Quan va arribar fosquejava. Va activar el dispositiu i poc després s’obrí la porta. Travessà el vestíbul i es dirigí a l’ascensor. En entrar-hi no va poder evitar pensar que aquell holograma estàndard que mostrava l’espai amb una galàxia llunyana la començava a cansar. Com també la enfastijava la inversemblant sensació d’estar suspesa a l’aire quan en realitat tenia un terra sota els seus peus. Però era part del pla de les institucions. S’havia de fer sentir al ciutadà vulnerable davant d’un univers que no es podia controlar, i per aquell mateix motiu els humans necessitaven les institucions a Arda 1 per seguir dirigint la seva voluntat i manipulant els seus temors.
La clau de l’èxit del sistema implantat a tot el planeta era que els humans havien aconseguit deixar enrere les pors que enterbolien les seves existències a glop d’elixir. Aquell pensament l’entristí de nou però en comptes de treure el flascó amb el líquid atordidor, agafà amb força el coll de l’ampolla de vidre. S’adonà de com de fort l’estava estrenyent quan l’Elena la deixà passar a casa i en donar-li el regal sentí que els seus dits estaven entumits.
— Hola! — Digué la noia amb ulls enrojolats però un somriure als llavis. — No calia que portessis res, el vi és caríssim!
— Ho sé. Però tenia ganes de poder-lo assaborir amb tu. N’has begut mai?
— Que jo recordi no. Potser amb els pares quan era petita però no t’ho sabria dir.
La Raquel va anar fins la cuina, va posar l’ampolla sobre la taula i va treure un obridor de la seva bossa.
— Necessitem gots de vidre! — digué resolutiva.
— Ara venen! — féu l’Elena encuriosida. — Hi ha pollastre tikka masala amb verdures per sopar. No esperem a que surti del forn?
— No. El primer tast el farem sense que el paladar tingui interferències.
Els ulls de l’Elena s’engrandiren i va extreure dos gos de vidre que segurament havien estat dels seus pares i dient:
— Endavant!
La Raquel va abocar el líquid als dos gots, l’observà, l’olorà i llavors li digué a l’Elena:
— Ara has de fer-ne entrar un xic a la boca i passejar-lo uns segons pels paladar fins que l’aroma i el gust es despleguin. Després ja te’l pots empassar.
Les dues ho van fer i la Raquel va fer un gest estrany.
— Al principi potser no t’agradarà. — Digué la Raquel. — El primer glop és per acostumar-s’hi. Després ja li agafaràs el gust.
Sense badar boca l’Elena va emportar-se als llavis el segon glop.
— No és només el gust que em sorprèn. És la sensació que em provoca…
— És una droga. I havia estat legal durant molts segles a la major part de Arda 1. Es va prohibir perquè segons sembla els seus efectes no eren controlables.
— Ni permetien controlar la reacció dels individus. — Féu l’Elena que havia preguntat als seus pares més d’una vegada sobre aquell líquid prohibitiu. — L’elixir és un producte químic que domestica les nostres emocions però això em penso que les allibera…
— Totalment cert.
Les dues van assaborir un glop en silenci. Aquell núvol insonor espès que les cobrí més que no pas allunyar-les les acostava l’una a l’altra. La Raquel apreciava a l’Elena com si fos una filla perquè l’havia vist créixer i el traspàs de la seva mare s’havia endut un bocí de la vida de les dues. Costava omplir el buit.
— A la mare li hagués agradat aquest vi.
— Quan tu eres petita n’havíem pres alguna vegada amb els teus pares. El meu marit encara era viu llavors…
— Em feies de mainadera, recordes?
Els llavis de la Raquel dibuixaren un somriure en evocar la cara petita i rodoneta de l’Elena embolcallada amb els llençols mentre li llegia una història.
— Aquelles vetllades eren dels moments més feliços de la meva vida. Tots cinc aquí junts, despreocupats i la sensació reconfortant d’estar entre gent en qui confies…
A l’Elena se li van omplir els ulls de llàgrimes i en veure-ho la Raquel es va alarmar.
— Perdona! No hauria d’haver-ne parlat…
— Sí! — exclamà l’Elena— clar que sí en pots parlar! Però és que jo ja no puc reprimir gaire més temps el que porto dintre i l’elixir tampoc no em fa l’efecte esperat.
— Te l’estàs prenent?
— Al principi no volia i no el prenia. Feia un glop o dos abans d’anar a la feina per poder fer el cor fort. Servia per fer-me dissimular però no per atordir-me suficientment. Llavors, dues setmanes després del traspàs de la mare, quan creia que el dolor havia d’anar minvant i no ho feia vaig comprar dosis extra.
— Què? — féu la Raquel espantada. — Saps que és il·legal!
— Sí. Però com ja us vaig dir a casa del Benet, l’elixir no em fa efecte i si segueixo així algú em denunciarà. Prou feina tinc en dissimular les llàgrimes…
— No et fa gens d’efecte? Has anant al metge?
— Al metge a què? No vull que m’implantin un xip per tenir-me més vigilada. No, de cap manera, L’elixir no em funciona i ja està. Si el Benet em ven el seu me’l prendré també. Però ja he perdut l’esperança…
—Elena!— digué la Raquel fent un altre glop de vi. — El Benet el vol vendre però el necessitarà dintre de poc.
La noia va agafar l’ampolla i s’abocà el líquid semi-prohibit fins a omplir la copa.
— Què dius? Per què l’hauria de menester? Si ell mateix ens va dir a mi i al Mohit que ens el podria vendre…
La Raquel sospirà fort. Una calrada li enrojolà la cara i li va fer venir calor.
— S’ha encaterinat de la Lícia, la dona dels cabells negres que va venir també al vespre de lectura. Ha de fer el traspàs dintre de poc.
— Què vols dir que s’ha encaterinat?
— Li fa gràcia. Me’n va parlar el mateix dia d’haver-la coneguda i la va convidar al vespre de lectura sense pràcticament conèixer-la.
L’Elena clavà la seva mirada als ulls de la Raquel. Un sentiment soterrat endins havia aflorat perquè feia paleses les arrugues horitzontals que sorgien quan una persona reia. Però la Raquel no reia pas. Els grans inquisidors foscos envoltats de pestanyes llargues s’havien empetitit i aguaitaven la seva copa com si li demanessin quelcom impossible.
Feia temps que les emocions havien quedat enrere gràcies a l’elixir i per això als joves els costava reconèixer els sentiments dels altres. No havien crescut observant rostres enfadats, alegres, tristos o enutjats sinó cares impassibles que reflectien una felicitat maquillada. Sentir havia esdevingut un acte subversiu i per això es controlava la bioquímica del cervell amb l’elixir. Però l’Elena havia estat sempre especialment perceptiva i sabia quan algú ja no seguia les regles de les autoritats ni deixava d’emboirar-se quan els metges ho recomanaven. I s’havia mantingut sempre en contacte amb aquella gent rebel per observar les conseqüències de les emocions. Era tan fàcil descobrir-les en les arrugues de la cara i alguns gestos involuntaris! I ara el seu cervell li deia que la Raquel s’havia torbat.
— Et molesta que el Benet s’interessi per la Lícia?
— Perdona? — Va fer la Raquel a qui se li havien endurit les faccions en pocs segons.— Em molesta que s’impliqui en quelcom que el farà patir. I no sé com ajudar-lo si no és fent que es prengui l’elixir.
— Però vaig tenir la impressió que ell no vol.
— No! Va decidir fa temps córrer el risc de trobar-se malament però deixar de viure de manera descafeïnada.
— Jo m’he anat prenent l’elixir en les dosis recomanades i fins i tot l’he comprat fora de la legalitat dues vegades i he pres més del prescrit. Però la tristor no marxa i per altra banda he de dir que la sensació de buit em fa ser més prop de la meva mare…
La Raquel va pensar durant uns segons i va engolir un glop espès i aspre que acaronà la seva gola i la omplir de sensacions i records. Ella tampoc tenia clar que volgués seguir prenent l’elixir. En bevia una dosi mínima però ara sospitava que aquella incomoditat en veure la Lícia a casa del Benet destaparia un sentiment que fins ara havia aconseguit soterrar perfectament. Potser era millor sentir-lo i patir que ignorar-lo, per això ja feia temps que havia reduït la dosis i aquell mateix vespre havia deixat de prendre el beuratge manipulador. El resultat era que ara s’adonava de que una estranya sensació l’amarava i que sense l’elixir s’estava posant nerviosa.
— Mengem? — va fer l’Elena.
— I tant! Com va la gana?
— Una mica millor. Fins aquest matí he anat ingerint quelcom per obligació però sense gaire necessitat. Ara sí que tinc fam!
— T’ajudo?
— No! Ho tinc tot preparat. Pollastre Tikka Masala amb patates i verdures.
—Fantàstic!— digué la Raquel que ja s’havia aixecat per anar a buscar els coberts.
L’Elena era una bona cuinera perquè sa mare i la Raquel li havien ensenyat a preparar una infinitat de plats i ella havia agafat gust a aquella afició de petita. El pollastre d’aquella nit li havia quedat diví i la Raquel se’l menjava amb les mans per poder llepar-se els dits. A l’Elena li abellia veure que els seus plats podien provocar plaer. I havia de reconèixer que aquella recepta barrejada amb el vi tenia un efecte màgic. Quan ja estaven acabant i netejaven al plat amb una llesca petita de pa a la Raquel se li va engegar el dispositiu. S’eixugà les mans amb el tovalló de paper i mirà el missatge escrit. Les faccions del seu rostre van canviar de cop.
— Què és? Passa res? — va fer l’Elena alarmada.
La Raquel sospirà.
— Aquest pollastre estava deliciós! He quedat ben tipa. — Digué per dissimular.
— Espero que no. Encara hi ha postres!
— Mare meva Elena! Ja cal que m’espavili jo a provar receptes a casa perquè realment ara et dec un sopar!
L’Elena mirà a la Raquel. Tenia potser quatre anys més que la seva mare i encara mantenia molta vitalitat. La mateixa que potser hagués tingut la seva si no l’haguessin fet marxar. Begué un altre glop de vi i va omplir la copa de la Raquel. Li porta la beguda a la cuina on la Raquel preparava els plats de postres.
— La crema gelada és a la nevera. Però beu un glopet abans!
La Raquel obeí mentre disposava als plats de postres els dos gots petits amb la massa espessa groga.
— No em dirà què és? — Féu ella.
La Raquel sospirà i portà els plats a taula. Un cop assegudes la convidada va enfonsar la cullera al got, es va posar la crema a la boca i va exclamar:
— Mare meva Elena! Aquesta crema t’ha quedat més bona que a la teva mare! Com t’ho has fet?
— Preparar els plats que em va fer ella m’ajuda a sentir-la més prop. I m’agrada afegir-hi el meu toc.
L’Elena l’observà. Semblava abstreta assaborint la crema, prou per agafar-la amb la barrera abaixada.
— Em diràs ara què t’ha arribat del dispositiu per fer la cara què has fet abans?
— El Benet que em demana d’anar a comprar roba amb ell perquè ha quedat amb la Lícia. Es veu que vol estar especialment bé. I jo veig a venir què li passarà quan la Lícia hagi de fer el traspàs i no m’agrada.
L’Elena s’empassà el que tenia a la boca i deixà que transcorreguessin uns segons espessos entre elles.
— Tu també estàs patint. Però t’has demanat què hi ha de mal si el Benet prefereix gaudir d’aquell instant efímer amb la Lícia perquè necessita emocions per continuar vivint?
— Emocions? — digué la Raquel reactiva.— Sí. Si les necessita però potser no és bo sentir-les per algú que ha de marxar tan ràpidament, entens?
L’Elena restà pensívola durant uns instants. Havia llegit prou llibres clandestinament per saber què era aquella emoció que tantíssim podia trasbalsar l’ordre de les coses i la bioquímica de les persones.
— Sí. Ho entenc. És una argumentació molt lògica i raonable. Però tinc entès que les emocions no es deixaven controlar tan fàcilment pel cervell. I és obvi que el Benet sent alguna cosa per aquesta dona.
— Sent alguna cosa? — demanà la Raquel en to sorneguer. — Li farà gràcia i prou, però això està molt lluny de ser un sentiment. Hauria de ser més intel·ligent i no deixar-se encegar per quelcom de tan poca durada com una emoció. S’estavellarà i jo no ho vull veure!
L’Elena observà les arrugues al rostre de la Raquel. La coneixia des de que era un infant i sempre li havia semblat una dona molt dolça. Sempre tret d’aquell vespre en què quelcom havia sorgit en ella que l’Elena no coneixia.