Els peluts i nosaltres.

Retorno avui a un tema que m’apassiona des de fa dos anys. Més concretamente des de que vaig tenir el plaer de conéixer el gat més xerraire que he vist mai i que es deia Pablo i que em va fer ganes d’adoptar un peludet.
El vint de juny va fer un any que vaig adoptar el meu segon gat a qui li vaig posar Sugus, un nom molt encertat per un gat tan afectuós i dolç com ell. I el 17 de juliol en farà dos que vaig adoptar el Safrà, el pèl-roig de la família perquè com predica la dita tradicional alemanya “Katzen sind wie Kartoffelchips-man kann nicht nur eine haben”, els gats són com les patates chip, no se’n pot tenir només una. O l’altre dita popular “was ist besser als eine Katze? Zwei Katzen, oder drei oder vier”, què és millor que un gat? Dos gats o tres o quatre. Imagineu com d’aficionats són els alemanys als gats. I és que en territori teutó hi ha uns 15 milions de felins a les llars, omplint de pèl i alegria els raconets de les cases.
Fa cosa d’un any ja vaig publicar dos posts sobre el vincle mil·lenari entre els felins i nosaltres imperfectes humans. No vull repetir el que ja vaig escriure en el seu moment en català i en anglès. Sabem del cert que els egipcis van ser els primers en adorar els gats i que les mòmies de gat són una mostra del sentiment contradictori que provocaven aquests animals domèstics. Per una banda els estimaven per sobre de tot però els van arribar a criar per sacrificar-los i fer-ne mòmies en honor a la deessa Bastet. Es veu que en època antiga hi havia un pelegrinatge de dones a la ciutat Temple de Bastet per fer-li ofrenes i que en aquell camí fins al temple es bevia més vi que durant la resta de l’any. Però la deessa Bastet no va ser el primer gat divinitzat. A la tomba de Beni Hassan es pot trobar una imatge clara del que era un gat de jungla i data de l’any 2000 abans de crist. Algunes hipòtesis sostenen que el gat domèstic actual podria haver estat un híbrid entre el gat africà salvatge i el gat de jungla egipci que resulta molt menys agressiu.
Com ja vaig comentar en el post d’ara fa un any, hagués estat força útil per la ciència disposar de més gats momificats per examinar-ne els esquelets i arribar a conclusions sobre la genètica dels gats domèstics. Però resulta que el vaixell de vapor Pharaohs va dur ni més ni menys que dinou tones de gats momificats que es van fer servir com a fertilitzant i les poques restes que hi ha als museus no són suficients per donar resultats certs i verídics. De fet al temple de Hatshepsut del 1470 abans de Crist es va edificar un magnífic santuari de gats excavat a la roca. És a dir que el culte al gat no es reduïa a la deessa Bastet ni molt menys. El gat de jungla era mantingut captiu pels sacerdots que també en feien mòmies. Què tindran els gats que fins que va arribar la Inquisició eren màgics per a molts? A l’Anglaterra medieval, s’enterraven els felins de la família a les parets de les cases per tal que portessin bona sort. Serà el fet que l’home sempre els hi ha reconegut una força i unes capacitats espectaculars? La seva visió nocturna els fa aptes per caçar mosques quan no hi ha llum. I és que els ulls d’un gat no detecten els colors amb tota la gama de la dels humans però en canvi poden detectar els canvis en els moviments a una velocitat molt més ràpida que la nostra. I aquesta visió de depredador la han pagada amb una visió molt defectuosa a menys de trenta centímetres, o és que no us heu preguntat mai per quin motiu el vostre peludet no pot veure les croquetes que li poseu davant dels nassos i les ha de buscar ensumant? Doncs perquè de prop no hi veuen i per compensar-ho fan servir els seus bigotis llargs que estan arrelats tres cops més profundament dins la pell que els altres pèls. I si teniu gats ja sabreu que també tenen aquests pèls anomenats “whiskers” sobre els ulls i als turmells. El sentit de l’oïda, que desenvolupen poc a poc perquè els gats neixen sords, també és extraordinari en aquests animals perquè poden sentir tons molt més aguts que els humans. Jo tinc la prova irrefutable que els gats hi senten de meravella perquè si alguna vegada he intentat donar al Sugus una llepolia d’amagat del Safrà, aquest ho ha sentit des de l’altra punta de la casa i ha vingut corrents. De la mateixa manera si algun dia he fet magarrufes al Safrà quan el Sugus era a una altra habitació i el segon ha vingut rabent per no quedar-se amb la seva dosi de moixaines. Senyal que quan estan a gust deuen emetre un so que nosaltres no sentim però ells sí perceben. Recordeu que ells poden rotar les orelles a 180 graus. Entre les seves altes capacitats i el seu aspecte seductor amb els seus grans ulls, el gat s’ha convertit en un dels animals domèstics més comuns arreu del món. I com que ja fa anys que van crear el seu vincle amb nosaltres, doncs de dites on hi apareix el gat en tenim un fotimer. N’hi ha de populars que no tenen pare ni mare i seguidament us en dono a conèixer unes quantes d’alemanyes. Una de les meves favorites és la que fa “ein Haus ohne Katze, ist wie ein Aquarium ohne Fisch”, una casa sense gat és com un aquari sense peix. No podria estar-hi més d’acord. Casa meva ha esdevingut una autèntica llar des de que tinc el Safrà i ara també el Sugus. I és que com va afirmar l’escriptor anglès Daniel Defoe “qui té un gat no cal que tingui por a la soledat”. Els gats són una companyia fantàstica i incondicional. Jo tinc la impressió que els gats porten felicitat i bona sort, per això els alemanys diuen “das Glück ist eine Katze”. Aquí he de puntualitzar que la paraula Glück vol dir sort però l’adjectiu que deriva d’aquest substantiu “glücklich” vol dir feliç. I és que “Glück” vol dir les dues coses, sort i felicitat alhora. Més maca encara trobo la dita “Katzen halten unsere Herzen warm, wenn die Welt um uns herum kälter wird”, que vol dir que els gats mantenen el nostre cor calent quan el món que ens envolta es torna més fred. I és que “eine Katze weiβ nicht, wie man Liebe schreibt, aber sie weiβ ganz genau, wie man sie täglich zeigt”, és a dir que un gat no sap com s’escriu amor però demostra cada dia que sap què és. Els meus per exemple em segueixen per tota la casa, s’estiren al meu costat a l’hora de dormir, em llepen perquè vagi ben neta i em miren quan els parlo. I jo a canvi els faig moixaines sempre que puc, els pentino, els dono el menjar que els agrada i jugo amb ells quan en tenen ganes. Ara a l’estiu no gaires perquè fa massa calor. I els animals el que tenen és que no jutgen per l’aparença i per tant no cal ser la persona més afavorida del món per tenir-los com a amics inseparables. En alemany es diu que “Einer Katze ist es egal, wie du aussiehst. Gibst du ihr dein Herz, gibt sie Dir ihres”. En català això vol dir que a un gat li és igual com ets físicament. Si li dones el teu cor, ell et dona el seu”.
Ja vaig comentar en el meu post sobre els gats i els humans i el seu vincle ancestral que des de que tinc el Safrà i el Sugus a la meva vida, l’estrès no m’afecta tant. I és que aquest curs 21-22 ha estat ple d’incidents molt greus per a mi i sé del cert que tenir el Safrà i el Sugus m’ha donat una energia i una pau interior que sense ells no hagués tingut. Els alemanys ho “claven” quan diuen que “das wirkungsvollste Mittel gegen Stress hat vier Pfoten, Fell und schnurt”, que el remei més efectiu contra l’estrès té quatre potes, pèl i ronca. Aquí el “roncar” es refereix al seu filar, allò que en castellà anomenen “ronronear”. En aquest sentit trobo a faltar un verb específic per aquest so tan curiós i tranquil·litzador que emeten els gats. Una dita una mica més dura és la de “ früher oder später muss man einsehen, dass ein Partner kein vollwertiger Ersatz für eine Katze ist”. Aquí el que es diu és que tard o d’hora s’ha de reconèixer que una parella no és cap substitut igual de valuós que un gat. Bé, de fet el que passa és que per a mi tenir un gat o dos o tres és molta més responsabilitat que una parella perquè quan la relació s’acaba, la parella és autònoma i pot continuar la seva vida sense tu. En canvi els animals depenen d’un i per tant s’ha de rumiar més tenir una mascota que una parella. Ja sabem que les relacions no sempre funcionen i aguantar i aguantar si no s’és feliç no val la pena. La vida és massa curta per viure-la en blanc i negre.
A mi els meus gats sempre m’inspiren tendresa fins i tot quan fan alguna entremaliadura. Però quan els miro i em miren amb els seus enormes ulls grans els hi puc perdonar tot, inclús que m’hagin mossegat els cables dels carregadors i hagi de voltar la Seca, la Meca i la Vall d’Andorra per comprar-ne un de segona mà i no quedar-me sense equip informàtic.
I amb els seus ulls grans, els seus moviments graciosos i la seva cara rodoneta a mi em semblen irresistibles. Per això els alemanys diuen que “Katzen liegen nicht einfach nur faul herum, sie verschönern den Raum”, ells gats no només estan estirats gandulejant sinó que decoren l’espai.
Com ja va dir Erasmus Darwin de manera tan encertada “el respecte als gats és el començament del sentit de l’estètica”.
I a mi tots els gats em semblen preciosos, siguin pèl-rojos com el Safrà, blancs com el Pablo, a ratlles o negres com la meva pantera el Sugus. Però sembla que la gent té molt arrelada la superstició de que els gats negres porten mala sort però aquí Max O’Rell ja ho tenia molt clar quan va dir que si un gat negre portava o no mala astrugància depèn de si ets un humà o un ratolí.
En tot cas al Safrà i a mi el Sugus ens ha dut molt bona sort i conec molta gent a qui els fascinen els gats negres. Un dels meus amics del Poblenou s’ha instal·lat fins i tot un salva pantalla amb una pantera negra perquè es va enamorar del meu Sugus. Altres amics i amigues troben el Safrà irresistible i jo estic enamorada dels dos i recomano a tothom que posi un gat o un pelut o dos o tres o els que siguin i pugui mantenir a la seva vida. Els animals són una de les millors coses que tenim en aquesta vida.
Bona setmana a tots!

Els gats i els humans: un vincle ancestral.

Ens atrauen amb els seus moviments suaus i elegants, ens fascinen amb la seva mirada de pupil·les allargades i la seva fortalesa física. Temem les seves urpes esmolades tant com la seva aparent independència perquè no se sotmeten i com diu la dita alemanya “ l’educació dels gats no és tan difícil, només en un parell de dies ens han ensenyat el més necessari”, una dita que il·lustra molt bé que els humans ens adaptem a ells quasi més que ells a nosaltres. Encara que també hi ha detractors dels gats, el cert és que a nivell mundial hi ha tres vegades més gats domèstics que gossos i si ho traduïm en xifres del nostre continent, hi ha cent milions de gats domèstics a Europa i vuitanta de gossos. Per molt que es digui que el gos és el millor amic de l’home, el gat segueix sent la mascota més triada arreu del món i el poder de la seva seducció queda palès en els quaranta milions de persones al Regne unit que miren vídeos de gats a diari. Però per quin motiu ens agraden tant aquests felins als humans? En aquest post intentaré revisar els aspectes clau que han portat a aquests quatre potes a aliar-se amb nosaltres i els han fet esdevenir estrella número 1 de les xarxes socials.
De tot el regne animal, el gat és el carnívor que té els ulls més grans en proporció al seu cos. Aquests li permeten veure-hi a les fosques i abasten dos-cents vint graus. Les pupil·les verticals són especialment indicades per mesurar bé les distàncies quan l’animal està ajagut al terra. Això els permet ser més eficaços que altres felins a l’hora de caçar i és en el cas del gat molt necessari perquè no pot córrer durant massa estona seguida.
Però no només els ulls del gat són una petita meravella tècnica sinó també el seu sentit de l’oïda perquè hi senten sis vegades millor que nosaltres pobres humans. La musculatura de les seves orelles els permeten girar-les de manera independent.
Pel que fa al tacte els seus bigotis del gat li serveixen d’antena i l’ajuden a orientar-se fins i tot en situacions on no hi ha cap mena de llum. I si parlem de la musculatura i de la flexibilitat del gat és important esmentar que comparativament són més forts que el tigre. Els gats són robusts i forts, capaços de fer salts increïbles, de caure de quatre potes des d’alçades impressionants i són autèntiques màquines de caçar. Per tot això l’home els va trobar fascinants i útils alhora des de que els gats ens van descobrir i van decidir venir a viure amb nosaltres ara fa uns vuit mil anys.
Com el Doctor John Bradshaw afirma, la decisió de l’humà d’adoptar el gat és una barreja de dos factors: per una banda els gats com a excel·lents caçadors ens mantenien rates i ratolins allunyats dels rebosts i per altra els seus trets facials desperten en els humans uns instints naturals que fan que els vulguem protegir. Si s’observa la cara d’un gat el més significatiu són els grans ulls, cap rodó i barbeta i nas petits. Aquests trets recorden als dels bebès humans i el nostre cervell està programat per respondre positivament a aquests trets que els alemanys anomenen “Baby Schema”. Està demostrat científicament que quan els humans observem a nadons, el nostre cos segrega hormona dopamina en gairebé els mateixos nivells que quan mirem als gats. A més, automàticament, quan tenim bebès o gats al voltant els estudis científics han demostrat que els humans som més curosos amb el que fem. Resumint, que els gats eren animals útils i amb les seves cares adorables que ens recorden la dels bebès ens van fer voler-los tenir al nostre voltant.
A més dels trets facials, jo afegiria que als humans la força i poder dels felins ens atrauen perquè que com va dir Vicor Hugo referint-se al seu gat “tenim a casa un tigre per acaronar”.
L’origen del nostre gat domèstic es remunta a fa uns onze milions d’anys a la jungla del sud-est asiàtic. En aquesta zona va aparèixer el que més tard evolucionaria al gat salvatge “Felis Sivestris Lybica”, el que va decidir viure amb nosaltres. Però en quin moment van apropar-se a nosaltres? Haurem de situar-nos entre uns vuit mil a sis mil anys abans de la nostra era en la zona del creixent fèrtil. El creixent fèrtil és una extensa àrea que abastavael Llevant Mediterrani, Mesopotàmia i Pèrsia, molt rica en diversos tipus de gra cultivable i en espècies d’animals aptes per ser mantingudes en ramats. És aquí on l’home va aprendre a conrear la terra, fer la collita i guardar els fruits en magatzems primitius per tal de poder-ne fer ús quan fos necessari. L’agricultura i la ramaderia van fer possible a l’home assegurar-se els aliments de manera que no els calgués sortir a caçar ni a recol·lectar. Aquesta revolució va portar als humans a disposar d’un temps que no tenien abans i d’aquí que en aquesta regió es desenvolupessin les primeres grans civilitzacions. I amb aquestes i els grans magatzems de menjar van aparèixer també les plagues de rates i ratolins que amenaçaven el benestar dels nuclis de població. Fins que els gats salvatges van apropar-se als magatzems d’aquests assentaments primitius del neolític a aprofitar-se de l’abundància de carn fresca oportunista que hi corria.
A Xipre es va descobrir una tomba d’un home jove enterrat a 40 centímetres d’un gat d’uns vuit mesos de manera cerimonial. Ambdós estan orientats cap a l’oest i la tomba està al mig d’un assentament que data d’aproximadament el 7.500 abans de Crist. Com que el gat salvatge no és originari de Xipre, s’ha de partir del fet que els primers pobladors ja el van portar amb ells per controlar les plagues. Que a la tomba d’aquell humà jove hi aparegui un gat disposat tan curosament prop l’humà fa pensar als investigadors que hi havia un vincle emocional entre l’home i el gat.
No obstant, el que se sap del cert és que el gat va passar a formar part de les llars en temps de l’Antic Egipte. Aquest país, amb un Nil que fertilitzava les terres per les quals passava, era molt ric en gra i altres cultius i l’ús de gats com a controladors de les plagues va ser crucial per a aquella civilització.
De ser un animal útil, el gat va passar a ser un animal venerat. És cert que els egipcis ja adoraven els lleons per la seva fortalesa i els consideraven els guardians dels faraons, però els animals reverenciats van anar canviant amb la història de l’antiga civilització. Així doncs en època més tardana, durant la segona dinastia, el gat ja era un animal homenatjat i amb divinitat pròpia perquè la deessa Bastet representava la protecció, l’amor i l’harmonia. La relació dels egipcis amb els gats ens pot semblar contradictòria. Per una banda els adoraven fins al punt que quan un gat dels de la casa es moria, els que hi vivien s’afaitaven les celles. Per altra banda es van començar a momificar els gats per oferir-los a la deessa Bastet als temples dedicats a ella i la demanda de mòmies gat va créixer tant que els egipcis van començar a criar gats als temples només per sacrificar-los i momificar-los més tard. Setanta dies són necessaris per acabar el procés necessari per produir una mòmia, així és que ja us podeu imaginar que les mòmies dels felins es van convertir en una indústria lucrativa però amb un perill imminent: no hi havia prou gats per cobrir la demanda. Moltes mòmies de gat tardanes contenen només fragments d’aquest animal al seu interior i dintre d’algunes d’elles ni tan sols s’hi ha trobat restes animals. Els gats començaven a escassejar. Per altra banda, els egipcis tenien contactes comercials amb Pèrsia i els perses van descobrir aquests animals i els van començar a importar al seu territori. Els gats esdevingueren mercaderies de contraban ja que emportar-se els gats d’Egipte estava prohibit per llei a les terres faraòniques. Els perses van encarregar-se de fer arribar els peluts fins a la Índia.
L’autèntica expansió del gat es va produir quan els romans van començar a portar-los d’Egipte a Roma, on els petits felins va substituir la fura que era el que utilitzaven els romans per controlar les plagues de rates i ratolins. En contrast amb les boniques fures, els gats tenien l’avantatge que no feien pudor. I allà on anaven els romans a portar la seva civilització també hi anaven els gats que ben aviat van expandir el seu territori per arreu d’Europa.
Si bé la veneració dels romans pels gats no arriba a l’extrem de la dels egipcis, a la deessa Libertas se la representa sovint amb un gat als peus com a símbol de la independència. També la mitologia nòrdica amb la seva adoració a la natura considera el gat un animal màgic. La deessa de l’amor Freier vola pel cel empesa per un carruatge que porten dos gats.
En la mitologia nòrdica els gats també eren considerats animals màgics i la deessa Freia de l’amor i la fertilitat viatjava pel cel en un carruatge empès per dos gats salvatges.
L’Islam també té una bona imatge dels gats i el profeta Mahoma n’era un enamorat. I pel que fa als budistes, aquests creuen que quan mor un gat de la casa, aquest parla bé del seu amo a Buda per tal que aquest li sigui favorable.
El israelites que van estar tantíssim temps en territori egipci no veneraven els gats doncs per a ells només hi havia un únic Déu.
La bona reputació i la consideració cap al gat van acabar quan els pares de l’església el van considerar una encarnació del mal i del dimoni. La inquisició va perseguir bruixes i gats i va condemnar tantíssimes dones i gats a la foguera que el gat va estar a punt de desaparèixer d’Europa.
L’extermini dels nostres amics peluts va tenir unes conseqüències nefastes per a la salut pública al vell continent. La pesta, la pandèmia que va arrasar Europa provocant la mort d’entre un trenta a un seixanta per cent de la població depenent de les dates i les zones, era ocasionada per un bacteri que transmetien les puces i també les rates amb les seves mossegades. En zones humides i amb poca salubritat com eren les ciutats medievals europees, l’epidèmia es propagava sense poder-la aturar. Els gats ja no podien controlar les rates perquè ja no en quedaven. L’home va trigar molt en adonar-se de que els seus aliats peluts li podien ser útils i finalment els gats van tornar a la ciutat tot i el desprestigi que l’església catòlica els havia portat. L’estigma durà segles i encara al segle XVIII es deia que en un carruatge on hi hagués un gat els cavalls no galopaven com ho feien habitualment. També la superstició de que si ens creuem amb un gat negre tindrem mala sort prové d’aquesta època.
Però no tots els països van quedar tocats per la superstició infundada. Els romans tenen una colònia enorme de gats situada a les runes de Torre Argentina a la capital de la Península Itàlica. Els habitants de la ciutat del Coliseu encara alimenten i adoren els gats que campen per les runes perquè consideren que van salvar la ciutat d’un episodi de pesta.
Afortunadament avui dia ja està pràcticament superada l’animadversió cap als gats i són mascota predilecta a immensitat de països.
Grans personatges de la història han tingut una relació especial amb els nostres amics peludets. Churchill per exemple sempre va conviure amb mínim un gat. Einstein en tenia un de tigrat que patia depressió quan feia mal temps. Einstein deia “sé què et passa, però no sé com canviar-ho”. Dalí apareix en nombroses fotos amb el seu gat i el dissenyador Karl Lagerfeld té el que probablement és el gat més mimat del món perquè té dues mainaderes particulars. Goethe una vegada va escriure un poema des de la perspectiva del gat content de les moixaines dels humans. Demano disculpes als lletraferits per la ràpida traducció matussera dels darrers versos que diuen:
“ sie stammeln und lallen und
huldigen mir.
Liebkosen mir glücklich Bauch, Ohrchen und Tatz.
Ich wälte es wieder. Das Leben der Katz”
Traduïts aquests versos vindrien a dir:
“barbotegen i balbucegen i
em veneren.
M’acaronen contents la panxa, les orelletes i les potes.
En una altra ocasió també l’hagués triat: la vida del gat”
De gats jo no en soc experta encara. Sé que el meu primer contacte amb un gat va ser a Berlín i va ser la gateta que em va adoptar a mi. Durant el confinament em vaig enamorar tant del gat de la meva parella, el Pablo que vaig decidir adoptar-ne un de meu. Vaig passar mesos mirant la pàgina de Gats de Gràcia per trobar el candidat ideal. Un dia vaig veure la foto del Safrà i el vaig anar a conèixer. Ja no va estar-se gaire més dies a Farigats perquè el vaig adoptar.
No tinc una explicació científica per aclarir per quin motiu el Safrà m’ha ajudat a equilibrar la meva vida. Només sé que quan tinc molt estrès i arribo a casa i el veig a ell se’m passen tots els mals. Tan sols m’inquietava una cosa: que el meu peludet estigués a casa sol masses hores quan jo soc a la feina. Vaig parlar altre cop amb gats de Gràcia i finalment em van oferir la possibilitat d’adoptar un cadellet per tal que el Safrà el veiés créixer i l’acceptés com un membre més de la nostra família. El resultat ha estat la felicitat multiplicada per dos perquè ara sé que quan marxo no deixo sol a ningú i quan torno tinc dos felins adorables que cerquen la meva companyia.
Si són o no màgics no us ho puc assegurar científicament però a mi em sembla que la meva quotidianitat és infinitament menys feixuga des de que els tinc amb mi.
Per si agafeu gust als gats us he penjat unes fotos del Safrà, a qui els que seguiu el blog ja coneixeu, i el petit de la família: El Sugus.
Us deixo amb la recomanació de que poseu un gat a les vostres vides i que si decidiu fer-ho, opteu per un gat d’una protectora. Són animals infinitament agraïts que necessiten una oportunitat i que esperen famílies que els sàpiguen estimar.
Bona setmana a tots!