El dia que sense amagar l’ou, van fer un mal cuinat. Locucions i frases fetes catalanes.

Deixa un comentari

Com que procuro sempre anar variant de tema i ja fa moltes setmanes que no dedico cap post a la nostra llengua, avui en comptes de locucions angleses o alemanyes vull escriure sobre locucions catalanes, aquelles que no se senten gaire sovint i que en altres indrets de parla dialectal o valenciana són fins i tot diferents.
La primera no la faré servir jo gaire parlant de mi mateixa, és la de “ser de l’olla”, que és una locució sinònima a “remenar les cireres”. Jo aquest any a la feina per circumstàncies que no venen ara al cas he passat a ser cap de departament de llengües però en el meu cas, aquest és un títol més aviat honorífic perquè implica tenir una hora retribuïda a la setmana però la responsabilitat i la feina de quatre i a més no vol dir necessàriament tenir cap poder de decisió ni “ser de l’olla”. De tota manera el que sí puc fer és donar la meva opinió sobre el que em sembla o no correcte i fer-ho sense embuts.
Com cada any des de ja en fa uns quants el principal problema a l’aula és que els alumnes se’ns despisten molt amb els maleïts mòbils i no hi ha manera de fer-los prescindir d’ells en cap moment. Suposo que altres centres també han inventat unes sancions determinades per tal de fer complir l’alumnat amb la seva obligació de prescindir del telèfon en hores lectives. És a dir que molts centres també volen “fer passar per l’adreçador” l’alumnat per evitar el fet que desconnectin contínuament per connectar-se al seu món de fora de l’entorn de l’escola. Fa poc va sortir un article que deia que el mòbil quedaria terminantment prohibit a les escoles fins la secundària. Ara falta que això també s’apliqui als batxillerats. No obstant, fins que no hi hagi un consens i no es prohibeixi a tots els centres educatius, tots els esforços que fem unilateralment a les escoles seran en va o com diem en català “seran sembrar en l’arena”. Per molt que jo renyi els meus alumnes quan els vegi amb el mòbil, no servirà de res si no podem imposar mesures. I per cert tenim una locució ben castissa per renyar que és “cantar la canya”.
Un dels temes més candents de l’anterior setmana va ser la mort — o potser com molts sospitem, l’assassinat— del principal opositor de Putin, Aleksei Navalni. Ja va estar a punt de morir quan van intentar enverinar-lo i finalment ara a la presó potser mai sabrem la causa de la seva mort. Quan algú fa desaparèixer una persona o la mata, en català tenim una locució per expressar-ho que és la de “passar-ne els taps”. Així doncs diríem que després d’un intent fallit de que Navalni en passés els taps, ara desgraciadament ha mort a la presó en circumstàncies molt sospitoses. El cas de Navalni representa un dels moltíssims que deixen entreveure que Putin i els seus esbirros fan desaparèixer tard o d’hora aquells que els són incòmodes. He de dir que la notícia em va afectar i molt perquè Navalni havia aconseguit moure una part important de la població russa i va fer obrir els ulls a molta gent. Era a més un líder carismàtic que hagués tingut un futur brillant si hagués pogut salvar la pell. Navalni va tenir fins i tot un canal propi de notícies en què denunciava totes les irregularitats i corrupció del govern de Putin. És a dir que va ser un líder implicat i com diríem en català en una sola locució “va posar-se fins als colzes” per tal de fer créixer l’oposició al govern rus. I jo m’havia il·lusionat en veure’l al panorama polític rus, o com diem en català “jo tocava campanes” veient que finalment havia aparegut als escenaris russos algú amb suficient carisma.
I canviant de tema una altra locució que pot ser molt útil és “estar de taba” que vol dir senzillament estar de broma.
Quan una persona exagera podem dir que “hi posa més pa que formatge”. I ara en ve una que m’abelleix molt “fer un mal cuinat” que no és una altra cosa que fer un disbarat. Aquesta m’és molt fàcil d’il·lustrar amb un exemple del que em va passar dissabte disset de febrer a una nova protectora on em vaig registrar per ser-ne voluntària. Hi vaig anar principalment per passejar gossos i el primer que em van donar era una gosseta relativament jove que devia fer entre vint-i-cinc i trenta quilos. En definitiva els gossos són àgils i potents i per tant s’ha d’anar sempre en compte de que no et donin una estrebada i et facin caure de lloros. Després del passeig amb ella, vaig voler portar-ne un altre i quan un dels responsables me’l va treure ja vaig veure que potser tindria problemes. El gos passava dels trenta-cinc quilos i de fet vam comentar després amb altres voluntaris que probablement s’acostava als quaranta. El peludet, el nom del qual no vull esmentar, em va semblar una delícia però el vaig veure òbviament com el que era, un gos potent. Per si fos poc, el cuidador em va dir que tenia problemes amb altres gossos i que havia d’evitar passar prop dels altres quan anés amb el meu. El gosset, a qui per donar-li un nom anomenaré Ovelleta aquí, anava al principi un pèl nerviós però quan ja havíem fet uns metres vaig adonar-me que semblava força obedient. No obstant, a la que vaig tenir a uns cinc o sis metres dos voluntaris més amb un gos cadascun de seguida em van dir que m’apartés amb l’Ovelleta per deixar-los passar. Es veu que ja el coneixien. Em vaig enroscar la corretja per lligar-la molt més curta i tenir-lo controlat però en el moment en què passaven pel costat els dos voluntaris amb llurs gossos, l’Ovelleta va donar un salt a l’altra banda que em va fer trontollar. Amb els seus quaranta quilos era un quatre per quatre amb un poder de tracció molt superior al meu. Es va llençar sobre un dels gossos que portava un dels voluntaris i quan aquest els va voler separar es va endur una mossegada. El meu instint va ser contrarestar el pes del gos i el seu poder de tracció llençant-me jo al terra i de fet això va fer que l’Ovelleta tingués molt més difícil seguir als altres gossos. Tot i així va ser prou fort com per arrossegar-me a mi pel terra potser un metre. Afortunadament vaig aconseguir que els voluntaris i els dos gossos poguessin córrer cap al refugi. En el moment en que van ser lluny, jo em vaig mig incorporar i vaig quedar asseguda al costat de l’Ovelleta que semblava la cosa més serena del món. El seu morro era a tocar del meu nas i no em feia cap efecte de que fos pas capaç d’atacar-me a mi. Un dels responsables va venir ràpidament quan jo era asseguda amb l’Ovelleta al mig del camí. Se’l va endur i uns altres voluntaris em van venir a buscar. Els pantalons estaven estripats i m’havia fet mal a la mà. Més tard ja em vaig adonar de les rascades i pelades dels colzes i els genolls. Vaig anar a desinfectar-me la mà i vaig donar-hi voltes una estona. El detall m’havia passat mig desapercebut: quan vaig sortir a passejar amb l’Ovelleta, em va semblar veure-li una ferida a la pota. Un cop a casa vaig examinar el camal del pantaló i tenia una bona taca de sang que no era meva. Estic convençuda que algun gos havia atacat a l’Ovelleta dins el refugi i per això va reaccionar de la manera que va reaccionar. Tanmateix el que sí és cert és que el responsable que em va donar l’Ovelleta per passejar va “fer un mal cuinat” perquè és més que obvi que una persona com jo que no arriba als quaranta-cinc quilos, no pot de cap manera controlar un tot terreny amb un poder de tracció de quaranta quilos canins com l’Ovelleta. El que em sap més greu és que l’altre voluntari també va sortir mig lesionat i que l’Ovelleta no va tenir un passeig plaent perquè ja anava ferida. La propera vegada ja sabré que es pot o no fer i a més observaré el meu company pelut de passeig abans de sortir del recinte. O dit d’altra manera “aniré amb els peus plans” que no vol dir res més que fer el possible per prevenir la mala sort. No puc però dir que el responsable em vagi “amagar l’ou” o com potser entendreu millor em vagi enganyar. Ell de seguida va dir que l’Ovelleta tenia problemes de socialització amb els altres gossos. La propera vegada preferiré fer-li moixaines, portar-li unes llepolies i que el passegi algú que faci mínim el doble de pes que ell.
I acabo el post d’avui perquè no us penseu que només escric “queixes a raig” i espero que la setmana vinent us pugui explicar que tot em va tant bé que estic “traient suc de les pedres”. Bona setmana a tots!
Bona setmana a tots.

Caure dels núvols i altres locucions alemanyes curioses.

Deixa un comentari

No sé com haureu viscut vosaltres el carnestoltes però jo aquest any ni tan sols m’he adonat que ja era l’època de les disfresses. I si no fos perquè el divendres passat tres dels nostres grups d’estudiants a l’escola van demanar que se suspenguessin les classes per fer activitats relacionades amb el carnestoltes, potser m’hauria passat desapercebuda la festa. No he vist ni una rua ni tampoc he divisat gent disfressada pel carrer. Els únics que vaig veure vestits d’una manera una mica especial van ser alguns dels nostres alumnes i un parell de professors que van portar un complement “festiu” divendres per recordar la celebració. Una companya em va demanar si jo m’havia disfressat també a l’escola i jo li vaig respondre que jo ja vaig disfressada cada dia de persona adaptada al sistema. La qual cosa és absolutament certa, perquè no segueixo ni rituals, ni costums ni hàbits que a la majoria els semblen normals. Però entenc que per a molta gent jo soc estranya. Tot i així hi ha una pila de persones adeptes a disfressar-se i ser per unes hores algú altre. Tinc fins i tot un amic holandès que va a Alemanya a celebrar el Carnestoltes i un amic alemany que va a la seva Colònia natal perquè allà sí que aquesta festa se celebra de manera més sonada que a la resta del país. I és que els alemanys no són tan estirats ni sempre tan seriosos com ens volen fer creure. I a més tenen un llenguatge també molt acolorit que intento donar-vos a conèixer a través de les seves locucions i expressions d’ús quotidià.

Avui us en vull portar unes quantes més. La primera és la de “auf der Leitung stehen” és a dir estar sobre el cable. Es fa servir en un context molt concret: quan necessitem molt de temps per captar o entendre quelcom. Aquesta expressió prové de l’època en que es va començar a fer servir la connexió telefònica i fallava sovint i no era gaire bona quan les persones que es volien comunicar per telèfon estaven gaire lluny les unes de les altres. D’aquella època en què la telefonia estava a les beceroles ens ha arribat aquesta expressió. Es veu que en un principi la gent tenia la impressió que si hi havia algú trepitjant els cables de telefonia, la connexió fallava i llavors no s’entenia la conversa. I d’allí la locució va adquirir el seu sentit de “costar d’entendre quelcom”. Molt similar a aquesta expressió tenim la de “auf dem Schlauch stehen”, estar sobre la mànega que s’empra quan no entenem quelcom o ens costa tirar quelcom endavant. La idea és la mateixa, si algú trepitja una mànega, llavors l’aigua no flueix. Per cert, també de he dir que  la nostra expressió “a les beceroles” seria l’equivalent a l’alemanya “in Kinderschuhe stecken”, és a dir anar calçat amb sabates d’infant.

Una que és especialment adequada per a mi és la locució “auf dem Teppisch bleiben” és a dir quedar-se a la catifa. El que vol dir és tocar de peus a terra i no fer volar coloms massa fàcilment. Aquesta locució s’utilitza per recordar a algú que encara que tot vagi molt bé, en qualsevol moment les coses es poden tòrcer. També s’empra per avisar a algú de que mantingui el cap clar i no exploti en situacions de tensió. Si jo per exemple m’empipo perquè a la feina no em surten sempre les coses com desitjaria, llavors algun dels meus amics em podria dir que he de quedar-me a la catifa i no explotar.

I una locució amb un sentit relacionat a la de “auf dem Teppisch bleiben” és la de “aus den Wolken fallen” que vol dir “caure dels núvols. Com us podeu imaginar si algú cau dels núvols és que aterra de cop i volta al món real i deixa de fer volar coloms. La locució fa referència a l’obra clàssica “Els Ocells” del grec Aristòfanes. Segons aquesta obra hi ha un personatge que convenç els ocells per crear una ciutat al cel, territori dels núvols, i així guanyar el control de la comunicació entre déus i humans. I si un cau dels núvols, és que torna a la seva realitat i aquesta és sovint no gaire romàntica.

Quan un s’emprenya molt els alemanys diuen “auf 180 sein” estar a 180. Això es refereix als kilòmetres per hora als que pot anar un vehicle. En un principi aquesta expressió va néixer quan els cotxes circulaven a com a molt velocitats de vuitanta per hora i per tant abans es deia “estar a vuitanta” i quan ara ens treuen de polleguera ells diuen que estan a 180. Van canviar l’expressió quan va augmentar la velocitat a què podien circular els vehicles. Coneixeu aquella expressió castellana que diu “en todas partes cuecen habas”? doncs el que vol dir és que en altres països o indrets les coses tampoc les fan tan diferents. Per exemple aquí sempre pensem que fem les coses malament i que el nostre sistema educatiu fa aigües. Però l’estudi Pisa ha demostrat que arreu d’Europa l’educació ha empitjorat i el rendiment dels alumnes és molt pitjor que el de fa uns anys. Per això podríem dir que “en todas partes cuecen habas” o el que diuen els alemanys “überall kocht man Wasser” a tota arreu es bull aigua o “auch nur mit Wasser kochen” que vol dir cuinar només també amb aigua. La locució va aparèixer en referència als estaments més pobres que només podien cuinar els aliments bullint-los amb aigua i no fregint-los amb grassa o cuinant-los amb vi o brou. Quan diem “auch nur mit Wasser kochen” ens referim a que en altres llocs tampoc ho fan millor que nosaltres.

La darrera expressió d’avui m’abelleix molt també. És la de “auf den letzten Loch pfeifen” bufar per l’últim forat. Us heu d’imaginar un instrument de vent com una flauta per exemple. Quan el fem sonar bufant pel darrer forat el que passa és que produïm un so molt agut i que després d’aquest ja no hi ha cap altre possibilitat. Per això emprem l’expressió quan ja hem esgotat totes les possibilitats i la nostra energia. A mi per exemple em passa cada any des de en fa uns quants que quan arriba el juliol seria incapaç de plegar de la feina i marxar de vacances perquè estic que “ich pfeife auf den letzten Loch” que bufo pel darrer forat.

Jo espero que acabeu la setmana de manera que no bufeu pel darrer forat i que mantingueu sempre la calma i sigueu realistes trepitjant la catifa per no haver de caure dels núvols.

Bona setmana a tots!!!

Quan els alemanys porten òlibes a Atenes i altres locucions…

1 comentari

Ara ja fa moltes setmanes, més concretament des del set de desembre és a dir dos mesos, que no dedico el blog a locucions i expressions alemanyes i ja toca altre cop per anar variant la temàtica.

Avui us vull apropar unes expressions molt castisses que s’utilitzen molt sovint en alemany i que fan la llengua molt acolorida. La primera no és nova però us la vull recordar. És la de “Leben wie Gott in Frankreich”, viure com déu a França que ve de l’època en que els francesos eren un gran poder a Europa i la resta de països veia l’opulència en què vivien els membres de l’aristocràcia i la reialesa. Qui viu com déu a França, viu en el luxe i no li manca de res. Però això és una qüestió molt personal i d’expectatives. Jo per exemple ni faig gaires viatges, ni compro roba sovint, ni surto a passar-m’ho bé regularment. Però tinc casa pròpia i puc menjar tres cops al dia i si em ve de gust prendre’m un cafè després de la meva sessió de patinatge, me’l prenc. I per a mi això ja és viure en el luxe total. Suposo que els meus anys d’estudiant a Alemanya passant-m’ho molt prim han canviat la meva perspectiva de les coses. Fa poc al curs de rus vam veure un documental sobre els nènets, un poble que tradicionalment viu en cabanes, és nòmada es dedica a la cria dels rens i té una vida tan dura que el temps que els queda després de les tasques diàries no li permet gaire esbarjo. I tot i així uns dels pastors nòmades del documental deia clarament que a ell no li calia absolutament res més a la vida. Per tant ell segur que també pensa que viu com déu a França. Tot és qüestió de perspectiva.

La segona locució d’avui també és un recordatori. Resulta que quan quelcom ens sembla estrany i incomprensible als alemanys els sembla espanyol i per això diuen “kommt mir Spanisch vor”, em resulta espanyol. Com si nosaltres fóssim tan estranys, oi?

La que ve ara és nova “hinter schwedischen Gardinen” darrera cortines sueques. Quan diem que algú està darrera de cortines sueques és que ha anat a parar a la presó. I què tenen a veure les cortines amb la presó? Doncs es veu que temps enrere l’acer suec era considerat un dels més resistents que hi havia. Així doncs les cortines eren els barrots de les presons que no es podien serrar amb res. Suposem que el  delinqüent Marco Raudano, que es va escapar de la presó i a qui van enganxar mentre sopava amb la seva parella, ja torna a ser darrere de cortines sueques.

Una altra locució que m’abelleix molt és la de “Eulen nach Athen tragen”, portar òlibes a Atenes. I què vol dir? Doncs vol dir fer quelcom completament inútil perquè resulta que el símol d’Atenes és l’òliba i la ciutat està plena d’estàtues i pintures que la representen i per tant no cal portar-ne més. Seria com portar figues a Figueres.

Si quelcom és un tema o un terreny desconegut per nosaltres en alemany diríem que són “Böhmische Dörfer” és a dir pobles de la Bohèmia que per als alemanys també era una regió que els semblava estranya i que no entenien per res.  Això potser és perquè no molts alemanys s’atrevien a fer el que ells en diuen “über den Tellerrand schauen” és a dir mirar més enllà de la vora del plat. Si una persona vol mirar més enllà del plat significa que la persona està oberta a allò que és nou, no habitual i desconegut i que està oberta al món i vol conèixer com viuen altres persones. Si als alemanys els pobles de la Bohèmia —que no tenien gaire lluny—els semblaven tan estranys i incomprensibles potser és perquè no eren gaire viatgers…

I ja sabeu d’un post anterior en què us vaig fer sortir aquesta locució que quan cal tenir paciència els teutons diuen que s’ha d’esperar i prendre cafè “abwarten und Tee trinken”.

Per a aquelles ocasions en què algú ofèn a algú altre es fa servir l’expressió “jemandem auf dem Schlips treten” és a dir, trepitjar la corbata d’algú. Jo com a professora he d’anar molt en compte de no ferir mai la susceptibilitat de ningú i no trepitjar-li la corbata. I si el que volem és que la persona deixi de parlar de coses irrellevants i vagi directament al que interessa, llavors li direm “Butter bei die Fische” o “Butter an die Fische” mantega als peixos i ells ja entendran que han d’anar al gra.

La següent expressió està documentada en temps de Martin Luther i sabem que ell la va fer servir però probablement és encara més antiga. És la locució “in den sauren Apfel beiβen”, mossegar la poma àcida que ja vaig comentar una vegada. Qui mossega la poma àcida fa quelcom que no li és agradable però que li cal fer.

Per aquelles ocasions en què no tingueu res a veure amb un assumpte i ho vulgueu deixar clar a Alemanya, haureu de dir “Mein Name ist Hase”, que literalment vol dir “el meu nom és llebre”. I no és que l’expressió vulgui indicar que les llebres són ignorants sinó que va néixer el 1855 quan un estudiant anomenat Victor Hase va haver de declarar a un tribunal perquè havia ajudat a un amic seu a fugir després d’haver matat a un altre estudiant durant un duel. Quan ell va pujar a declarar va dir “Mein Name ist Hase, ich weiβ davon nichts”, el meu nom és llebre, no sé res de tot això. I la frase es va fer tant famosa que es fa servir encara avui tot i que en la seva forma curta de “Mein Name ist Hase”.

Quan tenim un període de mala sort o hem de fer una cosa que ens és desagradable en alemany diem “die Arschkarte ziehen” és a dir treure la carta-cul. Aquí “Arsch” designa la part del cos que ve on s’acaba l’esquena.

I ara unes quantes que tenen les seves homòlogues en altres llengües. La primera és la de “Wenn Oster und Weihnachten zusammenfallen” quan Pasqua i Nadal caiguin el mateix dia o com diríem nosaltres “la setmana dels tres dijous”. Per aquesta situació els nostres veïns francesos també tenen una locució molt castissa “quand les poules auront des dents” quan els pollastres tinguin dents, cosa que per ara és biològicament impossible. Si el temps ho dirà, en anglès diem “time will tell” i en alemany “kommt Zeit, kommt Rat”, arriba el temps, arriba el consell. Per últim, quan un és el primer, sovint s’endú un part important i per això els anglesos diuen “first come, first served” a qui arriba primer se’l serveix primer i els alemanys “wer zuerst kommt, mahlt zuerst” qui arriba primer, menja primer.

I per avui ja en tenim prou que si no m’he descomptat ja són quinze expressions i és difícil recordar-les totes després. Bona setmana a tots i bon carnestoltes.

Dones i tabús ancestrals.

Deixa un comentari

Pels que segueixen el meu blog, la setmana passada vaig escriure sobre una ètnia que habita a la regió de Nenètsia, no excessivament lluny d’allà on també viuen els Samis però fora ja de Fenoscàndia. Avui vull escriure sobre el paper de les dones nènets perquè sense elles aquesta ètnia ja faria temps que hauria desaparegut. Com que els nènets són un poblen nòmada i tradicionalment es dediquen principalment a la cria i manteniment dels rens i la pesca, les famílies nènets que encara són nòmades es desplacen d’una banda a l’altra per aconseguir menjar i per fer pasturar els rens. Com us podeu imaginar la vida d’una dona nòmada d’una regió on les temperatures poden arribar a ser cinquanta sota zero no és fàcil. Només cal pensar en aquells moments en què està embarassada i li cal repòs però no el pot fer perquè ha de mantenir la família calenta i alimentada. O quan en estat ha de viatjar sobre el trineu distàncies llarguíssimes per acabar erigint la seva cabana “чума” —xuma— on la família i ella troben repòs.

Això ja sembla una vida prou dura però a aquesta rudesa li hem d’afegir la discriminació de gènere que pateix des de ben jove. Tot comença quan la nena es fa dona i de cop i volta la seva situació canvia. Les noies es consideren “нечистой» no netes. Òbviament el fet de no ser considerades netes tenia a veure amb la seva menstruació. A partir del moment en que ja no són nenes canvia fins i tot la seva posició dintre de la cabana, la “чума” i se les situa més prop de la sortida. La seva bossa pel calçat també s’ha de depositar a partir d’aquest moment a la part del davant de la cabana al costat de la bossa de la mare. El pas de la infantesa a la vida com a dona fèrtil estava marcada per una sèrie de limitacions que feien que la seva rutina s’alterés. Les “no netes” havien de caminar amb més cura que abans per no trepitjar res ni ningú i en determinats dies no podien ni menjar carn de ren ni tallar peix. El moment de l’embaràs també suposava un enduriment en les restriccions. Per exemple, fins al moment del naixement del seu fill o filla, les embarassades no podien anar als cementiris ni tampoc participar en cap cerimònia d’enterrament. Tot allò que tenia a veure amb “l’altre món” els restava prohibit per tal de no cridar la malastruga. Curiosament durant l’embaràs tampoc podien colpejar cap gos. De fet des del meu punt de vista a un animal mai se l’ha de colpejar però pels nènets era especialment important que les dones no ho fessin perquè tenien la creença de que si una dona embarassada colpejava un gos, el seu fill naixeria amb cabell. Avui dia sabem que hi ha nadons que tenen unes bones melenes però per als nènets no era normal. També se’ls prohibia cosir-se la roba per tal d’evitar que marxessin a l’altre món.

Les dones nènets són i se senten estrangeres i estranyes a les famílies dels homes amb els que es casen i els familiars del marit pensen que la nouvinguda els pot portar el mal sobre els seus déus, avantpassats, nens i sobre allò que poden arribar a aconseguir per menjar i subsistir.

Quan les dones tenen la regla es considera que poden cridar el perill i per això han d’anar més en compte i posar en pràctica una sèrie de rituals per evitar el mal que poden produir sobre els altres. No sé si us adoneu amb el que esteu llegint de com de culpable es podien arribar a sentir les dones nènets. Si tenint la regla una dona passava per sobre del llaç amb que caçaven els homes, això portava malastruga. Qualsevol cosa que trepitjaven les dones “no netes” es considerava profanada i s’havien de fer certs rituals per tornar a l’objecte a l’estat anterior.

Sorprèn que sent les dones nènet tant importants per a la supervivència d’aquesta ètnia, se les consideres “impures” i “perilloses” durant bona part de la seva vida. De fet, per tal d’evitar el que els nènets consideren energia femenina negativa, els homes nènets portaven un anell que els servia d’amulet.

La impuresa es podia “netejar” amb un ritual en què s’hi barrejava un bocí de pell de porc i intestí de cérvol sec. Sona a bruixeria i és que les creences nènets es basen en superstició.

Fixeu-vos en com es tracta la fisiologia femenina amb tot el que comporta: la regla i l’embaràs i veureu que per una banda les dones són responsables de la supervivència de l’ètnia però per altra banda la seva condició de dona les converteix en inferiors i en persones que “embruten”. Quan una dona paria en un trineu, cosa que devia passar força sovint perquè els nènets són nòmades, el trineu es considerava també “no net” o impur i el cremaven després. De la mateixa manera si una dona donava a llum a una cabana, llavors aquesta passava a considerar-se no habitable a no ser que es practiquessin uns rituals determinats per poder tornar a l’espai.

Un altre fet curiós és que si una dona nènet estava de camí i es creuava amb les petjades d’un os ella havia d’encarregar-se d’esborrar-les.

Certament hi havia rituals que eren fàcils de practicar per tornar a ser netes. Havien per exemple de tocar un llaç de caçar, l’arnès d’un ren o un pal sagrat. No obstant en general es podria dir que aquest poble també reprimia i avergonyia a les dones de la seva condició com a tals. Sembla dur que a partir d’una certa hora no se’ls permetés riure gaire alt o que no poguessin plorar quan se separaven d’éssers propers o en enterros.

Vull però recalcar que els nènets no són l’únic poble que ha considerat la dona un ésser brut, o impur. La creença de que el cos de les dones és imperfecte s’ha cultivat des de l’antiguitat i en diverses cultures que ha vist la menstruació com un senyal de que el cos de la dona no és hermètic o que li cal desprendre’s d’impureses.

La religió cristiana tampoc ens va fer gaire favor. Al llibre Levític de la bíblia ja es va escriure que quan una dona tenia la regla havia de quedar-se en la seva impuresa durant set dies.  Els grecs tampoc ens apreciaven gaire i avui dia, lamentablement, encara hi ha països on la menstruació és un tabú tal que les dones se n’amaguen, utilitzen trossos de roba bruts per evitar tacar el vestit i acaben agafant infeccions que les poden matar. I tot perquè l’ésser humà que ha arribat a la lluna i envia missatges a l’univers, encara no ha entès que la natura és sabia i que la dona té un cos que li permet donar vida però si ho fa és gràcies a la menstruació. De per si, la regla ja és dolorosa per a moltes dones i només falta afegir-hi un estigma social per tal de fer-nos sentir brutes o impures quan en realitat la regla i l’embaràs són processos naturals que permeten que la vida humana segueixi al món.

Natura i pobles ancestrals.

Deixa un comentari

Segueixo avui una mica perseguint la cultura oblidada dels pobles del nord i volent fer-vos arribar un estil de vida que és alhora dur però que ha quedat encara sortosament arrelat en les tradicions. Durant tres setmanes he parlat dels Sami com al poble més valent i probablement antic de les regions més al nord d’Europa. Avui vull comentar una mica per sobre els “ненцы“ a qui nosaltres anomenem “nènets” o “iuracs” que viuen a la regió de l’Àrtic a la Península de Iamal. Ells, com els Samis tradicionals dels que en queden pocs, tenen un estil de vida molt senzill perquè durant molts anys i fins fa només unes dècades la majoria d’ells eren nòmades i es dedicaven tradicionalment als rens. Segons la seva cultura “al món hi ha la natura, els homes i els rens”. Això mateix ja deixa entreveure la importància d’aquests animals per a la seva subsistència. Estem parlant d’una regió del món on de novembre a maig és hivern i les temperatures oscil·len entre els seixanta i els cinquanta sota zero. L’estil de vida dels pobles indígenes de la regió era nòmada i això volia dir que emigraven de sud a nord amb totes les pertinences per portar a pasturar els seus ramats de rens. Que aquest animal formi part de la seva cosmologia és lògic. Els nènets obtenen la carn, la pell per abrigar-se i vestir-se dels rens i a més són els que empenyen els trineus que fan servir per desplaçar-se. Un dels seus plats típics porta carn de ren, arròs, pastanagues i ceba. Si al nord d’Europa gairebé no hi creix ni verdura ni fruita ja us podeu imaginar que a la tundra prop de la regió del l’Àrtic encara menys. Els nènets creuen que ells són en aquest món convidats i per tant només prenen de la natura allò que els cal per viure. Tenen aquesta filosofia en comú amb alguns pobles indígenes d’Amèrica. En aquest sentit són els autèntics ecologistes perquè al món occidental molts es vanaglorien de ser amants de la natura i de preocupar-se pel planeta però després no dubten en agafar un avió que contamina el que no està escrit per anar a satisfer la seva necessita hedonista de veure món un parell de dies i tornar.
Els nènets viatgen en grups de diverses famílies per poder portar ramats de fins a quatre mil rens. Quan decideixen assentar-se en un lloc concret, erigeixen les seves tendes que ells anomenen чум (chum) i resten a l’assentament durant com a molt mig any. Els nens nascuts de les famílies nènets viuen en família fins als set anys quan són escolaritzats a les ciutats més properes. Aquesta escolarització dels fills dels pastors nòmades implica que els nens només veuen als pares per vacances i aquestes comencen a finals de primavera. Llavors els porten en helicòpter on les famílies tenen els seus campaments. Com que les rutes que segueixen els nènets són ancestrals, als helicòpters no els costa trobar la ubicació dels assentaments de pastors. Durant les vacances escolars els nens poden practicar amb els pares allò que els caldrà per ser bons pastors i les nenes aprenen allò que els cal a les dones dels pastors. El paper de les dones nènets és fonamental. Elles es lleven abans que ningú per preparar el té. Això implica desfer el gel, s’encarreguen de preparar el menjar que fan al foc de la llar que sempre crema al mig de la cabana i a més s’encarreguen de cosir la roba de tota la família que permet mantenir els cossos abrigats fins i tot en temperatures inhumanes. Per si fos poc elles s’encarreguen d’erigir les enormes tendes on les diferents famílies hi posen les seves modestes pertinences per trobar-hi repòs durant unes hores. Les cabanes dels nènets són com tipis americans gegants. Hi ha molt pocs objectes, de fet es redueixen a una taula, els llits fets de màrfegues i els pots, olles i vaixella per menjar. No estranya que aquests pobles nòmades no hagin desenvolupat cap mena d’art com la pintura ni l’escultura. En primer lloc a aquestes latituds pintar i que la pintura romangui és difícil. Els indígenes d’Austràlia encara pintaven les pedres però a la regió Àrtica és difícil trobar quelcom per immortalitzar les creences, la vida diària o el que sigui. En segon lloc l’estil de vida és tan dur que als nènets, com als Samis, els queda poc temps d’esbarjo per dedicar-se a les arts. Cal recordar que les primeres civilitzacions van néixer al Creixent Fèrtil que era una regió on hi havia diverses espècies d’animals que es podien tenir en ramats i a més hi creixien cereals. Això va permetre als humans assentar-se i sense haver d’amoïnar-se per la subsistència van començar a desenvolupar l’art d’entretenir-se en coses que no eren directament útils. Els pobles més del nord no han tingut aquest privilegi perquè la supervivència els ha ocupat la major part de la seva vida. I una part primordial de la supervivència dels nènets es deu a la feina de les dones. Per això cercar muller era essencial. I resulta que per assegurar la descendència, dues parelles d’amics nènets que tenien un nen i una nena més o menys al mateix temps, podien prometre que els seus fills es casarien als divuit anys. De la mateixa manera uns pares podien entregar a una altra família el seu fill. Si aquest era prou bo per aprendre totes les tasques d’un bon pastor, llavors la família d’acollida li podia donar una filla com a esposa. Avui dia però les coses van de manera diferent. Les parelles es coneixen per internet i es veuen per primera vegada durant els festivals o celebracions típiques dels nènets.
Portar ramats de quatre mil rens no és una tasca fàcil. Per tal de capturar els que es despisten és essencial fer servir bé el llaç de pastor que pot arribar a tenir vint metres. Òbviament els gossos són també uns fidels amics dels pastors nènets i el seu entrenament comença quan tenen un any.
L’educació ha donat l’oportunitat a les dones de no haver de ser pastores i viure en condicions difícils i fer una feina molt dura. Però al mateix temps la seva decisió posa en perill la vida dels nenets. A mi m’impressiona que hi hagi pobles del nord que siguin capaços de viure encara com els seus ancestres.
Ja fa un temps que a Europa, a Anglaterra de manera considerable segons un article que em va enviar un amic anglès, hi ha un renaixement de les religions paganes que es pot atribuir o bé al buit existencial que provoca la societat de consum, al fracàs de les religions monoteistes que ha volgut veure l’home com a centre de la creació i han comportat la destrucció de l’entorn natural, com a reacció contra un món molt masculinitzat on les tres grans religions han apartat la dona dels àmbits importants, o senzillament com una preocupació per l’estat de la natura després de l’era de la industrialització i el consumisme excessius. Doncs bé, per a mi la mare natura és una força i una entitat per si sola i intento viure i ser tan sostenible com m’ho permet la meva societat. No obstant, em demano quantes d’aquestes persones que es consideren neopaganes serien capaces de prescindir d’agafar l’avió per anar una setmana de vacances a un indret exòtic. Us deixo reflexionar-hi i fins la propera setmana.

Els valents del nord i la seva cultura agonitzant III.

Deixa un comentari

Torno a dedicar-me avui als valents dels nord que durant tantíssim temps han patit repressió i que han sabut resistir-la i sobreviure: el poble Sami.

Si seguiu el blog ja sabreu que la seva situació a Rússia, on són una minoria absoluta que no arriba als dos mils, és prou crítica. Rússia no ha atorgat a la seva llengua caràcter oficial i per molt que ara intentin salvar-la, les generacions joves no la parlen i per tant serà un miracle que sobrevisqui. Però de tots els països on hi viuen Samis, Suècia, Finlàndia i Noruega, la majoria viu en aquest darrer país i aquí sí que tres de les llengües Sami són oficials.

Avui vull dedicar el post a la situació dels Sami que viuen a Noruega. Comencem per la llengua que és un bon indicador de la salut d’un poble. De les tres llengües oficials Samis a Noruega, la Nordsamisk és la més estesa. La parlen entre vint mil i trenta mil persones i la majoria viuen a Noruega tot i que també es parla al nord de Finlàndia i Suècia. A més del Nordsamisk, les altres dues llengües oficials són el Lulesamisk  amb dos mil parlants i el sørsamisk, el Sami del sud amb cinc cents parlants. Aquesta darrera llengua està considerada en perill de desaparició segons la llista de l’UNESCO.

El caràcter oficial d’aquestes llengües vol dir que els ciutadans Sami tenen accés a documentació oficial en la seva llengua i que els nens poden rebre classes en ella a l’escola primària i secundària. Les llengües oficials a Noruega van tenir la seva versió escrita a partir del 1980.

Però el Sami a Noruega no només es pot aprendre a l’escola sinó que hi ha un seguit d’institucions i de centres de formació i programes universitaris per aprendre aquestes llengües Sami. Això pot ajudar i molt a la seva supervivència en un futur si els joves hi tenen interès i sembla que hi ha una part important de la joventut que la vol aprendre. La persecució i discriminació lingüística de les llengües Sami a Noruega va tenir lloc del 1850 al 1950. Sortosament ara es troben en una època d’auge degut a l’interès que han despertat.

La població Sami a Noruega es concentra al nord i les dues ciutats més poblades i amb una major concentració de població Sami són Guovdageaidnu/Kautokeino i Kárášjohka/Karasjok. Són municipis d’uns tres mil habitants cadascun.

Per tal de participar de la seva cultura i mantenir-la viva, a Noruega a la primavera hi ha un festival de cultura Sami que s’ha tornat molt popular també entre els turistes.

Però si bé la llengua gaudeix d’un cert reconeixement i està protegida, el que realment és una amenaça per la població Sami de Noruega és la pèrdua de terres on mantenir els ramats de rens. Al nord de Noruega s’estan construint carreteres i s’estan posant molins de vent que impliquen que els Samis han de reduir la superfície en la què pasturen els rens. Noruega també aposta per l’energia hidràulica però les instal·lacions fan perillar també els espais naturals on habiten els Samis.

Uns tres mil Samis encara viuen de l’explotació de rens i ho fan als municipis que he citat anteriorment. La resta dels prop de trenta-set mil Samis tenen feines en el sector dels serveis i de la indústria i també una part d’ells es dediquen a elaborar i comercialitzar productes artesanals que han adaptat i modernitzat.

Contràriament al que passa a Rússia on encara hi ha una part de la població Sami que manté les creences precristianes i paganes i practica rituals animistes, a Noruega ningú practica l’antiga religió obertament perquè molt probablement ja ha desaparegut. Tampoc hi ha Samis a Noruega que visquin en habitatges típics Sami que a Noruega s’anomenen “lavvo”. Només es fan servir quan els que cuiden dels remats es desplacen d’un cantó a l’altre per fer pasturar els rens. També hi ha gent que té les “lavvo” al jardí i les fa servir per fumar-hi el peix o carn.

La gastronomia Sami de Noruega fa servir molta carn de ren però s’han adaptat molts plats per tal de fer-los amb vedella. El “biđus” és un plat molt típic de la cuina Sami i comú a Suècia, Noruega i Finlàndia. És un estofat de carn de ren i cor de ren amb patates, cebes, pastanaga. Aquest plat es menja molt en cerimònies i dies festius especials com bodes i comunions.

El típic cant Sami s’anomena “yoik” i abans no s’acompanyava de cap instrument. Durant el procés de cristianització es va prohibir aquesta forma de cant igual que es van cremar i confiscar els tambors sagrats per practicar rituals. Avui dia el “yoik” torna a estar de moda i hi ha fins i tot concursos televisius per triar el millor cantant. Si teniu temps us recomano que cerqueu vídeos on es canti “yoik”, les veus són fantàstiques i la melodia fascinant. Si algú composa un “yoik” aquesta persona pot decidir a qui li pertany i si li regala el “yoik” a algú altre, ningú pot fer servir la cançó perquè ja té un propietari o propietària.

El que està clar és que en cada país en què hi ha població Sami s’hi preserva quelcom. El problema és que s’haurà de viatjar per Rússia, Finlàndia, Suècia i Noruega per arribar a conèixer a fons la cultura d’aquest poble a qui se li van imposar unes fronteres que no els eren naturals i que els han fragmentat part de la seva identitat. Tant de bo aquest poble tan pacífic que no va saber fer mai guerra, pugui seguir preservant el seu patrimoni cultural durant moltíssim temps.

Pel que fa a mi, la primera vegada que vaig sentir a parlar dels Samis i els problemes que tenien va ser exactament fa vint-i-nou anys quan jo feia de cambrera a Tossa de Mar. Resulta que vaig tenir durant unes setmanes dos clients noruecs que venien cada dia a fer una cervesa al bar. Amb un d’ells vaig establir-hi una relació entranyable i es veu que en el fons aquell estiu a Tossa li devia quedar ben marcat a la memòria perquè va estar durant anys buscant-me fins que gràcies a Facebook em va retrobar. El Mikkel pertany a la meva simfonia d’amistats amb qui em comunico gràcies al mòbil i que fan que em senti part d’un món que va molt més enllà del nostre país. Quan vaig decidir fer la meva exposició del curs de rus sobre la cultura dels Sami, el vaig contactar perquè volia esbrinar quines diferències hi havia entre els Samis de Rússia i els de Noruega. El Mikkel em va donar el telèfon de la seva germana Marit que ha estat enormement amable i pacient per explicar-me la situació del seu poble a Noruega. Gràcies a ells dos pel seu ajut i al Mikkel per la seva tenacitat i pels seus missatges que em fan sentir internacional fins i tot quan les finances i l’energia no em permeten agafar l’avió.

Els valents habitants del nord i la seva cultura agonitzant II.

2 comentaris

Segueixo avui amb el tema dels valents del nord que vaig iniciar la setmana passada per tal d’aportar més informació. Com ja sabreu si seguiu el blog, els Samis són els habitants de la zona més septentrional d’Europa. De Samis només n’hi ha uns vuitanta mil i la majoria, uns cinquanta mil viuen a Noruega. A Suècia n’hi viuen uns vint mil, deu mil a Finlàndia i només uns dos mil a Rússia, majoritàriament a la província de Múrmansk.

La primera referència històrica que en tenim va ser la de Píteas i molt posteriorment al 98 dC l’escriptor Tàcit ja els va descriure com el poble que vestia amb pells, es desplaçava en esquís i caçava rens. Els Samis, com ja vaig indicar en el post anterior, són un poble molt unit a la terra i amb una espiritualitat que els fa viure en consonància amb el seu entorn. Com que han estat nòmades o seminòmades durant un llarg període de temps, els objectes artesanals que produeixen són útils i tenen una funció i no són purament decoratius. Per això són bosses de pell de ren, o ganivets amb empunyadures decorades, tasses fetes amb fusta o objectes d’abric com barrets. És lògic que si vivien durant una part de l’any en un lloc i l’altra en un altre no es dediquessin a acaramullar objectes decoratius que després havien de transportar també.

Pel que fa a la seva religió, ja vaig comentar que era animista. El cosmos segons els Samis està dividit en tres parts. Una part superior que relacionen amb el sud, amb l’escalfor i amb el color blanc. És la part on habita el sol i la mare terra que ells anomenen Máttaráhkká. En un nivell intermedi es troba el món real en què habita tot ésser viu i que els humans comparteixen amb animals especials com l’os. És el món de la quotidianitat i s’associa al color vermell. La part inferior és on habiten tots els esperits dels que ja han deixat de viure. S’associa al nord, al fred i al color negre. Alguns animals com les llúdries i les foques poden anar del món intermedi a l’inferior.

Els xamans són els mitjancers entre aquests mons i els que poden fer de pont i de comunicador entre els diferents mons i nivells. Ho fan sobre tot a partir dels seus cants i objectes sagrats entre els que està el tambor. El tambor dels Samis està fet de pell de ren i va bellament decorat amb símbols i imatges religioses, entre les que poden estar la representació de la Máttarahkka que és la mare terra, la deessa dels Samis. La seva religió és una de les poques que queden a Europa que encara veneren deesses femenines. Si recordeu un dels meus anteriors posts, ja vaig comentar que les religions europees primitives adoraven deesses femenines però la influència celta amb els seus déus guerrers i mascles va acabar per fer desaparèixer la mare terra de la religió a Europa.

La Máttarahkka té tres filles que també sovint són representades al tambor dels xamans.

El nivell intermedi, el món d’allò quotidià, està separat de l’inferior per un riu de sang. El riu el travessen en una direcció els morts i en l’altre direcció els nounats que arriben als món intermedi.  Els homes però El nivell però poden guanyar l’accés als altres mons a través de sacrificis i rituals.

La llengua dels Samis és altament complexa i té infinitat de paraules per descriure l’entorn i la natura.Tenen mots diferents per distingir els rens i dues d’aquestes paraules son “Boazu” que es refereix al ren domesticat i “Gooddi” que és el ren salvatge. Una paraula molt interessant és la de “Guohtun” que no té una traducció directa perquè senzillament descriu les condicions ideals per a que els rens trobin liquen per pasturar.

Personalment opino que és un miracle que la cultura Sami hagi sobreviscut a pesar de la pressió que ha patit el poble Sami a partir del segle XV. Se’ls va començar a reduir els territoris en què habitaven i es van promulgar lleis que els limitaven la pesca o la cacera. A més a partir del segle XIX es va intensificar el procés d’assimilació a les cultures nòrdiques europees de manera què a Noruega per exemple s’enduien els fills dels Sami a internats per tal de que perdessin els costums i els hàbits familiars. Que encara existeixin Sami capaços de viure en harmonia amb l’entorn en un món consumista i canviant per a mi els fa especials i gairebé màgics. I vosaltres què en penseu?

Els valents habitants del nord i la seva cultura agonitzant.

Deixa un comentari

Potser us heu adonat que darrerament he escrit uns quants posts dedicats a pobles i cultures del nord o que van dominar les regions nord del continent europeu. I és que el nord a mi sempre m’ha cridat més l’atenció que el sud perquè amb el clima fred la gent que habitava les zones més septentrionals per força havien de tenir un estil de vida molt diferent al nostre.

Avui vull dedicar el post a un poble, el Sami, que viu en un territori que comprèn Suècia, Noruega, Finlàndia i Rússia. La part finesa on viuen els Sami s’anomena Lapònia i per a nosaltres és famosa perquè tradicionalment s’ha associat al país del que prové Santa Claus. De fet la zona s’explota turísticament perquè a Romanievi s’hi ha instal·lat un complex que s’anomena “Santa Claus Office” i és una mena de parc temàtic que atrau força gent.

Però la cultura saami és molt més que això. Per començar perquè és ancestral. Els primers habitants de Fenoscàndia, van poblar aquesta regió ja a l’era interglacial a finals del vuitè mil·lenni aC. Fennoscàndia és el nom geogràfic i geològic que designa una zona que comprèn la Península escandinava, la Península de Kola i Finlàndia. A aquests habitants que van desplaçar-se fins al les regions més al nord, se’ls van sumar després pobles procedents del sud i de l’est. Els Saami abans habitaven una zona moltíssim més amplia de la que habiten ara i el límit sud era el llac Làdoga que està situat a la república de Carèlia i a l’oblast (districte) de Sant Petersburg. Els testimonis que tenim d’aquesta regió els tenim documentats del 325 aC gràcies a l’explorador, matemàtic i astrònom grec Píteas. Ell va anomenar als habitants de Fennoscància “Finni”. Més tard, els autors russos van fer servir el terme “Fenni” per anomenar el poble Sami.

Molta gent els coneix com a “lapons” és a dir habitants de la regió de Lapònia, però els samis consideren aquest terme pejoratiu i prefereixen anomenar-se a si mateixos amb el seu “Sampi” que ha esdevingut per a nosaltres sami.  Això és perquè “Lapònia” i “lapó” deriven de la paraula escandinava “Lapp” que vol dir roba de pidolaire. De la mateixa arrel tenim la paraula germànica “Lappen” que vol dir drap. No és estrany que no els agradi que se’ls anomeni així.

Els membres del poble Sami es dedicaven tradicionalment a la pesca o a la cria de rens, dels que obtenien carn, pells per a la producció de roba, i també les banyes. Eren també caçadors i menjaven ocells que podien caçar. El poble Sami és nòmada o semi-nòmada. A l’hivern vivien en Pagosts que eren assentaments de població que establien en indrets rics en molsa que és una font principal d’alimentació dels rens. A l’estiu els Sami de l’est emigraven cap als Pogost d’estiu. Els sami de l’oest es dividien en grups familiars i vivien prop de llocs on es podia practicar la pesca i la cacera a l’estiu. L’habitatge típic de l’estiu en rus es diu “вежа” que podríem transcriure com a “vieixa”. És una cabana similar a la dels indígenes d’Amèrica però amb quatre o sis cares, d’uns dos metres i mig d’alçada i que tenia uns nou metres quadrats d’espai a l’interior. Al centre hi havia una llar que generalment era una foguera el fum de la qual sortia pel forat de la cabana. De vegades es cobria l’exterior amb pells de ren. L’exterior de la “вежа” anava reforçat amb escorça, gespa i branques. Més tard va aparèixer una forma d’habitatge anomenat “тупа”, “tupa” que ja tenia uns dotze metres quadrats i uns dos d’alçada i que tenia com a gran millora que tenia una o dues finestres. La teulada d’aquest tipus d’habitatge era plana. A l’estiu els Sami feien servir també la “кувакса” que es pronuncia “cuvaksa”. Ens hem d’imaginar aquesta cuvaksa com un tipi molt més ample en la seva base i que també es recobria amb pell de ren. Al segle XX els Sami que habitaven en la part russa ja van començar a fer servir les “изба””isba” que són cabanes de fusta ja amb finestres i portes. És curiós que fins i tot em els habitatges més petits del tipus “vieixa” hi havia una separació entre la zona de l’home i la de la dona. Aquesta separació de zones per gènere també la practiquen altres pobles com els tàtars tradicionals.

Una de les principals fonts de nutrients per al poble sami és la carn de ren que es fregia amb grassa o es guisava. La sopa de peix també és molt típica de la cuina sami del poble rus i dins de la sopa s’hi posaven també baies i farina. A l’estiu es menjava peix i tenen plats en què el peix es cou en massa de farina.

Com us podeu imaginar la roba del poble sami era feta amb materials que els permetessin aguantar les temperatures extremes del nord. Els homes portaven roba interior que cobria tot el cos i a l’exterior la peça principal arribava fins per sota els genolls i la de les dones arribava fins els turmells. La roba de les dones era predominantment blanca i la dels homes gris.

Pel que fa al cap els homes el portaven cobert amb un “капир”, “capir”, que era una gorra de colors blau fosc, vermell i negre. A l’hivern les dones s’abrigaven també el cap amb una gorra similar i a l’estiu les casades guarnien el seu cap amb una mena de barret que era com un cilindre i les noies no casades amb un que sí era un cilindre sencer. Les sabates tant d’home com de dona eren fetes de pell de pèl. En general la roba era molt acolorida per tal de donar una mica de vida a la nit polar.

Els sami han estat un poble humil que no ha entès mai cap guerra però a ells se’ls va reprimir de tota manera. Primer va arribar Stalin que els va fer fora del seu territori o els va simplement matar. Després, als anys setanta, es van expandir les granges estatals i 32 localitats rurals van haver de canviar l’indret on residien. Del 1919 al 1937 la població Sami de Suècia va ser forçada a un re assentament. Sortosament al segle vint es va reconèixer la importància de preservar la cultura sami i a cadascun dels països on hi ha una població sami es va instaurar un parlament Sami.`

La cultura d’aquest poble es conserva molt bé a la comunitat de Lovozero un bonic municipi rural situat al districte de Murmansk. Aquest indret sembla encara perdut en el temps. Els seus edificis tenen com a màxim cinc pisos d’alçada i s’hi ha construït un parc etnològic per a tot aquell que vulgui saber una mica més sobre la cultura i les tradicions del poble Sami.  

Aquest és un poble que fa temps va ser cristianitzat. La majoria és ortodoxa però a Rússia conserven molt les seves creences animistes i són un poble estretament vinculat a la natura. Els boscos, l’aigua i les pedres per exemple són subjectes d’adoració per part d’aquest grup. A les pedres fa temps se’ls portava fins i tot obsequis. Els llacs són també indrets màgics pels Sami perquè s’hi apleguen les ànimes dels morts. Una superstició força simpàtica d’aquest poble és la que diu que si mires les flames de la llar de foc i les flames són més altes que tu, és perquè tot sortirà bé.

Cada any hi ha una trobada dels sami d’Europa i d’Amèrica que serveix per a mantenir la seva cultura viva però els està costant.

La seva llengua pertany al grup de les llengües uràliques i al subgrup de les ugrofineses però a Rússia està en recés total i l’actual generació ja no la parla com a llengua materna i és que durant un temps als Sami els hi feia vergonya parlar-la.A Rússia i Noruega se’ls va discriminar durant molt de temps.

Pel que fa a l’alfabet sami, aquest data del segle XVI i a la part russa en aquests moments s’està dubtant si escollir una variant de l’alfabet amb 41 lletres o amb 43 lletres. Sembla que s’optarà per la primera variant. Per complicar més les coses la llengua dels sami no és una sinó diverses i els sami de Noruega no entendran els de Rússia per exemple.

Pel que fa a la música tradicional el més remarcable és que els samis no posseeixen instruments tradicionals. La veu és el seu principal instrument i amb ell imiten els sons del món que els envolta i acompanyen el seu cant amb percussió que treuen d’un tambor o que emeten picant dos objectes.

La creixent indústria que s’ha instal·lat a Lovozero, a Rússia, fa que els samis que hi viuen actualment tinguin por de perdre el poc que els queda. Sense terra on poder tenir els seus rens, el seu principal recurs desapareix i amb ell l’essència Sami. Esperem que en algun dels quatre països on encara hi viuen els governs siguin suficientment intel·ligents per entendre que s’ha de fer un esforç per no perdre el poble i un patrimoni cultural dels valents que van poblar les zones més septentrionals d’Europa.

Educació i responsabilitat familiar.

Deixa un comentari

Ara ja fa un temps que l’educació i la professió de docent s’ha convertit en quelcom prou feixuc i difícil i una part significativa del col·lectiu de professors agafa baixes per ansietat i depressió que afecten el centre on treballen. Però què ho fa que hagi canviat tant el món de l’ensenyament? Doncs la resposta és molt fàcil: l’educació ha canviat perquè els pares ara són diferents. Tinc uns quinze anys d’experiència en la formació reglada i he de dir que he vist com el públic ha evolucionat notablement. Quan treballava al batxillerat l’alumnat que tenia a classe venia a un centre privat i ho feia perquè els pares pensaven i assumien que pel fet de pagar tenien dret a exigir dels professors submissió total i una adaptació a les necessitats extremes dels seus fills. El problema ja ve de lluny i sense esmentar noms només diré que un any durant les PAU, un dels nostres alumnes que s’havia de presentar a la selectivitat ens va arribar tard i begut. És obvi que els professors que van veure l’estat del noi van quedar esfereïts amb el grau d’irresponsabilitat del xicot que, recordem, ja tenia divuit anys i era capaç d’anar a votar. Doncs l’ensurt encara va ser més gran quan la mare d’aquesta “arracada” va trucar al centre i va titllar tots els professors que hi treballàvem d’ineptes per no haver sabut educar adequadament el seu fill. No sé si arribat aquest punt estareu d’acord amb mi però l’educació ha de sortir primer de les famílies i l’escola ha de ser un recolzament. No obstant, ja fa anys que se’ns deixa a nosaltres la tasca titànica d’educar i redreçar el que els pares han espatllat, sovint perquè els mancava l’energia d’imposar límits als seus descendent.

Durant anys he fet classes a cicles formatius amb molta més il·lusió que no pas al batxillerat privat perquè els nois i noies que venien al centre a fer un cicle ja estaven un pèl més segurs del que volien fer i sobre tot perquè els cicles formatius al centre on treballo són concertats. I què vull dir amb això? Doncs que no només teníem alumnes que hi eren perquè els pares s’ho podien pagar, sinó un públic heterogeni procedent de diverses capes socials i que no sempre però sí majoritàriament tenia la motivació de que els calia qualificar-se per trobar feina i prosperar. L’alumnat era sovint prou madur per responsabilitzar-se de les seves notes i els pares només contactaven amb el centre en algun cas de problemes greus.

Tanmateix, el panorama ara ha canviat i especialment aquest els dos darrers anys m’he adonat que tenim uns alumnes molt dispersos. I no soc la única que se’n queixa perquè darrerament en una de les xarxes socials en les que estic registrada com a docent, algú va publicar un extensíssim escrit sobre l’estat d’atenció del públic que venia a les seves classes.

Tenim un enemic comú els docents: Els mòbils. Entrar a classe i haver de cridar l’atenció durant deu minuts perquè els alumnes deixin de banda la partida que estan jugant o l’apassionant conversa de WhatsApp que mantenen amb altres amics és una tasca que pesa com una llosa. I dels seixanta minuts que tinc de classe, la majoria d’alumnes miren el seu mòbil com a mínim unes quatre vegades i quan ho fan desconnecten de l’explicació del docent i per tant perden el fil. Quan han acabat la tasca peremptòria que fan amb el cel·lular, llavors demanen que els tornis a fer l’explicació d’allò que han perdut mentre totes les neurones del seu cervell estaven dirigides a la pantalla i la interactuació amb el món virtual.

La lluita és aferrissada i tenim molt males cartes per guanyar-la perquè no poques vegades quan demanes als alumnes que deixin el mòbil i el WhatsApp que estan escrivint et responen que no poden perquè la notificació és de la mare o el pare. I aquesta mare o pare sap perfectament que el seu fill o filla és a classe però preguntar si vol macarrons o pollastre per dinar és més important que el temari que puguem intentar donar nosaltres.

Els nois i noies d’avui dia estan extremadament sobre protegits i no són capaços de responsabilitzar-se d’absolutament res. Us poso ara un exemple recent d’un incident que m’ha passat amb un alumne de dinou anys al centre on treballo.

Per posar-vos en situació l’assignatura és alemany. Per tal que els nois i noies no s’ho juguin tot a un examen, la prova o proves escrites tenen un valor d’un 40%, els exercicis de classe són un 30% i el projecte un altre 30%. Sempre dono temps per tal que facin el projecte i en aquest cas consistia en preparar una exposició oral presentant-se en alemany. Són alumnes de primer d’alemany per tant no els puc posar res difícil. Per tal de poder fer bé la tasca tenen un PowerPoint en què explicito tot el que poden dir amb el que s’ha treballat a classe (en cas que hagin assimilat la matèria). He donat dues setmanes i mitja per fer el projecte que, repeteixo, consisteix en un vídeo de presentació o una exposició oral a classe i serveix per treballar de manera oral tot el que s’ha vist en dues lliçons i mitja. Explico la tasca a classe i penjo el PowerPoint amb les indicacions a la tasca. Només el 60% de l’alumnat entrega el vídeo. Recordo la data d’entrega que és propera a l’avaluació. En posar notes m’adono que un dels meus alumnes no ha presentat la tasca. Aquesta ja ha vençut perquè la data límit està més que passada. L’alumne em respon la mar de tranquil que se li ha oblidat i jo em sorprenc perquè tots saben que la tasca és un 30% de la nota i pot decidir fins a un aprovat o suspès i de fet aquest és el cas de l’alumne en concret.

M’envia un correu i em demana si presentant la tasca fora de data encara li podré comptar pel trimestre. Em sembla molt poc responsable perquè he tractat tots els alumnes per un igual i no he acceptat entregues fora de termini.

El dia que li vaig recordar a l’alumne que no havia entregat la tasca era un dilluns i jo rebo el dissabte dia 16, dos dies abans de posar notes, un correu dient que m’envia la tasca que espera que li puntuï per aquesta primera avaluació perquè ell té dret com tots els altres companys a una entrega d’activitats que no s’han pogut entregar de manera justificada. El problema és que la data per la “repesca” també és molt anterior i a mi el to del correu no em sembla gens adequat. L’alumne exigeix que jo corregeixi una tasca que ha oblidat entregar ell i espera, a sobre, que jo estigui connectada al correu el cap de setmana. Li responc el dilluns que els companys amb justificant van entregar la tasca el dia de les “repesques” i que qui no l’ha entregada ha assumit el zero pertinent. Li llegeixo el correu del meu alumne al tutor a qui el to tampoc li sembla correcte i decidim que les dates límits hi són per algun motiu. Ho decidim perquè si faig amb ell una excepció, l’hauré de fer amb tota la classe i jo ja no arribaré a temps a posar les notes. Els docents necessitem organitzar-nos també. Doncs als dos dies el tutor em diu que té un correu del pare del noi. En aquest diu que entén que el fill és responsable de no haver entregat la tasca però ens demana (de fet em demana a mi) que faci una excepció corregint i puntuant el projecte pel primer trimestre perquè hem d’entendre que van operar el gos del noi i va estar uns dies molt afectat sense venir a classe i no va poder fer la tasca. Si es veu l’avaluació suspesa podria perdre la motivació.

Els que em coneixeu sabeu que adoro els animals i que entenc la preocupació del noi per l’operació de la seva mascota. Però ja no em sembla del tot normal que aquesta operació faci que l’alumne en qüestió deixi de venir a l’escola. Pel que fa a no entregar la tasca perquè no sabia que s’havia de fer, jo demanaria als pares que eduquessin els fills per ser suficientment responsables per preguntar als companys si s’ha de fer quelcom quan no poden assistir a classe. O bé que mirin l’aula virtual i les dates de les activitats properes però això ja sembla demanar massa de gent de divuit i dinou anys avui dia.

No sé si amb aquest exemple puc il·lustrar el “material” amb què hem de treballar els professors cada dia. Hi ha tardes que surto de l’escola ensorrada pensant que ni jo mateixa seré capaç de seguir lluitant pel grau d’autonomia d’un alumnat que només cerca respostes al mòbil, només interactua en un món virtual i que a més no ha estat educat per ser independent i responsabilitzar-se de les seves tasques. I tot aquest panorama porta a que els meus, posem cent alumnes d’aquest any, es converteixin en vampirs energètics que reclamen que respongui correus a hores intempestives del cap de setmana perquè jo per ells i les famílies soc una esclava. I realment sovint em sento com una esclava. Se m’exigeix que estigui contínuament actualitzada amb cursos pedagògics per conèixer les darreres tendències en ensenyament en aquest país, que gamifiqui (faci jugar l’alumnat) sempre per fer-los la matèria agradívola, que estigui motivada sempre i entri a l’aula amb un somriure fins i tot aquells anys en què tinc grups que regalen a diari obscenitats i marranades a les meves oïdes. Tot perquè a un grau superior ja no donem matèria sinó que ens dediquem a educar el que els pares no han sabut educar.

Espero amb aquest post que la propera vegada que conegueu un docent no li salteu a la jugular amb això de que tenim moltes vacances. Les d’estiu no són tan llargues i majoritàriament les dediquem a la formació perquè durant el curs ja no donem més de si i les de Nadal i setmana santa serveixen per tal que puguem sentir-nos de tant en tant persona mínimament lliure.

Bones festes i bon 2024. Com va dir un alumne responent a la pregunta que em va fer un altre alumne de “¿qué pides tú a los reyes magos? “mejores alumnos”. No hi ha alumnes ni millors ni pitjors però sí alumnes a qui han educat o no en la responsabilitat des de casa seva.

Els indoeuropeus i els celtes: un llegat vital per a nosaltres.

Deixa un comentari

Em concentraré avui en tirar molt enrere en la història perquè si sovint analitzo llengües europees modernes, en algun moment caldrà mirar d’on provenen una gran part d’elles. I a tots ens resulta familiar el terme indoeuropeu i el que representa, però vull fixar-me avui en què se sap realment d’ells i dels celtes que són una de les branques dels indoeuropeus que durant un llarg període va dominar una part important d’Europa.
El que anomenem Indo-europeu és una llengua que no tenim documentada enlloc però que ha estat reconstruïda a partir de paraules similars en diferents idiomes. Per exemple, si tenim un llatí “mater”, un gòtic “mothar” i un “mathir” irlandès, la similitud d’aquestes i altres paraules va fer pensar als lingüistes que devien tenir un origen comú. De fet, el primer en començar a donar-li voltes al cap va ser Sir William Jones, un lingüista i erudit fascinat per la Índia que es va adonar que hi havia paraules del Sànscrit que recordaven a altres paraules escampades per Europa. D’allí va néixer la idea de que potser totes provenien d’una llengua comú, l’Indo-europeu.
Estudiar les paraules que s’assemblen en diferents idiomes ha proporcionat una visió de com era la societat i l’entorn d’aquest poble a qui devem una gran part de les llengües que tenim ara al nostre continent. Sabem que els indoeuropeus eren una societat patriarcal en que el pare el cap del clan i que vivien en territoris envoltats de bedolls, salzes i on hi havia llops, cérvols, castors i ànecs i que domesticaven ovelles, cavalls, gossos i no eren nòmades.
Els indoeuropeus a qui tots es refereixen com a “pares” de les actuals llengües devien viure de fa uns 4.000 a 6.000 anys aC a les estepes properes al Mar Negre. Es dedicaven a la ramaderia a l’hivern i al cultiu de llegums i cereal durant la resta de l’any. També pescaven.
Hi ha una paraula que se sospita indoeuropea “dhenu” que volia dir nodridor i que estava vinculada a munyir les vaques i posteriorment el seu ús va ser ampliat i va passar a voler dir alletar. És molt interessant que avui dia hi ha paraules com la russa “деньги” “diengui” que se suposa que és d’origen tàtar i que es manté també viva en el nom que rep la moneda d’alguns dels països de la ex URSS propers a la zona del Mar Negre. Podrien ser paraules directament heretades del reconstruït “indoeuropeu”.
S’ha relacionat els indoeuropeus amb la cultura dels “kurgans”. Un “kurgan” és una sepultura en forma de túmul sota de la qual hi havia una cambra funerària. Els kurgans més antics que s’han trobat daten del cinquè mil·lenni abans de l’era cristiana i se situen en una zona propera a l’actual Ucraïna, al Nord del Mar Negre. També n’han trobat a Alemanya del nord i fins a Escandinàvia, però com més ens allunyem de les estepes del Mar Negre, més recents són els Kurgans. Al quart mil·lenni ja se’n troben a Romania, i Àustria i a partir del tercer mil·lenni a l’Europa central. S’entén que el poble que va practicar les inhumacions amb kurgans era originària de la zona del nord del Mar Negre i es va anar desplaçant cap a l’oest en onades migratòries successives, cap al nord fins al Bàltic, cap a l’Oest fins el riu Elba i posteriorment fins el Rin i Escandinàvia.
S’associa els integrants de la civilització dels kurgans amb els indoeuropeus. Com he escrit abans la seva societat era patriarcal, jerarquitzada i guerrera i no tenia res a veure amb la de la vella Europa on hi havia cultes ancestrals que adoraven deesses femenines que consideraven la mare i identificaven sovint amb la primavera, la lluna nova i l’aigua. Aquestes cultures són del setè mil·lenni aC. En canvi, els pertanyents a la cultura dels kurgans i la Indoeuropea adoraven a déus guerrers.
Una característica d’algun dels kurgans trobats és que al voltant de la sepultura del que devia ser el “cap” o “patró” del clan o família, s’hi enterraven també dones joves que probablement eren sacrificades a la mort del cap. És un costum ritual funerari esfereïdor que avui dia ens posa els pèls de punta. No obstant hem de pensar que a la Índia també existia un ritual que feia cremar la vídua junt amb les despulles del seu marit. Sort que no vam néixer en aquelles èpoques!
La barreja de la cultura indoeuropea i la de la vella Europa troba un punt de fusió en l’antiga Grècia i una mitologia que reunia alhora déus guerrers com Ares i deesses femenines com Hera, deessa de la maternitat o Demèter, la de les collites.
Però què en sabem dels indoeuropeus? Que eren prou traçuts per fabricar les seves eines, articles tèxtils i joies. De fet ja feien servir filatures i tenyien la roba. Els habitatges típics dels indoeuropeus eren fets amb troncs i eren cases unifamiliars. Els grups d’indoeuropeus que van emigrar a l’oest tenien per costum fortificar els poblats amb muralles i protegir-los amb fosses circulars. Generalment a l’interior de les cases hi havia allò que era indispensable per a funcionar com a unitat independent: forn, magatzem i teixidora. En alguns jaciments s’hi han trobat objectes de valor com joies que s’associen a les elits. Des del segle sis abans de Crist, a l’actual territori de França, Alemanya, Suïssa i Àustria hi ha un grup de poblats que si bé no comparteixen la mateix llengua sí que pertanyen a un mateix bloc cultural i tenen una estructura social i unes creences similars. De fet els celtes es consideren descendents indoeuropeus que es van anar desplaçant cap a l’oest i que al segle IV aC dominaven una gran part del continent europeu. Malauradament ens han deixat una empremta minsa al nostre món occidental actual i segueixen sent encara una mica un misteri. El seu llegat principal han estat les llengües com el gal·lès i l’irlandès. Pel que fa al punt de vista social se sap que les societats celtes també eren molt jerarquitzades i que s’agrupaven en clans. Cada matrimoni formava una nova família però es mantenia unida al clan. No existia encara la propietat privada i només es posseïen alguns objectes personals.
Com era lògic per l’època, la mortaldat infantil era alta i els celtes creien que les ànimes dels infants tombaven prop de les seves tombes esperant menjar.
De la seva mitologia no en sabem gaire i el que ens ha arribat majoritàriament és a través de fonts indirectes com les cròniques gregues i llatines. Per aquest motiu potser ja està barrejat amb elements posteriors. S’ha de pensar que no van deixar testimonis escrits i que el que tenim s’ha recollit posteriorment de la tradició oral o s’ha deduït dels grans monuments que s’han trobat a Gales o a Irlanda i de vegades el que ens arriba ja està adulterat amb déus romans.
Aparentment els celtes nobles o caps es deixaven créixer les barbes i bigotis i s’afaitaven la resta del cos. Practicaven una religió animista que reconeixia esperits darrera de molts elements naturals. Adoraven animals totèmics com l’os i el porc senglar i creien en plantes sagrades com el vesc, el roure o el grèvol.
Els déus principals eren Lug o Lugh, Dagda que regia sobre les tempestes, Oghma que era el déu de la guerra i patró de l’eloqüència i el saber i la deessa Epona de la fertilitat, representada per un cavall i que s’associa a l’aigua. Aquesta deessa va ser posteriorment adoptada per la cavalleria romana. Era responsable de la curació i de la mort.
La vida religiosa girava al voltant dels druides que eren macs, sacerdots i intermediaris entre els déus i els homes i tenien un poder fonamental en la vida dels celtes. Aquests creien en la immortalitat de l’ànima, sobre tot la dels soldats, i per això quan morien en combat no se’ls enterrava i s’esperava que les bèsties se’ls mengessin per tal que la seva ànima anés a parar a un altre món. Pels celtes els clars dels boscos i les vores dels rius eren indrets màgics i sagrats.
Europa ha tingut una gran sort de que el gal·lès, l’escocès i l’irlandès sobrevisquin perquè són el testimoni que ens queda d’una civilització antiga que va ser durant un període força llarg de vital importància pel desenvolupament del que avui dia és l’Europa que coneixem. S’hauria de fer encara més per preservar les llengües celtes que ens queden i que ja estan fa temps en perill i són un tresor que ens acosta a un temps remot del que en sabem molt poc.