El naixement de la BBC i les cases de propietat angleses.

Escric el blog en diumenge, just una setmana i un dia després del meu trasllat que ha estat precedit d’un seguit de fets que han capgirat la meva vida en un moment en que el canvi de barri ja me l’hagués regirat prou. La primera setmana a Bonavista ha estat marcada per un no poder trobar descans perquè el pis no estava acabat tal i com havien promès els de Crea Projects. Això ha volgut dir que jo he hagut de sacrificar les meves hores de descans després d’un enrenou considerable per deixar entrar els obrers per acabar la feina pendent. I el dissabte, primer dia en què pensava fer un mos de la meva futura vida i rutina, resulta que en arribar a casa no tenia electricitat i vaig haver de trucar el servei d’emergències que va venir a les dotze i va marxar del meu pis a dos quarts de dues.
Cansada i esgotada físicament i emocionalment aquest diumenge per la tarda vaig fer el que ja somniava feia temps poder fer. Asseurem a la sala d’estar a amarar-me una mica de la història del Regne Unit, un país que em fascina d’una manera que no puc explicar però que em fa respecte alhora.
Avui vull escriure sobre dos productes de la cultura britànica que jo associo directament al país i que per a mi han modelat des de fa anys la manera que tinc de veure aquest país tan distant però tan vinculat a la nostra vella Europa.
Començo per la història de la primera retransmissió de ràdio a escala mundial que es va fer des d’Anglaterra, més concretament des de Chelmsford a Essex. La retransmissió es va fer en un edifici modest anomenat Marconi Works i per a la gran ocasió es va convidar ni més ni menys que a la millor cantant d’òpera del món del moment, l’australiana Nellie Melba. Era el juny del 1920 i la tecnologia de la radiofonia no era coneguda per tothom. Així és que quan l’enginyer que va muntar el sarau li va explicar a la diva que la seva veu aniria a parar a una torre de 137,16 metres d’alçada, la cantant va respondre esperitada que si pensava que ella pujaria allà dalt de la torre a cantar, ja s’ho podia treure del cap.
El concert de mitja hora es va retransmetre a partir de les 19:10 de la tarda i Nelli Melba va cantar en anglès, en italià i en francès i la seva veu va sonar alta i clara a Anglaterra, a París, Madrid i Berlin.
Però des d’aquell primer esdeveniment radiofònic fins que les retransmissions es van convertir en quelcom regular encara va passar força temps. El 1922 es van començar a escriure els guions dels programes radiofònics al municipi de Writtle, també a Essex i es feien sota la direcció d’un ex-enginyer de la RAF anomenat Capità Peter Eckersley. Cada dimarts per la nit es retransmetia un programa de mitja hora en què es posaven cançons i es llegien obres de teatre. També es feien paròdies de les prediccions meteorològiques. El que va començar sent un programa d’entreteniment va acabar sent una exhibició del narcisisme d’Eckersley que en una ocasió va ser capaç de prometre mitja hora d’opera i va acabar defraudant el seu públic i cantant ell mateix les àries promeses. No cal ni dir que el timpà dels pobres aficionats a la radio en va quedar tocat.
Tot va acabar quan el que coneixem avui dia com la BBC, i que jo considero un dels més grans assoliments d’aquest país, va ser fundada el 14 de novembre del 1922. Com a director general es va escollir l’escocès John Reith, un paio alt com un sant pau i amb una cicatriu impressionant que li travessava una galta. Reith era un purità convençut i considerava que la radio havia de servir com a mitjà educatiu i de difusió de la informació i la cultura. Eckersley va trobar un nou lloc en la nova etapa de la radiofonia anglesa perquè Reith el va anomenar enginyer en cap. No obstant, la bona vida no li va durar gaire a Eckersley perquè quan es va divorciar, Reith el va despatxar. Les separacions i divorcis mai han estat ben vistes pels puritans i conservadors, ja se sap…
Però la BBC ja estava consolidada i com ja sabeu va créixer fins a convertir-se en una de les millors emissores. Els reportatges i documentals de la BBC destaquen pel seu rigor científic acompanyat per la seva amenitat. I si us agrada el món dels animals no us podeu perdre el BBC earth amb curiositats sobre el regne animal que mai haguéssiu imaginat.
I de la BBC passo ara a quelcom que també em sembla una marca d’identitat dels anglesos: les seves casetes unifamiliars amb jardí. Similars totes elles però amb un tret distintiu per cadascuna. I sabeu a qui li hem de donar gràcies per elles? Doncs ni més ni menys que a un adolescent que es deia Frank Taylor.
Resulta que als seus setze anys Frank Taylor es va dirigir al director del banc de Blackpool i li va demanar un préstec de 400 lliures per construir dues cases, una pels seus pares i una pel seu oncle. I sembla que l’adolescent decidit va tenir èxit perquè el banc li va deixar els diners i ell es va posar a aprendre tot el que calia saber per construir la seva pròpia casa. Des de posar les totxanes fins a fer els marcs de les finestres. Doncs quan el 347 i 349 de Central Drive a Blackpool encara no tenien ni el sostre, els vianants es paraven per demanar-li al noi que els vengués la casa. I finalment no va poder resistir la temptació i va vendre cadascuna de les dues cases per 1.000 lliures. Llavors se li va acudir al jove emprenedor si potser el negoci de la construcció no podria portar diners. Així és que de nou es va posar a buscar terreny per construir cases. Tanmateix com a adolescent ell no podia comprar terreny, així és que per a fer-ho legal tot va demanar al seu oncle Jack Woodrow que s’associés amb ell i d’aquí en va néixer “Taylor and Woodrow property developers”. Aquest parell d’emprenedors van endegar el negoci que els faria rics perquè el que llavors era Primer Ministre Lloyd George somniava en construir cases públiques pels herois de la guerra però faltaven diners i els seus projectes no avançaven.
Taylor and Woodrow va construir quatre milions de cases en vint anys i van canviar el paisatge de moltes viles i ciutats a Anglaterra i les van convertir en allò que ens ve al cap quan hi pensem, vaja, si més no a mi…
Fins aquí per aquest dijous de calor intensa. Molt bona setmana a tots!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s