Avui us vull parlar d’un municipi amb el que estic indirectament vinculada des de fa anys però que conec millor a través de les històries que n’he escoltat des de casa, que no pas per haver-m’hi passejat i haver-hi anat el que cal per conèixer-lo suficientment bé.
Les Borges Blanques és la capital de les Garrigues i està situada al final de la plana de Lleida en una zona de secà però que tenint prop el canal d’Urgell és suficientment humit per ser bona per conrear-hi fruites i verdures. Fins i tot per a qui no hi ha estat mai, el nom de Borges no pot ser un desconegut perquè aquest racó de pau i tranquil·litat de Lleida és famós per la seva producció d’oli d’alta qualitat. Les Borges són el bressol de l’or líquid més necessari per l’home, el greix saludable per excel·lència que fa els aliments més saborosos i per tant de més bon menjar. I de fet el que ara ens sembla una localitat petita i serena va ser durant el segle XIX el centre neuràlgic del comerç de l’oli, que es va desplaçar d’Itàlia cap a les Garrigues quan la primera i segona Guerra Mundials van fer minvar la producció de l’oli allà. Tot i que els italians exporten oli arreu del món, durant anys han comprat el nostre de les Borges per millorar la qualitat del seu. Us ho cregueu o no, durant el segle XIX a les Borges s’hi van posar bars, casinos, bancs i establiments d’oci perquè l’oli havia portat una immensa riquesa al municipi. Tot es va acabar però quan el sector agrícola va entrar en crisi i la producció d’oli va disminuir. Això el fa encara més valuós perquè és difícil d’obtenir. L’oli El Terrall comercialitzat per la cooperativa de Sant Isidre només es ven a Barcelona al supermercat Plusfresc.
Tanmateix, com que mai no he tastat cap oli millor que el de les Borges fet i produït allí, una excursió a aquest municipi es fa indispensable per abastir-se del preuat or líquid. Cert que tenint família allà que va i ve, me’l poden dur. Però si me’l porten em cal una altra excusa per arribar-me a fer el nas a les Borges i el voltant de les Borges i llavors perdria l’oportunitat de passar un dia a un d’aquells indrets on un pot deixar els nervis de la ciutat de banda perquè a les Borges no hi ha estrès.
De les Borges us en puc explicar el que en sé dels relats de la mare, el meu oncle i les cosines de la mare. Que fa seixanta anys hi feia molt de fred a l’hivern i molta calor a l’estiu. Que un cop a la setmana hi passava un carro amb peix de Tarragona per tal que els borgencs poguessin menjar productes del mar. Que com a altres pobles no es tancaven les portes perquè de lladres no n’hi havia i que Borges va tenir una piscina de 50 metres que devia ser l’enveja de tota la comarca.
El que no ha canviat de les Borges de llavors és que la vida del municipi s’articula al voltant del Terrall. El Terrall ara és una zona enjardinada amb dues enormes basses d’aigua on hi neden peixos i s’hi veuen ànecs i fins i tot cignes. Bé, ara mateix de cignes només n’hi ha un però m’han dit que ja n’han comprat un altre per no deixar-lo solitari.
Les basses del Terral eren en principi només una i en els seu origen quedava apartada del nucli urbà. Servia per recollir l’aigua de pluja dels carrers propers i així el bestiar del poble tenia un abeurador. A principis del segle XX es va enjardinar el terreny del voltant i llavors el Terrall es va convertir en el centre de trobada de la gent del poble. Els joves hi anaven a conèixer els nois i noies que els agradaven, els avis a fer la xerrada amb els contemporanis i els infants a jugar-hi.
Les Borges de la ninesa de la meva mare eren d’hiverns gèlids. Les basses del Terrall es gelaven i molts nens (o com n’hi diuen a Borges) xiquets, hi anaven a córrer per sobre o fins i tot algun més agosarat havia arribat a anar-hi en bicicleta sense pensar en el perill que suposava que es trenqués el gel. De fet sé del cert que una persona del poble es va comprar una escopeta de bales de sal per disparar als nens que ho feien i treure’ls la mala costum de jugar en un lloc tan perillós. Jo fins la setmana passada no sabia que hi havia escopetes que podien disparar bales de sal i encara menys que el tret, si t’encertava, provocava una coïssor intensa durant si més no unes quantes hores. Tanmateix era un efecte colateral necessari per evitar alguna desgràcia més gran.
El Terrall d’avui és una zona de descans i pau que ofereix l’oportunitat de fer un cafè tot contemplant els ànecs xipollejant a l’aigua i la mainada amunt i avall enjogassada. Prop del Terral s’hi troba la biblioteca municipal amb una moderna façana decorada per qui va ser l’alcaldessa del municipi. Si el que voleu és una mica d’esport al Poliesportiu Municipal Francesc Macià potser trobareu alguna activitat que us faci el pes. I per als que ens agrada caminar de les Borges es pot anar als bessons, un turó amb una vista espectacular al paisatge típic de les Garrigues.
El que no ens podem perdre en tot cas és el parc temàtic de l’oli per acabar d’aprendre el que cal de la seva producció a la comarca.
Parlava fa poc amb la família a un dels restaurants de les Borges prop del Terral i va sortir a la conversa que als mateixos borgencs els sembla que s’han quedat una mica enrere en alguns aspectes. El cert és que les comarques d’interior semblen anar sempre a remolc de les de la costa, on la indústria i el turisme sempre impulsen l’economia. Potser sí que a les Garrigues els cal un pèl d’impuls. Lleida ha fet un esforç per destacar les seves ofertes culturals i esportives i els seus bells paisatges naturals i crec que se n’està sortint pro bé. Potser els borgencs voldrien més moviment i infraestructura a la localitat. Jo però soc partidària, potser una mica per romanticisme, de que cal mantenir alguns indrets el més genuïns possibles i per això mateix a mi les Borges ja m’abelleix tal i com és. S’hi fa un oli excel·lent, s’hi produeix un pa de ronyó típic de la zona que és deliciós sobre tot acompanyat d’un bon embotit d’una de les cansaladeries del poble o d’un parell d’olives arbequines i té una plaça dels porxos tan bonica i polida amb uns carrerons del voltant tan ben cuidats, menuts i polits, que no voldria que res canviés.
Per a qui no sabeu el que és el pa de ronyó o pa petit, és un pa cuit amb llenya i amb molta flama que fa que al pa li surtin una espècie de bonys i que s’assembli a un ronyó. És un pa tendríssim que cal comprar quan s’hi va. Aquest darrer cop ho no me n’he pogut endur perquè m’hi he acostat en dia festiu. Però a més de l’obligatòria visita a la botiga del sindicat, us recomano que visiteu el forn i en compreu. Tampoc podeu deixar de tastar la botifarra de les Borges que tot i no ser recomanable pel colesterol sí que ho és pel paladar i a aquest cal mimar-lo un parell de cops l’any.
I per si les Borges encara no us sembla prou pintoresc us he d’explicar una altra cosa d’aquesta localitat que me la fa d’allò més castís. Era costum del poble de batejar cada casa i cada família amb una mena de sobrenom que no tenia res a veure amb els cognoms. Així doncs la meva mare, la meva padrina i el meu oncle encara parlaven de la gent del poble com “a cal Marino” o els de “cal Butxaquer” o els de “cal Mitja Armilla”, aquest darrer sobrenom sempre m’ha fet molta gràcia. La família de la mare pertanyia i pertany a “cal Nepra”. Una de les imatges que incloc avui és de l’edifici on vivien “els de cal Nepra”. Tant de bo no es perdi mai el costum de designar les famílies i llurs cases amb noms que tothom coneix. Tradicions com aquestes fan dels pobles localitats més humanes i humanitzades. Potser per això les Borges, tot i ser un pèl lluny per anar-hi sovint, és un indret que m’ha cridat sempre l’atenció perquè tinc la impressió que romandrà pràcticament igual i aquesta aparent i falsa manca de canvi proporciona una serenitat i pau.