Com ja potser heu observat sovint escric en l’apartat de curiositats lingüístiques sobre frases idiomàtiques que em venen al cap segons el que m’ocupa a mi en un moment determinat.
Ara ja fa setmanes que la situació a Alemanya degut a la Covid-19 ha arribat a uns extrems insostenibles. Desgraciadament hi ha encara un percentatge relativament baix de la població vacunada amb la pauta completa. Evidentment la taxa de vacunació és diferent segons la Land però n’hi ha alguna com Saxònia on només s’arriba a un 58% de vacunats. En aquests moments els ingressos a la UCI són tan nombrosos a Alemanya que s’ha arribat a una situació molt delicada: alguns pacients s’han de traslladar amb helicòpter a una altra regió per proporcionar-los el llit que els cal. El pitjor de tot és que la immensa majoria dels hospitalitzats greus són no malalts que no s’han volgut vacunar i ara els sistema ha de fer un esforç important per salvar-los quan ells no s’han protegit tot i tenir-ne els mitjans.
Per aquest motiu es vol tirar endavant el projecte d’obligatorietat de la vacuna de la Covid-19 a Alemanya. Però és difícil, està clar, perquè la coalició del semàfor —així s’anomena a la coalició entre SPD, FDP i els verds—fent honor als seus colors, s’ha de posar del tot d’acord. Com ja va esmentar un polític alemany “la llibertat sense responsabilitat es pot anomenar en el millor dels casos egoisme”. Amb llibertat es referia a la llibertat personal dels que no es volen vacunar i amb responsabilitat es referia a la que té l’individu vers la societat.
Els alemanys han decidit que han tingut prou consideració amb els no vacunats, ara els toca no tenir-la per protegir els vacunats. I em sembla bé.
Doncs amb tot aquest allau de notícies sobre aquest virus maleït i els estralls que ha provocat mundialment i ara en especial als veïns europeus, evidentment aquesta setmana el tema de les malalties em balla pel cap i us vull transmetre un parell de locucions que tenen a veure amb elles.
La primera és la de “doomsday virus” és a dir un virus del dia del judici final. Se’n diu així d’un virus capaç de matar milions de persones en poc temps. L’Ebola és un virus que els britànics anomenarien “doomsday virus”. Jo cada cop soc més pessimista i veient com d’egoistes som els humans que hem demostrat no ser capaços de canviar els nostres hàbits els més mínim per tal d’evitar un mal major, pràcticament estic convençuda que el covid-19 pot acabar produint una mutació altament letal que nosaltres no sabrem controlar per falta de disciplina.
Quan els anglesos tenen alguna molèstia que pot estar causada per un virus o bacteri però que no és gaire important sovint l’anomenen “bug” que es pot traduir com a insecte, bestiola o microbi. Quan no estan del tot fins diuen “I’ve got a bug” tinc un microbi. Quan els agafa per un passatemps molt fort és com si es posessin malalts i llavors diuen “ I’ve got the reading bug”, he agafat el microbi del llegir. És el que els nostres veïns anomenarien “el gusanillo”.
I molt més que curiós em sembla el fet que la llengua anglesa tingui el que s’anomena “sick-building syndrome” o síndrome de l’edifici malalt que designa una afecció causada per la pols que s’acumula a les pantalles d’ordinadors i televisors i que pot ocasionar picor d’ulls i nas congestionat com si d’una reacció al·lèrgica es tractés. De fet el síndrome s’anomena així perquè els edificis antics poden provocar aquests símptomes a persones amb alguna al·lèrgia.
De síndromes a la llengua anglesa n’hi ha molts, recordeu el de “dead grand-mother”? Doncs els britànics també tenen el “economy-class syndrome”, el síndrome de la classe econòmica que no és altra cosa que un eufemisme per designar la trombosis ocasionada per haver d’estar assegut durant moltes hores en un avió sense moure les cames. I és que potser ja sabreu que les persones amb problemes vascular de vegades s’han d’endur injeccions amb anticoagulants per vols molt llargs. Això mateix ja em fa passar les ganes de viatjar a països remots. El vol més llarg que he fet mai ha estat Barcelona Nova-York i les vuit hores se’m van fer eternes!
La llengua anglesa és tan exhaustiva que ha creat fins i tot la locució “dying-baby syndrome” que s’aplica al fenomen que passa quan els reporters són incapaços de mantenir-se objectius en descriure moments colpidors que ells mateixos han presenciat.
I si algú és inexpert i s’ha comprat un aparell nou i no sap fer-lo servir els anglesos diuen que la persona té “teething problems” és a dir problemes de dentició. Un pot tenir “teething problems” avui dia fins i tot amb una impressora. I si no pregunteu-m’ho a mi que la penúltima impressora que vaig comprar no l’entenia ningú, ni es connectava al wifi ni volia imprimir documents Doc i vaig acabar esbrinant per casualitat que només imprimia el que volia si seleccionava una altra impressora que no era ella. Devia tenir problemes de doble personalitat? Com que les màquines avui dia són tan complexes!
Al final he acabat retornant la impressora perquè el propi programa que requeria es penjava sovint i jo havia d’anar al pakistanès a imprimir… de la revolució tecnològica ja us en parlaré un altre dia.
Com a darrera locució d’avui us vull comentar la de “serial sickies” els malalts en sèrie que és com s’anomena als treballadors que sovint cauen en la temptació d’agafar-se un dia de festa del treball amb excusa d’alguna malaltia o afecció i que ho fan especialment en dilluns o divendres.
Jo en tot cas espero que vosaltres estigueu la mar després d’aquesta setmana amb dos festius. La veritat és que el cos ho agraeix.