Retorno avui al meu bocinet de paradís per explicar-vos-en un parell de coses més. I quan dic bocí de paradís qui ja em coneix sap perfectament que estic parlant de Tossa de Mar. Avui però m’agradaria concentrar-me una mica en la seva història més llunyana i més concretament en el seu origen i l’evolució del nom amb que coneixem avui aquesta vila.
Sembla que els primers assentaments ibers de la vila daten del segle IV abans de Crist. Coromines de fet opinava que el nom de Tossa provenia del basc “iturri” que volia dir “font” i això explicaria la posterior llatinització “Turissa” que coincidia amb el nom d’una localitat de Navarra. La llengua dels poblats i tribus ibèriques només ha sobreviscut en el basc i en topònims i reconstruir una història anterior a la romana es fa molt difícil perquè historiadors, arqueòlegs i etnògrafs han de formular hipòtesis a partir d’estris, indumentària i inscripcions rudimentàries i mites i llegendes recollides molt segles després dels esdeveniments que volen datar. Rafael Lapesa ja recorda en la seva gran obra “historia de la lengua espanyola” que l’única relació que podem establir amb certesa entre el basc i l’ibèric – que devia consistir en una varietat de dialectes – és que tant la llengua dels ibèrics com la basca no tenen ni /r/ ni /f/ inicials. A més tant l’iber com el basc mostren la presència del sufix -tar en gentilicis i la existència d’un pronom -en fa pensar en la terminació del genitiu basc. A més d’això tenim els toponímics començats en ili- com el de Ilerda que va donar pas a Lleida. Tots aquests es consideren d’origen ibèric per la seva similitud amb els bascs iri-, uli-, i uri- que volien dir “ciutat”. Tanmateix és un passat tan llunyà que tot són especulacions. El cert és que del segle I al III després de Crist ens trobem en l’àrea de Tossa assentaments romans i que en els mosaics de la vil·la romana dels Ametllers apareix la primera inscripció amb el nom de Tossa com a “Turissa”.
La vil·la romana dels Ametllers va ser descoberta el 1914 mentre es feia una obra a l’Avinguda del Pelegrí. El que llavors era metge del poble va notar quelcom d’extraordinari en el terreny que s’havia aixecat i ell mateix amb ajut d’un vilatà a qui anomenaven “carinyu” van anar desenterrant el que havia estat una residència senyorial al més pur estil romà. I és que aquell amo d’aquella vil·la no tenia gens de mal gust perquè va situar la seva residència en un indret amb vistes a la badia de Tossa. Un punt molt estratègic. La vil·la romana dels Ametllers constava d’una “pars rústica” i una “pars urbana”. El tros de terreny urbà era pel propietari i la seva família i tenia dos jardins, un al nord i un al sud i termes. A més també hi havia dues piscines, una per l’estiu i una amb calefacció per l’hivern. Qui pogués viure en el luxe d’aquella antiga vil·la oi? Per si el luxe no sembla poc, la residència disposava de cambres pels convidats i menjadors exteriors. Les habitacions estaven decorades amb mosaics i en una d’elles es trobà la inscripció amb el nom de “Turissia”.
La “pars rústica” era el terreny en què s’explotaven els productes agrícoles i ramaders.
Us imagineu una gran casa d’aquest estil amb vistes a la badia de Tossa? Què més es podia demanar a la vida?
Tossa va anar una mica d’unes mans a altres durant un temps. El 966 el comte Miró de Barcelona va entregar la vall de Tossa al monestir de Ripoll i el 992 el comte Borrell II confirmà la donació. Òbviament als habitants de Tossa no els van demanar el parer. El topònim de Tossa apareix altre cop documentat el 1158 en una carta però de “Turissia” ha passat a ser “Torsa”. Posteriorment el nom es retocà i es tornà a llatinitzar fent-lo “Tursia”. El 1240 el nom però havia passat a ser “Tursa”. A la darreria del segle XIII que Tossa ja es designa amb el seu nom actual. Del 1365 al 1370 es parla del “castell de Tossa” però el 1372 Jaume II va donar la jurisdicció criminal de la vila a Horta de Montcada i en els documents hi fa constar altre cop “Tursia”. Quin desgavell de noms pensareu, oi? Doncs sí. No va ser fins començaments del segle XIX que a Tossa se li va afegir això de “de Mar” i va ser per recomanació de la mestra nacional Pepita Riera que volia distingir la població de Tona.
Tossa va tenir tants noms com propietaris perquè durant l’Edat Mitjana va passar d’unes mans a unes altres com si res. Podríem però dir que Tossa va néixer com a població el 1187 quan l’abat de Ripoll va establir els usatges i costums dels habitants en fundar el castell de la vila en el Mont Guardi i la Parròquia de Sant Vicenç de Torsa. Molt probablement a partir d’aquest moment es va permetre als tossencs tenir casa dins i fora del recinte i de fer el que volguessin amb els seus bens i el que els vilatans havien de pagar per any es reduïa a una gallina.
La història del poder del bisbat de Ripoll sobre Tossa també és llarga però resumint-la cal destacar que des del 1189 fins al 1784 els tossencs van fer estira i arronsa per no pagar algunes de les delmes que en altres indrets ja no es pagaven però que encara s’exigia als tossencs.
Tanmateix avui no em volia estendre escrivint sobre la història de la població en època medieval perquè això ja serà per un altre blog, sinó il·lustrar com de divers a estat el nom de Tossa fins a quedar-se amb l’actual i com ha passat, a l’igual que altres indrets de Catalunya, d’unes mans a altres fins a independitzar-se de qualsevol senyor.
Vull acabar recordant lo bell que és aquest municipi que, com ja vaig esmentar en un anterior post, fa de mal entrar i de pitjor sortir. Tossa ara, just arribat el desembre, es converteix en un altre paradís de tranquil·litat on només queden els vilatans i alguns pixapins enamorats del poble fins al moll de l’os que escapen del soroll de la ciutat fins i tot quan la vila entra en estat de letargia.
Bona setmana a tots!