Una de les coses més extremadament curioses de l’aprenentatge de les llengües és, sens dubte, el meravellós món de les frases fetes i les metàfores que emprem per descriure certes realitats. I és que sovint trobem a faltar poder dir quelcom en l’idioma que estem aprenent que en la nostra llengua podem expressar amb exactitud amb una dita. Si voleu total sinceritat he de confessar que quan vivia a Alemanya durant els nous anys de la meva estada a les gèlides terres, vaig enyorar molt sovint la nostra frase feta “donar una gla per fer cagar un roure”. Sortia del pas traduint-la com a “donar una poma per fer cagar un pomer”. Evidentment la gent se’m quedava mirant amb cara de sorpresa total i absoluta, però la metàfora l’entenien a la perfecció.

Algunes frases fetes són tan metafòriques i visuals que les entenem fins i tot quan les escoltem per primer cop. Aquest és el cas de les expressions angleses “ to try to get blood out of a Stone”, intentar treure sang d’una pedra o el que és el mateix “ to try to teach the cat to play the fiddle”, és a dir ensenyar al gat a tocar el violí, una missió completament impossible.

Sovint però aquestes expressions tan quotidianes i típiques no s’entenen fàcilment. Posem pel cas l’anglès “bark up the wrong tree” literalment “bordar a l’arbre incorrecte”, que es fa servir quan algú escull l’interlocutor incorrecte per un tema determinat o quan es demana ajut a una persona que no ens farà cas.

Curiosament altres frases fetes es troben en dos idiomes diferents. Aquest és el cas del “ to talk to a brick wall” que nosaltres utilitzem sovint perquè, desgraciadament, amb freqüència ens trobem parlant amb la paret.

També és francament desconcertant que de vegades dues llengües tan dispars com l’àrab i el rus, que en principi no s’assemblen de res, tinguin una expressió idèntica. Aquest és el cas d’una que s’utilitza per designar que una activitat o una actitud comença en una persona quan aquesta és un nen o nena. En castellà diríem “desde la tierna infància” i en rus i en àrab diuen “des de les ungles toves” en rus с млалых ногтей i en àrab مند نعمة لاظار . Això té a veure ben segur en el fet que moltes comunitats lingüístiques es fixen en les parts del cos humà per descriure l’edat de les persones. Tots reconeixem el típic “ quan tingui cabells blancs” com a metàfora per “quan sigui gran” i és obvi que les ungles toves són una característica dels nadons.

També curiós és que els àrabs, per no parlar d’ancians perquè potser la paraula “vell” o ancià els ocasiona incomoditat diuen كبير في اسن, “kabir fi assin” és a dir, gran a les dents. Tant els cabells com les dents delaten de manera efectiva l’edat d’una persona.

I és que suposo que hi ha realitats humanes ineludibles que ens preocupen a tots els humans i que per això es reflecteixen en totes les llengües. I això, tot i que les cultures que han bressolat aquestes llengües siguin tan diferents com l’àrab i la musulmana.

No sé si us ha passat mai de fixar-vos un dia en una paraula concreta que sabeu del cert que ve d’una llengua estrangera i és un préstec i intentar deduir de quin idioma l’hem adoptada. I la veritat és que la majoria de vegades n’encertarem l’origen, sobre tot ara, perquè la majoria del que ens arriba és de l’anglès. Avui m’agradaria parlar-vos de tres paraules d’ús estès i de la seva procedència, perquè potser no la coneixeu.

La primera la emprem molt sovint en la societat actual en què el màrqueting ho és tot. Contràriament al que la gent pot pensar el mot no ve de l’anglès sinó que aquesta llengua el va adoptar de l’escocesa, que és una llengua gaèlica pertanyent al grup celta. La paraula original era composta de “sluagh-gharim”, amb un primer terme que vol dir “exercit” i un segon que vol dir “crit o plor”. Slogan és una de les poquíssimes paraules modernes que s’ha exportat i ha arrelat arreu perquè, per desgràcia, del gaèlic en queda ben poc i el seu rastre romandrà dintre de poc reduït inexorablement als toponímics. Són d’origen celta els que porten els sufixes –briga com Vallabriga o – dunum com en Londres- que va ser Loudun- i Lió que va ser Lugdunum, o el nostre Besalú que era Bisuldunum. El Celta també ha quedat en prefixes com Cambo-, en Cambridge i verno- com en Verona i en molts d’altres prefixes i sufixes que costa reconèixer si no es mira les denominacions antigues dels nuclis de població.

El gaèlic va ser introduït a Escòcia pels invasors Irlandesos al segle V després de Crist i es va mantenir com a llengua majoritària en un vast territori fins la primera meitat del segle IX. Els manuscrits que ens han arribat daten del segle VII. Al segle XIII la llengua evolucionà de diferent manera en les diverses regions i donà lloc a l’ irlandès per una banda i al gaèlic de Gran Bretanya per una altra i només dos segles més tard encara naixerien dues altres branques, el gaèlic d’Escòcia i el de la Illa de Man.

És un miracle que hagi arrelat la paraula slogan i ja cal que la cuidem perquè el gaèlic està, des de fa molt temps, en retrocés i clar perill d’extinció tant a Irlanda com a Escòcia i sobreviu, amb respiració assistida, només a la regió de la Bretanya Francesa on se l’anomena Bretó.

El 1093 morí el darrer rei d’Escòcia capaç de parlar gaèlic com a llengua materna. La dominació britànica sobre la illa tampoc no va ajudar res perquè els anglesos prohibiren durant molt de temps les llengües minoritàries. I curiosament, el 1960, any el que el govern Britànic va reconèixer l’estatus de llengua oficial del gal·lès, va morir el darrer parlant de la variant gaèlica de la illa de Man. Quina ironia!

Si parlem del gaèlic d’Irlanda, que oficialment s’anomena irlandès, les coses no estan tampoc molt millor. Només un 94% de la població parla irlandès regularment i de manera fluida i el procés d’abandonament de la llengua va començar inclús abans de l’èxode de centenars de milers d’Irlandesos a causa de l’episodi de fam del 1845.

Com el català, el gaèlic va ser durament reprimit durant molt temps. Tanmateix, des de fa ja unes dècades, el govern britànic s’ha esforçat per reviscolar-lo però el seu grau de dificultat vers la llengua franca universal, que és la del país veí, ha fet que els seus parlants l’oblidin cada cop més. Fixem-nos només en tres noms de ciutat: “Llwchmynydd”, “Bwlchtocyn” “Dwygyfylchi” i “Cwmystwyth”. Una de les ciutats amb un nom més llarg seria “Llanfairpwllgwyngyll”, no és cap Password i m’he l’he hagut de mirar tres vegades. Desglossat vol dir “ Llan”- església- “fair”- Maria- “Pwll” –estany- “gwyn”- blanc i “gyll” “avellanat”. Com per estar pendent de veure en nom de l’estació des del tren! No resulta gaire difícil esbrinar per quin motiu al príncep Charles li va costar tants esforços parlar la llengua abans de poder ser envestit “Princep de Gal·les” el 1969.

I per cert. Slogan és una paraula que només fem servir al vell continent. El mateix concepte als EEUU s’anomena “taglines”. Bé i amb slogan o sense cal esperar que el cor dels escocesos, irlandesos i gal·lesos bategui ben fort per la seva llengua perquè només és necessària la voluntat del poble per mantenir-la viva.

La segona paraula que us porto avui és xampú. Un mot que per la seva fonètica sempre ha seduït les meves orelles perquè amb la seva “x” em fa pessigolles com el nostre verb onomatopeic “xiuxiuejar”. Aquesta paraula també ha passat als nostres respectius idiomes a partir de l’anglès però prové del mot de la llengua Hindi “Champo” amb vocal llarga “a”, que alhora el va treure del Sànscrit Champayati, que com a verb equival a prémer o pastar. La paraula va arribar a l’anglès el 1762 i del costum oriental se’n va fer un producte de cura personal que ara utilitzem tots. Curiós que aquesta paraula provingui del Sànscrit que és una llengua de culte que ja no parla ningú ni parlava ningú quan Sir William Jones, un jutge enviat a servir a la Índia, va començar a estudiar-la per passar l’estona. L’afició d’aquest amateur lingüista el portaria a descobrir la semblança entre mots de diversos idiomes tan llunyans com el llatí, el grec, el persa el celta i el gòtic i a afirmar que totes devien provenir d’una mateixa font que ara anomenem Indoeuropeu. Qui havia de dir-nos que el xampú venia d’un verb tan antic oi?

La darrera paraula d’avui és la castellana “fulano” o “fulana” que ve de l’àrab, on no té cap sentit pejoratiu i que designa només a una persona determinada i equival a un “tal”. Al segle XIII encara s’emprava com a adjectiu en construccions com “fulán río” com a “tal río”. Ja veieu que els parlants adaptem a les nostres necessitats expressives el material lingüístic d’on sigui, transformant-ne tot sovint el significat inicial de tal manera que rarament descobrim la semàntica que embolcallava la paraula primitiva.

 

 

 

Ja fa uns mesos vaig voler il·lustrar la complexitat de la llengua alemanya tot explicant-vos quants verbs diferents utilitzen per expressar el sentit de canviar. Bé,– avui vull mostrar-vos, amb un únic exemple també, el grau de complexitat de la llengua russa.

Com vaig comentar en l’entrada del blog sobre el verb alemany, sovint les llengües tenen un verb base al que hi uneixen prefixes o sufixes per canviar-ne el significat. Doncs bé, la llengua russa és una de les campiones afegint preposicions als verbs base.

Fixem-nos avui en el verb d’us diari “писать” –pisat- que vol dir escriure. Apuntar-se quelcom per no oblidar-ho és “записать»-sapisat- i apuntar-se a un curs “записаться”-sapissatsa-. Fins aquí bé perquè no hi ha res nou. Nosaltres també tenim apuntar i apuntar-se i els estrangers també deuen tenir els seus problemes al principi per aprendre quan han de fer servir un verb o un altre. Descriure, que també té el verb “escriure” és “описать” –opisat. No obstant, quan jo m’equivoco escrivint, en rus utilitzo el mateix verb que per descriure però en reflexiu, “описаться”- opisatsa-. Fixeu-vos que pràctic! No cal gastar gaire paraules per dir que s’ha comès un error en l’escriptura perquè amb un verb ja transmeten la idea sencera.

Seguim doncs amb el verb escriure en rus. Si faig una anotació en un llibre o escric l’adreça en un sobre, o a un paquet que vull enviar, llavors el verb és “ надписать”- nadpisat- i el mateix lexema amb preposició però en verb reflexiu és el que s’ultilitza quan volem dir que posem el nostre nom, per exemple, a un llibre o una llibreta per identificar aquests objectes com a nostres.

No s’acaba aquí. Per signar una cosa oficial s’empra “подписать”- pronunciat com a podpisat- i també designa el fet de signar una cosa conforme en som l’autor o bé subscriure, de manera regular com un diari o periòdic. En reflexiu s’utilitza per signar una cosa per tal de demostrar la nostra conformitat amb quelcom.

I la llengua russa encara va més lluny. Amb el prefixe “раз” el verb pot voler dir dibuixar, esbossar o posar per escrit i de manera sistemàtica l’ordre de quelcom. I en reflexiu “разписаться” és el verb que utilitzem quan signem un document conforme hem rebut quelcom, per exemple una carta certificada. També es fa servir en el sentit de signar el document matrimonial, potser per allò que quan signes la conformitat del contracte matrimonial reps “un marit” o “una muller” a canvi. En fi, algun truc s’ha d’inventar una per recordar totes les accepcions dels verbs amb els seus corresponents prefixes…

Desgraciadament encara no s’acaba aquí. Per manifestar que s’han escrit i fet malbé molts papers abans de considerar un text acabat, els russos fan servir el verb “писать” amb el prefix “ис”, així doncs “исписать” pronunciat – ispisat-. I ara sí que sí que ben segur us quedareu bocabadats quan us digui que aquest mateix verb en reflexiu- que certament ja us imaginàveu que existia en aquesta variant- s’utilitza per expressar el fet que a una persona se li ha acabat la inspiració per escriure. Vaja, allò que a tots els autors de novel·les i personal docent de la universitat, obligat a anar publicant sovint, ens fa tantíssim pànic. Ara que el conec em costa creure que la nostra llengua no tingui un verb propi per expressar aquest terrible fenomen!

Si algú s’oblida quelcom quan escriu i ho afegeix al text, evidentment els russos no ho diuen amb moltes paraules sinó afegint la preposició “при” –pri-al nostre versàtil verb escriure.

Empadronar a algú seria amb el prefixe “про” –pro- i amb el prefix “пре”-pre- el verb voldrà dir prescriure un règim o una medicina a un malalt per exemple.

Copiar a un examen és “списать” – spisat, aquest esport que tan agrada practicar als estudiants de totes les èpoques i que sovint fa que cometin errades fenomenals perquè no es pot copiar amb garanties intentant que no et vegin i pensar en el que s’està escrivint alhora…

I per últim, per acabar d’escriure aquesta entrada, tenim el verb “дописать” –dopisat-, que vol dir acabar d’escriure quelcom.

Suposo que a hores d’ara ja us surt fum del cap i això que no he apuntat totes i cadascuna de les accepcions dels verbs i tampoc he comentat que per a tots ells hi ha una variant en aspecte imperfectiu. Un altre dia ja us en parlaré d’això. Per avui jo crec que potser ja hauré aconseguit fer-vos entendre per quin motiu aquesta llengua tan immensament bonica i complexa, fa ballar el cap a tots aquells que no volem deixar d’aprendre-la.

Alguns d’aquests verbs tenen el seu equivalent en alemany, que també és una llengua campiona en reciclar verbs i ampliar el seu significat tot afegint prefixes. Del verb “schreiben” tenim “beschreiben”, descriure, “abschreiben”, copiar, “verschreiben” ,prescriure, i pensant una mica en trobaré algun més. No obstant, mai fins fa poc hagués pensat que una llengua tindria un verb que expressés el fet de fer malbé fulls tot escrivint esborranys, o escriure fins a esgotar la inspiració.

Suposo que precisament aquesta immensa complexitat és la que fa de la llengua russa una de les més belles que es poden estudiar. Això sí. Us heu d’enamorar d’ella perquè com tot el que val la pena en aquesta vida, de fàcil no n’és gaire. Però a qui li agraden les coses massa fàcils al cap i a la fi? I què seria de la nostra existència sense els reptes?

Us desitjo una bona setmana i espero que bon aprenentatge del que sigui. Que no som vells fins que no tenim ganes de continuar descobrint coses noves…

 

 

Una de les maneres més originals i productives de crear paraules noves quan una llengua les necessita és el mètode de composició. Pica-plets, poca-solta, cara-xuclat o panxa-content en són exemples. No sempre, però, les escrivim amb guionet. Picabaralla l’ha perdut fa temps i en invencions més modernes combinem el mètode de la composició amb el de la derivació i així vam formar el “mileurista” que tan sovint utilitzem.

Les llengües anglesa i l’alemanya són extremadament propenses a crear noves paraules mitjançant la composició. Paraules curioses que es fan servir de manera habitual en l’anglès i que estan formades amb composició i derivació alhora són penny-pincher, bad-tempered o open-mided és a dir garrepa, malhumorat i obert de caràcter respectivament. D’aquestes la més original i metafòrica potser és penny-pincher, el pessiga pennys, perquè ens podem imaginar algú agafant la moneda tan fort que no la vol deixar anar.

Fa poc vaig sentir una d’aquestes paraules, una que encara no coneixia, de boca d’un anglès. El mot era bunny-boiler, literalment “bull-conills”. La vaig entendre pel context perquè s’utilitza per designar al tipus de dona, o noia, que es converteix en una assetjadora de la ex parella quan l’home la deixa.

Es veu que la paraula es va començar a estendre a partir de la pel·lícula “atracció fatal”, perquè el personatge representat per la Glenn Close bull, literalment, el conill que era la mascota del seu ex. La crueltat va quedar gravada en la ment dels espectadors de les illes britàniques de tal manera que van començar a emprar “bull-conills” per designar el tipus de dona que no accepta que la relació s’ha acabat i vol venjança.

Jo de fet espero no conèixer mai cap dona que es comporti així i tampoc, evidentment, cap home. Triar per triar prefereixo els penny-pinchers als que ja estic ben acostumada i que són inofensius.

 

 

Quan vaig aterrar a Barcelona, després de nou anys de peripècies per terres germàniques, vaig trobar feina d’allò que ja havia començat a fer durant els meus estudis i que és una gran vocació: la docència. No vaig trigar gaire en ensopegar un centre que m’agafés, per hores és clar, com a professora d’espanyol, d’anglès i sobre tot d’alemany. Tot i que em sentia en alemany en un terreny molt segur no havia exercit tant de professora d’aquest idioma com de docent d’anglès o espanyol. Per això al principi vaig cometre les típiques errades de “profe novell”. En recordo una amb especial claredat perquè em va comportar una reflexió posterior força intensa sobre l’ús de les llengües en general.

Va succeir una tarda durant una sessió amb un dels meus alumnes espanyols de la SEAT. Ell estava a punt de marxar a la fàbrica d’Ingolstadt, a Alemanya, per a treballar-hi d’enginyer i feia un intensiu per no marxar sense saber dir absolutament res. En un determinat moment de la classe em va preguntar, molt innocentment, com es deia el verb “canviar” en Alemany.

Després de dos segons per processar la qüestió li vaig respondre que allò depenia de què exactament es volia “canviar”. En general el verb era “ändern”, de manera que un podia, per exemple, canviar una cosa “etwasändern. Però si el canvi era intrínsec llavors utilitzàvem el verb “verändern” en la seva variant reflexiva. Si pel contrari el que volíem canviar eren diners, llavors teníem el verb “wechseln”. Aquest però passava a ser “verwechseln” si preníem una persona per una altra. Però si el que fèiem era un intercanvi,  el verb era en aquest cas era “tauschen”. Pels  petons i les targetes de visites  utilitzem aquest darrer.

No obstant, si havíem comprat quelcom a una botiga i després ho anàvem a canviar perquè no ens feia el pes, el verb era “umtauschen”. I si el que intercanviàvem eren impressions en tot cas s’utilitza el verb reflexiu “sichaustauschen”.

Arribat a aquest punt de sobre-informació, el meu alumne, que d’intel·ligent n’era una estona, em va fer la següent observació que no oblidaré mai:

“A ver Mariona o sea que es imposibleaprenderalemán”. Òbviament jo li vaig respondre que no ho era impossible, que ja l’aprendria. I llavors ell em va preguntar: “¿Y no te parece que hubierasidomejor que me dijeras que “cambiar” en alemán era alguno de estos verbos y yaestá? Yo de toda manera me hubieraolvidado del verbo en tres minutospero en cambio me hubieraido a casa con la impresión que aprender este idioma es factible”.

Han passat molts anys d’aquella observació i encara em balla pel cap. Jo també vaig tornar a casa pensant que potser l’Alemany era una llengua molt complexa. Tanmateix, després de la meva experiència amb el rus i la meva amb l’àrab he après una cosa ben senzilla que es pot aplicar a tots els idiomes.

Hi ha molts conceptes verbals que s’expressen amb una arrel en una llengua però que afegint-hi prefixes van variant de significat. El “tauschen” “umtauschen” i “sichaustauschen” estan a l’ordre del dia i no tenen res de l’altre món tot i que nosaltres només tinguem “canviar”, “intercanviar” i potser “bescanviar”. L’àrab es compon de verbs primaris de tres lletres -trilíters- als que es va afegint prefixes per anar-ne modificant el seu significat principal. Un cop se saben les arrels i el significat dels prefixes es pot gairebé deduir la resta.

El que sí s’ha de reconèixer com a docent és que aprendre aquests prefixos i no “intercanviar-los” és una tasca que pot resultar feixuga i un pèl frustrant. Per tant s’ha de pensar sempre que les llengües en la seva complexitat no són difícils sinó interessants.

Particularment sempre he discrepat de l’opinió estesa de que l’anglès és una llengua fàcil. Perdó, però en sóc docent i la comparo contínuament amb d’altres i el seu grau de “simplicitat” comportasovint pel nostre cervell una tasca “doble” per desxifrar-la.

L’anglès, a diferència de l’alemany per exemple, és una llengua amb poca flexió. Això entusiasma a qualsevol alumne que hagi après el rus o el llatí abans i s’hagi hagut d’empassar les temudes declinacions de l’idioma. Però aquesta mateixa “manca de flexió”  fa que en nombroses ocasions sigui difícil interpretar els missatges.

Només cal posar un exemple per veure-ho clar: Agafem una frase extremadament curta de l’anglès que ens pot aparèixer a la pantalla de l’ordinador: “emptydisk”. Breu i genial. No obstant, fora del context aquesta frase pot voler dir dues coses ben diferents: “disquet buit” o “buidi el disquet” com a imperatiu. Morfològicament les frases són idèntiques però les dues tenen significats diferents. Això en alemany no ens passaria. Disquet buit seria: “LeereDiskette” mentre que l’imperatiu seria “LeerenSie die Diskette”. Amb un cop d’ull qualsevol principiant sap el que se li vol dir.

Ara semblarà que vull “espantar” la gent amb l’anglès però no és així. En realitat el que vull es alleujar el seu sentiment de culpabilitat, amb el que lluito sovint, perquè ens cal entendre que pel nostre cervell massa simplicitat implica un doble esforç d’interpretació.

Amb cada llengua que aprenem ens adonem de quina escala de valors té la cultura que el parla. Sembla que els alemanys consideren el “canvi” quelcom tan admirable que cal dedicar-li diversos verbs per tal de definir-lo exactament. I ben mirat, el català i el castellà fan prou la punyeta als aprenents estrangers amb la seva diferència entre els verbs “estar” i “ser”, entitats  separades per nosaltres. Peròun alemany o anglès i encara menys un rus o un àrab no entenen la distinció en absolut i els costa força temps arribar a capir-la.

Ni en àrab ni rus en s’utilitza el verb“ser” o “estar” en present. I per això haver de pensar si han d’emprar l’un o l’altre és un envitricoll! I és que com diu el refrany “Cada terra fa sa guerra” i jo afegiria “i cada llengua també!”.

 

No sé si quan us mencioni les classes de literatura us vindrà al cap un professor davant una pissarra que us feia memoritzar dates de corrents literaris i autors amb les seves corresponents obres i les anodines figures retòriques. A mi sempre em va semblar que es parlava del llenguatge de la literatura com si fos un món apart. Quelcom totalment desvinculat del que emprem cada dia en la comunicació verbal. La metàfora per exemple. Quantes vegades us han fet cercar una metàfora en un poema? Un parell de dotzenes mínim suposo. Doncs només cal observar una mica l’ús de la llengua per adonar-nos que precisament la metàfora i les seves cosines germanes són un pilar fonamental de la nostra comunicació diària. Quan diem en castellà, per exemple, que algú està “enfermo” estem emprant una metàfora fossilitzada. I és que en època dels romans, un determinat col·lectiu va trobar la paraula “maladus” de la que tenim el català “malalt” desagradable i va decidir eufemitzar el concepte i anomenar al malat “infirmus” és a dir, el que no està ferm, l’indisposat. L’ésser humà no pot escapar a la seva condició i aquesta ens fa éssers vulnerables i molt conscients del nostre grau de fragilitat i també ens fa éssers immensament sensibles. Per aquest motiu des de que hi ha llengües hem utilitzat la metàfora en diversos sentits per “disfressar” realitats que ens resulten desagradables o bé per emfatitzar-les. Són les dues cares de la mateixa moneda si així ho voleu.

La metàfora ens permet tapar mitjançant eufemismes o expressions col·loquials aquells àmbits conceptuals més carregats d’emocions: la malaltia, la mort, la sexualitat, l’amor, el treball i els diners. No podia ser d’una altra manera.

Analitzem: quantes vegades designem malalties que no ens agraden amb equivalents que les dissimulen. O no era la sífilis el mal de mariners o és que no hem sentit mai a parlar d’un mal lleig?

Ens esforcem contínuament per no designar certes realitats pel seu nom talment com si el fer-ho les invoqués – recordeu els contes d’infantesa quan les bruixes tot fent beuratges màgics pronunciaven certes paraules com a sortilegi?- hem après el poder de les paraules de ben petits.

Doncs de la mateixa manera que “evitem i tapem” també utilitzem el llenguatge per carregar-lo d’emocions quan cal. El verb “treballar” present en francès i castellà ens ha arribat a les llengües romàniques a través d’un eufemisme humorístic ja que es va derivar del llatí “trepalium” que era literalment “tortura”.

D’eufemismes humorístics n’hi ha desenes el problema és que quan es lexicalitzen la comunitat no té memòria lingüística diacrònica i no els coneix com a humorístics. Tornem al llatí i la paraula italiana “testa” i la francesa “tête”. Totes dues venen del llatí dels legionaris que van canviar la paraula clàssica “caput” per “testa” que era una espècie d’olla. Us sona ara més això de que se li ha anat l olla? És que tan originals no som ja us ho dic. Moltes metàfores es repeteixen en diverses llengües perquè no deixen de ser metonímies.

Ara en portem dues d’humorístiques tornem a les serioses. El verb matar en francès “tuer” volia dir en el seu origen “apagar la llum”. Un altre concepte que trobem en diversos idiomes, la mort com la pèrdua de llum. Els alemanys i els anglesos tenen unes expressions molt curioses per evitar el verb morir. Els alemanys utilitzen “den Löffel abgeben” entregar la cullera. És prou entenedor crec. Quan un se’n va per sempre ja no menja i per tant li dóna la cullera a un altre. Cullera suposo més que forquilla perquè potser ja no té dents? Això no m’ho havia parat a pensar abans. No obstant sembla clar que en l’època en què aparegué aquest concepte els pobres menjaven farinetes i sopes. Els anglesos fan servir “kick the bucket” donar un cop de peu al cubell. Curiós. O bé aquest “bucket” es refereix al cubell que podien fer servir aquells que es penjaven i llavors això de “donar-li un cop de peu i morir està clar, o bé el “bucket” és el marc de fusta on es penjaven els animals que, òbviament i en forma d’espasme, anaven donant cops abans de passar “a millor vida”. D’aquest tipus d’eufemismes també en podem trobar de locals. Recordo que durant una visita a la ciutat de Vila-real la meva amiga d’allí em va explicar que com que el cementiri està a mig camí de l’ermita, quan un està mort a Vila-real se sol dir “està camí a l’ermita”. Fixeu-vos com ens agrada ser explícits amb certes realitats…

No obstant i com ja us podeu imaginar un dels regnes més propens per “inventar” i crear eufemismes és el de la sexualitat humana. Fa unes setmanes un autor de l’ editorial Stonberg va escriure una entrada sobre el famosíssim verb “fuck”. Per què serà que inclús aquells que no saben un borrall d’anglès reneguen utilitzant-lo? L’hem sentit massa sovint a les pel·lícules americanes penso. Doncs bé. Una de les explicacions que més corren per la xarxa és que “fuck” és un acrònim de “fornicatio under the consent of King”. No m’ho crec. Sobre tot perquè l’alemany posseeix un “ficken” que probablement n’és el precursor. I “ficken” en el seu significat primitiu volia dir “fregar” o “moure d’un costat a l’altre”. No cal que us faci un croquis de per quin motiu i de manera metafòrico-eufemística una acció va passar a designar-ne una altra. Una cosa similar però menys original ha passat amb el francès “baiser” que vol dir tant besar com fer l’amor. I és que aquí una part de l’acció ha substituït tota l’acció posterior.

Us adoneu de la infinitat de vegades que fem servir el recurs de la metàfora en la vida diària? I això sense tenir en compte les metàfores sinestèsiques en què barregem sentits: una veu dolça, colors càlids, etc. Òbviament podríem tenir una sola manera de designar les coses i seria molt eficaç i encaixaria amb el principi de l’economia del llenguatge. No obstant les persones tenim la facultat d’embellir les realitats més crues i de cobrir-les amb un vel perquè pertanyen a àmbits molt sensibles. A Vila-real tots saben què vol dir estar camí a l’ermita i tots sabem com és la lluna vista des d’allà mateix. D’això ja se’n van ocupar els americans, o no? Però en tot cas quan la veig suspesa al cel no recordo les imatges retransmeses aquell 20 de juliol del 1969 perquè personal penso que el que val és el que veig en aquell moment. I de la mateixa manera coneixem perfectament determinades realitats i conceptes i tot i així els volem “disfressar” i amagar o emfatitzar perquè és part de la meravellosa facultat humana de reinterpretar el món. O no us ho sembla també?

 

Sembla, ens agradi o no,  que el món gira al voltant dels diners i que continuarà sent així durant força temps encara que la major part d’aquestes unitats de compra existeixen només en un món virtual. De fet als Estats Units el juliol del 2013 es calculava que hi havia físicament en circulació uns 1,2 trilions de dòlars i en un total mundial circulen uns 5 trilions de dòlars. Per fer-ho més entenedor: si s’haguessin agafat aquests 1,2 trilions de dòlars i els haguessin dividit per tots els ciutadans dels EUA hagués resultat que cada ciutadà tenia uns 3,800 dòlars en efectiu. Òbviament hi ha americans que acumulen fortunes i d’altres que viuen pobrament però la xifra és transparent en un sentit: en aquest planeta la major part dels diners no existeix físicament. Això no és res que extraordinari i ens ho podíem imaginar tots. El que potser molts no imaginaven és que el nom de la divisa més coneguda del globus no és una invenció americana sinó quelcom que té els seus orígens a l’Europa del segle XV.

El precursor onomàstic del dòlar va ser una moneda de plata que s’encunyava a les muntanyes de la Erzgebirge, una serralada prop de Chemnitz a la que va arribar a ser, segles més tard, la República Txeca prop de la frontera amb l’Alemanya de l’Est. La moneda es deia Joachimstaler, nom que amb el pas del temps es va escurçar per esdevenir el Taler. De fet la moneda va aparèixer cap el 1486 i circulava per l’imperi romanogermànic fins acabar sent emprada a bona part d’Europa i també del nou continent.

Els “talers” no només s’encunyaven a la República Txeca sinó també per exemple a Espanya i Els Països Baixos i com que hi hagué en un moment determinat una manca de monedes angleses les de fabricació ibèrica van arribar a circular per totes les colònies britàniques. Quan el 1704 es va prohibir la fabricació de monedes a les colònies, els talers espanyols i neerlandesos van ser les monedes triomfadores. En aquella època se les anomenava ja o bé “taler” o bé “dòlar” espanyol perquè la pronunciació s’havia adaptat a l’anglès. Un cop Amèrica va guanyar la guerra de la independència la moneda dels Estats Units va passar a ser designada com a dòlar únicament.

No obstant això la contribució hispànica al mercat internacional no acaba aquí perquè el símbol del dòlar $ prové amb molta probabilitat del símbol de l’antic “peso” espanyol i mexicà que s’escrivia superposant la P a la S. Una altra teoria diu que el $ es un mig vuit ja que un dòlar equivalia en altres èpoques a vuit reals. Personalment m’inclino més per la primera variant però sigui com sigui el que està clar és que el dòlar americà és amb diferència la moneda més coneguda arreu del món. I de divises en dòlar n´hi ha a Belize, Barbados, Canadà, Namíbia i de 19 països més, és a dir que el Taler de la regió de Bohèmia ha arribat molt i molt lluny…

 

 

 

Amongst the hundreds of curiosities in the Russian language, today I would like to write about the verb “marry” which in this language has two different roots. One is “жениться”, that is pronounce as “jenitza” in English and is used to express the official union of a man with a woman. The other root is “выйти замуж», something like “get out after the man or a man” and which is pronounced as “buiti zamush”. As it can be noted easily the verb has to different stems. The first one comes from the word “wife” and the second is an entire expression that conveys an awesome way to look at marriage. Men wed when they get married, this is nothing extraordinary. Women, however, “go after a man”, this is, they  leave their own family to follow a man and become probably a “yes man”.

It is indeed true that Russian women love their jobs and they are proud of being a part of the labour force. In fact, the 8th of March, which has now become the international Women’s day, has been for quite some time now a  big festivity in Russia with husbands bringing bunches of flowers for their wives. They honour all working women there on that day.

Yet it is also true that Russian culture finds it difficult to believe a woman can be happy without a man at her side and his sort of “sponsoring”. This is mirrored in well-known films such as «Москва слезам не верит» “Moscow doesn’t believe in tears” in which its main character, a middle-aged attractive woman in a top management position  is portrayed  as an “incomplete” person until she gets to know a man she likes. The only wall between both of them is the incapability of the man to accept he is not the one with the highest income. Maybe in spite of the 8^th of March Russian society has not yet adopted a feminist stance. Not long ago I read an interesting “graffiti” on my way to Cardedeu’s Sant Isidre Market: “Feminism is the radical idea that a woman is also a person”. Maybe we should learn to add: “with the same rights as a man”?

D’entre els centenars de curiositats de la llengua russa, avui m’agradaria parlar-vos del verb casar-se, que en aquesta llengua té dos arrels. Una és el “жениться”, que es pronunciaria com “genitsa” en català i que s’utilitza per designar la unió oficial d’un home amb una dona. L’altre verb és “выйти замуж» literalment una cosa així com “sortir darrere d’un home o de l’home” i que es pronunciaria com a “ buiti samux”. Com es pot reconèixer fàcilment el verb té dues arrels ben diferents la primera arrel prové de la paraula “esposa” en rus i la segona és senzillament tota una locució que amaga darrere seu una visió del matrimoni molt particular. L’home quan es casa “s’amullera”, això no té res d’estrafolari, en canvia la dona “surt darrere un home”, és a dir deixa molt probablement el nucli familiar per anar “darrere el marit” i ser-ne comparsa.

És ben veritat que les dones russes són amants de la seva feina i se senten orgulloses de formar part del mercat laboral, de fet el 8 de març, que ara és el dia internacional de la dona, és la celebració de la dona treballadora a Rússia, el dia que els marits porten rams de flors a les seves mullers. No obstant, també és veritat que la cultura russa no pot imaginar una dona feliç sense la companyia i gairebé el patrocini d’un home al seu costat. Així ho fan paleses les pel·lícules que han passat a la història del país com la de « Москва слезам не верит», “Moscou no creu en les llàgrimes” en la que la seva principal protagonista, una senyora de mitjana edat amb un càrrec directiu a una important empresa russa es mostra com a persona “insatisfeta” i “incompleta” fins que arriba a conèixer un home que li agrada. L’única barrera entre els dos serà la incapacitat de l’home d’acceptar que ella guanyi més que ell. I és que potser a pesar del vuit de març la societat russa encara no es prou feminista… Precisament avui he llegit un “graffiti” interessant mentre anava a la fira de Sant Isidre de Cardedeu: “Feminisme és la idea radical que una dona també és una persona”. Potser caldria afegir: “amb els mateixos drets que un home?”