El Benet es llevà completament entumit i amb un dolor muscular que no havia patit durant anys. Era obvi que el primer que es pensava era que la maquinària ja començava a fallar per l’edat, no obstant no era el seu cas. Que la musculatura estigués tensa tenia a veure amb el fet que no havia pràcticament aclucat l’ull i s’havia dedicat a perdre el temps intentant agafar el son quan el seu cervell el bombardejava amb preguntes sense resposta. Tenia el pols accelerat i no l’havia aconseguit calmar en tota la nit. El resultat seria una jornada laboral pesada en què les hores es farien eternes perquè estaria frisós esperant el moment de tornar a veure la Lícia. I precisament allò que sentia el feia experimentar una alegria que no recordava, tanmateix havia conegut una dona a qui li mancaven només tres mesos fins al traspàs i ell ja havia començat a patir. Una intuïció totalment irracional li deia que la Lícia no hauria de marxar mentre un altre racó de la seva consciència establia un diàleg contradictori amb el seu jo més somniador i l’advertia que aquella imatge feliç que projectava era fruit només d’un desig de negar la realitat. Quant de temps portava sense sentir-se atret per una dona? Sospitava de feia temps que la seva manca d’interès tenia a veure amb la edat malgrat que totes les novel·les que llegia deixaven entreveure que els sentiments no tenien data de caducitat. I hagués volgut poder-se rebel·lar tot sol contra el sistema per robar-li la Lícia i poder prolongar indefinidament els moments amb ella.
El Benet havia dormit poc i a més havia tingut malsons en què apareixia una Lícia emmanillada i la seva filla tancada. Per sentir-se persona altre cop va haver de preparar-se un cafè triple i gastar el doble d’unitats d’energia del que era habitual sota la dutxa per reaccionar. Feia mala cara i allò els homes no ho podien dissimular amb el maquillatge.
Abans de sortir de casa va voler enviar-li un missatge a la Lícia. Encara era al seu domicili i no aniria a la feina fins dintre d’una hora. Al Benet se li va acudir una idea mentre anava en metro: va avisar a una empresa missatgera i va encarregar un ram de roses vermelles per ella. Es va passar la resta de trajecte somrient i pensant en la cara que faria ella quan rebés el ram. La presència de la Lícia en la seva vida el feia sentir molt millor perquè s’aïllava d’aquell món tan fred i mancat d’espontaneïtat que havia esdevingut el racó d’Arda 1 on s’havia criat i evocar les imatges que tenia a la memòria de la Lícia li donaven un nou contingut vital.
Va mirar el rellotge tres cops per hora. El dinar a la sala de control de màquines no li volia baixar pel ganyot i havia mig perdut la gana. Li semblava estrany que la Lícia no s’hagués comunicat amb ell. Hauria rebut les roses? I si havia estat un pas en fals perquè ella es volia concentrar en la missió que tenia amb la seva filla? Una suor freda li va començar a baixar clatell avall. I encara bo que dos robots s’havien espatllat i els va haver de reprogramar perquè això el va desencaboriar un xic fins a les quatre. Llavors el dispositiu es va connectar i aparegué la Lícia en forma d’holograma. Romangué quieta un instant i el Benet va témer el pitjor: que volgués cancel·lar la cita. Els segons fins que ella començà a parlar a través de l’holograma se li van fer eterns. Li donava les gràcies per les roses que li havien fet molta il.lusió i es disculpava per no haver-li pogut dir res abans perquè havia estat enfeinada.
— Oh! — exclamà el Benet. — Potser no et va bé quedar? O necessites qu ens trobem més tard?
La Lícia li digué que a l’hora prevista ja li anava bé i que tenia moltes ganes de veure’l. Que la il·lusió la faria treballar millor i ser més productiva.
El Benet penjà amb un dubte imminent: com es podia pensar en un altre i ser productiu? Ell no se’n sentia pas gaire i no havia acabat tota la feina que s’havia proposat. Allò era un senyal claríssim de que la Lícia no tenia per ell el mateix interès que ell per ella. Més li valia tenir-ho clar per no endur-se un desengany.
A les cinc el Benet plegà i va arrencar a córrer pràcticament per arribar molt abans del que tenia previst al parc. Però el destí estava contra seu i el metro es va aturar dues vegades. Es començà a mossegar les ungles dels nervis i això que havia deixat aquell mal costum feia anys i quan finalment es van obrir les portes del metro va enfilar escales amunt pujant els esglaons de dos en dos com si tingués vint anys. Portava tanta embranzida que en posar el peu al carrer es va abraonar sobre una dona que tenia al davant. Aquesta es girà de bursada.
— Benet! — va fer la Lícia.
Va haver de respirar fons i agafar aire. Aquell exercici intens ja no li era usual. Va somriure en veure l’expressió de sorpresa de la Lícia que l’observava atentament.
— Perdona! Pensava que no arribaria a temps i he arrancat a córrer.
— Prou que ho veig! — esclafí ella a riure.
Ell somrigué i el seu rostre s’il·luminà i a la Lícia li va semblar que era el d’un jove de trenta anys més que no pas el d’un home que havia arribat ja als seixanta. Com podia estar tan en forma?
No van trigar en arribar al parc. Aquell racó de la ciutat estava encara ple de gent i allò els agradava perquè deixava clar que a molts encara els abellien els espais a l’aire lliure plens de desconeguts. I precisament perquè estaven lluny de tots els que coneixien se sentien un pèl indefensos però la sensació també era reconfortant. Massa control del sistema els deixava sense la possibilitat de decisió. Ara estaven relativament sols en un entorn poc controlat. Al Benet les cames li tremolaven perquè era la primera trobada amb la Lícia després del sopar i ara ja la començava a conèixer millor i li havia quedat clar que aquella dona li agradava perillosament. Per aquell motiu tenia el ganyot sec. Sortosament ella va cercar un tema de conversa:
— Feia temps que no venia per aquí i enyorava aquest parc. Hi venia de petita amb els meus pares disfressada i sovint havíem celebrat festes d’aniversari. Havíem de portar les taules plegables de casa per poder menjar el pastís aquí! — va assenyalar el racó del costat de la pèrgola amb un somriure als llavis.
— Eren altres temps Lícia, els nostres pares encara podien comprar el menjar que volien i no estava tot racionat.
— Cert, ara ens ho controlen tot. Com pot ser que ens puguis convidar a sopar cada cop que fem una vesprada de lectura?
— He viscut molt austerament. El que m’agrada no costa gaires unitats d’energia perquè em dedico al reciclatge en el sentit més ampli de la paraula. Faig el manteniment dels equips però a la vegada també he anat recollint moltes coses que he restaurat i venut. I per això he arribat a acumular unitats d’energia.
— O sigui que tu també estàs al marge de la llei?
— Crec que en el fons si sabéssim quantes persones hi estan endegarien tots una revolució. L’estil de vida que ens proposa el sistema només es pot aguantar a glops d’elixir. Jo em demano com ho has aguantat tu?
— Jo tenia al Quim i l’Eva per refugiar-me en el meu propi univers. La gent del meu entorn, els que seguien les regles sense plantejar-se res com els companys de feina, de saló esportiu, de supermercat, aquells només eren per mi com màquines programades i per això no intentava tenir-hi una relació més íntima. No era possible perquè tots anaven igual de drogats.
— Et refereixes a l’elixir oi?
— Sí. El Quim, el meu marit, es va negar sempre a prendre’l i jo només l’he anat utilitzant quan m’ha estat completament indispensable. Com quan ell… —una ombra enterbolí el rostre de la Lícia i de cop al Benet li va saber greu el camí que havia pres la conversa. Però era inevitable esborrar el passat i la Lícia en tenia un de molt més ple que el seu.
— No cal que en parlis si no vols. Jo intento allunyar tots els pensaments foscos quan m’arriben. I ho faig sense l’elixir tot i que de reconèixer que em costa.
— Però en tens una reserva oi?
— Sí. Perquè no me’l prenc més que quan és absolutament necessari. I tot i així no sé si ho és mai. Quan no existia la gent no el prenia i s’havia d’aguantar.
— És clar. El problema és que els humans es van acostumar a viure sense incerteses ni pors ni trasbalsos. Va ser el regal a canvi de perdre la llibertat total.
Els dos es van quedar pensívols mentre observaven el groc del sol de la vesprada tenyint de color sèpia els arbres del parc.
— No sé si val la pena, per mi no. Prefereixo viure amb intensitat que drogar-me. No em feia por el dolor però si em feia por viure sense sentir. Per això em vaig enamorar del Quim i ho vaig arriscar tot i no me’n penedeixo.
El Benet se la va quedar mirant una estona. Mai no podria estar a l’alçada d’una dona com ella que s’havia arriscat a tenir un fill amb una persona dissident i que havia apostat per l’amor tenint una filla que suposava que hauria de morir potser abans del que ella desitjava. Ell havia escollit no tenir fills i quan es va separar de la seva parella va quedar completament buit. Buit i sense ànims de compensar la insatisfacció amb l’elixir. No pertanyia ni al món dels valents ni al dels covards però allò no s’atrevia a dir-ho. Un pensament dolorós creuà la ment del Benet: ell no era digne d’una dona tan valenta perquè havia escollit la via fàcil. Le llàgrimes traïdores li ompliren els ulls i va decidir mirar al terra per evitar que la Lícia notés la seva emoció. I tingué la sort que de cop quelcom atragué la mirada d’aquella dona fascinant perquè es va quedar plantada amb la mirada fixada en un cartell. Ell alçà la vista i va poder llegir el cartell «El nou elixir: sabor nou, sensació nova. Demana’l».
— Has vist això Benet?
El Benet alçà els ulls empegueït i poruc que la Lícia veiés les llàgrimes fugisseres als seus ulls. Uns segons de silenci transcorregueren fins que ell processà la informació.
— Un nou elixir? Per què? Potser el vell ja no els funciona? O han notat que la gent ha començat a no prendre’l?
Ell notà la mà de la Lícia que estrenyia la seva. Volgué reprimir el pensament instintiu que li vingué al cap i ho aconseguí perquè el missatge de la Lícia era clar.
— Crec que l’elixir està deixant de fer efecte…