Vull escriure avui un post per als amants de les escapades ràpides però efectives, aquelles que ens connecten amb altres terres i ens porten a veure les coses amb uns altres ulls tot i no haver fet gaires quilòmetres ni haver-nos de buidar les butxaques desmesuradament. Us parlaré de nou d’una escapada al que ja ha esdevingut el meu refugi d’estiu: França.

Aquest cop, igual que l’any passat, no m’abellia la idea de fer recorreguts massa llargs i cansar-me fent carretera així es que com les vacances d’aquest any han estat més improvisades encara que les de l’any passat, el que he fet és tornar a la mateixa regió, a Occitània. M’he concentrat en una zona que va des de Laucata, a no gaires quilòmetres de Perpinyà i de la frontera, a Guilhem-le-Désert. De fet, de Florensac on tenia jo el meu càmping fins a Laucata que va ser la meva darrera visita només hi ha 130 quilòmetres de distància però tot un petit món de joies amagades per descobrir.

La primera parada que us recomano és Agde. Aquesta vila de fundació grega recorda per la seva estructura a Empúries per un sol motiu, hi ha una vila antiga que és Agde i la zona moderna i portuària amb tot de conjunts residencials, hotels, restaurants, bars i altres locals d’entreteniment a Cap d’Agde. Vaig visitar cap d’Agde l’any passat i vaig quedar esbalaïda de la quantitat d’embarcacions recreatives que hi tenen tant francesos com estrangers. Les platges són força especials i n’hi ha de boniques i fer un àpat a un restaurant no és excessivament car. Honestament, quan penso en Françahi associo preus privatius i no sempre ha de ser així. Aquest estiu però no vaig visitar de nou Cap d’Agde sinó el centre històric d’Agde. Amb els seus carrerons tan o més estrets que ciutat Vella, Agde per a mi ha deixat el record d’una bonica ciutat francesa de pedra fosca, poc típica del sud diria jo després de voltar-lo durant anys.

Cal esperar del centre de la vila el que per a mi són les cases característiques del sud de França no gaire altes amb enormes finestrals pintats de colors diferents a les façanes i majoritàriament tancats per evitar la calor xardorosa de les hores més tòrrides de l’estiu. Com totes les localitats del sud de França i la Provença, trobareu la petita ciutat plena d’edificis que els propietaris han embellit tot posant-hi infinitat de plantes i flors als balcons, les façanes i les entrades de manera que els carrers es converteixen sovint en una graciosa simfonia de colors diversos. Les mateixes localitats sense façanes i finestres acolorides ni les plantes per guarnir les entrades ens semblarien mil vegades més tristes sobre tot perquè a molts d’aquests indrets no hi ha gaire gent pel carrer. La vila antiga d’Agde queda a un costat del riu i la vista des de vora d’aquest a l’altra banda és veritablement bonica i serena. No penseu però que trobareu una botiga darrera l’altra a aquesta localitat perquè tot i ser encisadora, Agde no és gaire turística així és que de comerços de records pels viatgers no n’hi ha gairebé. Però el que sí podeu trobar, com jo el dia que hi vaig ser, van ser els veïns del nucli antic decorant els carrers amb cors anunciants que el seu era el carrer de l’amor.

El meu segon dia de vacances vaig aconseguir visitar l’abadia de Fontfroide de prop de Narbona. Està exactament a uns seixanta-cinc quilòmetres de Florensac, la petita localitat on he plantat per segon any consecutiu la meva tenda de campanya. El recorregut d’un municipi a l’altre ens porta per uns paisatges de bellesa increïble i mentre conduïa la meva ment feia un esforç per amarar-se de les idíl·liques  imatges que veia davant meu. L’abadia està envoltada de muntanyes no gaire altes i plenes d’arbres que aquest any ja m’han semblat un xic menys secs que l’anterior. Fontfreda va ser fundada per un monjo benedictí el 1093 però l’abadia va passar a ser de l’ordre de Cister el 1145. Tot i la seva magnificència l’abadia conté pocs elements decoratius com marcava l’esperit de Cister. Malgrat que els monjos de l’ordre havien fet vot de pobresa, en un moment donat l’abadia va acumular moltíssimes riqueses i terres que els monjos no podien gestionar per si sols. Per aquest motiu es va permetre la cooperació de conversos que complien amb el seguiment de certs rituals religiosos, cultivaven les terres de l’abadia i no es barrejaven amb els religiosos. Durant la seva època més esplendorosa, l’abadia comptava amb uns cent monjos, el doble de “frères convers” que eren els laics que conreaven les terres i una extensió agrícola que arribava fins a Béziers i la Catalunya d’aquella època.

La visita guiada és molt recomanable encara que en el meu cas la guia amb qui vaig fer la visita es va perdre molt en detalls arquitectònics que els profans com jo no dominem i que hem oblidat a l’hora de fer la visita.

I per si sou tan aficionats a les orquídies com jo, a principis d’octubre a Fontfroide hi ha una exposició d’aquestes plantes exquisides que deu ser una meravella.

Després de la meva visita espiritual en vaig fer una més terrenal dirigint-me cap a Sérignan. La localitat no destaca per res particular a diferència per exemple de Bessan on hi ha un festival a l’agost i tanmateix vaig trobar Sérignan d’allò més bufó. Altre cop al centre s’hi veuen carrerons estrets on els veïns s’han esforçat a posar notes de color lligant per exemple als seus balcons teixits de ganxet que fan com una mena de tendal als vianants. També és molt curiós que al centre històric hi hagi encara un record molt viu dels italians que hi anaren a treballar fent de pescadors o d’agricultors. Avui dia als carrers del nucli antic encara s’hi poden veure asseguts vilatans, alguns d’ells d’origen gitano, que segueixen la tradició dels italians i surten amb les cadires a petar la xerrada amb els veïns fora dels murs de casa seva. Menjar a un dels restaurants d’aquests carrerons estrets de ben segur és una experiència inoblidable. I no podia òbviament marxar d’una localitat tan romàntica sense fer un cafè a una terrassa a la plaça que hi ha al centre de la localitat. M’esperava per l’hora que era que els cambrers em diguessin que només puc seure si vull menjar o sopar, però Sérignan encara no és turístic i per tant em van deixar ocupar una taula i em van dur un cafè sol amb un preu molt similar al que em poden cobrar a una terrassa de Gràcia, un euro cinquanta.

El meu tercer dia de viatge vaig fer cas a la Céline, la noia que porta el simpàtic càmping on vaig ser, Rec de Rieu. Ella em va recomanar anar a Saint Guilhem-le-désert que està a uns teòrics quaranta minuts de Florensac. I dic teòrics perquè parcialment la carretera és estreta i a no ser que un tingui esperit de Fittipaldi, pocs estrangers s’aventuraran a anar a vuitanta per carreteres tan estretes on s’ha de calcular exactament el mil·límetre si vol passar un cotxe pel costat. El recorregut era fantàstic però la meva bufeta amenaçava explotar i els meus ulls cercaven endebades senyals d’algun restaurant o bar a peu de carretera per poder-hi fer un cafè a canvi d’anar a alliberar l’aigua acaramullada. Però en carreteres comarcals petites de serveis pocs. Així és que aquest cop vaig gaudir menys del paisatge del que tocava i vaig intentar anar tan ràpidament com em permetia el meu sentit comú.

Vaig saber que arribava a la localitat per la quantitat de cotxes i autocars que de cop i volta circulaven pel tram de carretera pel que passava. I certament en arribar només em va caler una llambregada per saber que Saint Guilhem-le-désert sí és una localitat turística. La sort del principiant em va acompanyar i vaig trobar un lloc on aparcar el cotxe. Sense rumiar-m’ho gaire em vaig dirigir al primer restaurant que vaig veure i que oferia una terrassa amb vistes a la gorja i vaig demanar al cambrer que hi havia fora si em permetia fer un cafè molt ràpid o si preferien guardar la taula pels que volien menjar. No devia ser ni la una però pel restaurant ja hi anaven desfilant famílies de francesos amb cara de disposats a posar-se les botes. L’home em va dir que m’assegués sense problemes i jo li vaig demanar on era el bany. En sortir-ne, visiblement alleujada suposo, el meu cafè m’esperava a la taula. Com que la meva intenció no era ocupar cap espai que pogués ocupar algú altre que tingués intenció de consumir més que jo, vaig beure el meu cafè amb celeritat i vaig demanar el compte. Doncs aquell home gran i fort que recordava en Depardieu però en versió morena, va rumiar i em diu “doni’m un euro”. Gairebé no m’ho podia creure perquè ni tan sols recordo quan va ser la darrera vegada que vaig poder beure un cafè a Barcelona per aquest preu. I en un lloc tan immensament concorregut i turístic no m’esperava aquest poder-ne tastar cap per menys de dos euros cinquanta.

Li vaig demanar al mateix cambrer si la gruta de Demoiselles quedava gaire lluny i em va dir que sí però que la de Clamouse la tenia ben prop i era també espectacular. Em va dir que deixés el cotxe aparcat on el tenia i hi anés amb el bus gratuït. Li vaig dir que havia agafat tiquet per cinc hores i no sabia si podria veure Saint Guilhem-le-Désert, dinar, anar a la gruta per fer la visita i tornar en cinc hores. Somrient em va dir que no m’amoïnés, que ningú passaria a controlar el tiquet que havia deixat al cotxe. Em va semblar molt simpàtic i un pensament va creuar ràpidament la meva ment: Catalunya s’havia encarit tantíssim  els preus de  França començaven a semblar-me més que raonables.

Saint Guilhem-le-Désert és una barreja de Rupit i Pals o Peratallada amb l’encant especial francès. És una localitat en un indret espectacular on s’hi practica el rafting pel riu i que queda agombolada per les muntanyes, per això recorda Rupit. Però els carrerons d’empedrat medieval semblen un Pals. Amb una diferència important: Ni Rupit ni Peratallada o Pals tenen una església o una plaça tan grans. Aquí sí que evidentment s’hi troba una botiga de records darrera l’altra i molts dels visitants cauen en la temptació. Jo però vaig preferir regalar-me una crêpe de pernil i formatge i un cafè descafeïnat a un dels restaurants de la plaça. Com que el poble estava a petar i jo només era una fent consumició, vaig demanar als cambrers si no preferien que em posés en una tauleta petita que tenien just al costat de la barra per deixar la de quatre lliure. No en van voler saber res, em van dir que mengés tranquil·la. Un altre detall que penso que hagués estat força diferent a les nostres terres.

Si la visita a Saint Guilhem-le-Désert em va embadalir, la següent visita va ser màgica i altament instructiva. Vaig anar amb cotxe fins la gruta i vaig aparcar on vaig poder. A la gruta vaig comprar la meva entrada per catorze euros cinquanta i vaig esperar pel següent torn d’entrada. La sorpresa va ser meva en adonar-me que amb l’entrada ja tenia inclosa una ruta guiada amb un guia francès. I quin guia! Si ja la visita és impressionant de per si, el guia que ens va dur per la gruta va fer de la visita tot un espectacle. El noi desprenia un aura que estava entre la d’un professor que t’explica les coses perquè les entenguis i la d’un actor que escenificava algunes explicacions. Un geni en format força petit però amb una veu prou potent per fer-nos arribar a tots el seu coneixement. La visita és apta per nens i adults i diria que tots en vam gaudir força. La de Clamouse és una gruta que ells mateixos anuncien com a única a Europa i que de ben segur ho és, única i ben conservada.

Malauradament aquest any la meteorologia no m’ha estat favorable i he tingut durant tres dies i tres nits un vent de força entre trenta i quaranta que no m’ha deixat gaudir dels vespres de lectura al càmping ni de les nits de descans que em calien per seguir amb energia l’endemà. El matí del dia cinc el vent bufava de nou amb tanta força que l’esmorzar el vaig haver de fer al cotxe. Com que la darrera localitat que volia visitar quedava al sud, és a dir en direcció a Catalunya, vaig decidir escurçar un dia la meva estada al càmping, fer la visita a Laucata amb tot el meu parament ja al cotxe i acabar el dia a casa meva on m’esperaven els meus dos gats el Safrà i el Sugus, un llit molt còmode i unes parets que em protegeixen del vent.

La decisió va ser correcta perquè Laucata es una localitat bonica però es pot veure en una hora. Com Agde, Laucata té dues parts diferents i independents. Laucata village que és un poblet de costa amb casetes baixes i multicolors i una plaça central amb uns quants restaurants i Laucata Port que és com una Empúria Brava o un Cap d’Agde en versió més reduïda. Aquesta sí que és una regió de vent i s’hi practiquen esports com el parapent. Però jo això ja no ho vaig veure perquè em vaig acontentar en passar una estona contemplant els carrers del centre de l’eixerida vila que semblava mig adormida. Potser ho feia que veritablement era l’hora de la migdiada, o que el brogit i la multitud és a Laucata Port i no pas al nucli antic.

En tot cas el que sí puc dir del meu viatge a França d’aquest estiu és que m’ha deixat ganes de tornar per terres dels nostres veïns. El país és acollidor, els francesos i franceses amables i en pocs quilòmetres ens podem permetre de sortir a l’estranger, veure meravelles i no desdinerar-nos massa.

I vosaltres, us hi animeu?

Per cert, les quatre primeres fotos són d’Agde, les tres següents Fontfroide, les quatre de després són de Saint Guilhem-le-Désert, les de les coves la Clamouse no cal que us digui quines són i les dues darreres són Laucata.

Interrompo avui breument els meus posts sobre l’anglès per fer una reflexió en veu alta des d’aquí. El pensament torbador em va arribar ara farà unes dues setmanes i va ser durant una de les meves classes. Com ja sabeu estem a finals de curs i els alumnes estan cansats, els professors més i avançar matèria amb ells a hores d’ara ja és gairebé impossible. Així és que amb un dels grups que millor vaig, en acabar de repassar el que els entrava al darrer examen de la setmana següent se’m va acudir de mirar amb ells un episodi de la sèrie Black Mirror. Per a qui no ho sàpiga és una de les sèries favorites dels professors i professores d’anglès perquè consta d’episodis inconnexes que comencen i acaben, que tenen sovint caire de ciència ficció però que sovint reflecteixen una situació actual molt real. “Black mirror” serveix per fer pensar en com podrien arribar a ser les coses si no ens ho fem mirar a temps.

Vaig proposar als alumnes veure un episodi i hi van estar d’acord. Al cap i a la fi aquest any amb ells jo havia vist un documental però cap sèrie. Vam escollir-la amb els alumnes i sortosament de la darrera temporada ningú coneixia res. Així és que vaig triar-ne una a l’atzar. L’escollida es diu “Smithereens”. Tot i que era una de les que menys acció tenia, la situació proporciona prou suspens per fer-nos estar atents. No us diré ni de que va ni molt menys com acaba però sí de que el protagonista total i absolut és el mòbil. Com era d’esperar quan va acabar l’episodi vaig demanar als meus alumnes que els havia semblat aquell episodi i van dir que “tristament real”. Òbviament vam seguir amb una reflexió sobre l’ús que fem dels mòbils i per curiositat els vaig demanar si algun d’ells tenia instal·lada una d’aquestes aplicacions que controla el temps que fem servir aquest dispositiu diàriament. La sorpresa va ser meva quan la majoria dels meus alumnes sí que en tenia una d’instal·lada. Els vaig preguntar quin temps de mitjana passaven amb el mòbil al dia i em vaig quedar esfereïda. L’alumne que menys sobrepassava les dues hores de connexió. La mitjana estava entre dues i tres i l’alumne que va batre el rècord va dir que de mitjana en passava sis. Sis hores al dia mirant la pantalla del telèfon mòbil! Us adoneu del que vol dir això?  Doncs que si aquest alumne que es jove i deu dormir unes vuit hores al dia i podríem dir que té 16 hores de vida conscient i d’aquestes se’n passa 6 amb el mòbil, el noi en qüestió està el 37,5 % del seu dia connectat a l’aparell la qual cosa és una autèntica barbaritat. I què es pot fer durant tantes hores enganxat al mòbil? No en tinc ni idea perquè a mi em sembla que a més d’aquestes hores se’n pot passar unes quantes més amb l’ordinador. Les pantalles s’han convertit en un perill i les aplicacions encara més. Us heu adonat de la quantitat sobrehumana de gestions que fem amb el nostre telèfon avui dia? Si poso el meu cas, gestiono sovint el correu si no soc a casa, miro les noticies amb el 3/24, controlo els meus moviments bancaris amb la aplicació del banc, miro el Facebook i les notificacions de docents en xarxa i docents de Catalunya per si hi ha quelcom interessant i a més em comunico amb molta gent a través del WhatsApp. I per si no fos poc sense google maps o sense el bloc de notes no sé pas com arribaria als llocs ni com recordaria certes coses. Potser és massa. Així és que jo mateixa vaig cercar al meu mòbil si ja tenia una aplicació instal·lada per controlar la quantitat de temps que em passo amb el meu fidel company de butxaca. I jo també em vaig quedar garratibada perquè sobrepasso l’hora de connexió. I lògicament des del moment en què em vaig adonar de com de sovint feia servir el mòbil he posat fil a l’agulla per canviar la meva manera de fer. En primer lloc el Facebook el puc consultar quan ja estic tranquil·lament davant de l’ordinador fent quelcom. Els meus ulls m’ho agrairan. I els WhatsApps també els podem prioritzar. Cal arxivar els xats amb aquelles persones que no requereixen la nostra atenció de manera tant urgent. Així, si no sonen les notificacions o no les veiem en pantalla en agafar el mòbil, ens podem donar uns minuts als dia per donar un cop d’ull als xats arxivats i veure si hi ha quelcom important. Si jo mateixa aconsegueixo fer una millor gestió de la meva connexió digital, estic segura que guanyaré salut mental, física i sobre tot, moltíssim temps. Sabeu què és una hora i mitja de mòbil al dia? Doncs el meu em diu exactament quant temps he invertit amb cada aplicació i us asseguro que la major part del temps no se l’emporta el 3/24.

Crec que faré l’experiment d’arxivar la majoria de xats i per tant intentar reduir la comunicació per WhatsApp. Al cap i a la fi, no hi ha res millor que un cafè i una xerrada amb els amics i si t’ho van explicant tot per WhatsApp quan els veus no queda res a comentar, no?

També penso que si estic menys connectada al mòbil, ho estaré automàticament més al món real i per tant en gaudiré més. No puc ni imaginar què deu ser estar sis hores pendent del mòbil però sí us dic que d’això també n’anomeno esclavitud.

I vosaltres, quin ús feu dels vostès mòbils?

Per cert, la fotografia d’avui és del meu mòbil que de moment ja té 6 anys i encara funciona però crec que tinc sort i soc una de les poques persones a qui li ha durat tant un mòbil…

Faig un descans avui de la llengua anglesa i enceto un tema que aquest any ha estat més que candent i que em temo que ho seguirà sent fins com a mínim el setembre de l’any vinent. Es tracta del famós pla d’estabilització de plantilles que s’està duent a terme a Catalunya per tal de fer finalment funcionaris amb contracte fixe aquells interins que han estat treballant eternament a la borsa.
El context d’aquest pla d’estabilització ha estat molt probablement la protesta reiterada del personal docent, dels sindicats i he sentit a dir que fins i tot Europa, que han anat reivindicant unes millores substancials pel personal que treballa al sector públic sense plaça. Jo mateixa vaig ser substituta durant un any i estar a disposició de qualsevol centre de l’àmbit territorial al que t’has apuntat indefinidament és esgotador.
Els substituts i substitutes són aquells que entren a la borsa i tenen un número relativament alt perquè encara no han treballat prou. Quan un s’inscriu a la borsa i en funció de la titulació, els cursets que un ha fet i els anys d’experiència docents l’aspirant admès té un número determinat dintre de la borsa. A mida que va fent substitucions aquest número va baixant. Depenent de les especialitats obertes pot ser força difícil que a un docent que s’hagi acabat d’incorporar a la borsa li surti una substitució per tot un any. Si no recordo malament jo vaig treballar a uns set centres en tot un curs acadèmic i vaig ser substituta a primària, secundària, una AFA i un CFA. Vaig tocar moltes tecles i vaig aconseguir baixar molt el número, adquirir molt bona experiència, conèixer gent fantàstica i sobreviure econòmicament però el meu cos va quedar destarotat durant un temps.
Per arribar a segons quins centres com el Lluís De Requesens a Molins de Rei, m’havia de llevar a dos quarts de cinc del matí. A altres centres vaig fer torn de tarda i vespre i anar canviant d’horaris a la llarga té efectes secundaris. És un ritme que no l’aguanta tothom.
Ser funcionari públic és una carrera de fons per la que un o una s’ha de preparar molt bé i sobre tot ha d’estar molt motivat. Jo vaig deixar la borsa el curs 2010 perquè em van oferir una feina a jornada gairebé completa i vaig preferir un sou estable i fixe fins a juny que treballar una setmana i cobrar l’atur 3 al mes. El curs 2009-10 i el 2010-11 va ser nefast pel que fa a la feina dins la borsa. El departament va haver de retallar i no es cobrien les baixes, per aquest motiu molts substituts s’ho van passar molt prim durant uns anys.
Però seguir a la borsa té recompenses perquè quan el número és suficientment baix el docent té moltes més possibilitats d’aconseguir una vacant i poder treballar al mateix centre una temporada llarga. Llarga fins que el titular s’incorpora o fins que la plaça és reclamada per algun docent que s’ha tret les oposicions i vol la plaça. És tota una història.
Els substituts i interins roden amunt i avall durant anys i no tenen cap mena d’estabilitat. I d’interins la borsa n’anava plena fins que el col·lectiu docent i els sindicats o potser fins i tot el mateix departament va adonar-se que tenia molt de treballador “barat” en males condicions laborals. Així és que després d’anys de reclamació aquest curs 22-23 ha passat un miracle que s’ha anomenat pla d’estabilització de les plantilles.
Aquest pla ha consistit i consisteix en dos processos diferents. Per una banda es va convocar un concurs de mèrits al que podien presentar-se tots aquells interins i substituts que haguessin estat treballant a la borsa independentment de si s’havien presentat o no a les oposicions.
La jugada del departament, que no perd mai l’oportunitat de fer diners, ha estat que va endegar també un concurs d’oposicions exprés al que s’hi podia un inscriure abans de que sortissin les llistes definitives d’aprovats durant el concurs de mèrits. Davant la por de quedar fora de la borsa, tots els interins s’han apuntat a les oposicions i han pagat les taxes per si de cas.
La segona fase és un concurs d’oposicions que s’ha anomenat exprés perquè els temaris són reduïts i en el cas dels docents en comptes de tota una programació didàctica per un curs sencer, només es demana la preparació d’una unitat didàctica.
Finalment, i encara que amb una mica de retard, ja s’ha publicat el llistat d’aquells que han aprovat per mèrits i com s’havia d’esperar ja hi ha tota una pila de queixes. Per una banda sembla que en alguns casos s’han calculat malament els mèrits i per tant els sindicats ja han aconseguit un període de revisió i de reclamació pels mèrits calculats. Per altra banda hi ha interins que es van presentar a oposicions i les van aprovar però es van quedar sense plaça i ara no veuen amb bons ulls que hi hagi gent que entri sense ni tan sols haver-se presentat a oposicions. Em temo que el tema generarà controvèrsia i fins i tot mala sang.
El món del funcionariat és per a mi un misteri. Primer perquè s’ha d’estar contínuament pendent dels DOGS i resolucions publicades i en segon lloc perquè no conec gaire gent que hagi accedit a una plaça al costat de casa sense tombar gaire.
De fet, el que passa sovint és que quan un opositor aprova el concurs d’oposicions i aconsegueix una plaça definitiva, de vegades com que porta temps treballant a un altre lloc, resulta que no ocupa aquesta plaça sinó que segueix “en mans” d’algun interí a qui si li interessa. I en el moment en què el titular la vol ocupar llavors salta l’interí o interina. I puc parlar d’un cas proper d’una amiga que tenint plaça fixa no l’ha ocupada i penso que no ho farà perquè ha demanat concurs de trasllats.
El concurs de trasllats és un procés administratiu pel qual un funcionari demana una plaça de la seva especialitat en un altre lloc de treball diferent d’aquell on és.
Em sembla que aquest curs 22-23 i el següent el 23-24 seran ben calents. Amb un concurs d’oposicions exprés d’aquest calibre que ha estat el concurs en què més places s’han estabilitzat de la història, segur que arriba el setembre i una pila de concertades es troben que els seus docents han presentat la renúncia perquè han tret plaça a la pública. No en seran milers però, perquè el gran problema és que els punts per treballar en una concertada no valen gairebé res en comparació amb les substitucions a la pública.
Pel que fa a mi he de dir que sigui o no just passar a ser funcionari o funcionària sense haver passat les oposicions, personalment m’alegro moltíssim per una de les amigues que vaig fer durant el meu any d’interinatge. Ella ja porta potser setze o disset anys d’interina però ha tingut tota mena de problemes a la vida i no ha estat per fer oposicions i ara, als seus seixanta-un anys, no hagués estat d’humor per exàmens. Persones com elles es mereixen una mica de descans i seguretat després d’anys de lluita i d’estar al servei de l’escola pública. Això també s’ha de saber veure.

I per no deixar a mitges el tema de l’Uzbekistan segueixo avui per no perdre aquest fil. M’havia quedat parlant dels conflictes que van sorgir durant els anys 80 a aquesta i d’altres repúbliques de la ex URSS. I com ja us vaig comentar la setmana passada el que va ser primer president de l’Uzbekistan va dirigir el país durant 26 anys i d’una manera no gaire transparent ni del tot democràtica. Per reflectir la manipulació dels medis us puc dir que curiosament el març del 1991 es va fer un referèndum i aquest va fer palès que el 94% dels habitants del país preferien seguir sent part de la Unió Soviètica. El desembre del mateix any, segons un altre referèndum, el 98% volia la independència d’aquesta unió. Sospitós que en tan poc temps una vasta majoria canviés d’opinió. Els números no quadren però la veritat serà de difícil descobrir.
Con ja sabeu, l’actual capital és Taixkent i l’antiga Samarcanda però l’Uzbekistan la segona gran ciutat és Namangan que té només sis-cents cinquanta mil habitants. Tot i que a Tashkent una gran majoria parla bé el rus, a Namangan la veritat és que es fa difícil trobar gent que es comuniqui amb fluïdesa en aquesta llengua. Namangan és una barreja d’elements àrabs i asiàtics alhora però li manca l’encís de les ciutats construïdes per captivar.
Un fet històric curiós de l’era soviètica del país és el que va ser anomenant “el cas del cotó”. Com ja vaig esmentar la principal font d’ingressos de l’Uzbekistan en època de domini rus era el cotó. El que en aquella època era el primer secretari del partit comunista del país Sharaf Rashidov va prometre a Moscou una producció de fins a sis tones de cotó per les que Moscou va pagar uns 3 mil milions de rubles. Però tal producció de cotó era senzillament inviable i això ho tenien clar tan Rashidov com els que treballaven amb ell. La producció de cotó creixia només en xifres sobre paper i el cotó que no s’arribava a produir es transportava en vagons buits a fàbriques en caps de setmana dels que ningú tenia constància. Quan va arribar el moment els responsables van dir que el cotó es va perdre a causa d’un foc. El govern central sabia que passava quelcom però va decidir fer com si no en sabés res. Fins que als anys vuitanta es va començar una investigació exhaustiva dels fets que va resultar opaca perquè un dels responsables es va suïcidar just en començar les indagacions. Es va jutjar i engarjolar alguns dels que havien estat involucrats en el cas. L’assumpte va portar molta cua perquè el conreu del cotó va tenir ressò mediàtic i de cop i volta el món s’adonà de què per a la collita de l’or blanc es feia servir mà d’obra infantil. Segons era costum al país, del setembre a meitat de novembre les escoles es tancaven i es portava als nens a cases rurals on ajudaven en la recol·lecció del cotó. Empreses com Adidas i Puma van declarar la guerra al cotó de l’Uzbekistan perquè tot i que és més que sabut que utilitzen fàbriques on els patrons dels països en vies de desenvolupament exploten els treballadors, empreses com Adidas i Puma han signat codis morals que els prohibeixen ser responsables de l’explotació infantil.
Uzbekistan ha experimentat ja un canvi cap a bé perquè no s’utilitza mà d’obra infantil per a les collites i perquè el cotó ara mateix és la tercera font d’ingressos del país. La primera és el gas i la segona l’or. A més l’actual president té la intenció de restringir la sembra de cotó i ampliar la indústria tèxtil. El conreu del cotó ja ha provocat un desastre ecològic perquè ha resultat en la gairebé absoluta desaparició del Mar Aral en cinquanta anys.
A conseqüència de l’assecament del Mar Aral, que no és res més que un gran llac salat, el que ha passat és que ciutats com Moynaq, que eren portuàries i els seus habitants vivien de la pesca, són ara ciutats fantasmes i el govern hi està invertint molts diners per convertir-les en atraccions turístiques. I sens dubte el cementiri de vaixells de Moynaq és digne de visitar a l’igual que l’illa de Vozrojdènia que vindria a ser l’illa de la resurrecció. Ara ja no és una illa perquè com que s’ha assecat el Mar Aral, ja s’hi pot accedir a peu, però ho havia estat i en ella s’havia construït un polígon secret per a l’experimentació amb armes biològiques. Als anys noranta experts dels Estats Units hi van anar senzillament per mesurar si l’illa encara representava un perill per als humans degut a tot el material químic que s’hi va manipular. Els experts van afirmar que ja no es podia considerar un territori perillós i avui dia també es pot visitar.
Però no només l’illa Vozrojdènia és un lloc desolador sinó tot el Mar Aral. La zona propera a aquest ha estat terra de conreu del cotó i el sòl està ple de pesticides que ara, un cop seca l’aigua, queden a la superfície i són transportats pel vent quan bufa. I Òbviament són de tot menys saludables.
A més del cementiri de vaixells a la ciutat de Moynaq s’hi ha d’anar a veure el cementiri dels seus habitants perquè les tombes són sorprenents. Resulta es fan molt profundes perquè els morts no es cobreixen de terra. Senzillament se’ls posa de cap per avall i se’ls gira el cap a un cantó. A la superfície es col·loca una mena d’escala de mà que servei al mort per ascendir a l’altre món i al voltant de les tombes s’hi posen boniques tanques.
L’Uzbekistan és un país amb una diversitat ètnica excepcional. Va servir com a asil en temps de la Segona Guerra Mundial. A més cal pensar que des del primer dia de la guerra, els russos van desmantellar les fàbriques d’armament i les van portar a l’Uzbekistan juntament amb la gent capaç de tornar-les a muntar allà. Us podeu imaginar la logística que implica una operació així? Us ben asseguro que crec que només els russos són capaços d’una tasca titànica de tal magnitud.
Les fàbriques es van organitzar a l’Uzbekistan i des d’allí es va començar a produir l’armament de guerra. Així Hitler no va poder utilitzar-les.
A la que tothom coneixia com a fàbrica 84 s’hi van produir uns nou mil avions i el darrer va ser el 2012. En aquesta fàbrica hi va passar una gran desgràcia el 1982. El març d’aquest any Leonid Brejnev va visitar l’Uzbekistan per tal de portar-hi l’ordre de Lenin, una menció honorífica que el país s’havia guanyat per la seva producció agrícola. Brejnev volia visitar la fàbrica 84 i volia saludar els seus empleats. L’estat de salut de Brejnev ja era força delicat i li van aconsellar no fer la visita però ell s’hi va entestar. Tanmateix a Brejnev també el volien anar a saludar els treballadors de la fàbrica i el dia de la seva visita s’hi van aplegar quinze mil persones. El problema és que les instal·lacions no estaven fetes per a suportar tantíssim pes i la gent va seure en un cantó de la fàbrica que va cedir amb el pes. Va haver-hi morts i el mateix Brejnev va resultar ferit. De fet mai no es va acabar de recuperar de les ferides ocasionades a l’accident i no va trigar en morir.
A l’Uzbekistan avui dia s’hi pot observar una progrés significatiu. Els nens ja no treballen a la recol·lecta del cotó, els habitants poden comprar divises estrangeres i s’està descentralitzant el govern. Tanmateix els salaris encara són tan bàsics que molts Uzbeks van a treballar a Rússia. Probablement les generacions que van viure en època soviètica encara senten una certa nostàlgia pels temps de l’antiga URSS. El 2011 Islam Karimov va fer un discurs per commemorar la constitució i va demanar al poble Uzbek que no es deixés endur pels sentiments de nostàlgia cap a l’era soviètica. Certament la generació actual ja només coneix l’antiga URSS a través dels discursos de pares i avis però els intel·lectuals del país segueixen llegint i escrivint en rus i el poble humil en Uzbek.
Sens dubte, igual que moltes de les repúbliques de l’Àsia central, riques en recursos i matèries primeres, l’Uzbekistan triomfarà en l’escenari internacional si els seus governants saben portar les regnes d’aquest país al que no li manca ni l’encant ni el potencial per esdevenir un país capdavanter.

Per trencar una mica amb la monotonia de tenir massa posts seguits dedicats a un mateix tema, avui em concentraré de nou en un d’aquells grans països que són uns desconeguts per a molts: L’Uzbekistan.

Aquest país situat al centre de l’Àsia Central a cavall entre la cultura àrab i l’asiàtica  representa una barreja tan interessant que em demano per quin motiu no se’n parla més. El territori que pertany avui a Uzbekistan va ser conquerit i reconquerit tantes vegades i va formar part de tants i diversos imperis que fins i tot un recompte ocuparia una pàgina sencera del blog. Va ser part de l’Imperi persa, va estar sota el domini d’Alexandre de Macedònia, el va conquerir Genguis Khan i els àrabs també hi van tenir interès. Lògic si pensem que sobre tot l’àrea situada entre els dos rius Amudarià (que en persa volia dir riu llarg) i el Sirdarià va atraure l’atenció de diversos imperis de l’època degut a la riquesa de la terra que regaven els dos rius.

La capital actual d’Uzbekistan és Tashkent i just al centre, prop d’on es troba el colossal hotel Uzbekistan ara hi ha una estàtua eqüestre d’Amir Timur, més conegut com a Tamerlà. Amir Timur va ser un conqueridor turcomongol conegut per la seva brutalitat i també efectivitat. Era descendent del mateix Genguis Khan i per tant ja ho devia portar a la sang. El seu nom però és més àrab que mongol. Amir en àrab vol dir princep i Timur ferro. El seu sobrenom de Tamerla prové del nom Timur i “lan” que vol dir “el coix”. Segons on el representin li veureu unes faccions més àrabs que asiàtiques, en canvi en d’altres pintures o estàtues les seves faccions són clarament orientals.

No és cap casualitat que la seva estàtua ocupi un lloc tan central a la capital. Allà on ara s’aixeca magnificent, en època socialista hi havia una estàtua de Karl Marx. Però l’any 1993 el president d’Uzbekistan Islam Karimov va inaugurar la de Tamerlà. Després de la dissolució de la URSS i la proclamació d’independència d’Uzbekistan, calia trobar un símbol d’identitat de la tot just ressorgida nació i es va escollir aquesta figura perquè va néixer i governar en territori de l’actual país. Islam Karimov, que en la seva joventut havia col·laborat activament amb la URSS, va construir tota la seva retòrica política partint d’una dura crítica a aquesta. Poc recorda ara que Uzbekistan va ser un país de l’antiga URSS perquè s’han esborrat els elements que l’evoquen i fins i tot s’han canviat noms de carrers.

Uzbekistan és una terra oberta als russos perquè no els cal un visat per viatjar-hi. Els russos tenen acords amb 72 països per tal de no haver de fer el tràmit per anar-hi. En canvi els ciutadans de l’Uzbekistan només poden viatjar sense visat a 24 països. Tampoc ho faran gaires perquè el sou mitjà mensual d’un habitant d’aquest país és de 280 dòlars.

Des de la caiguda de la molt temuda URSS el país ha experimentat un creixement intens i la seva població ha augmentat 1,5 vegades. I pel que fa a l’economia, l’agricultura i el seu producte interior brut només el supera Rússia. Així doncs i per ordre de major a menor creixement trobem: Rússia, Uzbekistan, Ucraïna (fins que va esclatar la maleïda guerra), Kazakhstan i Bielorússia. Desgraciadament segons l’opinió de periodistes com Ilia Varlamov, Uzbekistan no queda tan ben parada si el que s’està observant és el desenvolupament de la seva democràcia.

Durant les primeres eleccions que va guanayar Karimov els observadors internacionals ja van alertar d’irregularitats i certament el president va governar durant 26 anys el país en eleccions on sempre s’acostava al 90% dels vots a favor seu. Molt sospitós perquè tot i que es vulgui tenir fe en què un president ho hagi pogut fer molt bé, certament una majoria tan aclaparadora és molt de somni.

Seguim però amb Tamerlà per dibuixar una mica el que va ser la història del país fins la seva independència de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques.

En morir Tamerlà el seu territori va quedar dividit en tres parts: L’emirat de Bukharà, el kanat de Khivà i el kanat de Kokand.

Al segle dinou Rússia es va començar a interessar pel territori i després de diverses incursions militars va acabar per annexar-se el kanat de Kokand que va passar a ser part de la Turkmenia que pertanyia a Rússia. La capital es va desplaçar a Tashkent quan havia estat d’antuvi Samarcanda. L’emirat de Bukharà i el kanat de Khivà van passar a ser vassalls de Rússia també.

Amb la revolució russa al territori d’Uzbekistan s’hi va formar una resistència contra els bolxevics que va aguantar fins el 1920. L’any 1922 a Àsia central hi apareixen dos nous països: Turkmenia i Uzbekistan i el desembre del 1922 es forma la Unió Soviètica i les repúbliques de Bukharà i la de Khorezm hi queden incloses.

Per tant el mapa fins a la dissolució de la URSS consta dels següents països a Àsia central: El Turkmenistan, Uzbekistan, la República socialista de Kirguísia,  i la república socialista de Tadjik.

Però no tot eren flors i violes a l’antic territori soviètic. Per exemple, a finals dels 80 a la zona de la vall de Fergana hi van aparèixer conflictes greus. En aquesta vall, perquè us en feu una idea hi viu un terç de la població total de l’Uzbekistan. Però per tal d’arribar fins a la capital Tashkent només s’hi podia anar a través del pas de Kamchik que passava per la república de Tadjik i només s’hi podia circular a l’estiu perquè a l’hivern amb la neu, les glaçades i les pendents del pas, els cotxes relliscaven. Com podeu imaginar la situació era incòmoda i per tant hi havia disputes entre els governs.

En disoldre’s la URSS Uzbekistan va voler agafar el toro per les banyes i es va posar a construir a la vall una àmplia carretera i a més una via pel tren amb un túnel de dinou kilòmetres que és el més llarg de tot Àsia central. Però Tadjik i Uzbekistan no es posaven d’acord amb els preus de la benzina i Uzbekistan va tancar l’aixeta dels subministraments a Tadjikistan diverses vegades. A més els agents de duanes d’Uzbekistan van impedir la circulació dels trens de Tadjikistan en vàries ocasions. Finalment Tadjikistan es va decidir a fer una central hidroelèctrica cosa que va portar mals de cap a Uzbekistan també. El conflicte no es va resoldre del tot fins que morí Islam Karimov i el nou president Mirziyoyev va beneir la construcció de la central hidroelèctrica que, com es va decidir després, pertany a Uzbekistan tot i estar en territori de Tadjikistan.

Els anys 80 van portar molts conflictes a totes les ex repúbliques socialistes soviètiques i Uzbekistan no se’n va escapar. El 1989 sembla que un comentari desafortunat  va ser el detonant d’un conflicte entre habitants de l’Uzbekistan i els turcs meshketians que habitaven també a la Vall de Fergana des de l’època en què Stalin els hi va fer deportar. El conflicte domèstic va escalar i va resultar en una revolta on van morir més de cent persones i d’altres van resultar ferides. S’hi va haver d’enviar la milícia i tots els turcs meshketians van ser evacuats o expulsats del territori.

Aquest desastre li va costar el càrrec a Rafik Nishonov, dotzè secretari del partit comunista d’Uzbekistan, un càrrec que va ocupar amb molt de gust Islam Karimov.

L’any 1990 hi va haver-hi un altre conflicte el resultat del qual va ser la mort de cinc soldats russos però ningú ja ni en parla.

Islam Karimov va governar amb mà dura durant vint-i-sis anys. A Uzbekistan pràcticament no hi havia oposició perquè la que hi havia era enviada a la presó amb la justificació de que s’havia d’evitar el perill islamista i l’amenaça terrorista.

Tot i que la immensa majoria d’habitants de l’Uzbekistan és musulmana, Uzbekistan no és territori de fanàtics. Hi ha hagut sempre molt poques llavors de radicalisme islàmic i sempre s’han aconseguit eliminar.

El país és una barreja de nacionalitats, races, costums i religions i en general la convivència no sembla problemàtica entre totes les ètnies. Per acabar avui el post sobre aquest meravellós país només us diré que la seva geografia variada el fa immensament interessant i que en època de l’ex URSS s’hi filmaven pel·lícules de l’oest americà perquè el paisatge recorda el de determinades regions d’USA. Uzbekistan tenia platja i mar fins fa ben poc. El Mar Aral que com ja sabeu és un gran llac, però que tenia gairebé totes les característiques d’un mar amb tots el ets i uts. Tanmateix en 50 anys ha desaparegut gairebé completament deixant els vaixells que hi navegaven com a testimoni cruel de la destrucció que sembra l’home sobre la terra.

Per avui ja n’hi ha prou. Seguiré molt probablement la setmana vinent escrivint sobre aquest fascinant país abans de reprendre els meus posts sobre la llengua anglesa.

Divendres de la setmana passada va ser Black Friday, el divendres negre que ja feia setmanes que s’anunciava per tot arreu. Els bancs enviant correu brossa per garantir-nos un crèdit per si en volem fer ús en cas de necessitar urgentment algun article dels que podem comprar en una data tan assenyalada. Les botigues van penjar els cartells de descomptes una setmana abans per assegurar-se que no perdien cap client de compres més o menys compulsives del cap de setmana de descomptes més sonat de l’any. I és que les rebaixes de gener arriben sempre en un moment en què la gent ja ha gastat molt pels Nadals i a més ja han sortit a la llum el que apujaran determinats productes així és que els compradors van amb un xic més de cura amb els calers que els manquen.
El Black Friday també és una invenció americana i el seu origen sembla que encara no ha quedat del tot clar. Hi ha diverses teories. La més sonada diu que el Black Friday és la que diu que va néixer a les plantacions on hi havia esclaus perquè el dia després del d’acció de gràcies, aquests es podien comprar amb descompte. Una altra barbaritat.
Entre les versions més plausibles n’hi ha una que diu que el Black Friday prové del 24 de setembre del 1869 quan dos especuladors van comprar tot l’or que pogueren de les reserves d’or nacional fent que el valor en pugés per poder vendre’l després i fer una fortuna. Però el parany va sortir a la llum i Wall Street va patir una de les seves pitjors crisis.
L’altra teoria diu que el nom de Black Friday ve del divendres anterior a la festa de Thanksgiving, el dia d’acció de gràcies, quan molts consumidors anaven a les ciutats de compres i els botiguers passaven finalment d’estar “in red” en números vermells o de pèrdua a “in black” en positiu o en guany.
El que sembla cert sobre el Black Friday i l’origen del nom és que es va encunyar a Filadèlfia i es referia al dia després de Thanksgiving quan molts turistes baixaven a la ciutat per veure el partit de futbol Army-Navy. Com us podeu imaginar hi havia soroll, baralles i aldarulls i per aquest motiu els policies de la ciutat havien de treballar torns dobles per tal de mantenir els problemes mínimament controlats. Ells van ser els que van donar el nom de Black Friday a aquest dia tan especial. Els botiguers van intentar endebades canviar el nom de Black a Big Friday però no hi va haver manera. El Black Friday s’havia establert i estava en boca de tothom de Filadèlfia. El 1961 ja era mig oficial però encara no s’havia estès per la resta dels EEUU. Finalment a la dècada dels noranta els botiguers i comerciants van reciclar el nom del divendres negre per fer-lo coincidir amb una campanya comercial amb preus rebaixats que havia d’ajudar a les famílies a fer les compres nadalenques un pèl més assequibles. I l’anomenen Black Friday perquè suposadament han de fer beneficis en aquest dia.
Del que hi ha de veritat sobre els grans descomptes no us en puc dir res. Aquest any m’ha arribat fins i tot una notificació de l’OCU advertint de les pràctiques fraudulentes d’algunes empreses que apugen els preus just abans del divendres negre per baixar-los després i fer que els consumidors comprin.
Per a mi el Black Friday és un dia per no anar de botigues precisament perquè ens hi trobem les masses comprant compulsivament i l’ambient està caldejat. I aquest any precisament el Black Friday ha estat especialment negre per a mi i per als meus companys de feina i per tant dubto que cap de nosaltres sortís a comprar gaire més que el que és imprescindible.
D’un temps ençà, anar a botigues plenes em fa venir mal de cap. Potser és que ja no estic acostumada a estar en mig de masses i encara menys a la il·luminació excessiva dels establiments. Prefereixo comprar única i exclusivament quan em cal quelcom i evitar en la mida possible caure en les compres ràpides que sovint no són prou reflexives i per tant ens poden fer venir remordiments després.
Bon dijous a tots!

I vet aquí que ara ja fa unes setmanes que em balla molt pel cap el tema de l’enfilall de dades que deixem sobre nosaltres a internet i m’he tornat un pèl aprensiva amb les xarxes i les aplicacions. Ja fa temps que es diu que els dispositius mòbils hi senten i que recopilen dades del que diem. A mi això em sonava a ciència ficció i fins i tot vaig fer un experiment amb un amic per tal de comprovar la fiabilitat de la llegenda urbana. Com que es diu que si parles d’un determinat objecte, de cop l’endemà o als pocs dies la publicitat que t’apareixerà per internet serà sobre aquest producte, jo i el meu amic vam decidir parlar una bona estona de les bicicletes Brompton per veure si el telèfon ens escoltava. Però evidentment ni a ell ni a mi ens va aparèixer cap anunci amb la famosa bicicleta plegable. Em vaig sentir alleujada. Fins que fa uns dies em va sortir al Facebook al llistat de persones que potser conec una dona argentina que conec de la platja. Si jo en tingués el seu telèfon no em sorprendria gens que m’aparegués al llistat de possibles amistats però és que no el tinc pas. I tampoc és amiga ni coneguda de cap altra persona amb les que tinc amistat al FB. Aquí ja em vaig començar a sentir un pèl molesta. Si més no m’agradaria saber per quins set sous FB ha arribat a la conclusió que la podria conèixer. I tot plegat m’ha començat a fer pensar sobre la quantitat d’informació que donem de nosaltres mateixos de manera conscient o inconscient. Ara ja fa unes setmanes vaig decidir que no publicaria tant a Facebook perquè quan escric quelcom sobre un bon moment que he passat amb algun amic o amiga, automàticament tinc la impressió que aquest instant fugisser perd la seva essència.
I fa poc es va publicar un article al 3/24 sobre la quantitat de dades que Amazon recopila sobre nosaltres i per quin motiu no és tan inofensiu.
Ara bé, sembla que tothom s’hagi posat d’acord per fer-nos dependents dels mòbils i tenir-los connectats utilitzant-lo contínuament. Totes les empreses, siguin del que siguin volen que et descarreguis la seva app. L’Eurofitness per exemple, el gimnàs on vaig a fer natació. Tenen el meu correu electrònic i m’envien dia sí i dia no informació sobre les seves activitats. No hi tinc res en contra. Molt sovint les esborro sense llegir-les però sempre podria haver-hi quelcom interessant. Però amb aquest nivell de connexió entre el club i el client no n’hi ha prou. Diumenge passat vaig anar a piscina com sempre. Entro i no veig res d’especial. En sortir de la piscina vaig a la dutxa i la sorpresa va ser meva quan m’adono que no hi ha manera de fer sortir aigua calenta de cap de les dutxes. Amb tota la celeritat que vaig poder aplicar, em vaig rentar cap i cos entre tremolor i tremolor tot recordant-me de la mare que havia matriculat a tots els de l’Eurofitness. Òbviament quan vaig ser a recepció vaig demanar al noi què passava i em va respondre de la manera més natural del món que la caldera del gimnàs estava espatllada des del divendres i que no portarien la nova fins dilluns. Vaig voler saber per quin motiu no s’havia informat als usuaris de la incidència tècnica per correu. Al cap i a la fi m’envien correus com a mínim un cop per setmana per foteses, aquesta incidència em semblava força més digna de notificació que la resta. El recepcionista em va respondre que la notificació s’havia passat a través de la app. Li vaig rebatre que ni tan sols sabia que hi havia una app i que en tot cas potser tampoc tenia ganes d’haver de descarregar-me una app per tot. Acabarem tenint-ne una per saber quan ens hem de sonar el nas! M’agrada tenir les aplicacions que decideixo jo i em semblen útils i que no hagin notificat la incidència a la resta d’usuaris sense aplicació em sembla discriminació tecnològica.
També va per aplicació l’assegurança del cotxe que tinc contractada. Que no em sembla malament però vaig haver d’insistir que volia també un telèfon físic d’assistència i saber quina pòlissa tenia jo per si de cas, en el moment que em calgués ajut en carretera, fallés la connexió del mòbil. No està mai malament tenir el pla B per si la tecnologia falla. I és que estic convençuda que hem arribat a un punt de tonteria tecnològica suprem. Poso per exemple l’escola mateix. Fa anys que ens atabalen amb allò que hem de fer servir la tecnologia, que fora llibres i que tot va amb pissarra digital. I el dia que ens quedem sense internet resulta que no es pot fer classe. Doncs jo segueixo defensant els llibres en paper. És obvi que els alumnes poden igualment estar pensant en la seva darrera aposta de la pàgina “apuestas deportivas” si tenen llibre. Però tenen molt menys possibilitats d’estar despistats davant del llibre. Per no dir que els escrits que em fan, me’ls fan en paper i sense deixar-los consultar cap dispositiu mòbil i és la mitja hora de classe més silenciosa i on els alumnes es concentren més de les que imparteixo.
S’han entestat en què comprem telèfons mòbils cada dos anys. Es queden tots curts de capacitat perquè hem de descarregar-nos infinitat d’aplicacions que com la del meu gimnàs potser només farem servir en el moment en què ens arribi una notificació important. Per no dir que no tinc cap ganes d’haver de donar més dades personals a ningú.
Per si no ho sabeu fins i tot els robots “Roomba” emmagatzemen dades sobre el mobiliari de la casa del consumidor. Només per això jo ja no me’n compraria cap ni un.
Suposo que em serà difícil fugir de l’ús de la tecnologia però intentaré que aquesta no controli la meva vida.
En el cas del gimnàs hagués estat molt efectiu posar un rètol a l’entrada que indiqués “Degut a un problema tècnic les dutxes de l’Eurofitness no tenen aigua calenta. Disculpin les molèsties”. Així si més no usuaris i usuàries com jo haguéssim pogut triar si fer la nostra sessió esportiva i congelar-nos a la sortida o deixar-ho per un altre dia.
L’escriptura sobre paper va ser un gran invent i sembla que ens hem oblidat de com d’útil és. De vegades el progrés també pot arribar a ser un regrés. A mi per exemple ja fa temps que el nivell de connexió digital de l’entorn laboral em sembla un abús. Els WhatsApps per feina fora de l’horari laboral o esperar que els empleats mirin els correus quatre cops al dia en el seu temps lliure per a mi equival a que tenen la idea que el meu salari no només compra el la meva feina dins l’horari laboral sinó també el meu temps de lleure. Potser algun dia reflexionem i aprenem a dir prou tots plegats…

Segueixo avui el meu passeig virtual per l’Àsia central i els territoris situats en aquesta zona que van pertànyer a la URSS i m’ubico avui al Kazakhstan, un immens país amb zones muntanyoses, estepes, i un mar Caspi que no és res més que un gran llac d’aigua salada. És immensament ric en matèries primeres i això fa que en aquests moments sigui una de les regions del món amb un major desenvolupament financer. Però a diferència de l’Uzbekistan, el Kazakhstan no va tenir una ciutat esplendorosa com Samarcanda en el seu passat perquè el gran territori estava poblat per tribus que no van crear assentaments tan monumentals.
Comencem per la seva història primerenca. Les primeres restes que s’hi han trobat pertanyen al període del Paleolític. A l’edat de Bronze apareixen els primers poblats i es construeixen les primeres mines de coure. Els homes de l’època ja fabriquen armes i s’estableixen els primers poblats i fortificacions. Del segle VIII a.c fins al III d.c a la part del sud de Rússia hi apareix la primera civilització completa: la d’Escítia. Els perses els anomenaven saces. Els esquites eren avantpassats dels turcs i eren nòmades, guerrers i fantàstics arquers. Els agradava molt l’or i els seus monuments funeraris estan plens d’aquest metall preciós però pocs enemics gosaven acostar-s’hi perquè eren despietats amb ell i fins i tot les dones no podien casar-se fins haver matat al primer enemic en alguna batalla. Un encant de poble vaja! Però els esquites es van dividir en diverses tribus de parlar turca que es dedicaven a barallar-se les unes amb les altres i a expulsar-se dels seus terrenys. El territori de l’actual Kazakhstan es converteix en aquell període en un territori de migració dels turcs entre Europa i Àsia. Per l’oest van arribar les tribus dels Petxenegs i els Polovtsians, per l’est els Uzbeks i els Kiptxak i pel sud els turcmans i els habitants de Selçuklu. Un garbuix de tribus amb una parla similar. Del segle VI al segle XV es desenvolupen els Kaganats, unes organitzacions polítiques que exerceixen poder sobre un territori amb un governador que és el Kan. Sabíeu que la paraula Kan és d’origen turc? Doncs les tribus que poblaven el Kazakhstan i que estaven agrupades en territoris governats per un Kan seguien lluitant els uns contra els altres fins el segle XIII en què apareix el poderós mongol Genguis Kahn que va aconseguir agrupar moltes tribus rivals de l’Àsia central. Genguis Kahn fa del territoria del Kazakhstan part del seu però quan mort aquest es divideix entre els fills de la seva primera dona i el Kazakhstan queda també dividit en dues parts que com us podeu imaginar van començar a guerrejar entre elles. Al segle XV els mongols que quedaven en territori del Kazakhstan i que havien estat una minoria, ja estan completament assimilats als kazakhs i tots parlaven llengües parentes del turc. El territori queda dividit en Mogolistan, el kanat de Sibèria, Abul Khair i un territori anomenat Noganskaia ardá. El segle XVI es caracteritza per un seguit de guerres internes però el Kaganat del Kazakhstan està en el seu punt àlgid pel que fa a la població perquè ja compta amb un milió d’habitants. El territori és tan poderós que el principat de Moscou cerca aliar-se amb ells. Durant 100 anys els aliats centre-asiàtics del principat de Moscou arriben a Mogolistan i comencen a engolir altres territoris tot convertint-se en una sola civilització a les estepes. Però quan la civilització arriba al seu major moment apareix un poderós enemic el kanat de Jungària. Els jungars eren una barreja de pobles mongols i turcs i lluitaven aferrissadament pel territori del Kazakhstan de manera que els enfrontaments es van allargar uns 100 anys. Als segle XVIII els hi pertany una bona part del territori del Kazakhstan i per si fos poc els pobles veïns als Kazakhs aprofiten la debilitat per saquejar encara més els poblats kazakhs. Veient que no poden contra els jungars, els kazakhs s’alien amb Rússia al 1733 i el territori es converteix en un protectorat rus i gràcies al gran país finalment gaudeixen d’un període d’estabilitat. Durant la revolució russa el territori de Kazakhstan s’uneix a Kirguisia i més tard passa a ser part de la URSS com a república independent.
El gran territori vivia de la ramaderia, de la llana, de la llet i el formatge i de la mineria. Seran els russos que començaran a explotar el territori amb mines per extreure’n tot tipus d’elements de la taula periòdica. Ja el 1930 el Kazakhstan és el tercer territori on més carbó s’extreu després del Donbas i el Kuzbas (comenceu a comprendre ara per quin motiu a Rússia l’interessa el Donbas i que es desestabilitzi el mercat de l’energia?). Això només serà un petit apunt per anar-hi pensant però amb tot el tema de la guerra amb Ucraïna, de cop sembla que tot els acords referents a polítiques mediambientals han passat a segon terme. Si fins i tot es vol allargar a vida de les centrals nuclears!
Però seguim. El Kazakhstan produeix un 90% de fòsfor i un 60% de plata per a Rússia.
I no tot va ser explotació per part de la superpotència. Amb els russos va arribar l’alfabetització i l’escolarització. Els hospitals i els avanços en medicina van fer que menys dones morissin en el part i en general la població va guanyar també amb el domini rus del Kazakhstan.
Els russos fins i tot van endegar un programa per impulsar l’agricultura a l’estepa del Kazakstan que va costar milions de rubles i van portar molts russos i gent d’Ucraïna al Kazakhstan. Eren especialistes i tècnics que havien d’ajudar en el projecte i que es van quedar a viure al país. En total van ser 6 milions d’ells. Per això el 1991 la meitat de la població del Kazakhstan era russa. Però tornant a la implantació de terra agrícola, de fet la idea no era dolenta però es van cometre errors. No es va pensar per exemple en les tempestes de sorra de les estepes que van fer malbé bona part de les collites. I a més es va sobre explotar el sòl i aquest va deixar de produir.
Entre les activitats no desitjades que van practicar els russos en terra del Kazakstan sens dubte s’ha d’esmentar que els russos van crear un polígon d’experimentació amb armes nuclears a aquest país i que les conseqüències de les bombes atòmiques que s’hi van provar van causar danys en la salut dels habitants del país. Avui dia encara és un tema candent al Kazakhstan.
Ben segur que encara escriuré un post sobre aquest meravellós país que és una barreja fascinant entre orient i occident i que prové d’unes tribus guerreres que en una altra època foren temudes pels veïns. Ara els habitants del Kazakhstan poden ser temuts per la riquesa dels recursos naturals del seu país que el situa en un punt interessant a nivell GEO estratègic.