Embolica que fa fort: Les paraules del nou i el vell món.

5 Octubre, 20232 Octubre, 2023Deixa un comentari

Reprenc avui el tema de l’anglès i la seva influència en l’americà i a l’inrevés. Ja vaig escriure en un post anterior que de vegades, amb el pas del temps, els britànics han titllat d’americanisme una paraula que va néixer al vell continent i que senzillament no havia caigut en desús a Amèrica. És obvi que en els darrers cent anys hi ha hagut més préstecs de l’americà cap a l’anglès que no pas de les Illes al gran continent. Una de les grans contribucions va ser la paraula “roundabout” que és la rotonda i que va ser un mot que devem a Logan Pearsall Smith, un americà que va viure a Anglaterra i que va treballar de conseller lingüístic a la BBC. Abans de la seva invenció “roundaobut” la rotonda a Anglaterra s’anomenava “gyratory circus”, circ giratori.

No obstant, no oblidem que l’anglès ha contribuït amb moltes paraules de creació moderna com el “weekend” que apareix documentat per primera vegada el 1630 i va esdevenir d’ús comú al segle XIX quan es van reduir les hores de feina a les fàbriques i la indústria de l’oci va inventar-se maneres per tal que els obrers i treballadors gastessin diners i es desemboiressin el dissabte. A Anglaterra van aparèixer les tarifes reduïdes de tren que permetien als treballadors de les ciutats desplaçar-se al camp i airejar-se per tornar amb les piles carregades. Molt més tard va venir la idea de posar els partits de futbol els dissabtes per la tarda.

Una altra gran paraula anglesa és “smog” del 1905 que designa el fum de les fàbriques de la ciutat de Londres que embrutava el cel de la ciutat. Útil i recent és “miniskirt” del 1965. Radar que és un acrònim que vol dir “radio detecting and ranging” del 1941 i “brain-drain”, fuga de cervells, és del 1963.

A pesar de que l’Anglès de la gran illa va donar incomptables paraules que es feien servir també en Americà, en un moment determinat de la història de la llengua anglesa, els britànics van tornar-se molt i molt perepunyetes amb la seva llengua i van endegar una campanya per excloure i deixar de fer servir mots i paraules que creien d’origen americà. Una d’aquestes va ser l’adjectiu “talented” que els semblava un americanisme horrorós però que resulta que era una paraula encunyada a Gran Bretanya i documentada des del 1442. El lingüista Johnson va criticar també la paraula “jeopardy” sense saber que també era anglesa de soca-rel. Pels qui no ho sàpiguen, “jeopardy” vol dir “en risc”. El mateix va passar amb el verb “antagonize” que va caure en desgràcia a Anglaterra tot i ser provinent d’allà. Però com que s’havia deixat d’usar al vell continent i es va tornar a utilitzar a Amèrica, quan va tornar al seu lloc d’origen, els britànics puristes pensaven que era un americanisme.

D’una manera similar el verb “progress” ja no es reconeixia a Gran Bretanya però es va tornar a fer servir als EEUU i va ser criticat pels britànics que no sabien que Shakespeare ja l’havia fet servir en el seu moment.

Altres arcaismes ens sonen molt americans però van néixer a Anglaterra. Aquest és el cas de “loan”, préstec, que els americans poden fer servir de verb en comptes del “lend”.

Durant unes quantes dècades els britànics van ser extremadament crítics amb la llengua que es parlava als Estats Units i el 1978 un dels membres de la House of Lords va dir el següent: “If there is a more hideous language on the face of the earth than the American form of English, I should know what it is”, que traduït seria “si hi ha una altra llengua més horrible que l’anglès americà, m’agradaria saber quina és”. Una visió extremadament repel·lent que avui dia gairebé ningú comparteix perquè els britànics ara fan servir paraules i expressions típicament americanes encara que continguin paraules que no existeixen en el seu idioma. Un parell exemples d’aquest fenomen són les expressions “to do something on a shoestring” que literalment voldria dir fer quelcom en el cordill de sabata i que significa fer una cosa amb molts pocs diners. El curiós del cas és que els britànics no fan servir “shoestring” sinó “shoelace” pel cordill del calçat. Una altra expressió utilitzada a Anglaterra per molta gent però d’origen americà és la de “to look like a million bucks”, sentir-se com un milió de dòlars és a dir, extremadament bé. Quan una persona té un salari molt bo, els americans diuen “to have a megabucks salary” que és el que també es fa servir ara a Anglaterra per significar el mateix. I una altra locució d’ús comú ara als EEUU i a Anglaterra és la de “to take a rain check” que és quan un refusa quelcom però amb la condició que això que refusa es pugui posposar per més endavant.

La influència americana en l’anglès ja és innegable. L’estructura “aim at doing” tenir com a objectiu fer quelcom, ha començat a ser canviada per “aim to do” i l’expressió “first time for years” ja ha passat a ser sovint “first time in years” com a Amèrica. Gràcies a l’anglès americà diem més “truck” que no pas “lorry” i escrivim “burden” i no “burthen”, que és la càrrega, i “mask” en comptes de “masque”. Altres paraules es resisteixen al canvi i així per exemple a Amèrica es diu “program” però a Anglaterra seguim utilitzant “programme” en tots sentits menys en l’informàtic, que llavors escrivim també com a “program”. De la mateixa manera en americà escrivim “color” però en anglès “colour” igual que “humour” anglès en comptes de l’americà “humor”.

Però certament encara hi ha moments en què les dues llengües poden fer-se la punyeta. Em refereixo als casos en què les expressions o paraules tenen sentits diferents. Per exemple “dustman” l’home que buida els cubells d’escombraries és quelcom que els americans no entendrien. “Homely” que és casolà a Anglaterra i és un adjectiu molt positiu, significa lleig a Amèrica. Alguns exemples de paraules diferents en les dues variants de l’anglès serien les següents. Guingueta que és “beach hut” en anglès i “cabana” en americà. El xumet és el “pacifier” en americà i el “baby’s dummy” en anglès. L’agent immobiliari és el “realtor” en americà i el “State agent” en anglès, el maleter en americà és “truck” però “boot” en anglès. El “zucchini” americà, que en alemany es diu igual, és el “courgette” anglès, és a dir el nostre carbassó.

I aquí no s’acaba la història però per avui ja en tenim prou. Espero que aquest octubre que acabem d’encetar ens porti finalment les pluges que ens calen.

Una bíblia en pedra: La Sagrada Família.

28 Setembre, 202325 Setembre, 2023Deixa un comentari

S’aixeca encimbellada i tortuosa sotjant els pensaments dels ciutadans i turistes que la visiten i va ser construïda per arribar a ser una autèntica bíblia en pedra. És potser el monument amb que més gent arreu del món associa la nostra ciutat i per a mi encara és un indret desconegut. Escric el post d’aquesta setmana sobre la “Sagrada Família” l’obra a la que Gaudí va dedicar quaranta dos anys de la seva vida.

Per a mi la Sagrada Família ha estat sempre a primera vista un conjunt de torres inacabades de diferents colors que em provoquen una sensació de cova natural amb estalagmites que ha sorgit al centre de la ciutat i la veritat és que no l’he vista mai la caseta encantada que és la casa Batlló, ni li he vist mai l’aparent senzillesa de la casa Milà. He trigat molt de temps d’observació i m’ha calgut una visita per entendre el per què d’aquesta basílica que de moment ja és la més alta d’estil modernista del món. Però el seus mèrits no s’acaben aquí. En primer lloc és bonic saber que s’està construint amb els donatius de milers de persones d’arreu del món i és, per aquest motiu, una mica de tots i no només nostra, dels barcelonins o catalans. Des de que s’hi va posar la primera pedra el 1882 ha vist cinc generacions de treballadors i d’admiradors i encara manquen uns anys per a que algú la vegi acabada. Tothom sap que el principal arquitecte va ser Gaudí i que va ser qui la va pensar tal i com la veiem ara però no em queda clar qui la va voler aixecar quan se’n va posar la primera pedra perquè quan se li va encarregar a Gaudí que en fos l’arquitecte aquest ja tenia trenta-un anys i només s’havien començat a construir les columnes de la cripta. Del mateix arquitecte Gaudí no en sabem gran cosa. Provenia d’una família que es dedicava a la manufactura del coure i era vegà i practicava sovint dejunis que sembla que van posar en risc la seva salut més d’un cop. Gaudí patia de reumatisme i va estar solter tota la seva vida, la qual cosa no era gaire comú a la seva època.

El seu primer gran projecte va ser la Casa Vicenç, una preciosa obra ubicada a Gràcia i que també val la pena visitar per fer-se una idea de la creativitat de l’arquitecte que era a més sens dubte artista.

La basílica té una estructura piramidal i tindrà tres façanes, la del naixement que és la més antiga i la que tinc gravada a la meva memòria, la de la passió que ara també ja es pot contemplar en la seva magnificència i la de la glòria que un cop acabada serà l’accés principal a la basílica ja que Gaudí volia que s’hi accedís pel cantó de mar. La Sagrada Família tindrà un cop completa divuit torres, la més alta de les quals estarà dedicada a Jesús. Actualment ja n’hi ha onze d’acabades i això vol dir que ja ens podem fer una idea de com pot acabar sent algun dia sense recórrer a maquetes. Aquesta basílica és una bíblia en pedra i cadascun dels seus elements té una explicació. La façana del naixement té escultures que representen el naixement i els primers anys de vida de Jesús. La façana té tres pòrtics dedicats cadascun a un membre de la sagrada família. A l’esquerra hi veiem una figura que representa sant Josep, al centre Jesús i a la dreta la mare de Déu. El pòrtic de Sant Josep representa l’esperança, el de la dreta, el de la verge, és el pòrtic de la fe i el de Jesús és el de la caritat. Sobre el grup escultòric del naixement amb la mare de Déu, sant Josep, Jesús com a nadó i el bou i el ruc hi veiem un xiprer que si heu llegit posts anteriors meus representa l’hospitalitat i és també símbol de la vida eterna. En el xiprer podem veure-hi uns coloms que representen les ànimes que ja han trobat la salvació. Si ens fixem en les torres i les seves estranyes obertures els hi podrem trobar una explicació estètica pròpia però en realitat aquestes obertures estan pensades per recollir el so de les campanes i enviar-lo cap avall. Aquesta és la façana que Gaudí va poder veure acabada. Les portes d’aquesta façana són del escultor japonès Etsuro Sotoo i estan bellament decorades amb fulles i elements naturals com insectes.

Si entrem a la basílica hi trobarem prop de l’entrada una imatge de sant Josep. En canvia la verge Maria és l’estàtua que ens guia fins a la façana de la passió. Aquesta és d’un estil completament diferent a la del naixement. En primer lloc perquè els arcs en tensió recorden músculs en tensió i perquè la façana representa el patiment de Jesús a través de les figures i amb els elements arquitectònics. La tercera façana no la veiem encara però a l’interior de la basílica, la imatge que ens hi guia és la d’un sant Jordi modernitzat que a mi particularment m’abelleix molt.

El claustre de la Sagrada Família també es digne de mencionar i cal fixar-se en les escultures que decoren l’entrada. S’hi representa la mare de Déu del Roser i és obra de Llorenç Matemata i Pinyol. Al costat de la mare de Déu hi ha representat a Sant Domènec i santa Catarina que van ser els divulgadors de l’oració del roser.

Si l’exterior és una bíblia en pedra, l’interior de la basílica és un espai diàfan, ampli i el principal protagonista n’és la llum. Les columnes de pedra que suporten la basílica i aguanten les torres recorden els arbres acabats en unes branques que són una solució arquitectònica genial de Dalí per suportar el pes.

Els vitralls de la façana del naixement són blavosos per recordar la llum del matí i els de la façana de la passió de tons ataronjats i marronosos com els de la llum de la posta del sol. Les columnes tenen diferents colors pels materials amb què estan fetes i que són més o menys resistents depenent del pes que han d’aguantar. Les més fosques i marrons són columnes de pòrfir, un material associat als emperadors que ja he mencionat anteriorment al meu blog. Aquestes columnes aguantaran la torre més alta que serà la de Jesús que mesurarà 172,5 metres, menys que els de la muntanya de Montjuic perquè Gaudí volgué que la seva obra no superés mai a la natura que havia creat Déu. Les de gris més clar són de basalt i les més clares de totes són de granit.

Les torres són un element clau de la Sagrada Família. Hi tindrem respresentats els quatre evangelistes, els dotze apòstols, la Mare de Déu que fins ara és la torre més alta amb els seus cent trenta-vuit metres i la central serà la de Jesús. I a mi m’hi manca quelcom crucial però es veu que no ho era tant per Gaudí: sant Josep, a qui trobem representat en tota la façana i dintre de la basílica però que sembla que no tindrà torre pròpia.

Un dels elements més bonics de l’interior de la basílica és en la meva opinió la imatge de Jesús crucificat sota un preciós baldaquí ornamentat amb raïm i espigués que simbolitzen l’eucaristia.

Sens dubte la Sagrada Família és una obra mestra que no deixa indiferent i de la que podríem descobrir nous detalls amb cada visita que hi fem. I tenint aquesta meravella a l’abast de la mà potser cal no perdre l’oportunitat de gaudir-ne quan poguem.

Embolica que fa fort: Les paraules del nou món II.

21 Setembre, 202318 Setembre, 2023Deixa un comentari

I aquest dijous atrotinat en què ja he començat totes les classes i estic baldada, retorno al gran tema de l’anglès i de la variant que en va sorgir quan aquesta llengua va aterrar als EEUU. Recordo que la setmana passada ja vaig comentar que els colons van saber inventar nous mots i adaptar alguns noms a una fonètica que els hi fos còmoda per anomenar els indrets que ara poblarien. De vegades van reciclar una paraula del vell continent i la van utilitzar per descriure una nova realitat al nou continent. I com que tot és més gran als EEUU van haver de crear paraules noves pels animals que trobaven en aquelles contrades. Potser recordareu l’exemple de la “bullfrog”. Però la granota toro no va ser la única realitat que els va semblar sobredimensionada a la seva nova llar i per això van haver de crear noves paraules per designar realitats desconegudes fins el moment. Un parell d’exemples en són “mesa” que és una enorme roca que acaba en una superfície completament plana o “bluff” que és un cingle, o d’altres que senzillament anomenaven de manera acolorida aspectes de la vida quotidiana per a ells. Algunes d’aquestes paraules dels “principis” han desaparegut però d’altres com “cattawampus” que designa quelcom que està anant malament. Com a exemple puc posar el meu actual curs a l’escola perquè han marxat inesperadament a començament de curs dos professors dels quals un feia anglès, i com que la companya que treballa amb mi també està de baixa, doncs resulta que ja la ballo durant una setmana per acabar tota la feina i intentar fer una classe amb cara i ulls amb grups sobredimensionats. És a dir que per a mi “the course has started going cattawampus already from the beginning”. Per certa aquesta paraula es pot escriure tant com a “cattawampus” i “cattywampus”. També força interessant em resulta la paraula “rambunctious” que vol dir ple d’energia i difícil de controlar. Els búfals per exemple quan noten un perill poden ser “rambunctious” o sense anar més lluny els meus gats quan els agafa el que els veterinaris anomenen un “zoomie” que és un atac de moviment quan han de cremar tota l’energia extra que no gasten anant a caçar altres animalons per menjar-se’ls. I òbviament també van encunyar expressions noves com la de “kick the bucket”, donar una puntada de peu al cubell, que ja van explicar en un post anterior que volia dir morir-se. Una altra expressió molt útil és la de “to be in cahoots with someone” que vol dir conspirar o estar aliat amb algú per fer quelcom il·legal.

I si la setmana passada us vaig desvelar l’origen de dues de les paraules més purament americanes que hi ha “dollar” i “Amèrica” avui us he de decebre dient que encara s’està intentant esbrinar d’on prové el famosíssim “OK” que pot ser escrit si us ve de gust com a “O.K”. De teories n’hi ha de tot tipus però la que sembla més plausible és que fos una abreviació del “all correct” però escrit de manera incorrecta. Potser va ser el mateix president Andrew Jackson que el va popularitzar perquè es veu que la ortografia no era el seu fort.

Pel que fa a la pronunciació no se sap ben bé quan els americans van començar a parlar de la manera que ho fan ara però el 1791 el doctor David Ramsay, historiador americà, va dir que es notava a Amèrica una certa puresa de la parla. En un post anterior ja us vaig comentar que hi ha moltíssims més dialectes i accents a Anglaterra que no pas a Amèrica però suposo que és lògic que en un nou continent, els colons deixessin de banda els seus parlars peculiars per adoptar una forma més estàndard per tothom. Penseu que en una primera fase Nord Amèrica no rebia gaires immigrants i que fins el 1840 només n’eren uns 20.000 per any. Els EEUU van començar a rebre més immigrants a partir de la crisis de la fam a Irlanda el 1845. La primera meitat del segle XX va ser la que va veure la major arribada d’estrangers al país i està registrat que hi van desembarcar un milió d’italians, un milió d’Austro-hongaresos, mig milió de russos i grans nombres provinents d’altres nacions. Però aquests estrangers del segle XIX i del XX ja es van trobar amb una llengua que havia llimat força les variants dialectals. Generalment habitaven les terres on ja hi havia gent del mateix origen i això ha permès que el Pennsylvania dutch encara tingui característiques fonètiques de l’alemany actual. Per exemple, als alemanys el so de la “th” anglesa els costa tant que la pronuncien com una essa sonora. No obstant aquests nuclis dialectals són minoritaris als Estats Units perquè des d’un primer moment els colons que s’hi van instal·lar van ser molt flexibles i mòbils i quan una part significativa d’un país es mou amunt i avall, els accents sobren i tendeixen a desaparèixer. A més en general tampoc interessava ser reconegut com a provinent de cap nacionalitat en concret per no ser etiquetat directament com a “wop” en cas dels italians o “kraut” en cas dels alemanys. Aquests darrers rebien la designació gràcies a la seva afició a la Sauerkraut, la “choucroute”. Els espanyols eren els “dagos” com a diminutiu de Diego i els irlandesos —dels que n’hi havia força— eren els “micks” o bé “paddies”. Un fenomen curiós dels EEUU és que els fills dels immigrants sovint no sabien ja ni parlar la llengua dels pares perquè aquests consideraven que era millor que no la sabessin per assimilar millor la nova cultura. Una llàstima em sembla.

Per acabar avui voldria dir que el vocabulari americà compta amb paraules que van deixar de ser usades a Anglaterra durant un temps fins que la indústria de Hollywood les va estendre. Entre aquestes estan la de “fall” per a tardor que era la paraula que Shakespeare hagués fet servir per designar la tardor en comptes d’”autumn” o “assignement” per a deures, la de “slim” com a sinònim de petit i la de “mad” en el sentit d’enfadat.

No obstant, l’anglès modern també té contribucions extraordinàries al seu vocabulari gràcies a les creacions originàries dels EEUU. Entre elles tenim “baby-sitting”, “teenager”, “blizzard” que és una tempesta de neu acompanyada de fortes ventades, l’adjectiu ultra pràctic de “law-abbiding” que podem traduir com “que respecta la llei” o el verb “to butt in” que vol dir interrompre una conversa o discussió o algú que està parlant.

Per aquesta setmana ja n’hi ha prou. Us espero la següent que aquí a Barcelona haurà estat curta de nou. Bona setmana a tots!

Embolica que fa fort: Les paraules del nou món.

14 Setembre, 202311 Setembre, 2023Deixa un comentari

Ara ja fa un parell de dijous que no escric res sobre la llengua que s’ha consolidat com la Lingua Franca arreu del món, la que ens fa ballar a tots el cap i la que en la seva aparent simplicitat acaba sent immensament complexa. Avui retorno a ella i em centraré en les seves primeres passes al nou món, a Amèrica.

Quan els primers 104 pelegrins que van embarcar cap a Amèrica el 1620 ho van fer, la seva llengua estava en un moment de canvi absolut. Només per posar un exemple resulta que ells van ser dels primers que feien servir la desinència -s per la tercera persona del singular perquè només uns vint-i-cinc anys abans, el “has” hagués estat “hath” i el “runs” hagués estat “runneth”. Per no parlar de que els pronoms “thou” i “thee” que no són res més que el tu germànic “du” en casos diferents van desaparèixer cap a principis del segle XVII i ja tampoc van arribar a Amèrica. Si aquests primers peregrins que es van assentar al nou continent haguessin arribat abans, la gramàtica de l’anglès i l’americà encara serien més divergents. Actualment l’americà, com ja vaig explicar en un post anterior, té alguns arcaismes com el participi de “get” com a “gotten”. Com us podeu imaginar els nous habitants acabats d’arribar a Amèrica van haver d’adquirir una pila de lèxic nou per descriure unes realitats que no coneixien fins al moment. Moltes paraules les van agafar de les llengües indígenes com “canoe”, canoa, “raccoon” que per si no ho sabeu és l’os rentador que els castellans anomenen mapache, “hammock” la hamaca o el “tobacco” el tabac. No obstant, tot i que el món que els nouvinguts es van trobar era força diferent al que habitaven al vell continent la quantitat de paraules de la vida quotidiana que van agafar de les llengües indígenes és ridículament minsa. El que sí van adoptar van ser els noms geogràfics autòctons de les llengües indígenes transcrits i pronunciats d’una manera que segurament no haguessin estat entenedors pels indígenes però sí ho eren pels intrusos. La fonètica i estructura de les llengües ameríndies era tan diferent a les europees que es van adaptar els toponímics molt sovint escurçant-los. A veure, també és lògic perquè a Massachusetts hi ha un llac que els indígenes anomenaven “Chargoggagomanchaugagochaubunagungmaug” i que es traduiria com “tu pesques a l’altra banda, jo a aquesta i ningú al mig”. Òbviament els intrusos van escurçar significativament el nom i ha quedat en “Chaubunagungamaug” que déu-n’hi-do també. L’os rentador és deia en llengua indígena “raugrauoughcun” i els europeus ens van fer el favor de llimar el terme fins a deixar-lo com a “raccoon”. De la mateixa manera la paraula “isquonterquashes” ha esdevingut “squash” i avall. Com que la fonètica de les llengües ameríndies tenia poc a veure amb les europees en un principi va costar força transcriure els toponímics. Manhattan, s’ha pogut veure escrit com a “Manhates”, “Manthanes” “Manhatones”, “Manhatesen” i “Manhattae”. “Iowa” també es pot trobar escrit en una infinitat de maneres. I per cert, segons sembla “Manhattan” és un toponímic recent pels indígenes que volia dir el lloc on aconseguim els arcs.

Però no tot es va adoptar de les llengües autòctones. L’anglès americà va adquirir també paraules d’idiomes europeus que havien anat a parar a Amèrica com l’holandès. D’aquesta llengua l’anglès va adoptar “landscape”, paisatge, “cookie” que és galeta o “caboose” que és un vehicle de la part posterior del tren. Altres paraules que van passar a l’anglès provenen de l’espanyol com “rodeo”, “buffalo”, “avocado”, “burro”, “fiesta” i “coyote” i d’altres van passar a l’Americà del mexicà com “stampede”, estampida o “cafeteria”.

I una de les paraules més conegudes, usades i útils de la llengua anglesa que relacionem directament amb Amèrica és la paraula “dollar” que resulta que és, com ja vaig comentar fa uns anys en el meu blog, d’origen alemany. I és que els primers dòlars eren monedes de plata i la plata s’extreia d’una mina anomenada Joachimsthal. D’aquí que a la moneda amb el pas del temps se l’anomenés “thaler” i s’acabés adaptant la transcripció a la fonètica i esdevingés “dollar”. El terme “dollar” està registrat per primera vegada el 1782 quan Thomas Jefferson va escriure al “Notes on a money unit in the States” que aquest terme ja era el més estès i conegut als EEUU i per això tres anys després la moneda va ser adoptada com a divisa als Estats Units. O sigui que el nom d’una de les coses que més defineix els EEUU prové d’Alemanya, i la designació pel continent prové d’Itàlia perquè un cartògraf va agafar el nom d’un navegant italià que va anar un parell de vegades al nou continent sense veure mai Amèrica del nord i pensant que l’havia descobert ell, va posar al mapa Amèrica en honor a Amerigo Vespucci, l’afortunat navegat. El pobre geògraf i cartògraf, Martin Waldesmüller, va esborrar el nom del navegant del mapa quan va esbrinar el seu error però el continent ja era conegut com a Amèrica i així es va quedar. I si llegiu el nom probablement ja imagineu d’on era el nostre Martin Waldesmüller oi? Doncs sí, correcte, era alemany. O sigui que Amèrica li deu el seu nom a un alemany i la seva moneda a una mina alemanya. No està gens malament, oi?

Bé i ara no us vull deixar pensant que els “intrusos” no van ser gens originals a l’hora de reinventar l’americà. Ja fa unes setmanes vaig escriure un article sobre l’anglès a Austràlia i ara no voldria que penséssiu que els americans no van ser tan originals com els australians Potser sí que ho van ser una mica menys però tot i així l’americà ha creat una infinitat de paraules compostes com “bullfrog”, granota toro que òbviament és una granota gegantina, “eggplant” que és la planta ou i designa la albergínia, “grasshopper” que és el salta herba que nosaltres anomenem llagosta.

El que també va succeir va ser que de l’anglès es van reciclar paraules i l’americà els ha donat un segon significat. Aquest és el cas de “pond” que és una bassa en anglès però pot designar un llac a Amèrica.

Bé i per acabar avui, vull comentar la teoria més estesa sobre l’origen de la paraula “Yankee”. Fins ara la hipòtesis que sembla més plausible és que provingui del nom holandès “Jan Kees” que seria en Joan Formatge i que designaria qualsevol dels holandesos que vivien a Amèrica al començament. Us espero la setmana vinent amb molt més….

Empitimat, tannara, brufar i vuit tresors lingüístics més.

7 Setembre, 20233 Setembre, 2023Deixa un comentari

Molts de nosaltres ja hem retornat a la feina, suposadament amb piles recarregades o molta mandra a les orelles. A mi particularment aquest inici de curs m’ha empipat perquè em penso que ja no estic avesada a llevar-me abans de les vuit i posar el despertador per aixecar-me a tres quarts de set del matí em va semblar un crim còsmic d’allò més espantós. I suposo que molta gent m’acompanyarà en aquest sentiment. Encara bo que aquest primer de setembre ha estat divendres i de seguida hem tingut altre cop un cap de setmana per posar-nos a to.

Avui vull retornar també al “racó de les paraules catalanes” que no vull tenir-lo oblidat i us porto uns quants mots que potser us faran servei en algun moment. Començo per un que m’he trobat fa poc llegint “L’agulla daurada” de Montserrat Roig i que m’ha fet molta gràcia. És el participi “empitimat” que si cerqueu al diccionari potser no trobareu. És una composició que molt probablement l’autora havia escoltat en algun lloc però que com a adjectiu i participi no consta al Pompeu Fabra. Prové del substantiu “pítima” que és sinònim de borratxera i per tant “empitimat” vol dir pitof. Ara que ja s’han acabat les festes de Gràcia i també les de Sants, dintre de poc s’iniciaran les del Poblenou i ben segur que pels carrers del meu antic barri podreu veure gent “empitimada” després de beure un parell de copes de més.

I hi ha individus que quan estan empitimats despleguen una “facúndia” que avorreix als interlocutors. La “facúndia” és l’elocució fàcil i abundant o el que en castellà podríem anomenar de manera pejorativa “verborrea”. Aquest any a la feina hi ha uns quants professors menys degut al pitafi que es va produir l’any passat. No vull entrar en detalls però sí vull dir que l’escola ha perdut tota la línia del batxillerat i amb ella han deixat de treballar-hi sis professors que tenien una jornada completa. Un d’ells, i no vull dir noms, era conegut per uns discursos llargs, tedis i repetitius durant les sessions d’avaluació. Quan ell començava a parlar, tots nosaltres fèiem cara de pomes agres. Si altres tutors trigaven de trenta a quaranta minuts en comentar les notes dels alumnes un per un, ell necessitava una hora i mitja. He de reconèixer que no trobaré pas a faltar la seva facúndia en absolut. I la gent que en gasta sol tenir un estil molt “declamatori” és a dir que s’expressa de manera emfàtica i exagerada. Jo recordo que en més d’una ocasió li vàrem haver de recordar que la sala de professors durant l’avaluació no era el pedestal on endega el discurs un candidat electoral perquè el seu to de veu era molt superior al que qualsevol orella podia suportar. Espero que a la nova escola on treballa ara també sàpiguen aguantar estoicament tant la seva facúndia com el seu to declamatori i dramàtic.

Un mot molt que m’abelleix molt tot i que no m’agrada la realitat que representa és el d’”estultícia”. No sé si ho sabeu però “estult” és un sinònim de toix, que és com s’anomena a tot aquell a qui li manca agudesa. A mi per exemple m’avorreix molt l’estultícia de la majoria de programes de televisió. És per a mi un misteri com és possible que hi hagi gent que passi hores i hores davant de la tele i l’entretingui tant. Com tampoc entenc que es puguin mirar durant hores vídeos de tik tok però aquest ja és un altre tema. Un cop tens l’aplicació aquesta segur que s’encarrega de bombardejar-te amb contingut similar de la mateixa manera que si dones un m’agrada a un vídeo de Facebook, aviat te n’apareixen de semblants per deixar-te enganxada a la pantalla. I sospito que si el mòbil té més força que nosaltres ens podem tornar estults perquè el contingut que mostren no està gaire ple de coneixement científic.

La següent paraula també és un sinònim d’una altra que ja no es fa servir gaire sovint perquè la realitat que representa no es gaire comú. És la paraula “tannara” que significa “castanya” o “trossa” i és el pentinat recollit que portaven moltes avies al poble. Un manyoc de cabell agafat al darrer per recollir-lo tot. És el que els castellans anomenen “moño”. De tant en tant encara es veuen noies que es recullen el cabell fent-se una tannara però on més sovint se’n veuen és a les ballarines de ballet.

Les dues següents paraules d’avui pertanyen al reialme de l’hivern. La primera és “borrascall” i la segona “borralló”. Un borrascall no és res més que una nevada molt poc intensa que amb prou feines cobreix la terra. És el que amb sort arribem a tenir a Barcelona ciutat i prop de Barcelona. I quan tenim un borrascall és perquè han caigut del cel borrallons que no són res més que flocs de neu.

El vuitè mot d’aquest primer dijous de setembre d’enguany és “enterc” que significa rígid o encarcarat. Ara quan arribi el fred, en els dies en què sigui més intens, si no porteu guants i aneu pel carrer a primera hora del matí o al vespre, potser us queden les mans enterques i sentiu que no les podeu moure perquè s’han quedat encarcarades per la temperatura.

De l’àmbit de la natura ens arriba una preciosa paraula “brosta” que designa una branqueta jove o un conjunt de brots que apareixen als arbres o arbustos. Però a ciutat no tenim gaires espais verds per poder contemplar brostes i encara que tinguem un jardí per aquí i un arbre per allà, sovint la nostra vida és massa ràpida i atrafegada per poder-les contemplar.

Els dos darrers mots d’avui són verbs, el primer és “fendre” que és un sinònim d’esberlar, és a dir partir una cosa en dues per obrir-la com les closques de les nous i el segon que em sembla especialment simpàtic és “brufar” que vol dir esquitxar o ruixar. Jo per exemple tinc un polvoritzador amb el que ruixo les fulles de les plantes a l’estiu perquè es refresquin amb la calor. I amb el que “brufo” el Safrà i el Sugus si s’acosten massa al meu plat i em volen pispar un tros del meu àpat.

Per avui ja tenim onze paraules més pel nostre raconet de reciclatge. Jo us desitjo una bona adaptació a la rutina de la feina i una bona preparació per la nostra diada.

The “Festa Major of Gràcia” a neighbours’ tradition turned into a mass attraction.

31 Agost, 202328 Agost, 2023Deixa un comentari

Every year, starting from the 15th of August, my neighbourhood in Barcelona celebrates the Festa Major. It is quite difficult to explain what it is, since I haven’t seen anything like it in Germany or England but if I had to define it, I would say that the neighbourhood celebrates its feeling of community by organising events such as theatre for children, workshops, get-togethers for neighbours and night concerts. The most typical thing of the Festa Major which can be called “Major Party” or “Major Festivity” is that some streets are decorated by the neighbours who chose one topic and invest a whole year, savings and energy to turn the street into a real phantasy scenario. The tradition started some two hundred years ago and it is still not clear whether the neighbourhood celebrates the resurrection of the virgin Mary which is celebrated by the Catholics on the 15th of August, or Saint Roc, a saint linked to Gràcia.
Vila the Gràcia, the old centre of the current neighbour was a long time ago independent from Barcelona and was inhabited by farmers who worked in their lands. The surroundings were so beautiful and the air so healthy that the rich Catalans who lived inside the old city walls, travelled to Gràcia for their holidays. Some two hundred years ago though, a lot of artisans, shopkeepers and workers settled in Gràcia so that there was a rapid growth in population. Gràcia only had 3,062 inhabitants in 1828 but already 61,935 in 1875. From the outset, Gràcia was a pretty exclusive quarter in Barcelona and it soon became the favourite area for artists and writers of Barcelona but that is a different story. The truth is, that nobody really knows why exactly the “vilatans”, the inhabitants in Gràcia, started celebrating their Festa Major, but it has its parallels in all the Festes Majors from small cities and towns in Catalunya and Spain.
The Festa Major in this neighbourhood though, has become quite distinct because there is no other where so many streets are decorated so beautifully and creatively as here. And because this is a festival of creativity, streets have their associations that work in the decorations for moths or even the entire year and there is a contest to choose the most beautiful streets.
I grew up in Gràcia but I don’t really remember much of the Festa Major from the time I was a child. And when I reached teenagerhood I wasn’t much of a party-goer, no members of my family enrolled in the teamwork involved in decorating a street, so the remembrance I have from this week of celebration is mainly the decorations, which to me have always looked like works of art but made by people who are humble enough not to call themselves artists.
Many people know that I moved from my beloved Poblenou to Gràcia a bit more than a year ago. I still feel quite new to the neighbourhood and I commute from Gràcia to Poblenou every day so that I have this wonderful feeling of living in two different Barcelonas at the same time. Poblenou has an industrial past that you can see and smell everywhere but is mot visible in the factories that have been redeveloped there. It has become fashionable only in the past 15 years more or less. Gràcia is the bohemian part of the city and has been pretty exclusive from the very beginning. I am still getting used to living in an area that is considered so cool to most people and that is at the same time more expensive than my old neighbourhood.
Getting used to a place and feeling home there has little to do with how familiar you are with the streets and shops there. For me, feeling home in a neighbourhood means to have my heart in it and I can only have my heart somewhere if I relate to people there. Not very long ago I was thinking that I still needed a favourite spot here, a place I could always go to with a friend and where I could meet with friends to feel like home. In Poblenou it is easy to get to know people because in summer we all end up on the beach in Bogatell and get to talk to those we see regularly there. In autumn, spring and winter people run into each other in the Rambla the Poblenou, the favourite place to go for a walk for the people in the neighbourhood and outside of it. But Gràcia is different. One of the main arteries is carrer Gran de Gràcia, a street that goes from the southern to the northern part of the quarter. But it is quite narrow, full of shops and people that walk there are always in a hurry to go somewhere else. It is not a place you would choose to relax. The same way Travessera the Gràcia runs across Gràcia but it’s to hectic to be the backbone of the life in the neighbourhood. And we don’t have a Rambla del Poblenou here where all people end up seeing each other at least once every now and then. Gràcia has got many hearts that are its several small, beautiful, and clean squares. Without wanting to really be exact about how many of them we have in the old Gràcia I can recall the following: Plaça del Raspall, Plaça del Diamant, Plaça Rius I Taulet, Plaça del Sol, Plaça de la Virreina, Plaça del Nord, Plaça Rovira I Trias, Plaça John Lennon, Plaça de les dones del 36, Placeta de Sant Miquel, Plaça de la Revolució. I really doubt there is any other quarter in Barcelona with so many small squares. All of them indeed full of bars and restaurants. I once read that Gràcia is the neighbourhood with most bars per inhabitant in the whole Europe, but who knows?
However, with so many hearts it is difficult to run into people here and even less so to get to know people if you don’t enrol in a team activity. And as I was saying, I definitely needed a little spot to call “my favourite spot” here. And quite honestly la Placeta de Sant Miquel was already a good candidate. It is even smaller than the others, not squared or round, not so full of people or bars and it leads to two narrow streets one of them has got what is for me a very special building that I call “the flatiron from Gràcia” in carrer Sant Gabriel.
It is a place where I have once had breakfast with a friend of mine in the same bar where my parents meet for 2 years every Sunday before getting married. And if that is not reason enough to like this particular square, there are two schools in it and you can always see children playing in the streets after school. What else could a teacher like me wish for?
I suppose I might have unconsciously picked it up as my favourite square the same way I have picked up the street Sant Pere Martir as my favourite one because my mother and I used to get to her place from our stroll every day walking down to Bonavista from it.
The truth is, that when I read in the Facebook from Gràcia that the members of Placeta de Sant Miquel needed people to help them finish the decorations for the 15th of August, I jumped at the possibility to get to know some people and work with them in this square.
So for the first time in my life, I have lived an experienced the Festa Major in a different and more intense way. I have to say that I had always imagined that decorating a street might be a titanic task to fulfil but now I know how much of an effort it requires.
Not only does the team need to have all the elements from the decoration ready before the 15th of August, but the street needs to be finished with everything in its place by 8 o’clock in the morning of the 15th of August. And in if any street does not manage to have the decoration ready, it can’t take part in the contest.
The time limit is announced by a very loud number of bangs (chupinazos) and after the last one is fired all the streets need to have finished and a member of the street needs to have reported it to the institution in charge otherwise they can’t qualify for the contest. This summer I was very aware of the whole process and even more so because the 15th of August is my “namesday” so a friend and I wanted to celebrate it by having dinner in a small, cosy and delicious restaurant close to my place. And the street where the restaurant is located is also one that is decorated. It was past eleven at night when we reached the restaurant and the people in the street were still painting some details and putting the decoration together. As I learned from the people in La Placeta de Sant Miquel the following day, the people from the street Mozart, the same as the street Verdi and some others, did not go to bed that night. But it was worth it: Mozart was awarded the second prize. Verdi this year wasn’t in the podium, which was a real trauma for them used to winning the contest almost every summer.
Now that I know how much creativity and hard work is involved in the decorations I understand why people are so frustrated and unhappy if they don’t achieve a position in the ranking they find worth their efforts. And this year controversy was served. A lot of teams were really disappointed.
The Festa Major goes on for a week and it involves not only the joy of people who go to have a couple of drinks and listen to the concert and take part in the street activities but also the anger of many inhabitants in the neighbourhood. If you live in a street or close to a street where there are concerts or discos going on till late at night, you are not very likely to sleep well for a week.
There is another problem to it: the streets are closed so people and cars can’t circulate in them as usual. And if the noise and circulation is not enough there is one more issue to talk about: the masses of people flocking to the Festa Major de Gràcia, getting seriously drunk and making more noise than necessary on the whole.
Our Festa Major (I say our because I now feel I belong to Gràcia as I belong to Poblenou) is the best in Barcelona and has turned into a tourist attraction that generates a lot of money for the agencies but little for the inhabitants of the city or the neighbourhood.
There have been proposals to cancel the Festes de Gràcia altogether, but I find them quite radical. I think people should be required to pay a little money to access the streets with the concerts so that at least the people who organise the party are not fully dependent on the drinks they sell in order not to make losses. Another possible solution suggested by my friend to avoid annoying so many inhabitants would be to concentrate the “night life” area in one specific part of Gràcia and swap the area every year. No matter how hard one tries to find a way out, it is never going to please everyone for sure.
I really believe that the Festa Major has grown into a macro-event held in a micro-space. Gràcia, having once been a town, has very narrow streets and during the Festa Major they are clogged with people. My heart and mind are pretty split when it comes to the Festa Major. On the one hand it is linked to tradition. A lot of families have been involved in decorating the streets and pass on the responsibility to their children and now grandchildren. A lot of couples meet in the Festa Major and married in Gràcia and have joined the joy in the streets for years. On the other hand, Barcelona is now a target for tourists that very often come here for cheap entertainment at the expense of the citizens. But how can we now “decrease” the Festa Major? How could we make it possible for the neighbours to have their traditional dinners in the street for the neighbours if the visitors block the streets completely at night?
That is a question whose answer I won’t find. As for me I have to say I would very much love to help a little the team in La Placeta de Sant Miquel to finish the decoration for next year. I’ve grown very fond of the people who were there helping. And, although there are so many people in Gràcia and I don’t know a lot of them here, the people working in Placeta de Sant Miquel knew some of my acquaintances so that I could feel a bit more integrated in Gràcia already. And who knows? Maybe from now on my “namesday” is going to be more interesting to me because that is the precise day when the Festa Major starts and it involves a whole week of entertainment if I am not tired enough to enjoy it.
For those non catholic ones who are wondering what the namesday is, it is the day where your name is celebrated. Generally, names here are saints’ names and every saint has a specific day to be remembered. Mine is on the 15th of August and I like celebrating it one way or another cause as the German say “die Feste soll man feiern wie sie fallen” which means that one should take the chace to celebrate any special occasion. And that is definitely what I do.

Montsonís: un castell habitat que es pot visitar.

24 Agost, 202320 Agost, 20231 comentari

Entre les activitats que m’agraden està la de fer turisme de manera sostenible i visitar el patrimoni no tan sols de França i altres països sinó també el que em queda prop o relativament prop de casa.
Com que aquest estiu no he visitat cap castell a França, tocava visitar-ne un aquí i aquest cop les meves passes o el meu cotxe s’han dirigit a la província de Lleida, que no sol ser tan visitada com totes les altres, i menys encara durant l’estiu. Així doncs he visitat el castell de Montsonís a la comarca de la Noguera i més concretament al municipi Foradada. Les visites es fan tan sols a les dotze del migdia i a les cinc de la tarda i us asseguro que endinsar-vos en la història i com es vivia a l’època en què es va construir el castell és d’agrair a l’estiu quan el sol bada pedres. Només us he de dir que cap a les dotze el termòmetre s’enfilava fins als trenta-sis graus.
Les visites són amb un guia local i cal arribar puntuals. En primer lloc s’ha dir que el castell de Montsonís encara està habitat per la família aristòcrata que l’ha heretat i per això des de la torre encara hi oneja una bandera ben orgullosa. De fet jo i el meu acompanyant vam tenir l’oportunitat de veure els senyors del castell que no hi habiten permanentment però hi havien anat a passar uns dies en família. Els aristòcrates doncs que vam veure són dels que provenen de famílies aristòcrates ben antigues i més arrelades a les seves fortunes que al territori segurament.
El de Montsonís és un castell que data de principis del segle XI, més concretament del 1024, i va veure la pugna del territori entre musulmans i cristians i com la frontera es bellugava de la Catalunya vella a la nova fins que els cristians van conquerir Lleida el 1149.
El primer que cal saber és que sobre les portes del castell hi ha esculpit en pedra l’escut d’armes del senyor del castell i sobre aquest una representació del seu casc. L’orientació d’aquest ens delata de quin tipus de senyor es tractava. Si mirava a un cantó volia dir que el senyor del castell també tenia terres, si mirava a l’altre que era un fill bastard i si estava en posició central sembla que indicava que el senyor, a més de tenir el castell i les terres també podia administrar justícia.
La primera sala que vam visitar està farcida de fotografies de la família aristocràtica amb altres membres de les altes esferes com la duquessa d’Alba, el mateix rei emèrit i la seva legítima esposa i el Papa. És el que té ser de l’aristocràcia, que tots es coneixen entre ells. El primer detall curiós del castell està situat en una vitrina en aquesta sala plena de fotos i retrats dels nobles familiars dels propietaris del castell. Es tracta d’un document antiquíssim escrit a mà que conté l’inventari de totes les pertinències del castell i les terres dels propietaris del castell. De fet, segons la tradició de l’època, s’havia de fer l’inventari dels bens cada trenta anys perquè de no ser així tot el patrimoni del senyor del castell passava a mans d’aquells que el treballaven. Per tant, per no oblidar la gran tasca i assegurar-se que les propietats seguien sent dels nobles, aquests ordenaven que els inventaris es fessin cada vint-i-nou anys per no perdre pistonada.
Un altre document un pèl més recent també crida l’atenció. En ell, el pare de l’actual propietari demana el permís reial per a casar-se amb la noble que ell va escollir. Consola si més no una mica que els aristòcrates fins fa no gaire havien de passar per tràmits burocràtics perquè altrament sembla que ells només tenen avantatges sobre els simples mortals.
En aquesta gran sala el que també destaca és una gran finestra amb uns bancs de pedra, els festejadors, on les nenes d’aquella època podien seure per veure i parlar una estona amb els seus futurs marits en companyia d’un adult que vigilava que les converses fossin del tot castes i que aguantava l’espelma si aquestes trobades es feien al fosc. D’aquí sembla ser que ve allò de fer d’espelma. Evidentment els matrimonis d’aquella època entre nobles eren tots pactats i les núbies sovint tenien poc més de dotze o tretze anys. Només cal recordar el que vaig escriure en el blog de la setmana passada, Blanca d’Anjou es va casar amb Jaume II quan ella tenia dotze anys i ell vint-i-vuit. Abans ningú es plantejava que això fos un crim perquè era d’allò més normal.
La següent sala a visitar és el menjador que té una gran taula i dotze cadires. Eren pels individus de posicions altes que prenien decisions juntament amb el senyor del castell. El menjar el portaven els servents a través d’una porta diferent a aquella per la que passaven els nobles i la dels servents era molt més baixa perquè entressin ajupits.
Els coberts eren de fusta i no era poc usual que els visitants es portessin els seus propis coberts de plata. També es portaven aquells ajudants que havien de tastar el menjar per evitar possibles enverinaments que estaven a l’ordre del dia.
La cuina era més aviat petita en aquest castell. S’hi troba una gran olla sobre una llar de foc, una pica i també una cisterna. S’ha de tenir en compte que l’aigua que es recollia de la pluja i que baixava pels rierols no era sempre potable perquè sovint corria plena de fulles, fang i animalons morts. Beure aigua en aquella època no era gens recomanable i per això el líquid consumit era majoritàriament el vi. Per això quan es va començar a consumir te i s’havia de bullir aigua per fer-ho la salut de la població va millorar considerablement. Un detall un pèl escabrós és que en aquelles primeres èpoques del castell, quan algú moria se’l vetllava a la cuina, que a tots els que feiem la visita ens va semblar un espai poc adequat.
Havia passat algun cop que en aquella època es prengués a una persona per morta que no ho estava, per aquest motiu se la vetllava durant dos o tres dies i després se l’enterrava. Però com que alguna vegada s’havia obert una tomba i un taüt i s’havia trobat amb signes evidents que aquella persona que es prenia per mort o morta, havia estat esgarrapant la caixa, es va inventar un mètode per assegurar-se de que no s’errava. Es lligava al canell del difunt o difunta un cordill que connectava amb una campaneta que es situava a la caixa del mort. I algú de confiança romania al costat del taüt el temps suficient per adonar-se si la persona a qui volien enterrar realment ja no vivia. D’això prové el que diem de “salvat per la campana”.
A la cuina sorprenentment també s’hi podia rentar roba. Per fer-ho en aquella època s’utilitzava aigua bullent i cendra que és desinfectant i blanquejant. En cas de brutícia persistent com fang o sang s’havia d’emprar urea, és a dir, orina que conté amoníac. Quan no n’hi havia prou amb la que es tenia a mà en aquella època es podia comprar i la dels rics, que bevien millor vi i menjaven més variat, tenia més qualitat i era més cara que la dels camperols.
Un dels estris que ens van ensenyar i em va resultar molt interessant era quelcom similar a unes tenalles gegantines però que s’emprava per fer hòsties perquè els senyors del castell només combregaven amb les seves hòsties. Tanta era la por de que els enverinessin!
El dormitori és la zona del castell que a mi se’m va fer més tenebrosa. En primer lloc perquè cap de les cambres d’aquest castell és excessivament gran. Devia ser massa difícil escalfar habitacions àmplies. A més el llit és d’allò més tètric amb el seu baldaquí. No és pas massa llarg com tots els llits d’aquella època perquè llavors la gent no dormia ajaguda ja que la posició completament horitzontal s’associava als morts. A més dormir semi-incorporat anava bé en cas de problemes respiratoris o digestius. Al llit s’hi havia de pujar amb una mena de tamboret perquè era realment molt alt.
L’habitació del castell de Montsonís comunica amb l’església perquè això permetia als senyors del castell escoltar missa des de l’habitació estant.
Hi ha en aquest castell mobiliari de fusta molt antic i elaborat i entre aquestes peces que podrien ser de museu hi trobem un armari que està farcit de tot d’abrics i capes amb insígnies diverses que es porten en ocasions solemnes per a cerimònies dels que els profans no en sabem res i que mai són retransmeses. Em va sorprendre que encara es parlés de segons quines ordres religioses a les que els aristòcrates actuals encara pertanyen.
Un d’aquests llargs vestits-capa portava una cua immensament llarga que no anava a la part del darrere sinó del davant. El guia ens va preguntar si sabíem per a què servia una cua tan llarga però ningú va encertar l’explicació. Doncs resulta que aquella llarga cua que es duia envoltant el braç com si fos una toga romana, s’utilitzava per col·locar la al terra quan algú s’havia d’estirar per exemple en una església durant un acte oficial. Així s’evitava la fredor de les pedres del terra i la brutícia. Si he de ser sincera no vaig voler tocar cap dels vestits i abrics que ens van mostrar durant la visita perquè me’ls vaig imaginar plens de pols i bacteris indesitjables. I encara més estant en un armari dins una cambra poc ventilada que feia olor a resclosit.
I parlant de vestimenta, el guia ens va fer arribar l’explicació per una de les típiques locucions que fem servir aquí “aixecar la camisa” que emprem ara en el sentit d’enredar. A l’edat mitja, quan algú cometia una ofensa o malifeta d’algun tipus, se’l marcava amb un ferro roent. Per això quan la gent anava d’una població a una altra, per saber si la persona “tenia o no antecedents” se li aixecava la camisa per veure si anava o no marcat.
Ara arriba un episodi molt fosc de la història medieval: el de les presons. Com a tots els castells, el de Montonís té una presó on s’hi posaven els castigats a qui se’ls portava només pa i aigua. Però com que els presoners eren cars de mantenir sempre hi havia dos maneres de desempallegar-se’n: a alguns se’ls venia com a esclaus i a d’altres se’ls condemnava a pena de mort i en el cas de Montsonís se’ls penjava prop del castell.
Eren èpoques de guerra i per això de presoners i de soldats presoners n’hi havia força. Quan es capturaven una de les coses que se’ls podia fer era amputar-los dos dels dits de la mà, aquells que feien servir per a utilitzar els arcs i disparar fletxes. Per això avui dia, quan fem el senyal de victòria, estem reproduint un gest que es feia aquella època quan els soldats mostraven que encara tenien tots els dits de la mà.
De la mateixa manera el gest que tots associem amb el Ok, el que volia indicar era un zero de “zero baixes” en batalla.
Les guerres eren cruels i els senyors podien anar a batalla però es mantenien ben lluny de la zona de combat probablement. Al castell hi ha diverses armadures precioses de l’època i totes elles pesen com a mínim uns trenta quilograms. Era literalment impossible que un noble, rei o el que fos, pugés al cavall sol amb l’armadura posada. Per molt que les pel·lícules ens ho vulguin fer pensar. Als cavallers els pujaven al cavall amb una espècie de grua i com us podeu imaginar, al terra amb la protecció metàl·lica eren inútils i sobre el cavall encara ho eren més.
Els castells patien assetjaments i assalts i per això s’hi havia de construir vies per escapar-ne. Un amagatall genial era el que quedava darrera un dels seients de fusta. No s’hi veu res però el guia en va aixecar una part del respatller i ens va dir que darrere hi havia un forat per on fugien els del castell quan calia.
Més sorprenent encara era el forat que es pot veure a l’antic celler. És de difícil accés i no gaire alt i comunica amb un túnel que porta a uns cinc quilòmetres del castell fins al monestir de Salgar. L’alçada del túnel equival a la d’una persona agenollada perquè quan es tractava d’escapar s’havia d’escapar de genolls. Això no era per pur masoquisme sinó que té la següent explicació: en cas que els enemics trobessin el forat de sortida i aconseguissin matar alguna de les persones que fugien pel forat, com que el túnel era tan baix, s’havia d’enretirar el cos del mort per seguir pel túnel i això donava l’oportunitat a la resta de poder escapar. Aquesta gent de l’edat mitja pensava en tot!
A l’actual celler la temperatura és de quinze graus i ho és també a l’hivern. D’aquesta manera és l’indret on es pot fugir de la calor a l’estiu i on un pot revenir a l’hivern quan al castell hi fa un fred que pela.
El castell de Montsonís ha hagut de veure per força moltíssimes batalles i gent de tota mena. A l’entrada hi podem observar una petxina i això vol dir que era part del camí de Santiago i per tant allotjava de tant en tant els pelegrins que havien d’arribar a l’altra punta d’Espanya per fer penitència. El guia no volia enredar-nos, els que feien el camí no eren pas gaire pietosos sinó gent que volia netejar les seves culpes i per això no eren gaire de fiar i per les nits se’ls tancava a la cambra on se’ls permetia dormir, no fos cas que se’ls acudís robar res del castell.
El xiprer de l’entrada ens indica que als viatgers que arribaven al castell el senyor els oferiria un àpat. En altres castells en podem veure dos que indicaven que els senyors del castell oferien dos àpats i si en veiem un tercer —i això ja resulta força més difícil— vol dir que al castell també s’oferia cambra per dormir al viatger. Potser algun dia visito un castell on hi veig tres xiprers però per ara no en recordo pas cap.
El castell de Montsonís és el primer que visito que es trobava en zona fronterera entre cristians i musulmans. La setmana passada vaig escriure sobre el Monestir de Santes Creus que també va ser edificat en territori reconquerit als musulmans. Tant el Monestir com el castell són part del nostre patrimoni i val la pena visitar-los per esbrinar una mica més sobre el nostre passat com a país. Però si bé el Monestir es pot dir que pertany ara al poble i la seva visita està finançada, Montsonís està encara a mans d’uns aristòcrates que segurament obren les portes de les seves pertinences perquè altrament els costaria molt de mantenir-les. Per a mi segueix sent tot un repte entendre que en la societat actual encara quedin membres de l’aristocràcia i que puguin viure sense treballar. És clar que molts d’ells són part de lobbys que remenen molts diners i només els calen els interessos del seu capital per viure a cos de rei. No m’han fet res ells però la idea que algú hagi heretat un imperi i pugui subsistir sense haver de suar ni fer un esforç no em resulta gaire simpàtica. Potser per això en certa manera admiro força França que amb una revolució a temps va acabar amb els privilegis de la classe dirigent. Aquí encara la tenim tombant pel país i sort que no podem saber tot el que fan i desfan perquè no ens hi relacionem i ens empiparíem.
Tot i això és d’agrair que aquesta petita joia de Lleida es pugui visitar i que els actuals propietaris hagin fet l’esforç de recuperar la seva estructura originària. D’aquesta manera nosaltres podem participar d’una lliçó d’història vivent. Ja sabem que no tots els castells habitats estan oberts al públic malgrat que en la seva majoria es van construir gràcies als esforços del poble. Aquest si més no ens el deixen palpar.

Seguint les passes de l’ordre del Cister: Primer Fontfroide ara Santes Creus.

17 Agost, 202315 Agost, 2023Deixa un comentari

Si heu llegit el meu post de la setmana passada recordareu potser que us vaig dir que durant el meu viatge a França havia visitat Fontfroide que és un monestir de l’ordre del Cister. Doncs m’abelleix tant la simplicitat de la seva arquitectura que aquesta setmana n’he seguit el rastre que porta fins a la nostra terra i he visitat Santes Creus. Per situar-nos s’ha de dir que el Cister va néixer a Borgonya, França, com a reacció contra l’ordre benedictina de Cluny que s’havia relaxat molt en l’aplicació d’alguns aspectes de la regla de Sant Benet. Si l’ordre del Cister va aparèixer el 1098 i Fontfroide va unir-se a aquesta ordre el 1145, Santes Creus va ser fundada el 1150. La primera dada curiosa sobre aquest monestir és que en un principi estava previst que estigués ubicat en unes terres prop de Barcelona, a Cerdanyola del Vallès, que havien estat donades per Guillem Ramón de Montcada a l’ordre. No obstant, no es va trigar en resoldre que aquest emplaçament no era l’adequat per erigir-hi un monestir ja que la regla de sant Benet disposa que els monestirs han d’estar situats prop d’indrets amb abundant aigua, que tinguin prop una pedrera, que disposin de territoris extensos i que a més estiguin allunyats del soroll mundà. I Cerdanyola del Vallès en aquella època no disposava de recursos hídrics, les terres no eren extenses i a més la zona era molt poblada i per tant els monjos hagueren tingut prop el soroll mundà del que s’havien d’apartar. Es va concedir però temps després als monjos unes terres que quedaven prop de la frontera amb terres musulmanes en un territori que feia poc que havia estat reconquerit. La ubicació de Santes Creus era ideal perquè el riu Gaià no queia lluny i les pedres per l’edificació provindrien de les donacions de nobles de Cervelló de la zona. Durant uns anys hi hagué una pugna sobre a qui pertanyeria aquest monestir però finalment es va decidir que hauria de rendir comptes directament a Roma.

En una primera etapa s’erigí una petita església romànica que es diu capella de la Trinitat i una petita edificació on els primers monjos menjaven i dormien. Posteriorment es va alçar la resta del monestir amb la seva església major, els dos claustres, el refetor, i la cuina, l’”armarium”, la sala capitular, els parlador, el dormitori, l’escriptori, la presó i el palau de l’abat etc.

Els dos claustres són ben diferents, un manté la simplicitat absoluta del Cister, l’altre ja no és l’originari perquè el claustre romànic anterior es va enderrocar per tal de fer-ne un de més ricament decorat digne del que era un reial monestir. S’especula que el més senzill podria ser el que utilitzaven els germans llecs. Al claustre on hi ha el rentamans s’hi poden observar capitells decorats amb motius figuratius que són ja gòtics. El rentamans servia per purificar el cos abans d’entrar a fer els àpats al refetor. La regla disposava que els monjos gaudissin de dos àpats calents al dia, que s’hi podien menjar fruita i verdura fresques se’ls en donés. La carn de quadrúpedes estava reservada només als més dèbils i la resta només podia menjar carn d’au. El pa i una mica de vi racionat no faltaven a la taula. Era part del ritual menjar en silenci tot escoltant lectures escollides durant l’àpat. A l’hivern, quan més fred feia, els monjos a qui els tocava preparar els àpats estaven contents perquè la cuina era l’únic lloc on s’hi notava escalfor. L’actual refetor no ho va ser sempre perquè fins el segle XVIII era la sala de recepció del Palau Abacial.

Els monjos benedictins no feien vot de silenci i no els estava prohibit parlar, tanmateix se suposava que per exercir les tasques que se’ls encomanava no calia xerrar i generalment la comunicació es contemplava com una activitat que apartava el monjo de la seva missió i contemplació.

Això em porta a un altre element força singular del monestir: el parlador. Com el nom indica era l’estança que servia per parlar i era on els monjos rebien les visites dels seus familiars i parents. Però la sala és fosca, sense llum amb només bancs a banda i banda. Completament inhòspita per fer l’estada dels familiars el més curta possible i el contacte entre els dos mons també breu.

La vida era molt austera al monestir però els monjos disposaven de temps d’esbarjo després dels àpats i l’aprofitaven per passejar pel claustre o per llegir algun dels llibres que es guardaren durant un temps a l’”armarium”. Dic durant un temps perquè la noble Magdalena Valls, germana d’un dels abats, va fer un generós donatiu al monestir per ser-hi enterrada. Llavors l’antic “armarium” va passar a ser una petita capella que conté les despulles de Magdalena Valls.

La història del monestir ens deixa molt clar com també l’ordre del Cister va anar perdent el seu esperit originari. Exemples d’això en són el fet que al principi d’existir el monestir, tots els monjos i abats eren enterrats al cementiri sense làpides que els identifiquessin, tots iguals en jerarquia davant la mort. Posteriorment algun dels abats ja van ser enterrats en sepulcres treballats que estan ubicats a la sala capitular.

A la sala capitular es prenien decisions, s’escoltaven les tasques que encomanava l’abat o s’hi llegien capítols de la regla o de les vides dels sants per tal que els monjos els recordessin. De vegades també s’hi donava consell espiritual.

En un principi tots els monjos dormien en una sala diàfana amb màrfegues al terra. Es disposava que entre dos monjos joves sempre n’hi dormís un de gran. Els monjos havien de dormir vestits per permetre’ls la roba aixecar-se amb celeritat. Posteriorment però es van construir habitacles per a menudes estances on cada monjo hi tenia el llit, un armari i una cadira i l’abat va anar a residir al palau abacial on hi tenia servei. Aquest canvi s’introduí al segle XVI.

També originàriament els abats eren escollits pels mateixos monjos i tenien el càrrec fins que morien però al segle XVI l’abat Ferrara va ser escollit per Pere el Cerimoniós. Els abats van deixar de tenir el càrrec de per vida i van passar a tenir-lo per només quatre anys. Per cert, Pere el Cerimoniós estava en guerra constant amb Pere de Castella i va deixar fortificar totes les viles i ciutats del seu regne contra els atacs del seu enemic. A la torre de campanar hi podem veure les finestres que servien per llençar-hi aigua bullent o projectils en cas d’atac.

Els monjos havien de deixar les seves activitats per resar vuit vegades al dia. La primera a trenc d’alba amb l’oració anomenada “matines”, la segona amb el sol naixent es deia “laudes”, la tercera vegada era “prima” i es resava quan el sol ja havia sortit. La quarta oració era “tèrcia” quan el sol ascendia a l’horitzó. Posteriorment venia la “sexta” amb el sol lluint en el seu punt màxim. “Nones” s’anomenava l’oració en el moment en que el sol comença a perdre força. Fixeu-vos que la paraula “noon” que vol dir el migdia i que apareix en “afternoon” tenen probablement la mateix arrel. Les “vespres” es resaven quan es començava a fer fosc i les “completes” quan ja s’havia fet de nit.

Sens dubte el gran canvi dintre del Monestir va succeir quan s’hi va construir un palau dintre del recinte i això fou al segle XVI. En el moment en què també es permet que els monjos dormin separadament. Va ser probablement Guillem de Ferrara l’abat que primer s’hi va instal·lar. Allà on trobem el palau abacial hi veiem una columna de pòrfir que era un material provinent d’Egipte i s’associava amb els emperadors romans. El vot d’humilitat dels monjos i abats ja no sembla ser tan efectiu al segle XVI.

La gran església del monestir és d’estil cistercenc majoritàriament. L’altar que ara s’hi exhibeix desentona de mala manera per ser barroc i també hi sorprenen, tot i que menys, dos sepulcres que són únics en tota la Corona d’Aragó. La tradició pels membres reials d’aquesta corona era ésser enterrats de manera relativament senzilla, no obstant Jaume II hi va voler tenir el seu darrer lloc de repòs juntament amb la seva esposa Blanca d’Anjou amb qui es va casar quan ell tenia 28 anys i ella només 12. El matrimoni, com era molt típic de l’època estava arranjat per arreglar desavinences polítiques entre dirigents. Tot i així la parella reial tingué deu fills i Blanca d’Anjou, també anomenada Blanca de Nàpols, morí als 27 anys en el part del seu desè fill.

La parella s’havia generat per conveniència però sembla que la història mostra un matrimoni prou ben avingut. Potser per això Jaume el Just li volgué atorgar una tomba altament digna. I també li semblà que son pare Pere el Gran, rei d’Aragó, València i Sicília i compte de Barcelona que va vèncer Carles I d’Anjou i Felip II de França, mereixia una tomba reial. Les restes de Pere el Gran es van traslladar al sepulcre de Santes Creus el 1302. Una enorme banyera de pòrfir reutilitzada com a sarcòfag descansa sota una pedra de nou-cents quilograms i sobre d’ella hi tenim el que sembla un bagul amb belles escenes que es va fer seguint les modes de l’època. Al peu de la reial tomba s’hi posà la de l’almirall Roger de Llúria que havia deixat dit que volia descansar prop del seu senyor.

La història d’aquest monestir que en la seva època de màxima esplendor al segle XIV va arribar a albergar 150 monjos entre els de clausura i els conversos o llecs, té un final trist quan amb les guerres Carlines es bombardeja part de l’edifici, les estances dels monjos jubilats s’enderroquen per fer-ne servir les pedres i els monjos que encara hi vivien són exclaustrats. No obstant, aquest exclaustrament va propiciar que nasqués una població al voltant del monestir i l’església que havia fet servir la comunitat religiosa passar a ser l’església de la població.

Santes Creus ha fet un llarg recorregut des de que se’n va posar la primera pedra fins ara i els primers monjos, amb esperit d’humilitat i treball van arribar a aquelles terres que els habitants de la zona anomenaven camps de les santes creus. El nom es degué al fet que aquell paratge se’l disputaren durant molt de temps uns nobles i com que no es decidia a qui pertanyia, els pastors de prop hi anaven a pasturar amb els seus ramats. Quan un animal moria, l’enterraven allí i segons explica la llegenda, al cap d’un temps allà hi apareixia una llum. La gent d’aquella època pensant que les llums eren ànimes en pena, anava posant creus de canya on les veia fins que en van arribar a ser suficients per anomenar l’indret camp de les Santes Creus.

Quan els monjos primers van adonar-se que els terrenys que els havien donat prop de Barcelona no eren adequats per la seva tasca i en van sol·licitar d’altres, Ramón Berenguer va parlar amb els nobles de la zona i va fer mans i mànigues per tal que els monjos poguessin construir el seu monestir en aquest terreny. I els monjos van voler anomenar casa seva amb el nom que ja havien triat els habitants de la zona “santes Creus”.

El paisatge proper a Santes Creus no s’assembla pas gaire al de Fontfroide. Santes Creus es troba envoltat de muntanyes no gaire altes amb una vegetació no tant exuberant i un terreny argilós que dona al conjunt un aspecte vermellós. Era terra de musulmans reconquerida que formarà part d’una història de Catalunya que encara batega i que tenim l’oportunitat de visitar si no ens manquen les ganes d’honorar el nostre patrimoni tal i com es mereix.

Escapades pels sentits: Occitània.

10 Agost, 20237 Agost, 2023Deixa un comentari

Vull escriure avui un post per als amants de les escapades ràpides però efectives, aquelles que ens connecten amb altres terres i ens porten a veure les coses amb uns altres ulls tot i no haver fet gaires quilòmetres ni haver-nos de buidar les butxaques desmesuradament. Us parlaré de nou d’una escapada al que ja ha esdevingut el meu refugi d’estiu: França.

Aquest cop, igual que l’any passat, no m’abellia la idea de fer recorreguts massa llargs i cansar-me fent carretera així es que com les vacances d’aquest any han estat més improvisades encara que les de l’any passat, el que he fet és tornar a la mateixa regió, a Occitània. M’he concentrat en una zona que va des de Laucata, a no gaires quilòmetres de Perpinyà i de la frontera, a Guilhem-le-Désert. De fet, de Florensac on tenia jo el meu càmping fins a Laucata que va ser la meva darrera visita només hi ha 130 quilòmetres de distància però tot un petit món de joies amagades per descobrir.

La primera parada que us recomano és Agde. Aquesta vila de fundació grega recorda per la seva estructura a Empúries per un sol motiu, hi ha una vila antiga que és Agde i la zona moderna i portuària amb tot de conjunts residencials, hotels, restaurants, bars i altres locals d’entreteniment a Cap d’Agde. Vaig visitar cap d’Agde l’any passat i vaig quedar esbalaïda de la quantitat d’embarcacions recreatives que hi tenen tant francesos com estrangers. Les platges són força especials i n’hi ha de boniques i fer un àpat a un restaurant no és excessivament car. Honestament, quan penso en Françahi associo preus privatius i no sempre ha de ser així. Aquest estiu però no vaig visitar de nou Cap d’Agde sinó el centre històric d’Agde. Amb els seus carrerons tan o més estrets que ciutat Vella, Agde per a mi ha deixat el record d’una bonica ciutat francesa de pedra fosca, poc típica del sud diria jo després de voltar-lo durant anys.

Cal esperar del centre de la vila el que per a mi són les cases característiques del sud de França no gaire altes amb enormes finestrals pintats de colors diferents a les façanes i majoritàriament tancats per evitar la calor xardorosa de les hores més tòrrides de l’estiu. Com totes les localitats del sud de França i la Provença, trobareu la petita ciutat plena d’edificis que els propietaris han embellit tot posant-hi infinitat de plantes i flors als balcons, les façanes i les entrades de manera que els carrers es converteixen sovint en una graciosa simfonia de colors diversos. Les mateixes localitats sense façanes i finestres acolorides ni les plantes per guarnir les entrades ens semblarien mil vegades més tristes sobre tot perquè a molts d’aquests indrets no hi ha gaire gent pel carrer. La vila antiga d’Agde queda a un costat del riu i la vista des de vora d’aquest a l’altra banda és veritablement bonica i serena. No penseu però que trobareu una botiga darrera l’altra a aquesta localitat perquè tot i ser encisadora, Agde no és gaire turística així és que de comerços de records pels viatgers no n’hi ha gairebé. Però el que sí podeu trobar, com jo el dia que hi vaig ser, van ser els veïns del nucli antic decorant els carrers amb cors anunciants que el seu era el carrer de l’amor.

El meu segon dia de vacances vaig aconseguir visitar l’abadia de Fontfroide de prop de Narbona. Està exactament a uns seixanta-cinc quilòmetres de Florensac, la petita localitat on he plantat per segon any consecutiu la meva tenda de campanya. El recorregut d’un municipi a l’altre ens porta per uns paisatges de bellesa increïble i mentre conduïa la meva ment feia un esforç per amarar-se de les idíl·liques imatges que veia davant meu. L’abadia està envoltada de muntanyes no gaire altes i plenes d’arbres que aquest any ja m’han semblat un xic menys secs que l’anterior. Fontfreda va ser fundada per un monjo benedictí el 1093 però l’abadia va passar a ser de l’ordre de Cister el 1145. Tot i la seva magnificència l’abadia conté pocs elements decoratius com marcava l’esperit de Cister. Malgrat que els monjos de l’ordre havien fet vot de pobresa, en un moment donat l’abadia va acumular moltíssimes riqueses i terres que els monjos no podien gestionar per si sols. Per aquest motiu es va permetre la cooperació de conversos que complien amb el seguiment de certs rituals religiosos, cultivaven les terres de l’abadia i no es barrejaven amb els religiosos. Durant la seva època més esplendorosa, l’abadia comptava amb uns cent monjos, el doble de “frères convers” que eren els laics que conreaven les terres i una extensió agrícola que arribava fins a Béziers i la Catalunya d’aquella època.

La visita guiada és molt recomanable encara que en el meu cas la guia amb qui vaig fer la visita es va perdre molt en detalls arquitectònics que els profans com jo no dominem i que hem oblidat a l’hora de fer la visita.

I per si sou tan aficionats a les orquídies com jo, a principis d’octubre a Fontfroide hi ha una exposició d’aquestes plantes exquisides que deu ser una meravella.

Després de la meva visita espiritual en vaig fer una més terrenal dirigint-me cap a Sérignan. La localitat no destaca per res particular a diferència per exemple de Bessan on hi ha un festival a l’agost i tanmateix vaig trobar Sérignan d’allò més bufó. Altre cop al centre s’hi veuen carrerons estrets on els veïns s’han esforçat a posar notes de color lligant per exemple als seus balcons teixits de ganxet que fan com una mena de tendal als vianants. També és molt curiós que al centre històric hi hagi encara un record molt viu dels italians que hi anaren a treballar fent de pescadors o d’agricultors. Avui dia als carrers del nucli antic encara s’hi poden veure asseguts vilatans, alguns d’ells d’origen gitano, que segueixen la tradició dels italians i surten amb les cadires a petar la xerrada amb els veïns fora dels murs de casa seva. Menjar a un dels restaurants d’aquests carrerons estrets de ben segur és una experiència inoblidable. I no podia òbviament marxar d’una localitat tan romàntica sense fer un cafè a una terrassa a la plaça que hi ha al centre de la localitat. M’esperava per l’hora que era que els cambrers em diguessin que només puc seure si vull menjar o sopar, però Sérignan encara no és turístic i per tant em van deixar ocupar una taula i em van dur un cafè sol amb un preu molt similar al que em poden cobrar a una terrassa de Gràcia, un euro cinquanta.

El meu tercer dia de viatge vaig fer cas a la Céline, la noia que porta el simpàtic càmping on vaig ser, Rec de Rieu. Ella em va recomanar anar a Saint Guilhem-le-désert que està a uns teòrics quaranta minuts de Florensac. I dic teòrics perquè parcialment la carretera és estreta i a no ser que un tingui esperit de Fittipaldi, pocs estrangers s’aventuraran a anar a vuitanta per carreteres tan estretes on s’ha de calcular exactament el mil·límetre si vol passar un cotxe pel costat. El recorregut era fantàstic però la meva bufeta amenaçava explotar i els meus ulls cercaven endebades senyals d’algun restaurant o bar a peu de carretera per poder-hi fer un cafè a canvi d’anar a alliberar l’aigua acaramullada. Però en carreteres comarcals petites de serveis pocs. Així és que aquest cop vaig gaudir menys del paisatge del que tocava i vaig intentar anar tan ràpidament com em permetia el meu sentit comú.

Vaig saber que arribava a la localitat per la quantitat de cotxes i autocars que de cop i volta circulaven pel tram de carretera pel que passava. I certament en arribar només em va caler una llambregada per saber que Saint Guilhem-le-désert sí és una localitat turística. La sort del principiant em va acompanyar i vaig trobar un lloc on aparcar el cotxe. Sense rumiar-m’ho gaire em vaig dirigir al primer restaurant que vaig veure i que oferia una terrassa amb vistes a la gorja i vaig demanar al cambrer que hi havia fora si em permetia fer un cafè molt ràpid o si preferien guardar la taula pels que volien menjar. No devia ser ni la una però pel restaurant ja hi anaven desfilant famílies de francesos amb cara de disposats a posar-se les botes. L’home em va dir que m’assegués sense problemes i jo li vaig demanar on era el bany. En sortir-ne, visiblement alleujada suposo, el meu cafè m’esperava a la taula. Com que la meva intenció no era ocupar cap espai que pogués ocupar algú altre que tingués intenció de consumir més que jo, vaig beure el meu cafè amb celeritat i vaig demanar el compte. Doncs aquell home gran i fort que recordava en Depardieu però en versió morena, va rumiar i em diu “doni’m un euro”. Gairebé no m’ho podia creure perquè ni tan sols recordo quan va ser la darrera vegada que vaig poder beure un cafè a Barcelona per aquest preu. I en un lloc tan immensament concorregut i turístic no m’esperava aquest poder-ne tastar cap per menys de dos euros cinquanta.

Li vaig demanar al mateix cambrer si la gruta de Demoiselles quedava gaire lluny i em va dir que sí però que la de Clamouse la tenia ben prop i era també espectacular. Em va dir que deixés el cotxe aparcat on el tenia i hi anés amb el bus gratuït. Li vaig dir que havia agafat tiquet per cinc hores i no sabia si podria veure Saint Guilhem-le-Désert, dinar, anar a la gruta per fer la visita i tornar en cinc hores. Somrient em va dir que no m’amoïnés, que ningú passaria a controlar el tiquet que havia deixat al cotxe. Em va semblar molt simpàtic i un pensament va creuar ràpidament la meva ment: Catalunya s’havia encarit tantíssim els preus de França començaven a semblar-me més que raonables.

Saint Guilhem-le-Désert és una barreja de Rupit i Pals o Peratallada amb l’encant especial francès. És una localitat en un indret espectacular on s’hi practica el rafting pel riu i que queda agombolada per les muntanyes, per això recorda Rupit. Però els carrerons d’empedrat medieval semblen un Pals. Amb una diferència important: Ni Rupit ni Peratallada o Pals tenen una església o una plaça tan grans. Aquí sí que evidentment s’hi troba una botiga de records darrera l’altra i molts dels visitants cauen en la temptació. Jo però vaig preferir regalar-me una crêpe de pernil i formatge i un cafè descafeïnat a un dels restaurants de la plaça. Com que el poble estava a petar i jo només era una fent consumició, vaig demanar als cambrers si no preferien que em posés en una tauleta petita que tenien just al costat de la barra per deixar la de quatre lliure. No en van voler saber res, em van dir que mengés tranquil·la. Un altre detall que penso que hagués estat força diferent a les nostres terres.

Si la visita a Saint Guilhem-le-Désert em va embadalir, la següent visita va ser màgica i altament instructiva. Vaig anar amb cotxe fins la gruta i vaig aparcar on vaig poder. A la gruta vaig comprar la meva entrada per catorze euros cinquanta i vaig esperar pel següent torn d’entrada. La sorpresa va ser meva en adonar-me que amb l’entrada ja tenia inclosa una ruta guiada amb un guia francès. I quin guia! Si ja la visita és impressionant de per si, el guia que ens va dur per la gruta va fer de la visita tot un espectacle. El noi desprenia un aura que estava entre la d’un professor que t’explica les coses perquè les entenguis i la d’un actor que escenificava algunes explicacions. Un geni en format força petit però amb una veu prou potent per fer-nos arribar a tots el seu coneixement. La visita és apta per nens i adults i diria que tots en vam gaudir força. La de Clamouse és una gruta que ells mateixos anuncien com a única a Europa i que de ben segur ho és, única i ben conservada.

Malauradament aquest any la meteorologia no m’ha estat favorable i he tingut durant tres dies i tres nits un vent de força entre trenta i quaranta que no m’ha deixat gaudir dels vespres de lectura al càmping ni de les nits de descans que em calien per seguir amb energia l’endemà. El matí del dia cinc el vent bufava de nou amb tanta força que l’esmorzar el vaig haver de fer al cotxe. Com que la darrera localitat que volia visitar quedava al sud, és a dir en direcció a Catalunya, vaig decidir escurçar un dia la meva estada al càmping, fer la visita a Laucata amb tot el meu parament ja al cotxe i acabar el dia a casa meva on m’esperaven els meus dos gats el Safrà i el Sugus, un llit molt còmode i unes parets que em protegeixen del vent.

La decisió va ser correcta perquè Laucata es una localitat bonica però es pot veure en una hora. Com Agde, Laucata té dues parts diferents i independents. Laucata village que és un poblet de costa amb casetes baixes i multicolors i una plaça central amb uns quants restaurants i Laucata Port que és com una Empúria Brava o un Cap d’Agde en versió més reduïda. Aquesta sí que és una regió de vent i s’hi practiquen esports com el parapent. Però jo això ja no ho vaig veure perquè em vaig acontentar en passar una estona contemplant els carrers del centre de l’eixerida vila que semblava mig adormida. Potser ho feia que veritablement era l’hora de la migdiada, o que el brogit i la multitud és a Laucata Port i no pas al nucli antic.

En tot cas el que sí puc dir del meu viatge a França d’aquest estiu és que m’ha deixat ganes de tornar per terres dels nostres veïns. El país és acollidor, els francesos i franceses amables i en pocs quilòmetres ens podem permetre de sortir a l’estranger, veure meravelles i no desdinerar-nos massa.

I vosaltres, us hi animeu?

Per cert, les quatre primeres fotos són d’Agde, les tres següents Fontfroide, les quatre de després són de Saint Guilhem-le-Désert, les de les coves la Clamouse no cal que us digui quines són i les dues darreres són Laucata.

Paraules, parauletes i paraulotes II.

3 Agost, 202331 Juliol, 2023Deixa un comentari

Recordareu potser que la setmana passada vaig escriure sobre les paraules malsonants en alguns idiomes com l’anglès, el francès i l’alemany i avui m’agradaria continuar escrivint sobre el tema. Els que vau llegir el meu anterior post ja us vau adonar que durant una època prou llarga els anglesos renegaven i deien paraules com merda “shit” i cony “cunt” sense ruboritzar-se. Però de cop i volta aquelles paraules que no sonaven malament es van convertir en males paraules i van ser canviades per d’altres. I posteriorment, quan Shakespeare va morir, Anglaterra va caure en un període de puritanisme total que va afectar el llenguatge i el seu ús. De fet les oïdes dels anglesos es van tornar tan fines que el 1623 es va introduir el Act of Parliament que proclamava il·legal el fet de renegar. Un parell de dècades més tard les lleis es van endurir i renegar davant d’un pare es va convertir en un crim que podia ser castigat amb la pena de mort. El que no sé és si gaire gent va ser condemnada i si les condemnes es van fer efectives. Vull suposar que la gent devia fer-se el sord en aquests casos. Durant el segle XIX el puritanisme lingüístic es va estendre com una mena de plaga i la gent va començar a fer coses absolutament ridícules com vestir les potes dels pianos perquè els semblaven obscenes. Una excèntrica anomenada Madame de la Bresse va deixar una fortuna per tal que els ninots de neu fossin vestits i no quedessin nus. Els treballs de Shakespeare van passar per la censura d’un tal Thomas Bowdler que va esborrar totes les paraules que l’autor havia escrit i li semblaven indecents o ofensives. I això va passar abans del naixement de la reina Victòria, el regnat de la qual es recorda pel puritanisme que es va imposar sent ella regent. Però a Amèrica encara es van tornar més susceptibles que a Anglaterra perquè fins i tot la paraula “cama” era massa explícita i s’havia de fer servir “extremitat”. És el moment en què apareixen eufemismes per a parts del cos totalment innocents. Estómac que en anglès és “stomach” va passar a ser “belly” i posteriorment quan la gent va pensar que el mot era massa explícit el van convertir en “tummy” que encara es fa servir i fins i tot en “breadbasket” el cistell del pa. Completament ridícul i fora de lloc però així era la societat d’aquell moment. Fins i tot les parts del cos del pollastre van haver de ser anomenades de nou perquè dir “breast”, pit, feia enrojolar qui havia d’usar la paraula.

Com pot semblar lògic, els noms d’animals que contenien “cock” que per si sol vol dir gall i també designa el genital masculí van haver de ser reemplaçats per altres. El “haycock”, el gall de paller va passar a ser “haystack”, l’altre mot per gall “cockerel” va passar a ser “rooster”. Òbviament aquells que tenien cognoms que contenien el grup “cock” se’l van haver de canviar. Sort que Hitchcock va viure posteriorment oi?

Però no us penseu que aquest puritanisme va ser una moda passatgera perquè el 1947 a una publicació anomenada Technology Review una de les expressions que sortien a un article contenia la locució “doing his damnedest” i ja que “damn” volia dir maleït i era un renec, com a tal va ser canviada per “doing his very best”. I per si fos poc, el 1988 quan jo ja anava a primària, l’autor americà William Safire va escriure tot un article sobre l’expressió “the shit hit the fan” sense haver d’escriure “shit” de manera explícita. Per si no ho sabíeu, “the shit hit the fan” és una metàfora prou clara que vol dir literalment que la merda toca al ventilador i si la merda toca o va a parar al ventilador doncs s’escampa per tot arreu i produeix un gran problema que és el que vol dir la locució.

Sortosament avui dia els anglesos fan un ús prou lliure de la seva llengua i són molt menys eufemístics que els americans. Aquests de vegades fan servir expressions que n’han substituït d’altres que sonaven obscenes. Un exemple és la paraula “bollix” que en realitat bé de “bollocks” que no són ni més ni menys que els testicles però d’això ni se’n recorden i per això la fan servir com si res.

I ara el que ens hauríem de preguntar tots és si hem o no de prescindir de les paraulotes i de quan ens en recordem de la mare que va parir a no sé qui. Doncs us he de dir que s’ha estudiat i s’ha pogut provar científicament que dir paraulotes fa que siguem per exemple més capaços de suportar el dolor. Richard Stephens, psicòleg del comportament, treballa a la universitat de Keele a Anglaterra i ha fet una recerca exhaustiva sobre el tema. Va portar a terme el següent experiment: Va fer posar la mà dels voluntaris a la prova en aigua gelada i només permetia a uns quants dels voluntaris renegar i dir paraulotes. El resultat del seu estudi va ser que els que podien dir paraulotes i renegar aguantaven un cinquanta per cent més del temps que aquells a qui no els estava permès.

Per si això no fos poc, també la científica Emma Byrne ha escrit un llibre sobre el poder de les paraulotes. Quan es diuen aquelles que els de l’entorn accepten, dir-les és un senyal inequívoc de confiança total i pot arribar a enfortir els lligams de grup. Dit això hem de pensar però que encara està molt més mal vist que les dones reneguin que no pas que ho facin els homes. El 1673 Richard Allestree va publicar un llibre titulat “The Ladies Calling” que deia que les dones que deien paraulotes s’estaven comportant d’una manera que era biològicament incompatible amb la seva natura i per tant acabàvem desenvolupant característiques masculines com el pèl facial. Imagineu quina bajanada! Però tot i així avui dia encara es mira diferent una dona que renega. No entraré ara en distincions de gènere però vull que ens quedem amb la idea que de vegades, renegar ajuda a alliberar energia negativa i pot acostar-nos a determinades persones si ho fem en la justa mesura. I què seria de la nostra llengua si de tant en tant no poguéssim convertir el “on coi t’has posat?” en un “on collons t’has posat?”. Òbviament les paraulotes són un recurs emfàtic i com a tal no el podem fer servir massa sovint però jo quan em toquen massa els nassos vull poder dir com a dona que no vull que em toquin els “collons” tot i ser incompatible amb la meva natura i el meu gènere. I al cap i la fi les nostres veïnes italianes també diuen “no mi rompi il cazzo” que literalment és no em trenquis el penis. O sigui que ja ho sabeu…

	Pep en Locucions alemanyes aptes pel…
	Deacon en Pintor de boira (II)
	marionamar en Expressions amb fruita i verdu…
	Pep en El francès i la fruita.
	Peo en Expressions amb fruita i verdu…