I ja tornem a ser a sant Joan. Ara fa un any jo el vaig celebrar per primera vegada amb els meus dos gats, el Safrà i el Sugus, i al darrer tot just l’havia adoptat de gats de Gràcia. Sembla mentida que hagin passat altre cop 365 dies i que ja estiguem a punt de celebrar el solstici d’estiu. Com a professora que soc arribo a aquestes èpoques sempre esgotada. El curs finalitza i els alumnes que tomben per l’escola són els que han d’anar a extraordinari on esperen aprovar miraculosament d’un cop el que no han assolit amb l’avaluació contínua.
I per molts pares ara comença també aquell moment en què han de tenir els fills ocupats perquè ja no són a l’escola i ells han de treballar encara. Se’ls fa tot més portable pensant en les vacances, com a tothom. Jo tampoc puc negar que aquest any en tinc més ganes que el darrer i és perquè seran quelcom diferent ja que he encetat una nova vida a un barri nou i això fa que les meves rutines hagin canviat. Si més no un pèl. Però no us equivoqueu que no soc de les que planeja les vacances amb un any d’antelació. De fet aquest any estic oberta a fer quelcom de manera espontània.
Això de tenir temps de lleure pagat és un privilegi que sovint no sabem apreciar i que no fa tants anys que tenim a Europa. Sabeu quan es va introduir la primera setmana de vacances pagades pels treballadors industrials a Anglaterra? Doncs va ser el 1938. I el visionari que va fer la primera pela inventant els “holiday camps”, els campaments de vacances va ser Billy Butlin. A aquest curiós senyor més aviat baixet i rodonet li interessaven el poder, els diners i les dones. Va començar els negocis amb una paradeta modesta de firaire i aviat es va pagar la llicència europea per als autos de xoc. I aquesta atracció li devia portar força diners perquè va poder edificar a Skegness, a Linconshire, un campament de vacances per a satisfer les necessitats dels treballadors industrials d’esbargir-se durant uns dies per recarregar les piles.
Va construir petits xalets que semblaven petites cases a l’estil tudor i va fer construir menjadors, teatres i piscines per entretenir els visitants.
Desconec com en va fer propaganda però va ser altament efectiva perquè la primera clienta del campament va ser Freda Monk, que va arribar abans que estigués acabat del tot. I la mateixa nit que va arribar Freda va nevar. Els treballadors del campament se la van trobar mig congelada l’endemà però la dona estava altament satisfeta de poder passar una setmana fora de la seva rutina habitual. I això va ser la clau de l’èxit de Butling. Es va donar diners als treballadors per gastar-los en lleure i la majoria va ser suficientment intel·ligent per invertir-los en el seu propi benestar tot fent vacances. Treballar és bo, dignifica i és necessari per fer-nos sentir bé. Però fruir del temps lliure és un imperatiu perquè es guanya salut.
Però com ja sabeu “work is a necessari evil” un mal necessari. El que passa és que de vegades ens cal fer coses complicades i les acabem aconseguint però posant-hi esforç. Això és el que els anglesos anomenen “to have one’s work cut out”. Jo per exemple puc dir que “I had my work cut out to introduce all the marks in the Alexia program”. I el contrari d’això és “to make light work of something”. La única cosa que se m’acut que va ser fàcil aquest any va ser fer la declaració de la renta. M’encallo cada any en algun pas i aquest va anar tot tan rodat que encara penso que ho he fet malament.
En el moment en què necessitem descarregar nervis els anglesos diuen, com ja vaig comentar en una ocasió, “work off steam”. Jo per exemple vaig a la piscina per descarregar el “vapor” que se m’ha acumulat dintre amb els nervis.
Algú que agraeix treballar dur durant moltes hores és un “glutton for work” un golafre de treball. Que consti que jo no ho soc. Necessito un bon equilibri entre fer quelcom pels altres i fer-ho per mi.
I ara ve una locució que espero que no hagueu de fer servir mai vosaltres “to make the best of a bad job” que no vol dir res més que aconseguir treure avantatges d’una situació que és en un principi desfavoridora. Jo per exemple estic tan esgotada aquest any per totes les circumstàncies personals adverses que he passat que potser aprofitaré per treure un benefici de la meva manca d’energia i buscaré una manera d’aprendre a fer una mica el gallòfol.
Jo espero que la nit de sant Joan la gent sàpiga no rebentar les orelles de la població amb petards espantosament sorollosos. S’ha de pensar en les nostres mascotes i com pateixen amb els sorolls. Una de les meves amigues del Poblenou per exemple no vol ni sortir per sant Joan perquè sap que les seves dues gosses i el seu gat s’ho passen malament i no els vol deixar sols. I una ex-veïna de l’edifici on vivia no fa tant marxa amb el marit i la gosseta a Narbona per escapar dels petards que tenen atemorida la seva mascota.
Pensem una mica tots que el soroll no va bé a ningú, ni a nosaltres humans ni a les nostres mascotes que són una part fonamental de la nostra família. Bona revetlla i bona benvinguda a l’estiu per a tots! Us deixo amb una imatge molt estiuenca de la nostra ciutat.