Hem començat ja el març, un mes que a mi sempre m’ha resultat difícil perquè em sento inestable. Per una banda el meu cos està cansat de l’hivern i el fred i per altra no arriba encara la primavera amb els seus dies lluminosos i càlids. El meu humor s’enterboleix i sovint ho veig tot negre. En aquests moments però potser en tinc motius amb un crèdit hipotecari que no arriba perquè el banc ha deixat d’enviar documents que jo havia portat i un compte bancari tan magre que hauria de començar a estrènyer el cinturó fins i tot amb les compres més bàsiques com són el menjar. Veig les notícies i el panorama no és per alegrar-se gaire. S’ha permès que Putin ataqui a Ucraïna i destrueixi infraestructures bàsiques i destaroti la vida de tota la població i el món s’ho mira fent càlculs sobre les conseqüències que podrien tenir mesures dràstiques contra Putin. Ens hem d’empassar sembla que un tirà oprimeixi a un poble i encara hem de donar gràcies que els míssils no hagin caigut de ple sobre un reactor d’una de les centrals nuclears del país atacat. Vosaltres podeu dormir tranquils? Jo no. Amb un boig així al món jo no puc. I encara bo que es veuen imatges dels polonesos i romanesos ajudant els habitants d’Ucraïna que fugen del perill. No fan escarafalls pe acollir-los perquè tenen prou empatia per fer-ho.
Tenim la sort de poder anar omplint-nos la panxa però no puc evitar en aquests moments pensar en els relats de mon pare sobre el temps de guerra i la gana que va passar. Recordo que una vegada em va dir que passejant pel carrer va trobar una llauna de carn russa que va portar a casa d’immediat i que li va semblar glòria en uns moments en què la seva família s’ho passava ben prim. Amb una crisi energètica imminent perquè s’ha apujat el petroli i s’apujarà el gas amb la guerra de Putin, el proper hivern potser serà més dur del que imaginem.
No sé si sabeu que aquest any l’energia elèctrica ha estat tan cara a Alemanya que moltes famílies no han pogut posar la calefacció tot el que és necessari en aquelles terres. El govern de coalició, el “Ampelregierung”, anomenant govern semàfor pels color dels partits que l’integren, ha aprovat unes ajudes per les famílies més vulnerables per tal que puguin posar un parell més d’hores la calefacció. Ja veurem què passa aquí. De moment notarem un encariment del pa perquè Rússia és un gran exportador de blat i de diversos cereals i si ara ens volen fer la punyeta a saber a quin preu acabarem pagant pel pa. I si només fos això perquè el pinso dels animals també està parcialment fabricat amb gra, així és que la carn també apujarà de preu.
Els pastissos els haurem de deixar pel diumenge i les magdalenes també perquè sortiran cares. Dues necessitats bàsiques per l’ésser humà són tenir un sostre i una llar on poder descansar i aliments. Avui torno al tema del menjar i us porto unes quantes expressions més en anglès.
Comencem amb els aliments dolços com els pastissos o millor dit el que els castellans anomenen “tartas”. “A pie in the sky” un pastís al cel, designa en anglès un somni que no es pot fer realitat com el meu de tenir una segona residència a Tossa. No me la podré permetre mai. També és per mi “a pie in the sky” que a la meva feina em deixin escollir una formació que em sigui útil i m’interessi. Mentre treballi on treballo em tocarà fer cursos de coses que no m’entusiasmen i no em serviran de res en el meu dia a dia com a docent. Però passem a un altre tema, quan ens equivoquem hem de demanar disculpes i això és el que els britànics anomenen “to eat the humble pie” mejar-se el pastís humil. I si una persona necessita un favor podem dir que és “as sweet as pie” perquè com que li cal el nostre ajut farà servir els seus modals més exquisits fins que aconsegueixi el que vol. Normalment fem servir aquesta expressió de manera irònica i quan la persona que ens demana el favor només és amable quan li cal.
En el moment en què ens trobem en una situació difícil els britànics diuen que és com nedar en farinetes de civada, “to swimm through porridge”. Recordeu que fa unes setmanes us vaig parlar de la locució “like gripping blancmange?” doncs aquesta expressió és similar. Jo estic passant per una fase que és com nedar en farinetes de civada perquè m’he quedat molt justa de diners i ja he començat a patir per les coses més bàsiques. I a més a la feina sovint em toca fer coses que em semblen anti-pedagògiques però com que les mana l’equip directiu he de posar-les en pràctica a pesar del poc sentit que tinguin. I la veritat és que se’m fa difícil que no se’m noti el grau d’incomoditat. Dissimular sí que serà difícil quan no porti mascareta, serà “swimming through porridge”.
I parlant d’allò que em fa sentir no gaire bé a la feina us he de parlar de l’aprenentatge basat en projectes. L’ABP pot ser molt útil si s’implementa bé i si s’aplica conjuntament amb classes més tradicionals on s’imparteixin els continguts que necessiten els alumenes. Com que l’ABP és una innovació i aquí tot el que és nou s’ha d’implementar fins a atipar-nos-en, ara es demana que els centres treballin molt amb projectes. Però el problema d’aquests és que si se’n fan dos bé, però si comencem a fer ABPs a tort i dret l’alumnat també es cansa i llavors són contraproduents. Però és clar, les coses s’han de provar primer per veure si funcionen o no. Això seria el que els britànics anomenen “the proof of the pudding is in the eating”, el test del pudding és el menjar-lo, és a dir que no sabem si quelcom funciona o no fins que ho haguem implementat. Algun dia escriure un post sobre les noves tendències metodològiques aquí que des del meu punt de vista serveixen només per fer passar alumnes de curs en curs amb coneixements mínims. I aquí ve la següent locució perquè amb tema del nostre sistema educatiu “there’s a lot of meat in it” és a dir que hi ha molta carn o que hi ha molt per pensar o reflexionar.
Suposo que algun dia tindré una mica de temps per concentrar-me en el meu objectiu de canviar la manera com em veig obligada a treballar. Estic convençuda que hi ha d’haver escoles on les coses es fan de manera molt més calmada i les decisions no es prenen a la babalà. A més tampoc crec que tots els centres busquin ser innovadores peti qui peti ni la implementin de cop i volta en totes les matèries. Però no puc complir totes els objectius de cop i volta i per tant em cal anar assolint-los poc a poc. Això és el que els britànics anomenen “salami tàctics”, avançar lentament però de manera segura en els propis plans. Per cert aquesta locució també l’he sentida a Alemanya. Els germànics també són molt amants de fer les coses pausadament i amb molta cura i reflexió.
I entre reflexió i reflexió avui us he deixat set locucions més. Esperem que la setmana ens dugui finalment la pluja que tantíssim necessitem per no patir restriccions més endavant. Bona setmana a tots.