Madurem els humans? l’exemple de la picabaralla entre Lituània i la Xina.

Sovint em pregunto si els humans som o no capaços d’aprendre. Em sembla a mi que pares i mares intenten inculcar una escala de valors als fills que després no es posa en pràctica a més altes esferes. Deixeu que m’expliqui millor. Recordo de petita que quan alguna companya de classe s’enfadava amb una altra, la primera demanava a les seves amistats que no parlessin amb la nena que les havia molestat. Els grans entenien que aquest comportament era propi dels infants i si s’adonaven del que passava, alliçonaven els nens i demanaven el que fessin les paus i intentessin no fer-se la punyeta. I com que érem petits, doncs ens ho empassàvem o no i a callar.
I ara que ja tinc una edat miro les notícies i m’adono que els adults no deixen mai de comportar-se com a criatures amb una gran diferència: que els majors d’edat si entren als governs poden portar conflictes internacionals.
Un exemple de la sobirana tonteria generalitzada dels governs és el conflicte diplomàtic entre la Xina i Lituània del que aquí no en sabem gairebé res perquè òbviament Russa i Ucraïna ara són un punt calent al planeta. Resulta que a Lituània se’ls va acudir obrir una representació de Taiwan al seu país i els xinesos no volen reconèixer la autonomia de Taiwan ja que la consideren un apèndix seu. En adonar-se de l’apertura d’aquesta seu representativa de la illa asiàtica a Lituània, el govern xinès va amenaçar amb blocar les importacions lituanes a la Xina i de fet del sis de desembre el Tagesschau ja informava de que els contenidors de cervesa lituana que havien d’entregar-se al gegant de l’Àsia estaven retinguts a Lituània perquè Xina havia cancel·lat les comandes. En aquell moment la gran república ja havia començat a retirar dels supermercats la cervesa d’aquest petit país. El Tagesschau és el telenotícies del canal 1 d’Alemanya.
El conflicte no es va resoldre ni molt menys perquè si bé la no exportació de cervesa era quelcom amb què Lituània podia sobreviure, la Xina va decidir picar per on més mal feia. Les exportacions del país bàltic a la Xina només representen un u per cent amb la qual cosa als lituans els podia ser enterament igual que els declaressin una guerra comercial il·legal. El problema va venir quan la Xina va fer entrar en el conflicte altres països europeus com Alemanya. Com ho va fer? Doncs perquè Lituània produeix parts dels cotxes Volkswagen i BMW que també s’exporten a la Xina, així és que aquest país va decidir pujar els impostos de tots el productes provinents de Lituània i com que diverses parts de cotxe estan produïdes allí, el resultat va ser que les exportacions dels Volkswagen i BMW a la Xina haguessin caigut en picat. I aquí va intervenir la diplomàcia Alemanya, per dir-ho irònicament, i va demanar a Lituània que repensés obrir una delegació en representació de Taiwan. Després de negociacions tenses es va proposar que la delegació no s’anomenés Taiwan sinó d’una altra manera per no ofendre els poders imperials del gegant asiàtic. En altres països les delegacions de Taiwan s’anomenen Taipé que no molesta a la Xina. No sé quin adjectiu adequat emprar pel comportament de la Xina però se m’acut “infantil”.
Ja fa un temps que penso que un dels grans mals de la humanitat és la necessitat de fer-se notar i exercir el poder. Això es pot palpar a gran escala i a petita escala en el dia a dia. Qui puja als càrrecs directius? Generalment aquells que necessiten una posició per satisfer una necessitat personal d’afirmació i autoestima. I una persona a qui li cal reafirmar-se controlant i fent-se notar és una persona desequilibrada. No estic dient que absolutament totes les persones amb càrrec tinguin algun trastorn ni molt menys, però d’aquests n’hi ha suficients. Per començar per acceptar un càrrec un ha d’estar molt convençut de si mateix, i amb una mica d’esperit crític la majoria tenim seriosos dubtes en les nostres capacitats que resulten sovint en una major reflexió i també en una anàlisis constant del que fem. La gent amb una autoestima baixa sovint la compensa amb una seguretat personal inflada que els porta a no acceptar crítiques. Dins una empresa aquest tipus de directius ja fan prou mal però a nivell governamental són un perill. No hagués estat més fàcil deixar que s’obrís una delegació de Taiwan a un país com Lituània? S’havia de respondre amb una guerra comercial d’aquesta magnitud?
Si pensem en la història de l’home potser sí que hi va haver una fase en què els humans van haver d’abandonar els seus territoris i lluitar contra altres humans per assegurar-se el menjar i sobreviure. Però el clima no sempre ha estat inestable i el saqueig, pillatge i invasions no han estat contínuament justificats amb un “matar o morir”. Hi ha quelcom que ens fa als humans especialment ineficaços i que ve donat no sé si per genètica o per influència social. Algú molt savi i filòsof va dir “l’esser humà és competitiu perquè no és competent” i no podria estar-hi més d’acord. No sabem construir i destruir barreres i sembla que tot el que aconseguim amb la nostra existència és acabar amb les coses més belles que ens ha donat el planeta: els boscos, els mars i els animals. Amb el nostre comportament i estil de vida hem fet desaparèixer una cinquena part de totes les espècies d’ocells que hi havia al món. Amb cada espècie que mor desequilibrem el ecosistema i posem en perill encara més la supervivència d’altres animals, plantes i la nostra mateixa. Som la única espècie del planeta capaç de posar-se tan en perill que fem la vida impossible per a nosaltres mateixos. Jo d’això n’anomeno incompetència.
Hem arribat a augmentar tant la temperatura que el carboni i el metà atrapat en el permagel pot anar-se alliberant i produir un empitjorament de l’escalfament global. I no només això. El permagel també reté en el seu interior virus, bacteris i microbis que han estat inactius durant mil·lennis i que poden tornar a reviscolar i provocar un daltabaix molt més seriós que el coronavirus en els éssers humans. I em sap greu dir-ho però si la Covid-19 ha estat una mena d’assaig general o control davant d’un examen per veure com ens en sortirem amb el proper virus amb què ens enfrontem, des del meu punt de vista hem suspès. Com també hem suspès perquè una immensa majoria només viu per tenir i consumir més i per tal que uns tinguin més, els altres han de tenir entre poc i gens. Hi ha actualment al món més persones de les que han viscut i mort fins el moment i no sabem repartir els recursos. Tampoc sabem treballar plegats per un objectiu comú ni resoldre conflictes amb modèstia.
La picabaralla entre Lituània i la Xina és només un exemple de com de rucs som els humans. Una dita alemanya diu “erst stirbt der Baum, dann der Mensch”, primer mor l’arbre, després l’home i és ben cert. Ens hem dedicat a viure massa bé en una part del planeta de manera que hem destruït ben bé una altra meitat sencera. I quan llegeixo notícies com les del conflicte entre el gegant asiàtic i Lituània em plantejo quants centenars d’anys més de vida poden quedar al planeta amb uns inquilins com nosaltres.
Aquest dijous el post entra dins del que jo anomeno “food for thought”. Ara toca reflexionar com podem reduir la nostra petjada ecològica i com dominar els instints de competitivitat. Bona setmana a tots!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s