Ara farà potser una setmana, vaig llegir un article molt interessant que van publicar a la pàgina de Facebook “docents de Catalunya”. L’article parlava de la generació “de cristal” o també anomenada de “blanditos” que es refereixals joves que tenen ara de deu a vint anys. El que deia el text és que hem pujat una generació de nanos a qui hem volgut estalviar tant alguns aspectes desagradables de la vida que no han après a fer front a les adversitats, ni tan sols les més insignificants. Això ha estat recolzat des de fa anys per uns psicòlegs que ens han parlat d’uns grans traumes que podem generar al nens si no fem tot el que ells volen. El resultat d’això és una colla d’infants i joves que no saben com menjar-se la seva frustració perquè els hi hem evitat la frustració i l’avorriment. A casa aquesta generació ha après que els pares treballen per donar-los a ells tot el que els cal i més quan ells volen. Molts pares no han sabut lluitar amb els seus fills i ensenyar-los que hi ha límits perquè en un principi és més fàcil aviciar els nens i que et facin bona cara que aguantar les seves enrabiades. Però el resultat és que hi ha una bona part dels adolescents i joves d’avui que són uns dèspotes i que tenen assumit que la societat els ha de fer favors contínuament i els ha d’oferir una feina que els auto realitzi i els diverteixi, proporcionant-los a més un sou de collons per tal de no haver-se d’estar de cap dels seus capricis. I el problema és que hi ha una competitivitat enorme i que pot molt ben ser que aquests joves no aconsegueixin a mitjà termini accedir a una feina que els diverteixi. O potser en el pitjor dels casos no ho aconsegueixin mai. I per cert, qui ha dit que la feina ha de ser entretinguda? És obvi que tots treballem millor si ens agrada el que fem però dubto molt que la majoria vagi a treballar cada matí amb la motivació al màxim. Senzillament tots penquem perquè d’alguna cosa hem de viure.
Des del punt de vista dels docents, el fet d’haver pujat els nens amb la idea que no es poden avorrir ni frustrar i que la classe ha de ser entretinguda, ha implicat que de vegades les escoles s’han convertit en un parc d’atraccions. O si més no això creuen alguns experts. La gamificació, terme que ha passat al nostre idioma de l’anglès “game” que vol dir joc, ha significat que s’ha substituït sovint l’esforç de l’alumne per assolir uns coneixements per un premi que és el joc. Aprendre no sempre es fa jugant. O t’asseus a fer-te entrar les declinacions al cap o per més jocs que es facin a classe no quedaran gravades al cervell sense més. Per a mi com a docent el joc a classe ha de servir per repassar els continguts donats per exemple i és positiu perquè genera una competitivitat entre els aprenents que els fa estar més atents.
El dimarts passat dia de la dona van faltar molts alumnes per reivindicar el dia de la dona dormint fins a les tantes i sense anar a la manifestació. Els quatre que van venir em van fer arribar el seu disgust perquè al centre on treballo, segons ells, els professors ens hem entestat en fer-los aprendre jugant. I no és que jo no vulgui fer un joc mai però no el vull fer sempre cosa que sembla diametralment oposada a la idea general de l’aprenentatge que circula avui dia.
Com que l’alumnat cada cop té coneixements més bàsics i una atenció limitada, nosaltres hem de fer-los jugar per tal que no els traumatitzi venir al centre i evitar l’absentisme. Ja em direu quin joc es pot inventar una professora de comptabilitat o de gestió del transport!
Fa poc va haver-hi enrenou dins el món educatiu perquè segons la nova nomenclatura, ara ja no es pot dir que un alumne o alumna està suspès o suspesa sinó que s’ha de dir que està “en procés d’assoliment dels coneixements”. Quin eufemisme més ruc per favor! El mateix Antoni Basses va escriure un article d’opinió sobre el que implicava “estalviar” a l’alumnat el seu propi fracàs.
I arriba ara el següent gran repte pels docents, l’ABP, l’aprenentatge basat en problemes o projectes que segons els més progressistes és la bicoca. El plantejament està bé, el grup classe pot buscar un problema que creu que hi hagi a la societat i ha d’intentar solucionar-lo amb un projecte. L’ABP si es vol implementar bé comporta moltes hores de classe invertides en el projecte i té un perill imminent: que hi haurà alumnes que no faran res i d’altres que faran la feina de la majoria.
Quan vaig fer el curs d’ABP obligatori pel centre l’any passat resulta que ja ens van avisar que per anar bé hi hauria una auto avaluació de l’alumnat, una avaluació del mateix alumnat cap als companys de projecte i per últim una avaluació del professor i a poder ser un examen. O sigui que ens passem tant temps avaluant com treballant a classe.
Aquest any he vist clar que les ABPs poden estar bé però amb una justa mesura i que si a l’alumnat se l’atipa de projectes, també perd ràpidament l’interès. A més, en algun moment s’han d’impartir els continguts.
A mi em sembla que per desgràcia les anomenades “metodologies actives” només serveixen per “camuflar” un fracàs educatiu que porten els nanos des de la ESO. Es permet que vagin passant de curs en curs amb els coneixements mínims i finalment arriben a batxillerat o a un grau mig o superior sense base i el que encara és pitjor sense un hàbit d’estudi i d’esforç.
No estranya que aquesta setmana, després que al centre ens hagin intentat “entaforar” una formació en ABP en mig de la segona avaluació, uns quants dels meus companys hagin començat a dir entre nosaltres el que pensem de la realitat de l’aprenentatge per projectes. Útil sí però només segons com i quan i no amb exageració.
Prou amoïnada estic intentant imaginar com dinamitzar les meves classes però transmetent els continguts necessaris quan el meu primer competidor és el mòbil que porta l’alumnat a classe. M’escolten només un 30% del que m’haurien d’escoltar per retenir una part dels coneixements que intento fer-los arribar a classe.
Crec que de cara a tenir més èxit amb el que faig a classe no hauria d’incrementar el nombre de projectes que faig amb els alumnes sinó aconseguir captar la seva atenció encara que fos explicant històries com ho feia un dels meus millors professors d’alemany en Wolfgang Eisenhut. Ell és qui em va fer veure que per ser professor cal de vegades ser actor.
Serà imprescindible buscar noves formes per tal que reorganitzar el caos educatiu establert. Potser seria millor treballar menys amb tecnologia i més amb llibres i lectures per millorar la comprensió lectora.
Com va dir una companya meva de feina tot esmorzant la setmana passada, no és bo que adaptem els temaris al que interessa a l’alumnat. A massa d’ells probablement només els motiven els vídeo-jocs, els “botellones” i com convertir-se en “influencer” i guanyar diners sense fer grans esforços. Però el que requereix el món actual són uns coneixements bàsics que poden ser avorrits però són necessaris. A veure qui no s’ha avorrit mai a alguna classe i se l’ha passada fent volar la fantasia?
Soc retrògrada? No en tot. Però en educació com en ecologia penso que malauradament per anar endavant hauríem de fer passes enrere i estic veient que no estic sola amb el que penso…