S’han acabat ja les festes de Nadal per aquest any i alguns potser s’hauran d’apuntar al gimnàs per rebaixar el pes de més que han posta durant aquestes dates. Tot i que potser la situació no ha permès fer gaires àpats multitudinaris, si és cert que la majoria haurà fet extres culinaris que es poden deixar notar.
El post d’avui va de les locucions i expressions que tenen a veure amb el menjar en anglès i en altres idiomes. Entre els aliments més productius hi trobem el formatge que per a mi és una perdició perquè no me’n canso mai. El problema és el colesterol, altrament encara en menjaria més. Per si no ho sabíeu, la ingesta d’aquest làctic provoca l’alliberament de casomorfines que proporcionen un efecte de benestar. Potser per això a mi em sembla addictiu.
El cas és que el formatge resulta que és un producte molt prolífer lingüísticament parlant perquè es fa servir en diversos països per expressar coses diferents que no sempre indiquen que el que a mi m’agrada tantíssim sigui una menja preuada a tot arreu.
Comencem per Argentina. Allà quan diem que algú “es un queso” el que significa és que aquesta persona és inútil o malapte fent quelcom. En canvi a la nostra península l’expressió castissa “estar como un queso” equival a estar en molt bona forma i ser atractiu o atractiva.
Els alemanys no li donen aquest significat tan positiu perquè quan afirmen que alguna cosa és “Käse” vol dir que és una ximpleria. Aquest locució prové d’una època en què la llet i els productes làctics eren de fàcil adquirir i per tant no s’apreciaven com ara. Avui dia el formatge no és barat i segons a quins països com als EEUU pot arribar a ser privatiu.
Dintre dels països que menystenen el formatge hi tenim Anglaterra. Quan parlem d’objectes sense valor els anglesos els anomenen “cheese-parings”. Un “paring” en anglès és un tros molt fi i petit de quelcom. Quan pelem la poma per exemple, els bocins de pell que tenen encara una mica de la fruita enganxada serien “parings”. Doncs les fines làmines de formatge són per als anglesos quelcom sense cap mena de valor.
Curiosament quan algú actua de manera “cheese-paring” el que volen dir els anglesos és que aquest persona és extremadament garrepa. No t’ofereix formatge sinó només les engrunes o encenalls.
En anglès el formatge també proporciona molt de joc lingüísticament parlant. Si dues coses són molt diferents diem que són “as different as chalk and cheese” tan diferents com el guix i el formatge. I si no sabem distingir entre dues coses perquè som ignorants llavors els anglesos dirien “not to know chalk from cheese” no saber distingir el guix del formatge.
Seguint amb la mala fama d’aquest producte làctic en anglès, quan un n’està tip o tipa de quelcom els anglesos diuen o bé “to be fed up” (que literalment és estar tip o fart en el sentit de ple de menjar) o bé “to be cheesed off”. En aquest cas és molt difícil traduir literalment la locució perquè no tenim cap verb per formatge ni una preposició off que indiqui “més enllà dels límits” o “fins a estar apagat”. La preposició aquí es fa servir igual que en el cas del participi “turned off” en sentit literal d’apagat i en el metafòric de destrempat. I si sentim l’expressió “hard cheese” el que vol dir és mala sort.
Però sortosament no tot el que té a veure amb el formatge és negatiu perquè un “big cheese” com un “fat cat” en anglès són persones importants i influents amb poder.
I si el formatge sembla productiu lingüísticament parlant què he de dir de la llet! Ja sabeu que els nostres veïns de península quan una cosa és molt bona diuen que és “la Leche”. Doncs resulta que els britànics quan volen dir que quelcom és insípid o fluix diuen que és “milk and water”, llet i aigua. Aquesta locució però es fa servir metafòricament quan el que volem afirmar és que una acció o activitat no és prou contundent. Per exemple podríem dir que les multes per no complir amb la normativa Covid-19 als centres de treball aquí són “milk and water”. I és que d’inspeccions no n’hi ha i si passen tinc la impressió que intenten no veure determinades realitats per no posar els empresaris en problemes. La política sanitària de prevenció de la Covid-19 a les escoles també és “milk and water” perquè ara no hi haurà grups confinats si en una classe hi ha menys de cinc positius. Ja veurem com anirem dintre d’unes setmanes amb les mesures suaus que tenim i poques restriccions.
Sabeu allò que en castellà vol dir “atar los perros con chorizos”? es fa servir quan volem dir que en un determinat lloc es viu sense cap mena de privació perquè hi ha de tot en abundància. Els britànics tenen una locució similar “a land of milk and honey” una terra de llet i mel, és a dir un lloc on els va econòmicament molt bé. En aquests moments no se m’acut en absolut cap lloc “of milk and honey”, més aviat tot el contrari. El Kazakhstan ben segur que no i a Turquia està la població empobrint-se ràpidament a causa de la inflació greu que pateix el país. Els preus ens pugen a tot arreu i per tant, tot i que aquí no ens podem queixar, no podem dir que el nostre sigui un país “de llet i mel”. Les coses més bàsiques aquí tenen un preu desorbitat i la majoria de nosaltres viu amb la por de perdre la feina i no poder pagar les factures.
La empatia en anglès s’anomena metafòricament “the milk of human kindness”, la llet de la bondat humana.
Però si el que han fet amb vosaltres és estafar-vos especialment en el sentit financer el que diuen els anglesos és “to milk”, és a dir munyir. Per nadal per exemple alguns restaurants han munyit els clients amb menús extremadament senzills per preus elevats. Per un pica-pica amb un parell d’olives, una mica d’embotit i alguna cosa més, la sopa de galets i un segon plat amb només dues possibilitat d’elecció s’han arribat a demanar cinquanta euros per cap. Això és el que els anglesos anomenarien “milk the customers”, és a dir munyir els clients.
Un altre exemple del que seria “munyir” la clientela són les empreses de reformes. Sobre aquestes jo en podria escriure tot un post perquè no s’acontenten en actualitzar pisos i deixar-los nets, pràctics i nous sinó que s’entesten en canviar l’estructura d’aquests, incloure-hi detalls irrellevants a preus astronòmics i a sobre et cobren el plus per la creativitat que no els has demanat.
Jo estic intentant reformar el pis dels pares i he vist tot tipus d’interioristes, des dels que em volen posar un jardí japonès a l’entrada per omplir la casa de bones vibracions, fins els que em volen posar un vidre al dormitori per fer-me sentir com un peix en un aquari quan dormo. Tot molt de fotografia d’instagram però gens pràctic per viure. Al final acabaré contractant els obrers per separat, pintor, lampista, paleta, fuster i etc per tal d’estalviar-me que em vulguin “milk” amb les obres a casa.
Per aquesta setmana ja hem acabat. Us desitjo que ningú intenti exprimir-vos les butxaques i que no us trobeu havent de substituir massa companys a la feina perquè hi ha confinats per donar i per vendre.
Ànims que el gener es fa difícil per tots. Hem de pensar que els dies s’allarguen i això ens donarà una injecció de positivisme.

El tema dels aliments i les locucions ja us vaig dir que donava molt de joc. I és que menjar és una necessitat bàsica per als essers humans i per això tot el que ens alimenta té un paper fonamental i es veu reflectit en la llengua. La setmana passada vaig escriure sobre algunes expressions que tenen com a protagonista la llet i el formatge. Avui començo amb quatre locucions en les que el protagonista és la mantega, un derivat també de la llet.
La primera és el verb “to butter up” que vindria a dir untar a algú amb mantega. En català ho traduiríem amb un “ensabonar”, que és el que succeeix quan fem compliments a algú que no són sincers. Jo no soc gens llagotera i per tant si ja em costa anar tirant floretes quan els compliments serien francs, imagineu-vos com ho puc fer si a sobre no em surt de l’ànima.
I si el que fem és exagerar quelcom, llavors els anglesos diuen “to spread the butter to thick”, és a dir untar la mantega deixant una capa massa gruixuda. Si no recordo malament en el seu dia ja us vaig escriure la locució alemanya “zu dick aufgetragen”, que probablement ve de la mateixa expressió primera d’untar el pa amb massa mantega.
Però d’entre les locucions amb mantega la que em sembla més original és la de “to look as if butter wouldn’t melt in one’s mouth” que literalment significa donar l’aparença que a un no se li fon la mantega a la boca. Es fa servir quan algú sembla innocent a pesar de no ser-ho en absolut. Aquí els que saben fer això molt bé són els meus dos gats, el Safrà i el Sugus que poden fer de les seves, trencar quelcom i després posar cara d’innocència pura com si les cortines haguessin caigut soles per exemple.
Si els anglesos pronostiquen que en algun moment hi haurà una explosió de descontentament o ràbia en diuen “the fat will be in the fire”, la grassa serà al foc. No em demaneu per quin motiu. Segur que ara a Sèrbia hi haurà “grassa al foc” perquè Austràlia ha expulsat Djokovic per no estar vacunat. Sense voler entrar molt en la polèmica em sembla absolutament correcte que si els governs demanen dels seus ciutadans responsabilitat i sentit de comunitat alhora de posar-se la vacuna, després siguin coherents i no deixin que esportistes com ell, cantants o artistes quedin lliures de la seva obligació només per ser famosos. Suposo que a Sèrbia també hi haurà persones a favor de les vacunes i persones en contra però certament des del meu punt de vista per ser un heroi nacional caldria ser un exemple de responsabilitat primer.
Segur que ell fa el que els britànics anomenen “to live on the fat of the land”, viure de la grassa de la terra, és a dir portar una existència plena de luxes.
I el contrari de viure de la grassa de la terra és estar “on the bread-line” a la cua del pa. Això ve de l’època en que per motius de racionament s’havia de fer cua amb la cartilla per anar a buscar la porció de pa corresponent.
Seguint amb el pa i el que se’n fa, una “Sandwich generation” és aquella que queda atrapada en dues situacions completament diferents, com quan per exemple una mateixa persona té a càrrec fills petits i pares grans que necessiten ajut. La generació dels que avui dia tenen entre quaranta i cinquanta anys s’hi poden trobar. Els que estem entre els quaranta i els cinquanta hem tingut els fills suficientment tard per haver-nos d’enfrontar amb els problemes de salut dels pares ja grans quan els menuts encara no són independents.
I ara una locució d’allò més simpàtica “warm as a toast”, calent com una torrada que es fa servir quan la sensació d’escalfor és agradable. Jo per exemple quan em poso a llegir a l’hivern al sofà sota la manta i amb els meus peludets al costat meu i davant de l’estufa estic “as warm as a toast”. El contrari del que puc dir jo quan vaig a nedar a piscina, on passo un fred que fa posar a prova les meves defenses. Fa fred als vestuaris perquè està obert per ventilar, fred al recinte de la piscina amb les portes també obertes i de la dutxa darrerament no en surt aigua calenta. Com a molt està tèbia.
I del pa en surten molles que en anglès són “crum”. Quan els anglesos parlen d’una “crum of comfort”, una molla o engruna de confort, es refereixen a un petit consol, gairebé insignificant que un pot trobar quan la situació és dramàtica. Se m’acut ara pensar en les víctimes de la inundació de Ahrtal. Vaig veure un reportatge fa poc i una família que ho havia perdut pràcticament tot, va trobar consol en el fet de poder tornar a les quatre parets buides de la seva casa i poder fer-hi un àpat de Nadal amb ajut del que els van portar els veïns. Tampoc no vull pensar com deuen estar els que han perdut la seva llar a causa del volcà de la Palma. Alguns potser han trobat “a crum of comfort” salvant alguns objectes de casa seva. Crec que hem d’agrair una mica més la sort que tenim de no haver de passar per situacions tan extremes com aquestes.
I per acabar amb positivisme us parlaré de la “honey-pot town”, la ciutat o poble “pot de mel” que és aquell municipi que ofereix totes les infraestructures necessàries per viure-hi còmodament: escoles, hospitals, parcs, centres comercials, i possibilitats d’oci. Sens dubte per a mi Barcelona és una “honey-pot town” tot i que hi trobi moltíssim a faltar el verd i que enyori d’Alemanya tenir un bosc prop. Però tenim el verd prop si volem anar a airejar-nos a la muntanya. Només cal anar a Collserola. Si em demaneu què li manca a Barcelona us diria més neteja i menys pol·lució. Més espais verds i civisme. Per la resta tenim de tot. Museus per donar i vendre, cinemes i teatres, tot tipus de botigues i una oferta gastronòmica que no ens pot deixar indiferents.
Barcelona és una “honey-pot town” i per les zones boniques fora de la ciutat els anglesos tenen la locució “honey-pot area”. Si em coneixeu ja sabreu que us diré que la Costa Brava és una honey-pot area, oi?
Avui per acabar us vull comentar que l’expressió “soothing syrup”, xarop per calmar, es refereix també al discurs que podem fer servir quan volem animar a algú tot i que no diguem del tot la veritat. De vegades cal donar xarop calmant i ser diplomàtic quan la veritat no seria del tot adequada.
Us desitjo una bona setmana a tots i bona sort per no enganxar la Covid-19 perquè la necessitem.