Els que em coneixeu i aneu seguint el meu blog ja sabreu que un dels temes que més em balla pel cap és el de la casa. He publicat ja amb anterioritat un post sobre el preu abusiu dels lloguers a Barcelona i de l’habitatge al nostre país en general. Aquest dijous completo el panorama nefast del que representa avui dia la despesa principal de la majoria de les llars. La única manera d’aconseguir una certa estabilitat pel que fa a l’habitatge és indubtablement comprar un pis o casa i la immensa majoria de nosaltres no ho poden pagar al comptat, sinó que els cal un crèdit hipotecari per fer-ho. El tema dels bancs el deixarem per un altre dia. Tot i que certament hi deu haver afortunats que aconsegueixen comprar a vendre un pis o casa de un particular o a un particular, generalment per vendre o comprar ens cal l’ajut d’una immobiliària. Aquesta s’encarrega de revistar l’estat de l’immoble, recopilar tots els document que tenen a veure amb aquest, fer fotografies de l’habitacle i penjar-los a un o més portals immobiliaris per tal d’organitzar les visites en cas de que algú tingui interès en l’immoble. Una feina que potser és feixuga però no gaire complicada. El que em va sorprendre és que per la venda d’un immoble els agents arribin a cobrar uns deu mil euros. Si per altra banda el que volem és comprar, quan veiem un pis que ens interessa, reservar-lo ens costarà tres mil euros que perdrem si després de pagar-los esbrinem quelcom que no ens fa el pes de la finca o el pis en qüestió i acabem no comprant-lo. El tema de les arres també és per fer posar els pèls de punta perquè si la venda acaba per no realitzar-se, generalment el que era el venedor ha de tornar les arres doblades al que volia comprar. A més si ens cal adquirir un immoble hem de comptar que al preu que veiem als portals s’hi ha d’afegir un 10% en impostos diversos.
Jo he vist molts pisos i principalment al Poblenou. Els dos darrers m’han fet caure l’ànima als peus perquè per un d’ells en demanaven tres-cent vuit mil euros i era un tercer sense ascensor en una finca amb una escala on hagués estat difícil fer-hi pujar una nevera d’estreta com era i la superfície eren uns cinquanta metres quadrats. El dormitori era prou ampli i donava a un petit balcó on no hi hagués cabut cap tauleta ni cadira. Les dues altres habitacions eren interiors i per acabar-ho d’adobar al bany s’hi accedia a través de la cuina. De llum no en tenia gaire. Doncs per aquest pis situat a la Rambla del Poblenou se n’haurà de pagar un preu final d’uns tres-cents trenta-vuit mil euros, una ganga com qui diu.
De l’altre pis tampoc en vull dir gran cosa. Era encara més car i tenia dues habitacions interiors i una sala d’estar gran però sense llum. La il·luminació al pis quedava tota a la cuina i a un dormitori doble. Per aquest se’n demanaven tres-cents quaranta mil euros que amb impostos arriben a ser uns tres-cents vuitanta mil.
No m’estranya gens que les famílies joves es vegin obligades a sortir de la ciutat per adquirir quelcom. Quan els meus pares es van casar van poder pagar el pis en uns quinze anys. Ara per comprar el mateix pis que es van quedar ells s’han de tenir uns estalvis considerables i demanar un crèdit hipotecari a probablement trenta anys.
Un altre dels guanys de les immobiliàries és que anuncien pisos que estan per reformar i que fan vendre a un preu no gaire alt als venedors per llavors presentar un projecte de reforma al futur comprador que també els hi és un benefici. D’aquesta manera cobren d’ambdues parts.
Que això és així en molts casos ho corroboren la immensitat d’empreses de reformes que poden viure, i bé, de la seva feina.
Precisament d’aquest tipus de negocis també en vull dir un parell de coses.
La primera empresa de reformes que vaig contactar la vaig trobar cercant a través d’una pàgina del Facebook de Gràcia un especialista que em posés parquet a una de les habitacions de casa els pares. Em van contactar ells mateixos, em van ensenyar les mostres i em van fer la feina en dos dies. Com que vaig quedar prou satisfeta, vaig decidir contactar-los novament quan vaig pensar que la millor opció i més segura per accedir a un habitatge seria quedar-me el pis dels meus pares. Però aquest necessita una bona actualització i jo no conec ningú que es dediqui al tema. Vaig decidir tornar a contactar amb Fustadojo. La que suposo que és la patrona de l’empresa es va mostrar molt interessada en el projecte i va venir a casa a mirar el pis per fer propostes. El que més em va sorprendre és la facilitat amb que anava afegint tasques a fer que podien pujar la factura i elements decoratius que a mi em semblaven irrellevants i cars.
Em va parlar de fer-me un jardí japonès per crear un ambient més relaxat. Jo penso que les cases i els pisos han de reflectir el caràcter dels que hi viuen i vaig quedar una mica tocada per la idea del jardí japonès. Al cap i a la fi a mi el Japó no és el país que més m’atreu encara.
També em vaig adonar de la insistència en comprar o fer mobles pel pis que no volia. Crec que els mobles els hem de comprar nosaltres mateixos i no encarregar-los a interioristes que acabaran comprant el que està més de moda sense que potser ens agradi.
El color de parets que volia jo per casa meva tampoc va acabar de convèncer a la patrona de l’empresa i encara recordo amb claredat com em va dir que el groc estaria bé per una de les habitacions però no per totes. Arribat aquell punt ja vaig començar a sospitar que quan contractem una empresa de reformes, potser ens acaben encolomant el que no volem ni ens agrada.
Per si no fos poc em va semblar que d’esperit pràctic no en tenien gaire. Jo volia cortines per separar un espai d’un altre perquè no engavanyen, pots posar-les plegades a un costat i no molesten i són de fàcil rentar. Però es veu que això no era una solució prou bona perquè la cap de l’empresa de reformes em va dir que ella havia pensat en posar-me allà on jo volia la cortina una paret de vidre. Tenint en compte que jo havia de dormir en aquell espai em va semblar una idea forassenyada perquè jo prefereixo un teixit que permet l’aire a una paret de vidre que em pot donar sensació de claustrofòbia en una estança sense ventilació pròpia.
Havíem quedat per parlar de la reforma el 28 de desembre però aquell mateix dia em van dir que no podien venir a Barcelona. De fet no em van contactar ells en tota una setmana i a finals de les meves vacances de Nadal vaig decidir seguir buscant qui em portés la reforma.
Si Fustadojo em va semblar una empresa amb idees poc pràctiques, la següent va resultar ser pitjor. De fet, durant el primer matí que el cap —aquest cop un aparellador jove—va venir a mirar-se el pis, jo ja vaig veure que no parlàvem el mateix idioma, és a dir que les seves idees i les meves eren antagòniques.
Per començar en mirar la cuina va decidir tapiar-me una obertura de vidre que em permet entrada de llum natural al bany. Quan vaig protestar dient que volia una mica de llum al bany que no fos només la de les bombetes, va dir que ho podia arreglar posant-me una porta amb vidre al bany. Una idea molt moderna però a mi no m’agrada que s’intueixi ni tan sols on és la persona que està al lavabo.
Li vaig preguntar per quin motiu em volia tapiar l’entrada de llum de la cuina i va dir que si no ho feia jo li condicionava a ell els mobles que volia posar-me a la cuina.
El següent pas va ser dir-me que havia de canviar el lloc on estava la caldera tant sí com no. Però això òbviament implica una feina que després es cobra. Li vaig recordar que havia pensat en la distribució de tot el mobiliari de manera que no s’hagués de tocar ni la disposició de la caldera ni cap dels radiadors. No em va escoltar tampoc.
No em va fer el pes com volia col·locar-me el bany perquè just obrint la porta el primer que s’hagués vist hagués estat l’inodor. Jo particularment prefereixo entrar a un bany i veure la pica i un mirall bonic que em semblen més estètics que l’inodor. En fer-me la proposta jo ja m’estava plantejant si calien tants anys d’estudis d’arquitectura per convertir-se en interiorista i col·locar l’inodor en el lloc més visible en comptes del més dissimulat.
Però sembla que els estudis els té per creure que pot saltar-se la norma. Quan li vaig dir que la finestra posterior havia de ser de fusta perquè és façana protegida i el model de finestra ha de ser coherent amb la finestra original, em va voler discutir si això era així realment. Finalment em va dir que si el pis fos seu a l’entrada hi posaria la cuina, cosa que no em sembla gens pràctica, i que ell tenia a casa una cuina-menjador sala d’estar i que li resulta molt pràctic. Que al pis se li havien de tirar parets per crear espais més grans perquè l’actual distribució no es porta.
Vaig estar de dir-li el que en pensava. Una reforma no pot seguir una moda concreta com unes ulleres perquè costa molts més diners. A més jo no he seguit des de fa anys cap moda sinó que porto el que m’agrada i em sembla pràctic independentment del que diguin els altres.
Contràriament al que ens volen fer pensar els interioristes els “lofts” no són pràctics perquè a falta de parets per posar-ho tot acoblat a aquestes, als lofts tot va pel mig i els espais acaben semblant desendreçats. A més, si hi ha diverses estances, cadascuna d’elles pot tenir una decoració i ambient diferents. Per no parlar del fet que en pisos amb parets altes no convé fer-hi lofts perquè es fa impossible o immensament car escalfar-los.
La conclusió que vaig treure de les empreses d’interiorisme que han passat pel meu pis és que la feina que fan és equiparable a la de les perruqueres estilistes. M’explico. Fa quinze anys una anava a la perruquera i demanava que li tallessin un dit els cabells en línia recta. Ho feien, cobraven i avall. Una sortia amb el cabell sanejat i prou. Avui dia vas a una perruquera estilista, s’entesta en què el que vols portar no t’escau, et talla el cabell com li sembla i et fa pagar un dineral per un tallat amb el que no et sents a gust només perquè “t’ha arreglat l’estil”.
Els interioristes són el mateix. Miren el que es porta i volen vendre’t el que ni tan sols t’agrada per un preu desorbitat. I és clar, si algú no té caràcter o han de reformar un pis per a un inversor bé, però si ho volen intentar amb algú que té un pressupost just i les idees molt precises, els interioristes acaben sent una presa de pèl i una pèrdua de temps.
Tots sabem què ens agrada i què no i per tant tots podem dissenyar-nos casa nostra al nostre gust. Pel que fa a mi acabaré contractant el paleta, lampista, fuster i pintor per separat i els deixaré que m’aconsellin però no que em condicionin. Casa meva serà tal i com jo vulgui amb l’únic límit del pressupost.
Fins fa cinc mesos jo només sabia que les immobiliàries eren unes màfies. Ara també he après que les empreses de reformes ho poden ser. S’ha d’anar molt en compte amb aquests tipus de negoci perquè ens poden acabar arruïnant.