Retorno avui a un tema que m’apassiona des de fa dos anys. Més concretamente des de que vaig tenir el plaer de conéixer el gat més xerraire que he vist mai i que es deia Pablo i que em va fer ganes d’adoptar un peludet.
El vint de juny va fer un any que vaig adoptar el meu segon gat a qui li vaig posar Sugus, un nom molt encertat per un gat tan afectuós i dolç com ell. I el 17 de juliol en farà dos que vaig adoptar el Safrà, el pèl-roig de la família perquè com predica la dita tradicional alemanya “Katzen sind wie Kartoffelchips-man kann nicht nur eine haben”, els gats són com les patates chip, no se’n pot tenir només una. O l’altre dita popular “was ist besser als eine Katze? Zwei Katzen, oder drei oder vier”, què és millor que un gat? Dos gats o tres o quatre. Imagineu com d’aficionats són els alemanys als gats. I és que en territori teutó hi ha uns 15 milions de felins a les llars, omplint de pèl i alegria els raconets de les cases.
Fa cosa d’un any ja vaig publicar dos posts sobre el vincle mil·lenari entre els felins i nosaltres imperfectes humans. No vull repetir el que ja vaig escriure en el seu moment en català i en anglès. Sabem del cert que els egipcis van ser els primers en adorar els gats i que les mòmies de gat són una mostra del sentiment contradictori que provocaven aquests animals domèstics. Per una banda els estimaven per sobre de tot però els van arribar a criar per sacrificar-los i fer-ne mòmies en honor a la deessa Bastet. Es veu que en època antiga hi havia un pelegrinatge de dones a la ciutat Temple de Bastet per fer-li ofrenes i que en aquell camí fins al temple es bevia més vi que durant la resta de l’any. Però la deessa Bastet no va ser el primer gat divinitzat. A la tomba de Beni Hassan es pot trobar una imatge clara del que era un gat de jungla i data de l’any 2000 abans de crist. Algunes hipòtesis sostenen que el gat domèstic actual podria haver estat un híbrid entre el gat africà salvatge i el gat de jungla egipci que resulta molt menys agressiu.
Com ja vaig comentar en el post d’ara fa un any, hagués estat força útil per la ciència disposar de més gats momificats per examinar-ne els esquelets i arribar a conclusions sobre la genètica dels gats domèstics. Però resulta que el vaixell de vapor Pharaohs va dur ni més ni menys que dinou tones de gats momificats que es van fer servir com a fertilitzant i les poques restes que hi ha als museus no són suficients per donar resultats certs i verídics. De fet al temple de Hatshepsut del 1470 abans de Crist es va edificar un magnífic santuari de gats excavat a la roca. És a dir que el culte al gat no es reduïa a la deessa Bastet ni molt menys. El gat de jungla era mantingut captiu pels sacerdots que també en feien mòmies. Què tindran els gats que fins que va arribar la Inquisició eren màgics per a molts? A l’Anglaterra medieval, s’enterraven els felins de la família a les parets de les cases per tal que portessin bona sort. Serà el fet que l’home sempre els hi ha reconegut una força i unes capacitats espectaculars? La seva visió nocturna els fa aptes per caçar mosques quan no hi ha llum. I és que els ulls d’un gat no detecten els colors amb tota la gama de la dels humans però en canvi poden detectar els canvis en els moviments a una velocitat molt més ràpida que la nostra. I aquesta visió de depredador la han pagada amb una visió molt defectuosa a menys de trenta centímetres, o és que no us heu preguntat mai per quin motiu el vostre peludet no pot veure les croquetes que li poseu davant dels nassos i les ha de buscar ensumant? Doncs perquè de prop no hi veuen i per compensar-ho fan servir els seus bigotis llargs que estan arrelats tres cops més profundament dins la pell que els altres pèls. I si teniu gats ja sabreu que també tenen aquests pèls anomenats “whiskers” sobre els ulls i als turmells. El sentit de l’oïda, que desenvolupen poc a poc perquè els gats neixen sords, també és extraordinari en aquests animals perquè poden sentir tons molt més aguts que els humans. Jo tinc la prova irrefutable que els gats hi senten de meravella perquè si alguna vegada he intentat donar al Sugus una llepolia d’amagat del Safrà, aquest ho ha sentit des de l’altra punta de la casa i ha vingut corrents. De la mateixa manera si algun dia he fet magarrufes al Safrà quan el Sugus era a una altra habitació i el segon ha vingut rabent per no quedar-se amb la seva dosi de moixaines. Senyal que quan estan a gust deuen emetre un so que nosaltres no sentim però ells sí perceben. Recordeu que ells poden rotar les orelles a 180 graus. Entre les seves altes capacitats i el seu aspecte seductor amb els seus grans ulls, el gat s’ha convertit en un dels animals domèstics més comuns arreu del món. I com que ja fa anys que van crear el seu vincle amb nosaltres, doncs de dites on hi apareix el gat en tenim un fotimer. N’hi ha de populars que no tenen pare ni mare i seguidament us en dono a conèixer unes quantes d’alemanyes. Una de les meves favorites és la que fa “ein Haus ohne Katze, ist wie ein Aquarium ohne Fisch”, una casa sense gat és com un aquari sense peix. No podria estar-hi més d’acord. Casa meva ha esdevingut una autèntica llar des de que tinc el Safrà i ara també el Sugus. I és que com va afirmar l’escriptor anglès Daniel Defoe “qui té un gat no cal que tingui por a la soledat”. Els gats són una companyia fantàstica i incondicional. Jo tinc la impressió que els gats porten felicitat i bona sort, per això els alemanys diuen “das Glück ist eine Katze”. Aquí he de puntualitzar que la paraula Glück vol dir sort però l’adjectiu que deriva d’aquest substantiu “glücklich” vol dir feliç. I és que “Glück” vol dir les dues coses, sort i felicitat alhora. Més maca encara trobo la dita “Katzen halten unsere Herzen warm, wenn die Welt um uns herum kälter wird”, que vol dir que els gats mantenen el nostre cor calent quan el món que ens envolta es torna més fred. I és que “eine Katze weiβ nicht, wie man Liebe schreibt, aber sie weiβ ganz genau, wie man sie täglich zeigt”, és a dir que un gat no sap com s’escriu amor però demostra cada dia que sap què és. Els meus per exemple em segueixen per tota la casa, s’estiren al meu costat a l’hora de dormir, em llepen perquè vagi ben neta i em miren quan els parlo. I jo a canvi els faig moixaines sempre que puc, els pentino, els dono el menjar que els agrada i jugo amb ells quan en tenen ganes. Ara a l’estiu no gaires perquè fa massa calor. I els animals el que tenen és que no jutgen per l’aparença i per tant no cal ser la persona més afavorida del món per tenir-los com a amics inseparables. En alemany es diu que “Einer Katze ist es egal, wie du aussiehst. Gibst du ihr dein Herz, gibt sie Dir ihres”. En català això vol dir que a un gat li és igual com ets físicament. Si li dones el teu cor, ell et dona el seu”.
Ja vaig comentar en el meu post sobre els gats i els humans i el seu vincle ancestral que des de que tinc el Safrà i el Sugus a la meva vida, l’estrès no m’afecta tant. I és que aquest curs 21-22 ha estat ple d’incidents molt greus per a mi i sé del cert que tenir el Safrà i el Sugus m’ha donat una energia i una pau interior que sense ells no hagués tingut. Els alemanys ho “claven” quan diuen que “das wirkungsvollste Mittel gegen Stress hat vier Pfoten, Fell und schnurt”, que el remei més efectiu contra l’estrès té quatre potes, pèl i ronca. Aquí el “roncar” es refereix al seu filar, allò que en castellà anomenen “ronronear”. En aquest sentit trobo a faltar un verb específic per aquest so tan curiós i tranquil·litzador que emeten els gats. Una dita una mica més dura és la de “ früher oder später muss man einsehen, dass ein Partner kein vollwertiger Ersatz für eine Katze ist”. Aquí el que es diu és que tard o d’hora s’ha de reconèixer que una parella no és cap substitut igual de valuós que un gat. Bé, de fet el que passa és que per a mi tenir un gat o dos o tres és molta més responsabilitat que una parella perquè quan la relació s’acaba, la parella és autònoma i pot continuar la seva vida sense tu. En canvi els animals depenen d’un i per tant s’ha de rumiar més tenir una mascota que una parella. Ja sabem que les relacions no sempre funcionen i aguantar i aguantar si no s’és feliç no val la pena. La vida és massa curta per viure-la en blanc i negre.
A mi els meus gats sempre m’inspiren tendresa fins i tot quan fan alguna entremaliadura. Però quan els miro i em miren amb els seus enormes ulls grans els hi puc perdonar tot, inclús que m’hagin mossegat els cables dels carregadors i hagi de voltar la Seca, la Meca i la Vall d’Andorra per comprar-ne un de segona mà i no quedar-me sense equip informàtic.
I amb els seus ulls grans, els seus moviments graciosos i la seva cara rodoneta a mi em semblen irresistibles. Per això els alemanys diuen que “Katzen liegen nicht einfach nur faul herum, sie verschönern den Raum”, ells gats no només estan estirats gandulejant sinó que decoren l’espai.
Com ja va dir Erasmus Darwin de manera tan encertada “el respecte als gats és el començament del sentit de l’estètica”.
I a mi tots els gats em semblen preciosos, siguin pèl-rojos com el Safrà, blancs com el Pablo, a ratlles o negres com la meva pantera el Sugus. Però sembla que la gent té molt arrelada la superstició de que els gats negres porten mala sort però aquí Max O’Rell ja ho tenia molt clar quan va dir que si un gat negre portava o no mala astrugància depèn de si ets un humà o un ratolí.
En tot cas al Safrà i a mi el Sugus ens ha dut molt bona sort i conec molta gent a qui els fascinen els gats negres. Un dels meus amics del Poblenou s’ha instal·lat fins i tot un salva pantalla amb una pantera negra perquè es va enamorar del meu Sugus. Altres amics i amigues troben el Safrà irresistible i jo estic enamorada dels dos i recomano a tothom que posi un gat o un pelut o dos o tres o els que siguin i pugui mantenir a la seva vida. Els animals són una de les millors coses que tenim en aquesta vida.
Bona setmana a tots!