No sé si sabíeu que avui dia els professors i professores gairebé hem de demanar permís als alumnes per poder començar la classe i no interrompre les seves converses transcendentals abans que entri el docent a l’aula.
Aquesta darrera setmana m’ha passar dues vegades i les dues he hagut de trencar una “emocionantíssima” conversa sobre el partit del Barça contra no sé qui. Tinc un amic que té una teoria molt bona sobre el futbol i altres aficions de masses. Afirma que a l’home per sentir-se realitzat en la vida li cal no només tenir cobertes les necessitats primordials sinó poder dedicar temps a una cosa que sigui per si sola completament supèrflua i irrellevant. Jo per exemple, si tinc temps per quelcom més que no sigui treballar per pagar-me el menjar i l’habitatge i les despeses associades, em dedico a fer esport, a mirar documentals interessants a youtube o a tocar la guitarra. I amb això em puc sentir satisfeta perquè tinc la sensació de luxe en la meva vida. Si a més l’afició és compartida per més gent, aquesta es converteix en un mite que omple el buit que podem sentir en la nostre existència si ens parem a analitzar-la massa. El mite no cal que sigui el futbol. Pot ser el ioga que es practica sovint en grup, el pàdel o un grup musical. La qüestió és tenir quelcom que no sigui completament necessari i així podem tenir la sensació que vivim en l’abundància. I de fet les addiccions no deixen de ser el mateix. Jo soc molt conscient que no em cal el cafè per viure i que nodriria el meu cos igual sense ell. Però permetre’m el luxe del cafè cada dia em fa sentir feliç perquè tinc més del que el meu cos requereix estrictament. I vet aquí que tant parlar de futbol aquesta setmana només em venen al cap expressions que tenen a veure amb pilotes i joc.
La primera locució que us vull presentar és la de “and the name of the game is…” que introdueix la característica principal d’una empresa, institució o escola. Jo per exemple podria dir que allà on treballo “the name of the game is innovation”. Tot el que soni a innovació a la meva escola serà considerat sagrat per tots els adeptes encara que no s’hagi provat l’eficàcia i se sàpiga que dels mètodes antics també hi havia coses que eren molt positives. Si demà la innovació és que tots hem d’anar en pilotes per fer fluir les energies millor, no patiu que a l’escola s’hi apuntaran encara que sigui una gran bajanada. El temps demostrarà que hi ha estratègies de l’antic sistema d’ensenyament que funcionaven i que no cal descartar del tot.
Quan gaudim d’una avantatge sobre un contrincant, llavors diem que “we know our oppenent’s game” és a dir que li coneixem el joc. De vegades el nostre avantatge pot ser conèixer de quin peu calça el nostre rival. I si en anglès tenim un “deep game” un joc profund, el que volem dir és que tenim un pla secret. El meu únic “deep game” és que a la feina so sàpiguen res de la meva tercera novel·la fins que no l’hagi publicada perquè no tinc ganes que l’equip directiu em faci sentir malament perquè dedico el meu temps lliure a escriure i no a fer cursets per a docents sempre. Però si per algun motiu se m’escapés això de la meva tercera novel·la i en sabessin quelcom a la feina, llavors “I would kick myself” em donaria una puntada de peu perquè m’empiparia molt amb mi mateixa.
Hi ha una expressió anglesa que m’abelleix especialment i té a veure amb pilotes. És la de “the ball is in your court” la pilota és al teu terreny. S’empra quan volem designar que el proper en prendre la iniciativa ha de ser l’altra persona. A mi per exemple quan m’agrada un home i ell ja m’ha proposat sortir un cop, jo li proposo un altre i la següent vegada “the ball is in his court”. Igual que quan em comunico amb algú. La comunicació ha de ser recíproca i per tant una vegada prenc jo la iniciativa i l’altra l’ha de prendre l’altra persona. I amb això vull dir que en general per saber quin grau d’interès tenen els altres en nosaltres hem d’esperar que “retornin la pilota”.
Una ocasió excepcional és quan tenim “the ball at our feet”, la pilota als nostres peus. I si estem alerta i vigilant contínuament llavors diem en anglès que estem “on the ball” és a dir a la pilota. Aquest expressió em recorda a l’alemanya “am Ball bleiben” que vol dir estar a l’ombra esperant l’oportunitat de superar a algú o senzillament seguir perseguint els propis objectius de manera sostinguda fins que ens arribi l’ocasió d’aprofitar l’espera i el coneixement guanyat i adquirit.
I per continuar amb el tema futbolístic i acabar el post d’avui tenim l’expressió anglesa “to blow the whistle on” és a dir bufar el xiulet, o xiular (amb l’aparell) a algú quan volem denunciar públicament una activitat deshonesta o il·legal.
Espero i desitjo que les temperatures baixin tot el necessari per celebrar una castanyada amb castanyes i moniatos. I no ho faig perquè m’interessi massa el folklore sinó perquè m’amoïna i m’obsessiona el canvi climàtic tant com als més fatalistes que ja preveuen que hem contaminat tantíssim el planeta que només queden prou recursos per a dues generacions més. Amb el nostre comportament egoista ens hem carregat el món i ara es fa visible amb aquest estiu en plena tardor. Qui encara pensi que tot és una fabulació és que o és boig, o no vol veure la realitat…