La porta (VII)

 

 

IMG_20180916_200937_resized_20180927_073051098

Van quedar en un bar cèntric d’aquells que encara conservaven la calidesa dels del segle anterior, amb taules i cadires de fusta i unes làmpades de coure que penjaven del sostre i il·luminaven la sala amb un to groguenc que feia pensar en el de les espelmes. Les parets no estaven despullades com a la majoria de locals sinó que es vestien de prestatgeries plenes d’ampolles de vi i llaunes de cervesa, algunes curulles i d’altres buides però que volien evocar altres temps. Aquell bar restaurant era conegut perquè s’hi servia un menjar excel·lent, del que no es trobava a molts llocs. L’especialitat era la carn de vedella, extremadament cara perquè no es considerava sostenible. Alimentar una vaca i fer-la créixer requeria força més pinso que un pollastre per exemple. Però al Benet li agradava i volia tornar a gaudir-ne. Per això havia convidat la Lícia al restaurant. Estava convençut que trobarien alguna cosa que també l’abellís a ella. A dos quarts de nou ja era a la porta esperant-la a ella amb els seus pantalons i la seva camisa noves. Se sentia altre cop com si tingués quaranta anys! El seu dispositiu s’engegà i li arribà un missatge de la Lícia que deia que arribaria cinc minuts tard, que s’havia equivocat de carrer. El Benet somrigué perquè havia temut que ella se’n desdigués l’últim moment. Fins i tot havia pensat què faria si el deixava plantat. Hagués entrat al restaurant i hagués demanat el seu plat favorit i l’hagués assaborit tot sol amb la intensitat de l’abandonament cruel. Però fins i tot aquell dolor tenia més mèrit que una letargia provocada per l’elixir. Qui volia viure de debò i honestament havia d’arriscar-se també a patir. Tanmateix semblava que aquell vespre no tocava. Tragué un dels llibres de la butxaca i començà a llegir. Tot i notar-se el batec del cor a cent per hora la lectura el va transportar en un altre món fins que escoltà una veu prop seu:
— Hola Benet! En sap greu haver arribat tard!
Aixecà els seus ulls i veié els de la Lícia, aquell marró claríssim dibuixat per un contorn fosc i aquelles dues pupil·les enormes apuntant al seu objectiu. El Benet hagués pogut deixar caure el llibre al terra. Li costà apartar els ulls dels d’ella però volgué observar com s’havia vestit. Portava uns pantalons cenyits de color blau i una brusa vaporosa escotada de color negre que alegrava amb un mocador vermell amb fils de plata. Era una indumentària discreta però elegantíssima. Aquella dona havia conservat un cos jovenívol a pesar del seu part, o parts, el Benet no sabia quants fills havia tingut malgrat l’edat. Se sentí de cop un pèl acomplexat. El parell d’anys que els separaven deixaven clar que el temps passa factura i aquell pensament l’entristí.
— Benet, estàs bé? — Digué ella tot posant-li una mà al braç.
— Sí. —Estava fora de joc però no ho volia reconèixer.
— Entrem?
Es van entaular mentre ell li explicava el menú i el que volia triar ell. Se sorprengué en veure que ella volia el mateix.
— No em puc pagar la vedella gaire sovint i total ara ja no cal que pensi gaire més en res. Dintre de poc ho deixaré tot enrere…
Una fiblada roent es clavà al cor del Benet. Allò era quelcom en què no volia pensar. La volia viva per admirar-la i tenir-la al costat i per sentir-se tan viu com des de que l’havia coneguda a ella. No podia pensar en deixar-la marxar! La realitat li donà un cop de puny atordidor que es va traduir en una suor freda que li corregué per l’esquena.
— Ho dius com si ja no estiguessis trista?
— Ho estic. Però d’alguna manera faig un esforç brutal per veure el cantó positiu.
— Hi és?
— Mira, la veritat és que el que més m’importa és la meva filla. Em fa ràbia deixar-la i haver de marxar només perquè les autoritats han decidit que a la meva edat ja no som “rentables” per l’eco-sistema. Però si acabo el llibre que m’estàs deixant llegir potser efectivament ja hauré fet tot el que havia de fer a la vida. No calen més anys per omplir-los…
Els van portar el sopar però al Benet se li havia passat la gana. Estava davant d’algú que considerava que ja ho havia fet tot a la vida i ell era més gran que ella però encara tenia ganes de lluitar. Potser s’havia equivocat amb ella.
— Ja estàs convençuda que allò que han decidit les autoritats és el millor per tu?
— En absolut! Però no puc lluitar en contra de tot el sistema. Em nego a prendre l’elixir per poder sentir el que em fa estar tan viva aquestes darreres setmanes. No m’ho deixaré prendre!
El Benet passà de la decepció a l’admiració en instants. Ell havia tingut de seguida clar que no volia arriscar-se a tenir un fill però haver de morir tan jove. Això ho havia sabut als vint anys, quan era un cul rebel i inquiet. De fet encara ho era.
— Crec que tens encara una energia immensa dintre. La vaig notar el dia que ens vam conèixer!
— Cert. Però no he sabut canalitzar-la. He fet de tot: pintat, composat música, intentat inculcar a la meva filla un pensament lliure… que realment no sé on la portarà. Crec que m’he equivocat fent-ho perquè ara està en contra del sistema però sense poder lluitar.
Els van portar la vedella i tots dos van començar a assaborir-la. Aquella sensació al paladar els va allunyar dels temes més punxeguts per uns instants però la curiositat martellejava el Benet i va haver de tornar a la conversa.
— Quants anys té la teva filla?
— Vint-i-cinc. I diu que no vol tenir fills perquè creu que ha de combatre el sistema que ens dictamina a tots una manera de viure amb poques opcions. Jo vaig escollir tenir família i una filla i he de marxar ara que encara podria fer moltes coses. — Hi hagué uns segons de silenci.— I entenc que potser el que podria fer, com ara llegir o sopar amb tu només és útil per a mi, però també em sento capaç de seguir treballant molts anys. No tinc ganes de que em facin desaparèixer!
El Benet s’havia acabat el menjar però de cop se li va fer un nus a l’estómac. Va beure un glop per aclarir-se la gola. Ell tenia seixanta-un anys però encara se sentia amb energia de fer moltíssimes coses a la vida. I ara encara més en aquells moments després d’haver conegut a la Lícia perquè li despertava sensacions que donaven una injecció d’energia i no volia ni podia deixar-la marxar. Però hi havia un destí irreversible que avançava a passes accelerades en contra seva. Fità a la Lícia i va emmudir. Aquells cabells llisos i perfectes emmarcaven un rostre ovalat en què destacaven els ulls que l’havien captivat des d’un primer moment. No podien ser els ulls d’una persona submisa. La Lícia també era un esperit rebel.
— Benet, estàs bé? —féu ella un pèl desconcertada.
— Ah sí— respongué quequejant. — T’agrada el menjar?
— És deliciós! Un plaer que rarament he gaudit des de que era una nena. El coi de sistema controla fins i tot el que ingerim!
El Benet sospirà.
— I saps què és el pitjor? — Digué ella resolutiva.
— Què?
— Doncs que estic convençuda que els que porten les institucions no s’apliquen les normes que seguim nosaltres. Ells segur que tenen fills però no han de fer el traspàs i tinc claríssim que poden menjar prou carn vermella o peix com els vingui de gust. El sistema només s’aplica a la immensa majoria. Però els que el controlen no ho han tingut mai millor. Sobre tot des de que es va inventar el coi d’elixir dels nassos!
Al Benet se li van engrandir els ulls i li va agafar la mà.
— Lícia! És perillós parlar així en un lloc públic.
— Ho sé! Perdona! Però m’agradaria tant poder canalitzar el que porto dins!
Els dubtes que havien envaït el Benet s’esvaïren als pocs instants. Era tan indòcil com havia imaginat quan la veié per primer cop.
— I com voldries fer-ho?
— No puc. Serà la tasca de la meva filla. Ella haurà de ser capaç d’obrir els ulls a tothom qui vulgui escoltar. A mi ja no em queda temps i pensa que em sap greu perquè si en tingués més l’aprofitaria per protestar!
El Benet notà com el cor se li accelerava. La seva mà avançà i recorregué part del braç de la Lícia i a aquesta se li posà la pell de gallina igual que a ell. Potser no era bo començar quelcom que no podia acabar bé però en aquells moments ell no pensava amb el cap.
— Vull que sàpigues que no estàs sola! La Raquel pensa igual que tu, l’Elena, a qui vas conèixer la vesprada del club de lectura, pensa igual que tu… Existim. Els que estem en contra de tot això existim!
— Però de què serveix si no fem res!
Aquella llum groguenca del local va embolcallar el Benet i la Lícia. Una estranya complicitat havia nascut entre ells i els unia més encara que les emocions compartides del dia que es van conèixer. Tant com la curiositat infinita que sentien l’un per l’altre i que va començar a créixer el vespre del club de lectura. Què els estava passant?
— Em promets no prendre l’elixir tot el que ens pugui quedar per viure?
Aquella era un compromís molt exigent i dur però la Lícia albirà que el Benet en portava una de cap.
— T’ho prometo! — digué ella sense poder explicar per quin motiu estava fent quelcom que la podia posar en perill.
— Doncs tindrem el nostre moment de lluita plegats Lícia, perquè ja fa temps que penso que hi ha moltíssima gent que no està d’acord amb el sistema i només cal que ens unim!
Ella no va dir res. No havia esperat tenir la sort de conèixer una persona com el Benet que tingués ganes d’aixecar-se i combatre unes institucions injustes que s’excusaven en la monitorització de la sostenibilitat del planeta. Arda 1 no podia permetre que l’ecosistema es basés en l’abolició de les necessitats humanes. De què havia servit tota l’evolució dels humans si se’ls privava dels seu tresor més valuós: la voluntat! Arda 1 s’havia convertit en un planeta de robots humans. Tot depenia d’una droga. Se’ls podia despertar?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s