L’edifici ubicat a l’avinguda Diagonal a l’entrada de la ciutat havia estat una escola durant més d’un segle. Quan es va implantar el sistema, tots els centres d’ensenyament es van reubicar en edificis moderns completament monitoritzats per ordinadors centrals que controlaven cadascun dels moviments dels seus alumnes, des dels infants en edats més tendres, fins als que ja començaven en pensar com havien de ser els propers trenta anys de la seva vida. Aquella antiga escola prop de l’Avinguda Marina mantenia un aspecte sobri, retrògrada i modest que contrastava amb l’activitat que es duia a terme dintre del mateix. En donar-li una nova funció també se li va donar un nou nom: Centre Unió. L’edifici consistia en múltiples oficines equipades amb potents ordinadors i sales amb pantalles disposades una al costat de l’altre que transmetien dia i nit els moviments de tots els ciutadans. A més, tot el que havia estat una ala de l’escola era ara un ordinador potentíssim connectat amb altres ordinadors d’altres indrets d’Arda 1 on es guardava informació privada dels dispositius de tots els ciutadans. En deu de les altres sales hi havia unes màquines poderoses que havien estat programades per pensar per si soles i deduir quin seria el proper moviment dels ciutadans que havien passat a ser monitoritzats amb absoluta cura. Quan una persona era denunciada un equip de funcionaris de l’administració s’ocupava de vigilar de prop tots els seus moviments i els dels seus familiars. Era una tasca feixuga però que suposava moltes avantatges a Arda 1. Els funcionaris a qui es confiava aquesta feina tenien accés a aliments de luxe un cop per setmana, podien comprar bens materials i renovar el mobiliari de les seves cases cada cinc anys i a més se’ls permetia viatjar en transportador aeri a indrets remots d’Arda 1, quelcom absolutament impossible per a la majoria de ciutadans perquè suposava un estalvi d’unitats d’energia equivalent a deu anys de vida mínim. I l’estalvi a Arda 1 era una tasca que enfastijava a qualsevol perquè suposava prescindir de tota mena de capricis. Tanmateix els funcionaris que monitoritzaven i sotjaven l’activitat diürna i nocturna dels ciutadans sospitosos tenien aquells deliciosos privilegis que els feien oblidar les estones d’avorriment i tedi insuportables.
La Samantha i el Jonathan van travessar el patí interior i es van dirigir a l’ala oest. Ell coneixia perfectament l’edifici perquè un dels seus amics li havia descrit. Les càmeres estaven molt ben amagades i no es feien notar com a ulls zeladors dels que gosaven traspassar el llindar d’un dels òrgans més poderosos de l’administració.
— Es respira certa pau aquí, no et sembla? —digué ella innocentment.
— Cadascú fa la seva feina i els que treballen aquí no saben gairebé ni els noms dels seus companys. Motius de seguretat.
— I aquest patí interior? Qui el gaudeix?
— Tots els funcionaris que treballen aquí tenen dret a vint minuts de descans sols. Però l’horari de descans està estrictament controlat.
— I com ho saps tu això?
— Tinc contactes… — va dir el Jonathan amb la intenció d’impressionar a la Samantha.
Quan van ser a un dels passadissos el Jonathan va girar a la dreta i va enfilar escales amunt seguit de la Samantha.
— També saps amb qui hem de parlar?
— Codi 024. El vaig activar després de la visita a la nostra amiga Alícia. Ells em van enviar les indicacions.
— Per què no me’n vas dir res?
— Perquè volia que fos una sorpresa.
El Jonathan es va girar i va quedar un esglaó per sobre de la Samantha per poder-la guaitar. Era increïblement bonica i havia de guanyar-se la seva confiança com fos.
— Escolta! — digué ell excitat. — Parlaré jo i tu has d’anar confirmant tot el que dic. Si aconsegueixo que aquesta denúncia ens doni el crèdit de l’administració això suposarà uns beneficis que podrem gaudir durant temps!
La Samantha va respirar fons. Ben segur que ella havia trobat l’actitud de la Lícia una mica hostil i havia volgut escriure un informe per deixar constància del comportament de l’Alícia. No obstant, qualsevol podia haver tingut un mal dia a la feina. I tampoc calia esperar que la gent saltés d’il·lusió havent de pensar en el traspàs. El que passava és que una immensa majoria anava reservant una part de la dosis recomanada d’elixir per començar a prendre-se-la abans del traspàs i no patir. Altrament ella estava convençuda que poca gent podria encarar el dolor del darrer any. Però creia en el sistema fermament perquè el planeta ja no podia mantenir més humans i els desastres ecològics havien minvat els recursos de tal manera que s’havia de comptar tot. Tanmateix no tenia del tot clar que el Jonathan tingués la intenció de fer el que era correcte.
El noi es dirigí a un dels despatxos amb una energia que a la Samantha li era desconeguda. Aparentment pensar en una promoció immediata feia posar al Jonathan content. En arribar davant la porta amb el número vint-i-tres ell va treure’s el dispositiu de la butxaca però no va tenir ni temps d’activar-lo perquè la porta s’obrí sola. La parella es trobà davant un bosc d’hologrames diminuts que compartien l’espai un al costat de l’altre. Aquell espectacle de representacions virtuals paral·leles feia basarda, tanta que els dos van emmudir fins que una veu ressonà a la sala dient.
— Camineu cap endavant fins veure una taula i seieu a la cadira.
El Jonathan fità la Samantha. Els seus ulls denotaven intranquil·litat. Ell se sentia també desassossegat però no podia deixar que se li notés perquè la idea havia estat seva.
Els joves avançaren amb passes tímides fins veure la enorme taula blanca i les dues cadires negres davant d’ella. S’assegueren seguint les ordres i no fan gosar dir res. El temps transcorregué lentament. Quan ja portaven una estona asseguts van notar que les cadires no eren del tot còmodes i van moure’s lleugerament. Volien donar la impressió d’estar relaxats però la musculatura se’ls estava entumint. Encara esperaren una bona estona més. El Jonathan la mirà a ella. No sabia si començar una conversa o no. Era obvi que els estaven observant però finalment es va decidir.
— M’agraden aquestes taules blanques. Tinc un amic que en té una però aquella és pintada. Originàriament era de fusta però li han canviat el color diverses vegades.
— Jo en tinc una de fusta. Era de la meva besàvia. Hem aconseguit entre tota la família mantenir el color original i l’hem tractada amb productes per conservar-la.
— De fusta! Què bé! És un tresor!
— Ho és. A casa en tinc diversos perquè a la meva família els meus besavis es van dedicar a recollir palets del carrer i fer-ne mobles. Alguns se’ls van vendre però a mi me’n queden uns quants. Mantenir-los en forma és una afició.
— Me’n ensenyaràs imatges?
— I tant! — respongué la Samantha.
En aquell mateix moment una porta al final de la sala que ni l’un ni l’altre havien percebut es va obrir i un home d’uns quaranta anys amb cabell grisós i ulls blaus i petits va aparèixer amb el seu uniforme negre ajustat.
— Moltíssimes gràcies per la paciència. Els he fet esperar una bona estona.
— No hi fa res! — assegurà el Jonathan que tenia clar que allò era una tàctica usual intimidatòria amb els que gosaven molestar els peixos grossos de l’administració.
— En què puc ajudar-los? — seguí ell en el seu to sec. Probablement havien vingut a fer-li la visita quan estava jugant una partida virtual amb algun amic de l’altra punta de la ciutat.
El Jonathan quequejà.
— Com potser ja ha llegit en el nostre dispositiu som agents de traspàs. Ens ocupem d’organitzar el traspàs per tots aquells que encara no se n’han preocupat. Treballem per vostès, l’administració, captant a aquells que no es volen gastar diners o volen deixar més unitats d’energia als fills.
— No cal que m’expliqui en què consisteix la seva feina Jonathan, prou bé que ho sé.
— Sí. Disculpi. Doncs resulta que fa poc vam visitar a algú a qui ja li falta molt poc pel traspàs però que es mostrava reticent a pensar com havia de ser la cerimònia del seu darrer dia.
L’home dels cabells grisos arrugà el front en senyal d’interès.
— Li quedà gaire pel traspàs?
— Tres mesos i li vam demanar si voldria personalitzar la cerimònia i només ens va respondre que volia la variant més econòmica que hi hagués.
Aquell home pausat i elegant de mirada freda però punyent estava despertant.
— I vostès sospiten d’ella, m’equivoco?
— No. De fet tots dos vam tenir una impressió molt estranya en sortir de casa de l’Alícia. Així és diu la ciutadana.
— Quina impressió van tenir? — demanà l’home clavant els ulls a la Samantha per tal que respongués ella.
— Doncs semblava irritada per la nostra presencia i molesta amb el sistema. Una persona que està a punt de fer el traspàs vol deixar un bon record a tots els qui l’envolten i ella no semblava gaire preocupada per aquest detall.
L’home girà aquella cadira giratòria un moment i es mantingué en silenci.
— Saben quantes acusacions i sospites infundades rebo cada dia?
Cap dels dos va saber respondre. Imaginaven que moltes perquè descobrir detractors del sistema portava moltíssimes avantatges.
— Molts agents suposo. — Digué el Jonathan.
— Suposa bé. Treballadors famolencs dels privilegis de la denúncia. I jo llavors els he de vigilar i monitoritzar de prop. Una vida consumida en la vida dels altres en la recerca de proves, en aquella paraula o aquella trobada amb els amics que està fora del reglament. És una feina esgotadora.
La Samantha començava a desitjar no haver posat mai un peu en aquell lloc.
Amb un moviment de la mà d’aquell home la paret de davant la taula es convertí en un espai ple d’hologrames de persones movent-se i parlant sense interrupció. La cadira girà i l’home els fità.
— El vuitanta per cent de les sospites no resulten ser justificades però jo he perdut el temps de la meva feina observant la vida d’aquests ciutadans innocents.
De cop la mirada de l’home, l’agent 54, es clavà en l’escot de la Samantha.
— Aquest cop el procediment serà diferent.
La noia mirà de reüll el Jonathan però aquest seia completament rígid davant de l’agent. Una gota de suor li corria clatell avall. No era possible haver passat per alt la mirada de l’agent posada a les corbes de la Samantha. Ella hagués volgut donar una bufetada als dos però no podia.
— Vostès col·locaran un dispositiu de vigilància intensiva al dispositiu de l’Alicia Ferrer. D’aquesta manera encara que desconnecti la podrem monitoritzar. I també seran vostès els qui segueixin el moviment de la dona nit i dia. Els informes els presentarà l’agent 978.
Al Jonathan el cor li va fer un salt. L’agent 978 era la Samantha. Les coses no havien sortit en absolut com ell esperava i ara potser no només no tindria cap privilegi sinó que a més perdria la Samantha.
— Com vostè vulgui. — Digué el Jonathan ensopit.
— I ara si no els fa res preferiria continuar amb les meves vigilàncies!
Els dos s’aixecaren i s’acomiadaren de l’agent veterà sense rebre resposta. Un cop es va tancar la porta darrere ells la Samantha va arrancar a córrer escales avall.
— Samantha on vas?
La noia es va deixar anar la cua de cavall rossa i va fitar als ulls al seu company de feina.
— Vaig a córrer una estona pel carrer per oblidar que m’acabes d’encolomar una tasca que jo no volia!
— Samantha! Jo no sabia que aniria així!
Es tornà a girar i la seva mirada s’endurí.
— No necessitava cap privilegi jo! Em conformava amb la vida que duia!
El Jonathan baixà l’escala saltant els esglaons de dos en dos i aconseguir agafar-li el braç.
— Ens veiem demà a la feina. Però no farem cap cafè enlloc abans de començar la jornada! — digué la Samantha resolutiva.
El Jonathan se la quedà mirant entristit. La jugada no li havia sortit com ell volia. I això que a ell es privilegis li eren absolutament indiferents perquè només volia una cosa: la Samantha.