Sovint em trobo en la difícil situació en què la gent que em coneix i sap de què treballo em demana què m’agrada més ensenyar si anglès o alemany. D’igual manera m’han preguntat sovint quina llengua és la meva preferida i jo reacciono com si a una mare li preguntessin quin dels seus fills estima més. No em puc decidir. No obstant, el que sí que us puc ben assegurar és que es fa força més fàcil fer classes d’alemany que d’anglès per un motiu ben senzill: la gent que comença alemany ha escoltat que és una llengua amb una gramàtica complicada i una pronunciació que deixa la boca seca i per tant, quan veuen que fan progressos amb les classes es posarien a donar salts d’alegria. Amb l’anglès passa pràcticament el contrari. La gent sent a dir que és fàcil en la seva estructura, que no costa dominar-lo a nivell de conversa i quan ja porten tota la primària i secundària fent anglès i hores extraescolars d’anglès a dojo i tot i així els costa entendre o parlar la llengua, llavors li agafen una mena de tírria que és difícil d’esborrar dels cors dels alumnes. Quan acumulem frustració i una sensació de no arribar allà on volíem, ens costarà molt tornar a agafar amb ganes una llengua que sembla que parla més de mig món però que roman un secret inescrutable per a d’altres.

I no és estrany perquè en primer lloc la llengua anglesa suposa un esforç mental suprem en el seu grau màxim de simplicitat. M’explico. Certament a nivell de conjugació i sistema verbal l’anglès ens simplifica força la vida. No tenim ni subjuntius pesats d’aprendre, ni tampoc temps passats que indiquin que l’acció no està acabada. Pensem que en català i castellà tenim el pretèrit imperfet que del verb “”perdre seria en primera persona per exemple “perdia”, el perfet simple que en la mateixa persona seria “perdí” i un pretèrit anterior en desús “haguí perdut”. Explicar la diferència entre “ell bevia una tassa de cafè” i “ell begué una tassa de cafè” no és bufar i fer ampolles. La diferència resideix en si l’acció de beure es contempla com a acabada en el temps o inacabada.

L’anglès no és excessivament complicat si ens fixem en els temps verbals. Potser els més embolicats són els de futur perquè l’advenir es pot expressar tant en present simple pels horaris oficials, com en present continu pels esdeveniments concertats, en “going to” seguit d’infinitiu per a plans i prediccions amb evidència i el totpoderós “will” que per ser el primer que estudien els alumnes és el que sempre utilitzen. S’empra per promeses, prediccions de futur sense evidència, decisions espontànies i opinions. Etimològicament prové del “wollen” alemany que en la seva tercera persona del singular és “will” i vol dir “voler”. A més d’aquestes maneres per expressar el futur els angloparlants també tenen el futur perfecte i el futur continu.

Però res del temps verbals de passat, present o futur fa de la llengua anglesa un idioma complicat. El seu grau d’entortolligament al nostre cervell ve d’altres bandes.

En primer lloc l’anglès tendeix a ser una llengua curta i ràpida i aquesta brevetat el fa de vegades de difícil desxifrar. Posem el cas d’una notificació informàtica com “empty disk”. Aquí “empty” pot ser o bé un adjectiu o bé un verb i per tant el que ens estan indicant aquestes dues paraules és “disc buit” o “buidi el disk” en imperatiu. Caldrà el context i altres informacions per treure’n l’entrellat. En altres llengües gramaticalment més complexes com l’alemany la informació quedarà clara de la següent manera, disc buit en alemany seria “leere Diskette” i l’imperatiu “buidi el disc” seria “leeren Sie die Diskette”. Hi ha una diferència estructural entre les dues frases que no existeix en anglès.

Per si fos poc l’anglès utilitza sovint la derivació zero que vol dir que pot fer d’un substantiu un verb o un adjectiu sense afegir res a la paraula de la que deriva el nou mot que pertany a una altra categoria gramatical. Això és fàcil d’explicar amb l’exemple anterior. “Empty” pot ser un adjectiu i bé un verb. Igual que “ water” pot ser el substantiu aigua o el verb regar.

Un altre tema força complicat en anglès són els phrasal verbs que són aquells verbs que funcionen amb una preposició i adquireixen amb aquesta un sentit completament diferent al del verb al que acompanyen. Un exemple seria “look” veure, “look after” cuidar, o “look down on someone” mirar per sobre de l’espatlla, és a dir despectivament o amb aires de superioritat.

El verb comodí per excel·lència en anglès és el “get”. No m’estranya que pugui haver aprenents de l’anglès que pensin que si memoritzen el get i totes les preposicions amb què es pot fer servir, llavors ja dominaran l’anglès.

I les expressions angleses no sempre són el que semblen ser. Cito un exemple ara de l’autor del llibre “Mother tongue” Bill Bryson. Un rètol d’una botiga anglesa indicava que “all items not on sale” qualsevol que hagi après anglès traduirà la frase com “tots els articles no a la venda” però en realitat el que es vol dir és que no tots els articles estan a la venda però probablement una majoria sí.

L’homonímia també és un fenomen recurrent en llengua anglesa que ens farà ballar el cap. Posem pel cas la paraula “issue” que pot ser tema o podem fer-la servir com a sinònim de “problema”. Però és que a més “issue” pot ser l’entrega d’una revista per exemple i el verb “issue” vol dir produir o entregar quelcom oficial com els visats. O la paraula “fly” que pot voler dir volar, mosca o corbata de llacet.

La polisèmia també fa por en anglès. “Performance” pot ser actuació però també vol dir rendiment i d’aquests exemples en trobarem en anglès a carretades.

Però no ens espantem que per a una vasta majoria dels que parlen l’anglès, aquesta no és una llengua materna. De fet els membres de l’empresa Iveco  que són França, Itàlia, Alemanya i Suïssa van escollir l’anglès com a llengua comercial perquè com un dels seus fundadors va dir “deixava a tots en igual desavantatge”.  I és que no es pot esperar d’una llengua en què tota la informació es comprimeix en les mínimes paraules possibles que sigui gens fàcil.

Per acabar-ho d’adobar, com a llengua internacional tothom ha adoptat paraules de l’anglès en les seves llengües pròpies. Els francesos parlen del “weekend”, els alemanys han oblidat el “Steckenpferd” i fan servir només “Hobby”, els castellans ja no diuen “balonpié” perquè com nosaltres han adoptat la paraula “football” a la seva fonètica, els japonesos també van de “Piknunikku” i etc. I el més contradictori de tot: La llengua anglesa segueix encara sent poc dominada però ens agrada tant que ens inventem paraules en els nostres idiomes que sonin angleses. A Espanya diem que fem “footing” que en anglès no existeix perquè és “jogging”. Els alemanys anomenen als telèfons mòbils “Handy” de la paraula “Hand” que és igual en anglès o alemany i la terminació -y que és impròpia d’aquesta llengua germànica. Els francesos s’han inventat el “recordman” i els italians en lloc d’anar a una “sex-sho” són més eixerits i van a una “sexy-shop”. Els italians com nosaltres es fan un “lífting” que en anglès seria un “facelift” i un “peeling”que seria en anglès correcte un “face scrub”.

Així és que ja veieu que l’anglesa és una llengua incompresa que tothom tracta com vol o com pot i heus aquí que jo, com a enamorada d’ella m’he entestat a escriure’n uns quants articles del blog perquè potser així aprendreu a estimar-la com jo.

Per cert i per acabar, la paraula entestar que tant m’agrada prové de l’eufemisme humorístic “testa” que no volia dir res més que test o olla en llatí vulgar i feien servir els soldats romans en el seu sociolecte per referir-se al cap. Els francesos i italians van agafar la seva paraula “cap” de la que empraven els soldats romans i nosaltres i els espanyols l’hem adoptada del llatí clàssic.

Bona setmana  a tots i bon nadal que per a mi serà el primer al lloc que finalment puc anomenar casa meva. Això sí que ho he de celebrar!

Avui segueixo amb el tema de les locucions angleses que tenen a veure amb l’esport però deixem ja de banda les pilotes tot i que no s’hagi acabat el mundial encara. I de futbol en tindrem per dies perquè sembla que després ve alguna altra competició de la que no estic al cas. Ja m’informaran els meus alumnes que ells si que les segueixen. Aquest dijous començo l’entrada amb una expressió que té a veure amb el ciclisme “to ride in tandem with”. Si anem en una bici tàndem amb algú el que volem dir és que treballem en harmonia amb aquesta persona. Una parella o matrimoni també pot anar en tàndem si s’entenen quan fan els seus projectes conjunts. I de fet també conec matrimonis que treballen plegats en harmonia. Un exemple per a mi era una botiga de roba interior que hi havia prop del mercat de la Llibertat a Gràcia. A casa sempre hi vam comprar les samarretes, calcetes, calçotets, mitjons i altres gèneres de punt. Quan era nena el matrimoni ja despatxava tot el dia i quan em vaig fer gran hi seguien venent fins que es van jubilar. Sempre tenia la impressió que la parella funcionava en tàndem i no em podia imaginar una baralla entre ells tot i que suposo que en devien tenir. Al Poblenou també hi ha un negoci de dietètica i nutrició que el porta un matrimoni jove. Ells dos fan rutllar el negoci a la perfecció.

I seguint amb el tema de les bicicletes, si emprem el verb “to back-pedal” pedalejar enrere, l’expressió vol dir que ens hem retractat de quelcom que hem dit o hem ofert.  I ara en ve una de molt negativa “to take someone for a ride” portar a algú en una passejada en bici, moto, en cotxe, entre d’altres vehicles i vol dir prendre el pèl a algú. A mi si em volen cobrar dos euro per un cafè sol em penso que em prenen la cabellera. O si he d’agafar un número per fer cua i seure com a màxim trenta minuts a un local per prendre un refresc amb els amics em sembla un abús. Que em diguin que m’han de retirar l’amistat al Facebook perquè necessiten oblidar-me però m’enviïn encara missatges de WhatsApp em sembla tan poc coherent que he de pensar que se’n foten de mi. El que també us puc dir és que molt establiments han aprofitat que s’encareix tot per encarir encara més els productes amb l’excusa de la pujada del petroli. Sempre n’hi ha de llestos. I també es força negativa l’expressió “to ride roughshod over someone” que vol dir fer el que et surt dels nassos sense tenir cap mena de consideració amb ningú. La meva veïna de dalt ho fa sovint quan organitza festes amb un exercit d’incivilitzats que no només crida i canta a altes hores de la matinada sinó que va llençant les puntes de cigarreta per la finestra que em trobo després incrustades a la meva roba estesa.

També Elon Musk va “rode roughshod over his employees” quan va començar a acomiadar-los per telèfon.

Si pel contrari quelcom és un “easy ride” un viatge en vehicle fàcil, vol dir el temps al que ens hem referit ha passat sense dificultats ni problemes. Per mi el temps que vaig treballar a alguns dels instituts d’alemanya com TUDIAS o Lingus das Sprachinstitut van ser un “easy ride”. M’ho passava bé, els estudiants no eren problemàtics i a sobre no hi havia tota la burocràcia que implica ser professora a la reglada.

I si el que fem és “to ride for a fall” llavors ens guanyem l’antipatia de la gent perquè ens hem comportat de manera arrogant o provocativa. Sovint hi ha gent a la feina a qui els ascendeixen o promouen i llavors se’ls apugen els fums i es comporten de manera molt arrogant amb els companys. I si ho fan llavors ells “ride for a fall”, estan anant en bici per caure.

I el selló de la bici o un cavall és en anglès “saddle” i quan diem que a algú li han posat el selló amb quelcom “to be saddled with” el que vol dir és que es carrega a una persona amb responsabilitat. A mi per exemple em volen posar una noia en pràctiques per assistir-me a les classes d’anglès i és una responsabilitat que probablement se’m farà feixuga.

Quan un polític o càrrec administratiu no vol deixar-lo i vol seguir ben assegut a la poltrona per continuar exercint el poder i l’autoriat que té, els anglesos ho expressen amb un “remain in the saddle”, seguir al selló. Jo em temo que la nostra estimada alcaldessa farà tot el que pugui per “reamain in the saddle”.

I pels companys de consistori que gosin criticar-la ben segur que ella farà el que els anglesos anomenen “to keep on a tight rein” manteir en unes regnes tenses, o el que seria el mateix lligar curt per no donar massa llibertat d’acció a la persona.

Per aquest dijous ja hem acabat. Espero que hagueu pogut aprofitar el pont de la Puríssima per fer les compres nadalenques perquè no ens n’adonarem i ja tindrem les festes a sobre.

Bona setmana a tots!

Torno avui, després d’un cap de setmana que se m’ha fet curt, al tema dels esports i les locucions angleses. La setmana podria haver semblat breu perquè vam començar el dimecres degut al dia de festa i al de lliure disposició que van generar un pont llarguíssim. Quatre dies donen per a molt i sobre tot per a desconnectar, sortir de la rutina i dormir i descansar el que ens cal. I aprofitant que havíem d’estar descansats a la feina ens han col·locat una primera jornada de cohesió després de totes les hores lectives del divendres. Així és que a dos quarts de tres i sense avisar-nos que ens portarien fora de Barcelona, ens van fer pujar a un autocar i ens van dur al casino de Tiana on ens havien preparat un àpat de cohesió. En total érem unes vint persones i la idea era generar idees i propostes per l’escola després de l’àpat. Però és que la sessió de treball va resultar ser de només una hora i no sé jo si vam ser prou creatius per justificar l’àpat de germanor prenadalenc. Això sí, el menjar va ser boníssim i el lloc immillorable. O sigui que la setmana laboral va ser un pèl estranya i més encara perquè els nanos només parlaven d’un sol tema: que en Piqué es retira del futbol. Amb la de notícies preocupants que tomben pel món i als meus alumnes de comerç només els va sobtar aquesta! Això perquè veieu que l’esport pot servir de cortina de fum per no fer-nos veure les realitats més alarmants com per exemple l’increment en defensa i despesa militar que ens costarà altre cop unes retallades brutals en educació, sanitat i ja veurem on més…
Però no vull divagar. Aquest dijous el que vull és parlar-vos de més locucions que tenen a veure amb els esports. La primera és la de “to kick an addiction”, donar una puntada de peu a una addicció. La imatge és clara i vol dir acabar definitivament amb una addicció. A mi m’han demanat moltes vegades si no vull deixar el cafè però crec que la meva vida seria infinitament més avorrida sense el cafè i per tant no penso deixar aquesta addicció. També amb el verb “kick”, que és el que faríem servir per donar una puntada a una pilota de futbol, tenim el “to trust someone as far as one can kick/throw him/her” confiar en algú només fins al punt en què el podem llençar o donar-li una puntada de peu”. Òbviament vol dir que no confiem en algú en absolut. Jo per exemple a nivell polític només confiaria en Putin “as far as I can kick him”. En general me’n refio gaire en els que estan al poder perquè es mouen per motius econòmics. Per exemple, un dels arguments en contra de que Turquia entri a la Unió Europea ha estat sempre que és un país on no es respecten tots els principis democràtics. Però ara resulta que els mundials de futbol se celebraran a Qatar, un indret on la justícia, la igualtat i la democràcia són molt discutibles i l’organització no es demana si és ètic que se celebrin allí. Tot qüestió de diners i hipocresia a dojo.
I parlant de política i futbol, una “political football” és una causa honorable però que s’esgrimeix com a tema polític. Ja veureu que aquí a les properes municipals es tornarà a parlar de lloguers assequibles i d’alguna llei per regularitzar els preus dels habitatges. Una qüestió de supervivència de que es parla principalment quan hi ha eleccions. Després d’aquestes s’afirma que els propietaris tenen dret a demanar el que vulguin pels pisos i cases que posen en lloguer i tot queda igual. Una altra “polítical football” podria ser la violència de gènere. Quan sigui el moment els partits que ho necessitin prometran un increment del pressupost per vigilància i policia per garantir la seguretat i integritat de dones i col·lectius discriminats però les paraules se les endurà el vent després de les eleccions.
Quan algú actua de manera agressiva i dura sobre tot en el món dels negocis o de la política, llavors diem que aquesta persona “plays a hardball” juga a la pilota dura. Elon Musk ho està fent ara mateix tot acomiadant pràcticament una meitat de la plantilla de Twitter. I el tema m’està la mar de bé per exemplificar la següent locució, la de “that’s not cricket”, això no és cricket que es fa servir quan considerem que alguna cosa no és justa o honorable. Doncs que Elon Musk acomiadi els empleats a través d’un correu electrònic o que no hagi donat l’avís públic requerit als EEUU necessari per a qualsevol empresa que acomiadi més de 500 treballadors no és cricket. El departament de desenvolupament del treball de California encara no havia rebut cap notificació per part de Twitter un cop ja havien començat els acomiadaments massius. Serà que el multimilionari pensa que per ser ell es pot saltar totes les regles i protocols. I el més trist és que tindrà raó.
Si ell actués de manera honesta podríem dir en anglès que ell “plays a straight bat”, juga un bat correcte, recte.
Quan ens hem de donar pressa per fer quelcom diem que hem de “put the skates on” posar-nos els patins de gel. I si ens dediquem a quelcom de manera superficial llavors diem “to skate over” patinar sobre quelcom.
Bé, per avui ja en tenim prou. Espero que fins dijous vinent no passi res excessivament greu al món perquè m’he adonat que estic desenvolupant la capacitat de no reaccionar davant de fets insòlits. I és que des de fa un temps en tenim un darrere un altre. L’atac al capítol, la pandèmia, la guerra entre Rússia i Ucraïna, els talibans al poder… no anem bé. Potser per això els meus alumnes es refugien en el futbol. Aquest esport és fàcil d’entendre, té una bona cobertura per part dels medis i no s’ha de fer un gran esforç per seguir-lo i a més distreu i fa que no pensem en coses que segurament ens amoïnaran més si les tenim massa presents.
Bona setmana a tots.

No sé si sabíeu que avui dia els professors i professores gairebé hem de demanar permís als alumnes per poder començar la classe i no interrompre les seves converses transcendentals abans que entri el docent a l’aula.
Aquesta darrera setmana m’ha passar dues vegades i les dues he hagut de trencar una “emocionantíssima” conversa sobre el partit del Barça contra no sé qui. Tinc un amic que té una teoria molt bona sobre el futbol i altres aficions de masses. Afirma que a l’home per sentir-se realitzat en la vida li cal no només tenir cobertes les necessitats primordials sinó poder dedicar temps a una cosa que sigui per si sola completament supèrflua i irrellevant. Jo per exemple, si tinc temps per quelcom més que no sigui treballar per pagar-me el menjar i l’habitatge i les despeses associades, em dedico a fer esport, a mirar documentals interessants a youtube o a tocar la guitarra. I amb això em puc sentir satisfeta perquè tinc la sensació de luxe en la meva vida. Si a més l’afició és compartida per més gent, aquesta es converteix en un mite que omple el buit que podem sentir en la nostre existència si ens parem a analitzar-la massa. El mite no cal que sigui el futbol. Pot ser el ioga que es practica sovint en grup, el pàdel o un grup musical. La qüestió és tenir quelcom que no sigui completament necessari i així podem tenir la sensació que vivim en l’abundància. I de fet les addiccions no deixen de ser el mateix. Jo soc molt conscient que no em cal el cafè per viure i que nodriria el meu cos igual sense ell. Però permetre’m el luxe del cafè cada dia em fa sentir feliç perquè tinc més del que el meu cos requereix estrictament. I vet aquí que tant parlar de futbol aquesta setmana només em venen al cap expressions que tenen a veure amb pilotes i joc.
La primera locució que us vull presentar és la de “and the name of the game is…” que introdueix la característica principal d’una empresa, institució o escola. Jo per exemple podria dir que allà on treballo “the name of the game is innovation”. Tot el que soni a innovació a la meva escola serà considerat sagrat per tots els adeptes encara que no s’hagi provat l’eficàcia i se sàpiga que dels mètodes antics també hi havia coses que eren molt positives. Si demà la innovació és que tots hem d’anar en pilotes per fer fluir les energies millor, no patiu que a l’escola s’hi apuntaran encara que sigui una gran bajanada. El temps demostrarà que hi ha estratègies de l’antic sistema d’ensenyament que funcionaven i que no cal descartar del tot.
Quan gaudim d’una avantatge sobre un contrincant, llavors diem que “we know our oppenent’s game” és a dir que li coneixem el joc. De vegades el nostre avantatge pot ser conèixer de quin peu calça el nostre rival. I si en anglès tenim un “deep game” un joc profund, el que volem dir és que tenim un pla secret. El meu únic “deep game” és que a la feina so sàpiguen res de la meva tercera novel·la fins que no l’hagi publicada perquè no tinc ganes que l’equip directiu em faci sentir malament perquè dedico el meu temps lliure a escriure i no a fer cursets per a docents sempre. Però si per algun motiu se m’escapés això de la meva tercera novel·la i en sabessin quelcom a la feina, llavors “I would kick myself” em donaria una puntada de peu perquè m’empiparia molt amb mi mateixa.
Hi ha una expressió anglesa que m’abelleix especialment i té a veure amb pilotes. És la de “the ball is in your court” la pilota és al teu terreny. S’empra quan volem designar que el proper en prendre la iniciativa ha de ser l’altra persona. A mi per exemple quan m’agrada un home i ell ja m’ha proposat sortir un cop, jo li proposo un altre i la següent vegada “the ball is in his court”. Igual que quan em comunico amb algú. La comunicació ha de ser recíproca i per tant una vegada prenc jo la iniciativa i l’altra l’ha de prendre l’altra persona. I amb això vull dir que en general per saber quin grau d’interès tenen els altres en nosaltres hem d’esperar que “retornin la pilota”.
Una ocasió excepcional és quan tenim “the ball at our feet”, la pilota als nostres peus. I si estem alerta i vigilant contínuament llavors diem en anglès que estem “on the ball” és a dir a la pilota. Aquest expressió em recorda a l’alemanya “am Ball bleiben” que vol dir estar a l’ombra esperant l’oportunitat de superar a algú o senzillament seguir perseguint els propis objectius de manera sostinguda fins que ens arribi l’ocasió d’aprofitar l’espera i el coneixement guanyat i adquirit.
I per continuar amb el tema futbolístic i acabar el post d’avui tenim l’expressió anglesa “to blow the whistle on” és a dir bufar el xiulet, o xiular (amb l’aparell) a algú quan volem denunciar públicament una activitat deshonesta o il·legal.
Espero i desitjo que les temperatures baixin tot el necessari per celebrar una castanyada amb castanyes i moniatos. I no ho faig perquè m’interessi massa el folklore sinó perquè m’amoïna i m’obsessiona el canvi climàtic tant com als més fatalistes que ja preveuen que hem contaminat tantíssim el planeta que només queden prou recursos per a dues generacions més. Amb el nostre comportament egoista ens hem carregat el món i ara es fa visible amb aquest estiu en plena tardor. Qui encara pensi que tot és una fabulació és que o és boig, o no vol veure la realitat…

Com tots sabreu el tema del vestuari i el calçat ha estat principal per la humanitat des de temps immemorials. Sobre això ja vaig escriure un article de blog en el seu dia. Vestir-nos no només ens serveix per evitar passar fred i no agafar infeccions sinó que també ens serveix per dir quelcom de nosaltres mateixos a través de la roba que ens posem. En altres èpoques determinats colors com el lila només els podien portar els reis i nobles i així la roba es va convertir en un instrument de disgregació social. Res de nou fins aquí. Fins fa relativament poc, vestir-se era una despesa cara però els darrers quinze anys el món occidental ha inventat el que s’anomena “fast fashion” per convertir la roba en un objecte de consum que es produeix en països en vies de desenvolupament per un preu baixíssim. D’aquesta manera nosaltres els rics occidentals podem permetre’ns tenir més roba a l’armari a costa d’una explotació dels treballadors de les fàbriques tèxtils d’altres indrets del món on la majoria de la gent viu amb menys del que li cal.
Sortosament i per contrarestar la “fast fashion” ha sorgit un moviment de gent que prefereix no seguir nodrint l’afany dels diners dels gegants del món de la moda i ha preferit adquirir les peces de roba de segona mà en mercats, per Wallapop, Vinted o a través d’un d’intercanvi. Tot indica que la roba és quelcom que ens interessa als humans de manera encara exagerada i per això mateix tots els idiomes tenen multitud de locucions en les que apareixen peces de roba i calçat. Avui us en vull portar unes quantes d’alemanyes.
Començo per una que té un equivalent en anglès que ja vaig comentar la setmana passada. Recordeu allò de “to have one’s heart in one’s boots”? doncs l’equivalent en alemany per denotar que una persona està desmoralitzada seria que a algú “fällt/rutscht das Herz in die Hose”, li cau o li rellisca el cor als pantalons. A mi em va passar això quan la directora de l’escola on treballo va decidir que els docents vivim massa bé i ens ha encasquetat unes quantes sessions de treball el divendres tarda per tal de veure si arribem finalment a fer les hores màximes legals.
N’hi ha que no entenen que els treballadors ben tractats són més feliços i obtenen millors resultats.
Dels pantalons passem a la camisa. Si en alemany diem “für jemanden das letzte Hemd hergeben”, entregar-li a algú la darrera camisa que tenim, el que volem dir com us podeu imaginar és que estem disposats a fer de tot per una persona determinada. I si en canvi diem que “das Hemd is mir näher als die Hose” que literalment és que tinc la camisa més prop que no pas els pantalons, el que volem expressar és que defensarem els nostres interessos per sobre dels interessos dels altres. Quan volem indicar que una acció determinada no anirà bé i no tindrà el resultat que havíem esperat, llavors diem “ daraus wird so kein Schuh”, que d’això ( i no s’especifica el què) no en sortirà cap sabata. I si designem a algú de “Pantoffelheld” és a dir heroi de la sabatilla, llavors el que estem dient és que aquest home en concret es deixa manipular i dominar per la seva parella. Coneixeu algun Pantoffelheld? Jo no.
Quan ens cal molta diplomàcia i mà esquerra amb algú en alemany diem que toquem o agafem a algú amb guants de vellut “jemand mit Samthandschuhe anfassen”. D’això sí que en tinc pràctica amb els meus alumnes. Avui dia s’ha d’anar molt en compte per no ferir la susceptibilitat de ningú. Si un home és un Don Juan i li interessen moltes dones alhora és un “Schürzenjäger” un caça davantals. I si pel contrari algú és molt innocent i no ha trencat mai un plat llavors diem que té una armilla neta “hat eine saubere Weste”.
En el cas de responsabilitzar a algú d’una cosa només cal que li dieu que aquesta cosa va a la seva gorra “das geht auf deine Kappe” o si us en feu vosaltres mateixos responsables llavors ho expressem amb un “ich nehme das auf meine Kappe”.
I per avui ja en tenim prou. Espero que hagueu pogut gaudir del dimecres festiu com cal encara que a mi que anomenin el dia del Pilar, “dia de la Hispanidad” em toca molt els nassos. Molt pitjor era allò de “el orgullo de la raza” que crec que s’hauria d’enterrar definitivament.
Bon dijous post-festa nacional.

Segueixo avui amb el tema del calçat i la roba i les locucions en anglès. En un altre post ja comentaré les que hi ha en alemany sobre el vestuari. La setmana passada ens vàrem quedar en les botes i per les botes continuo avui. La primera locució és la de “to have one’s heart in one’s boots”, és a dir tenir el cor a les botes. Com potser podeu deduir això passa quan ens ha caigut e cor als peus i estem ensorrats o desmoralitzats. Així em vaig sentir dijous passat quan tenia cita a cementiris de Barcelona per fer una retrocessió d’un nínxol que ja havia d’haver fet fa un any. Només és que en aquella ocasió no vaig poder fer el tràmit per un error administratiu d’una empleada de cementiris i aquest cop no l’he pogut fer perquè el pressupost per les retrocessions es va acabar el 23 de setembre i jo tenia cita per fer el tràmit el 29. Dijous passat em van dir que em tocava esperar fins el dia 1 de juliol per agafar hora per principis de setembre per tal que no em torni a passar el mateix. I mentre hauria de seguir pagant el manteniment que no és gens barat. Sabeu que va fer que el meu cor estigues a les botes? Doncs que els funcionaris que no s’hi maten gaire cometin errors que després hem d’assumir els ciutadans. Vaig arribar a les Corts a dos quarts de nou, a l’oficina d’atenció al ciutadà no hi havia ni cua. Dues empleades molt ben pentinades i vestides em van comunicar que no podia fer la retrocessió i els vaig explicar que ja no l’havia poguda fer l’any passat per un error seu. Em van dir que escrivís una queixa i es van quedar tan contentes. Quan ja arribava a la sortida més decebuda que enrabiada se’m va acudir una pregunta i vaig recular. Una de les empleades tornava de la cafeteria amb un cafè amb llet i a l’altra la vaig enxampar amb el mòbil a la mà. Sort que aquest cop s’ho han rumiat i han comentat el meu cas i han resolt tirar endavant la retrocessió fora de termini. També vaig sentir que el cor em queia a les botes un set de gener després de fer 4 hores de cua davant l’oficina de serveis socials i família. En aquella ocasió feia més fred del normal i jo havia aguantat estoicament la temperatura i el vent per poder entrar a fer una reclamació. Just quan jo era la següent per entrar i a vint minuts de que s’acabés l’horari d’atenció al ciutadà, em van tancar la porta als nassos. A qualsevol altre lloc l’horari s’ha de complir religiosament i no es pot marxar en grup vint minuts abans d’acabar la jornada. Em vaig endur la frustració a casa i me la vaig fer passar com vaig poder Els funcionaris no saben la sort que tenen de gaudir d’una feina fixa i ben retribuïda!
La següent expressió es fa servir només per a aquelles persones que són extremadament fortes i aguanten tot tipus de condicions sense caure malalts ni fer figa, és la de “to be as tough as old boots”, ser tan dur com botes velles. La veritat és que a les pel·lícules de Holliwood com la del Bruce Willis de “die hard” sembla que el món estigui farcit d’aquests tipus però a la realitat la majoria dels humans no som tan forts. Recordem que Hitler tenia gran part de la població alemanya ben drogada amb Pervitín que feia que els soldats aguantessin el dolor físic i el cansament gràcies a l’eufòria que els hi provocava la droga. Però sense ella potser la guerra s’hagués acabat abans. Els pobres immigrants que sobreviuen un viatge en pastera de ben segur que són “as tough as boots”.
I si algú es retira i deixa de treballar llavors es diu que “hang one’s boots” penja les botes com els futbolistes. Ara ja fa un temps que no se sent a parlar de les jubilacions anticipades. Serà que l’economia no està prou bé per oferir-les. De tota manera de cara a un futur s’hauran de replantejar voler prolongar l’edat activa de la gent d’aquest país. De feina no n’hi ha per tots, altrament no s’hagués aprovat mai la renda mínima que ha de fer que la gent que ja no té res pugui seguir consumint si més no una mica en un país on l’habitatge s’ha convertit en un luxe total. Algun dirigent d’empresa que ja fa catúfols s’ho hauria de plantejar i penjar les botes, però a ells els agrada massa sentir que tenen el control per fer-ho. En canvi, com també diem aquí, quan un s’ha mort mentre treballava es diu que s’ha mort “with the boots on” amb les botes posades. No deixa de ser una locució que ve dels militars.
La següent locució només la farem servir per a gent cruel, és la de “to put the boot in”, posar-hi la bota. Es refereix a atacar a algú en el moment en que aquesta persona està en desavantatge.
Com a exemple se m’acut el que va passar durant les festes de la Mercè de Barcelona. Com ja sabeu es van produir aldarulls i actes vandàlics al voltant de la Plaça Espanya. Una companya de feina que viu a Sants em va comentar que com cada any per la Mercè, uns brètols sense nom i a qui no es va agafar, van destruir l’aparador d’una botiga del seu barri. A la botiga s’hi ven roba de marca per a gent una mica gran i la persona que porta l’establiment no és la primera vegada que pateix la destrucció de la seva botiga. Aquest botiguer en concret no és pas ric, ni està explotant a ningú, ni té enemics. El negoci sobreviu gràcies a la gent del barri que hi va a comprar peces de roba d’una determinada qualitat per a gent gran i ancians. Per això podríem dir que els animals que van destrossar la botiga “put the boot in” perquè fan mal a una persona que ja ha patit atacs diverses vegades i que necessita el negoci per sobreviure. No és un explotador capitalista ni un gran terratinent a qui han destrossat la botiga sinó un ciutadà honrat que es guanya la vida com millor sap.
Només en queden dues de locucions per avui. La primera és la de “to pull one’s socks”, apujar-se els mitjons que en certa manera equivaldria a la nostra “arremangar-se” perquè és el que fem quan ens hem de posar a treballar de valent. En anglès es fa servir aquesta expressió quan es vol revertir una situació desfavorable. Per exemple, els alumnes que no portin bé el curs fins Nadal i que hagin suspès vàries UFs, és a dir, unitats formatives, hauran d’apujar-se els mitjons per tirar endavant.
La darrera locució d’avui és una que jo m’hauria d’aplicar més sovint “to put a sock in it”, posar-hi un mitjó literalment i aquest “in it” se suposa que és la boca per tal de no parlar. La nostra expressió seria la de mossegar-se la llengua per no dir quelcom que no toca. Jo ho hauria de fer més sovint per no tenir problemes a l’escola. Com molt bé diuen els castellans “en boca cerrada no entran moscas”.
Bona primera setmana d’octubre. Fins ara han baixat les temperatures però el darrer diumenge encara va fer prou bo per tornar a donar-me un remullada al mar. A veure si aquesta setmana seguim amb una temperatura agradable i si en algun moment ens torna a ploure que encara en necessitem!

Aquest és el segon dijous d’estiu que vull parlar de la música i també del ball en les locucions angleses. Comencem amb un instrument poc vist per les cases: l’arpa. En anglès l’arpa és “harp” però gràcies al mètode de derivació zero els anglesos tenen un verb “to harp” que han especialitzat per significar repetir de manera molesta un mateix argument o queixa. Així doncs “to harp on the same string” voldria dir tocar sempre la mateixa corda de l’arpa que no seria res més que incidir sempre en el mateix. Si per exemple la teva parella et retreu una vegada i una altra que beus massa cafè i que no és saludable, llavors podríem dir que aquesta persona “harps on the same string”. La locució es pot escurçar i dir “harp on something”. A l’escola on treballo l’equip directiu “harps on the need to get involved in extra curricular activities with our students”, és a dir que ens recorden i repeteixen la necessitat de que fem activitats extra curriculars amb els alumnes. Avui dia no n’hi ha prou en donar el temari sinó que s’ha de crear un clima de distracció i joc per tal que els alumnes se sentin bé.
Per si mai no hi heu parat atenció, un dels instruments que nosaltres els humans sempre portem sobre són els llavis. I amb ells podem fer música xiulant. Els xiulets també són protagonistes d’un parell de locucions que em semblen interessants. La primera és la de “to whistle in the dark”, xiular a les fosques. S’utilitza en un context molt concret. Quan una persona es va repetint un argument per donar-se coratge i persuadir-se a si mateix de quelcom llavors faríem servir el “whistle in the dark”. Si algú us parla contínuament de la seva inversió en el pis propi per vendre’l més tard i no sabeu si aquesta persona està plenament convençuda del que diu, llavors li podeu preguntar si el que està fent és “whistle in the dark”.
Si ens costa trobar el comportament o les paraules adequades en certes ocasions llavors direm que se’ns fa difícil “strike the right note”, tocar la nota correcta. També podem fer servir l’expressió pels casos contraris i dir per exemple que alguns tutors sempre aconsegueixen “strike the right note” amb els discursos de la cerimònia de graduació.
Quan quelcom ens sona direm en anglès que “strikes a chord” que toca un acord o que “rings a bell” fa sonar una campana. Com podeu veure, tant en català com en anglès els records que ens venen al cap sembla que tenen una representació acústica en el nostre ideari mental.
I dels acords passem a les tonades enteses com a melodies. Si desafinem en anglès diem “sing out of tune” o sigui, cantar fora de la tonada. En el moment en que ens entenem de meravella amb algú en anglès ho expressem amb el “to be in tune with someone” que seria com un estar en melodia, tonada o sintonia amb algú. Aquesta locució té un sentit molt positiu. Al contrari de la de “call the tune” que seria una cosa així com cridar la tonada i vol dir imposar la pròpia voluntat sobre algú.
I de les tonades al cantar. Si un convidat porta massa temps a casa nostra sense contribuir econòmicament a les despeses llavors el que hauríem de fer és fer-lo “sing for one’s supper” cantar pel sopar. I quan venem una cosa molt per sota del preu que val ho expressem en anglès dient “to go for a song”. El primer propietari del cotxe que tinc ara podria dir que el meu Peugeot “went for a song”, és a dir que va marxar per una cançó, perquè jo el vaig adquirir per molts pocs diners al concessionari i ells segur que encara en devien treure uns guanys. Per tant el senyor que va vendre el vehicle que vaig comprar jo ja fa uns anys se’n va despendre “for a song”. Qui hi va guanyar vaig ser jo perquè a mi tenir cotxe m’ha canviat la vida.
Coneixeu aquelles situacions en què una persona fa un drama d’una fotesa? El fet de fer una muntanya d’un gra de sorra els anglesos ho expressen amb la locució “to make a song and dance about something” fer una cançó i un ball de quelcom. És molt similar a la locució anglesa “to make a mountain out of a molehill” fer una muntanya de la muntanyeta que fa el talp.
La diferència rau en què en l’expressió “to make a song and dance about” ens referim més aviat a parlar i fer enrenou d’un tema que no té importància i en la de “to make a mountain out of a molehill” ja ens referim a exagerar la dificultat d’un problema.
Si causem una pila de problemes a algú abans d’estar d’acord en fer el que aquesta persona vol, llavors en anglès diem “to lead someone a dance”, fer ballar a algú, o marcar el pas del ball. També fem servir la locució quan forcem a la gent a fer coses innecessàries per nosaltres.
Per avui ja ho tenim. Us desitjo una bona primera setmana d’agost en què molts estareu de vacances. Gaudiu-ne!