Tots es van quedar mirant com l’holograma s’apagava. Aquella veu que suplicava ajut ressonava en els seus caps com si fos un timbal al costat de les seves orelles. Un silenci espès va cobrir la sala d’estar. Seguien estant units però ara tenien por. Tots menys tres persones: La Lícia, el Benet i l’Eva.
— Li he de fer arribar elixir! — digué el Mohit.
— És perillós! — exclamà la Raquel. — I a més no sabem ni on és a hores d’ara el teu amic.
— Cert, però hem d’intentar fer quelcom! Tothom sap que hi ha gent que desapareix misteriosament i ja ningú en torna a saber res…
Al Benet no se li va escapar la mirada de dolor de la Lícia.
— Estic amb l’Elena. — Va afanyar-se a dir l’Eva. — Jo tinc un parell de contactes. Miraré què puc esbrinar…
— Però no et pots arriscar! — contestà l’Elena.
— Jo sé perfectíssimament què és anar en contra del sistema. Els meus pares hi van anar i també van desaparèixer com qui diu. Ens hi juguem tots la pell! — volgué alertar la Raquel.
— Tots menys jo! — va exclamar la Lícia resolutiva. Si tens uns pista Eva jo la seguiré. Tu has de quedar al marge que encara pots viure. A mi m’obligaran a marxar dintre de poc per tant ja ho puc fer ara…
Al Benet el cor li va fer un salt. La seva reacció instintiva va ser apropar-se a ella i hagués volgut abraçar-la però s’havia de controlar.
— Lícia! — exclamà i emmudí després.
El silenci va tornar a governar sobre aquell espai. Trencar-lo era dur però necessari. La Lícia no volia acabar la vetllada d’una manera tan desagradable.
— Ho faré jo. Intentaré esbrinar jo què ha passat amb l’amic del Mohit perquè a mi tampoc em resta gaire temps de vida. Sé que us tinc al meu costat i faré tot el possible per ajudar-lo. Però no només ho faig per ell, ho faig per tots aquells a qui el sistema ha fet desaparèixer per tenir el control sobre les nostres vides. I ho faig per l’Eva. Perquè vull que pugui escollir la seva vida sense condicionants. — En aquells moments la mirà als ulls. L’Eva seguida alçada i amb rostre serè i assossegat però els seus ulls s’enrojolaven.
— Jo t’ajudaré! —digué la noia amb complicitat.
— Estàs arriscant massa la teva pell! Encara has de viure!
— Sí però viure com? Sense cap llibertat? Amb un sistema que ho controla tot? Sense poder gaudir de la vida o amb por que algú un dia facin desaparèixer el Joel com van fer desaparèixer el pare? Jo no vull haver de viure una existència sense llibertat. I ell tampoc crec. Per tant escullo la intensitat de desafiar les normes i reptar el sistema mare. Estic convençuda que no estic sola.
Aquell diàleg entre mare i filla va posar la carn de gallina a la Raquel. El record de la nit en què es van endur al seu pare la colpejà amb virulència i la ràbia continguda aparegué de sobte.
— Jo estic amb vosaltres! — anuncià la Raquel.
De nou el temps s’alentí i els silencis allargaven l’escrutini dels rostres dels que eren a casa del Benet.
— I jo faré tot el que calgui. Li ho dec al meu amic, al Sam. Amb ell he compartit la meva infantesa i els meus somnis d’home lliure. — I mirà als ulls a la Jasmina.
— I per part meva prometo solemnement fer tel necessari per posar el meu granet de sorra. Però ja us puc dir que no serviré de molt. No tinc cap contacte ni una feina impressionant. — La Jasmina semblava un pèl frustada.
El Mohit s’hi va acostar.
— Tens fam de saber més. Per això estàs aquí i per tant no ets diferent a nosaltres! Tots tenim prou coratge per saltar-nos les regles establertes perquè sabem que són injustes, aixñi que tu no ets menys.
El Benet sabia que no podria aclucar els ulls aquella nit. Durant anys havia desitjat trobar algú que com la Raquel tingués una espurna de rancúnia contra el sistema per començar a creure en revoltar-se contra aquest. Però ells dos no podien afrontar aquell món tan controlat. I just ara que ja creia que havia de conformar-se amb mantenir una biblioteca prohibida a casa seva, just en aquell moment havia aparegut la Lícia, el Mohit i la Jasmina i amb ells havia tingut l’oportunitat de conèixer l’Elena i l’Eva. I si aquell estrany grup de lectura era capaç de fer pinya ben segur que d’altres també. Només caldria trobar un canal comú per començar la feina.
El seu moment d’eufòria quedà entelat quan veié com l’Eva abraçava a sa mare. Aquell ésser meravellós i que arrebossava tanta salut i a qui voldria indefinidament al seu costat tenia els dies comptats.
— T’ajudaré en tot el que pugui a trobar el teu amic, Mohit! Prefereixo mil vegades que em facin fonedissa que no pas presentar-me voluntàriament a una cerimònia de traspàs!
— Jo sé per on començar mare…
— D’això en parlem després!
La Raquel observà que l’Elena estava commoguda. No havia assumit la pèrdua de sa mare i sentia una ràbia que no podia contenir. La mateixa que ella també havia intentat soterrar sense gaire èxit i veure la Lícia tan decidida li va donar un nou impuls. No va gosar dir-ho per si por de patir un atac de covardia més tard. En el fons estava desitjant una oportunitat per lluitar des de feia temps i tanmateix no es volia arriscar massa per l’Elena, perquè no la volia deixar encara sola a la vida. Era massa fràgil i la necessitaria. Li ho devia a la seva amiga.
Observà el Benet. Els seus ulls delataven una tristor implacable que encara es tornaria més amarga imminentment. A ell també li devia ser cautelosa i vetllar per tots.
— No sé com agrair-vos aquest compromís vostre però no vull posar a ningú en perill. — Digué el Mohit. El Sam és amic meu i no hauria d’haver dit mai que l’hem d’ajudar!
— Al contrari! — exclamà la Jasmina. — Som amics teus i els amics s’ajuden encara que el sistema ens vol fer creure que només serveixen per fer-los-hi regals, fer-nos hologrames amb ells i per fer partides virtuals.
El Mohit fità a la Jasmina als ulls. Estava clar que hi havia quelcom més en comú entre els dos que un interès en la lectura. De fet el Benet s’havia fixat que aquell dia al metro havien creuat mirades abans que ell tragués el seu llibre. Potser ja portaven temps observant-se l’un a l’altre però no s’atrevien a fer el primer pas.
— Quan ens tornem a veure aquí per seguir llegint?
— Demà passat si voleu! — respongué el Benet. — Per ser sincer aquests vespres amb vosaltres són molt millor que cap altra cosa que he fet en els darrers deu anys.
—Home gràcies! — exclamà la Raquel veritablement ofesa. — Pensava que anar al centre esportiu i a sopar amb mi i el Mirko et feia feliç!
— I me’n fa Raquel! Però ara hem trobat un grup de gent en contra del sistema i em sento com si de cop i volta pogués respirar millor. Oi que m’entens? — i la mirà amb ulls tendres.
La Raquel sospirà profundament. Ho comprenia perquè el Mirko i ella eren bons amics però cap d’ells s’hagués atrevit a endegar una cerca d’un desaparegut o una lluita en la clandestinitat. Però potser podia ser suficientment forta per formar part d’aquella cèdula subversiva. Allò que havia passat era mèrit de la Lícia i ella era molt capaç d’albirar per quin motiu havia encès una espurna en el Benet.
L’Elena anuncià que havia de marxar perquè començava el torn l’endemà molt d’hora i la Raquel volgué marxar amb ella. Llavors la Jasmina també digué que havia de tornar a casa i el Mohit es va oferir a acompanyar-la a casa. Allò va fer esvair totes les sospites del Benet. No s’havia pas equivocat, aquells dos s’agradaven.
La Lícia i l’Eva però encara no semblaven tenir intenció d’anar a casa seva i el Benet hagués volgut poder-les retenir oferint els llits plegables de la sala d’estar, no obstant no es va atrevir.
— Ha estat un plaer poder-te conèixer Benet! — la veu de l’Eva ressonava encara enèrgica a aquelles hores del vespre. — Jo he de tornar a casa perquè m’hi espera algú però vosaltres dos potser voleu seguir xerrant una estona.
El Benet va sentir com una calrada li encenia les galtes ja magres i un pèl flàccides. No sabia que encara es podia ruboritzar davant d’un comentari tan directe amb un objectiu tan clar. Alçà els ulls i veié com la Lícia també s’havia enrojolat com una joveneta. Aquell vermell vigorós i sà la feia semblar minyonívola i el Benet intuí en ella la xicota que havia estat feia anys.
— Què passa? No reaccioneu?
— Doncs jo sí que ho faig filla, amb una pregunta. Quan em presentaràs el noi aquest que t’espera sempre… ja fa un temps no que estàs amb ell? O és un altre?
— És el mateix mare. Es diu Joel però em sembla d’hora per presentar-te’l. Vull estar segura que pensa com nosaltres abans de fer cap pas en fals. N’estic pràcticament convençuda però el vull posa a prova.
— Quant de temps Eva? Jo ja no en tinc…
De nou un punyal roent es clavà al cor del Benet.
— Vuit dies. Necessito vuit dies més per assegurar-me d’una cosa.
— Els tinc crec.
L’Eva quequejà.
— Mare. Tinc una pista que podem seguir per trobar el Sam i és de fonts fiables.
La Lícia mirà el Benet als ulls.
— Com pots veure la meva filla es dedica a activitats no permeses…
El Benet somrigué i la rialla va tornar-li l’aspecte d’un jove.
— Vuit dies. Si no m’han fet desaparèixer me’l presentes, entesos?
— Sí. I vosaltres dos us serviu una copa i continueu xerrant.
— He de tornar a casa Eva. Demà tinc molta feina.
L’Eva guaità l’esguard del Benet. Claríssimament mostrava decepció.
— Llàstima que no tingueu temps per vosaltres amb el club de lectura…
— Això ho podem arreglar d’una altra manera! —deixà anar el Benet veient l’oportunitat que li havia donat l’Eva. — Si ta mare té temps podríem quedar demà i fer quelcom plegats.
Els ulls color avellana de la Lícia es van passejar primer pel rostre de sa filla i després pel del Benet. Durant uns segons ell dubtà que l’Eva hagués posat en un compromís desagradable a sa mare perquè la Lícia semblava empegueïda ara i allò no era gens natural.
— Plegaré un pèl tard demà. Però si tens paciència i temps podríem anar a donar una volta i al parc. — Hi hagué un segon de silenci.— I podríem portar el llibre i llegir una estona plegats.
— Si no tens temps o no et ve de gust no cal Lícia. Ens veurem demà passat pel club de lectura…
Un moment pesat caigué sobre ells dos i l’Eva tingué por que cap d’ells sabés salvar la situació. No obstant no podia intercedir tant.
— No per favor! M’alegrarà el dia saber que fem quelcom plegats! Això del llibre només ho he dit perquè amb el Quim de tant en tant anàvem al parc a llegir. És una activitat que et permet estar en un altre món però prop d’una altra persona. I després sempre es pot parlar del que s’ha llegit.
— Llegíeu llibres?
— En vàrem tenir uns quants a les mans fins que es van confiscar…
L’Eva els feu entendre que havia de marxar i la Lícia volgué sortir amb ella. En acomiadar-se el Benet donà un petó a les dues però agafà un moment la mà de la Lícia per dir-li que es veurien l’endemà. Un cop al carrer l’Eva va descarregar l’artilleria.
— Us agradeu mare! A veure si us afanyeu una mica que heu de gaudir tot el temps que us queda… i no ho dic per ser cruel sinó per recordar-te que l’has d’apropitar.
— I també tinc una tasca per complir, recordes? No deixaré el Sam penjat.
— Ho sé, però m’has de prometre que si ens quedem sense temps et concentraràs en el Benet. Hauries de veure quins ulls feu tots dos. Seria un crim còsmic no deixar-vos aprofitar el temps!
— Ja ho estic fent Eva. Em sento ara més viva que en els darrers deu anys de la meva existència. I potser és aquest aspecte tan escàpol de la vida el que em fa sentir-la amb més intensitat ara mateix.
Una estranya boira que no s’havia vist a la ciutat durant molt de temps enterbolia els carrers i la visió de mare i filla. Avançaven una al costat de l’altra plegades però endinsades les dues en els seus mons sensorials. A l’Eva li bleïa la sang perquè volia lluitar i a la Lícia perquè volia seguir sentint aquelles sensacions adormides durant tantíssim temps…