaldria a un “ja no ve d’aquí”. Per exemple, quan una persona té moltes despeses i n’hi cau una de més petita llavors diríem que per aquesta despesa “ja no ve d’aquí”. Ells ho expressen dient “das macht den Kohl nicht fett”.
“Koh” és la col i amb el “Kohl” de l’expressió ens referim a una menja molt típica i econòmica feta amb aquesta verdura. La locució vol dir que tal o tal cosa ja no fa la col greixosa o el plat fet amb col greixós, és a dir que no varia substancialment el plat. Per exemple, quan una persona ja es desdinera pels Nadals amb els regals i els àpats, llavors ja no ve d’una mica i no cal que es posi a comptar si en comptes de Codorniu ha de comprar un Parxet per estalviar una mica perquè amb el dispendi total trenta euros amunt o avall ja ni es noten.
Jo aquest any no crec pas que em gasti pas gaires diners pel Nadal. De regals n’he de comprar pocs i pel que fa als àpats penso que no faré res diferent del que faig normalment. Del que sí gaudiré és d’un bon caldo i una escudella que potser no tindran tots els ingredients de la tradicional però serà tot i així saborosa, nutritiva, no gens cara i relativament sana perquè no vull ni acabar amb indigestions per festes ni havent de parlar amb el gran telèfon blanc.
Bona setmana a tots.