Escenaris de llibre.

Deixa un comentari

S’acosta sant Jordi, la nostra diada, un dia que per a mi sempre tindrà un caràcter molt especial perquè durant mitja vida ha estat un dia de celebració familiar. Pels que em coneixeu sabeu que el meu pare es deia Jordi i com podeu imaginar a casa sempre s’ha fet festa amb un bon àpat. I òbviament la rosa mai no m’ha fallat en tots els anys en què vaig tenir pare. Fins i tot quan vivia a Alemanya els pares tenien la manera de fer-me’n arribar una com a símbol del nostre vincle i ara, encara que em manquen aquells amb qui vaig aprendre a estimar la festa, sant Jordi segueix sent un dia que vull fer singular.

He viscut a molts indrets diferents i he recorregut molts kilòmetres a l’estranger i amb cada viatge he après i he interioritzat no només els paisatges sinó també l’ambient dels carrers i camins que trepitjava i he procurat entendre la gent que vivia als llocs visitats.

Avui vull escriure el meu post sobre aquests indrets trepitjats, viscuts i fins i tot estimats que han esdevingut els escenaris de les meves novel·les i que han quedat arrelat en la meva experiència. Per compartir la meva història i fer-vos un tast de les meves novel·les, al meu blog podeu trobar el vídeo “escenaris de sant Jordi 2024” en què hi veureu fotografies d’aquests indrets tan màgics que són el marc de les meves narracions i dels missatges que embolcallen.

El primer gran escenari de la meva vida va ser Dresden. No va ser el primer lloc a l’estranger on vaig tenir l’oportunitat d’anar, ni molt menys. Abans d’anar a viure a Dresden vaig passar dos anys a Berlin, la ciutat delirant que em va sacsejar i fer madurar de cop durant el meu primer període a Alemanya. Parcialment serà important en la meva quarta novel·la en la que estic treballant ara. I si bé Berlin sempre ha estat cosmopolita, dinàmica, sorollosa i enorme, Dresden és, o era quan hi vaig ser, gairebé un pol oposat. La que s’anomena Florència de l’Elba per la seva bellesa arquitectònica era una princesa endormiscada que estava lentament despertant del seu somni, o malson de la reunificació. Amb la seva Brühlsche Terrasse que es veu a les fotografies del vídeo, la seva opera Semper i el conjunt monumental visible a un costat del riu, la ciutat és un diamant preciós que s’ha embellit encara més des de que es va acabar la reconstrucció de la Frauenkirche, l’església de les dones reedificada gràcies a donatius dels ciutadans i d’altres indrets d’Europa per tornar aixecar el que els bombardejos van aconseguir esborrar del mapa.

Dresden és una ciutat romàntica que en l’època en què està ambientada “La Vall dels ignorants” començava a tenir un cor que bategava. Les façanes precioses de la ciutat es maquillaven de nou amb colors harmoniosos que feien que els carrers guanyessin alegria en un període en el que la ciutat encara no era ni turística ni gaire cobejada pels alemanys occidentals.

Anar cada dia en tramvia i veure de lluny la silueta dels edificis monumentals sotjant el rius i els ciutadans m’omplia d’una melangia estranya. Per una banda Dresden convida a passejar-hi i per l’altra també a una reflexió interior.

I no podria escriure sobre Dresden sense esmentar un dels barris més de moda llavors i ara “El Neustadt”. El barri “ciutat nova” aplega una pila de bars, restaurants i locals d’oci que el converteixen en el lloc on una gran part dels habitants de la ciutat van a divertir-se i fer vida social.

El riu Elba també marca moltíssim el caràcter de la ciutat perquè quan comença a fer bon temps, la gent s’hi passeja, hi fa pícnics o va en bicicleta en un indret que sovint és encalmat.

Dresden és una ciutat que canvia, que s’adapta, que acull ara molta més gent de molts llocs que no pas fa uns anys. I té un potencial turístic engrescador si els alemanys de l’est ja s’han posat les piles, han deixat de parlar del passat soviètic i miren ara cap al futur. La “Gläserne Manufaktur” la fàbrica de vidre que en realitat és una fàbrica de Volkswagen és un exemple de la gran injecció de diners que s’ha invertit en la ciutat i del grau de modernitat que està aconseguint. Dresden és una joia en què es respira un passat de mirinyacs i un futur de tecnologia punta sense cap interferència ni anacronia.

A “Pintor de Boira”, la meva segona novel·la, els principals escenaris són la ciutat de Barcelona on hi viu una jove estudiant amb uns amics molt interessants, El Caire que és la ciutat on viu una segona protagonista i Nova York. No cal que us escrigui res de Barcelona perquè està tan a tocar que probablement repassaré paisatges que us són molt propers i no em cal descriure.

El Caire sí que és exòtic. Un d’aquells indrets on m’he endut un autèntic xoc perquè aterrar a la ciutat va ser en part com viatjar en la màquina del temps dos-cents anys enrere. El centre de la ciutat és civilitzat i certament les zones turístiques ens fan sentir una mica segurs, però els viatges amb taxi pels carrers de la ciutat per desplaçar-m’hi d’un cantó a l’altre em van marcar. Els carrers que recordo del viatge no eren asfaltat i a una banda i l’altra hi veia passejar-s’hi homes amb llargues túniques i turbants, hi veia penjats de ganxos terrorífics peces senceres de bestiar que eren mig cobertes de mosques. Les exhibien com a mercaderies que eren però la impressió visual era tan forta que tot i ser dintre del taxi l’instint era tapar-me el nas.

Al llibre i al vídeo hi trobareu per exemple una imatge de la Ciutadella de Saladí, colpidora i tan típica com la nostra Sagrada Família. L’edificació destaca en un fons d’edificis de color groguenc, un to que es confon amb el de l’aire perquè la pols del desert es barreja sempre a l’horitzó. Recordeu que ja us vaig comentar en un post que els egipcis van inventar els col·liris perquè entre la llum intensa del desert i la pols suspesa a l’aire, els ulls dels egipcis patiren i pateixen des de temps immemorials.

Un altre indret que m’ha marcat ha estat el mercat Khan-el_khalili, el gran mercat del Caire. A aquest indret correspon una de les imatges del cafè. Passejar-s’hi és entrar en un altre món i endinsar-se en una altra època, però de fàcil no en té res. La proximitat extrema de la gent, el rebombori dels venedors anunciant els productes i les fortes olors que sovint són un cop de puny olfactiu poden fer que el turista acabi desmaiat de l’atordiment.

Us recomano un te amb menta típic d’Egipte abans i després per poder aguantar amb l’excés de sucre que li posen l’experiència sensorial intensa d’aquest mercat.

Del Caire una de les coses que més em va impactar va ser el Nil, d’una bellesa espectacular, la llum intensa de la ciutat, els ulls dels egipcis que semblen fets per travessar l’ànima, la gent davant dels plats agenollada esperant que des de les Mesquites es doni el senyal per trencar el dejuni del Ramadà i la Ciutat dels Morts.

Vaig ser agosarada, ho sé, i ho seguiré sent cada cop que viatjo perquè em cal veure més enllà del que veuen els turistes. Per això vaig anar a la Ciutat dels Morts, el cementiri gegant on hi viuen els més pobres i desafavorits del Caire. Està prohibit visitar-lo i encara més filmar-lo però jo vaig poder entrar-hi i filmar fragments del que era l’habitatge d’una de les famílies que hi vivia. Em va canviar. Mai més he pogut queixar-me de segons què perquè de cop vaig ser conscient de la sort que implica viure o néixer en un país amb un sistema social fort com el nostre.

Si voleu, podeu cercar al blog l’article sobre la ciutat dels morts perquè ja fa anys que el vaig escriure.

El Caire també impacta perquè els estàndards d’higiene del país no tenen res a veure amb els nostres. Prop del Sheraton, que és un hotel de luxe, s’hi podien veure muntanyes d’escombraries interrompent l’equívoca imatge de riquesa de la ciutat.

A “Pintor de Boira”  Nova York també és un dels escenaris principals. De Nova York puc dir que el que més em va abellir va ser precisament el que té menys renom.  La primera imatge de Nova York que apareix al vídeo és precisament aquest lloc al que retorno mentalment sovint. És la “River Terrace” situada a una punta de Tribeca. No és un lloc tan famós com Central Park però el fet de poder contemplar l’aigua contínuament i el perfil dels edificis al fons la van convertit en el meu racó favorit i la meva passejada nocturna. I si en aquella època hagués sortit a córrer, cosa que algun dia faré, segur que ho hagués fet a la River Terrace. Un lloc que inspira pau en una ciutat que vibra i reverbera. No queda excessivament lluny del conegut edifici “Flatiron”, la casa en forma de planxa que té una cara tan esmolada i prima que es fa difícil de pensar que en aquesta part de l’edifici hi pugui haver cap habitació.

L’Empire State Building pertany a l’imaginari  de tothom que hagi vist un parell de pel·lícules americanes. És un símbol de la ciutat i un dels llocs turístics que s’ha de visitar. Les vistes des dels finestrals d’aquest gratacels no poden deixar indiferents a ningú. Veure Manhattan des de l’Empire State té un preu alt però d’altra banda ho val tot. També és una de les imatges del vídeo. Un altre gran l’impacte és veure precisament Manhattan des del vaixell que porta a visitar Ellis Island. Aquesta illa de Nova York té un encant irrepetible i deixa petjada i encara que haguem vist l’estàtua de la llibertat mil cops en reproduccions diverses.  A mi personalment veure-la en persona des del vaixell que anava a Ellis Island em va emocionar més del que m’esperava.

No soc especialment amant de tot allò que prové dels EEUU com molta gent. Tanmateix, he de reconèixer que Nova York encisa fins i tot a una persona com jo, amant de la vella i bella Europa.

La meva darrera novel·la, “Rostres d’Arc Iris” té uns decorats que podem trepitjar fàcilment. Comença a Barcelona però s’endinsa en un viatge de trobada a França, més concretament a la Provença. El recorregut ens portarà a lloc màgics com “Pézenas” però tota l’acció es resol a Arles preciosa ciutat que podeu veure a les imatges del vídeo. Les seves arenes no són tan famoses com les de Nîmes però estan ubicades en un lloc envoltat de romanticisme. Tampoc falta al llibre la menció de llocs com la Camarga amb els seus cavalls blancs que neixen foscos o els seus braus de banyes diferents a les dels ibèrics. Si voleu passejar-vos pel nostre país veí us convido a una aventura amb una primera part de la novel·la que serveix de preludi pel gran viatge en què viureu els paissatges des de dues perspectives diferents, la femenina i la masculina. I si voleu apuntar-vos el recorregut que fan els personatges, serà un bon itinerari de vacances!

I ja no vull escriure més perquè el que ara cal fer és llegir les meves narracions i viatjar des del vostre sofà mateix de casa.

Bona setmana i comenceu a preparar el vostre Sant Jordi!

Cardona i el seu castell inexpugnable.

Deixa un comentari

Dissabte passat i aprofitant que volia fer una sortida per setmana santa, vaig decidir finalment anar a veure el castell de Cardona amb un amic. Feia temps que ho teníem pendent i vaig pensar que si quan faig vacances a França soc capaç de visitar castells i no cansar-me’n, també ho puc fer aquí i conèixer el nostre patrimoni i una mica de la nostra història.
La visita guiada no és gens cara i vaig pagar-la gustosa. Per vuit euros amb cinquanta una guia turística ens va explicar i il·lustrar el què i el com d’un castell que va fer construir Lluís el Pietós l’any 789 per tal d’assegurar la reconquesta de l’interior del Principat. La situació del castell de Cardona, ubicat en una posició naturalment elevada era immillorable perquè permetia el control sobre totes les rutes del principat i també permetia la vigilància de la frontera amb els sarraïns que en aquella època eren a tocar. Del castell primerenc en queda molt poc i el que coneixem està prop de la torra de la minyona que serveix per adonar-nos del tipus de fortalesa que va arribar a ser. En un principi el castell estava protegit per unes muralles de sis metres que ja no hi són i unes torres tenien uns vint-i-cinc metres però la que podem veure ara és de només 12,5 metres perquè amb els anys i amb el canvi en les estratègies bèl·liques, les muralles es van anar eixamplant però baixant d’alçada i també va ser convenient rebaixar l’alçada de les torres.
Guifré el Pilós va reconstruir el castell i el va ampliar el 886 i al segle XI, Borrell II, comte de Barcelona, el va reedificar. El primer va atorgar la primera carta de poblament a Cardona, i Borrell II la segona. Aquestes cartes de poblament servien per atraure homes i dones a indrets on no s’hi habitava a canvi de certs privilegis.
La fortuna dels Cardona va anar augmentant i la família que va anar ascendint en l’escala social gràcies a l’extracció de sal de les mines de Cardona. Aquesta sal era exportada arreu d’Europa i va permetre a la família enriquir-se i prosperar de manera que van ser capaços de construir una residència opulent i van fer erigir una col·legiata en època romànica amb una alçada i una lluminositat que no es corresponen a l’època. L’església de Sant Vicenç va ser aixecada en només 21 anys i als senyors del castell els va assegurar la benevolència de l’estament eclesiàstic. La vida del castell estava dividida entre la de la noblesa i els seus servents i la dels religiosos i la magnificència de l’església clarament visible des del món musulmà era una frontera clara i un símbol de poder i resolució davant de l’altra fe. D’aquí també la seva magnitud.
Ens hem d’imaginar l’època de la marca hispànica com un llarg període en què les zones frontereres eren ara cristianes i ara musulmanes. Això era així degut a petites guerres, incursions i també a pactes que estalviaven sang. De fet una de les llegendes que relacionem amb el castell de Cardona mostra la barreja i la diplomàcia que gastaven cristians i musulmans llavors.
Es diu que la torre de la minyona s’anomena així en honor a una de les filles dels senyors del castell que un dia van fer una gran festa i hi van convidar totes les persones influents de la contrada i fins i tot els veïns musulmans poderosos. Entre ells hi havia un “Abdul” de la dinastia dels omeies que en aquella època dominava gran part de l’Al Andalus i va aparèixer a la festa deixant a tothom bocabadat. Cal pensar que del segle VIII al XI, els cristians estaven a anys llum dels coneixements dels musulmans contemporanis que eren superiors en ciències com l’astronomia, la matemàtica i la medicina i suposaven el progrés. Diu la llegenda que Abdul es va enamorar de la minyona dels Cardona, és a dir la filla petita que es deia Adelès, i que com que ella, que potser només tenia dotze anys també n’estava, van començar a trobar-se d’amagat prop del castell però en ser descoberts van ser delatats per un dels germans d’Adelès.
Com a càstig se la va tancar a una de les torres on s’hi empresonaven els criminals i se la va deixar amb un servent sord, mut i cec. Segons la bonica llegenda Abdul va fer tot els possibles per salvar-la i va renegar fins i tot de la seva fe. Però quan es va obrir la torre un any després de tancar Adelès a la presó, se la van trobar morta.
És difícil de creure que uns nobles deixessin perdre el que en aquella època era una bona moneda de negociació però el que sí és cert és que a l’arbre genealògic dels Cardona hi apareix una Adela o Adelaida que podria ser la de la llegenda. Al cap i a la fi l’amor no coneix religions i de parelles que han desafiat les lleis “divinies” n’hi ha hagut moltes a la historia real.
El castell es proveïa d’aigua a través de 3 cisternes que en la seva època van arribar a recollir 400.000 litres de pluja. Estem parlant de l’època en què els senyors de Cardona van construir en el turó la seva residència, és a dir cap al 1.240. I per cert, en un moment determinat van adquirir una segona residència a Arbeca, a Lleida amb una palau opulent i que era una mostra de l’ostentació i el poder de la família. De fet als Cardona se’ls va arribar a anomenar els reis sense corona.
El castell de Cardona també té un passat més recent força interessant perquè va ser capaç de resistir el setge Borbònic amb un exercit de 2.000 homes contra el d’uns onze mill dels Borbons. Però resulta que el setge el van començar el novembre i els caps militar de l’altre bàndol mai van pensar que Cardona resistís tant i amb això van acabar sent ells que més patien les inclemències meteorològiques de la tardor.
Si aneu a Cardona a veure el castell us recomano que si podeu feu la visita amb una guia que es diu Núria. No us en penedireu. L’hora i mitja passa volant i una queda amb ganes de saber més de la família dels Cardona. L’únic que no va gaire a l’hora són els serveis del castell perquè consisteixen en unes barraques ubicades fora del recinte i el conjunt arquitectònic es mereix uns banys com cal, sobre tot perquè cada cop hi ha més visitants i els pocs banys fora del castell es queden més que curts. De la mateixa manera l’oferta gastronòmica és molt justa a Cardona. Si voleu menjar bé, ràpid i no us cal entaular-vos gaire, us recomano el bar “el turista” que queda prop del castell. Però si aneu a la plaça del poble i voleu dinar, el menú no baixa dels vint-i-cinc tot i no ser res de l’altre món. Així és que per si de cas millor portar un parell d’entrepans al cotxe per no passar gana i tampoc haver de fer cua. Els restaurants es concentren tots al centre i estaven tots plens.
Si un altre dia visito les mines de sal, hi aniré ben preparada.
Bona setmana a tots!

Tradicions de setmana santa arreu del món.

Deixa un comentari

Tenim la setmana santa a tocar, aquella celebració religiosa en què molts sense saber-ho celebrem el solstici de primavera que els pares de l’església van saber camuflar. I aquest any la setmana santa acadèmica és el que per a mi sempre ha estat: una setmana d’incertesa meteorològica i de ruixats que em feien treure’m la camiseta de màniga curta que duia per abrigar-me un xic.

Recordo les setmanes santa de petita a Tossa. Sempre anava igual. Desitjava sol i estirar-me a la platja per agafar una mica de color però mitja setmana el sol era de forat. I després d’uns anys excessivament assolellats i tres anys seguits de poca pluja els núvols del dissabte 23 tenien regust a glòria, a una meteorologia adequada al moment en què ens trobem. I tant de bo la setmana santa porti pluja i més pluja que és el que toca!

Igual que és època de bunyols de quaresma aquí i de “crêpes” a Bèlgica a d’altres indrets hi ha costums dels que vull parlar avui en aquest post.

Comencem avui per un país on les catifes de corpus són encara més acolorides i vistoses que les nostres: Guatemala. Els carrers d’Antigua amb les seves façanes de diferents tonalitats es preparen pel divendres sant, posant encara més color a la localitat amb l’ajut de catifes fetes amb flors i guarnides amb fruites i verdures. Les catifes florals recorden les que coneixem de pobles com Tossa de mar però a Guatemala els dibuixos de les catifes fan referència a la història de la religió maia. També hi ha processons d’homes que porten imatges de la verge i Jesús fins a l’església. I al vespre de divendres sant, tot el que tenia color a la ciutat es cobreix de paper o tela negra i tothom es vesteix d’un negre que no desapareix de Guatemala fins a diumenge sant. Llavors els típics tons llampants i la música torna als carrers de les poblacions del país.

A Nova Zelanda la tradició de setmana santa no em fa gaire goig. Ja sabeu que a molts països aquest període es relaciona amb les llebres. A Alemanya per exemple és la llebre de setmana santa, l’ “Osterhase”, que porta els ous de xocolata als nens. La llebre i el conill són un símbol de fertilitat i com a tal representa allò que abans del cristianisme volien conjurar les religions ancestrals amb rituals per fer donar a la terra els seus fruits.

I a Nova Zelanda quan van introduir els conills, resulta que es van reproduir i multiplicar tan ràpidament que devastaven collites i allò que els ramaders tenien com a menjar pels ramats i se’ls va considerar una plaga. Per això a la ciutat d’Otago, a la illa sud de Nova Zelanda, la tradició no porta a cercar ous de pasqua amagats, sinó que s’aprofita l’ocasió per tal de caçar conills, el que en caça més guanya un trofeu i 3.500 dòlars de Nova Zelanda. Una festa on no m’hi trobareu pas.

A Jamaica el típic menjar de Setmana Santa és un pastís que es gaudeix acompanyat de formatge. I per dijous sant els jamaicans més tradicionals practiquen un ritual que consisteix en trencar i posar la clara d’un ou cru dins un got ple d’aigua. El deixen tota la nit i l’endemà els entesos diuen que poden llegir el futur segons els dibuixos que fan les clares de l’ou a l’aigua. Ja sabeu que això de llegir el futur en restes de menjar no és res de l’altre món, i si no penseu en aquells que llegeixen les fulles del te a les tasses. Els jamaicans van a missa vestits de negre per setmana santa però el diumenge torna el color als carrers i s’hi fan desfilades amb gent vestida com si fos el carnestoltes de Río de Janeiro, és a dir amb poca o poquíssima roba sobre i ballant. El que se celebra també és la fi de l’esclavatge.

A la República Txeca la setmana santa s’associa a l’aigua. Els homes txecs, fan una espècie de fuets amb branques de salze i les decoren amb llaços de colors. Llavors surten al carrer i fuetegen les noies suaument i les mullen amb galledes d’aigua per tal de que siguin fèrtils.

A Itàlia els florentins celebren des de fa més de tres-cents anys una tradició que s’anomena “Scoppio” del carro. Es tracta de tenir un carruatge guarnit i ple de pirotècnia que porten membres de la població masculina vestint amb la roba típica del segle XV. El carruatge s’empeny fins a la catedral i allà s’encén. Aquesta tradició també volia assegurar unes bones collites i bons negocis.

A Polònia, com a la República Txeca, l’aigua és protagonista per setmana santa i dilluns sant esdevé el dilluns moll amb batalles d’aigua pels carrers. Segons la tradició, les dones a qui mullen per dilluns sant, es casaran durant el següent any. Per tant aquest costum també té a veure indirectament amb els rituals de fertilitat ancestrals.

I com ja sabeu, a Alemanya és tradicional que s’amaguin ous de xocolata pels racons de la casa i  el jardí i que els porti “l’Osterhase”, la llebre de Pasqua. Quan hi vaig ser també em va sorprendre que s’aprofités l’ocasió per fer obsequis a les persones més properes. És una cosa a la que no estava acostumada d’aquí.

Us deixo amb una imatge que és una barreja d’aquí i d’allà. La platja és de Catalunya però el motiu, la llebre i els ous de xocolata són típicament alemanys.

Bona Setmana Santa i no us atipeu gaire de mona!

Què bé que viuen alguns! Comparant el sistema social alemany amb l’espanyol.

Deixa un comentari

Aquesta setmana al “Tageschau “, el telenotícies alemany de la primera del dissabte dia 16, un dels temes dels que es van tractar va ser l’esborrany de projecte del CDU per canviar el “Bürgergeld” per una “Grundsicherung”. Anem a pams, el” Bürgergeld” es pot traduir com a “diners dels ciutadans” i la “Grundsicherung” seria l’assegurança bàsica. L’actual “Bürgergeld” no és res més que la prestació econòmica que s’ofereix a aquelles persones que han deixat de cobrar l’atur i que per algun motiu no poden guanyar-se el sou per viure. El tema ja fa temps que m’interessa i molt perquè quan Pedro Sánchez va sortir amb això de la renda universal jo em vaig portar les mans al cap. Per molt d’esquerres que sigui, els subsidis de l’estat de llarga durada crec que han d’estar subjectes a controls rigorosos i no es poden anar oferint per les bones perquè acaben generant una pila de gent sense cap gana de treballar. Sona molt de dretes, ho sé, però és que de ganduls n’hi ha per tot arreu.

El “Bürgergeld” anteriorment es va anomenar “Harzt IV” o “Arbeitslosengeld II”, la prestació per atur II i és aquella prestació que es pot percebre si s’ha acabat el subsidi de l’atur i encara no s’ha trobat feina. Era una quantitat amb la que els ciutadans no podien viure de manera digna després d’esgotar el seu any de prestació d’atur. I fixem-nos ara en una dada: A Alemanya l’atur es percep només durant un any i no dos com aquí tot i que el país és força més potent econòmicament que el nostre. El “Arbeitslosengeld II” es va substituir per un “Bürgergeld” més digne per ajudar a les persones en risc d’exclusió social. Actualment hi ha requisits per cobrar el Bürgergeld i també sancions que fan que puguis deixar de percebre la quantitat completa. Per exemple, si el Bürgergeld actual corresponent a una persona adulta sense fills és de 563 euros, però a aquesta persona se li ofereix una feina “zumutbar” i la rebutja, el primer mes, el perceptor cobrarà un 10 per cent menys d’aquesta renda. Si rebutja una feina per segona vegada, cobra un vint per cent menys durant dos mesos i si torna a rebutjar de nou una feina per tercera vegada, llavors cobra un 30 per cent menys del “Bürgergeld” durant tres mesos. Aquí el més interessant és que estigui contemplat al reglament alemany què és una feina “zumutbar”. S’entén que “zumutbar” és raonable, una feina que no representi unes exigències desmesurades ni una explotació física, psíquica o emocional de cap mena.

Ho trobo més que lògic. Ja fa anys quan vivia a Alemanya vaig conèixer un docent que treballava a la universitat però que mai feia més d’un o dos cursos per semestre. La feina li servia tan sols per tenir uns diners extra i la seva principal font d’ingressos era el subsidi social que en aquella època s’anomenava “soziale Hilfe”, ajuda social. Aquest docent en concret no tenia cap mena de discapacitat física ni intel·lectual i podia haver-se posat a treballar de docent d’espanyol o d’italià ja que estava llicenciat en ambdues llengües. Però mentre jo m’escarrassava per pagar-me les despeses i estudiar la meva carrera, ell vivia queixós perquè no li sobraven els diners però es negava a buscar cap feina que ell no considerés prou bona per a ell.

Des de llavors les coses han canviat perquè ara hi ha sancions per aquells que no “mostren interès” per reincorporar-se al mercat laboral. No obstant, dissabte passat vaig parlar amb un conegut a Alemanya i ell mateix em va dir que sovint aquestes sancions no s’apliquen.

El CDU que és un partit de dretes vol canviar el “Bürgergeld” per una prestació anomenada “Grundversicherung” perquè creu que l’actual “Bürgergeld” no incentiva prou la reincorporació a la feina.

Com sempre hi ha dues cares de la moneda. Per una banda certament determinat tipus de perceptor amb malalties físiques, psíquiques o depressió, s’acabarà d’enfonsar si per algun motiu es queda sense la seva principal font d’ingressos. Per altra banda però, si els requisits són altres i la quantitat disminueix realment en rebutjar la feina, potser més gent tornarà al circuit laboral. No podem oblidar que les prestacions socials es paguen amb els impostos dels que treballen.

Ara anem al nostre cas, el cas d’Espanya. Aquí l’atur es pot arribar a percebre fins i tot dos anys. Això permet molt de marge de maniobra a molta gent i sent la terra de la picaresca, quanta gent està a l’atur i segueix treballant en negre? No tenim suficient control per assegurar-nos que n’hi hagi que no estiguin gaudint de dos anys semi-sabàtics a costa de les arques públiques.

Per acabar-ho d’adobar, el nostre IMV, ingrés mínim vital, es garanteix a tots per un igual sense haver de presentar cap prova ni sol·licitud de disponibilitat per treballar. Segons l’actual llei, només cal ser resident a Espanya durant un any per accedir a aquesta renda.
I Pedro Sánchez finament va tirar endavant la Renda bàsica Universal que és un ajut de 900 euros que es dona a tot aquell que estigui en situació de vulnerabilitat i que garanteix que la persona podrà dir eternament “no” a feines no dignes.

De perceptors d’aquesta renda universal només en conec un. L’individu en qüestió ha estat rebutjant contínuament feines amb contractes regulars per tal de poder demostrar que durant el període necessari no ha superat els ingressos que permeten l’accés a aquest regal del cel. El pitjor és que nosaltres en aquest país ni tan sols demanem als que la cobren que facin l’esforç de buscar feina i així doncs hi haurà autèntics paràsits que viuran bé sense treballar gaire. I és que el punt està en que la percepció de la renda no implica que no es puguin exercir altres feines.

Torno al cas d’aquest conegut meu. Després de rebutjar feines ben pagades i dedicar-se a donar classes d’anglès i feinejar aquí i allà, finalment va aconseguir la renda universal. Com que viu en una casa ocupada, les seves úniques despeses són el menjar i els fills. Està sempre de molt bon humor i a mi durant mesos m’ha inflat el cap amb allò de que treballo massa i la feina és massa important per a mi.

És molt divertit fer-se petar els diners en birres als clubs nocturns mentre els altres ens trenquem les banyes treballant.

El pol oposat és una amiga meva que treballa a una cadena de supermercats catalana. Aquesta en concret no gasta gaire bon tracte amb els empleats. Li canvien el torn sovint i el de matí implica que es lleva a quarts de cinc del matí. El seu horari és de més de quaranta hores setmanals i el seu sou no arriba als mil tres-cents. A més, aquest any no li han pagat els incentius perquè ha estat de baixa dues vegades el mateix any.

I ara compareu la situació: la meva amiga treballa i es paga les despeses, aquest conegut meu viu del seu volant de “vulnerabilitat” i es dedica a escoltar música en concerts amb els diners dels altres.

Vull pensar que no tots els que cobren la renda universal tenen tan poques ganes de portar una vida digna com aquest paio en concret de nacionalitat anglesa, que dels gairebé vint anys que porta aquí només ha treballat i cotitzat  com a molt sis o set. Però el subsidi el percep igualment. Jo també vull gaudir d’unes vacances pagades? Què he fet malament? No posar fills al món sense tenir recursos per mantenir-los? Certament sovint haver intentat fer les coses bé em fa sentir molt toixa.

Jo no puc canviar les lleis però sí que puc intentar que la gent hi reflexioni i puc també rebutjar estar prop de persones com aquest anglès que es dedica a torrar-se al sol del país mentre una immensa majoria va a la feina i intenta no queixar-se.

Realment s’hauria de revisar de manera molt seriosa a qui se li proporciona la renda i no oferir-la de manera indefinida perquè només criarem ganduls i paràsits.

Dit això passo a un tema més agradívol i us desitjo unes bones vacances de setmana santa.

“A raig i roll” i altres expressions castisses.

1 comentari

I avui és el quart post que dedico a locucions catalanes castisses, aquest cop amb unes quantes més d’aquelles que no se senten gaire sovint. Per algun motiu acaben sempre fent-ne servir unes quantes que tenim per mà i d’altres en canvi queden al racó de l’oblit, d’on les vull treure jo per reutilitzar-les.

Aquest segon dijous de “març, marçot mata la vella vora el foc i la jove si pot” ens porta el record fresc de l’esperada pluja del cap de setmana. A mi m’ha ajudat a reflexionar molt perquè els dies grisos alenteixen el ritme i ens fan mirar cap endins. Vaig aprofitar per fer revisió d’uns quants anys de la meva vida amb tot allò que ha estat bo i el que podria haver estat millor si jo hagués estat més saberuda. El que sí és cert és que quan no es pot estar fora fent esport, ni passejant automàticament vaig pensar en la meva vida a Alemanya que era força insípida perquè la majoria de les activitats que es podien fer requerien diners. I jo no en tenia. A deu sota zero ni es pot anar a patinar pel carrer, ni anar en bicicleta gaire estona i fins i tot caminar es pot convertir en una tortura. Toca per tant anar a concerts, restaurants, bars i cafeteries o cines i afluixar la mosca cada dos per tres. Aquí a Barcelona puc anar a la platja amb un llibre, fer un cafè per un euro cinquanta i xerrar amb alguna amistat o patinar a la Barceloneta sense desdinerar-me. Però quan el temps no acompanya ens hem de buscar activitats d’interior i aquestes ja no són de franc.

A mi la pluja ja em va anar bé. De fet em va emocionar tant que vaig creuar mitja Barcelona sota el paraigües només per tenir el plaer d’olorar la humitat i de sentir com els sons més estridents de la ciutat queden apaivagats amb la pluja tan esperada. Això sí, sé del cert que aquest temps no constitueix el seixanta per cent del total de l’any com en altres països. Per tant, quan aquí tenim un dia de pluja podem aprofitar per “fer dissabte” per exemple i reorganitzar els armaris que tenen tendència a desendreçar-se sols. Dies com dissabte passat són excel·lents per netejar o com també podem dir en català “treure els racons” que no és res més que desprendre’s d’allò que és inútil i sobra.

El dissabte de pluja em va anar bé per agafar força perquè dintre de poc hem de posar notes i això vol dir que ara tots els alumnes es despertaran i voldran fer alguna activitat o examen que en el seu moment no van poder fer perquè van preferir quedar-se a casa fent el gallòfol. I és clar, si no tenen justificant pel dia que van faltar aquesta activitat no la podran fer i si en són vàries potser suspendran i tot. Però no patiu que no assumiran pas la seva culpa sinó que “em carregaran a mi els neulers” que no vol dir res més que em faran pagar a mi els plats trencats de la seva poca diligència. I potser encara rebré algun correu d’algun pare o mare indignat per no deixar que el seu fill fes, a la seva pròpia conveniència, els treballs del dia que va saltar-se la classe. Actualment s’ha pujat una generació de cotó fluix.

Això per no parlar de totes aquelles ocasions en què he d’anar “darrere els alumnes amb un flabiol” per tal que m’entreguin les tasques i projectes que els demano. No sé si coneixeu aquesta expressió “d’anar darrere amb un flabiol” però en tenim una de sinònima que és “anar darrere amb un pa calent”. La fem servir quan volem dir que anem darrere d’algú inútilment.

Tanmateix tampoc “en vull fer plat”, és a dir que no li vull donar importància a tot això perquè és part de la meva feina i a la feina sempre hi ha moments i situacions que no són agradables.

I parlant de pluja i de bicicleta i de passejades. Tenim mitja Barcelona de cap per avall. Hi ha obres per tot arreu i a munts, és a dir que podríem dir que hi ha obres “a raig i rolls” i sovint s’ha d’anar amb molta cura perquè les obres no estan excessivament ben senyalitzades i per tant es fa difícil no anar de lloros. I llavors potser amb una mica de sort podríeu “carregar els neulers” a l’Ajuntament i us pagarien una indemnització. El que no podem dir és que “no sabem d’on surten les misses” perquè sabem exactament qui paga les obres: nosaltres amb els nostres impostos. I si són les obres rai!

Si estigués més ben situada i no m’hagués de preocupar pels diners jo podria dir que “tinc el ronyó cobert” però de moment no és així i per tant em toca pencar i si cal aguantar els canvis d’humor dels adolescents. Queda poc més d’una setmana per a assaborir les meves merescudes vacances de setmana santa. Aprofitaré per fer esport, veure els amics i amigues i menjar millor que jo, com diuen els valencians “tinc bona barra” però només puc gaudir al cent per cent de la cuina quan tinc vacances.

Us deixo doncs pensant en aquestes expressions i sobre tot en la setmana santa que ja tenim sobre. Bona setmana a tots!

“Ésser una cafetera russa” i altres expressions castisses.

Deixa un comentari

Avui per tercera setmana consecutiva em dedico a les locucions i frases fetes catalanes i vull fermament “treure suc de les pedres”, és a dir beneficiar-me’n. Tot i que el repertori que tenim de frases fetes en català és molt bo i la gent del meu entorn en fa servir força, penso que sempre és positiu o tenir-ne un parell més. Ara fa unes tres setmanes, la primera vegada que vaig ser a la protectora de Mataró, la voluntària que em va ensenyar per on podia passejar amb els gossos del centre per exemple en va deixar anar una que no coneixia “estar com un llum de ganxo” que clarament tenia el sentir d’estar boig. Fins llavors jo només havia sentit a dir senzillament “com un llum”. Es referia a un dels peludets del centre que és molt més inquiet que la resta.

Ara en ve una que a mi particularment m’abelleix moltíssim “ésser una cafetera russa” que vol dir ni més ni menys que ésser maldestre. És l’equivalent a “no fer-ne una de condreta” però moltíssim més graciosa i entranyable. No em demaneu ara pas com són les cafeteres russes. Us puc assegurar de la meva experiència al país que es resumeix a una estada de dos mesos, durant dos estius diferents, que el cafè rus no em va satisfer gaire. Quan vaig conviure amb una família russa, me’l feien de mitjó tal i com entenem “cafè de mitjó” aquí. Posaven el cafè molt en una bossa de tela que crec que era realment un mitjó vell i li feien passar l’aigua bullent com si fos una infusió. No era gaire agradívol al paladar però sí feia el seu efecte desvetllant-me. A l’escola on vaig anar a Sant Petersburg el feien de filtre però tampoc em feia el pes perquè als russos els agrada el cafè amb gustos afegits com la canyella o la vainilla i jo, sent amant del cafè com soc, trobava a faltar el cafè sol amb gust de cafè i sense edulcorar-lo ni distorsionar-ne el gust. Suposo que les cafeteres russes no devien tenir gaire bona fama perquè naixés aquesta expressió. Per als russos és molt més típic beure té, que per cert poden ingerir fins i tot amb els àpats com el dinar o sopar. No sé pas com dormen amb tanta teïna.

Però aquest dijous començo per una que coneixem en castellà com “a ojo de buen cubero” i que ja us vaig dir en el seu moment que en anglès equival a “a shot in the dark” tot i que la locució anglesa té un sentit més ampli perquè no s’aplica només a mesurar quelcom a ull, sinó que es refereix a intentar esbrinar quelcom sense informació ni coneixement del tema. Doncs en català quan fem les coses a ull, les fem “a ull nu” que suposo que es refereix a sense l’ajut de lents, lupes ni aparells que ajudin a ser més precisos.

Sort però que jo soc un “peix que es porta l’oli” en el sentit de molt viva i tant quan vaig anar a Moscou, com quan vaig anar a Sant Petersburg em vaig dur la meva mini Oroley i m’empassava la meva ració de droga estimulant per rendir durant el dia. Per cert una altra expressió equivalent de “ésser un peix que es porta l’oli” és la de “saber-ne de cada mà” però com en el cas de “no fer-ne una de condreta” no em sembla tan pintoresca com la del peix.

I dels babaus podem dir que “no hi veuen de cap ull” o que “tenen un pa a l’ull”. I n’hi ha que no son babaus perquè d’intel·ligència no els en sobra, però no saben endreçar els seus coneixements o senzillament tenen la ment en un altre món i acaben no traient-ne suc són aquells dels que podem dir que “són un calaix de sastre”.

Ara venen tot un seguit de locucions que podem aplicar a persones amb unes determinades característiques. La primera és la de “ésser de cotó fluix” que vol dir ser molt sensible. Avui dita tots els meus alumnes ho són perquè els pares no els han educat per entomar cap cop en aquesta vida. Molt semblant a aquesta locució tenim la de “ser un figa blana” o ésser “fluix com l’estopa” que equival a ser dèbil. D’altres similars són “ésser un figa molla”, un “figaflor”, un “neula” o un “home moll” A mi particularment m’agrada la de “figa blana” o la que encara em sembla més acolorida que és la de “ésser delicat com una ungla d’ase”.  En alemany un home tou seria un “Weichei” tot i que aquesta expressió alemanya significa també ésser covard.

Quan pel contrari una persona és molt resistent diem que “té fetge” o que “te ronyons”.

D’una persona que s’ha arruïnat podem dir que està “a l’escapçada”. I d’algú que està molt enfadat diem que està a “matadegolla”, és a dir que és millor no acostar-s’hi. Sortosament jo fa ja uns mesos que no estic a “matadegolla”, ja he “passat l’esponja” pels disgustos que m’han portat els companys de feina que m’han deixat penjada i ja no tinc goteres a casa. El que és cert és que encara tinc el sostre de quatre habitacions tacats i que encara no s’ha pogut descobrir el doble sostre del passadís per valorar com estan les bigues que han patit una doble filtració i no han quedat ventilades.

En el cas en que algú begui massa i vagi pet, en català podem dir que “va calent d’orelles” o “calent de cap” o, i aquesta és molt simpàtica “ en té més al cap que als peus”. Sempre hi ha dies i celebracions en què s’espera que la gent “vagi calenta d’orelles”. Generalment són cap d’any, sant Joan i el carnestoltes. Dissabte passat però a Gràcia vam celebrar el Sant Medir que és una de les festes del barri més absolutament discretes i lliures d’alcohol que hi ha. Hi té a veure que principalment és per a la mainada.

Si arribeu tard a algun lloc podeu dir que “heu fet salat” i si feu tard perquè us heu trobat algú que s’ha posat a xerrar pels descosits i no us en podíeu desempallegar, llavors direu que “heu trobat un ganxo” o que “heu trobat una romaguera”. Precisament per sant Medir vaig ensopegar amb un dels meus cosins quan volia participar de la festa al carrer Gran de Gràcia i ens vam posar a xerrar quan la desfilada ja s’havia acabat. Ell segur que pot dir que “es va trobar una romeguera” que en aquest cas vaig ser jo que el va fer arribar tard a casa.

I per acabar avui, si quelcom és vell o antic ja són conegudes les locucions “més vell que el pa” o “més vell que l’anar a peu” o que “Matusalem” però a mi m’agraden més  perquè se senten menys sovint “més  vell que Adam”, “més vell que els camins” o “més vell que una olivera”.

Espero que aquestes expressions us hagin agradat i que us serveixin per acolorir el vostre llenguatge i que no sigui sempre ensopit.

Trio la mateixa imatge que la setmana passada per fer-vos recordar la bonica expressió “d’agafar la lluna amb les dents”. Bon descans de cap se setmana que les setmanes són una bogeria.

Cardona i el seu castell inexpugnable.

Deixa un comentari

Dissabte passat i aprofitant que volia fer una sortida per setmana santa, vaig decidir finalment anar a veure el castell de Cardona amb un amic. Feia temps que ho teníem pendent i vaig pensar que si quan faig vacances a França soc capaç de visitar castells i no cansar-me’n, també ho puc fer aquí i conèixer el nostre patrimoni i una mica de la nostra història.
La visita guiada no és gens cara i vaig pagar-la gustosa. Per vuit euros amb cinquanta una guia turística ens va explicar i il·lustrar el què i el com d’un castell que va fer construir Lluís el Pietós l’any 789 per tal d’assegurar la reconquesta de l’interior del Principat. La situació del castell de Cardona, ubicat en una posició naturalment elevada era immillorable perquè permetia el control sobre totes les rutes del principat i també permetia la vigilància de la frontera amb els sarraïns que en aquella època eren a tocar. Del castell primerenc en queda molt poc i el que coneixem està prop de la torra de la minyona que serveix per adonar-nos del tipus de fortalesa que va arribar a ser. En un principi el castell estava protegit per unes muralles de sis metres que ja no hi són i unes torres tenien uns vint-i-cinc metres però la que podem veure ara és de només 12,5 metres perquè amb els anys i amb el canvi en les estratègies bèl·liques, les muralles es van anar eixamplant però baixant d’alçada i també va ser convenient rebaixar l’alçada de les torres.
Guifré el Pilós va reconstruir el castell i el va ampliar el 886 i al segle XI, Borrell II, comte de Barcelona, el va reedificar. El primer va atorgar la primera carta de poblament a Cardona, i Borrell II la segona. Aquestes cartes de poblament servien per atraure homes i dones a indrets on no s’hi habitava a canvi de certs privilegis.
La fortuna dels Cardona va anar augmentant i la família que va anar ascendint en l’escala social gràcies a l’extracció de sal de les mines de Cardona. Aquesta sal era exportada arreu d’Europa i va permetre a la família enriquir-se i prosperar de manera que van ser capaços de construir una residència opulent i van fer erigir una col·legiata en època romànica amb una alçada i una lluminositat que no es corresponen a l’època. L’església de Sant Vicenç va ser aixecada en només 21 anys i als senyors del castell els va assegurar la benevolència de l’estament eclesiàstic. La vida del castell estava dividida entre la de la noblesa i els seus servents i la dels religiosos i la magnificència de l’església clarament visible des del món musulmà era una frontera clara i un símbol de poder i resolució davant de l’altra fe. D’aquí també la seva magnitud.
Ens hem d’imaginar l’època de la marca hispànica com un llarg període en què les zones frontereres eren ara cristianes i ara musulmanes. Això era així degut a petites guerres, incursions i també a pactes que estalviaven sang. De fet una de les llegendes que relacionem amb el castell de Cardona mostra la barreja i la diplomàcia que gastaven cristians i musulmans llavors.
Es diu que la torre de la minyona s’anomena així en honor a una de les filles dels senyors del castell que un dia van fer una gran festa i hi van convidar totes les persones influents de la contrada i fins i tot els veïns musulmans poderosos. Entre ells hi havia un “Abdul” de la dinastia dels omeies que en aquella època dominava gran part de l’Al Andalus i va aparèixer a la festa deixant a tothom bocabadat. Cal pensar que del segle VIII al XI, els cristians estaven a anys llum dels coneixements dels musulmans contemporanis que eren superiors en ciències com l’astronomia, la matemàtica i la medicina i suposaven el progrés. Diu la llegenda que Abdul es va enamorar de la minyona dels Cardona, és a dir la filla petita que es deia Adelès, i que com que ella, que potser només tenia dotze anys també n’estava, van començar a trobar-se d’amagat prop del castell però en ser descoberts van ser delatats per un dels germans d’Adelès.
Com a càstig se la va tancar a una de les torres on s’hi empresonaven els criminals i se la va deixar amb un servent sord, mut i cec. Segons la bonica llegenda Abdul va fer tot els possibles per salvar-la i va renegar fins i tot de la seva fe. Però quan es va obrir la torre un any després de tancar Adelès a la presó, se la van trobar morta.
És difícil de creure que uns nobles deixessin perdre el que en aquella època era una bona moneda de negociació però el que sí és cert és que a l’arbre genealògic dels Cardona hi apareix una Adela o Adelaida que podria ser la de la llegenda. Al cap i a la fi l’amor no coneix religions i de parelles que han desafiat les lleis “divinies” n’hi ha hagut moltes a la historia real.
El castell es proveïa d’aigua a través de 3 cisternes que en la seva època van arribar a recollir 400.000 litres de pluja. Estem parlant de l’època en què els senyors de Cardona van construir en el turó la seva residència, és a dir cap al 1.240. I per cert, en un moment determinat van adquirir una segona residència a Arbeca, a Lleida amb una palau opulent i que era una mostra de l’ostentació i el poder de la família. De fet als Cardona se’ls va arribar a anomenar els reis sense corona.
El castell de Cardona també té un passat més recent força interessant perquè va ser capaç de resistir el setge Borbònic amb un exercit de 2.000 homes contra el d’uns onze mill dels Borbons. Però resulta que el setge el van començar el novembre i els caps militar de l’altre bàndol mai van pensar que Cardona resistís tant i amb això van acabar sent ells que més patien les inclemències meteorològiques de la tardor.
Si aneu a Cardona a veure el castell us recomano que si podeu feu la visita amb una guia que es diu Núria. No us en penedireu. L’hora i mitja passa volant i una queda amb ganes de saber més de la família dels Cardona. L’únic que no va gaire a l’hora són els serveis del castell perquè consisteixen en unes barraques ubicades fora del recinte i el conjunt arquitectònic es mereix uns banys com cal, sobre tot perquè cada cop hi ha més visitants i els pocs banys fora del castell es queden més que curts. De la mateixa manera l’oferta gastronòmica és molt justa a Cardona. Si voleu menjar bé, ràpid i no us cal entaular-vos gaire, us recomano el bar “el turista” que queda prop del castell. Però si aneu a la plaça del poble i voleu dinar, el menú no baixa dels vint-i-cinc tot i no ser res de l’altre món. Així és que per si de cas millor portar un parell d’entrepans al cotxe per no passar gana i tampoc haver de fer cua. Els restaurants es concentren tots al centre i estaven tots plens.
Si un altre dia visito les mines de sal, hi aniré ben preparada.
Bona setmana a tots!

Agafar la lluna amb les dents i altres locucions.

Deixa un comentari

Segueixo avui amb locucions i frases fetes nostres aquest dijous especial 29 de febrer. Sembla que aquest mes ens ha dut, finalment, una mica de pluja quan jo ja havia pràcticament perdut l’esperança. Però l’aigua que ha caigut del cel només ha servit per revifar una mica i netejar lleugerament l’ambient perquè seguim en una situació de risc absolut. I per molt que nosaltres els usuaris i ciutadans ara prescindim d’utilitzar els nostres cotxes i contaminar l’atmosfera amb la mica de CO2 que puguin bombejar a l’aire, els autèntics artífexs del canvi climàtic no mouran ni un dit. Us heu plantejat mai si cal menjar fruita que no és del temps tot l’any o papaies i mangos que no ens són propis? Que potser no podem aconseguir les mateixes vitamines amb els nostres productes? Fa poc vaig llegir un article que deia que l’ésser humà pot aconseguir tots els nutrients fins i tot amb una dieta no tan variada com la que seguim nosaltres. La soja és sana i els azukis també, però aquí mengem llenties, cigrons, mongetes de llegum o el mill com a cereal i ens aporten unes propietats similars però que podem aconseguir de proximitat sense fer que arribin vaixells de gran tonatge que contaminin el que no està escrit per fer-nos sentir més exòtics en la nostra ingesta d’aliments. Però com diem els catalans jo no tinc cap poder per canviar les coses, és a dir que “no pinto ni fava”. Fa temps que “trobo taps” al comerç internacional tal i com el tenim organitzat. Amb “trobar taps” el que vull dir és que desaprovo. Una cosa és importar algun producte que no tinguem ni puguem cultivar aquí en cap moment. Una altra és acostumar-se a poder consumir de tot provinent de tot el món contínuament. És obvi que si aquí no hi pot créixer el cafè ni el cacau, que l’haguem de fer venir de fora, però el raïm, els plàtans o les mongetes ens han d’arribar de Sud-Amèrica o del Marroc només perquè allà on es produeixen són més econòmiques i el marge de benefici és major? No m’estranya que els nostres pagesos estiguin ben empipats amb la política dels governs. Tenim el mercat inundat de productes que provenen de l’altra punta del planeta contaminant el que no cal contaminar perquè aquí els consumidors només cerquen l’opció més econòmica. M’agradaria saber exactament quin tractament amb quin tipus d’insecticides i pesticides reben aquestes fruites i verdures que no es produeixen aquí. I no estaria malament que a les etiquetes dels envasos excessius amb que ens venen els productes als supermercats estigués ben escrit “per peces menudes” és a dir de manera detallada com es conrearen tots aquests aliments. Potser deixaríem de comprar-los.
Us de he ser sincera. A mi em “cauen dels dits”, és a dir em desagraden els productes que m’arriben de massa lluny perquè soc plenament conscient que per transportar-los fins aquí s’ha hagut de contaminar molt més del necessari. Però és clar, qui s’entreté avui dia a mirar i llegir tota la informació de les etiquetes dels productes envasats que adquirim als supermercats? Molts ignoren que menjant segons què contribueixen al canvi climàtic indirectament. I qui “baixa d’Arbeca”, és a dir ignora la procedència dels productes que menja està fent poc favor a la nostra pagesia i ramaderia. Soc conscient que serà molt difícil fer canviar els hàbits d’algunes grans empreses que produeixen per exemple pebrots envasats. Si els surten més econòmics els de Xile, fins que una majoria de consumidors no deixi de comprar-los, ells seguiran comprant els de Xile per oferir al mercat un producte amb un preu potser més competitiu. Al cap i a la fi, això de mirar de consumir productes de proximitat no fa tantíssim que s’ha posat de moda.
Jo mateixa estic cercant la manera de fer arribar els meus cèntims als productors sense que se n’hagin d’untar els dits els grans negocis com els supermercats. Però sé que serà difícil perquè estem més que acostumats —jo també—a anar al supermercat i posar-nos al carro tot allò que necessitem per una setmana sense haver de recórrer gaires botigues per fer-ho. Em molesta la quantitat de plàstic dels envasats però és que així cada client agafa el que vol i passa per la caixa d’autopagament i els supermercats s’estalvien molts salaris en treballadors. Ara fa poc que va néixer una iniciativa que porta cistelles de productes ecològics directe del pagès al consumidor repartint-los en taxis. De fet és tan nova que fins fa una setmana només s’havien repartit un centenar de cistelles. Em demano si no els seria més fàcils als pagesos organitzar un parell d’espais i portar amb camions els seus productes a ciutat a un punt determinat. Però això mateix ja em fa plantejar tot un seguit de reptes: quin espai? Com s’organitza la mercaderia? Qui la ven? Serà molt difícil canviar l’actual model i poder consumir del pagès amb els mínims intermediaris possibles… Si algú coneix una manera, estaria contentíssima de saber-ne més.
De moment jo vull deixar de fer volar coloms o de pretendre res que no puc aconseguir o com diríem en català de “tenir terra a l’Havana” i prefereixo dedicar-me a portar-vos unes quantes expressions més que em fan goig.
Una és la de tenir “a flor dels llavis” que vol dir recordar. L’altre que es pot fer servir relativament sovint és la de “agafar la lluna amb les dents” que s’aplica en aquelles situacions en què algú està intentant quelcom impossible. Per a mi intentar acabar el temari d’anglès i alemany segons les programacions que tenen en compte 132 hores lectives quan l’escola contínuament està fent sortides, Hackathons, setmanes temàtiques i etc és voler agafar la lluna amb les dents. No podré acabar els temaris de cap manera però no puc intentar el que no està a la meva mà si el centre en què treballo afavoreix les sortides i activitats lúdiques per sobre els continguts. Hauré de fer el que pugui i “passar l’esponja”, que no vol dir res més que oblidar-me’n. Per cert aquesta expressió de passar l’esponja té una germaneta bessona en alemany. Quan en aquelles terres es diu “Schwamm drüber” el que es vol dir és que en allò que ja està fet no cal pensar-hi més. Els castellans dirien “a lo pasado, pisado”. “Schwamm drüber” vol dir literalment “esponja per sobre”, és a dir oblidem-nos-en. I quan jo dic que amb el que passarà amb els temaris he de passar esponja, no em refereixo a quelcom en el passat sinó en el futur imminent perquè nosaltres tanquem l’avaluació el 17 i no haurem acabat ni molt menys tot el que volíem haver acabat.
L’únic problema és que l’equip directiu té el mèlic grillat en aquells que organitzen sortides tinguin o no sentit, a mi em tocarà el rebre en algun moment del curs. Per cert, “tenir el melic grillat en algú” vol dir afavorir una determinada persona per sobre d’una altra. O pot ser que “se’m pengin de les orelles” i em vagin burxant fins que jo organitzi alguna activitat lúdica que no fa al cas només per complir amb les expectatives del centre. I com us podeu imaginar “penjar-se a les orelles” vol dir repetir contínuament o demanar amb insistència.
Per ara us diré que allà on treballo les activitats extres són tan regulars, que a l’alumnat el sembla refrescant fer classe. Entre poc i massa. Des del meu punt de vista hauríem de dosificar les sortides per tal que fossin un al·licient pels alumnes i no representessin que nosaltres docents hem de fer entrar el temari amb calçador.
I la setmana passada vaig prometre que no escriuria “queixes a raig” i us asseguro que no m’estic pas queixant sinó exposant una realitat. Espero que adopteu alguna d’aquestes expressions tan castisses i que puguin fer el vostre llenguatge més acolorit. Bona setmana a tots que la vinent ja haurem entrat a març.
A la foto d’avui hi podeu veure la lluna sotjant el passeig marítim prop de la platja del Bogatell. Un indret conegut i màgic per a mi.

El dia que sense amagar l’ou, van fer un mal cuinat. Locucions i frases fetes catalanes.

Deixa un comentari

Com que procuro sempre anar variant de tema i ja fa moltes setmanes que no dedico cap post a la nostra llengua, avui en comptes de locucions angleses o alemanyes vull escriure sobre locucions catalanes, aquelles que no se senten gaire sovint i que en altres indrets de parla dialectal o valenciana són fins i tot diferents.
La primera no la faré servir jo gaire parlant de mi mateixa, és la de “ser de l’olla”, que és una locució sinònima a “remenar les cireres”. Jo aquest any a la feina per circumstàncies que no venen ara al cas he passat a ser cap de departament de llengües però en el meu cas, aquest és un títol més aviat honorífic perquè implica tenir una hora retribuïda a la setmana però la responsabilitat i la feina de quatre i a més no vol dir necessàriament tenir cap poder de decisió ni “ser de l’olla”. De tota manera el que sí puc fer és donar la meva opinió sobre el que em sembla o no correcte i fer-ho sense embuts.
Com cada any des de ja en fa uns quants el principal problema a l’aula és que els alumnes se’ns despisten molt amb els maleïts mòbils i no hi ha manera de fer-los prescindir d’ells en cap moment. Suposo que altres centres també han inventat unes sancions determinades per tal de fer complir l’alumnat amb la seva obligació de prescindir del telèfon en hores lectives. És a dir que molts centres també volen “fer passar per l’adreçador” l’alumnat per evitar el fet que desconnectin contínuament per connectar-se al seu món de fora de l’entorn de l’escola. Fa poc va sortir un article que deia que el mòbil quedaria terminantment prohibit a les escoles fins la secundària. Ara falta que això també s’apliqui als batxillerats. No obstant, fins que no hi hagi un consens i no es prohibeixi a tots els centres educatius, tots els esforços que fem unilateralment a les escoles seran en va o com diem en català “seran sembrar en l’arena”. Per molt que jo renyi els meus alumnes quan els vegi amb el mòbil, no servirà de res si no podem imposar mesures. I per cert tenim una locució ben castissa per renyar que és “cantar la canya”.
Un dels temes més candents de l’anterior setmana va ser la mort — o potser com molts sospitem, l’assassinat— del principal opositor de Putin, Aleksei Navalni. Ja va estar a punt de morir quan van intentar enverinar-lo i finalment ara a la presó potser mai sabrem la causa de la seva mort. Quan algú fa desaparèixer una persona o la mata, en català tenim una locució per expressar-ho que és la de “passar-ne els taps”. Així doncs diríem que després d’un intent fallit de que Navalni en passés els taps, ara desgraciadament ha mort a la presó en circumstàncies molt sospitoses. El cas de Navalni representa un dels moltíssims que deixen entreveure que Putin i els seus esbirros fan desaparèixer tard o d’hora aquells que els són incòmodes. He de dir que la notícia em va afectar i molt perquè Navalni havia aconseguit moure una part important de la població russa i va fer obrir els ulls a molta gent. Era a més un líder carismàtic que hagués tingut un futur brillant si hagués pogut salvar la pell. Navalni va tenir fins i tot un canal propi de notícies en què denunciava totes les irregularitats i corrupció del govern de Putin. És a dir que va ser un líder implicat i com diríem en català en una sola locució “va posar-se fins als colzes” per tal de fer créixer l’oposició al govern rus. I jo m’havia il·lusionat en veure’l al panorama polític rus, o com diem en català “jo tocava campanes” veient que finalment havia aparegut als escenaris russos algú amb suficient carisma.
I canviant de tema una altra locució que pot ser molt útil és “estar de taba” que vol dir senzillament estar de broma.
Quan una persona exagera podem dir que “hi posa més pa que formatge”. I ara en ve una que m’abelleix molt “fer un mal cuinat” que no és una altra cosa que fer un disbarat. Aquesta m’és molt fàcil d’il·lustrar amb un exemple del que em va passar dissabte disset de febrer a una nova protectora on em vaig registrar per ser-ne voluntària. Hi vaig anar principalment per passejar gossos i el primer que em van donar era una gosseta relativament jove que devia fer entre vint-i-cinc i trenta quilos. En definitiva els gossos són àgils i potents i per tant s’ha d’anar sempre en compte de que no et donin una estrebada i et facin caure de lloros. Després del passeig amb ella, vaig voler portar-ne un altre i quan un dels responsables me’l va treure ja vaig veure que potser tindria problemes. El gos passava dels trenta-cinc quilos i de fet vam comentar després amb altres voluntaris que probablement s’acostava als quaranta. El peludet, el nom del qual no vull esmentar, em va semblar una delícia però el vaig veure òbviament com el que era, un gos potent. Per si fos poc, el cuidador em va dir que tenia problemes amb altres gossos i que havia d’evitar passar prop dels altres quan anés amb el meu. El gosset, a qui per donar-li un nom anomenaré Ovelleta aquí, anava al principi un pèl nerviós però quan ja havíem fet uns metres vaig adonar-me que semblava força obedient. No obstant, a la que vaig tenir a uns cinc o sis metres dos voluntaris més amb un gos cadascun de seguida em van dir que m’apartés amb l’Ovelleta per deixar-los passar. Es veu que ja el coneixien. Em vaig enroscar la corretja per lligar-la molt més curta i tenir-lo controlat però en el moment en què passaven pel costat els dos voluntaris amb llurs gossos, l’Ovelleta va donar un salt a l’altra banda que em va fer trontollar. Amb els seus quaranta quilos era un quatre per quatre amb un poder de tracció molt superior al meu. Es va llençar sobre un dels gossos que portava un dels voluntaris i quan aquest els va voler separar es va endur una mossegada. El meu instint va ser contrarestar el pes del gos i el seu poder de tracció llençant-me jo al terra i de fet això va fer que l’Ovelleta tingués molt més difícil seguir als altres gossos. Tot i així va ser prou fort com per arrossegar-me a mi pel terra potser un metre. Afortunadament vaig aconseguir que els voluntaris i els dos gossos poguessin córrer cap al refugi. En el moment en que van ser lluny, jo em vaig mig incorporar i vaig quedar asseguda al costat de l’Ovelleta que semblava la cosa més serena del món. El seu morro era a tocar del meu nas i no em feia cap efecte de que fos pas capaç d’atacar-me a mi. Un dels responsables va venir ràpidament quan jo era asseguda amb l’Ovelleta al mig del camí. Se’l va endur i uns altres voluntaris em van venir a buscar. Els pantalons estaven estripats i m’havia fet mal a la mà. Més tard ja em vaig adonar de les rascades i pelades dels colzes i els genolls. Vaig anar a desinfectar-me la mà i vaig donar-hi voltes una estona. El detall m’havia passat mig desapercebut: quan vaig sortir a passejar amb l’Ovelleta, em va semblar veure-li una ferida a la pota. Un cop a casa vaig examinar el camal del pantaló i tenia una bona taca de sang que no era meva. Estic convençuda que algun gos havia atacat a l’Ovelleta dins el refugi i per això va reaccionar de la manera que va reaccionar. Tanmateix el que sí és cert és que el responsable que em va donar l’Ovelleta per passejar va “fer un mal cuinat” perquè és més que obvi que una persona com jo que no arriba als quaranta-cinc quilos, no pot de cap manera controlar un tot terreny amb un poder de tracció de quaranta quilos canins com l’Ovelleta. El que em sap més greu és que l’altre voluntari també va sortir mig lesionat i que l’Ovelleta no va tenir un passeig plaent perquè ja anava ferida. La propera vegada ja sabré que es pot o no fer i a més observaré el meu company pelut de passeig abans de sortir del recinte. O dit d’altra manera “aniré amb els peus plans” que no vol dir res més que fer el possible per prevenir la mala sort. No puc però dir que el responsable em vagi “amagar l’ou” o com potser entendreu millor em vagi enganyar. Ell de seguida va dir que l’Ovelleta tenia problemes de socialització amb els altres gossos. La propera vegada preferiré fer-li moixaines, portar-li unes llepolies i que el passegi algú que faci mínim el doble de pes que ell.
I acabo el post d’avui perquè no us penseu que només escric “queixes a raig” i espero que la setmana vinent us pugui explicar que tot em va tant bé que estic “traient suc de les pedres”. Bona setmana a tots!
Bona setmana a tots.