Arriba la nostra diada, la celebració que omple els carrers de roses i llibres. Sense els segons el meu sant Jordi no ho seria. És el dia màgic perquè porto setmanes visitant llibrereries per veure quins llibres em podria finalment endur a casa amb descompte. Soc addicta, ho reconec. M’emociono amb els llibres que rescato del punt verd, amb els de segona mà que puc trobar a llocs com la EOI de Drassanes per un preu mòdic i amb els que em permeto comprar-me perquè els trio jo a les llibreries. Tres coses em tornen boja a la vida: l’olor del cafè acabat de moldre, la dels llibres nous i la de la fusta meravellosa.
L’afició pels llibres em va venir tard però fort. Tan fort, que em feia mal i encara me’n fa desprendre’m de les històries que m’havien agradat i que em van “moure” per dintre cada cop que canviava de casa. La darrera vegada que em vaig desprendre de 9 caixes de mudança plenes de llibres vaig sentir que una part de mi marxava amb elles.
Als 25 la meva mare em va demanar què volia pel meu aniversari i li vaig respondre “el diccionari Maria Moliner”. JO JA NO TENIA CURA. Ara, als meus 48 anys, encara penso que un àpat a un restaurant està molt bé, però l’efecte no dura mai tant com el d’un llibre que ens obre les portes a un món que no coneixem i ens fa veure la realitat des de diferents perspectives. Un llibre activa les nostres neurones mirall i crea noves connexions neuronals sense que ens calgui desembutxacar diners excessius ni viatjar a l’altre punta del món per enriquir-nos.
Em fa por el descuit a la lectura sí. Molt per ser sincera. Perquè hem après a consumir contingut digital en forma d’històries d’instagram i sèries en plataformes d’internet i hem descuidat que res d’això ens permet fer volar l’imaginació perquè quan jo llegeixo un llibre les cares dels personatges les creo jo i no algú per mi. Sabeu què m’agrada tantíssim de tenir llar pròpia? doncs que sé que no em caldrà ja mai més desprendre’m de llibre meravellosos com el d’Anne Donovan “Buddha da”, el de Dolors Borau “com una pedra”, el Josep Maria Serra “l’amor prohibit de la Gioconda”, el de Rafik Shcami: “der Sehnsucht der Schwalbe” o “und jetzt kommst du” d’Arno Frank i tants d’altres. A tots ells els dec no només bones estones sinó haver-me omplert d’històries i experiències que jo no tinc temps de viure. LLEGIR ÉS VIURE MIL VIDES DIFERENTS. FELIÇ SANT JORDI!
Som a portes d’un dels dies més bonics de l’any. El dia que ens omple els carrers de llibres que ens obren les portes a altres mons i roses amb la seva aroma que fa d’ungüent contra certes males olors que sovint percebem al voltant. Sant Jordi va matar el drac segons la llegenda. Jo, a qui li agraden tantíssim els animals la reescriuria i el deixaria viure com a mascota familiar i símbol de la màgia que ens porten els llibres. M’agrada fullejar-los, llegir-ne la sinopsis, acaronar-ne la tapa, sospesar-los i ensumar-los. Entre les coses que més m’abelleixen de la vida hi ha l’olor del cafè, la dels llibres i la de la fusta.
Un dels més grans plaers és anar a una llibreria i permetre’m el luxe d’escollir una nova novel·la que m’enduc després a casa amb la certesa que m’obrirà els ulls a una perspectiva que desconeixia fins encetar-la. Aquest any jo ja tinc una llista preparada de llibres que vull per sant Jordi tot i que me n’hauria d’estar perquè la meva situació laboral penja d’un fil. I tot i així dos o tres llibres segur que cauran perquè m’ajuden sovint a evadir-me de la realitat quan aquesta és un pèl crua.
I en honor a la nostra diada i al català, avui dedico el post altre cop a un parell de paraules nostres ben castisses, d’aquelles que quan surten a un llibre fan que s’encengui una neurona i provoqui una nova connexió.
La primera és un sinònim d’escletxa i és “retxillera”. És curiós que ambdues paraules tinguin el so “x” que és tan característic de la nostra llengua. La segona paraula em va agradar quan la vaig llegir perquè no la coneixia però espero no haver-la de fer servir mai més. La paraula és llemenera que vol dir que té a veure amb la “llémena” i aquesta no és res més que l’ou del poll, aquell insecte horrorós que s’instal·la còmodament al cabell de la gent per criar. La “llemenera” és el pinte de pues espesses que es fa servir per intentar emportar-se tots els ous de poll del cuir cabellut com sigui possible. Per a qui no ho sàpiga a primària els polls encara són una plaga i hi ha força nens que n’estan afectats. Fa uns anys fins i tot una companya d’escola en va agafar de la seva filla. Ens en vàrem mantenir tots i totes allunyades fins que ens va assegurar que s’havia desfet de la plaga.
La següent paraula també em va semblar curiosa. És “renoc”. “Renoc” és com s’anomena a l’animal que sembla que no es desenvolupi bé i que es tem que no arribi a ser mai bo per a res. Aquest és el sentit literal de la paraula. Però en sentit figurat es com es designa els homes vells i solters o també a les coses inútils. Em sembla molt pejoratiu i per això mateix trist.
I ara bé una paraula d’arrel grega probablement: “epítom” que és un resum d’una obra més extensa amb finalitats didàctiques.
“Garbellada” és un d’aquells substantius que m’ha robat el cor. Coneixem ben segur tots el mot “garbell” que designa un sedàs, aquell estri que fem servir per netejar quelcom d’impureses. I “garbellar” és l’acció de passar pel tamís quelcom per netejar-ho i deixar-ho lliure d’impureses. El participi, “garbellada”, es pot fer servir en sentir figurat com quan passem un filtre i destriem el que volem del que no. A les oposicions per exemple amb la primera garbellada més de la meitat dels candidats queden desqualificats. Aquí garbellada es podria fer servir com a sinònim de “prova”.
La darrera paraula d’avui és un dialectalisme del valencià però m’ha semblat molt útil i sé que el faré servir sovint, és “a balquena” que vol dir que n’hi ha de quelcom amb abundància. I una altra que m’ha enamorat és la de “a pèl i repèl” que vol dir completament. Nosaltres a la feina hem parlat de la nostra nova situació “a pèl i repèl”, l’hem analitzada i tornada a analitzar fins que tenim la sensació que ja no podem contemplar-la des de cap nova perspectiva. I per si alguna vegada us fa falta la traducció castellana de “de rebote” cal saber que en català-valencià és “de retop”.
M’acomiado avui amb una locució que he llegit nombroses vegades a la novel·la “El Laberint dels Esperits” de Carlos Ruiz Zafón. És “tocar l’ase”. L’havíeu sentida mai? Doncs vol dir “produir so amb la llengua al paladar per expressar contrarietat”, equival al que en espanyol s’anomena “chasquido”.
Amb tots els posts que he dedicat aquest any a l’anglès, el que potser ja comença a estar clar és que és una llengua que ha resultat de la barreja de moltes. De la llengua celta, que va ser la que es parlava a Anglaterra abans de la invasió germànica, no en queda gran cosa més que els rastres a la toponímia en rius com “Avon” i “Thames” i aquest darrer vol dir el riu negre i alguns noms de municipis com Kent i Devon que també són d’origen celta. Però a part d’això i alguns sufixos o infixos d’origen celta com -ing que trobem a Nottinghill, la influència celta és negligible en anglès. Potser podríem recalcar que la paraula d’origen gaèlic més productiva i usada en anglès és un préstec que ningú diria que ho és: la paraula “slogan”, relativament moderna.
La influència germànica en l’anglès fou important però tot i així durant un temps van conviure paraules del germànic amb les que van portar els vikings fins que una de les dues o bé va desaparèixer o bé va adquirir un sentit diferent. Recordem per exemple el verb “starve” que avui dia en alemany és “sterben”, morir i que va ser desplaçat pel viking “die” mentre que “starve” amb la seva evolució fonètica va passar a designar el morir d’inanició.
L’anglès té una infinitat de paraules que provenen dels normands que ja havien adoptat la llengua del territori que havien conquerit. Un exemple és la paraula “prison” que va passar a ser un sinònim de la que ja tenia l’anglès “jail”. També del normand són les paraules que designen la carn dels animals com “pork” o “beef”, mentre que típiques de l’anglès són “pig” i “cow”, els animals vius. De vegades alguna paraula no se sap ben bé d’on ha vingut. Aquest és el cas de la paraula “dog” que en anglès antic i provinent del germànic era “hound” però que va quedar especialitzada al gos de caça.
Si us fixeu, les paraules que l’anglès ha mantingut tendeixen a ser molt més curtes que les germàniques. “Die” és més curta que “sterben”, “sky” més curta que l’alemany “Himmel”, el famós verb “take” molt més curt que el “nehmen” germànic que ara ha sobreviscut en el verb “nim” en anglès en el seu significat de robar o furtar. Una gran aportació a l’anglès van ser l’adopció dels pronoms vikings “they and them”. I per si fos poca aquesta barreja, posteriorment a l’anglès s’hi van incorporar paraules del normand que provenien del llatí i així per exemple del llatí “bestia” va aparèixer l’anglés “bitch” que designa una gossa femella. La mateixa paraula llatina va donar en italià “biscia” que avui dia designa a la serp i ens ha donat a nosaltres la nostra paraula “bitxo”. Un altre exemple d’evolució lèxica a partir d’un préstec lingüístic seria la paraula “garbage” que prové del normand que la va adoptar de l’italià antic “garbuglio” que alhora provenia del verb llatí “bullire” en el sentit de bullir o fer bombolles.
L’anglès té una capacitat immensa per adoptar paraules d’altres idiomes i sembla ser que al segle XVI l’anglès ja tenia paraules provinents de més de 50 idiomes diferents. Però ja tornaré després als préstecs. Ara em vull centrar en les diverses possibilitats que té una llengua com l’anglès de generar material, és a dir paraules.
A més d’agafar-les d’altres idiomes les pot crear a partir d’una paraula ja existent al vocabulari a través de la derivació morfològica. Una paraula es deriva afegint-hi un prefix, infix o sufix. Es pot derivar a través del mètode de la conversió o formació zero i també es poden crear paraules a través de la combinació de dues paraules, la composició o la fusió o “blending”.
A l’anglès modern la derivació per afixació ha estat un mètode molt productiu i una gran part de les paraules formades són noms o adjectius. Dos dels sufixes usats amb més freqüència van ser -ness i -er. Així si tenim un adjectiu com “playful” que alhora es deriva del verb “play” afegint-hi el sufix -ness en fem un nom “playfulness”. De “whisper” tenim el que xiuxiueja, el “whisperer”. Per fer adjectius tenim el sufix -ed com en “worried” o bé el sufixe “y” com en “trendy”. “Able” també produeix adjectius com “fashionable”. Pel que fa als adverbis el rei és el sufix “ly” com en “quickly”. Un de menys productiu és “wise” com en “clockwise” que nosaltres nomes podríem traduir com “com un rellotje”. Per tal de formar verbs un sufix molt típic és “ise” o bé “ize” com en “hypnothise” o bé “recognise”. Pel que fa als prefixes en tenim uns quants per crear antònims com “dis”, de “dishonest”, “de” com en “deregulate”, il- com en “ilegal”, im- com en “impolite” i un- com en “unsatisfied”. Altres sufixes molt productius són el “re” que denota repetició com en “redo”, el “over” que vol dir massa com en “oversleep” que expressa que ens hem adormit i no hem arribat a temps, el “mis” que té el valor d’incorrecte com en “misunderstand” o “misread”, llegir malament.
Un altre típic mètode de derivació de paraules és la composició. De noms compostos en anglès n’hi ha molts. “pencil case”, “flowerpot”, “two-faced” etc. Aquests són casos de composició motivada, és a dir que són paraules compostes amb un sentit que podem deduir si sabem el significat de les dues paraules que formen la paraula composta. Però en d’altres casos hi ha paraules de les quals no en podem deduir el sentit encara que sapiguem el que volen dir cadascuna de les parts. Un exemple d’aquestes seria “wedlock” que no té res a veure amb el “lock” de tancar sinó que la paraula es refereix a les noces. Altres exemples de composició no motivada podrien ser “watershed” que conté “water” aigua i “shed” cobert, caseta o sopluig però que conjuntament fa referència a un període o esdeveniment que és important perquè representa un canvi en la manera de fer o pensar sobre una cosa. Certament el fet que Rússia hagi envaït Ucraïna ha estat un “watershed” per Europa perquè ens ha fet despertat d’un dolç somni de seguretat totalment irreal. Altres paraules compostes no motivades són “hotdog”, “honeymoon” o la paraula “coffee shop” tal i com s’utilitza a Holanda, on ja sabem que no s’hi pot anar a prendre cafè.
Les paraules compostes també poden estar formades per exemple d’un adjectiu i un nom com la paraula “freshman” que designa una persona en un primer any de carrera universitària o “far-fetched” que és un adjectiu que designa una realitat molt poc probable. També trobem paraules compostes d’un verb i una preposició com en “checkout” o “drawback” i aquesta darrera vol dir inconvenient.
La conversió o derivació zero és altament productiva en anglès com ja vaig comentar en un post anterior. Del nom aigua podem fer el verb regar sense afegir absolutament res al substantiu “to water the plants”. “Host” que tan pot voler dir amfitrió com fer d’amfitrió. “Drink” per exemple tan pot ser el verb com el substantiu “beguda” igual que “sleep” que és dormir com a verb o bé pot denotar una dormida com en la frase “I need a good sleep”.
Per si fos poc, algunes paraules han arribat a l’anglès a través del que en aquest idioma s’anomena “back formation”. Aquest tipus de derivació l’explicaré amb un exemple. En anglès es van crear les paraules “grovel” i “sidle” que van aparèixer perquè la comunitat de parlants va assumir que “grovelling” i “sideling” eren gerundis que contenien la partícula -ing però en realitat contenien la partícula -ling. Tots dos verbs i tots dos adjectius són molt útils. “Grovel” denota l’acció de comportar-se amb excessiu respecte cap a una persona per demostrar-li que li volem agradar. “Sidle” vol dir caminar cap a una persona intentant passar desapercebuda i que no et vegi. Altres “back formations” són “laze” ganduleria de “lazy”, “beg” pregar de “beggar” que és el pidolaire i “difficult” de “difficulty”.
No obstant, i com hem dit abans, l’anglès no és gens reticent a adoptar paraules d’altres idiomes i ho fa de manera que de vegades d’una mateixa arrel s’han adoptat paraules en diferents períodes i per això ara tenim “regard” i “reward” o “catch” i “chase”. I un sol préstec ha donat lloc a diverses paraules com “hotel”, “hostel” i “hospital”. El verb anglosaxó “bear” ha derivat en una infinitat de paraules entre les que hi ha “birth”, “born” i “burden”.
També de vegades apareixen paraules al vocabulari per allò que en lingüística s’anomena etimologia popular, això és el que va passar amb la paraula “pea” que es va pensar que era un singular de “pease” que en realitat era tan singular com plural. Això mateix va passar amb “cherries” l’evolució fonètica de “cérise” del que la gent en va fer un singular acabat en -y “cherry”.
Certament no n’hi ha moltes d’aquestes, però les paraules també poden aparèixer per error com “penthouse” que és una evolució fonètica del que havia estat la paraula “pentice”.
Una peculiaritat de l’anglès és que pot tenir doblets de paraules una provinent del germànic i l’altre del llatí. Aquest és el cas de “womanhood” i “muliebrity”, “motherhood” and “maternity”, “hearty” and “cordial”. Per no parlar dels noms anglesos que tenen un adjectiu provinent del llatí: “mouth” i “oral”, “book” i “literary”, “house” and “domèstic”, “town” i “urban”.
Segons alguns estudis, l’anglès té un cinquanta per cent de paraules que no provenen del seu repertori anglosaxó. Algunes d’elles no les reconeixem com a préstecs perquè ja fa molt temps que es van incorporar a la llengua i ja no podem imaginar l’anglès sense elles. Pensem en algunes paraules vikingues per exemple: “skin”, “skull”, “frekle”, “take”…
Alguns préstecs curiosos són “shampoo” que ve de la Índia, “ketchup” del xinès, les paraules dels indígenes d’Austràlia com “kangaroo”.
És realment impossible que una llengua sobrevisqui sense préstecs però el que sovint passa és que la fonètica canvia i ja no els reconeixem com a tals. El “mayday” prové del francès “m’aider”.D’altres es reconeixen fàcilment com a tals com “mosquito” o bé “Kindergarten” perquè no s’han modificat gens.
Darrerament s’ha recorregut molt al fenomen del “blending” que consisteix en formar una paraula barrejant-ne dos. Exemples d’aquestes serien el “brunch” de “breakfast i lunch” el “chunnel” de “channel” i “tunnel”, “frenemy” que és una barreja de “friend” i “enemy”, “sitcom” que es forma amb “situation” i “comedy”, “advertorial” de “advertisement” i “editorial”.
I finalment recordem que les paraules poden romandre mentre el seu sentit canvia. “Manufacture” volia dir fer a mà i ara mateix vol dir el contrari, vol dir produir a una fàbrica. “Notorious” volia dir famós o “que es nota” però avui dia designa a qui és famós per quelcom negatiu. Quan una paraula que originàriament designava quelcom ara designa el contrari en lingüística i en anglès ho anomenen “catachresis”. Una de les típiques paraules que exemplifiquen aquest fenomen és “nice”. Quan va ser recopilada per primera vegada el 1290 volia dir ximple. Chaucer la fa servir amb el sentit de lasciu i en els quatre-cents anys posteriors ha passat a designar quelcom extravagant, elegant, estrany fins a voler dir bonic. I de vegades fins i tot avui quan diem “nice” és que no trobem cap altre adjectiu per qualificar-ho i potser la cosa o persona no és bonic ni bonica com indica aquest adjectiu.
Les paraules també es creen a mida que apareixen noves realitats que cal designar. Això és el que ha passat amb acrònims com “dinky” que prové d’escurçar el “double income no kids,” és a dir la persona rica sense fills, o bé el “nimby” que vol dir “not in my backyard” i que es refereix a les persones que no volen que es construeixi res desagradable com una presó o un centre de rehabilitació de drogoaddictes prop de casa seva. El FOMO, “fear of missing out” designa el sentiment d’angoixa produït pel fet de no poder participar en tots els esdeveniments especialment aquells que després es comparteixen a les xarxes socials. La llengua és altament creativa quan es tracta de cercar la manera d’anomenar allò que s’ha convertit en habitual i que és necessari designar.
I no cal ni dir que el llenguatge de la tecnologia ha estat també molt productiu i que gairebé tot està en anglès. “Internet” és anglès i la paraula que va ser escollida paraula un milió en anglès “web 2.0” també.
Per acabar avui vull dir que de vegades un significat primitiu d’un mot desapareix però resta en una locució. Aquest és el cas de “neck” com a parcel·la de terreny que encara té aquest sentit en la locució “neck of the woods” o “tell” que volia dir “comptar” ara només té aquest sentit en el “bank teller” i per designar els que recompten els vots. Aquests paraules com “neck” i “teller” en aquestes expressions són fòssils.
Bé. Per avui ja estem. Espero que el retorn a la feina després de les vacances hagi estat prou dolç per a tots vosaltres.
Un dels primers lingüistes en definir el signe lingüístic va ser el suís Ferdinand de Saussure. Segons ell, el signe lingüístic era una unitat de significat que estava formada per dues parts. Ell les va anomenar el signifiant (el que significa) i el signifié (el significat) al que ens referim. Així per això en la paraula “taula” el “signifiant” seria o bé el conjunt de fonemes i sons que produeixo en dir taula o bé la paraula escrita i el “signifié” seria l’objecte al que em refereixo quan ho dic. Segons Ferdinand de Saussure la relació entre significant i significat és arbitrària i això es demostra fàcilment perquè en català anomenem al mateix concepte taula, en castellà “mesa” en anglès “table” que s’escriu igual que en francès però es pronuncia diferent, en alemany “Tisch” etc. Que nosaltres per exemple a Catalunya haguem preferit la paraula “taula” a la “mensa” que prové igualment del llatí té només a veure amb el fet que la comunitat de parlants va usar aquesta variant del llatí clàssic. Els nostres veïns ibèrics en canvi van preferir utilitzar la paraula del llatí vulgar amb que els soldats romans designaven el moble que feien servir. Ferdinand de Saussure va causar furor però més endavant Odgen i Richards van formular una millora a la definició de Saussure perquè van dir que un signe lingüístic constava de tres parts. Una era el significant que ells van anomenar “referent”, l’altre el significat “reference” i la darrera el símbol. La principal diferència entre la interpretació d’Odgen i Richards i la de Saussure és que Odgen i Richards distingeixen entre un objecte real al que ens referim en el moment de l’acte comunicatiu i una idea mental que tenim d’aquest objecte. En gairebé totes les llengües sovint el signe lingüístic no correspon només a una realitat. Aquest és el cas en que una mateixa paraula pot tenir molts significats i ser polisèmica. Aquest és el cas de la paraula anglesa “mouse” que designa l’animal i l’estri informàtic. Aquí però la relació entre les dues paraules ve donada per una similitud. La polisèmia sovint esdevé perquè la llengua, seguint el principi de l’economia lingüística “recicla” paraules que ja coneix per tal d’anomenar noves realitats. Un exemple clar de polisèmia en anglès és el verb “get” que pot voler dir “procurar quelcom” com en la frase “I’ll get you an aspirine”, o bé esdevenir com en “she got scared” o inclús “entendre” com en “ I get it”. Un altre exemple de sinònim és la paraula “sound” que pot designar un so audible, o bé un estat de salut com en l’expressió “save and sound” o un estret, l’accident geogràfic com el “Kalmar sound”. Una altra paraula altament polisèmica és “round” que té dotze usos com a adjectiu, dinou com a substantiu i nou com a verb. Per destacar-ne uns quants “round” podria ser rodó, o bé número parell però també designa una sola llesca de pa, una ronda de quelcom com per exemple de begudes en un bar, o com a verb vol dir anar al voltant de quelcom o algú. Però els verbs més polisèmics amb diferència són en anglès són “run”, “put” and “set”. La polisèmia s’ha de distingir de l’homonímia que és quan dues paraules que provenien alhora d’altres paraules diferents convergeixen en un mateix referent per evolució fonètica. En anglès un exemple d’homonímia podria ser “bear” com a verb en el sentit d’acceptar o tolerar, portar amb sí ect i “bear” de l’animal. Un altre cas d’homonímia seria el verb “boil” que vol dir fer arribar l’aigua al punt d’ebullició i “boil” com a erupció de la pell. La segona ha evolucionat fonèticament igual que el verb bullir però prové de l’alemany “Beule” que és una protuberància. Tanmateix, de vegades per acabar de crear més confusió una paraula pot acabar amb sentits contradictoris com per exemple el verb “cleave” que pot voler dir o tallar en dues parts o enganxar o enganxar-se com en la frase “ the toffee was sticky and cleaved to the roof of my mouth”. En aquest cas aquests els “contronyms” han aparegut perquè el segon significat de “cleave” prové també probablement del germànic “kleben” en el sentit d’enganxar. Un altre “contranym” és “fast” que en anglès pot designar alguna cosa o persona que es mou ràpidament o una cosa que s’ha quedat encallada com el cremallera, o també “wind up” que pot significar acabar o bé si diem que “wind up a watch” el posem en marxa. Pel que fa a l’anglès ja vaig comentar en un post anterior que era una llengua enormement rica en sinònims. Prenem per exemple el significat “gran” en sentit de gran capacitat. En anglès podríem dir que quelcom és “big”, “spacious”, “large”, “immense”, “vast”, “capacious”, “bulky”, “massive”, “whopping”. I per designar de manera eufemística a la gent amb uns quilograms de més tindríem també “stocky”perquè literalment és que té “reserves”. És obvi que no sempre els sinònims són intercanviables al 100% perquè cada sinònim tindrà potser una àmbit d’utilització diferent segons sigui una paraula més o menys emprada. Per exemple es pot tenir por que seria “fear”, la paraula més comú o bé “terror” o sentir “trepidation”. També podem pensar “think”, “ponder” si reflexionem més seriosament o “cogitate”. En general els lingüistes accepten que no hi ha paraules sinònimes al cent per cent perquè això contradiu els principis de l’economia lingüística. És per això que on en altres èpoques havien coexisitit dues paraules, una d’arrel anglesa o vikinga i una altra d’arrel germànica, una de les dues es va especialitzar. Aquest és el cas de la paraula “hound” provinent del germànic i que encara té el seu equivalent en alemany actual “Hund” que va passar a ser un hipònim de “dog” és a dir una subdivisió de la categoria gos. En aquest cas “hound” és el gos de cacera. De la mateixa manera l’anglès va adoptar el verb “die” dels vikings i va deixar el germànic “sterben” que va passar a ser “starve” i designa la mort per inanició. Altres paraules que històricament van conviure com a sinònims com el “shirt” anglès i el “skirt” provinent de l’escandinau van passar a designar diferents peces de roba amb el temps. L’antonímia pel contrari és quan dues paraules són el que es considera contrària a l’altra com en els parells de paraules negre i blanc, dia i nit. Aquí també s’ha d’anar en compte perquè allò que per a nosaltres és un antònim en una altra llengua no ho és: per exemple per a nosaltres el contrari de dolç és salat però per als anglesos és “sour” acid o “bitter” que és amarg. Típics antònims podrien ser “absent i present”, “achieve i fail”, “after i before”, “add i subtract” o “easy i difficult”. Molts antònims en anglès es formen a partir de prefixes com “il”, “dis”, “un” o “im” aquests son els casos de “legal” i “ilegal”, “like i dislike” “satisfied i unsatisfied i dissatisfied” i “polite i impolite”. Pel que fa a “unsatisified” i “dissatisfied” cal dir que “dissatisfied” s’aplica més per com se senten les persones. Jo per exemple “I am dissatisfied with my job situation right now” mentre que “unsatisfied” s’aplica més a situacions “I have unsatisfied needs”. Altre cop apareix el que havia comentat abans: les paraules tendeixen a especialitzar-se per sobreviure. Amb el temps també hi ha hagut antònims que han desaparegut. Per exemple en anglès tenim un “commit” però antigament va existir un “demit” i tenim ara un “impede” però “expede” va caure en desús i va desaparèixer. Òbviament això demostra que és la comunitat de parlants que accepta o no una paraula i que la manté viva o no. I de la mateixa manera que els parlants reciclen també poden innovar. Aquest és el cas per exemple de les paraules de moda. En anglès quelcom que està de moda és “fashionable” o “trendy” però fa uns anys es va començar a dir “that it was in”. Quan aquest “in” va passar a ser d’ús comú els joves van crear “hip” per designar el que es portava. Fins que “hip” va passar de moda. Ara mateix per exemple està molt de moda entre els joves – els meus alumnes tots parlen així –anomenar “bro” als collegues com a diminutiu de “brother” i quan no fan servir la variant anglesa doncs diuen “ tete” que és la corresponent castellana típica del llenguatge infantil.
Avui dia i per molt que ens pesi, sovint el llenguatge i les expressions les adoptem dels medis de comunicació i del llenguatge publicitari però per tal que arreli una expressió ha d’agradar a la comunitat de parlants. Aquest post no estaria complet però sense parlar dels “false friends” o amics falsos. Aquests amics falsos són dues paraules en dues llengües diferents que són tan similars i potser provenen del mateix mot però que en els dos idiomes tenen significats diferents. Un exemple de “false friend” en anglès i català o castellà seria “ constipated” que no vol dir refredat sinó “restret”. Un altre seria potser l’”advise” que sona a “avisar” però en realitat és aconsellar. Un dels “false friends” més ben establert al cap dels meus alumnes és “actually”. Tots el fan servir com a sinònim d’actualment però “actually” en anglès voldria dir “en realitat”. Una altre parell de paraules que els meus alumnes confonen és “target” que es pensen que pot ser la targeta de crèdit quan en realitat “target” en anglès és objectiu. Aquest potser aconseguiré que l’aprenguin perquè ara en el món del màrqueting ja hem deixat de parlar del nostre públic desitjat i parlem sempre del “target”. Per acabar un false friend que a mi em sembla simpàtic. “Jubilation” en anglès no és la jubilació com a període temps per descansar després d’haver treballat durant anys sinó que vol dir alegria. Bé, aquí si més no crec que la nostre “jubilació” sí que prové etimològicament del sentiment d’alegria que s’experimenta si ja no s’ha de treballar més. Vull concloure avui amb una anècdota que m’ha explicat una amiga sobre un “false friend”. La meva amiga és russa però va viure durant molts anys a Polònia. En arribar-hi sovint havia de demanar com anar a cert lloc. Quan ho preguntava els polonesos li responien que era “просто” pronunciat (prosta) que ella entenia en el seu significat rus de fàcil però que en polonès vol dir “tot recte”. I quan a ella li responien “просто” ella deia, “sí però com?” perquè entenia que li deien que era fàcil però no li explicaven com havia de seguir el camí. Així que ja veieu que de vegades l’aparent similitud entre les llengües pot arribar a dificultar la comprensió.
És natural que la llengua anglesa, que ha esdevingut la llengua franca arreu del món i que està tan estesa, hagi desenvolupat d’una manera extremadament ràpida tantes variants. Hem de pensar que Shakespeare escrivia per a una comunitat de pocs milions de persones i ell va viure a la segona meitat del segle XVI i començament del XVII. En temps de la invasió dels Normands, la població a la gran illa era només de mig milió. Durant l’edat mitja va passar a ser de quatre a cinc milions però no va créixer gaire més degut a l’alta mortaldat per plagues, mala alimentació i estat pèssim de salut dels habitants d’Anglaterra i Europa en general. En l’època en què va viure Shakespeare l’anglès només es parlava a Anglaterra i a la part sud d’Escòcia. Cap al 1600 la població encara era d’uns cinc milions però a 1900 ja havien passat a ser 9 milions. L’expansió de l’anglès es degué a diversos fets. El primer va ser el creixement demogràfic d’Anglaterra i l’expansió territorial dels britànics. Primer van penetrar Irlanda a costa de fer desaparèixer les llengües celtes i durant els segles XIX i XX l’anglès va esdevenir la llengua principal a Gales i les terres altes escoceses (les Highlands). Com és d’imaginar l’expansió de l’anglès va ser instigada per la política del govern anglès. Després de la revolució jacobita, el 1745 es van es van establir moltes escoles a les terres altes d’Escòcia però la llengua d’instrucció era l’anglès i el gaèlic es va prohibir. I evidentment l’augment vertiginós dels parlants de l’anglès es degué a la colonització i conquesta d’altres països arreu del món i al comerç intensiu. Els assentaments anglesos a Amèrica del nord van començar al segle XVII competint amb espanyols, francesos i holandesos durant més de dos-cents anys pel domini de la zona del Carib. Però al segle XIX Anglaterra tenia ja el control sobre el Carib i un gran nombre d’illes que inclouen Antigua, Barbados, Jamaica, Trinidad, etc. El domini sobre l’Índia va començar al 1750 i al 1770 Anglaterra va passar també a governar Austràlia després de la guerra d’Independència americana. Durant el segle XIX l’expansió continua i Anglaterra desplaça a Holanda a Sud Àfrica. Durant la primera meitat del segle XIX Singapur, la Guaiana Britànica, Nova Zelanda i Hong Kong passen a estar sota domini anglès i durant la segona meitat del segle XIX l’hegemonia anglesa s’estén a l’est i l’oest d’Àfrica. En totes aquestes zones l’anglès britànic ha estat una gran influència mentre que les Filipines i Puerto Rico han estat influïdes per l’anglès americà. Tanmateix el factor decisiu per convertir l’anglès en llengua mundial va ser el creixement dels Estats Units amb la seva enorme arribada d’immigrants durant els segles XIX i XX. El 1788 quan es va fer el primer cens als EEUU només hi havia quatre milions de persones al país i la majoria era d’origen britànic, el 1850 eren 23 milions i l’any 1950 cinquanta milions. Tanmateix, és el poder econòmic i polític d’Amèrica que indubtablement ha fet que l’anglès adquirís la rellevància que té ara. L’anglès té actualment uns quatre-cents milions de parlants nadius i potser el doble de parlants que l’empren com a segona llengua. A països com Austràlia, Nord Amèrica i Nova Zelanda la influència de les llengües indígenes sobre l’anglès és del tot negligible. A sud Àfrica però la situació ja canvia perquè els que parlen anglès com a primera llengua són pocs. A sud Àfrica es parlen idiomes com el Bantu, el Zulu o l’Afrikaans que és una llengua creada a partir de l’holandès i les llengües indígenes han influït també en l’anglès que es parla allà. A Austràlia alguns parlants empren una pronunciació que s’allunya més de la RP, la “received pronunciation” que és la que es considera estàndard i a més fan servir més paraules locals en el seu vocabulari. Es consiren molt típiques de l’anglès australià les paraules que s’escurcen com ara “brekky” per esmorzar, “ciggie” per cigarreta, “arvo” per tarda, “brolly” per paraigües, “postie” per carter. I també és molt típic escurçar i acabar algunes paraules amb -o com “smoko” que és la pausa per fumar, “garbó” que és l’escombriaire o “bottlo” per una botiga on es venen ampolles. Pel que fa a l’anglès d’Amèrica hi ha tres grans variants: La del nord, la del territori central (Midland) i la del sud. La principal diferència de l’anglès americà és una que escoltem fàcilment perquè és una variant que s’anomena “rothic” és a dir que fa sonar la “r” en posició final i abans de consonant. De tota manera a la zona costera del sur, a la ciutat de Nova York i a la part est de Nova Anglaterra la “r” deixa de pronunciar-se en aquestes posicions com a la RP. A causa de la pronunciació de la “r” els diftongs en paraules com “here”, “scarce” i “poor” també es pronuncien d’una manera diferent que a la variant anglesa. També cal mencionar que el sistema vocàlic anglès és més complex que l’americà i que en l’anglès americà no es posa tanta atenció a la llargada de les vocals. Entre les diferències que salten a l’oïda entre l’anglès i l’americà caldria destacar la pronunciació de la “t” i la “d” intervocàliques. En americà la “t” intervocàlica es pronuncia tan ràpidament que als anglesos i a nosaltres ens sona a “d”. També sona com una “d” la “t” quan van precedides d’una consonant sonora en paraules com “dirty” el mateix passa si el que ve a continuació de la “t” és una vocal encara que sigui d’una altra paraula com en “get it”. També hi ha paraules que es fan servir a l’anglès americà però no al d’Anglaterra. Entre aquestes estan “eggplant” per albergínia en comptes de “aubergine”, “faucet” del francès en comptes de “tap” que és l’aixeta, “restroom” en comptes de “public toilette”, “cookie” en comptes de “biscuit” que és galeta, “schedule” i no “timetable”, “cap” en comptes de “taxi” etc. Però en general els mitjans de comunicació i les pel·lícules americanes han fet que les paraules típiques d’allí siguin enteses també a altres indrets del món on es parla una variant més propera a l’anglès d’Anglaterra. I si parlem de diferències gramaticals cal només recordar que l’anglès britànic prefereix el “do have” per tenir i l’americà el “have got”, que alguns verbs irregulars que tenen el passat i el participi acabats en -t com “learnt” o “burnt” s’han tornat verbs regulars en americà. També hi ha preposicions que es fan servir de manera diferent. Un anglès viu a “in Princess Avenue” però un americà dirà “on”. Pel que fa a la variant canadenca de l’anglès s’ha de dir que és molt similar a l’americà amb una parell de diferències fonètiques com per exemple el fet que la “l” és pronuncia com a “dark l” sempre. El fonema de la “dark l” és el que escoltem en una paraula com “ball” a diferència de “lip”. I en les variants angleses a Austràlia, Nova Zelanda i Sud Àfrica s’ha de dir que la principal diferència està en la pronunciació de les vocals. El fonema “a” es pronuncia tan tancat que la “pan” la paella anglesa sona com a “pen” que és el boli i per contra el “pen” nova zelandès pot arribar a sonar com a “pin”. Però no sempre la pronunciació a l’hemisferi sud provoca confusió. Les paraules “taxis” and “taxes”, taxis i impostos es pronucien igual en RP però es distingeix clarament entre la “i” i la “e” a Austràlia. A les índies occidentals el sistema fonològic estàndard varia d’illa a illa però per posar un exemple a Trinidad les paraules “beer” i “bare” es pronunciarien igual. Pel que fa a l’anglès d’Àfrica per posar una exemple de diferència fonètica cal ressaltar que la vocal neutra no existeix i en paraules com “singer” on pronunciem el grup “er” com la nostra vocal neutra a casa, ells pronuncien clarament una “a”. En general el sistema vocàlic africà és molt més reduït que l’anglès. Els països on la variant s’allunya més de l’anglès de Gran Bretanya són aquells que van ser colonitzats posteriorment i que en un moment determinat van esdevenir independents. A les Índies occidentals, que són el grup d’illes banyades tan per l’Atlàntic com pel mar del Carib, s’hi va desenvolupar una variant de l’anglès influenciada per les llengües dels indígenes i que ha esdevingut la llengua majoritària de la població. A l’Índia l’anglès és llengua oficial junt amb l’Hindi i 14 llengües reconegudes més. Pel que fa a les variants d’aquest gran país i Nigèria, des del punt de vista gramatical s’ha de destacar que s’utilitza el present continu en ocasions en que en anglès seria necessari fer servir el simple com en la frase “he is going to work every morning” que en anglès estàndard hauria de ser “he goes to work every morning”. I ambdues variants han produït a més paraules plural que en anglès són singular incomptable com “furnitures”. No obstant l’anglès és sovint una opció sociocultural en aquells indrets on existeixen diverses llengües amb un estatus similar. A l’Àfrica subsahariana l’anglès té caràcter oficial i és la llengua de comunicació entre els grups socioeconòmics alts per exemple. Casos interessants són la situació a Singapur on hi ha 4 llengües, el xinès, el malai, el tamil i l’anglès i aquest darrer és l’idioma d’instrucció que s’ha imposat fins i tot sobre el xinès. També curiós és el cas de Hong Kong on tant l’anglès com el xinès són llengües oficials però en situacions quotidianes i familiars es parla el cantonès però ha sorgit una variant barrejada que s’empra quan el xinès i l’anglès semblen massa formals però el cantonès massa informal. A més de totes les variants estàndard que han esdevingut després d’implantar l’anglès en altres territoris també tenim nombroses llengües pidgin i criolles basades en l’anglès. Una llengua pidgin és la que sorgeix en una comunitat amb individus de diverses procedències i parles i en la que hi ha una llengua dominant que sol ser la de les classes altes o governants. Una llengua pidgin es fa servir com a llengua franca però no és la llengua materna de ningú. Ara bé, a vegades una llengua pidgin arriba a convertir-se en la llengua materna d’una comunitat i llavors parlem d’una llengua criolla. Es diu que la variant de l’anglès que parla la població de color dels EEUU és probablement una derivació d’una criolla. A Jamaica per altra banda la llengua criolla basada en l’anglès conviu amb la variant jamaicana de l’anglès i els parlants escullen una variant o una altra segons el context. És important recordar que sent l’anglès una llengua de comunicació per tanta gent, aquesta està en canvi contínuament i unes variants poden anar influint a les altres i això lluny de ser dolent és el que fa que l’anglès segueixi viu i en expansió. Les llengües que intentem enfeixar i mantenir intactes fora de la influència dels parlants són les que poden acabar-se perdent.
És natural que la llengua anglesa, que ha esdevingut la llengua franca arreu del món i que està tan estesa, hagi desenvolupat d’una manera extremadament ràpida tantes variants. Hem de pensar que Shakespeare escrivia per a una comunitat de pocs milions de persones i ell va viure a la segona meitat del segle XVI i començament del XVII. En temps de la invasió dels Normands, la població a la gran illa era només de mig milió. Durant l’edat mitja va passar a ser de quatre a cinc milions però no va créixer gaire més degut a l’alta mortaldat per plagues, mala alimentació i estat pèssim de salut dels habitants d’Anglaterra i Europa en general. En l’època en què va viure Shakespeare l’anglès només es parlava a Anglaterra i a la part sud d’Escòcia. Cap al 1600 la població encara era d’uns cinc milions però a 1900 ja havien passat a ser 9 milions. L’expansió de l’anglès es degué a diversos fets. El primer va ser el creixement demogràfic d’Anglaterra i l’expansió territorial dels britànics. Primer van penetrar Irlanda a costa de fer desaparèixer les llengües celtes i durant els segles XIX i XX l’anglès va esdevenir la llengua principal a Gales i les terres altes escoceses (les Highlands). Com és d’imaginar l’expansió de l’anglès va ser instigada per la política del govern anglès. Després de la revolució jacobita, el 1745 es van es van establir moltes escoles a les terres altes d’Escòcia però la llengua d’instrucció era l’anglès i el gaèlic es va prohibir. I evidentment l’augment vertiginós dels parlants de l’anglès es degué a la colonització i conquesta d’altres països arreu del món i al comerç intensiu. Els assentaments anglesos a Amèrica del nord van començar al segle XVII competint amb espanyols, francesos i holandesos durant més de dos-cents anys pel domini de la zona del Carib. Però al segle XIX Anglaterra tenia ja el control sobre el Carib i un gran nombre d’illes que inclouen Antigua, Barbados, Jamaica, Trinidad, etc. El domini sobre l’Índia va començar al 1750 i al 1770 Anglaterra va passar també a governar Austràlia després de la guerra d’Independència americana. Durant el segle XIX l’expansió continua i Anglaterra desplaça a Holanda a Sud Àfrica. Durant la primera meitat del segle XIX Singapur, la Guaiana Britànica, Nova Zelanda i Hong Kong passen a estar sota domini anglès i durant la segona meitat del segle XIX l’hegemonia anglesa s’estén a l’est i l’oest d’Àfrica. En totes aquestes zones l’anglès britànic ha estat una gran influència mentre que les Filipines i Puerto Rico han estat influïdes per l’anglès americà. Tanmateix el factor decisiu per convertir l’anglès en llengua mundial va ser el creixement dels Estats Units amb la seva enorme arribada d’immigrants durant els segles XIX i XX. El 1788 quan es va fer el primer cens als EEUU només hi havia quatre milions de persones al país i la majoria era d’origen britànic, el 1850 eren 23 milions i l’any 1950 cinquanta milions. Tanmateix, és el poder econòmic i polític d’Amèrica que indubtablement ha fet que l’anglès adquirís la rellevància que té ara. L’anglès té actualment uns quatre-cents milions de parlants nadius i potser el doble de parlants que l’empren com a segona llengua. A països com Austràlia, Nord Amèrica i Nova Zelanda la influència de les llengües indígenes sobre l’anglès és del tot negligible. A sud Àfrica però la situació ja canvia perquè els que parlen anglès com a primera llengua són pocs. A sud Àfrica es parlen idiomes com el Bantu, el Zulu o l’Afrikaans que és una llengua creada a partir de l’holandès i les llengües indígenes han influït també en l’anglès que es parla allà. A Austràlia alguns parlants empren una pronunciació que s’allunya més de la RP, la “received pronunciation” que és la que es considera estàndard i a més fan servir més paraules locals en el seu vocabulari. Es consiren molt típiques de l’anglès australià les paraules que s’escurcen com ara “brekky” per esmorzar, “ciggie” per cigarreta, “arvo” per tarda, “brolly” per paraigües, “postie” per carter. I també és molt típic escurçar i acabar algunes paraules amb -o com “smoko” que és la pausa per fumar, “garbó” que és l’escombriaire o “bottlo” per una botiga on es venen ampolles. Pel que fa a l’anglès d’Amèrica hi ha tres grans variants: La del nord, la del territori central (Midland) i la del sud. La principal diferència de l’anglès americà és una que escoltem fàcilment perquè és una variant que s’anomena “rothic” és a dir que fa sonar la “r” en posició final i abans de consonant. De tota manera a la zona costera del sur, a la ciutat de Nova York i a la part est de Nova Anglaterra la “r” deixa de pronunciar-se en aquestes posicions com a la RP. A causa de la pronunciació de la “r” els diftongs en paraules com “here”, “scarce” i “poor” també es pronuncien d’una manera diferent que a la variant anglesa. També cal mencionar que el sistema vocàlic anglès és més complex que l’americà i que en l’anglès americà no es posa tanta atenció a la llargada de les vocals. Entre les diferències que salten a l’oïda entre l’anglès i l’americà caldria destacar la pronunciació de la “t” i la “d” intervocàliques. En americà la “t” intervocàlica es pronuncia tan ràpidament que als anglesos i a nosaltres ens sona a “d”. També sona com una “d” la “t” quan van precedides d’una consonant sonora en paraules com “dirty” el mateix passa si el que ve a continuació de la “t” és una vocal encara que sigui d’una altra paraula com en “get it”. També hi ha paraules que es fan servir a l’anglès americà però no al d’Anglaterra. Entre aquestes estan “eggplant” per albergínia en comptes de “aubergine”, “faucet” del francès en comptes de “tap” que és l’aixeta, “restroom” en comptes de “public toilette”, “cookie” en comptes de “biscuit” que és galeta, “schedule” i no “timetable”, “cap” en comptes de “taxi” etc. Però en general els mitjans de comunicació i les pel·lícules americanes han fet que les paraules típiques d’allí siguin enteses també a altres indrets del món on es parla una variant més propera a l’anglès d’Anglaterra. I si parlem de diferències gramaticals cal només recordar que l’anglès britànic prefereix el “do have” per tenir i l’americà el “have got”, que alguns verbs irregulars que tenen el passat i el participi acabats en -t com “learnt” o “burnt” s’han tornat verbs regulars en americà. També hi ha preposicions que es fan servir de manera diferent. Un anglès viu a “in Princess Avenue” però un americà dirà “on”. Pel que fa a la variant canadenca de l’anglès s’ha de dir que és molt similar a l’americà amb una parell de diferències fonètiques com per exemple el fet que la “l” és pronuncia com a “dark l” sempre. El fonema de la “dark l” és el que escoltem en una paraula com “ball” a diferència de “lip”. I en les variants angleses a Austràlia, Nova Zelanda i Sud Àfrica s’ha de dir que la principal diferència està en la pronunciació de les vocals. El fonema “a” es pronuncia tan tancat que la “pan” la paella anglesa sona com a “pen” que és el boli i per contra el “pen” nova zelandès pot arribar a sonar com a “pin”. Però no sempre la pronunciació a l’hemisferi sud provoca confusió. Les paraules “taxis” and “taxes”, taxis i impostos es pronucien igual en RP però es distingeix clarament entre la “i” i la “e” a Austràlia. A les índies occidentals el sistema fonològic estàndard varia d’illa a illa però per posar un exemple a Trinidad les paraules “beer” i “bare” es pronunciarien igual. Pel que fa a l’anglès d’Àfrica per posar una exemple de diferència fonètica cal ressaltar que la vocal neutra no existeix i en paraules com “singer” on pronunciem el grup “er” com la nostra vocal neutra a casa, ells pronuncien clarament una “a”. En general el sistema vocàlic africà és molt més reduït que l’anglès. Els països on la variant s’allunya més de l’anglès de Gran Bretanya són aquells que van ser colonitzats posteriorment i que en un moment determinat van esdevenir independents. A les Índies occidentals, que són el grup d’illes banyades tan per l’Atlàntic com pel mar del Carib, s’hi va desenvolupar una variant de l’anglès influenciada per les llengües dels indígenes i que ha esdevingut la llengua majoritària de la població. A l’Índia l’anglès és llengua oficial junt amb l’Hindi i 14 llengües reconegudes més. Pel que fa a les variants d’aquest gran país i Nigèria, des del punt de vista gramatical s’ha de destacar que s’utilitza el present continu en ocasions en que en anglès seria necessari fer servir el simple com en la frase “he is going to work every morning” que en anglès estàndard hauria de ser “he goes to work every morning”. I ambdues variants han produït a més paraules plural que en anglès són singular incomptable com “furnitures”. No obstant l’anglès és sovint una opció sociocultural en aquells indrets on existeixen diverses llengües amb un estatus similar. A l’Àfrica subsahariana l’anglès té caràcter oficial i és la llengua de comunicació entre els grups socioeconòmics alts per exemple. Casos interessants són la situació a Singapur on hi ha 4 llengües, el xinès, el malai, el tamil i l’anglès i aquest darrer és l’idioma d’instrucció que s’ha imposat fins i tot sobre el xinès. També curiós és el cas de Hong Kong on tant l’anglès com el xinès són llengües oficials però en situacions quotidianes i familiars es parla el cantonès però ha sorgit una variant barrejada que s’empra quan el xinès i l’anglès semblen massa formals però el cantonès massa informal. A més de totes les variants estàndard que han esdevingut després d’implantar l’anglès en altres territoris també tenim nombroses llengües pidgin i criolles basades en l’anglès. Una llengua pidgin és la que sorgeix en una comunitat amb individus de diverses procedències i parles i en la que hi ha una llengua dominant que sol ser la de les classes altes o governants. Una llengua pidgin es fa servir com a llengua franca però no és la llengua materna de ningú. Ara bé, a vegades una llengua pidgin arriba a convertir-se en la llengua materna d’una comunitat i llavors parlem d’una llengua criolla. Es diu que la variant de l’anglès que parla la població de color dels EEUU és probablement una derivació d’una criolla. A Jamaica per altra banda la llengua criolla basada en l’anglès conviu amb la variant jamaicana de l’anglès i els parlants escullen una variant o una altra segons el context. És important recordar que sent l’anglès una llengua de comunicació per tanta gent, aquesta està en canvi contínuament i unes variants poden anar influint a les altres i això lluny de ser dolent és el que fa que l’anglès segueixi viu i en expansió. Les llengües que intentem enfeixar i mantenir intactes fora de la influència dels parlants són les que poden acabar-se perdent.
Per començar a entendre com funciona el llenguatge, potser seria convenient donar-ne una definició. El llenguatge és un sistema de comunicació que consisteix en sons i paraules articulades a través d’un altre sistema d’organització que podríem anomenar gramàtica. Qualsevol persona que sàpiga paraules en una altra llengua però no tingui una idea mínima de com organitzar aquestes paraules en l’altra llengua no serà un comunicador competent.
I ja havent definit llenguatge ens trobem amb una primera dificultat quan comparem la nostra llengua amb la de l’anglès per exemple. Nosaltres en català distingim entre llengua i llenguatge i entenem llenguatge com a la capacitat de l’ésser humà d’expressar les seves idees a través de paraules i la llengua cadascuna de les diferents manifestacions de la capacitat del llenguatge que s’han desenvolupat en diferents cultures amb el pas del temps.
Reprenem el concepte de llenguatge com a sistema de comunicació i primer caldrà definir què és exactament la comunicació. Sobre això ja han escrit suficients filòlegs i filòsofs però podríem definir comunicació com una transmissió d’un missatge d’un emissor a un receptor a través d’un canal. Per tal de que s’estableixi una comunicació emissor i receptor han de tenir en comú el codi o llengua i tenir coneixement de la situació o context lingüístic en què apareix la comunicació.
Aquests primers models de comunicació i sistema de comunicació no van tenir un element d’importància vital en consideració: la voluntat. I és que quan van aparèixer les primeres teories de la comunicació, va ser el moment en què es veia la llengua com un ésser viu i independent amb un cicle vital de naixement, desenvolupament i mort que tenia una vida pròpia. D’acord amb aquests elements de la comunicació enumerats abans, Roman Jakobson va postular que la llengua tenia diverses funcions depenent de quin era el focus de comunicació important en l’acte comunicatiu concret. Si el missatge requeia sobre l’emissor la funció comunicativa era expressiva. Si requeia en el receptor era directiva o apel·lativa, si requeia en el context, era referencial, si pel contrari requeia en el canal era fàtica perquè el que es busca quan es comunica d’aquesta manera és mantenir la conversa i el fluix comunicatiu. Si jo demano a algú com està al telèfon no necessàriament és perquè vulgui saber com està l’altra persona sinó perquè vull que el meu interlocutor em presti atenció. i si requeia en el codi llavors parlarem d’una funció metalingüística. Jo per exemple ara mateix estic utilitzant la funció metalingüística per explicar el que em cal explicar avui. Tanmateix si em centro més en el missatge que en el contingut d’aquest, llavors la funció del llenguatge és poètica.
Molt bé fins aquí però el model que tan furor va ser en el seu moment (i el moment van ser els anys seixanta del segle passat) oblida un factor imprescindible de la situació comunicativa. Jo als meus alumnes de l’assignatura de comunicació sempre els he dit que aquest model fa aigües perquè els meus gats que no comparteixen amb mi el mateix codi, saben fer-se entendre i fer entendre les seves necessitats. O dit d’altra manera: el detonant de la llengua és la voluntat suprema d’expressar i molt probablement d’expressar primer de tot necessitats. Ara hauríem de recular als primers homínids i l’ús del seu llenguatge i això no és possible. Però el que sí està clar és que el llenguatge neix de la capacitat d’expressió juntament amb la voluntat d’expressar-se i aquí és on entra un gran lingüista australià d’origen britànic que va saber veure que el llenguatge era una semiòtica social que neix de la necessitat de construir conjuntament. Halliday no pot ni vol separar llenguatge de societat i el seu plantejament és en el meu modest punt de vista el més encertat perquè explica un gran nombre de fenòmens estranys dels que he anat parlant en els meus posts. Ell és el que va postular la gran importància del llenguatge com a forma d’expressió i el seu reflex en la nostra elecció del registre dins el sistema.
I si no recordeu l’exemple de com es pronuncien o no les “r” finals a la ciutat de Nova York. Com a més alt l’estatus social, més es pronunciava el so de la “r” final. Aquesta diferència en pronunciació no deixa de ser una diferència en registre que William Labov va estudiar a la no gaire coneguda universitat de Pennsilvanià.
Per a Halliday la llengua té tres macrofuncions. La primera és ideativa (en anglès ideational), la segona interpersonal i la tercera és textual. La primera macrofunció ens permet expressar la nostra experiència del fenòmens del món i ordenar el missatge que volem transmetre. La segona funció, la que anomenem interpersonal se centra en l’emissor i el receptor i en la manera en què es transmet el llenguatge per exemple tenint en compte el grau de familiaritat o la jerarquia entre les dues persones i la darrera funció, la textual es refereix a si la comunicació es fa de manera oral o escrita. Halliday va triomfar en demostrar el valor intercultural del llenguatge per entendre’l.
En relació a aquestes macrofuncions, Halliday va assumir que hi havia set funcions de la llengua. La primera és la funció instrumental que fa que utilitzem la llengua per aconseguir allò que ens cal.
La reguladora que serveix per dirigir i redirigir la conducta d’altres, està formada per regles, instruccions, ordres i suggeriments.
La funció d’interacció que serveix per establir i mantenir vincles socials, la funció personal que proporciona informació sobre les persones i les relacions entre elles. Aquí entrarien l’ús dels pronoms per exemple. La funció heurística és la que ens permet fer preguntes i utilitzar la llengua per resoldre problemes i prendre decisions.
La funció imaginativa de la llengua és la que ens fa possible crear imatges mentals o escenes que no són reals i per últim la funció representativa de la llengua serveix per presentar i descriure el món i la realitat del voltant.
La cinquena funció és la personal que és la que entra en joc quan expressem opinions, emocions i identitat. La funció heurística que és la del descobriment i l’explicació i la que activem quan fem preguntes.
La setena i darrera funció segons Halliday és molt fàcil d’entendre i és la referencial, la que activem quan demanem i donem informació factual o sobre la nostra pròpia experiència.
Per a Halliday la llengua és una eina social i simbòlica.
I tot que una comunitat lingüística comparteixi una llengua com a codi, dintre del sistema de la llengua, com ja va dir Ferdinand de Saussure, cada parlant fa una elecció personal i el que comunica ho fa amb el seu propi llenguatge. Però per anar més lluny, aquest llenguatge que emprem s’acomodarà al context i també al receptor si som parlants competents.
La competència lingüística d’una persona depèn de la seva capacitat de comunicar efectivament allò que vol comunicar i adaptar-ho al context i al receptor i en certa manera també a la societat en la que es troba. I no només em refereixo a una variant dialectal o un sociolecte sinó també a l’adopció d’una manera de parlar que es desenvolupa dintre d’una comunitat d’individus que interactuen entre si repetidament durant un temps més o menys llarg. Ells estableixen unes convencions i també per imitació acabaran utilitzant paraules, locucions i frases fetes que són habituals dintre de la comunitat per petita que sigui.
Recordem el que vaig dir fa unes setmanes sobre les diverses paraules que hi ha en japonès per adreçar-se a una persona i com la podem saludar segons si aquesta té la mateixa posició que nosaltres o no.
I resulta que el que fan els japonesos també ho fan els anglesos i ho fem nosaltres d’una altra manera. En qualsevol comunitat per petita que sigui s’estableixen vincles de filiació i afinitat i marquem o no distàncies a través de la llengua. El que parlem i com ho diem i les expressions que hem inventat i adoptat tots a la sala de professors de l’escola on treballo, no s’entendrien fàcilment fora del seu context. Utilitzar un llenguatge similar ens apropa a un grup de persones i per això neixen, creixen i es reprodueixen els sociolectes. I també per això existeix l’argot que permet que un determinat grup de persones es comuniqui sense que un altre aliè els entengui. Al centre on treballo es va posar molt de moda fa uns anys traduir locucions modernes a l’anglès i fer-les servir en aquest idioma. Així doncs el nostre “per la cara” es va convertir en “per la face” i quan expressem sorpresa els professors que no són d’idiomes diuen “mother of the good love!” que s’apropa a l’expressió castellana de “madre mía del amor hermoso”. Són maneres de parlar i locucions que compartim perquè coneixem i que ens fan sentir membres d’una mateixa comunitat.
El que vull dir amb això és que la llengua es construeix en societat i es modifica en societat i per tant és lògic entendre que hi hagi unes variants tan enormes.
Torno ara a un punt al que m’he referit al principi. Per tal que existeixi una comunicació efectiva cal que hi hagi un desig de comunicació i una voluntat per tal que aquesta persisteixi. I cal també dominar quelcom més que la gramàtica i el vocabulari per entendre la intencionalitat de l’acte comunicatiu. Si jo entro dimarts a la sala de profes i dic “quin fred fa!” potser sembla que estic expressant de manera neutra la temperatura ambient que percebo i que la funció lingüística que estic fent servir sigui la referencial però potser el que vull és que els meus companys s’adonin que tinc fred i ofereixin posar la bomba de calor sense que jo ho hagi de demanar directament. De vegades la funció lingüística sembla una cosa i la intencionalitat comunicativa n’és una altra. Si jo vaig pel carrer a Anglaterra i demano “can you tell me what time it is?” a algú que passa pel meu costat, consideraré que aquest vianant és socialment incompetent si em respon “Yes I can” però no em diu quina hora és. Però de fet ell estarà simplement responent a la pregunta que he fet.
En general el grau en què els humans som o no som directes en una llengua també depèn molt de la nostra cultura. Si entrem a algun lloc que fa pudor, el més segur és que un anglès en un context formal digui “it smells funny here” que traduït seria “ fa una olor curiosa aquí”. Potser un alemany seria més directe i diria que “es stinkt hier”, aquí fa pudor. Però la manera com diem les coses depèn molt també de la cultura. I per ser un parlant competent hem de conèixer en cada moment no només el codi sinó també la situació per no equivocar-nos, donar la nota i interrompre el procés comunicatiu.
Per fer una mica de memòria del que havia estat el meu darrer post sobre l’anglès, el dia dos de març vaig escriure sobre els dialectes de la llengua anglesa. Tot i que a Anglaterra sembla on més dialectes hi ha tenint en compte l’extensió reduïda del territori, l’anglès té altres variants com les que es parlen als EEUU i a Austràlia per exemple. Sembla que una generació després d’arribar els primers colonitzadors d’origen europeu a Austràlia, l’anglès que es parlava al país ja tenia un accent propi i diferenciador. Un dels aspectes més obvis dels colons d’aquella terra és que es van trobar amb una infinitat de fauna, flora i objectes pels que no tenien cap designació en anglès i pels que van adoptar majoritàriament els noms que els indígenes els havien donat. Les paraules “koala”, “boomerang” o “didgeridoo” són relativament noves en el vocabulari. I no només es van adoptar paraules nous sinó que els habitants d’Austràlia van canviar algunes de les que tenien per fer-les més curtes i familiars. “Afternoon” va passar a ser “arvo”, “cigarette” “ciggie”, el mosquit “mozzie”, l’esmorzar que en anglès és “breakfast” va passar a ser “brekky” i el que és més sorprenent, el paraigües que en anglès és “umbrella” es “brolly” en australià. De la mateixa manera el carter no és “postman” sinó “postie”. De fet es considera típicament australià escurçar paraules i acabar-les en “o”. Així com “arvo” és tarda, “botllo” és una botiga on es venen ampolles, a “smoko” és la pausa per “smoke”, fer el cigarret o el que els meus alumnes anomenen “pitipause” i un “garbó” és el “garbage man”, l’escombriaire. Però els australians no només van demostrar la seva originalitat escurçant paraules sinó que van inventar expressions i locucions noves que creen imatges mentals molt clares. Els dos exemples que més originals em semblen són el “technicolor yawn” que traduït és el badall multicolor i és un eufemisme per designar el vòmit i l’expressió “about as welcome as a turd in a swimmingpool” que literalment voldria dir “tan benvingut com un cagalló en una piscina”, és a dir gens benvingut. Els australians tenen un món sencer de locucions curioses. Una d’elles l’hauré feta servir centenars de vegades pensant que era anglesa sense ser-ho. És la de “to be a few sandwiches short of a pícnic” que vindria a ser que a un li falten uns quants entrepans per ser un pícnic o dit en català que és curt. Un sinònim d’aquesta locució és la de “a few stubbies short of a six-pack”, és a dir que li falten a un o una unes quantes ampolles per fer el paquet de sis. “Stubby” és una paraula típicament australiana que designa una ampolla de cervesa que conté 375 cl. I si una dona està en estat allà diuen que “she has a bun in the oven”, que té un pastisset o panet al forn. “Bun” tan pot ser una espècie de brioix o el tipus de pa que es fa servir per menjar-se una hamburguesa o salsitxa de Frankfurt. I com heu pogut potser percebre amb la locució “about as welcome as a tur din a swimmingpool” els australians poden fer servir un llenguatge força escatològic. I si no fixeu-vos en la locució que diu “not pissing on someone when they are on fire” que vol dir que no et pixaries sobre algú quan s’està cremant. És una manera molt desagradable de dir que una persona t’importa tan poc que no faries ni el favor de fer un pipí per intentar apagar el foc amb el que s’estan cremant. I si no vols parlar amb algú li dius “onya bike” que seria quelcom així com “a la teva bici”, és a dir que demanem a la persona que agafi la bici i marxi. I si us pregunteu ara que si Austràlia és més anglesa que americana pel que fa al vocabulari, he de dir que el vocabulari australià està molt barrejat. Tot i que la ex-colònia va estar estretament lligada a Gran Bretanya, sempre ha estat oberta a influències americanes i utilitza una pila de paraules que es fan servir a Amèrica i no pas a Gran Bretanya. Així doncs els australians mengen “cookies” i no “biscuits” galetes, diuen que un president “runs for office” com a Amèrica i no “stands for office” com a Anglaterra, donen els diners a un “bank teller” empleat de banc en comptes de donar-los a un “bank cashier”, a més reben “mail” correu i no “post” i si es fan mal fan servir “band aid” com en americà en comptes d’utilitzar la paraula anglesa per tireta que és “plaster” que prové del germànic. Austràlia és una gran desconeguda per a mi. El gran país em recorda a mon pare que sempre deia que el volia visitar. No sé quina imatge mental en devia tenir. Per a la majoria de gent Austràlia és el país dels animals perillosos com les taràntules. Un no es pot banyar tranquil amb els taurons i a més hi ha una immensa part del territori que és inhòspit. Però els australians tenen fama de ser força afables i si es té la bossa ben plena de diners segur que val la pena visitar aquell país. La gran avantatge és que s’hi parla l’anglès i és l’idioma que qui més qui menys, tothom parla mitjanament.
Faig un descans avui de la llengua anglesa i enceto un tema que aquest any ha estat més que candent i que em temo que ho seguirà sent fins com a mínim el setembre de l’any vinent. Es tracta del famós pla d’estabilització de plantilles que s’està duent a terme a Catalunya per tal de fer finalment funcionaris amb contracte fixe aquells interins que han estat treballant eternament a la borsa. El context d’aquest pla d’estabilització ha estat molt probablement la protesta reiterada del personal docent, dels sindicats i he sentit a dir que fins i tot Europa, que han anat reivindicant unes millores substancials pel personal que treballa al sector públic sense plaça. Jo mateixa vaig ser substituta durant un any i estar a disposició de qualsevol centre de l’àmbit territorial al que t’has apuntat indefinidament és esgotador. Els substituts i substitutes són aquells que entren a la borsa i tenen un número relativament alt perquè encara no han treballat prou. Quan un s’inscriu a la borsa i en funció de la titulació, els cursets que un ha fet i els anys d’experiència docents l’aspirant admès té un número determinat dintre de la borsa. A mida que va fent substitucions aquest número va baixant. Depenent de les especialitats obertes pot ser força difícil que a un docent que s’hagi acabat d’incorporar a la borsa li surti una substitució per tot un any. Si no recordo malament jo vaig treballar a uns set centres en tot un curs acadèmic i vaig ser substituta a primària, secundària, una AFA i un CFA. Vaig tocar moltes tecles i vaig aconseguir baixar molt el número, adquirir molt bona experiència, conèixer gent fantàstica i sobreviure econòmicament però el meu cos va quedar destarotat durant un temps. Per arribar a segons quins centres com el Lluís De Requesens a Molins de Rei, m’havia de llevar a dos quarts de cinc del matí. A altres centres vaig fer torn de tarda i vespre i anar canviant d’horaris a la llarga té efectes secundaris. És un ritme que no l’aguanta tothom. Ser funcionari públic és una carrera de fons per la que un o una s’ha de preparar molt bé i sobre tot ha d’estar molt motivat. Jo vaig deixar la borsa el curs 2010 perquè em van oferir una feina a jornada gairebé completa i vaig preferir un sou estable i fixe fins a juny que treballar una setmana i cobrar l’atur 3 al mes. El curs 2009-10 i el 2010-11 va ser nefast pel que fa a la feina dins la borsa. El departament va haver de retallar i no es cobrien les baixes, per aquest motiu molts substituts s’ho van passar molt prim durant uns anys. Però seguir a la borsa té recompenses perquè quan el número és suficientment baix el docent té moltes més possibilitats d’aconseguir una vacant i poder treballar al mateix centre una temporada llarga. Llarga fins que el titular s’incorpora o fins que la plaça és reclamada per algun docent que s’ha tret les oposicions i vol la plaça. És tota una història. Els substituts i interins roden amunt i avall durant anys i no tenen cap mena d’estabilitat. I d’interins la borsa n’anava plena fins que el col·lectiu docent i els sindicats o potser fins i tot el mateix departament va adonar-se que tenia molt de treballador “barat” en males condicions laborals. Així és que després d’anys de reclamació aquest curs 22-23 ha passat un miracle que s’ha anomenat pla d’estabilització de les plantilles. Aquest pla ha consistit i consisteix en dos processos diferents. Per una banda es va convocar un concurs de mèrits al que podien presentar-se tots aquells interins i substituts que haguessin estat treballant a la borsa independentment de si s’havien presentat o no a les oposicions. La jugada del departament, que no perd mai l’oportunitat de fer diners, ha estat que va endegar també un concurs d’oposicions exprés al que s’hi podia un inscriure abans de que sortissin les llistes definitives d’aprovats durant el concurs de mèrits. Davant la por de quedar fora de la borsa, tots els interins s’han apuntat a les oposicions i han pagat les taxes per si de cas. La segona fase és un concurs d’oposicions que s’ha anomenat exprés perquè els temaris són reduïts i en el cas dels docents en comptes de tota una programació didàctica per un curs sencer, només es demana la preparació d’una unitat didàctica. Finalment, i encara que amb una mica de retard, ja s’ha publicat el llistat d’aquells que han aprovat per mèrits i com s’havia d’esperar ja hi ha tota una pila de queixes. Per una banda sembla que en alguns casos s’han calculat malament els mèrits i per tant els sindicats ja han aconseguit un període de revisió i de reclamació pels mèrits calculats. Per altra banda hi ha interins que es van presentar a oposicions i les van aprovar però es van quedar sense plaça i ara no veuen amb bons ulls que hi hagi gent que entri sense ni tan sols haver-se presentat a oposicions. Em temo que el tema generarà controvèrsia i fins i tot mala sang. El món del funcionariat és per a mi un misteri. Primer perquè s’ha d’estar contínuament pendent dels DOGS i resolucions publicades i en segon lloc perquè no conec gaire gent que hagi accedit a una plaça al costat de casa sense tombar gaire. De fet, el que passa sovint és que quan un opositor aprova el concurs d’oposicions i aconsegueix una plaça definitiva, de vegades com que porta temps treballant a un altre lloc, resulta que no ocupa aquesta plaça sinó que segueix “en mans” d’algun interí a qui si li interessa. I en el moment en què el titular la vol ocupar llavors salta l’interí o interina. I puc parlar d’un cas proper d’una amiga que tenint plaça fixa no l’ha ocupada i penso que no ho farà perquè ha demanat concurs de trasllats. El concurs de trasllats és un procés administratiu pel qual un funcionari demana una plaça de la seva especialitat en un altre lloc de treball diferent d’aquell on és. Em sembla que aquest curs 22-23 i el següent el 23-24 seran ben calents. Amb un concurs d’oposicions exprés d’aquest calibre que ha estat el concurs en què més places s’han estabilitzat de la història, segur que arriba el setembre i una pila de concertades es troben que els seus docents han presentat la renúncia perquè han tret plaça a la pública. No en seran milers però, perquè el gran problema és que els punts per treballar en una concertada no valen gairebé res en comparació amb les substitucions a la pública. Pel que fa a mi he de dir que sigui o no just passar a ser funcionari o funcionària sense haver passat les oposicions, personalment m’alegro moltíssim per una de les amigues que vaig fer durant el meu any d’interinatge. Ella ja porta potser setze o disset anys d’interina però ha tingut tota mena de problemes a la vida i no ha estat per fer oposicions i ara, als seus seixanta-un anys, no hagués estat d’humor per exàmens. Persones com elles es mereixen una mica de descans i seguretat després d’anys de lluita i d’estar al servei de l’escola pública. Això també s’ha de saber veure.
marionamar 