La porta (VIII)

IMG_20180916_200937_resized_20180927_073051098

Aquell dijous les hores semblaven equivaldre a cent setanta minuts cadascuna i van passar lentament per a dues persones en particular: El Benet i la Raquel. Pel Benet perquè estava mort de curiositat per conèixer la filla de la Lícia i veure com era amb ella, i per la Raquel perquè sabia que ell havia convidat al vespre de lectura a la filla de la Lícia, l’Eva, i albirava que el Benet només tindria ulls per les dues. Un sentiment estrany l’amarava des de feia dies: ella no era tan interessant com la Lícia perquè no s’havia entregat a tenir fills i en aquells moments els anys extra que el sistema li regalava semblaven anar en contra seu. La Raquel sospitava que l’essència efímera de la Lícia havia captivat el Benet. Ella en canvi restava l’amiga que sempre estaria al seu costat i no calia fer esforços per ella.
La Raquel va quedar amb l’Elena per anar al vespre de lectura plegades i la Lícia es va passar el dia a la feina absorbida per les cinc mil tasques que li havien encomanat i que havia de resoldre amb celeritat sobrehumana. No obstant tingué temps de pensar en la vesprada i gaudir de l’emoció que li produïa saber que l’Eva l’acompanyaria en aquell acte subversiu. La seva filla havia reaccionat molt positivament quan sa mare li havia explicat com havia conegut “l’home de la biblioteca prohibida” i a l’Eva tot allò que estava al marge de la legalitat li feia venir salivera. Feia anys que escrivia articles sobre “realitats paral·leles” en el seu temps lliure. Un amic li havia obert un canal secret a través del qual es connectaven tots els ciutadans que necessitaven fugir del sistema. Cadascú explicava les seves experiències com a “alienígena” dintre d’un món en què tots havien deixat de sentir. I ella havia començat a esbrinar coses sobre una subcultura jove molt potent que lluitava per una revolució alliberadora. Havia esdevingut l’escriptora que narrava la vida dels éssers “fora del sistema” que donava esperança a tants. I és que en el fons molts començaven a voler trobar una vida alternativa lliure que no els imposés els lligams dictats per les autoritats. Ser infermera l’havia ajudat a descobrir la cara oculta de les persones i ser prou valenta per reconèixer les debilitats dels humans.
Ella també va estar comptant les hores fins a la sortida. Després va anar a casa seva, es va connectar al dispositiu per parlar amb el seu xicot i després amb sa mare i va estar escrivint fins que va ser hora de passar-la a buscar a ella per anar a casa del Benet. No tenia clar si l’encuriosia més tenir un llibre a les mans o veure aquell home que havia fet que els ulls de sa mare es tornessin fetillers tot i l’angoixa del traspàs. Volia compartir aquells pensaments amb el Joel però no gosava. Necessitava assegurar-se que a ell no li agafaria por. Portaven mig anys plegats però s’entenien tant que probablement no trigarien gaire en fer el seu estat de parella consolidada oficial davant les autoritats. I això els portaria a escollir si volien tenir fills o no. L’Eva estava enamorada del Joel però volia esbrinar quina mena d’home era perquè ella tenia una missió clara des de feia temps: endegar una lluita contra el sistema que l’acabés enderrocant. Havia de patir per la pèrdua prematura de sa mare però desitjava de tot cor que aquells sacrificis humans no fossin permesos durant gaire més temps.
Estava redactant la historia colpidora d’un indigent que havia escapat del traspàs però que vivia en la foscor dels passadissos subterranis de la ciutat quan s’adonà que se li havia fet tard. Li envià un missatge a sa mare i la Lícia li respongué que ja es trobarien a Plaça Catalunya. Que ella havia de fer una darrera visita amb uns clients que volien veure el pis per segona vegada. Generalment sa mare era taxativa però en aquest cas havia volgut donar l’oportunitat a la parella perquè l’havia entendrida. Es va afanyar i malgrat l’endarreriment inicial va acabar esperant a sa mare. Tragué el dispositiu i començà a revisar l’article que havia escrit. De cop un agent li cridà l’atenció:
— Espera algú senyora? — demanà aquell home vestit amb el la indumentària fosca oficial que identificava els agents: un mono ajustat negre en què només destacava l’emblema triangular fet amb uns triangles entrellaçats de color groc situat més o menys on era el cor.
— Sí. — Digué ella resolutiva i sense quequejar. — Espero a ma mare que anem a casa d’un amic a sopar.
L’agent la fità i no li notà res estrany.
— No vol enviar-li un missatge per saber què la fa arribar tard? Vostè s’està esperant des de fa uns minuts cert?
— Sí. Però ma mare és agent immobiliària i de vegades les visites s’allarguen més del que un es pensa. Ella no deixaria mai uns futurs clients amb preguntes no resoltes. — I ho va dir amb un somriure als llavis que no va deixar indiferent aquell agent.
— Bona feina! Disculpi que l’hagi molestada! — digué el jove i li va fer un gest per acomiadar-se’n.
«Llàstima d’home que s’ha equivocat de professió» i es fixà en les parts posteriors d’aquell noi amb aquell uniforme tan ajustat.
— Quina mirada li has clavat! — Digué la Lícia enjogassada.
— Mare!
— No està malament el paio oi?
L’Eva va esclafir a riure i li confessà a sa mare que havia pensat el mateix però que trobava que era una pèrdua que un home així treballés d’agent.
Mare i filla es van donar un petó i van començar a caminar en direcció a casa del Benet. A aquelles hores ja no es veia gent pel carrer. S’havien tancat la majoria de botigues i establiments de la ciutat feia unes cinc dècades i des de llavors la ciutat havia perdut vianants a la cacera dels productes cobejats. Ja no hi havia aparadors il·luminats i la ciutat emmudia després de la jornada laboral perquè les entregues dels productes necessaris i dels capricis arribava a casa per missatger. Alguns grups de radicals es dedicaven a passejar per la ciutat i captar amb la càmera hologrames d’alguns edificis o dels vianants despistats per fer-ne després imatges que projectaven a casa. La gent que tombava a aquelles hores pels carrers o bé anaven a casa d’amics o a prendre quelcom fora. Visitar a coneguts i amics era una activitat que es podia permetre la majoria de gent. Generalment cadascú es portava el menjar de casa perquè tot estava racionat per les autoritats i anava en funció de la fisiologia de la persona. La dosis de menjar requerida la decidien els metges. Les festes per assaborir àpats suculents costaven tantes unitats d’energia que la gent no se les podia permetre. Per tant els amics seien plegats i cadascú ingeria el que li estava permès. Els vespres a casa del Benet eren un luxe total perquè ell havia viscut modestament amb les seves aficions econòmiques i ara podia permetre’s convidar a tothom.
— De què treballa el Benet? — va demanar l’Eva a qui els ulls fetillers de sa mare en parlar d’aquell home l’havien intrigada.
— S’encarrega dels robots d’una planta de reciclatge. D’aquí que hagi pogut salvar tants llibres!
— Caram! Què interessant! I fa molt temps que es dedica a organitzar vespres de lectura?
— Em sembla que no. Va ser més aviat una casualitat que ens convidés als que hi som. Probablement no li seria fàcil trobar gent interessada…
L’Eva restà pensívola. Estava convençuda que hi havia una pila de gent que voldria tenir un llibre entre les mans i experimentar el plaer de la lectura. I a més aquells que desitjaven fer-ho ben segur no serien adeptes al sistema.
Mentre elles dues caminaven amb celeritat el Benet servia begudes als seus convidats que ja seien còmodament al sofà. Tots menys la Raquel que va insistir en ajudar el Benet a preparar-ho tot. Amb els nervis a ell li anaven caient coses de les mans i la Raquel no pogué reprimir-se la pregunta.
— Estàs bé?
— Sí. Només un pèl nerviós. — Va fer amb una mirada d’infant il·lusionat que intentava convertir la Raquel en la seva còmplice.
— Per què, si es pot saber?
— Perquè la Lícia ve avui amb la seva filla Eva i tinc moltíssimes ganes de conèixer-la.
A la Raquel li va semblar que la saliva de la seva boca es feia espessa, tant que li va costar empassar-se-la.
— Triguen una mica oi?
— Hauran trobat algun entrebanc… — les disculpà el Benet.
Just acabava de dir això que se li va activar el dispositiu. L’engegà i veié l’holograma de la Lícia i l’Eva. La càmera proporcionava una vista aèria de les dues com si les imatges les hagués enregistrat un dron. Des d’aquella perspectiva resultava difícil saber qui era la mare i qui la filla perquè les dues siluetes eren esveltes. Obrí la porta i ell i la Raquel s’afanyaren a portar les begudes fins a la taula central. L’enorme sofà envoltava la taula i estava pensat per fer-lo servir en ocasions en què els convidats feien una partida virtual. Un entreteniment permès a Arda 1 i que resultava completament sostenible. Quan s’obrí la porta dues dones aparegueren darrere aquell mur arquitectònic d’alta seguretat. Tenien la mateixa alçada i complexió però el cabell de l’Eva era molt més clar que el de la Lícia i els seus llavis molt més molsuts. Tret d’aquelles foteses es podia reconèixer fàcilment que eren mare i filla. El Benet quedà tan embadalit que la Raquel les va haver de fer passar i va demanar que seguessin. El seu amic estava abstret pensant si la Lícia havia estat més clara de cabell quan era jove i ara senzillament utilitzava algun producte per tenyir-se’l.
— Bon vespre a tots! Sóc l’Eva, la filla de la Lícia a qui ja coneixeu. Moltíssimes gràcies per deixar-me participar d’aquesta experiència. Friso per agafar un llibre!
— Doncs si és així vine amb mi que encara n’has de triar un!
La Lícia mirà el que hi havia sobre la taula. Al costat d’una de les begudes hi havia el llibre que havia començat no feia gaire. El cor li va donar un salt i s’assegué d’immediat. Dementre el Benet mentre portà a l’Eva prop de l’estanteria plena de llibres que havia alegrat la seva vida durant tantíssims anys. La noia quedà bocabadada.
— Vostè sap quanta gent s’emocionaria veient això?
— No, no ho sé perquè la lectura ha caigut en desús, està prohibida i requereix molta més concentració que totes les aficions que ens proposa el sistema. Llegir és subversiu perquè els llibres estan prohibits i a més tampoc és comercial. No interessa a ningú.
Els ulls de l’Eva van fixar-se en una prestatgeria plena de llibres en llengües estrangeres.
— I aquests llibres?
— Aquests fa molts anys que poca gent els pot llegir. Jo només sé anglès i alemany però conservo els altres per si tinc la sort de trobar algú que els pugui llegir. Són un tresor.
L’Eva agafà un llibre en anglès i n’obrí la primera pàgina. Els seus ulls acaronaven les línies lentament.
— Puc triar aquest?
El Benet quedà completament sorprès que l’Eva volgués aquell llibre en un idioma que no era el seu.
— Però si no el pots llegir!
— I tant que puc! El pare em va ensenyar anglès de petita. A mi i a ma mare. Totes dues el podríem llegir. Òbviament em resultarà més difícil però el llegiré. Per ser encara més revolucionaria…
— Però no preferiries un llibre en el teu idioma?
— Doncs no. No el preferiria perquè estic en contacte amb gent d’altres indrets d’Arda 1 i ens comuniquem en anglès. Necessitem una llengua per seguir sent una comunitat.
El Benet va fer uns ulls com taronges. Aquella noia era un diamant en brut com ho era sa mare.
— Agafa el que vulguis que si tens dubtes ja els resoldrem entre tots!
L’Eva va agafar “Saturday” de l’Ian McEwan i va anar a la sala d’estar on tots estaven llegint i semblaven tan concentrats que un podria pensar que cadascun d’ells estava a soles. S’assegué en un dels espais buits prop de l’Elena, una noia que li va semblar de la seva edat. Cap s’adonà que el Benet apartava de tant en tant els ulls del seu llibre per observar-los a ells. Era màgic presenciar com aquell grup de persones gaudien de la lectura i gairebé se li ompliren els ulls de llàgrimes pensant en com de feliç era per l’oportunitat de poder oferir la seva petita biblioteca. Transcorregué gairebé una hora i mitja que el Benet aprofità per captar en forma d’holograma amb el dispositiu tota aquella gent. Però era ben conscient que per cada imatge que prenia d’un dels participants en prenia quatre de la Lícia. Ella no havia apartat els ulls del llibre i això el va irritar una mica. Els fulls groguencs plens de lletres eren més interessants que ell. S’havia quedat entrebancat amb aquell pensament quan l’Elena de cop digué.
— Ups! La panxa em va fent soroll però no goso moure’m perquè necessito llegir una pàgina més. Crec que m’he aturat en acabar cadascun dels darrers cinc fulls en la meva lluita interna entre la necessitat intel·lectual i la física.
— Molt ben dit! — observà l’Eva. —La veritat és que a mi em passa una cosa similar.
El Benet reaccionà de seguida. Sabia que quan la sessió de lectura s’acabés podia començar un moment fascinant de companyonia amb un sopar en comú.
— He preparat quelcom per qui en vulgui. És una recepta xinesa força fàcil de fer. Arròs, brots de soja i carn de vedella picada amb pebre.
Va haver una reacció general d’aplaudiment seguida d’un comentari del Mohit.
— No puc permetre que a més de deixar-me llegir aquest valuós llibre que vostè ha rescatat em regali també un àpat que no em podria permetre fàcilment!
— Noi! Gaudeix del moment que jo fa molts anys que treballo, que estalvio unitats d’energia i creu-me que el vespre amb vosaltres fa poc va ser un dels millors moments dels darrers quinze anys de la meva vida. Menjar amb gent fantàstica no té preu! I avui no hi ha racionaments que valguin!
La Raquel es va aixecar per ajudar el Benet. Ell hagués desitjat poder parar taula amb la Lícia però òbviament ella era una estranya mentre que la Raquel se sentia com a casa. Així és que va aprofitar per veure-la conversar animadament amb l’Elena que estava explicant la seva mala experiència amb l’elixir. Un cop els plats van ser a taula tots van començar a menjar i l’àpat era tan deliciós que anaven agafant pa per aprofitar el suc. En un moment donat les mans del Mohit i la Jazmina es van tocar i els dos es van ruboritzar. La Raquel i la Lícia van creuar una mirada i somrigueren mentre el Benet observava analític i feliç els llaços que començaven a establir-se entre tots ells. I també li va agradar veure que l’Elena i l’Eva s’entenien tan bé.
Quan es van acabar l’arròs asiàtic el Mohit va aclarir-se la veu i llavors digué:
—Benet, li he de tornar a demanar una cosa…
— No em tractis de vostè per favor que no sóc tan gran encara!
— D’acord. T’he de tornar a demanar si no em vols vendre el teu elixir perquè e meu amic està patint molt i la dosis prescrita ja no li funciona. En necessita més.
— A ell tampoc li fa efecte? — demanà l’Elena encuriosida. — Perquè jo ja no en puc comprar més al meu— quequejà abans de continuar— contacte.
— Tens un contacte? —va demanar el Mohit vehementment.
— Sí. Però té diverses persones que necessiten dosis extra d’elixir i ja no me’n pot vendre més.
— Ei! Un moment! — digué l’Eva.— Això vol dir que hi ha més persones a qui no els funciona l’elixir. I quanta gent ho sap això? I el que encara és més important: a quanta gent posaria nerviós la idea que l’elixir pugui deixar de funcionar? Els pot deixar de fer veure la crua realitat en què viuen i jo crec que la majoria veu vol continuar cega.
El Benet fità a la Lícia els ulls de la qual brillaven d’emoció en veure la seva filla tan excitada.
— Tinc una idea! — exclamà l’Eva.
En aquell mateix moment el dispositiu del Mohit es connectà i va poder veure l’holograma del seu amic tancat entre quatre parets.
— Mohit! Els agents m’han descobert. Algú a la feina m’ha delatat perquè m’han vist comprant dosis extra d’elixir. És el darrer missatge que puc enviar abans s’emportin el dispositiu. Per favor, m’has d’ajudar! — Cridà el noi visiblement espantat.
Van tenir temps de veure com dos agents s’apropaven al noi i desconnectaven el dispositiu. El senyal desaparegué deixant una ralla horitzontal blava suspesa en l’espai. L’amic del Mohit havia quedat reduït a una veu que ressonava als seus caps. Què passava amb aquells ciutadans a qui se’ls extreia el dispositiu? I on era l’amic del Mohit?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s