L’endemà es llevà a quarts de deu i amb el crit d’una gavina persistent que l’Elisenda escoltà encara mig entre somnis embolcallada pels llençols frescos de cotó. Obrí i tancà els ulls amb celeritat per assaborir el so d’aquella au marítima mentre recordava que aquell dia no s’hauria d’afanyar a vestir-se per esmorzar amb el Jérôme. Aquell pensament la colpejà com un martell impertinent picant una paret veïna a hores intempestives de la nit. Hauria d’estar un pèl més trista del que estava perquè en realitat havia enyorat durant uns dies no tenir ni suficient temps per a cultivar els seus propis pensaments. Ell els havia aclaparat tots. Mirà el despertador de la tauleta de nit per corroborar allò que li deia el seu cos: que devia ser tard perquè se sentia plenament descansada. Quelcom que no tenia l’oportunitat d’experimentar gaire sovint per la seva agenda atapeïda i el seu ritme ivarsós. Gaudiria d’aquell dia lliure per carregar piles i tornar a la feina podent treballar una setmana més abans de començar les seves vacances definitives d’estiu. Quan la seva esquena ja havia fet prou estiraments, s’aixecà del llit deixant que cruixissin tots el seus ossos. Li abellia aquell missatge del seu cos perquè la feia sentir viva. La majoria de gent només pensava en aquella part tan important que suportava tota l’estructura de l’organisme tan bon punt es trencaven quelcom amb una caiguda o practicant esport. Ella tenia la sort de pensar-hi cada dia sense haver de patir cap dany. Sempre havia cregut que la gent parava poca atenció a la maquinària del seu organisme. A ella li abellia estar agraïda pel bon funcionament del seu cos. No s’obsessionava per a res però procurava donar-li suficient descans per exemple. Allò que li havia mancat durant els dies de visita del Jérôme. Tot i que el nivell d’activitat dels dos havia estar menor, ella no havia pogut fer cap becaina ni tampoc fruir de la seva hora de lectura estirada al llit, sense cap mena de soroll d’ambient. Aquells dos moments dels dia i el seu cafè al matí seguit d’uns minuts que dedicava a posar ordre als seus pensaments davant de l’ordinador, representaven per a ella una font d’equilibri que no havia tingut durant uns dies. I l’havia trobada a faltar!
Aquell matí es llevà pensant que ser mestressa del propi temps era un autèntic regal. Anà a la cuina a fer-se un cafè i aprofità per mirar el mòbil mentre es bevia el líquid cremós. El Jérôme li havia escrit que la trobava ja a faltar i que tenia ganes de saber com estava. Respongué que s’acabava de llevar i que aprofitaria el magnífic dia per descansar una mica. Seguidament volia respondre amb calma els missatges de la Clara i del Toni. Als dos els interessava com estava ella i com s’havia sentit amb el Jérôme. Decidí proposar fer un cafè per la tarda i convidar-los als dos. També era bo que els seus amics es coneguessin per si podien fer alguna activitat plegats. Les sortides en cotxe eren més econòmiques si les despeses de benzina i peatge es pagaven entre tres i no només dos.
L’Elisenda quedà sorpresa de que tots dos responguessin gairebé de manera automàtica que un cafè era una idea excel·lent. Així doncs passà la primera meitat del dia en una solitud no forçada sabent que la tarda li portaria l’agradable companyia de dues persones que havia trobat a faltar durant una setmana. A un quart de cinc sortí de casa i travessà tot el Parc de la Ciutadella fins arribar a l’avinguda Wellington, aquell refugi del sol punxegut de l’estiu que clavava fiblades calentes fins quarts de vuit. En arribar a Vila Olímpica, l’Elisenda es demanà per quin motiu s’havia perdut la moda de portar paraigües per defendre’s del sol. Es va plantejar tenir la valentia de posar-se sota un d’aquells para-sols portàtils la propera vegada. Probablement la gent la començaria a imitar sense trigar gaire. No es podia estar exposat als rajos de l’astre rei gaire estona sense notar com la pell se’n ressentia.
Quan arribà al cafè on havia quedat amb la Clara i el Toni no trigà gens en veure-la a ella amb el seu somriure diàfan i el seu aspecte jovenívol. No sabia si ella mostrava la mateixa frescor que la seva amiga però en tot cas s’esforçava per a fer-ho. S’hi apropà i les dues s’abraçaren. L’aroma fresc de la Clara fou un impacte agradable pel nas de l’Elisenda, a qui la proximitat del Parc Zoològic li havia deixat una impressió olfactiva més aviat desagradable.
— Com ha anat? —Va fer la Clara sense poder esperar ni que la seva amiga s’assegués còmodament a la cadira.
L’Elisenda respirà tot traient aire per la boca de manera notablement sorollosa. La Clara arronsà el nas.
— No sabria què dir-te. Encara ho estic analitzant tot plegat. El que sí et puc dir és que ha estat molt intensiu i que penso que ell espera molt de mi i massa de pressa.
La Clara posà cara d’estar processant la informació però l’Elisenda es veié obligada a interrompre el fluix de pensaments de la seva amiga per afegir una informació important.
— Escolta. Al final sí que vindrà el meu company de ball. És psicòleg i està al corrent de tot així és que no cal que et tallis amb ell. És un paio fantàstic.
— Perfecte! Ja saps que m’agrada conèixer gent nova!
Arribà el Toni amb un somriure que enlluernà la Clara i encengué els ulls de l’Elisenda. En una fracció de segon aconseguí demanar-se si era degut a la companyia de la seva amiga perquè ella no podia recordar haver-li vist mai els clots de les galtes tan pronunciats. La pertorbà aquell pensament que podia ser una gelosia encoberta, deguda a la seva inseguretat latent.
Els presenta i després de saludar-se amb els dos petons reglamentaris que a l’Elisenda li continuaven semblant ridículs tantíssims anys després del seu retorn al país, la Clara reprengué la conversa amb l’Elisenda per incloure-hi el nou participant. Una jugada molt encertada perquè va trencar el gel de cop i volta.
— I com l’has vist el Jérôme? S’han portat bé amb ell els anys?
— Jo diria que sí. Òbviament té les xacres que tenim tots quan ja passem dels quaranta però no està cascat ni s’ha engreixat com un toixó com la majoria d’homes…
— Home gràcies! Jo tampoc no he posat gaire pes des dels meus vint anys!
Era cert que el Toni era com el seu amant Frank, un d’aquells homes que sempre havien estat secalls i que ni tan sols havien acumulat uns grams de grassa a la panxa. O això pensava l’Elisenda que l’havia palpat una mica durant les sessions de ball.
— Pertanyeu a una minoria! — Digué la Clara. — I em sembla que l’Elisenda és experta en retrobar flames del passat que s’han deixat anar molt…
— Sí, és ben cert! A veure, tampoc es pot dir que el Jérôme no hagi posat gens ni mica de pes. Sí que fa una mica més de panxa però en general s’ha sabut cuidar. Bé, de fet és que li agrada viure còmodament, fer el possible per veure només el cantó positiu de tot i sobre tot no anar mai amb presses…
— Vaja! El que no estàs acostumada a fer tu, oi?
— Sí. Exacte. M’ha fet anar a càmera lenta aquests dies, en realitat jo hagués volgut fer més del que m’ha donat temps fer amb ell. M’ha mancat temps per ensenyar-li millor la ciutat.
— I li ha agradat Barcelona? — Demanà la Clara, convençuda que diria que sí perquè sabia que la seva ciutat era com una pereta dolça per als estrangers.
— Sí. Imagineu-vos, fins i tot diu que voldria instal·lar-s’hi en un futur, cosa que m’ha sorprès molt.
— Vol venir a viure aquí? — preguntà el Toni en un to alarmat que li havia sortit tan espontàniament que no l’havia pogut reprimir.
— Sembla que sí. I és clar, li deu anar de conya això de tenir una vella amistat per aquí…
La manera amb què ho va dir l’Elisenda va sonar com un violí desafinat a oïdes del Toni i la Clara. Els dos van creuar una mirada fugissera barreja de preocupació i curiositat. No els va caler posar oli a la maquina que grinyolava perquè ella endegà de nou la conversa que havia quedat en un incòmode punt silenciós.
— Vam reprendre l’amistat d’una manera molt inesperada i ell s’ho va prendre amb un ímpetu que ja no s’escau a la nostra edat. No vaig trobar gaire lògic que comencéssim un intercanvi tan intensiu de missatges després de tantíssim temps sense saber res l’un de l’altre…
El Toni se la mirà. Amb tota seguretat l’Elisenda era menys romàntica del que molts homes desitjaven perquè amb un esperit tan pràctic els seria molt més difícil engalipar-la. Aquell realisme la feia semblar menys càndida però li atorgava el poder màgic de salvar-se de molts sinistres sentimentals en què queien moltes dones. Tot tenia avantatges i inconvenients.
— Vols dir que li agrada la ciutat i potser li aniria bé que l’ajudessis a prendre la decisió de venir a viure aquí? — Digué la Clara amb una pregunta que era més aviat una reflexió.
— Em sap greu no poder deixar-me endur per sentiments i estar entre núvols. Però és que senzillament el Jérôme és massa reposat per ser apassionat i haver-se tornat a enamorar de mi. I tinc una visió d’ell que no m’acaba de quadrar. El veig completament aburgesat, aferrat a moltíssimes comoditats, conservador fins i tot. I això no encaixa amb voler-ho deixar tot per venir aquí a començar una vida nova en una ciutat que no coneix i on no té ningú ni sap la llengua.
Una Clara pensívola abaixava els ulls per ocultar el dubte que l’Elisenda pogué llegir perfectament. El Toni mirà les dues dones i entengué que una no volgués donar la raó a l’altra. No obstant la incredulitat de l’Elisenda tenia fonaments sòlids.
— Bé. Ara de moment ell és allà i tu aquí i caldrà veure quan té intenció de tornar-te a visitar. Perquè si realment vol venir a viure a Barcelona haurà d’intentar, si més no, aprendre la llengua. No pot deixar-ho per quan vingui i tampoc seria just que esperés que tu li fessis tots els tràmits… Et cal esbrinar de quin peu calça.
— Cert. Però de moment respiro. És trist però ja no estic avesada a estar tantíssimes hores amb la mateixa persona ni tampoc tants dies seguits…
El Toni la mirà. Se la veia més cansada del que caldria tenint en compte que s’havia agafat uns dies de vacances. Estava clar que havia fet un esforç en algun sentit.
Van gaudir de la resta de la tarda parlant de les vacances properes i de la feina dels tres i van riure de gust amb les anècdotes de psicòleg del Toni i de coordinadora de projectes europeus de l’Elisenda. Quan s’acomiadaren ja eren quarts de vuit. L’Elisenda anà a fer una volta en bicicleta. Volia acompanyar la platja per acabar de fruir d’aquell dia en què havia tornat a ser mestressa i senyora de tot el seu temps i en què havia recuperat la sensació perduda durant uns dies de poder escoltar els seus pensaments. En arribar a casa, s’adonà que tenia set missatges del Jérôme. Li anava explicant la seva rutina i li demanava a ella què feia i si l’enyorava. Va resoldre tots els seus dubtes menys aquell darrer. Encara estava assaborint el respir per adonar-se de si el trobava a faltar. Ell en canvi li escrivia que tenia ganes de veure-la i sentir-la prop. Sense un repòs i la distància no calia encara fer una valoració dels seus sentiments. Les hores nocturnes se li feren solitàries aquell dia, però podia ben ser el resultat de l’efecte de la companyia continuada més que no pas de la seva necessitat d’estar amb ell. O amb algú altre. I tampoc ho analitzà gaire perquè havia de tornar a la feina i enllestir-ho tot abans les vacances dels estudiants i per tant necessitava rendir i ser la de sempre. La rutina esborraria el record de la companyia en pocs dies. O això, si més no, era el que pensava…

I per si algú vol que li expliqui personalment quelcom dels meus dos llibres, em podreu trobar a la parada de l’editorial Stonberg demà 23 d’abril de 19:00 a 20:00!

Poc sabia, fa cosa d’un any, quan vaig pujar al blog un post sobre els orígens del dia 8 de març, que aquest any tornaria a sentir la necessitat d’escriure’n un altre. I si miro enrere i recordo com vaig apuntar-me al curs d’anglès per estudis de gènere que m’oferia la Universitat Tècnica de Dresden, m’adono que, amb els anys, m’he anat tornant cada cop més combativa i més feminista. I és que quan vaig escollir el curs, ho vaig fer perquè m’encaixava dintre l’horari i me’l podia compaginar amb la feina, no perquè l’assignatura em semblés interessant ni necessària. No obstant, només em van caler dues classes per albirar fins a quin punt encara s’havia de lluitar molt per arribar a una igualtat entre homes i dones. I això que vaig estudiar a la TU Dresden, una de les universitats amb més dones catedràtiques d’Alemanya. En aquella època potser encara no havia obert els ulls a la crua realitat de la discriminació entre sexes, potser en part, perquè havent-me criat a Barcelona, els rols i els estereotips encara em semblaven d’allò més natural.
La desgràcia és que des de la meva època d’estudiant fins ara han passat gairebé vint anys i la igualtat de les dones en aquest país encara va en bolquers. No hem avançat pas gaire i un dels àmbits més clars és el mercat laboral. Només ens hem de fixar que el sou anual per una jornada completa de les treballadores catalanes és de 25.509,9 euros i el dels homes 30.164,2 euros. Ells cobren una mitja de quatre mil euros més que nosaltres i el més trist és que, sovint, la discrepància salarial no està justificada per una diferència en les tasques a desenvolupar.
Per posar exemples clars. Una de les meves millors amigues, una peruana que viu aquí des de fa 15 anys i que treballa de caixera en un restaurant turístic de la zona de Vila Olímpica, reconeix que els homes cambrers guanyen més que les cambreres tot i que demostren el mateix rendiment. Irònicament la Patricia diu que el seu patró pensa que les dones mengen menys i per tant se’ls pot pagar un sou inferior. Senzillament indignant!
A més, ja sabem que quan es tracta de viure en parella i de parelles en què treballen tots dos, la dona acaba posant més hores del seu temps lliure per a la realització de les tasques domèstiques que els homes. Nosaltres en consagrem quatre i els nostres companys dos a la cura de la llar.
Això em recorda la gran enrabiada que vaig patir jo fa anys amb una de les meves parelles alemanyes. Jo treballava i estudiava alhora i ell era jurista al Ministeri d’Economia. Pel que fa a la repartició de les feines domèstiques ell s’encarregava de fer les compres i jo de la neteja, de cuinar i de la bogada. Quan ens vam traslladar a Bèlgica, jo vaig continuar fent les feines de casa que, segons ell, tampoc eren gran cosa. No obstant, quan vaig decidir tornar a Alemanya per acabar el treball de final de carrera i ell es va veure sol fent totes les feines de casa, només va aguantar tres setmanes sense ajut. Va contractar una dona de fer feines que li netejava l’apartament i li preparava un parell de plats calents a la setmana. La qual cosa vol dir que la meva “negligible” feina no ho era tant i que potser no estaria malament que les mestresses de casa rebessin un sou. Reconec que en el temps que vaig ser a Bèlgica, on em vaig traslladar perquè s’havia esperat de mi que seguís a la meva parella per ser-li una bona companya, em vaig sentir increïblement babaua. Deixar la meva feina de docent a Alemanya per dedicar-me a la casa no em va omplir gens ni mica i crec que totes aquelles dones que tenen cura de les seves famílies sense ser assalariades contribueixen enormement a la família i no haurien de ser, com ha anomenat una amiga del barri, invisibles com ho són per a una majoria. Ans al contrari, haurien de rebre un sou per la seva feina.
I és que a països un pèl més desenvolupats que el nostre com Alemanya i França una dona pot quedar-se a casa tenint cura dels infants durant tres anys i l’estat li remunera la seva dedicació a la família. Aquí les dones donen a llum, agafen el temps de baixa reglamentari per no fer anar malament les empreses i han de deixar als menuts a mans de mainaderes, avies i avis i llars d’infants.
Pel que fa a la violència de gènere sembla que l’evolució en el camp de la tecnologia i els avenços en les ciències no han anat acompanyades d’una evolució mental de l’espècie humana en el seu tracte vers la dona. És esfereïdor, i l’adjectiu es queda curt, llegir les estadístiques sobre la violència domèstica que hi ha a internet de fonts fiables. A països que considerem paradisos de progrés l’índex d’atacs d’homes a la seva parella íntima ens haurien de fer redefinir el concepte de societat avançada. A Nova Zelanda la violència domèstica està al voltant del 35 %, a Suïssa la xifra és d’un 21%, a Canada d’un 29%, un país que molts dels joves d’avui dia veuen com una escapatòria a la crisis que es viu al vell continent. Als Estats Units l’agressivitat d’alguns contra la seva parella se situa al voltant d’un 33%. Si comparem aquests percentatges amb els d’un país com Egipte amb el seu 34% ens haurem de demanar si podem titllar una societat de més o menys masclista només per pertànyer al bloc de països desenvolupats o no. A Catalunya es van atendre 12.907 dones per violència domèstica el 2017. Les estadístiques deixen clar que el nivell econòmic d’un país no té gaire a veure amb el seu índex de violència de gènere. Potser caldria veure i estudiar si aquesta apareix més en el nivell socioeconòmic més baix de la societat.
I parlant d’Egipte he de treure un tema que surt a la meva segona novel.la “Pintor de boira”:el de la violació dintre del matrimoni. Una qüestió molt delicada perquè en moltes cultures els marits encara consideren que tenen el dret de forçar les seves mullers a sexe. I els casos no es denuncien perquè segueix sent “acceptat” que les dones tenen unes funcions que han de complir de cara als seus marits. Escabrós i vergonyós alhora i tan cert i trist que hauria de provocar la repulsió dels homes íntegres. Llastimós sobre tot perquè fa palès que la igualtat entre homes i dones encara no existeix ni de bon tros i que, per això, hem de seguir recordant, cada vuit de març, que encara patim injustícies.
I és que, per a molts, el gènere femení és un producte de la natura que compleix una finalitat reproductiva. Quantes dones han de justificar contínuament no voler tenir fills? N’hi ha que estan completament entregades a la ciència, l’art, la cultura o que senzillament no tenen ganes de tenir-ne. O de lligar-se a un home. Aquestes pateixen la mania persecutòria d’una societat que encara insisteix en què la feminitat és igual a la maternitat.
Vaig demanar a unes quantes conegudes que em diguessin quins aspectes de la vida quotidiana les feien sentir molestes i en desigualtat i en diversos casos ha sortit la “pressió social” per ser mare. Si no es considerés a les dones com a persones incapacitades o malaurades quan no tenen fills, potser algunes triarien no ser mares.
Desgraciadament he sentit massa cops al gimnàs allò de que “quin horror les vacances, ara hauré d’estar amb els nens tot el dia”. Si tan feixuc és per a algunes, per què han tingut fills? Potser perquè encara es titlla a les que no volen nens d’errors de la natura!
I la pressió social no acaba aquí. En ple segle XXI seguim tractant les dones solteres sense parella d’éssers imperfectes. Em recorda el cas d’una altra amiga que va acompanyar al seu pare a una celebració. Quan els amics del seu pare la van veure es van sorprendre de que fos tan bonica. És clar, una dona bonica i soltera no entra al cap de molts mascles encara perquè resulta que nosaltres no podem triar. Ens hem d’aparellar sí o sí encara que només ens passin per davant “Nosferatus” amb qui no podríem tenir cap conversa digna, o homes que ens poden avorrir fins a la somnolència més profunda. Però és així, la nostra societat ens vol aparellades i per això algunes dones aguanten companys que no les acaben de convèncer. I és que ser el solter d’or té encant, però ser la soltera d’or no s’entén de cap manera.
Res. Que hem de seguir celebrant el vuit de març perquè encara se’ns tracta com a éssers no complets sense un home al costat. I aquí arriba un dels aspectes que més m’indigna a mi. L’exemplificaré amb una anècdota que em va passar no fa gaire. Un home que, per la seva posició, té la paella pel mànec, em va demanar anar a sopar. En fer-me la proposta ja sabia que havia caigut en un parany mortal. Per una banda no m’abellia per a res una vetllada en la seva comanyia però per una altra sabia que dir-li que “no” podria suposar-me un problema dintre de poc. Li vaig comentar el meu dilema a un amic que va trobar una solució molt “masclista” al contratemps. Em va recomanar dir-li al senyor en qüestió que soparia de grat amb ell si no tingués parella.
Em va semblar una sortida fàcil i repulsiva alhora. És que hem de tenir por sempre d’afrontar soles la vida per por a trobar algú en posicions superiors que es vulgui aprofitar de nosaltres? I el que és pitjor: És que necessito l’excusa de tenir parella per poder dir que no a un home? La solució del meu conegut em va semblar tan patètica com la seva mentalitat i l’estat d’hipocresia total en què continuem vivint.
Som una societat avançada però les dones hem d’anar amb compte de no portar una faldilla curta per tal que no se’ns diguin bestieses pel carrer. Som una societat avançada, però els homes segueixen trobant bé anar a prostíbuls però malament que les dones siguin massa experimentades. Som una societat avançada, però els pediatres segueixen mirant a les dones quan expliquen quines cures necessiten els infants malalts. Som una societat avançada, però a fires i congressos sempre es demana que hi hagi hostesses joves i boniques amb faldilles ben curtes i ajustades però mai es demana que hi hagi hostesses masculins que ensenyin uns pectorals treballats i una panxa de persiana. Som una societat avançada, però els homes segueixen esperant que les dones es pintin amb cosmètics plens de disruptors hormonals, s’empolainin, facin dietes tiràniques per estar “bones” i es posin uns talons insans per augmentar la libido masculina però maltractar-se els peus i l’esquena alhora. Volem una igualtat però algunes segueixen coquetejant amb els homes i desitgen que els diguin que són boniques i que tenen unes corbes impressionats. Això és lògic? O és que la igualtat passa per copiar les males pràctiques masculines? Ara les dones ens hauríem de dedicar a potser a dir als homes que necessiten implants als glutis per fer-los ser més atractius potser? De cap manera!
Jo he hagut d’escoltar diverses vegades que segur que desitjaria tenir uns pits més grans. La meva resposta va ser sempre que no ho havia desitjat mai ,però que en canvi sí desitjaria més homes amb més cervell per no haver d’escolar bestieses. A veure a quants els agradaria que els diguessin que necessiten un parell de centímetres més a les seves parts baixes?
Avui no he fet vaga. Però crec que no em cal perquè continuo plantant cara al masclisme cada dia que passa i sempre que puc. I encara recordo que vaig canviar les regles del joc a la fira de Berlín fa molts anys. Quan jo en tenia vint-i-tres i se’m va contractar com a traductora simultània de l’anglès a l’alemany. Em van demanar que hi anés amb brusa i faldilla curta. Era hivern i a Berlin estàvem a uns deu sota zero. La fira era a l’interior d’una superfície enorme amb una calefacció insuficient i jo patia moltíssim el fred. Em vaig presentar mitja hora abans a la recepció amb la meva faldilla curta i un mocador— molt semblant a la hijab àrab— i em van demanar que em tragués el mocador del cap. Els vaig dir que havien de triar entre veure’m les cames, que no servien per a res com a traductora simultània, o la cara. Les noies del meu voltant no van poder aguantar la rialla. Em van deixar posar-me uns pantalons en conjunt amb la jaqueta i em vaig treure el mocador del cap. Va ser una manera de fer-los-hi veure com de ridícul era exigir que el meu uniforme fos sexista i més encara en unes condicions meteorològiques extremes. Se’m contractava pels idiomes no com a objecte. Per cert, tot això va passar abans d’inscriure’m al curs “Language for gender studies”, llengua pels estudis de gènere. Es veu que sense saber-ho ja era feminista abans d’adonar-me de debò de com de greu és el problema en el món.
El feminisme no és una opció. En la societat en la que vivim és malauradament sovint qüestió de supervivència!

El Jérôme reprengué la comunicació amb l’Elisenda de manera que després d’aquella misteriosa interrupció, seguí enviant-li diversos missatges cada dia. Li digué que trobava que la vida l’havia tractada molt bé a jutjar per la foto, que se la veia jove i amb energia i que no coneixia ningú amb tantes aficions com ella. En un moment donat li demanà a l’Elisenda què en pensava ella de com havien passat els anys per a ell. Fou sincera en dir-li que, en veure les arrugues d’ell, ella s’havia adonat que el temps passa per a tots i que, no obstant això, el veia encara força jove. I era cert. Tenia contacte amb diversos nois amb els que havia estat en la seva època minyonívola i cap d’ells li resultava en el més mínim interessant. El Jérôme s’havia sabut cuidar. O potser només era genètica. Els intercanvis de missatges s’anaven allargant tant com el dia i va arribar un punt en què les converses podien durar tot una hora. L’Elisenda no trobava a faltar el temps que dedicava a aquella estranya amistat però sí anava més de bòlit que habitualment. Un dia, el Jérôme li proposà fer una vídeo-conferència per WhatsApp. L’Elisenda s’ho va rumiar una bona estona però finalment va decidir que podia ser divertit i enriquidor conversar amb aquell home amb qui ja havia compartit tantíssims detalls. Li proposà fer-ho per Skype còmodament des de casa perquè estar davant de l’ordinador permetia veure l’altra persona en un mida més gran que la pantalla del mòbil. A ell la idea li semblà genial. I una tarda de dijous, quan l’Elisenda tornava a casa de córrer per la Barceloneta, es dutxà amb més rapidesa que habitualment i engegà el seu portàtil.
El Jérôme ja tenia la manera de localitzar-la. Només havia d’esperar la trucada i despenjar. Quan començà a sonar el dispositiu l’Elisenda notà unes papallones a la panxa. Una cosa era comunicar-se per WhatsApp enviant missatges i fotos i l’altra veure a l’altra persona en moviment. Deixà sonar el programa tantes vegades que ell va penjar. Li hagué de demanar per WhatsApp que la tornés a trucar per Skype. Aquell cop estaria preparada per respondre. Així és que en sentir el senyal acústic mogué el ratolí per prémer vídeo i esperà uns moments fins que la càmera de l’altra banda li enviés la imatge. El començament de la comunicació enganxà desprevingut el Jérôme que mirava la pantalla cercant la imatge de l’Elisenda amb ulls de cérvol. L’Elisenda somrigué i el noi la saludà en francès. No van poder evitar pensar en quants anys havien passat des de que s’havien vist per darrera vegada i com havia avançat el món. La tecnologia els permetia estar en contacte tot i viure relativament lluny l’un de l’altre. Van parlar de la seva feina i de com els ordinadors i els mòbils havien facilitat la gestió de moltes tasques. De fins a quin punt els avenços els permetien ser més lliures i sentir-se més segurs i quins aspectes havien empitjorat amb la tècnica. El Jérôme vivia en una casa moderna i intel·ligent en què un ordinador central decidia si la temperatura era l’adequada o si s’havia d’engegar automàticament la calefacció o l’aire condicionat. Abaixava les persianes a una determinada hora del dia i encenia el llum del dormitori a les set del matí per llevar el Jérôme. L’Elisenda trobà aquell grau de sofisticació exagerat. El seu interlocutor tenia programada fins i tot la màquina de cafè per tenir la seva beguda llesta en sortit del dormitori. L’Elisenda no entenia per quin motiu era necessària tanta tècnica per viure però reconegué que si visqués en una casa de més de tres-cents metres quadrats amb prop de catorze finestres, potser seria pràctic que les persianes o cortines baixessin automàticament. En certa manera s’alegrà de habitar en un pis més petit. Li estalviava mal de caps i també despesa en dones de la neteja.
Tot i dur un estil de vida molt diferent, els dos conversaren animadament i quan se’n va adonar ja havia passat gairebé una hora i mitja. S’acomiadaren i l’Elisenda tingué l’estranya sensació de familiaritat completa amb el Jérôme, algú que havia fet una aparició curta en la seva vida, havia deixat una dolça petjada durant anys i ara tornava per entrar en la seva quotidianitat amb virulència. I tanmateix, una ombra tèrbola de dubte emboirava la imatge feliç del seu amic retrobat. Per quin motiu havia interromput la comunicació durant uns dies? Era possible estar tan ocupat que no es podia enviar cap missatge? Decidí no deixar-se espatllar el moment. Acabà el dia amb una passejada pel Parc del Clot i una cervesa freda per acompanyar el nou llibre que havia tret de la biblioteca. Les seves necessitats comunicatives estaven cobertes.
A partir d’aquell dijous el Jérôme va demanar a l’Elisenda fer un Skype els dilluns i ella digué sempre que sí, tot i que sovint hagué de reconèixer que una hora i mitja de conversa entre setmana li ocupava un espai que havia de menester per fer altres coses. Així per exemple deixà el seu hàbit de treballar l’italià una mica de banda, perquè només disposava d’unes dues hores a la setmana i una i mitja ara la passava conversant amb el Jérôme. Les classes de ball i el Toni no les volia deixar i, òbviament, tampoc volia prescindir del seu pla del dijous al vespre. Així que aparcà l’italià.
Aquell estiu començà amb una nit de Sant Joan en què, per primera vegada durant anys, l’Elisenda sortí a ballar i ho féu amb el Toni, però amb el cap a la darrera visita del seu amic especial feia uns dies. Havia estat molt curta i mancada de tendresa i a l’Elisenda la deixà un pèl aixafada. Potser ell estava perdent l’interès en ella! Per això digué que sí a sortir amb el Toni tot i el cansament que havia acumulat les darreres setmanes. Sense adonar-se responia els missatges del Jérôme de manera immediata, i aquest li podia fer unes quinze preguntes al dia. L’Elisenda sovint interrompia el que feia per respondre i acabava la jornada havent de córrer més del compte. Aquella revetlla de Sant Joan se’n va adonar gràcies precisament al seu company de ball.
— Ja tenia ganes de veure’t una mica relaxada Elisenda! Darrerament arribes sempre esperitada i tard a classe. Passa res?
L’Elisenda reflexionà breument i no trigà en adonar-se que el Jérôme era la causa d’aquell canvi d’actitud. De fet portava ja uns dilluns pensant que les converses amb ell la feien anar a dormir massa tard i llavors el dia següent no es despertava del tot fresca.
— Estic dedicant un temps a una activitat que potser m’absorbeix una mica massa… — Digué conscient del seu problema.
—Però és una activitat positiva? — Féu el Toni encuriosit.
— Suposo que sí. Em permet practicar el francès altre cop. El tenia rovellat. Però és clar, com que jo ja tenia tota l’agenda prou plena i m’ho noto.
El Toni no va saber què respondre. Ell tenia un parell d’aficions però no una dotzena com l’Elisenda. No havia de córrer mai enlloc i tampoc anava a dormir massa tard. Excepte quan la seva filla adolescent anava a la discoteca i ell no aclucava l’ull fins que sentia les claus a la porta.
Per regla general el Toni no insistia mai i no burxava amb preguntes a les persones. Se les quedava per ell i intentava observar per cercar les respostes a allò que desitjava saber. L’Elisenda seria objecte del seu estudi perquè la notava distreta i atabalada i li semblava que havia perdut tota la seva aparent serenitat. Després de dos mojitos, tan l’un com l’altre no aconseguiren ballar com haguessin volgut però no estaven sota la supervisió de la seva professora i per tant es podien permetre ser maldestres per una nit. Rigueren de valent amb les seves pífies i s’acomiadaren al metro amb una abraçada entre crit i crit dels borratxos que desfilaven cap al darrer bar. Quan l’Elisenda es posà al llit aquella nit quedà adormida pensant en la mirada analítica del Toni. Hi havia quelcom d’ell que la feia sentir molt bé. Potser era precisament la seva paciència. Les dones inquietes com ella necessitaven homes pacients…

De ben segur que tots coneixeu la sensació d’incertesa que provoquen les tanques que barren el pas. I si viviu al meu barri encara us són més familiars perquè les veiem molt sovint tallant els carrers que van a la platja. De vegades el motiu és una festa tradicional com la rua del carnestoltes però en la majoria dels casos aquests dispositius de seguretat anuncien una marató, mitja marató, triatló o cursa de qualsevol mena. I és que la ciutat de Barcelona s’ha convertit en capdavantera organitzant aquesta activitat esportiva que s’ha posat de moda entre gent de totes les edats i de totes les nacionalitats. El “running” i les maratons són per a molts una activitat de lleure molt seriosa que acaba, sovint, provocant un trasbals als mateixos que la practiquen i als de l’entorn.
Però fixem-nos en la història de la marató com a cursa esportiva perquè té una tradició força llarga. El precursor d’aquesta activitat va ser un missatger anomenat Pheidippides que, segons informa Herodot, l’any 490 abans de Crist va córrer d’Atenes a Esparta en dos dies per tal d’anar a demanar ajut contra una incursió dels perses. Aprofitant aquesta fita històrica, uns cinc-cents anys després Plutarc va confeccionar una llegenda que narrava la cursa d’un home des de Marató, on s’havia lliurat una batalla, fins a Atenes, on va anar a donar la bona notícia sobre la victòria. Plutarc, al més pur estil grec, va donar molt mal final a l’heroi perquè després d’anunciar que havien vençut va caure mort al terra. Ja sabem que als hel·lènics els agradaven les tragèdies!
El cas és que la llegenda i el pobre corredor Pheidippides van caure en l’oblit totalment fins que l’any 1890, durant uns treballs d’excavacions a la localitat de Marató es va descobrir un pujol. En aquest s’hi va trobar la tomba de corredor d’Atenes i als historiadors els va despertar l’interès pels fets remots.
En realitat, al segle XVIII, tant a Anglaterra com als Estats Units s’havia estès la moda de fer curses compreses entre els 32, 18 Kilòmetres (20 milles) i 48,27 Kilòmetres (30 milles). L’esport es va anomenar “pedestrianism” i va guanyar adeptes ràpidament.
Potser perquè la nova tendència ja arribava al continent, el filòleg Michel Bréal va tenir la idea de commemorar la llegendària cursa de Pheiddipides als Jocs Olímpics. Així doncs va proposar per carta al seu amic el baró Pierre de Coubertin, fundador del comitè Olímpic Internacional, que hi hagués una modalitat de competició que consistís en una cursa. Al baró li abellí la idea i el 1896 es va organitzar la primera marató als Jocs Olímpics.
I la disciplina de córrer ha perdurat fins ara i durant els darrers vint anys, i encara diria més, en el darrers deu, ha agafat un impuls tan gran que mou gent d’un país a un altre per participar en les maratons més conegudes. L’any 2000 a Nova York 52.000 corredors van participar en la marató més gran dels EEUU. Una xifra que és una autèntica barbaritat!
I la nostra ciutat també ha passat a les llistes de ciutats maratonianes juntament amb Atenes, Berlín, Boston, Chicago, Londres, Madrid i Miami. I és clar, estar situat dins el rànking té el seu preu: En primer lloc ciutadans i ciutadanes com jo es troben la ciutat “segrestada” als peus dels maratonians durant hores i cada dos per tres. Quantes vegades m’he trobat que volia fer una volta en bicicleta pel matí i tenia el pas barrat? “Tenen dret a fer esport” diuen els agents que vigilen les tanques. No obstant, jo mateixa també faig esport quan vaig en bici des de Poblenou fins el Vela i després fins el Fòrum per tornar al meu barri. La diferència és que jo no ho faig de manera notòria, no molesto a ningú i, a sobre, i aquest és el pitjor crim, no pago per la samarreta amb el dorsal ni pago per participar en cap cursa. I és clar, llavors amb mi no fan negoci i per tant sóc ciutadana de segona a qui se li pot barrar el pas a la platja si convé. Això per no parlar del que passa si tens la intenció de sortir de la ciutat comtal en cotxe i et trobés amb una d’aquestes mil maratons barrant la sortida per la Ronda Litoral. S’ha d’anar a buscar una altra alternativa que implica donar una volta impressionant i gastar més en gasolina i provocar unes emissions de carboni innecessàries. I jo em pregunto: Per què no s’anuncien les maratons al telenotícies com es fa amb les tempestes? Així els ciutadans estaríem ben informats.
He vist més d’una persona perdre els estreps davant les tanques que impedien passar a l’altra banda del carrer. S’ha de creuar quan sigui segur per als corredors i no se’ls faci ensopegar perquè això els faria perdre uns segons per fer la marató i s’hi juguen l’honor. Ens ho hem de fer mirar tots plegats.
No sé per quin motiu tinc la impressió que el “running” ha esdevingut per a molts una moda poc saludable com la d’estar prim en excés, que porta a una anorèxia encoberta, o la d’estar morè, amb la seva tanorèxia malaltissa, o la d’estar massa musculat com passa amb la vigorèxia. La gent surt a córrer en manada i mancada de preparació física adequada. Molts corredors dels que participen en maratons regularment acaben amb els genolls destrossats o amb problemes a les cames. Altres arriben a la feina del dilluns completament extenuats. Aquest és el cas d’una ex-companya de feina i substituta d’un altre company que va anar un divendres a Pamplona a córrer una marató, tornà un diumenge i el dilluns se l’havien d’emportar a urgències per connectar-la al gota a gota. Va venir deshidratada, esgotada i mal menjada. I és que molts dels corredors no fan el correcte per restablir la normalitat al seu organisme després de l’esforç titànic.
No només sóc jo que s’ha adonat de que encara no se saben les conseqüències d’un esforç físic sostingut tan elevat. L’hospital de Michigan William Beaumont va realitzar un estudi als corredors després d’una marató i va constatar que el 40 per cent patia una lesió als ronyons després de la cursa. Els ronyons tornaven al seu estat habitual en uns dies però és obvi que encara no se sap quina conseqüència té una inflamació regular dels ronyons sobre la salut de la persona.
Coneixem que de tant en tan algun corredor no arriba a la meta i mor pel camí. Potser perquè el seu cor no està en prou bon estat, perquè la deshidratació és extrema o perquè, senzillament els sobre-esforços no són saludables. I tot i així cada cop més gent s’apunta al running.
Em demano si als humans els ve de la necessitat antropològica de sentir-se com els animals que corren en esbarts per fugir d’un perill. O si les maratons són una expressió de la lluita per la vida i si els corredors senten la necessitat de superar-se a ells mateixos per vèncer les seves pors.
Conec algú al barri que viu per córrer. Entrena cada dia i s’apunta a totes les maratons agudes i per haver. Una afició com una altra, val a dir. Tanmateix, tot i que m’empipa profundament que s’interrompi el meu espai de lleure i es segresti la meva ciutat per l’entreteniment patrocinat per les grans marques que es fan publicitat a les maratons, encara m’emprenya més que les autoritats locals recolzin aquesta activitat sense que hi hagi res que controli el nivell de perill que suposa un esforç físic d’aquesta magnitud per les persones. I és que la moda és tan potent que no interessen els estudis. Les begudes energètiques i les marques que venen les samarretes fan massa negoci per aturar una bogeria com la de les maratons. Però jo, per acabar aquesta entrada, vull recordar que Plutarc ja va fer acabar el seu heroi corredor mort del sobreesforç després d’haver recorregut uns 43 kilòmetres. I això que ho devia fer en un ambient infinitament més net que el que respirem a les ciutats maratonianes d’avui dia. No caldria mirar l’impacte d’aquestes activitats sobre els humans abans d’impulsar-ne la pràctica?
Us deixo una setmana per a pensar-hi. Bon dijous i bon cap de setmana, que ja el tenim a sobre!

Some time ago, when I was searching for interesting documentaries in Russian, I came across one that was shocking and that made me go to sleep happier than usual for having been lucky to have been born in Europe and not Afghanistan or Pakistan. The documentary was called “Bacha Posh” and reported about a widespread practice in the two countries and that dates back from a century ago but that could have its roots in even older times. It is about the habit of some families, where no male child has been born, to pick up a girl in the family, cut her hair short, dress her as a boy and bring her up accordingly. This practice must have originated in war times, when women were left without men in their houses and they had to disguise as men in order not to be in danger when trying to provide for themselves.
It is for a Pakistani or Afghanistan family a great dishonour not to have a son and therefore, very often both parents agree to have a “Bacha Posh” at home, so that she can enjoy the privileges of a boy. And if the mother is a widow the “Bacha Posh” can go shopping and benefit from education. If there are no sons in the family having a “Bacha Posh” avoids the stigma that entails not having male offspring, necessary to preserve the name of the family and to have him as a heir of the properties.
The term “Bacha Posh” comes from the Parsi, the Persian language, and it means literally “dressed as a boy”. For the little girls chosen to be “Bacha Posh” childhood is fool of freedom: they can go to school, ride a bike, practice sport, walk alone down the street and to sum up, do all activities that boys can do. But they spend the day surrounded by lads and their personality becomes a bit masculine. I don’t mean that this is bad. I have never thought that playing with dolls and learning how to cook are essential to feel fulfilled as a woman. By far not. However, one has to consider that having a male taste for activities in Europe is not as problematic as it is in Pakistan or Afghanistan if you are a woman. It won’t be too much of a problem here if a woman can’t cook or sew. But in those countries, it will. And the problem is that the “Bacha Posh” are only such until they enter adolescence and they can marry. After years of freedom in which they have been able to taste the independence of walking down the street on their own or going for a coffee or a coke with their friends, all of a sudden, they have to be “girly girls” again. This is so because they have to get married, of course. But many have seen men’s world from inside and are afraid of gender violence. Even more so because they have lost years of acquisition of skills for the domestic tasks that any husband in those countries is going to expect them to be able to carry out perfectly.
The documentary in Russian showed the experience of different “Basha Posh”. One of them, the youngest one, a seven-year-old girl, was suffering a lot. She wanted to dress as a girl and be with the other girls at traditional parties. The other two where old enough. One of them didn’t want to come back to “woman’s life” because she was fully enjoying all privileges men have. During the day she worked as a secretary- I guess in a big city there will be more women working than in rural areas- and when she finished, she went to a school to practice Martial Arts and then to a night school to keep on learning as a man. A double life with an identity that is also split in two.
Despite the benefits that this deceit might bring to the families there is something that should be considered: the possible psychological damage caused to the “Bacha Posh”. How can one let a girl live in total freedom to make her come back to the submission of a sexist world afterwards? How can families wipe out the freedom of those girls to decide if they want to live as girls or as boys? To which extend gender is only a biological feature and not educational? Why do people say that “Bacha Posh” girls are masculine when they come back to their “girly” lives? Or is it that women who play football, are competitive and want to walk in the streets on their own are only half-men?
This accepted tradition of making “boys” out of “girls” in those two countries is rather shocking and should make us reflect upon the reason why in so many countries in the world giving birth to a baby girl is still a curse. It took the Homo Sapiens 100,000 million of years to get from Africa to every single corner of the world. How come that humans have not yet evolved to stop considering women as less valuable than men. What makes us evolve so slowly?
This is food for thought. Let’s see if we all find out a solution to the problem…

Quan arriba l’estiu amb els seus dies llargs i calorosos, una de de les coses que més m’ajuda a fer-me passar la calor enganxosa de la ciutat és la platja. O millor dit, l’aigua del mar que em refreda les idees i em deixa suficientment fresca per aguantar les primeres hores de la tarda. Visc a la ciutat però és com si fos un poble. Ens coneixem tots i ens anem trobant als mateixos indrets de la platja, any rere any. Tos més grans i, també, un pèl més savis. Ja fa uns anys vaig conèixer a la vora del mar una parella encantadora d’argentins que venen a passar aquí una bona part de l’estiu. El seu llenguatge educat, viu i reblert de peculiaritats va despertar d’immediat la meva curiositat de lingüista non-stop. I com que ells venen amb temps i jo amb ganes d’escoltar i aprendre, els vaig demanar que anessin fent memòria de paraules típiques de l’Argentina per poder escriure un article al blog. Però abans de revelar-vos aquests mots tan especials que ells fan servir, m’heu de deixar explicar quatre coses de l’espanyol d’Argentina.
En primer lloc cal recalcar que hi ha una infinitat de termes d’ús comú en argentí que han esdevingut arcaics en la llengua espanyola. El que més ràpidament associem amb el país del Riu de la Plata és el vos. El pronom vos s’emprava en el tractament de respecte a Espanya al voltant del 1500. El tu, romania relegat als inferiors o a aquelles persones amb les que es tenia un tracte molt familiar. A la Península el vuestra Merced, que posteriorment passaria a ser Usted, va desplaçar al vos durant els segles XVII i XVII i ara ningú l’utilitza. Però l’argentí el fa servir per la segona persona del singular el vos. Igual que també l’utilitzen a l’Uruguai, el Paraguai, l’Amèrica central i l’estat mexicà de Xiapas.
Els argentins utilitzen el vos amb la segona del singular no diftongada “vos andás”, “vos venís”, “vos querés”. I curiosament fan correspondre el pronom possessiu tu per al nominatiu vos: “vos leés tu libro” “vos ganás tu plata”. De la mateixa manera també alternen el vos nominatiu amb el te pronom: “vos te comportás”.
Com l’andalús occidental i el canari, l’espanyol de tot Amèrica ha eliminat la distinció entre vosaltres i vostès tant pel tractament de respecte com el de confiança.
El vos concorda amb formes verbals que en el seu origen van ser de plural, i els imperatius han quedat avui dia sense la “d” final. “andá” per exemple.
Una altra característica que burxina de manera harmoniosa les nostres oïdes avesades a un castellà poc melodiós, és la pronunciació vibrant de tot el que porta una grafia [ll]. Una pronunciació que fa tornar algunes paraules autèntiques pessigolles auditives.
Altres característiques menys remarcables són l’ús dels futurs perifràstics com “voy a viajar” en detriment dels sintètics que no s’utilitzen o l’ús dels passats simples com “comí” més que el “he comido” que pràcticament no fan servir. A més l’oïda d’un argentí també prefereix els termes esdrúixols com “austríaco” i “cardíaco” als *“austriáco” y *“cardiáco” que tenim acceptats a la Península. Aquí no els accentuem però jo ho he fet per facilitar-ne la lectura.
S’ha escrit moltíssim sobre el castellà dels estats del Riu de la Plata i també molt de l’espanyol d’Argentina perquè és un castellà absolutament modificat, tant, que alguns lingüistes amb renom com Fontanella de Weinberg afirmen que l’argentí és un idioma propi.
I de fet hi ha dues coses que afegeixen un grau suprem de dificultat a aquesta llengua i que són el lunfardo i el vesre.
El lunfardo és un llenguatge que es van inventar els empresonats per tal que els seus carcellers no els entenguessin. Data de finals del segle XIX i moltes de les seves paraules van arribar a través dels immigrants- en major part italians- i també, segons Rafael Lapesa, del gautxo. No obstant la paraula lunfardo prové de la llengua Llombarda.
Paraules com “laboro” per treball venen claríssimament de l’Italià. El lunfardo original, que va estar prohibit durant molt temps, està immortalitzat en una gran quantitat de lletres de tango que no entendríem sense un diccionari d’aquest argot. Per tal de preservar aquest patrimoni cultural tan gustós el 21 de desembre del 1962 es va crear l’Acadèmia Portenya del Lunfardo.
I per acabar de complicar més la comprensió de l’argentí, resulta que la llengua ha adaptat també nombroses paraules del vesre a l’ús quotidià. El vesre és una manera de parlar que es caracteritza per invertir les síl·labes. Així per exemple un “negro” esdevé un “grone” i el “timbo” és el “botín” o simplement calçat i “jermu” mujer.
A més a més, hi ha una infinitat de paraules d’ús diari que són diferents a les nostres. Els diners són “plata”, la gasolina “nafta” la “mina” una dona i la “papusa” una noia jove igual que la “percanta” i el corresponent terme per noi seria “pibe”. Una persona que va explicant mentides i sopars de duro, és un “chanta” i un homosexual un “trolo”, que ens recorda la paraula catalana “trola”.
Una persona desperta i ràpida és un “piolo” i quan a la platja les dones no cobreixen els seus pits, els argentins diuen que “van en Lolas”.
Dues paraules que martiritzen als argentins perquè per a nosaltres a la Península són normals però per a ell no, són: “coger”, per a ells és sinònim de “realitzar l’acte sexual” i “Concha”, que per a nosaltres és un nom propi un pèl passat de moda, però per a ells l’òrgan reproductiu femení. Així és que quan nosaltres diem “agafo l’autobús” a ells els deu venir una imatge força grotesca al cap. La paraula corresponent per l’òrgan masculí és “pija”.
Però el més curiós del cas és que a Mèxic una “pija” és un cargol. Per tant a les portes de les ferreteries es pot llegir “Tenemos pijas de todas las medidas”, quelcom que pot fer morir-se de riure a un argentí. El “telo” és l’hotel i un “bulin” és un apartament de solter que les parelles joves que no estan casades sovint fan servir per anar-hi a fer de les seves. Si el “bulin” és “mistongo”, com diu un dels tangos, vol dir que és un apartament molt ben arreglat. Algunes paraules ens poden sonar d’altres idiomes i les podrem entendre. Les “gambes” són les cames i el mot s’assembla força al francès. Altres termes, com el verb “funcar” ja només els entendrem per context. “El coche no funca” vol dir que no tira, que no funciona, i llavors haurem d’anar amb el “bondi” que és l’autobús per la “lleca”, el carrer.
Parlant amb la Susi em va recordar que el quinze d’agost era un dia “feriado” i no festiu com diríem aquí. Aquesta paraula però, es podia deduir més fàcilment que els termes “junar”, “vento”, “croto” i “cocoliche”, que ja em van deixar absolutament esmaperduda quan me les van dir. “Junar” vol dir mirar, observar. “Vento”, que a saber d’on vindrà, vol dir calés, pasta. Un “croto” és una persona mal vestida, que va amb parracs i mig brut i un “cocoliche” una persona que va vestida de manera dissonant, poc harmoniosa, sense combinar bé els colors i amb poc gust. A l’Argentina, quan una persona renega contínuament, això que per desgràcia tenim el costum de fer per aquí, diuen que és una “cloaca” i quan coneixem a algú molt bé es diu que tenim la persona “bien mangiada”.
Encara no m’he cremat l’espatlla al sol apuntant tot el que m’han dit aquesta simpàtica i entranyable parella d’Argentina. Dues persones excel·lents que per problemes de les nostres lleis i per una política d’estrangeria que em dedicaré a criticar en algun moment, només poden fruir de la nostra platja plegats durant 90 dies. I això que estan jubilats podrien estar aquí molt més temps. Doncs bé. Demà, abans de donar l’article per conclòs els diré de memòria tots els termes que m’han ensenyat. A veure si així, en llenguatge argentí “no me bochan”, és a dir, no em suspenen. I a vosaltres molt bona setmana a tots. Aprofiteu-la bé que se’ns acaba l’estiu!

Link de la imatge: https://www.bing.com/images/search?view=detailV2&ccid=AzGtB3SF&id=083747C5FE0D3916D156AB571DDB925C2138FED0&thid=OIP.AzGtB3SFHMEGZk1B5dfOigEBEs&q=Tango&simid=608027522359036430&selectedIndex=12