Els sentim anomenar en clau humorística, aquesta espècie xucladora de les bones vibracions dels altres que ens deixa a nosaltres exhausts i de mal humor. Són el que ja s’anomena oficialment vampirs energètics, però que hi ha darrere aquest concepte i qui el va encunyar?
Una de les primeres persones en parlar del parasitisme psicològic i més concretament del vampirisme psicològic va ser Dion Fortune una ocultista, maga i escriptora britànica nascuda el 1890 en una família benestant. Molt més tard l’autor americà Albert Bernstein va emprar el terme “vampir emocional” per a designar gent amb diversos trastorns de la personalitat que xuclaven l’energia d’altres. Sembla però que finalment “vampir energètic” va ser encunyat definitivament pel violinista Graham Smith que va utilitzar la designació per referir-se als seus admiradors més intrusius i entusiastes que li absorbien bona part de la seva energia. Estem parlant de la dècada dels 70. I des de llavors els “vampirs energètics” amb un terme tan pintoresc com explícit per descriure’ls han aparegut als llibres de psicologia perquè s’ha observat i gairebé quantificat que ells són sovint responsables del mal estar dels qui els envolten.
No és broma i jo us ho ben asseguro perquè he tingut vampirs energètics al meu voltant i conec el seu comportament i els seus efectes sobre el meu estat d’ànim. Per a tots els que vulguin conèixer què és el vampirisme energètic i veure un exemple pràctic aquest article és per a ells.
Un vampir energètic és una persona que desplega un comportament que fa que nosaltres ens sentim exhaust, tristos o deprimits quan tenim aquesta persona durant massa temps al nostre entorn. D’aquest tipus de persona tòxica en podem trobar a tot arreu. Poden ser els nostres veïns o algun col·lega de la feina però generalment el nostre sentit comú ens alerta de seguida que no són “agradables” per nosaltres i sense adonar-nos inconscientment acabem evitant-los en la mesura en què podem. Però què passa si un vampir energètic és un familiar directe, la parella o el fill o filla? Doncs que llavors sí que si no ens protegim podem acabar perdent bona part de la nostra salut mental i també física.
El professor en psicologia Steve Ornelas adverteix que un vampir energètic intenta controlar les nostres emocions alimentant les nostres pors i inseguretats. Però no tots els vampirs practiquen el vampirisme de la mateixa manera i per tant poden ser tan subtils que nosaltres no ens adonem que estem dintre del cercle viciós d’un vampir energètic fins que ja és massa tard.
De senyals per reconèixer un d’ells n’hi ha molts i no sempre han de coincidir tots alhora ni presentar-se tots de manera continuada. Altrament a tots ens saltarien les alarmes ràpidament i els deixaríem sols.
Sis dels indicadors que ens fan pensar que estem davant d’un vampir energètic són els següents que aclariré amb exemples. El primer és que es fan les víctimes. Això poden fer-ho de diverses maneres, cridant l’atenció sobre les seves malalties per fer-nos llàstima, queixant-se de les circumstàncies adverses de la seva vida com la feina, o del fet que els ha deixat la dona o home, etc. Generalment els vampirs energètics volen quedar ells com uns sants i per això mateix sempre explicaran històries de tot el que han fet pels altres i com no ha quedat recompensat.
Deixeu-me aquí que interfereixi amb un pensament propi. Si fem les coses pels altres és perquè volem fer-les. No hauríem mai d’anar amb una llista mental que podem treure en qualsevol moment per tal que el que ens envolten s’adonin de com de bons som i quant ens deuen. Si fem favors els fem perquè volem i si volem complaure a l’altra persona ho hem de fer perquè ens surt de dins i punt. Si quan fem una cosa per una persona, li hem d’acabar retraient, llavors millor que ho deixem córrer. Les amistats i relacions sanes són altruistes i els nostres fets i accions no són monedes de canvi que ens compren el comportament dels altres.
I seguint amb el tema de la toxicitat, un amic o amiga que sempre explica desgràcies de la seva vida no és un persona equilibrada.
Com que els vampirs energètics són víctimes i no tenen mai la culpa de res, el seu sentit de la responsabilitat sobre les seves vides és nul o pràcticament nul. I això els porta a un segon problema: si culpabilitzen a tothom de les desgràcies que els passen, mai se sentiran com a autors de la seva pròpia història personal. Els éssers humans fem el nostre destí amb les nostres accions. Penseu que poden arribar a fer-vos sentir a vosaltres culpables del seu mal estar per fer-vos sentir malament i manipular-vos, alterta!
Lligat a aquest punt hi ha el fet de que no deixen que els donis cap consell. Com que volen ser les víctimes tampoc els agradaran les solucions que els proposes amb tota la bona fe del món. Ells disposen del que el professor Ornelas ha anomenat “Yes, but button”. El botó del “sí, però”. No solen acceptar els consells. Els vampirs víctimes et fan caure en el síndrome del salvador perquè els vols ajudar encara que ells no volen l’ajut sinó la teva atenció total i continuda.
El segon indicador de que tenim davant nostre un vampir energètic és que són éssers molt narcisistes. Ara us explicaré una anècdota que em va passar fa molts anys amb un noi amb qui tot just començava a sortir i que em va fer veure que seria millor tallar la relació ràpidament per no sentir-me esclavitzada al servei d’un paio tan narcisista. El cafè és el meu gran vici i és a més un aliat per mi perquè sense cafè pel matí jo no soc capaç de fer res bé. Doncs un bon matí resulta que el primer que vaig fer en llevar-me va ser anar-me a fer un cafè al càmping. En veure-ho de seguida em va fer mala cara i em va mirar amb ulls assassins. Jo, que no sabia què havia fet malament però que interiorment ja tremolava, finalment li vaig demanar si estava de mal humor i em va respondre que estava enfadat perquè “la meva parella no pot voler un cafè pel matí abans que el meu somriure”. Vaig estalviar-me dir-li que la frase contenia un grau de narcisisme exagerat. El cert és que la relació va durar un mes perquè en quatre setmanes jo vaig quedar xuclada de pes i d’energia. Ja us dic que les persones que pensen que hem d’estar a la seva disposició sempre tenen un efecte altament nociu sobre nostre.
De narcisistes n’hi ha de totes menes i a alguns se’ls nota menys. Però si ensopegueu amb un home o dona que pretén ser irresistible per vosaltres potser que comenceu a pensar si no és una personalitat narcisista també. Per regla general els vampirs energètics poden ser persones adorables i molt amables i simpàtiques però ho són només si un o una compleix amb els rols que ells ens han assignat. Per això aquests vampirs no volen saber res de les seves ex parelles quan la relació ja s’ha acabat. Per a ells, el company o companya només existeix quan té una funció determinada. Instrumentalitzen les persones del seu voltant i només els importen els seus sentiments i emocions amb les que sovint us aclapararan. No us deixeu enganyar per ells, només fan veure que els interesseu si es poden beneficiar de vosaltres d’alguna manera. En el moment en què deixeu de fer-los-hi servei, us llençaran com una xancleta vella.
Un altre indicador dels vampirs energètics és que són dominants i competitius i és perquè necessiten sentir-se superiors per tal de compensar la seva baixa autoestima. De vegades no queda clar que se sentin superiors però un senyal d’un comportament anormal el podem reconèixer ràpidament quan una persona critica els altres un 90% del temps. Està clar que tots critiquem el que no ens agrada i, molt sovint els polítics i les seves decisions o els de dalt i les seves pífies, però algú que repetidament només veu l’aspecte negatiu de les coses o dels companys de feina és perquè necessita elevar-se a ell mateix tot enfonsant els altres.
I compte amb aquests hàbits que si el vampir energètic és un company o un veí, com he dit abans el podreu evitar. Però si és una parella aquesta crítica repetida i ininterrompuda pot arribar a ser molt perjudicial perquè sense adonar-vos-en podeu adoptar aquest mal hàbit. Com deia la meva mare i la meva àvia: “qui viu amb un porc, al cap de l’any porc i mig”. Per això és important apartar-se dels vampirs energètics i si ho aconseguiu us adonareu de seguida que de cop i volta sou més tolerants amb les adversitats que apareixen a la vostra vida. I per experiència us dic que no trigareu tampoc en veure més el cantó positiu de la vida i del que ens envolta que el negatiu. O senzillament el vostre cervell serà capaç d’esborrar més fàcilment el negatiu per concentrar-se en el positiu.
A mi això m’ha passat fa poc. He deixat la relació en la que estava i en només dues setmanes de no tenir contacte amb el meu ex, de cop i volta els meus problemes m’han semblat tots de molt fàcil portar, les tonteries del dia a dia que fins feia un mes i mig m’haguessin esguerrat l’humor, ara són només un motiu per fer un canvi de plans o per improvisar una part del dia. Però no m’entengueu malament, trencar una relació amb algú és molt difícil i més si s’estima a aquesta persona. El problema és que els vampirs energètics han après a ser-ho i ho han estat durant tota la seva vida i per canviar el seu comportament primer haurien d’acceptar que són un problema i acceptar crítica i generalment ells critiquen però no accepten bé les crítiques, o quan critiques algun comportament solen atacar retraient quelcom. Per això és molt difícil reconduir la situació.
El meu consell és que si teniu la sospita que esteu sota la influència d’un vampir energètic us aparteu d’ell o ella una temporada i mireu com us sentiu quan no esteu prop d’aquesta persona. Si recupereu l’energia i l’optimisme ja sabeu què heu de fer.
I seguim amb els trets distintius dels vampirs: molts d’ells solen generar drames al volant seu. Deixeu que m’expliqui millor perquè en aquest cas el drama no es refereix a una situació personal nefasta sinó a la sobre valoració o escenificació d’algun aspecte de la vida del vampir. Us en dono un exemple. Recordo en una ocasió que vaig començar a sortir amb un noi i el mateix dia que ens vàrem donar el primer petó ell em va manifestar que allò li havia representat una pujada d’adrenalina significativa. Però el mateix noi va arribar a casa meva l’endemà amb cara de prunes agres i em va dir que l’havia d’abraçar perquè se sentia molt trist perquè en comparació amb el dia del nostre primer petó la seva felicitat del dia següent no era la mateixa. Potser l’hauria d’haver engegat a dida aquell mateix dia. No es pot esperar de la vida que et proporcioni pujades d’adrenalina continuades i molt menys fer a la parella responsable de les pròpies pujades o baixades.
Si un escenifica un drama al seu voltant és molt més susceptible de captar l’atenció i l’empatia dels altres que aquells mortals que vivim vides normals i insípides.
Els vampirs energètics són tossuts, manipuladors i se senten amb drets per fer coses que altres no farien i a més són egocèntrics.
Per manipular sovint et critiquen per rebaixar la teva autoestima. I és que recordem que només ells són perfectes i els altres no podem ni donar consells. Ull viu amb la manipulació perquè alguns no dubtaran en mentir si és necessari. Si els cal inventar una explicació pel seu comportament que ha sortit d’una presumpta conversa amb el seu psicòleg que no ha tingut lloc mai, ho faran. El que sigui per guanyar temps i que els escolteu de nou i en la conversa tornaran a sortir amb alguna maquinació per fer-vos sentir culpable a vosaltres. Vull deixar clar que els vampirs energètics són manipuladors però que sovint han estat manipulats ells mateixos perquè els hàbits s’adquireixen i es copien i són molt difícils de canviar. Això ja ho diu el nostre refrany “ruc vell treu-lo del vici”.
Però per què seguim al volant dels vampirs energètics? Doncs perquè saben ser encisadors quan ho necessiten. Perquè et faran la pilota el que calgui quan els convingui per seguir-te tenint al seu costat perquè et necessiten i nosaltres caurem als seus peus perquè són molt bons esgrimint els seus arguments. Fins a cert punt només.
Aquest tipus de persona explota la teva amabilitat. S¡ ells noten que ets empàtic o empàtica, llavors intentaran portar-te al teu terreny per utilitzar la teva energia. I és que ells són persones infinitament necessitades d’afecte, molt enganxoses i dependents.
Tornem al psicòleg Steve Ornelas que diu que en cadascú de nosaltres hi ha les següents llums:, la llum de l’amor, la llum de l’alegria, la llum de l’esperança i la llum de la pau. Si ens arriba un vampir i ens vol fer sentir malament tirant-nos un gerro d’aigua freda li hem de contestar de manera que noti que no ens ha fet sentir malament. D’aquesta manera ell o ella no té control sobre nosaltres.
Per últim m’agradaria dir que la meva intuïció em diu que hi ha persones que sense ser tòxiques per si soles si ho són quan entren en contacte amb una altra persona que tampoc sol ser tòxica. És un fenomen que encara no té nom i no està estudiat però sovint penso que cal veure si dues persones encaixen l’una amb l’altra i es nodreixen de pensaments i emocions positives o si en la proximitat de cop només veuen ombres o pors. I és que cadascú de nosaltres reacciona de manera diferent segons la persona que tenim davant.
El primer pas per establir relacions sanes amb les altres persones és estar bé amb un mateix. Aquest és un aspecte que no cultivem però cal fer-ho. Si estem bé amb nosaltres serà molt més fàcil fer feliç i estar bé amb una altra persona. Però no n’hi ha prou. Hem d’analitzar si aquesta persona és un corrent d’energia positiva per nosaltres o si per altra banda ens intoxica. I si ho fa tampoc cal pensar sempre que és culpa de l’altre. Nosaltres podem estar reflectint com en un mirall quelcom de nosaltres mateixos que nodreix una reciprocitat negativa.
Per últim voldria afegir que hem de ser molt auto-crítics i pensar què ens ha impulsat a seguir en una relació amb un vampir energètic. És el fet de sentir-se important per algú? Un sentiment de culpa amagat en un racó del subconscient? Cal analitzar aquestes qüestions per no tornar a caure en una relació amb un vampir. I un cop ja l’hem superada, sobre tot cal treballar per eliminar totes les influències i mals hàbits que podem haver adquirit en aquesta relació. Si tendeixo a explicar tot el que m’amoïna a una persona, he d’aprendre a gestionar-ho sola, si he après a criticar massa, cal tornar a aprendre a concentrar-se en els aspectes positius i etc. No cal fer partícip de les nostres vides a ningú. No tenim prou temps per reflexionar sobre elles i a sobre compartir-ho amb els altres per tant hem de viure-les i compartir-les però sense imposar les nostres existències sobre les dels altres. Tots tenim dret a intimitat i soledat i no ho hem de compartir absolutament tot. Qui vulgui que ho compatim tot potser no gira rodó. Acabaré amb una cita altre cop del professor en psicologia Steve Ornelas “Nobody can die your death, so don’t let them live your life”. Ningú pot morir la teva mort, per tant no els deixis viure la teva vida. S’enganxen i volen saber-ho tot de tu perquè necessiten la teva vida per omplir la seva.
No donis el control de la teva a cap vampir energètic. Que maduri i aprengui a ser independent i llavors serà feliç i podrà establir llaços saludables.
Categoria: Societat i cultura
Els peluts i nosaltres.
Retorno avui a un tema que m’apassiona des de fa dos anys. Més concretamente des de que vaig tenir el plaer de conéixer el gat més xerraire que he vist mai i que es deia Pablo i que em va fer ganes d’adoptar un peludet.
El vint de juny va fer un any que vaig adoptar el meu segon gat a qui li vaig posar Sugus, un nom molt encertat per un gat tan afectuós i dolç com ell. I el 17 de juliol en farà dos que vaig adoptar el Safrà, el pèl-roig de la família perquè com predica la dita tradicional alemanya “Katzen sind wie Kartoffelchips-man kann nicht nur eine haben”, els gats són com les patates chip, no se’n pot tenir només una. O l’altre dita popular “was ist besser als eine Katze? Zwei Katzen, oder drei oder vier”, què és millor que un gat? Dos gats o tres o quatre. Imagineu com d’aficionats són els alemanys als gats. I és que en territori teutó hi ha uns 15 milions de felins a les llars, omplint de pèl i alegria els raconets de les cases.
Fa cosa d’un any ja vaig publicar dos posts sobre el vincle mil·lenari entre els felins i nosaltres imperfectes humans. No vull repetir el que ja vaig escriure en el seu moment en català i en anglès. Sabem del cert que els egipcis van ser els primers en adorar els gats i que les mòmies de gat són una mostra del sentiment contradictori que provocaven aquests animals domèstics. Per una banda els estimaven per sobre de tot però els van arribar a criar per sacrificar-los i fer-ne mòmies en honor a la deessa Bastet. Es veu que en època antiga hi havia un pelegrinatge de dones a la ciutat Temple de Bastet per fer-li ofrenes i que en aquell camí fins al temple es bevia més vi que durant la resta de l’any. Però la deessa Bastet no va ser el primer gat divinitzat. A la tomba de Beni Hassan es pot trobar una imatge clara del que era un gat de jungla i data de l’any 2000 abans de crist. Algunes hipòtesis sostenen que el gat domèstic actual podria haver estat un híbrid entre el gat africà salvatge i el gat de jungla egipci que resulta molt menys agressiu.
Com ja vaig comentar en el post d’ara fa un any, hagués estat força útil per la ciència disposar de més gats momificats per examinar-ne els esquelets i arribar a conclusions sobre la genètica dels gats domèstics. Però resulta que el vaixell de vapor Pharaohs va dur ni més ni menys que dinou tones de gats momificats que es van fer servir com a fertilitzant i les poques restes que hi ha als museus no són suficients per donar resultats certs i verídics. De fet al temple de Hatshepsut del 1470 abans de Crist es va edificar un magnífic santuari de gats excavat a la roca. És a dir que el culte al gat no es reduïa a la deessa Bastet ni molt menys. El gat de jungla era mantingut captiu pels sacerdots que també en feien mòmies. Què tindran els gats que fins que va arribar la Inquisició eren màgics per a molts? A l’Anglaterra medieval, s’enterraven els felins de la família a les parets de les cases per tal que portessin bona sort. Serà el fet que l’home sempre els hi ha reconegut una força i unes capacitats espectaculars? La seva visió nocturna els fa aptes per caçar mosques quan no hi ha llum. I és que els ulls d’un gat no detecten els colors amb tota la gama de la dels humans però en canvi poden detectar els canvis en els moviments a una velocitat molt més ràpida que la nostra. I aquesta visió de depredador la han pagada amb una visió molt defectuosa a menys de trenta centímetres, o és que no us heu preguntat mai per quin motiu el vostre peludet no pot veure les croquetes que li poseu davant dels nassos i les ha de buscar ensumant? Doncs perquè de prop no hi veuen i per compensar-ho fan servir els seus bigotis llargs que estan arrelats tres cops més profundament dins la pell que els altres pèls. I si teniu gats ja sabreu que també tenen aquests pèls anomenats “whiskers” sobre els ulls i als turmells. El sentit de l’oïda, que desenvolupen poc a poc perquè els gats neixen sords, també és extraordinari en aquests animals perquè poden sentir tons molt més aguts que els humans. Jo tinc la prova irrefutable que els gats hi senten de meravella perquè si alguna vegada he intentat donar al Sugus una llepolia d’amagat del Safrà, aquest ho ha sentit des de l’altra punta de la casa i ha vingut corrents. De la mateixa manera si algun dia he fet magarrufes al Safrà quan el Sugus era a una altra habitació i el segon ha vingut rabent per no quedar-se amb la seva dosi de moixaines. Senyal que quan estan a gust deuen emetre un so que nosaltres no sentim però ells sí perceben. Recordeu que ells poden rotar les orelles a 180 graus. Entre les seves altes capacitats i el seu aspecte seductor amb els seus grans ulls, el gat s’ha convertit en un dels animals domèstics més comuns arreu del món. I com que ja fa anys que van crear el seu vincle amb nosaltres, doncs de dites on hi apareix el gat en tenim un fotimer. N’hi ha de populars que no tenen pare ni mare i seguidament us en dono a conèixer unes quantes d’alemanyes. Una de les meves favorites és la que fa “ein Haus ohne Katze, ist wie ein Aquarium ohne Fisch”, una casa sense gat és com un aquari sense peix. No podria estar-hi més d’acord. Casa meva ha esdevingut una autèntica llar des de que tinc el Safrà i ara també el Sugus. I és que com va afirmar l’escriptor anglès Daniel Defoe “qui té un gat no cal que tingui por a la soledat”. Els gats són una companyia fantàstica i incondicional. Jo tinc la impressió que els gats porten felicitat i bona sort, per això els alemanys diuen “das Glück ist eine Katze”. Aquí he de puntualitzar que la paraula Glück vol dir sort però l’adjectiu que deriva d’aquest substantiu “glücklich” vol dir feliç. I és que “Glück” vol dir les dues coses, sort i felicitat alhora. Més maca encara trobo la dita “Katzen halten unsere Herzen warm, wenn die Welt um uns herum kälter wird”, que vol dir que els gats mantenen el nostre cor calent quan el món que ens envolta es torna més fred. I és que “eine Katze weiβ nicht, wie man Liebe schreibt, aber sie weiβ ganz genau, wie man sie täglich zeigt”, és a dir que un gat no sap com s’escriu amor però demostra cada dia que sap què és. Els meus per exemple em segueixen per tota la casa, s’estiren al meu costat a l’hora de dormir, em llepen perquè vagi ben neta i em miren quan els parlo. I jo a canvi els faig moixaines sempre que puc, els pentino, els dono el menjar que els agrada i jugo amb ells quan en tenen ganes. Ara a l’estiu no gaires perquè fa massa calor. I els animals el que tenen és que no jutgen per l’aparença i per tant no cal ser la persona més afavorida del món per tenir-los com a amics inseparables. En alemany es diu que “Einer Katze ist es egal, wie du aussiehst. Gibst du ihr dein Herz, gibt sie Dir ihres”. En català això vol dir que a un gat li és igual com ets físicament. Si li dones el teu cor, ell et dona el seu”.
Ja vaig comentar en el meu post sobre els gats i els humans i el seu vincle ancestral que des de que tinc el Safrà i el Sugus a la meva vida, l’estrès no m’afecta tant. I és que aquest curs 21-22 ha estat ple d’incidents molt greus per a mi i sé del cert que tenir el Safrà i el Sugus m’ha donat una energia i una pau interior que sense ells no hagués tingut. Els alemanys ho “claven” quan diuen que “das wirkungsvollste Mittel gegen Stress hat vier Pfoten, Fell und schnurt”, que el remei més efectiu contra l’estrès té quatre potes, pèl i ronca. Aquí el “roncar” es refereix al seu filar, allò que en castellà anomenen “ronronear”. En aquest sentit trobo a faltar un verb específic per aquest so tan curiós i tranquil·litzador que emeten els gats. Una dita una mica més dura és la de “ früher oder später muss man einsehen, dass ein Partner kein vollwertiger Ersatz für eine Katze ist”. Aquí el que es diu és que tard o d’hora s’ha de reconèixer que una parella no és cap substitut igual de valuós que un gat. Bé, de fet el que passa és que per a mi tenir un gat o dos o tres és molta més responsabilitat que una parella perquè quan la relació s’acaba, la parella és autònoma i pot continuar la seva vida sense tu. En canvi els animals depenen d’un i per tant s’ha de rumiar més tenir una mascota que una parella. Ja sabem que les relacions no sempre funcionen i aguantar i aguantar si no s’és feliç no val la pena. La vida és massa curta per viure-la en blanc i negre.
A mi els meus gats sempre m’inspiren tendresa fins i tot quan fan alguna entremaliadura. Però quan els miro i em miren amb els seus enormes ulls grans els hi puc perdonar tot, inclús que m’hagin mossegat els cables dels carregadors i hagi de voltar la Seca, la Meca i la Vall d’Andorra per comprar-ne un de segona mà i no quedar-me sense equip informàtic.
I amb els seus ulls grans, els seus moviments graciosos i la seva cara rodoneta a mi em semblen irresistibles. Per això els alemanys diuen que “Katzen liegen nicht einfach nur faul herum, sie verschönern den Raum”, ells gats no només estan estirats gandulejant sinó que decoren l’espai.
Com ja va dir Erasmus Darwin de manera tan encertada “el respecte als gats és el començament del sentit de l’estètica”.
I a mi tots els gats em semblen preciosos, siguin pèl-rojos com el Safrà, blancs com el Pablo, a ratlles o negres com la meva pantera el Sugus. Però sembla que la gent té molt arrelada la superstició de que els gats negres porten mala sort però aquí Max O’Rell ja ho tenia molt clar quan va dir que si un gat negre portava o no mala astrugància depèn de si ets un humà o un ratolí.
En tot cas al Safrà i a mi el Sugus ens ha dut molt bona sort i conec molta gent a qui els fascinen els gats negres. Un dels meus amics del Poblenou s’ha instal·lat fins i tot un salva pantalla amb una pantera negra perquè es va enamorar del meu Sugus. Altres amics i amigues troben el Safrà irresistible i jo estic enamorada dels dos i recomano a tothom que posi un gat o un pelut o dos o tres o els que siguin i pugui mantenir a la seva vida. Els animals són una de les millors coses que tenim en aquesta vida.
Bona setmana a tots!
Reformes: un maldecap que saps quan comença però no quan acaba.
Reformes: un malson que pot no acabar…
Els que em coneixeu i seguiu el blog ja sabreu que aquest curs 21-22 hi ha hagut dos temes centrals a la meva vida: la cura de la meva mare malalta d’Alzheimer que va morir el 12 d’octubre del 2021 i la reforma del pis dels meus pares.
Després del trasbals que suposa la pèrdua d’algú que ha estat un referent durant tantíssims anys de la meva vida i un cop superat l’envitricoll de tràmits i pagaments d’impostos, em vaig trobar amb el pis de Bonavista com a herència. L’habitatge és gran però feia anys que no s’hi havia fet res i ja m’imaginava que una reforma podria ser massa costosa per dur-la a terme. Per aquest motiu, enlloc de llençar-me de cap amb una opció, vaig contemplar-ne dues paral·lelament. La primera era la venda del pis per adquirir-ne jo un al barri on ja portava 14 anys vivint. Tanmateix, de seguida em vaig adonar que l’opció de vendre per tornar a comprar no era gens bona perquè implicava perdre molts diners i energia. Diners perquè un cop pagada l’agència immobiliària per vendre el pis i els impostos, amb el que treia del pis dels pares amb prou feines hagués pogut comprar al Poblenou res que no fos tan gran com una capça de mistos. I de pisos en vaig visitar suficients per sortir-ne i acabar pensant que la millor opció de totes seria poder arreglar Bonavista. Tanmateix com tot era una qüestió de pressupost. No em volia arriscar a demanar un crèdit hipotecari massa elevat per por de quedar-me sense feina i acabar perdent el pis que com tots sabem és una gran garantia de pau i tranquil·litat.
D’empreses de reformes en van passar vàries per Bonavista però totes pecaven de supèrbia si em permeteu la franquesa. Supèrbia perquè et volen encolomar elements innecessaris o tirar parets per crear espais com ells pensen que han de ser segons les últimes tendències en decoració. La primera empresa que vaig contactar va ser Fustadojo. El matrimoni que la porta semblava força maco però després de diverses xerrades amb la patrona ja vaig veure que no anàvem per bon camí. Enlloc de trobar solucions fàcils per aprofitar la distribució de la casa, Fustadojo buscava solucions cares pels petits problemes. Per exemple, vaig decidir ubicar el meu dormitori en una zona de pas per ser el lloc més il·luminat i espaiós de la casa però no tenir el soroll del carrer Bonavista per la nit. En principi hi va estar d’acord —penseu que amb els interioristes acabareu sempre negociant amb ells com ha de ser casa vostra— però assegurava que aquest espai diàfan que volia jo s’havia de mig tancar amb una paret de vidre. I aquesta no va ser la pitjor atzagaiada que vaig sentir. Quan jo encara estava rumiant què posar a cada habitació, la patrona de l’empresa només em parlava d’elements decoratius. Va insinuar que potser em posaria un jardí japonès a l’entrada! Un jardí japonès per l’amor de Déu! De què serveix? Vaig intentar fer-li entendre que a mi el que em calia era que em posessin els espais a to i que ja decoraria jo la casa com em semblés. Però res. Seguia amb la seva. Volia buscar-me un banc de vímet per l’entrada per donar un aspecte més de platja al pis. Jo ja començava a tenir clar que amb els elements decoratius que a mi no em calien jo acabaria tenint una factura que no podria.
Teníem visita el 28 de desembre per parlar del projecte de reforma però la patrona la va anul·lar poc abans. Tot van ser excuses per trobar un altre moment. Probablement ja va veure que no em podria encolomar segons què i no li va interessar la feina.
Però Fustadojo no va ser la única empresa que em va deixar penjada ni molt menys. Després de parlar amb sis d’elles vaig arribar a la conclusió que els que porten aquest tipus d’empreses són com els artistes que no poden treballar si no estan inspirats o si l’espai no els inspira prou.
Del Facebook del Poblenou em va venir recomanat un noi força jove que de ben segur hagués fet una reforma espectacular però que no vaig contractar perquè quan li vaig dir el pressupost que tenia em va dir que no li hauria d’haver dit perquè el condicionaria. I és clar, jo no vaig voler que ell em condicionés amb mals de cap per finançar una obra que em podria quedar massa gran.
Quan ja estava a punt de deixar-me d’històries i contractar per separat tots els especialistes vaig ensopegar amb una empresa que es diu Crea Projects. L’home que es va plantar a Bonavista a parlar del que jo volia fer em va semblar una persona sensata. Va notar de seguida el meu esperit pràctic i tot i insistir en tirar un envà per fer-me una sala enorme quan li vaig dir que volia la distribució actual no va insistir. Al cap i a la fi jo tenia un pressupost molt just.
Crea projects em va demanar avançar dos mil euros per la compra de material d’obra que volien pujar al pis el 21 de febrer. No hi vaig tenir cap inconvenient tot i que de sobrada de diners en aquells moments no hi anava pas gens. No obstant la sorpresa va ser però meva quan vaig passar a inspeccionar el pis i em vaig trobar que ja havien repicat i llençat part de la cuina i part del bany. Com us podeu imaginar se’m van posar els pèls de punta perquè jo en aquell moment encara no tenia el crèdit hipotecari per reforma que havia demanat al banc i si fallava poca cosa podia fer amb un pis sense cuina ni bany. Llogar-lo ni de bon tros! Malauradament el primer dia ja hi va haver un problema. Els operaris van marxar de Bonavista sense posar massa atenció i no van veure que una antiga aixeta del que era el bany perdia aigua. Tot i avisar al patró de Crea Projects i anar a buscar un tap per segellar l’aixeta el mal ja estava fet perquè la fuita va provocar una taca al bany del veí.
Això em va deixar mal cos i va ser simptomàtic del que aniria passant després. Entrava al pis i per exemple havien quedat llums encesos perquè el material per treballar l’havien deixat sobre un interruptor que no es podia apagar. Més endavant un divendres vaig arribar a Bonavista passades les set de la tarda i em vaig trobar tres operaris bevent cervesa i fumant a casa meva. L’alcohol en horari laboral està renyit amb el treballar bé i el fum i les burilles de cigarreta escampades pel terra del que seria la meva futura casa em sobraven. De fet està prohibit fumar en obres però jo vaig haver de veure vàries vegades com els treballadors es passaven la normativa pel forro.
Vaig avisar al patró de Crea Projects però sense insistir perquè els dibuixos del disseny del bany i la cuina i la rapidesa amb que avançaven les obres em feien tan feliç que el meu cervell esborrava tot allò que de fet no hauria d’haver permès en cap moment.
Recordo una ocasió en què un dels paletes va escopir al terra de casa meva davant meu. Vaig començar a dubtar seriosament de la capacitat de l’empresa de fer les coses bé contractant un personal tan poc fi.
Abans de setmana santa, un dels socis de Crea projects em va dir que acabarien Bonavista abans del que tenien previst. Vaig demanar si podia planificar el trasllat per finals de maig doncs em calia avisar al propietari del pis de lloguer on vivia de que marxava i s’acabava el contracte. El Jaume em va assegurar que tot estaria acabat.
No obstant per setmana santa les coses es van començar a tòrcer encara més. Els obrers van començar a trencar coses com un vidre del finestral, el sòcol d’una de les habitacions que no s’ha tornat a posar perquè segons el cap de reformes “no estava previst”, el pom centenari de la porta que havia sobreviscut de tot menys aquestes obres i peces del terra hidràulic. El pom i les rajoles em van fer mal. Les peces del terra hidràulic trinxades no ho haguessin estat mai si els operaris haguessin protegit el terra en treballar. Ara no el puc recuperar i les peces trencades, trencades estan. També és cert que el cap de reformes ha fet molt que en un principi no estava previst i el resultat del pis ha estat més espectacular del que em pensava amb el pressupost just. De tota manera des de l’abril fins al trasllat el modus operandi de Crea Projects m’ha fet una mica de por.
Darrerament quan havia de parlar amb el cap d’obres no podia per temes diversos. La finalització de la instal·lació elèctrica es va retardar per manca de temps per quedar amb el cap i aclarir diversos temes i perquè es va comprar el material just i es va haver de tornar a demanar.
El divendres 27, un dia abans del trasllat, jo hagués pogut plorar tot el dia. Després de prometre que el pis estaria acabat per finals de maig, el 27 encara estava brut, inacabat i ple de material. Sortosament van venir dos amics a ajudar-me amb la mudança i tres membres de la meva família propera. Perquè a Bonavista no només s’hi havien de posar els mobles i les caixes sinó que s’havia de netejar el que no s’havia pogut netejar abans perquè l’empresa no va complir els terminis.
Dubto que totes les empreses treballin igual. Els operaris de Crea Projects em van deixar taques de pintura per tot arreu, les peces trencades i el sòcol desenganxat a diverses habitacions. Vaig entrar amb la instal·lació elèctrica sense acabar i amb la confiança en Crea Projects un pèl tocada.
De ben segur l’empresa es posa en vint mil projecte alhora i contracta personal com sigui per avançar les obres i seguir agafant nous projectes. Però un cop pagada la major part del projecte els treballs s’alenteixen.
Just un dissabte després del trasllat jo vaig arribar a casa a les deu del vespre i a casa no hi havia electricitat. No sabia què fer ni a qui trucar. Havien saltat els ploms però després d’haver-ho desconnectat tot un dels diferencials seguia sense poder pujar. Vaig haver de trucar un electricista d’emergència que em va fer pagar 275,88 euros per reemplaçar un general. Evidentment la factura la he reclamada diverses vegades al cap d’obres. Em va prometre un cop més que abonaria l’import aquella mateixa setmana del tall de subministrament. Però el dissabte 11 jo seguia sense l’ingrés que es va fer finalment el 13 de juny. Just un dia després de l’ensurt amb l’electricitat vaig notar al bany una taca enorme. La vaig passar per foto al cap d’obres i el paleta va venir a inspeccionar el que passava. Va ser molt sincer quan va dir que ell havia advertit al cap d’obres que el baixant estava malament i tenia un forat, però es va mig tapar el forat i es va prosseguir l’obra del bany.
Vaig sentir una vergonya immensa en trucar a l’administrador i explicar-li el problema. Ell mateix em va dir que una empresa de professionals no tapa uns baixants que estan malament sinó que avisa per reparar-los abans de continuar l’obra. Però és clar, l’administrador tampoc és parcial perquè afavoreix l’empresa de reformes que treballa amb ell. No sé a qui m’he de creure però si realment són els baixants potser hagués estat bé arreglar-los quan estava el pis de cap per avall i no ara que hi visc. S’hauria d’haver avisat en el moment en què es va descobrir el forat al baixant. Jo m’hagués estalviat molts problemes que tindré ara.
Amb tota sinceritat Crea Projects és una empresa genial per dissenyar els espais i treure el màxim partit d’ells. A nivell d’idees són altament competents però sí que han fallat a última hora en el seguiment dels treballs de reformes i en el termini per completar la feina. Probablement perquè estan posats en massa projectes i no arriben a tot arreu i el meu no era el projecte amb què han guanyat més diners, això estpa clar. Òbviament no puc comparar-los a ells amb altres empreses perquè només he treballat amb ells. I si bé dos mesos abans d’entrar a Bonavista vaig pensar que en un futur voldria arreglar una cosa o una altra, la veritat és que he acabat com la majoria que ja té experiència en aquest camp, força farta de les obres a casa. Deixaré doncs les idees d’obrir espais de ventilació per si algun dia torno a estar d’humor. De moment em dedicaré a fruir de tot com ha quedat i de fer jo mateixa quatre coses que em vegi capaç d’arreglar amb l’ajut de sant google i els tutorials d’internet. Ara entenc perquè tanta gent s’hi posa un cop a la vida i no s’hi atreveix més. Com diu el refrany castellà “una vez y no más como santo Tomás”.
El naixement de la BBC i les cases de propietat angleses.
Escric el blog en diumenge, just una setmana i un dia després del meu trasllat que ha estat precedit d’un seguit de fets que han capgirat la meva vida en un moment en que el canvi de barri ja me l’hagués regirat prou. La primera setmana a Bonavista ha estat marcada per un no poder trobar descans perquè el pis no estava acabat tal i com havien promès els de Crea Projects. Això ha volgut dir que jo he hagut de sacrificar les meves hores de descans després d’un enrenou considerable per deixar entrar els obrers per acabar la feina pendent. I el dissabte, primer dia en què pensava fer un mos de la meva futura vida i rutina, resulta que en arribar a casa no tenia electricitat i vaig haver de trucar el servei d’emergències que va venir a les dotze i va marxar del meu pis a dos quarts de dues.
Cansada i esgotada físicament i emocionalment aquest diumenge per la tarda vaig fer el que ja somniava feia temps poder fer. Asseurem a la sala d’estar a amarar-me una mica de la història del Regne Unit, un país que em fascina d’una manera que no puc explicar però que em fa respecte alhora.
Avui vull escriure sobre dos productes de la cultura britànica que jo associo directament al país i que per a mi han modelat des de fa anys la manera que tinc de veure aquest país tan distant però tan vinculat a la nostra vella Europa.
Començo per la història de la primera retransmissió de ràdio a escala mundial que es va fer des d’Anglaterra, més concretament des de Chelmsford a Essex. La retransmissió es va fer en un edifici modest anomenat Marconi Works i per a la gran ocasió es va convidar ni més ni menys que a la millor cantant d’òpera del món del moment, l’australiana Nellie Melba. Era el juny del 1920 i la tecnologia de la radiofonia no era coneguda per tothom. Així és que quan l’enginyer que va muntar el sarau li va explicar a la diva que la seva veu aniria a parar a una torre de 137,16 metres d’alçada, la cantant va respondre esperitada que si pensava que ella pujaria allà dalt de la torre a cantar, ja s’ho podia treure del cap.
El concert de mitja hora es va retransmetre a partir de les 19:10 de la tarda i Nelli Melba va cantar en anglès, en italià i en francès i la seva veu va sonar alta i clara a Anglaterra, a París, Madrid i Berlin.
Però des d’aquell primer esdeveniment radiofònic fins que les retransmissions es van convertir en quelcom regular encara va passar força temps. El 1922 es van començar a escriure els guions dels programes radiofònics al municipi de Writtle, també a Essex i es feien sota la direcció d’un ex-enginyer de la RAF anomenat Capità Peter Eckersley. Cada dimarts per la nit es retransmetia un programa de mitja hora en què es posaven cançons i es llegien obres de teatre. També es feien paròdies de les prediccions meteorològiques. El que va començar sent un programa d’entreteniment va acabar sent una exhibició del narcisisme d’Eckersley que en una ocasió va ser capaç de prometre mitja hora d’opera i va acabar defraudant el seu públic i cantant ell mateix les àries promeses. No cal ni dir que el timpà dels pobres aficionats a la radio en va quedar tocat.
Tot va acabar quan el que coneixem avui dia com la BBC, i que jo considero un dels més grans assoliments d’aquest país, va ser fundada el 14 de novembre del 1922. Com a director general es va escollir l’escocès John Reith, un paio alt com un sant pau i amb una cicatriu impressionant que li travessava una galta. Reith era un purità convençut i considerava que la radio havia de servir com a mitjà educatiu i de difusió de la informació i la cultura. Eckersley va trobar un nou lloc en la nova etapa de la radiofonia anglesa perquè Reith el va anomenar enginyer en cap. No obstant, la bona vida no li va durar gaire a Eckersley perquè quan es va divorciar, Reith el va despatxar. Les separacions i divorcis mai han estat ben vistes pels puritans i conservadors, ja se sap…
Però la BBC ja estava consolidada i com ja sabeu va créixer fins a convertir-se en una de les millors emissores. Els reportatges i documentals de la BBC destaquen pel seu rigor científic acompanyat per la seva amenitat. I si us agrada el món dels animals no us podeu perdre el BBC earth amb curiositats sobre el regne animal que mai haguéssiu imaginat.
I de la BBC passo ara a quelcom que també em sembla una marca d’identitat dels anglesos: les seves casetes unifamiliars amb jardí. Similars totes elles però amb un tret distintiu per cadascuna. I sabeu a qui li hem de donar gràcies per elles? Doncs ni més ni menys que a un adolescent que es deia Frank Taylor.
Resulta que als seus setze anys Frank Taylor es va dirigir al director del banc de Blackpool i li va demanar un préstec de 400 lliures per construir dues cases, una pels seus pares i una pel seu oncle. I sembla que l’adolescent decidit va tenir èxit perquè el banc li va deixar els diners i ell es va posar a aprendre tot el que calia saber per construir la seva pròpia casa. Des de posar les totxanes fins a fer els marcs de les finestres. Doncs quan el 347 i 349 de Central Drive a Blackpool encara no tenien ni el sostre, els vianants es paraven per demanar-li al noi que els vengués la casa. I finalment no va poder resistir la temptació i va vendre cadascuna de les dues cases per 1.000 lliures. Llavors se li va acudir al jove emprenedor si potser el negoci de la construcció no podria portar diners. Així és que de nou es va posar a buscar terreny per construir cases. Tanmateix com a adolescent ell no podia comprar terreny, així és que per a fer-ho legal tot va demanar al seu oncle Jack Woodrow que s’associés amb ell i d’aquí en va néixer “Taylor and Woodrow property developers”. Aquest parell d’emprenedors van endegar el negoci que els faria rics perquè el que llavors era Primer Ministre Lloyd George somniava en construir cases públiques pels herois de la guerra però faltaven diners i els seus projectes no avançaven.
Taylor and Woodrow va construir quatre milions de cases en vint anys i van canviar el paisatge de moltes viles i ciutats a Anglaterra i les van convertir en allò que ens ve al cap quan hi pensem, vaja, si més no a mi…
Fins aquí per aquest dijous de calor intensa. Molt bona setmana a tots!
Per qui està pensada Barcelona?
Just ara fa uns dies al Facebook de Vila de Gràcia un dels membres va publicar una foto d’un rètol enganxat a una taula que incloc com a foto d’avui i en què es deia que només se servia per a menjars. El local en qüestió és un dels molts de la Plaça de la Vila i el que passa és que a partir de les sis de la tarda un no s’hi pot asseure a prendre un cafè. El rètol va ser motiu de controvèrsia al grup. Mentre uns deien que era lògic que els bars i restaurants preferissin els clients estrangers que sopen d’hora i poden fer caixa als d’aquí que prenem un cafè, petem la xerrada i ja està, altres defenien que la nostra pròpia ciutat s’ha convertit en un indret hostil pels d’aquí. Què poc recorden ja els del sector de l’hostaleria la injecció d’ajuts per a la seva supervivència durant la pandèmia, i com ens demanaven als ciutadans que hi anéssim a consumir. Gràcia a l’igual que altres indrets de moda com la Rambla del Poblenou, s’han convertit en zones d’entreteniment turístic i jo també m’he trobat alguna vegada que m’han discriminat per no ser turista.
El dissabte mateix. Resulta que em calia dur dos mobles petits del pis del Poblenou al de Gràcia al meu. Per no complicar-me la vida i anar per feina, volia demanar un monovolum. Un monovolum és un taxi amb cabuda per unes sis persones que he fet servir alguna vegada per transportar mobles o la meva bicicleta el dia que vaig punxar la roda al mig de la Diagonal lluny tan de Gràcia com del Poblenou. Doncs bé, a Urban taxi ja no hi vaig voler trucar perquè el servei és tan nefast que en comptes de dir-te de seguida si hi ha algun taxi amb disponibilitat et fan esperar per dir-te potser en uns vint minuts que no hi ha cap taxi per fer el recorregut necessari. Però d’empreses d’aquest ram n’hi ha muntanyes i per tant vaig començar a marcar els suggeriments que em sortien al google. La resposta sempre era que el dia era complicat, que de monovolums no en tenen gaires i estaven tots enfeinats.
Com que prop d’on visc hi ha dues parades de taxi, finalment vaig decidir anar a la recerca i captura de taxi personalment. Davant de l’hotel Ilunion en vaig veure un que acabava d’arribar carregat de passatgers. Quan ja havien sortit del taxi li vaig explicar al taxista en què consistiria la carrera i em va contestar de seguida que no l’interessava perquè només portava estrangers dels hotels a l’aeroport. Vaig demanar un company aparcat a l’altra banda i em va respondre que ho sentia molt però que el dissabte era un bon dia pel taxi i per tant no els calia fer transport de persones amb mobiliari.
L’amic amb què anava i jo vam finalment comprovat si els dos mobles no em cabrien al cotxe. Ben mirat el taxi em costaria més que la gasolina i l’aparcament a Gràcia per descarregar. Quan ja estàvem davant del meu cotxe vam veure aparcat a una cantonada un altre vehicle taxi monovolum i el meu amic va anar a preguntar si ens portaria a Gràcia. Ens va dir que esperessim una mitja hora que en aquells moments estava ocupat – encara és hora que esbrinem amb què estava ocupat— i després de l’experiència tan fructífera vam agafar el meu cotxe i vam portar els mobles amb el meu Peugeot sense cap més problema.
Durant el trajecte el meu amic va queixar-se perquè tots els taxistes havien preferit portar turistes amunt i avall que no pas prestar-nos a nosaltres habitants de Barcelona un servei. Com diria un dels meus cosins, l’home té una molt bona mala memòria. De la pandèmia i de que els comerços i establiments van viure gràcies al nostre consum no se’n recorda ningú ja. I la veritat és que potser de vegades hauríem de saber fer el buit a tots aquests establiments que discriminen els d’aquí. Algú s’ha parat a pensar el guany que representa per un bar fer dos cafès? Els cobren a 1,50 i potser tenen un preu de trenta cèntims! Per compensar la frustració i aprofitant que m’havia estalviat mínim 15 euros per un viatge que vaig poder fer jo tranquil·lament amb el meu cotxe, després de descarregar els mobles i els llibres al meu pis de Gràcia, vam tornar al Poblenou i vam anar a fer una cervesa a un local on sempre anem. El bar el porta un matrimoni xinès i no té cap encant especial però està ben ubicat, els banys sempre estan nets i el preu per la cervesa o el menjar està molt bé. Vam prendre unes cerveses i vam fer dues tapes. Crec que de tant en tant també hem de premiar els establiments d’aquí on ens tracten bé i accepten que sovint la nostra consumició sigui només un cafè o una cervesa. Jo acabaré sent fidel als llocs on no se’m pren el pèl amb preus desmesurats i sobre tot on no em discriminen per no ser turista. No pot ser que pagant els impostos que paguem els barcelonins per tot, ara no puguem ni gaudir de la nostra ciutat. I de vegades es fa dificilíssim perquè a Gràcia mateix el Facebook va ple de fotografies de containers a petar i bosses d’escombraries al voltant d’aquests. Recordo que quan vaig anar al Caire em va sorprendre que prop del Sheraton, un dels hotels més cars de la ciutat, hi hagués tantes escombraries apilades al carrer. Doncs ara aquella brutícia ens ha arribat aquí perquè és més que obvi que no passen a recollir prou sovint. I no serà que no paguem suficient! Per això em demano si la nostra ciutat a la que m’estimo tantíssim no s’ha convertit en un lloc on poden gaudir els turistes. Passarà això també a altres ciutats?
Problemes de la societat actual: la generació de vidre.
Ara farà potser una setmana, vaig llegir un article molt interessant que van publicar a la pàgina de Facebook “docents de Catalunya”. L’article parlava de la generació “de cristal” o també anomenada de “blanditos” que es refereixals joves que tenen ara de deu a vint anys. El que deia el text és que hem pujat una generació de nanos a qui hem volgut estalviar tant alguns aspectes desagradables de la vida que no han après a fer front a les adversitats, ni tan sols les més insignificants. Això ha estat recolzat des de fa anys per uns psicòlegs que ens han parlat d’uns grans traumes que podem generar al nens si no fem tot el que ells volen. El resultat d’això és una colla d’infants i joves que no saben com menjar-se la seva frustració perquè els hi hem evitat la frustració i l’avorriment. A casa aquesta generació ha après que els pares treballen per donar-los a ells tot el que els cal i més quan ells volen. Molts pares no han sabut lluitar amb els seus fills i ensenyar-los que hi ha límits perquè en un principi és més fàcil aviciar els nens i que et facin bona cara que aguantar les seves enrabiades. Però el resultat és que hi ha una bona part dels adolescents i joves d’avui que són uns dèspotes i que tenen assumit que la societat els ha de fer favors contínuament i els ha d’oferir una feina que els auto realitzi i els diverteixi, proporcionant-los a més un sou de collons per tal de no haver-se d’estar de cap dels seus capricis. I el problema és que hi ha una competitivitat enorme i que pot molt ben ser que aquests joves no aconsegueixin a mitjà termini accedir a una feina que els diverteixi. O potser en el pitjor dels casos no ho aconsegueixin mai. I per cert, qui ha dit que la feina ha de ser entretinguda? És obvi que tots treballem millor si ens agrada el que fem però dubto molt que la majoria vagi a treballar cada matí amb la motivació al màxim. Senzillament tots penquem perquè d’alguna cosa hem de viure.
Des del punt de vista dels docents, el fet d’haver pujat els nens amb la idea que no es poden avorrir ni frustrar i que la classe ha de ser entretinguda, ha implicat que de vegades les escoles s’han convertit en un parc d’atraccions. O si més no això creuen alguns experts. La gamificació, terme que ha passat al nostre idioma de l’anglès “game” que vol dir joc, ha significat que s’ha substituït sovint l’esforç de l’alumne per assolir uns coneixements per un premi que és el joc. Aprendre no sempre es fa jugant. O t’asseus a fer-te entrar les declinacions al cap o per més jocs que es facin a classe no quedaran gravades al cervell sense més. Per a mi com a docent el joc a classe ha de servir per repassar els continguts donats per exemple i és positiu perquè genera una competitivitat entre els aprenents que els fa estar més atents.
El dimarts passat dia de la dona van faltar molts alumnes per reivindicar el dia de la dona dormint fins a les tantes i sense anar a la manifestació. Els quatre que van venir em van fer arribar el seu disgust perquè al centre on treballo, segons ells, els professors ens hem entestat en fer-los aprendre jugant. I no és que jo no vulgui fer un joc mai però no el vull fer sempre cosa que sembla diametralment oposada a la idea general de l’aprenentatge que circula avui dia.
Com que l’alumnat cada cop té coneixements més bàsics i una atenció limitada, nosaltres hem de fer-los jugar per tal que no els traumatitzi venir al centre i evitar l’absentisme. Ja em direu quin joc es pot inventar una professora de comptabilitat o de gestió del transport!
Fa poc va haver-hi enrenou dins el món educatiu perquè segons la nova nomenclatura, ara ja no es pot dir que un alumne o alumna està suspès o suspesa sinó que s’ha de dir que està “en procés d’assoliment dels coneixements”. Quin eufemisme més ruc per favor! El mateix Antoni Basses va escriure un article d’opinió sobre el que implicava “estalviar” a l’alumnat el seu propi fracàs.
I arriba ara el següent gran repte pels docents, l’ABP, l’aprenentatge basat en problemes o projectes que segons els més progressistes és la bicoca. El plantejament està bé, el grup classe pot buscar un problema que creu que hi hagi a la societat i ha d’intentar solucionar-lo amb un projecte. L’ABP si es vol implementar bé comporta moltes hores de classe invertides en el projecte i té un perill imminent: que hi haurà alumnes que no faran res i d’altres que faran la feina de la majoria.
Quan vaig fer el curs d’ABP obligatori pel centre l’any passat resulta que ja ens van avisar que per anar bé hi hauria una auto avaluació de l’alumnat, una avaluació del mateix alumnat cap als companys de projecte i per últim una avaluació del professor i a poder ser un examen. O sigui que ens passem tant temps avaluant com treballant a classe.
Aquest any he vist clar que les ABPs poden estar bé però amb una justa mesura i que si a l’alumnat se l’atipa de projectes, també perd ràpidament l’interès. A més, en algun moment s’han d’impartir els continguts.
A mi em sembla que per desgràcia les anomenades “metodologies actives” només serveixen per “camuflar” un fracàs educatiu que porten els nanos des de la ESO. Es permet que vagin passant de curs en curs amb els coneixements mínims i finalment arriben a batxillerat o a un grau mig o superior sense base i el que encara és pitjor sense un hàbit d’estudi i d’esforç.
No estranya que aquesta setmana, després que al centre ens hagin intentat “entaforar” una formació en ABP en mig de la segona avaluació, uns quants dels meus companys hagin començat a dir entre nosaltres el que pensem de la realitat de l’aprenentatge per projectes. Útil sí però només segons com i quan i no amb exageració.
Prou amoïnada estic intentant imaginar com dinamitzar les meves classes però transmetent els continguts necessaris quan el meu primer competidor és el mòbil que porta l’alumnat a classe. M’escolten només un 30% del que m’haurien d’escoltar per retenir una part dels coneixements que intento fer-los arribar a classe.
Crec que de cara a tenir més èxit amb el que faig a classe no hauria d’incrementar el nombre de projectes que faig amb els alumnes sinó aconseguir captar la seva atenció encara que fos explicant històries com ho feia un dels meus millors professors d’alemany en Wolfgang Eisenhut. Ell és qui em va fer veure que per ser professor cal de vegades ser actor.
Serà imprescindible buscar noves formes per tal que reorganitzar el caos educatiu establert. Potser seria millor treballar menys amb tecnologia i més amb llibres i lectures per millorar la comprensió lectora.
Com va dir una companya meva de feina tot esmorzant la setmana passada, no és bo que adaptem els temaris al que interessa a l’alumnat. A massa d’ells probablement només els motiven els vídeo-jocs, els “botellones” i com convertir-se en “influencer” i guanyar diners sense fer grans esforços. Però el que requereix el món actual són uns coneixements bàsics que poden ser avorrits però són necessaris. A veure qui no s’ha avorrit mai a alguna classe i se l’ha passada fent volar la fantasia?
Soc retrògrada? No en tot. Però en educació com en ecologia penso que malauradament per anar endavant hauríem de fer passes enrere i estic veient que no estic sola amb el que penso…
Malvestats de l’Ajuntament. El cas de les colonies de gats.
Fa només dos dies a Gats de Gràcia s’hi va publicar un post dient que l’Ajuntament havia demolit sense avisar i en només tres dies la colònia de gats de E. Terrades. Em va alarmar el fet perquè sempre he suposat que l’Ajuntament ha de comunicar una acció d’aquestes als afectats abans de fer-hi entrar les màquines i destruir la llar dels gats. Com que no entenia què passava vaig contactar amb una voluntària de l’associació Gats de Gràcia i li vaig preguntar què en sabia. Em va esclafar el cor assabentar-me que no els havien dit res i havien enderrocat els murs de la colònia deixant els gats desprotegits i desorientats i tombant en algun lloc proper sense saber on anar. Aquest no ha estat un fet aïllat. Just fa un any l’Ajuntament meravellós que tenim va procedir d’igual manera amb la colònia que estava situada al carrer Granollers, prop del carrer de les Bugaderes. En aquella ocasió va haver de donar l’avís a la protectora una de les alimentadores que havia anat a portar el menjar i s’havia trobat les màquines. Va ser un drama. La majoria de gats es van perdre i els voluntaris de la protectora després de posar moltes hores i esforç només en van poder recuperar nou. Sense saber on portar els gats finalment es va decidir que podien estar al viver de Tres Pins a Montjuic on els animalons van quedar tancats en una horrible gàbia sense l’espai vital pel que estaven acostumats a moure’s. Un any ha trigat la protectora Gats de Gràcia en trobar un lloc digne per a ells i ara estan a la colònia de Schönberg que queda prop del Parc Güell. Però quan de temps s’hi podran quedar? Sembla que l’Ajuntament no comunica cap decisió important als afectats. Els gats o els ciutadans que treballen a la protectora no li semblen importants i tira pel dret. Això passa però en un moment en què s’ha aprovat finalment aquí a Espanya la llei el benestar animal gràcies a la qual les mascotes són considerades per fi membres de la família. El nou codi preveu sortosament càstigs pels propietaris d’animals de companyia que els abandonin o maltractin. I ja era hora perquè com sempre anem a la cua d’Europa amb el tema. Els primers en legislar van ser els britànics. El 1979 els anglesos van fer constar que era absolutament necessari que els propietaris de mascotes poguessin garantir la seva alimentació, benestar, salut i comoditat. Aquesta darrera és molt important perquè implica que un animal ha de poder estar confortable allà on sigui. El maltractar un animal comporta multes o fins i tot un possible càstig de presó i no n’hi ha per menys.
Alemanya també és amant dels animals i ho ha demostrat amb una legislació que castiga les persones que fan mal als animals amb fins a tres anys de presó. A Suïssa els animals tenen un advocat assignat per l’estat en cas que s’hagi de jutjar al propietari per negligència de la seva mascota. França i Itàlia també són països on la llei protegeix els animals. I aquí què passa? Doncs en primer lloc que hi ha molt poc control sobre qui compra o adopta una mascota. Un animal és un esser viu carregat de sensibilitat i emocions i capaç de sentir goig o sofriment i per tant s’ha de garantir que no vagi a parar a mans de forassenyats o persones amb trastorns mentals diversos. Quantes famílies espanyoles abandonen el gos quan el cadell ha crescut i no saben que fer-ne per vacances? A mi encara em fa saltar les llàgrimes aquell famós anunci de “ell no ho faria!” qui no el recorda? Aquí no s’ha de passar cap test psicològic per tenir un animal i després la conseqüència la paguen les bestioles que no en tenen cap culpa.
Recordo que un dels meus dos professors d’autoescola em va dir que havien tingut un gat a casa però un dia va esgarrapar la seva filla. El home va agafar el gat, el va apallissar i el va abandonar al bosc. Jo vaig haver d’acabar la classe de conducció com vaig poder però no vaig tornar a tenir ganes de tenir res a veure amb un individu tan cruel. La nostra capacitat d’estimar els animals diu molt de com som com a persones.
De fet jo aniria més lluny i diria que abans de comprar o adoptar un animal, aquesta mascota ha de tenir uns padrins legals que se’n facin càrrec en cas que el propietari o propietària no pugui.
Quan estava pensant adoptar en Safrà i encara no sabia que seria ell a qui aniria a buscar, mirava cada dia la pàgina de Gats de Gràcia per llegir la descripció del caràcter dels gats. El que llavors era el cuidador de la meva mare em va dir que m’estava rumiant molt adoptar un gat i em va demanar per quin motiu em costava tant. Li vaig respondre que una mascota era una responsabilitat més gran que casar-se. Si et cases i el matrimoni no va bé sempre et pots divorciar i la parella és adulta i autosuficient i seguirà la seva vida. En canvi quan adoptes un animal ho fas per la resta de la vida i és una decisió que no es pot prendre a la lleugera. La mare va estar molt contenta quan vaig adoptar el Safrà i després també li va agradar que adoptés el Sugus per millorar el benestar del Safrà i el meu de retruc.
I tornant al tema de les llibertats dels animals em pregunto si el que ha fet l’Ajuntament no és directament denunciable perquè és un maltractament animal intencionat i evitable.
A Roma els gats tenen un propi santuari a les ruïnes romanes de Largo di Torre Argentina. Ja ho vaig esmentar quan vaig escriure el post sobre els gats i el seu vincle amb els humans. Els ciutadans de la meravellosa ciutat van a portar menjar als peluts perquè consideren que van salvar Roma de la pestilència. Per quin motiu no podem ser nosaltres així? I per què ens havia de tocar un Ajuntament tan cruel i sense escrúpols?
Fa un temps Ada Colau demanava als ciutadans que adoptéssim gossos. Ara n’ha prohibit l’entrada a la majoria de parcs. Si tingués una mica de seny sabria que els animals necessiten sortir a esbargir-se.
Malauradament que està de moda imposar el despotisme i la tirania. Ho hem vist les darreres setmanes amb decisions preses sense debat des del departament d’ensenyament. I l’Ajuntament, tot i que no és res sense el vot dels ciutadans, porta a terme accions com la destrucció de les colònies de gats sense que hagin d’avisar en cap moment. Sembla lògic doncs que no ens hagi d’estranyar que un Putin rus, armat fins a les dents i amb el recolzament de prou homes de negocis rics a Rússia i una vasta població manipulada, hagi decidit envair Ucraïna i entrar en guerra sense diàleg i amb un pretext inversemblant. Tothom que conegui com actua sap perfectament que ell és el primer nazi d’Europa i que no cal esgrimir que Ucraïna estigui controlada per nazis i drogoaddictes. El president del país envaït és un president electe i el govern d’Ucraïna no té res de manipulador com els nazis.
I era inevitable que d’un tema passés a l’altre perquè quan la injustícia esdevé el pa nostre de cada dia, la desobediència es converteix en una obligació. Com ho és també per nosaltres plantar cara als actes de crueltat de la mena que siguin.
Jo soc per naturalesa pacífica però el que tinc clar és que de vegades cal aturar els peus als que estan per sobre. A Rússia caldrà que els russos surtin a defensar que no estan d’acord amb la invasió a Ucraïna i a Europa ens caldrà aplegar forces i prestar un ajut a un país que tot i no estar a l’ OTAN mereix que se’l protegeixi d’algú que ha demostrat una supèrbia digna de Hitler. No ens calen dictadors ni tirans. Ens cal el que els alemanys anomenen “Zivilcourage”, la valentia dels ciutadans, per tal de no abaixar el cap i permetre que facin de nosaltres el que volen. A petita o gran escala cal plantar cara a les injustícies.
Segueixo les notícies sobre Ucraïna al canal català però també a la televisió alemanya i a la d’Ucraïna. És més que obvi que Putin està aprofitant la feblesa d’Europa amb una Anglaterra malmesa pel Brèxit i una Alemanya amb un govern per consolidar. Si ja s’ha atrevit a exigir que Suència i Finlàndia no entrin a la OTAN qui no ens garanteix que no les vol engolir també?
Quelcom està passant des de fa un temps. La decència dels polítics i les administracions ha desaparegut del tot i em sento, com d’altres, cada cop més enrabiada i vulnerable. Potser necessitem tots més ràbia encara per fer esclatar l’olla i acabar sortint al carrer a canviar l’ordre de les coses.
Us deixo amb una imatge del Safrà i el Sugus, que m’han convertit en una amant incondicional d’aquests petits felins que ens mantenen la casa i la ciutat neta de plagues i a més són uns animals de companyia fabulosos.
Madurem els humans? l’exemple de la picabaralla entre Lituània i la Xina.
Sovint em pregunto si els humans som o no capaços d’aprendre. Em sembla a mi que pares i mares intenten inculcar una escala de valors als fills que després no es posa en pràctica a més altes esferes. Deixeu que m’expliqui millor. Recordo de petita que quan alguna companya de classe s’enfadava amb una altra, la primera demanava a les seves amistats que no parlessin amb la nena que les havia molestat. Els grans entenien que aquest comportament era propi dels infants i si s’adonaven del que passava, alliçonaven els nens i demanaven el que fessin les paus i intentessin no fer-se la punyeta. I com que érem petits, doncs ens ho empassàvem o no i a callar.
I ara que ja tinc una edat miro les notícies i m’adono que els adults no deixen mai de comportar-se com a criatures amb una gran diferència: que els majors d’edat si entren als governs poden portar conflictes internacionals.
Un exemple de la sobirana tonteria generalitzada dels governs és el conflicte diplomàtic entre la Xina i Lituània del que aquí no en sabem gairebé res perquè òbviament Russa i Ucraïna ara són un punt calent al planeta. Resulta que a Lituània se’ls va acudir obrir una representació de Taiwan al seu país i els xinesos no volen reconèixer la autonomia de Taiwan ja que la consideren un apèndix seu. En adonar-se de l’apertura d’aquesta seu representativa de la illa asiàtica a Lituània, el govern xinès va amenaçar amb blocar les importacions lituanes a la Xina i de fet del sis de desembre el Tagesschau ja informava de que els contenidors de cervesa lituana que havien d’entregar-se al gegant de l’Àsia estaven retinguts a Lituània perquè Xina havia cancel·lat les comandes. En aquell moment la gran república ja havia començat a retirar dels supermercats la cervesa d’aquest petit país. El Tagesschau és el telenotícies del canal 1 d’Alemanya.
El conflicte no es va resoldre ni molt menys perquè si bé la no exportació de cervesa era quelcom amb què Lituània podia sobreviure, la Xina va decidir picar per on més mal feia. Les exportacions del país bàltic a la Xina només representen un u per cent amb la qual cosa als lituans els podia ser enterament igual que els declaressin una guerra comercial il·legal. El problema va venir quan la Xina va fer entrar en el conflicte altres països europeus com Alemanya. Com ho va fer? Doncs perquè Lituània produeix parts dels cotxes Volkswagen i BMW que també s’exporten a la Xina, així és que aquest país va decidir pujar els impostos de tots el productes provinents de Lituània i com que diverses parts de cotxe estan produïdes allí, el resultat va ser que les exportacions dels Volkswagen i BMW a la Xina haguessin caigut en picat. I aquí va intervenir la diplomàcia Alemanya, per dir-ho irònicament, i va demanar a Lituània que repensés obrir una delegació en representació de Taiwan. Després de negociacions tenses es va proposar que la delegació no s’anomenés Taiwan sinó d’una altra manera per no ofendre els poders imperials del gegant asiàtic. En altres països les delegacions de Taiwan s’anomenen Taipé que no molesta a la Xina. No sé quin adjectiu adequat emprar pel comportament de la Xina però se m’acut “infantil”.
Ja fa un temps que penso que un dels grans mals de la humanitat és la necessitat de fer-se notar i exercir el poder. Això es pot palpar a gran escala i a petita escala en el dia a dia. Qui puja als càrrecs directius? Generalment aquells que necessiten una posició per satisfer una necessitat personal d’afirmació i autoestima. I una persona a qui li cal reafirmar-se controlant i fent-se notar és una persona desequilibrada. No estic dient que absolutament totes les persones amb càrrec tinguin algun trastorn ni molt menys, però d’aquests n’hi ha suficients. Per començar per acceptar un càrrec un ha d’estar molt convençut de si mateix, i amb una mica d’esperit crític la majoria tenim seriosos dubtes en les nostres capacitats que resulten sovint en una major reflexió i també en una anàlisis constant del que fem. La gent amb una autoestima baixa sovint la compensa amb una seguretat personal inflada que els porta a no acceptar crítiques. Dins una empresa aquest tipus de directius ja fan prou mal però a nivell governamental són un perill. No hagués estat més fàcil deixar que s’obrís una delegació de Taiwan a un país com Lituània? S’havia de respondre amb una guerra comercial d’aquesta magnitud?
Si pensem en la història de l’home potser sí que hi va haver una fase en què els humans van haver d’abandonar els seus territoris i lluitar contra altres humans per assegurar-se el menjar i sobreviure. Però el clima no sempre ha estat inestable i el saqueig, pillatge i invasions no han estat contínuament justificats amb un “matar o morir”. Hi ha quelcom que ens fa als humans especialment ineficaços i que ve donat no sé si per genètica o per influència social. Algú molt savi i filòsof va dir “l’esser humà és competitiu perquè no és competent” i no podria estar-hi més d’acord. No sabem construir i destruir barreres i sembla que tot el que aconseguim amb la nostra existència és acabar amb les coses més belles que ens ha donat el planeta: els boscos, els mars i els animals. Amb el nostre comportament i estil de vida hem fet desaparèixer una cinquena part de totes les espècies d’ocells que hi havia al món. Amb cada espècie que mor desequilibrem el ecosistema i posem en perill encara més la supervivència d’altres animals, plantes i la nostra mateixa. Som la única espècie del planeta capaç de posar-se tan en perill que fem la vida impossible per a nosaltres mateixos. Jo d’això n’anomeno incompetència.
Hem arribat a augmentar tant la temperatura que el carboni i el metà atrapat en el permagel pot anar-se alliberant i produir un empitjorament de l’escalfament global. I no només això. El permagel també reté en el seu interior virus, bacteris i microbis que han estat inactius durant mil·lennis i que poden tornar a reviscolar i provocar un daltabaix molt més seriós que el coronavirus en els éssers humans. I em sap greu dir-ho però si la Covid-19 ha estat una mena d’assaig general o control davant d’un examen per veure com ens en sortirem amb el proper virus amb què ens enfrontem, des del meu punt de vista hem suspès. Com també hem suspès perquè una immensa majoria només viu per tenir i consumir més i per tal que uns tinguin més, els altres han de tenir entre poc i gens. Hi ha actualment al món més persones de les que han viscut i mort fins el moment i no sabem repartir els recursos. Tampoc sabem treballar plegats per un objectiu comú ni resoldre conflictes amb modèstia.
La picabaralla entre Lituània i la Xina és només un exemple de com de rucs som els humans. Una dita alemanya diu “erst stirbt der Baum, dann der Mensch”, primer mor l’arbre, després l’home i és ben cert. Ens hem dedicat a viure massa bé en una part del planeta de manera que hem destruït ben bé una altra meitat sencera. I quan llegeixo notícies com les del conflicte entre el gegant asiàtic i Lituània em plantejo quants centenars d’anys més de vida poden quedar al planeta amb uns inquilins com nosaltres.
Aquest dijous el post entra dins del que jo anomeno “food for thought”. Ara toca reflexionar com podem reduir la nostra petjada ecològica i com dominar els instints de competitivitat. Bona setmana a tots!
Immobiliàries i interioristes: un mal comú de la nostra època.
Els que em coneixeu i aneu seguint el meu blog ja sabreu que un dels temes que més em balla pel cap és el de la casa. He publicat ja amb anterioritat un post sobre el preu abusiu dels lloguers a Barcelona i de l’habitatge al nostre país en general. Aquest dijous completo el panorama nefast del que representa avui dia la despesa principal de la majoria de les llars. La única manera d’aconseguir una certa estabilitat pel que fa a l’habitatge és indubtablement comprar un pis o casa i la immensa majoria de nosaltres no ho poden pagar al comptat, sinó que els cal un crèdit hipotecari per fer-ho. El tema dels bancs el deixarem per un altre dia. Tot i que certament hi deu haver afortunats que aconsegueixen comprar a vendre un pis o casa de un particular o a un particular, generalment per vendre o comprar ens cal l’ajut d’una immobiliària. Aquesta s’encarrega de revistar l’estat de l’immoble, recopilar tots els document que tenen a veure amb aquest, fer fotografies de l’habitacle i penjar-los a un o més portals immobiliaris per tal d’organitzar les visites en cas de que algú tingui interès en l’immoble. Una feina que potser és feixuga però no gaire complicada. El que em va sorprendre és que per la venda d’un immoble els agents arribin a cobrar uns deu mil euros. Si per altra banda el que volem és comprar, quan veiem un pis que ens interessa, reservar-lo ens costarà tres mil euros que perdrem si després de pagar-los esbrinem quelcom que no ens fa el pes de la finca o el pis en qüestió i acabem no comprant-lo. El tema de les arres també és per fer posar els pèls de punta perquè si la venda acaba per no realitzar-se, generalment el que era el venedor ha de tornar les arres doblades al que volia comprar. A més si ens cal adquirir un immoble hem de comptar que al preu que veiem als portals s’hi ha d’afegir un 10% en impostos diversos.
Jo he vist molts pisos i principalment al Poblenou. Els dos darrers m’han fet caure l’ànima als peus perquè per un d’ells en demanaven tres-cent vuit mil euros i era un tercer sense ascensor en una finca amb una escala on hagués estat difícil fer-hi pujar una nevera d’estreta com era i la superfície eren uns cinquanta metres quadrats. El dormitori era prou ampli i donava a un petit balcó on no hi hagués cabut cap tauleta ni cadira. Les dues altres habitacions eren interiors i per acabar-ho d’adobar al bany s’hi accedia a través de la cuina. De llum no en tenia gaire. Doncs per aquest pis situat a la Rambla del Poblenou se n’haurà de pagar un preu final d’uns tres-cents trenta-vuit mil euros, una ganga com qui diu.
De l’altre pis tampoc en vull dir gran cosa. Era encara més car i tenia dues habitacions interiors i una sala d’estar gran però sense llum. La il·luminació al pis quedava tota a la cuina i a un dormitori doble. Per aquest se’n demanaven tres-cents quaranta mil euros que amb impostos arriben a ser uns tres-cents vuitanta mil.
No m’estranya gens que les famílies joves es vegin obligades a sortir de la ciutat per adquirir quelcom. Quan els meus pares es van casar van poder pagar el pis en uns quinze anys. Ara per comprar el mateix pis que es van quedar ells s’han de tenir uns estalvis considerables i demanar un crèdit hipotecari a probablement trenta anys.
Un altre dels guanys de les immobiliàries és que anuncien pisos que estan per reformar i que fan vendre a un preu no gaire alt als venedors per llavors presentar un projecte de reforma al futur comprador que també els hi és un benefici. D’aquesta manera cobren d’ambdues parts.
Que això és així en molts casos ho corroboren la immensitat d’empreses de reformes que poden viure, i bé, de la seva feina.
Precisament d’aquest tipus de negocis també en vull dir un parell de coses.
La primera empresa de reformes que vaig contactar la vaig trobar cercant a través d’una pàgina del Facebook de Gràcia un especialista que em posés parquet a una de les habitacions de casa els pares. Em van contactar ells mateixos, em van ensenyar les mostres i em van fer la feina en dos dies. Com que vaig quedar prou satisfeta, vaig decidir contactar-los novament quan vaig pensar que la millor opció i més segura per accedir a un habitatge seria quedar-me el pis dels meus pares. Però aquest necessita una bona actualització i jo no conec ningú que es dediqui al tema. Vaig decidir tornar a contactar amb Fustadojo. La que suposo que és la patrona de l’empresa es va mostrar molt interessada en el projecte i va venir a casa a mirar el pis per fer propostes. El que més em va sorprendre és la facilitat amb que anava afegint tasques a fer que podien pujar la factura i elements decoratius que a mi em semblaven irrellevants i cars.
Em va parlar de fer-me un jardí japonès per crear un ambient més relaxat. Jo penso que les cases i els pisos han de reflectir el caràcter dels que hi viuen i vaig quedar una mica tocada per la idea del jardí japonès. Al cap i a la fi a mi el Japó no és el país que més m’atreu encara.
També em vaig adonar de la insistència en comprar o fer mobles pel pis que no volia. Crec que els mobles els hem de comprar nosaltres mateixos i no encarregar-los a interioristes que acabaran comprant el que està més de moda sense que potser ens agradi.
El color de parets que volia jo per casa meva tampoc va acabar de convèncer a la patrona de l’empresa i encara recordo amb claredat com em va dir que el groc estaria bé per una de les habitacions però no per totes. Arribat aquell punt ja vaig començar a sospitar que quan contractem una empresa de reformes, potser ens acaben encolomant el que no volem ni ens agrada.
Per si no fos poc em va semblar que d’esperit pràctic no en tenien gaire. Jo volia cortines per separar un espai d’un altre perquè no engavanyen, pots posar-les plegades a un costat i no molesten i són de fàcil rentar. Però es veu que això no era una solució prou bona perquè la cap de l’empresa de reformes em va dir que ella havia pensat en posar-me allà on jo volia la cortina una paret de vidre. Tenint en compte que jo havia de dormir en aquell espai em va semblar una idea forassenyada perquè jo prefereixo un teixit que permet l’aire a una paret de vidre que em pot donar sensació de claustrofòbia en una estança sense ventilació pròpia.
Havíem quedat per parlar de la reforma el 28 de desembre però aquell mateix dia em van dir que no podien venir a Barcelona. De fet no em van contactar ells en tota una setmana i a finals de les meves vacances de Nadal vaig decidir seguir buscant qui em portés la reforma.
Si Fustadojo em va semblar una empresa amb idees poc pràctiques, la següent va resultar ser pitjor. De fet, durant el primer matí que el cap —aquest cop un aparellador jove—va venir a mirar-se el pis, jo ja vaig veure que no parlàvem el mateix idioma, és a dir que les seves idees i les meves eren antagòniques.
Per començar en mirar la cuina va decidir tapiar-me una obertura de vidre que em permet entrada de llum natural al bany. Quan vaig protestar dient que volia una mica de llum al bany que no fos només la de les bombetes, va dir que ho podia arreglar posant-me una porta amb vidre al bany. Una idea molt moderna però a mi no m’agrada que s’intueixi ni tan sols on és la persona que està al lavabo.
Li vaig preguntar per quin motiu em volia tapiar l’entrada de llum de la cuina i va dir que si no ho feia jo li condicionava a ell els mobles que volia posar-me a la cuina.
El següent pas va ser dir-me que havia de canviar el lloc on estava la caldera tant sí com no. Però això òbviament implica una feina que després es cobra. Li vaig recordar que havia pensat en la distribució de tot el mobiliari de manera que no s’hagués de tocar ni la disposició de la caldera ni cap dels radiadors. No em va escoltar tampoc.
No em va fer el pes com volia col·locar-me el bany perquè just obrint la porta el primer que s’hagués vist hagués estat l’inodor. Jo particularment prefereixo entrar a un bany i veure la pica i un mirall bonic que em semblen més estètics que l’inodor. En fer-me la proposta jo ja m’estava plantejant si calien tants anys d’estudis d’arquitectura per convertir-se en interiorista i col·locar l’inodor en el lloc més visible en comptes del més dissimulat.
Però sembla que els estudis els té per creure que pot saltar-se la norma. Quan li vaig dir que la finestra posterior havia de ser de fusta perquè és façana protegida i el model de finestra ha de ser coherent amb la finestra original, em va voler discutir si això era així realment. Finalment em va dir que si el pis fos seu a l’entrada hi posaria la cuina, cosa que no em sembla gens pràctica, i que ell tenia a casa una cuina-menjador sala d’estar i que li resulta molt pràctic. Que al pis se li havien de tirar parets per crear espais més grans perquè l’actual distribució no es porta.
Vaig estar de dir-li el que en pensava. Una reforma no pot seguir una moda concreta com unes ulleres perquè costa molts més diners. A més jo no he seguit des de fa anys cap moda sinó que porto el que m’agrada i em sembla pràctic independentment del que diguin els altres.
Contràriament al que ens volen fer pensar els interioristes els “lofts” no són pràctics perquè a falta de parets per posar-ho tot acoblat a aquestes, als lofts tot va pel mig i els espais acaben semblant desendreçats. A més, si hi ha diverses estances, cadascuna d’elles pot tenir una decoració i ambient diferents. Per no parlar del fet que en pisos amb parets altes no convé fer-hi lofts perquè es fa impossible o immensament car escalfar-los.
La conclusió que vaig treure de les empreses d’interiorisme que han passat pel meu pis és que la feina que fan és equiparable a la de les perruqueres estilistes. M’explico. Fa quinze anys una anava a la perruquera i demanava que li tallessin un dit els cabells en línia recta. Ho feien, cobraven i avall. Una sortia amb el cabell sanejat i prou. Avui dia vas a una perruquera estilista, s’entesta en què el que vols portar no t’escau, et talla el cabell com li sembla i et fa pagar un dineral per un tallat amb el que no et sents a gust només perquè “t’ha arreglat l’estil”.
Els interioristes són el mateix. Miren el que es porta i volen vendre’t el que ni tan sols t’agrada per un preu desorbitat. I és clar, si algú no té caràcter o han de reformar un pis per a un inversor bé, però si ho volen intentar amb algú que té un pressupost just i les idees molt precises, els interioristes acaben sent una presa de pèl i una pèrdua de temps.
Tots sabem què ens agrada i què no i per tant tots podem dissenyar-nos casa nostra al nostre gust. Pel que fa a mi acabaré contractant el paleta, lampista, fuster i pintor per separat i els deixaré que m’aconsellin però no que em condicionin. Casa meva serà tal i com jo vulgui amb l’únic límit del pressupost.
Fins fa cinc mesos jo només sabia que les immobiliàries eren unes màfies. Ara també he après que les empreses de reformes ho poden ser. S’ha d’anar molt en compte amb aquests tipus de negoci perquè ens poden acabar arruïnant.
La historia de l’Edat Mitjana a Espanya una realitat que supera “joc de trons”.
El dos de desembre de l’any passat vaig escriure un post sobre Tossa i els seus noms i vaig anunciar que ja escriuria sobre l’Edat Medieval a aquest municipi més endavant. Avui us el post us portarà el context històric anterior al que es trobava la preciosa localitat en el moment en què es fa constar el nom de la fortalesa per primera vegada en un document escrit: el 966. Per situar-vos bé en l’eix del temps però tiraré força més enrere a una època de canvis, guerres i inestabilitats que han deixat un patrimoni cultural riquíssim tant a Catalunya com a tota la Península Ibèrica. Avui us convido a fer una llambregada per l’Europa d’abans de Carlemany.
Recordem que el que avui dia és Espanya era un territori poblat per diversos grups culturals en aquells moments. Per una banda a partir del 415 tenim a tota la Península les primeres onades migratòries dels visigots que més tard, el 418, esdevindrien els governadors de les terres del sud de la Gàl·lia quan Ataulf pacta amb Roma una col·laboració amb l’imperi a canvi d’un immens territori. Els gots són una mica un misteri pels historiadors. Alguns els consideren un poble germànic oriental però avui dia hi ha evidències que fan pensar a d’altres estudiosos que la terra natal dels gots, posteriors visigots i els ostrogots, fou la part sud de Suècia. En tot cas la llengua germànica els ha batejat com a bevedors incansables i quan es mama massa els alemanys diuen “saufen wie die Goten” que beuen per emborratxar-se com els gots.
Els gots van ser els que van fundar Tolosa i van governar un extens regne que arribava fins a la Península ibèrica. Van lluitar contra els germànics fins que el 507 van ser derrotats per Clodoveu rei dels francs i es van veure obligats a desplaçar-se al sud de la Gàl·lia, és a dir a la Península Ibèrica. Aquí funden Toledo i s’hi estableixen com a classe dominant. En un principi els visigots pertanyien a la branca arriana del cristianisme que rebutja el dogma de la trinitat per exemple. L’arrianisme no els permetia casar-se amb els autòctons de la Península Ibèrica. Per tant en un principi van ser una classe social poc propensa a les barreges. Tot i així el que van aconseguir a en el nostre país no tenia precedents perquè van integrar els romans, els autòctons ibèrics i a ells mateixos i van fundar la base d’un estat i un imperi que va ser capaç de plantar-li cara al bizantí, la potència de la època. Els visigots, ja haguessin estat germànics o escandinaus en el seu origen van trobar molt de gust en el llegat romà i van fer construccions on hi reproduïen espectacles similars al circ de l’antic imperi.
A l’Espanya visigoda van conviure diverses confessions: la catòlica, la arriana que era la branca cristiana dels visigots, i la jueva. I això va ser així fins que el penúltim rei visigot Leovigild va posar fi el 589 a les dues confessions cristianes quan va fer convertir tots els aristòcrates i bisbes visigots al cristianisme. Aquest rei ha passat a la història per vestir-se amb un mantell luxós per assemblar-se a l’emperador bizantí. A més, quan anava a batalla es feia portar un tron. Molt modest i pràctic ell.
L’imperi bizantí era també una amenaça pels visigots. El 552 Justinià va fundar Cartagena per tenir una província a la Península i així expandir a l’occident el seu imperi. El visigots però van lluitar contra els bizantins i els van fer fora del territori el 662.
Sens dubte Espanya deu molt als visigots. Ells van aplanar el camí del feudalisme fins que el 711 els musulmans aconsegueixen la victòria a la batalla de Guadalete i comença el període de dominació islàmica a la Península Ibèrica. Les epidèmies, la fam i la corrupció i lluita pel poder dels visigots havien afeblit el seu regne.
Molts visigots van caure en les batalles contra els invasors infidels, altres van adaptar-se al nou ordre àrab i alguns fugiren cap a la zona dels Pirineus. Els més afortunats també van escapar i van aconseguir barrejar-se amb la classe dominant franca després per seguir exercint el poder que coneixien. Ho van fer però ja supeditats als nous vencedors, els francs.
La història de la Península Ibèrica dels segles V al X està marcada per moltes lluites pel poder i moltes traïcions. Posem com a exemple els musulmans. Van conquerir la Península de manera relativament fàcil ja que els visigots estaven afeblits. El berber Tariq es va dirigir després de derrotar Roderic cap a Toledo per tal començar l’ocupació sistemàtica del regne visigot. Per a terres que ara són Catalunya la invasió musulmana tingué una durada que pot anar de 100 anys per a la Catalunya vella fins als 400 on s’hi estigueren a la Catalunya nova. Castelldefels per exemple va ser durant un temps el territori fronterer entre el món cristià i l’àrab. Però durant el període de temps més extens el límit va ser Tortosa, que els francs van intentar conquerir diverses vegades fins a desistir.
Cal pensar que els àrabs van penetrar fins al territori de l’actual França el Rosselló, Tolosa Narbona, Nimes, Agde, etc.
El regne àrab no fou tampoc un pou de pau a la Península Ibèrica degut a les discrepàncies entre les tribus nord-africanes i les orientals. El 740 mateix els berbers d’al-Andalus es van revoltar a causa de la discriminació que patien ja que no se’ls concedien posicions gaire altes. Llavors es va fer arribar 7.000 sirians i alguns egipcis de Ceuta per aturar la revolta. Aquests van contribuir a fer encara més gran les diferències entre les diverses ètnies del món musulmà a la Península. En un primer moment es van imposar els sirians però més tard es va formar una coalició entre els kalbís i els berbers que antigament havien estat enemics però que ara lluitaven plegats contra els sirians.
Els musulmans perderen la Septimània el 752 quan sota el comandament de Pipí el Breu, el primer de la dinastia carolíngia al poder, els comtes i jutges de Nimes, Magalona, Agde i Besiers obriren les portes d’aquestes ciutats als francs desobeint l’ordre sarraí.
Tot i que els àrabs van preferir conquerir el territori cristià i mantenir els seus comtes, jutges i bisbes i moltes ciutats es van rendir als àrabs per evitar vessaments de sang, la cultura nòmada dels invasors no s’acontentava amb els impostos recollits i practicava el saqueig i pillatge regular. Això va provocar el descontentament dels cristians.
Els carolingis van ser una dinastia que rebé aquest nom perquè durant els seus regnats hi hagué molts Carles que han marcat la història de l’Europa actual. Curiosament, els carolingis van pujar al poder perquè els reis francs merovingis tenien per costum dividir la terra i el poder entre els fills i això va fer que els fratricidis fossin molt comuns en aquesta dinastia. Els merovingis, per així dir-ho, no van necessitar gaires enemics per eliminar-se perquè es van pràcticament eliminar ells. A la caiguda de l’Imperi Romà l’antiga Gàl·lia se la disputaven diversos clans bàrbars. Els francs van acabar sent dominants gràcies al seu cap Clodoveu I, que va ser el primer rei franc en convertir-se al cristianisme. Quan el seu regne va acabar el seu domini s’havia estès per la part occidental d’Europa notablement. Però dos-cents anys després, els merovingis havien perdut tot el poder.
Només a títol d’exemple i perquè veieu que la història d’aquesta dinastia supera la ficció presentada a sèries de televisió com “joc de trons”, resulta que com que els francs dividien el territori entre els seus fills, els uns van començar a assassinar els altres per aconseguir més terres i poder. El 568 l’imperi dels merovingis es va dividir entre els tres fills de Clotari que eren Chilpheric, Sigebert i Contran que es repartiren els regnes de Neustria, Austràsia i de Borgonya. El rei Chilpheric es va enamorar d’una serva anomenada Frédégonde que va eliminar la primera i segona dona del rei per esdevenir ella l’esposa del monarca. La segona dona del rei assassinada va resultar ser la germana del rei Sigebert i llavors, la Brunilda, la dona de Sigebert va reclamar que s’apliqués la Faide, la justícia privada germànica. Per evitar vessaments de sang al final un rei va regalar a l’altre un vast territori com a compensació. Per quedar bé només, perquè de fet el germà va intentar assassinar l’altre per recuperar les terres. A partir d’aquell moment van començar les matances dintre de la família dels merovingis. De fet, Frédégonde va arribar a matar a la primera dona del seu marit com ja he comentat abans, va fer violar la filla del matrimoni per tal que no pogués governar i després fins i tot va intentar matar a la seva pròpia filla per assegurar-se que el seu fill Clotari II pugés al poder.
La veritat és que en 40 anys els merovingis van haver d’anar regalant terres i poder a l’aristocràcia per tal d’obtenir-ne el seu suport.
Entre els títols que atorgaven hi havia el càrrec administratiu de Maior Domus (majordom) que permetia declarar guerres, dirigir exercits, controlar la tresoreria, negociar tractats amb estrangers i escollir bisbes, ducs i comtes al regne. El Maior Domus tenia moltíssim més poder que el rei.
Al segle VIII hi havia dos poderosos Majordoms a l’Imperi Merovingi i un va amenaçar de conquerir el territori de l’altre. Però l’amenaça es va acabar quan el Maior Domus de Neustria va ser assassinat també i llavors tot el poder del gran imperi va passar a mans de Pipí Herstal, que es va autoproclamar duc i princep dels francs. Pipí va morir el 714 i el seu fill, Carles Martell, molt conscient de que el seu poder superava el del rei, va demanar al Papa que el rei fos destituït i el van proclamar a ell rei. Així doncs la dinastia Carolíngia prové de l’aristocràcia intel·ligent de l’època.
El successor de Carles Martell va ser Carlemany a qui l’Europa actual deu tantíssim i el seu fill, Pipí el Breu aconseguí establir al Pirineu la frontera del seu regne.
L’Imperi Carolingi va marcar tant la història d’Europa que fins i tot la paraula rei en rus, король, pronunciat (carol) prové del nom Carles. La paraula turca per rei és “kral” i també prové de Carles. No fou però fins que, el fill de Carlemany Lluís el Piadós va arribar al poder que els francs van aconseguir crear un districte de frontera que s’anomenaria Marca Hispànica i que seria el començament del nostre país. Sota la dinastia Carolíngia els sarraïns varen perdre territori i la Marca Hispànica es va desplaçar fins a Tortosa.
La història de Catalunya vella i la nova amb els seus comtes i els envitricolls polítics la deixo per un altre dia perquè aquest post de reis, mai millor dit, ja és prou llarg.
Per avui només em cal destacar que si voleu sentir la història del nostre país viva podeu per exemple visitar el castell de Castelldefels (el castell dels fidels) on s’explica entre d’altres coses com aquesta població va ser en un passat llunyà territori fronterer. O si per exemple voleu seguir el rastre dels visigots a Catalunya podeu visitar l’església de Santa Maria a Terrassa, una perla amagada.
Us deixo avui amb unes fotografies de la fortalesa de Castelldefels.
marionamar 