Us vull escriure avui un post sobre l’Uzbekistan. I potser us demaneu ara, on surt aquesta amb aquest país ara i d’on li ve l’interès? Doncs molt fàcil, he començat unes sessions a l’EOI en què tractarem la part asiàtica de l’antiga URSS i la República d’Uzbekistan va pertànyer en la seva època a aquest bloc. Quan parlem d’Uzbekistan el primer que ens vindrà al cap és una situació geogràfica complexa perquè limita amb molts altres països. A l’est fa frontera amb Kirguizistan, en la seva part nord de est a oest amb Kazakhstan (aquest país el nom del qual fa de mal escriure) al sud oest amb Turkmenistan, pel sud amb Afganistan i en la zona est del sud amb Tadjikistan i al nord-oest amb el mar Aral del que parlaré més tard.
La denominació Uzbekistan és encara matèria de discussió però sembla ser que és una paraula composta del sufixe “stan” present en molts territoris d’aquesta part d’Àsia i que vol dir “terra de” i l’etnònim “uzbek” que sembla ser que designava un conjunt de gent de parla, religió, professió i procedència diferent que es consideraven lliures. “Uzbek” vol dir “amo propi, amo d’un mateix”. I ja és correcte que l’etnònim “Uzbek” denoti gent de diferents procedències perquè si una cosa salta a la vista si ens fixem en la gent que pobla aquest república és que hi ha una barreja impressionant de fisonomies. Alguns uzbeks ens poden semblar àrabs d’aparença, altres ens semblen clarament asiàtics com els Kazakhs. I és que el territori Uzbek ja va ser poblat pels neandertals en època paleolítica però després va passar a pertànyer a diversos imperis alguns dels quals agrupaven territoris que anaven des de l’actual Índia fins al mar Aral. Per això avui dia hi ha unes cent ètnies diferents, hi conviu gent amb parles distintes i el país està ple de minories.
L’actual llengua que s’hi parla és L’Uzbek i és un a llengua del grup de les turques.
El territori de l’actual Uzbekistan va estar sota el domini dels corasmis, la regió de la Sogdiana i també de Bàctria. El que més ens sonarà de l’Uzbekistan és probablement el nom d’una de les seves grans ciutats de l’antiguitat: Samarcanda. El territori de l’actual Uzbekistan passà després a formar part del khaganat turc, un imperi que s’estenia de la Xina fins al mar negre. Crec que aquestes dades us seran suficients per entendre el moviment de gent que va passar per territori Uzbek i capir la barreja ètnica de pobles que conformen l’actual Uzbekistan.
Com ja sabeu, a principis del segle XX la part central d’Àsia va passar a formar part de la URSS.
Dintre de la República de l’Uzbekistán hi ha una altra república que és la de Karakapalkistan amb una població que representa una de les grans ètnies del país.
Parlant de tot, l’Uzbekistan té una superfície lleugerament inferior a la d’Espanya i una densitat de població de 77 persones per km quadrat mentre que la d’Espanya és d’uns 95.
Durant època de la URSS l’Uzbekistan va concentrar-se en l’explotació del cotó per a la qual es necessitava molta aigua provinent dels rius i això va produir un assecament d’aquests. A aquest desastre ecològic se li ha de sumar l’assecament d’un 60% del Mar Aral. Amb l’actual situació de sequera els agricultors i ramaders de l’Uzbekistan tenen problemes per regar els seus conreus i donar de beure als seus animals.
Pel que fa a la religió, la majoritària és l’islam que va arribar a l’Uzbekistan al segle IX i és la confessió de més del 80 % de la població. Potser per motius religiosos, l’homosexualitat està encara fora de la llei com a molts països musulmans i es castiga amb fins a 3 anys de presó.
Un altre gran desastre ecològic i financer a Uzbekistan va ser l’accident que va haver en uns camps de gas el 1963 i que van produir una explosió i una flama de més de 70 metres que va cremar durant 3 anys fins que es va aconseguir apagar-la. No cal ni dir que juntament amb el gas es van cremar molts milions de dòlars. I per si amb aquest desastre no n’hi hagués prou, al mig del Mar Aral hi havia una illa que els soviètics utilitzaven per fer proves amb armes bioquímiques i que avui dia és un dels cementiris d’armes biològiques més grans del món.
Pel que fa a la política, El president Islom Karimov va governar Uzbekistán des de la seva independència de la unió soviètica el 1991 fins a la seva mort el 2016, sent així el polític que més anys va estar a poder de les ex-repúbliques soviètiques superant al de Bielorússia que es va mantenir en actiu durant 23 anys. Islom Karimov va aguantar-se al govern amb ajut de referèndums en algunes ocasions i els observadors occidentals de seguida van dir que potser no es jugava net. Algun dia se sabrà la veritat suposo.
Com a curiositat us diré que pels habitants d’Uzbekistan el pa és un menjar tan sagrat que no el deixen mai al terra encara que estigui envasat. Tot plegat un país molt interessant i complicat.
I per si us han quedat ganes de saber més d’aquest país segur que en un altre post encara us en faré saber més coses.
El vestuari en les locucions alemanyes.
Com tots sabreu el tema del vestuari i el calçat ha estat principal per la humanitat des de temps immemorials. Sobre això ja vaig escriure un article de blog en el seu dia. Vestir-nos no només ens serveix per evitar passar fred i no agafar infeccions sinó que també ens serveix per dir quelcom de nosaltres mateixos a través de la roba que ens posem. En altres èpoques determinats colors com el lila només els podien portar els reis i nobles i així la roba es va convertir en un instrument de disgregació social. Res de nou fins aquí. Fins fa relativament poc, vestir-se era una despesa cara però els darrers quinze anys el món occidental ha inventat el que s’anomena “fast fashion” per convertir la roba en un objecte de consum que es produeix en països en vies de desenvolupament per un preu baixíssim. D’aquesta manera nosaltres els rics occidentals podem permetre’ns tenir més roba a l’armari a costa d’una explotació dels treballadors de les fàbriques tèxtils d’altres indrets del món on la majoria de la gent viu amb menys del que li cal.
Sortosament i per contrarestar la “fast fashion” ha sorgit un moviment de gent que prefereix no seguir nodrint l’afany dels diners dels gegants del món de la moda i ha preferit adquirir les peces de roba de segona mà en mercats, per Wallapop, Vinted o a través d’un d’intercanvi. Tot indica que la roba és quelcom que ens interessa als humans de manera encara exagerada i per això mateix tots els idiomes tenen multitud de locucions en les que apareixen peces de roba i calçat. Avui us en vull portar unes quantes d’alemanyes.
Començo per una que té un equivalent en anglès que ja vaig comentar la setmana passada. Recordeu allò de “to have one’s heart in one’s boots”? doncs l’equivalent en alemany per denotar que una persona està desmoralitzada seria que a algú “fällt/rutscht das Herz in die Hose”, li cau o li rellisca el cor als pantalons. A mi em va passar això quan la directora de l’escola on treballo va decidir que els docents vivim massa bé i ens ha encasquetat unes quantes sessions de treball el divendres tarda per tal de veure si arribem finalment a fer les hores màximes legals.
N’hi ha que no entenen que els treballadors ben tractats són més feliços i obtenen millors resultats.
Dels pantalons passem a la camisa. Si en alemany diem “für jemanden das letzte Hemd hergeben”, entregar-li a algú la darrera camisa que tenim, el que volem dir com us podeu imaginar és que estem disposats a fer de tot per una persona determinada. I si en canvi diem que “das Hemd is mir näher als die Hose” que literalment és que tinc la camisa més prop que no pas els pantalons, el que volem expressar és que defensarem els nostres interessos per sobre dels interessos dels altres. Quan volem indicar que una acció determinada no anirà bé i no tindrà el resultat que havíem esperat, llavors diem “ daraus wird so kein Schuh”, que d’això ( i no s’especifica el què) no en sortirà cap sabata. I si designem a algú de “Pantoffelheld” és a dir heroi de la sabatilla, llavors el que estem dient és que aquest home en concret es deixa manipular i dominar per la seva parella. Coneixeu algun Pantoffelheld? Jo no.
Quan ens cal molta diplomàcia i mà esquerra amb algú en alemany diem que toquem o agafem a algú amb guants de vellut “jemand mit Samthandschuhe anfassen”. D’això sí que en tinc pràctica amb els meus alumnes. Avui dia s’ha d’anar molt en compte per no ferir la susceptibilitat de ningú. Si un home és un Don Juan i li interessen moltes dones alhora és un “Schürzenjäger” un caça davantals. I si pel contrari algú és molt innocent i no ha trencat mai un plat llavors diem que té una armilla neta “hat eine saubere Weste”.
En el cas de responsabilitzar a algú d’una cosa només cal que li dieu que aquesta cosa va a la seva gorra “das geht auf deine Kappe” o si us en feu vosaltres mateixos responsables llavors ho expressem amb un “ich nehme das auf meine Kappe”.
I per avui ja en tenim prou. Espero que hagueu pogut gaudir del dimecres festiu com cal encara que a mi que anomenin el dia del Pilar, “dia de la Hispanidad” em toca molt els nassos. Molt pitjor era allò de “el orgullo de la raza” que crec que s’hauria d’enterrar definitivament.
Bon dijous post-festa nacional.
Més locucions sobre calçat i vestuari.
Segueixo avui amb el tema del calçat i la roba i les locucions en anglès. En un altre post ja comentaré les que hi ha en alemany sobre el vestuari. La setmana passada ens vàrem quedar en les botes i per les botes continuo avui. La primera locució és la de “to have one’s heart in one’s boots”, és a dir tenir el cor a les botes. Com potser podeu deduir això passa quan ens ha caigut e cor als peus i estem ensorrats o desmoralitzats. Així em vaig sentir dijous passat quan tenia cita a cementiris de Barcelona per fer una retrocessió d’un nínxol que ja havia d’haver fet fa un any. Només és que en aquella ocasió no vaig poder fer el tràmit per un error administratiu d’una empleada de cementiris i aquest cop no l’he pogut fer perquè el pressupost per les retrocessions es va acabar el 23 de setembre i jo tenia cita per fer el tràmit el 29. Dijous passat em van dir que em tocava esperar fins el dia 1 de juliol per agafar hora per principis de setembre per tal que no em torni a passar el mateix. I mentre hauria de seguir pagant el manteniment que no és gens barat. Sabeu que va fer que el meu cor estigues a les botes? Doncs que els funcionaris que no s’hi maten gaire cometin errors que després hem d’assumir els ciutadans. Vaig arribar a les Corts a dos quarts de nou, a l’oficina d’atenció al ciutadà no hi havia ni cua. Dues empleades molt ben pentinades i vestides em van comunicar que no podia fer la retrocessió i els vaig explicar que ja no l’havia poguda fer l’any passat per un error seu. Em van dir que escrivís una queixa i es van quedar tan contentes. Quan ja arribava a la sortida més decebuda que enrabiada se’m va acudir una pregunta i vaig recular. Una de les empleades tornava de la cafeteria amb un cafè amb llet i a l’altra la vaig enxampar amb el mòbil a la mà. Sort que aquest cop s’ho han rumiat i han comentat el meu cas i han resolt tirar endavant la retrocessió fora de termini. També vaig sentir que el cor em queia a les botes un set de gener després de fer 4 hores de cua davant l’oficina de serveis socials i família. En aquella ocasió feia més fred del normal i jo havia aguantat estoicament la temperatura i el vent per poder entrar a fer una reclamació. Just quan jo era la següent per entrar i a vint minuts de que s’acabés l’horari d’atenció al ciutadà, em van tancar la porta als nassos. A qualsevol altre lloc l’horari s’ha de complir religiosament i no es pot marxar en grup vint minuts abans d’acabar la jornada. Em vaig endur la frustració a casa i me la vaig fer passar com vaig poder Els funcionaris no saben la sort que tenen de gaudir d’una feina fixa i ben retribuïda!
La següent expressió es fa servir només per a aquelles persones que són extremadament fortes i aguanten tot tipus de condicions sense caure malalts ni fer figa, és la de “to be as tough as old boots”, ser tan dur com botes velles. La veritat és que a les pel·lícules de Holliwood com la del Bruce Willis de “die hard” sembla que el món estigui farcit d’aquests tipus però a la realitat la majoria dels humans no som tan forts. Recordem que Hitler tenia gran part de la població alemanya ben drogada amb Pervitín que feia que els soldats aguantessin el dolor físic i el cansament gràcies a l’eufòria que els hi provocava la droga. Però sense ella potser la guerra s’hagués acabat abans. Els pobres immigrants que sobreviuen un viatge en pastera de ben segur que són “as tough as boots”.
I si algú es retira i deixa de treballar llavors es diu que “hang one’s boots” penja les botes com els futbolistes. Ara ja fa un temps que no se sent a parlar de les jubilacions anticipades. Serà que l’economia no està prou bé per oferir-les. De tota manera de cara a un futur s’hauran de replantejar voler prolongar l’edat activa de la gent d’aquest país. De feina no n’hi ha per tots, altrament no s’hagués aprovat mai la renda mínima que ha de fer que la gent que ja no té res pugui seguir consumint si més no una mica en un país on l’habitatge s’ha convertit en un luxe total. Algun dirigent d’empresa que ja fa catúfols s’ho hauria de plantejar i penjar les botes, però a ells els agrada massa sentir que tenen el control per fer-ho. En canvi, com també diem aquí, quan un s’ha mort mentre treballava es diu que s’ha mort “with the boots on” amb les botes posades. No deixa de ser una locució que ve dels militars.
La següent locució només la farem servir per a gent cruel, és la de “to put the boot in”, posar-hi la bota. Es refereix a atacar a algú en el moment en que aquesta persona està en desavantatge.
Com a exemple se m’acut el que va passar durant les festes de la Mercè de Barcelona. Com ja sabeu es van produir aldarulls i actes vandàlics al voltant de la Plaça Espanya. Una companya de feina que viu a Sants em va comentar que com cada any per la Mercè, uns brètols sense nom i a qui no es va agafar, van destruir l’aparador d’una botiga del seu barri. A la botiga s’hi ven roba de marca per a gent una mica gran i la persona que porta l’establiment no és la primera vegada que pateix la destrucció de la seva botiga. Aquest botiguer en concret no és pas ric, ni està explotant a ningú, ni té enemics. El negoci sobreviu gràcies a la gent del barri que hi va a comprar peces de roba d’una determinada qualitat per a gent gran i ancians. Per això podríem dir que els animals que van destrossar la botiga “put the boot in” perquè fan mal a una persona que ja ha patit atacs diverses vegades i que necessita el negoci per sobreviure. No és un explotador capitalista ni un gran terratinent a qui han destrossat la botiga sinó un ciutadà honrat que es guanya la vida com millor sap.
Només en queden dues de locucions per avui. La primera és la de “to pull one’s socks”, apujar-se els mitjons que en certa manera equivaldria a la nostra “arremangar-se” perquè és el que fem quan ens hem de posar a treballar de valent. En anglès es fa servir aquesta expressió quan es vol revertir una situació desfavorable. Per exemple, els alumnes que no portin bé el curs fins Nadal i que hagin suspès vàries UFs, és a dir, unitats formatives, hauran d’apujar-se els mitjons per tirar endavant.
La darrera locució d’avui és una que jo m’hauria d’aplicar més sovint “to put a sock in it”, posar-hi un mitjó literalment i aquest “in it” se suposa que és la boca per tal de no parlar. La nostra expressió seria la de mossegar-se la llengua per no dir quelcom que no toca. Jo ho hauria de fer més sovint per no tenir problemes a l’escola. Com molt bé diuen els castellans “en boca cerrada no entran moscas”.
Bona primera setmana d’octubre. Fins ara han baixat les temperatures però el darrer diumenge encara va fer prou bo per tornar a donar-me un remullada al mar. A veure si aquesta setmana seguim amb una temperatura agradable i si en algun moment ens torna a ploure que encara en necessitem!
El calçat a les locucions angleses.
Ens trobem en aquell moment en què hem de tenir a mà peces de roba d’estiu i alguna de tardor o hivern. A mi com cada any em passa que acabo la temporada amb poques peces en bon estat i començaré la temporada d’hivern vestint com pugui fins que tingui l’oportunitat d’anar trobant ofertes de rebaixes. Realment és una llàstima que la qualitat de la roba hagi disminuït tant, que poques vegades duri més de quatre o cinc temporades. Jo estaria disposada a pagar més per no haver d’estar sempre amb l’ai al cor i amb la roba justa a l’armari.
Per no parlar de les sabates. Això sí que és tot un problema i més encara en el meu cas amb un peu del número trenta-quatre.
I com que el tema que em balla pel cap és la roba i el calçat, avui us escric el post sobre locucions angleses que tenen a veure amb les sabates i les botes.
La primera locució d’aquest dijous és la de “where the shoe pinches”, on la sabata pessiga i equival a l’origen del malestar. Si jo per exemple sé què vol dir haver de fer molts números per no arribar a final de mes sense diners i haver de fer un racó per poder anar de vacances cinc dies a l’estiu de càmping, jo que no soc cap potentada puc dir que quan veig que altres també van justos sé on pessiga la sabata perquè ho he sentit també abans. I parlant de diners a qui li toca portar un negoci amb molt poc capital pot dir en anglès que “works on a shoe-string” és a dir que treballa en un cordill de sabata. No conec cap persona que ho faci però en principi hi ha hagut infinitat de negocis en els darrers anys que van començar sense pràcticament capital com el de Wallapop. El que passa és que de seguida va créixer i va donar fruits i per tant els fundadors no van treballar durant gaire temps en un cordill de sabata.
Si una persona substitueix a una altra en un càrrec els anglesos diuen “to step into another person’s shoes” és a dir que fas un pas dintre de las sabates d’un altre. Aquest any a l’escola un dels professors nous ha entrat a substituir un company que ha marxat a la pública perquè s’ha tret les oposicions i “has stepped into Joan Carles’ shoes” i ho ha fet de ple perquè a més de totes les assignatures del meu ex-company de feina, ha agafat també la funció de tutor. Més trist és quan l’expressió esdevé “to step into a dead man’s shoes” és a dir fer un pas dintre de les sabates d’un mort. S’utilitza quan algú hereta o es beneficia del càrrec que ha deixat una persona que ha mort. Aquesta expressió la podríem aplicar al rei Charles III d’Anglaterra que als seus 73 anys finalment és el rei del Regne Unit. Per als docents interins i interines hi ha hagut un mem molt divertit sobre el seu cas. S’hi veia una foto actual del rei i hi posava una cosa així com interines, aquí teniu un exemple de perseverança i paciència: plaça als setanta-tres anys. No n’hi ha per menys. La reina mare no ha deixat el ceptre fins que se n’ha anat del tot.
Quan una persona tremola de por llavors els anglesos diuen “to shake in one’s shoes” és a dir tremolar a les sabates. I una locució d’allò més curiosa per designar la gent que sempre es comporta be i mai no fa res que pot incomodar ningú. A ells o elles se’ls anomena un o una “goodie-two shoes” un o una bon o bona dues sabates. Aquesta locució prové d’un llibre per a nens que portava com a títol “The History of Goody Two-shoes”. I de les sabates passem a les botes, el meu calçat favorit a l’hivern. Si diem que algú “licks someone’s boots”, llepa les botes d’una altra persona el que estem dient és que l’afalaga de manera exagerada i servil.
Una que potser haurem de fer servir en més d’una ocasió i que equivaldria a “pujar-li a un els fums al cap” és al de ser “too big for one’s boots”. D’aquí en tinc un exemple també del meu entorn laboral. Fa uns anys va entrar un xicot estranger a treballar amb nosaltres que va agradar molt a l’equip directiu per les seves idees innovadores i pel seu caràcter d’anar de bon rotllo amb els alumnes i de fer-los jugar més que treballar. Doncs com que de seguida va escalar posicions, el company va començar a no venir quan tenia permanència i no classe i a permetre’s moltes coses que molts a la feina no gosaríem fer perquè no ens acomiadessin. Doncs d’ell podríem dir que és “too big for his boots”, massa gran per les seves botes. El que li pot passar a ell, com a molts d’altres en diverses feines és que quan els de dalt se’n cansin li donaran la bota, “he’ll be given the boot” és a dir que l’acomiadaran.
I parlant de caràcters de persones un “bossy boots” és una persona a qui li agrada molt manar i tiranitzar els altres i l’”smarty-boots” és el setciències tot i que no té una connotació tan negativa com la de l’”smart Alec” del que ja us vaig parlar en el post sobre els noms.
Per avui ja n’hi ha prou. Us desitjo un bon dijous i un bon cap de setmana imminent que potser ja serà un dels darrers en què es pugui gaudir de la platja…
Més sobre Rússia: els àpats.
Dedico de nou el post d’avui a Rússia i al seu estil de vida i em concentraré avui en els àpats i en un quants plats típics que potser no coneixíeu.
Comencem pels àpats. Els russos en fan tres que són l’esmorzar, el dinar i el sopar i no tenen el que nosaltres diem berenar que tampoc tenen a Alemanya però on sovint es fa una pausa per la tarda per beure cafè i menjar Kuchen, pastís. Els russos són molt més frugals que nosaltres i solen fer-ne només tres. Per esmorzar normalment no mengen gaire, típicament poden ingerir un entrepà, una truita o llet amb cereals. Hi ha menjars típics i tradicionals per esmorzar però que ja ara formen part dels dies de lleure perquè el rus contemporani no té temps per preparar-lo i anar a la feina. Una d’aquestes menges serien els сырники que pronunciat és “cirniqui”. La paraula prové del mot formatge en rus сыр i diu molt dels productes amb què està fet i que són massa a la que s’hi afegeix el que per nosaltres seria el mató o formatge fresc i després es fregeix tot a la paella. Se serveixen amb nata àcida i sucre. També són típics de l’esmorzar els блины (blini) i els блинчики (blinchiki). Els primers no són ni més ni menys que els pancakes anglesos i els segons són fets amb la mateixa massa però són molt més prims. Generalment els blini es mengen amb mel o sucre. Els segons es poden menjar farcits amb carn, melmelada, formatge fresc o el més popular de tot, el blinchik amb caviar. Penseu que als russos els agrada molt el caviar i no pot faltar a la taula en dies festius. Els blinis i els blinchics es mengen sobre tot durant la celebració de la масленица (maslenitsa), denominació que deriva de la paraula mantega en rus i que té equival al nostre carnaval. Se celebra una setmana abans de la quaresma. Un altre menjar típic dels esmorzars tradicionals russos és la каша, pronunciat casha, que seria la versió russa de l’scotish pourridge. És una sopa que es fa bullint diversos cereals amb aigua o bé amb llet.
Els dinars russos consisteixen en tres plats que en la Rússia soviètica s’anomenaven primer, segon i tercer però el que sorprèn és que per ells el tercer era la beguda. No us espanteu però perquè també coneixen els postres.
Generalment el primer plat és una sopa i el segon la carn amb l’acompanyament i la beguda és o bé un cafè, un te o compot que tot seguit us explicaré què és. El compot és una beguda molt comú que es prepara bullint fruita amb panses o sucre. La fruita pot ser maduixes, préssec, albercocs, prunes, etc. El que us puc assegurar és que al principi es fa una mica estrany que t’ofereixin te per dinar perquè aquí estem acostumats a beure aigua i el te o el cafè ens semblen poc per acompanyar l’àpat. Els russos dinen entre les dotze i la una però al cap de setmana ho poden arribar a fer en un horari semblant al nostre.
Ja he esmentat que les sopes són un primer plat molt comú a Rússia. Les dues més famoses són la щи (pronunciat com xi) i la conegudíssima борщ (borsh). Cal recordar que la segona és originària d’Ucraïna i no pas de Rússia i s’assembla a la primera però conté a més dels altres ingredients remolatxa, d’aquí el seu color vermellós. El borsh és un gran invent per aquells a qui se’l fa difícil menjar remolatxa, una de les verdures que més ferro conté. Amb què es fan aquestes sopes, doncs la primera amb carn, col, patates, ceba, pastanagues i tomàquet. Quan la sopa està acabada se li afegeix nata. La segona és el mateix però amb remolatxa.
El pa és un complement principal dels àpats russos i pot ser o bé blanc o fosc perquè està fet amb cereals.
També és molt típic menjar amanides però ens les hem d’imaginar de manera diferent a les nostres i hem d’estar preparats per un sabor que ens pot sobtar. Una de les amanides més menjades s’anomena оливье, que es pronunciaria com olivié, i que està feta amb pollastre bullit, patates, pèsols de pot, cogombres en conserva, ceba i maionesa. D’enciam, el típic producte que associo jo a les amanides, no n’hi ha.
Però no tot són sopes, els russos tenen també una mena de raviolis autòctons que s’anomenen пельмени, (pelmeni).
Una altra beguda que per nosaltres seria com un primer plat és el квас (kvas). N’hi ha de blanc i de fosc i són molt diferents però per fer-nos una idea del que és jo us avanço que és com una espècie de gazpacho que alimenta molt i es pren a l’estiu. Es fa amb carn bullida, ous, herbes, cogombres, naps i llet. No l’he tastat mai però de ben segur que és tan difícil acostumar-se al seu gust com al del chupe de cranc típic del Perú.
El sopar és l’àpat més important pels russos perquè és quan la família es reuneix a la taula i s’intercanvien les impressions i emocions del dia. També és el moment en què més temps hi ha per menjar plegats i s’aprofita per tenir convidats i fer vida social. Els russos solen començar a sopar cap a les set però l’àpat pot durar hores.
Quan vaig ser per aquelles magnífiques terres he de dir que em vaig atipar dels blinis i dels pelmeni i que vaig menjar pollastre gairebé cada dia. El que més em va costar va ser beure te amb el dinar i sopar i finalment vaig acabar comprant una ampolla d’aigua mineral al supermercat perquè als dos dies de ser allà la meva pressió havia pujat amb tantíssim te. Per cert allà el te de vegades se’l beuen amb melmelada per obtenir una porció extra de calories.
Si alguna vegada aneu a un restaurant rus que no us enredin. Fa poc una amic em va parlar d’un al que l’havien convidat al carrer València i em vaig adonar que el restaurant oferia més especialitats no russes que no pas russes. El borsh per exemple ja és més famós que el xi però no és originari de Rússia. No obstant si més no el meu amic i els seus companys van poder beure un bon vodka que recordem que segueix sent una beguda nacional molt consumida i preuada.
Per últim us diré que també em va sorprendre que els russos tinguessin al supermercat cafè amb diversos gustos com canyella, vainilla, etc. A mi em va semblar un sacrilegi però per ells és d’allò més normal. I a vosaltres, us agradaria tastar el menjar rus?
Les noces a Rússia.
Segueixo avui amb el tema de la gran Rússia i les seves tradicions i costums més acolorides. M’agradaria parlar avui de com són les bodes en aquell país i quins aspectes d’aquestes ens resultaran familiars. Us recordo que per molt que alguns dirigents s’hi entestin, Rússia té una mentalitat occidental que ens resulta comú i un toc oriental que la fa exòtica.
Com ja us vaig comentar la setmana passada la família és un pilar fonamental de la societat Russa i la base de la família és el matrimoni. Per tant les bodes d’allí són també sonades i comporten una sèrie de costums que us vull explicar en aquesta entrada. El primer que s’ha de saber és que la celebració de la boda és un esdeveniment multitudinari gairebé i que com aquí la seva preparació requereix molt de temps. Tradicionalment les bodes russes no es fan a les esglésies sinó als registres civils però no són per això menys romàntiques com veureu. Generalment la núvia va de blanc i porta un vel com era també tradicional aquí a Espanya. El nuvi va amb un vestit jaqueta negres i un camisa blanca. Per endur-se la núvia al registre civil i fer-la la pròpia muller primer s’ha de passar el que podríem anomenar una “compra” de la núvia. Com hem d’entendre aquesta tradició? Doncs el nuvi i els seus amics van a casa de la noia que està acompanyada de família i amics i aquests li fan preguntes al nuvi sobre la seva xicota i la seva relació. Serveix per comprovar que la parella coneix la noia suficientment per casar-s’hi i després de l’interrogatori la cerimònia té lloc al registre civil. En sortir de la casa els pares de la núvia els llencen per la finestra arròs i monedes per invocar el benestar i la prosperitat. A més dels nuvis durant la cerimònia calen testimonis que són un noi i una noia. Per part de la núvia sol ser un noi i per part del nuvi una noia. Després de signar i intercanviar els anells que són senyal d’entrega l’un a l’altre, la comitiva nupcial amb els cotxes dels convidats ben guarnits amb flors, cintes de colors i globus es passegen per la ciutat o municipi i paren als monuments principals per tal que la parella es faci una foto. A cada parada s’hi farà un glopet en honor a la parella. La tradició també exigeix que el nuvi agafi la núvia en braços i travessi amb ella cada pont que hi hagi al municipi. Però com us podeu imaginar, en una ciutat com Sant Petersburg això seria impossible i per això només se’n trien uns quants per a fer-ho. Mentre els joves fan les seves parades als principals monuments, els pares del nuvi van a casa i els hi preparen sal i pa pel moment en que la parella entri al seu domicili. Segons la tradició l’amo o mestressa de la casa serà aquell que faci la mossegada més gran al pa. I suposo que generalment són els homes que mosseguen amb més ganes.
L’àpat a la boda es fa com aquí en un restaurant però si la família no s’ho pot permetre, llavors es fa a casa i es prepara suficient menjar per un regiment sencer.
Al restaurant o a casa els nuvis estan a una taula presidint tot el banquet. Durant l’àpat és molt típic sentir el crit de горько que vol dir literalment “amarg” i és el que diuen els convidats quan volen que els nuvis es besin. De tant en tant també es pot sentir un сладко que vol dir “dolç” i llavors el que volen els convidats és que els testimonis es donin un petó. Clar està que si els testimonis ja tenen respectives parelles potser no és gaire convenient perquè de ben segur que portaria cua.
A les bodes russes no hi pot faltar la figura del тамада que pronunciaríem tamada. És una mena de mestre de cerimònies encarregat de que l’ànim i les ganes de la celebració no caigui en cap moment. Ell també prepararà jocs que tenen com a objectiu endevinar el futur de la parella. Per exemple portarà dues safates i els convidats posaran monedes a una o a l’altra. Al final es compten les monedes. Una safata és la que representa un primer fill de sexe masculí, l’altra una pubilla. Ja us vaig explicar un dia que els russos són molt supersticiosos i els agrada molt llegir els senyals de l’univers per preveure el futur.
Una de les coses més civilitzades dels russos és que les bodes tenen lloc un dissabte. Generalment duren dos dies però al segon la núvia ja no porta el vestit blanc. Per què dic això de civilitzat? Doncs perquè les bodes en diumenge no són bones per tornar a la feina el dilluns i qualsevol altre dia requereixen que la gent agafi festa.
A vosaltres quina tradició us ha agradat més de les bodes russes? A mi la de “comprar” la núvia. Crec que estaria bé analitzar si el nuvi coneix la seva futura esposa suficientment abans de portar-la al registre civil i fer-la la seva muller. Em demano si alguna parella ha decidit no casar-se després d’unes quantes pífies del nuvi…
Bona setmana a tots.
Curiositats russes.
Dedico el post d’aquest dijous a un gran país en el sentit més vast de l’adjectiu, gran per la seva mida i gran per la seva complexa història i la valentia de la seva gent capaç d’aguantar adversitats i mantenir el que els alemanys anomenaven amb certa enveja l’ànima russa. Rússia segueix sent per a mi un territori immensament interessant perquè el caràcter rus és feréstec i tendre alhora, una barreja que em resulta molt estimulant.
Avui us vull parlar d’un parell de curiositats i també d’un indret prop de la ciutat de Iaroslavl i que es diu Uglich. Aquesta petita ciutat d’uns cinc mil habitants té un escut d’armes que és l’únic en el que hi surt representat un nen. Es tracta del net d’Ivan el Terrible, fill del seu fill més jove i que va ser assassinat als vuit anys. En commemoració a ell hi ha en aquesta localitat una preciosa església de colors vius en què hi domina el vermell. I tampoc lluny d’aquí, dintre de la regió de Iaroslavl, hi ha una altra deliciosa ciutat que es diu Myshkin, que és un nom que deriva de la paraula russa ratolí. Segons explica una llegenda, un dia el princep Fiódor Michaelovich va estirar-se a la vora d’un riu a descansar i de cop el va despertar un ratolí. El príncep es va enfadar perquè el ratolí havia gosat despertar-lo i el volia castigar però llavors es va adonar que prop seu reptava una serp verinosa. Per això en aquesta ciutat hi tenim un museu dels ratolins i quan els turistes s’hi passegen poden veure figures de ratolins humans per tot arreu, perquè els ciutadans de la ciutat els adoren i adoren aquesta llegenda.
A nosaltres els russos ens poden semblar un poble fer però la veritat és que hi ha molts aspectes de la seva cultura que podríem copiar perfectament i d’altres que em recorden a la nostra. El primer aspecte semblant és que la majoria dels russos no es refien ni un pèl del seu govern i dels governants perquè tenen més que assumit que els estafaran. Aquí a Catalunya també crec que tenim més que clar que el poder corromp i per tant no esperen res de bo dels dirigents. Una altra similitud amb la nostra cultura és el paper capdavanter que tenen les àvies a la societat russa. Estan completament entregades a la cura dels infants dels seus fills de tal manera que de vegades es descuiden a si mateixes. Jo diria que les àvies d’aquí estan potser més equilibrades i saben compaginar ajudar als fills amb gaudir del seu temps lliure. Un estereotip molt estès allà és que els gendres no estimen gaire les seves sogres i que aquestes fan tot el possible per tal de no donar-li mai la raó al gendre. De fet com que les àvies russes fan un servei tan gran a la família en general, als gendres els convé portar-se bé amb les seves sogres.
Potser el que més m’abelleix del tarannà rus és que la família s’ajuda incondicionalment. Els pares fan l’esforç que calgui per tal que es fills estudiïn i si han de demanar un préstec després no el faran tornar als fills com es fa en altres països. Si s’han de demanar diners a la família es fa i ningú reclamarà que s’hagin de tornar. Jo crec que aquí la qüestió ja va d’una altra manera. En general la família és molt important a Rússia i els parents llunyans són capaços de fer viatges llarguíssims per reunir-se amb els seus. Les trobades familiars aquí giren al voltant d’una taula enorme i quan falten cadires es van a buscar a casa els veïns. Aquests també tenen un paper força important a la societat Russa. Tant com a l’Alemanya. Potser aquí a Catalunya sembla que els veïns poden arribar a ser amics i que és important tenir bons veïns perquè com diu el refrany “més val un bon veí a la porta que un parent a Mallorca”, però la veritat és que les amistats amb els veïns que sorgeixen a Rússia i que per a mi van sorgir a Alemanya, aquí no les he tingudes mai.
L’amistat és un tema molt important i els russos se la prenen molt seriosament. Potser costa que un rus o russa confiï en tu però un cop establerta l’amistat, aquesta serà també incondicional. Es diu que un rus sempre et farà un favor i que per agrair-los-hi només cal dir gràcies perquè no volen res més. Això sí, al principi els russos semblen secs i distants i no somriuen gaire. Certament en una cosa coincideixen amb els anglesos i és que sembla que el començament d’una amistat entre dos homes la marca una sessió de beure vodka en el cas dels russos i cervesa en el dels anglesos. Quan beus amb un rus, aquest ho interpreta com si li tinguessis prou confiança per despullar la teva ànima que és el que sovint passa quan es consumeix una mica massa d’alcohol.
Pel que fa a les dones russes el que sí puc assegurar-vos és que mai els hi podeu demanar quina edat tenen perquè ho consideren de molt mal gust, i els agrada que les anomenen noies encara que tinguin vuitanta-nou anys. Realment això és quelcom que jo podria adoptar de la cultura russa. Aquí sempre ens demanem l’edat i la diem, a no ser que una sigui com la meva mare o la meva àvia que no la van voler dir mai. Els rols dona-home encara estan un pèl marcats a Rússia tot i que la situació gràcies a Déu està canviant. Els homes ja comencen a cuinar i la distribució de les tasques domèstiques no és la que hagués tingut una família dels anys seixanta a Espanya. Les noves generacions s’estan modernitzant finalment. De tota manera els homes a Rússia poden considerar-se el cap de família però com ells mateixos diuen, la dona és el coll i sovint ells donen el salari a la muller i aquest l’administra sàviament. I què és un símbol d’estatus pels homes russos? Doncs el cotxe. Es poden passar hores netejant i reparant el seu cotxe i si els apugen el salari, ben segur que es compren un cotxe. Us sona? Fa anys quan encara treballava de professora d’espanyol i anglès per als alemanys que venien a treballar a la SEAT, un dels caps, un paio amb un salari envejable amb el que jo faria meravelles em va dir que se sorprenia dels cotxassos que tenien els empleats amb els sous més baixos de l’empresa. Sembla que en aquest cas la cultura ibèrica també coincideix amb la russa.
I en definitiva l’escull principal és la llengua i el fet que durant anys els líders occidentals han volgut fer-nos creure que aquell país tan gran i poderós és molt diferent a nosaltres i jo us dic que realment no ho és ni de bon tros.
La història de les monedes i més locucions sobre diners en anglès.
Precisament enguany aquest primer dijous de mes coincideix amb la fi de les meves vacances, un moment traumàtic per a molts, no només per a mi que durant dos mesos no he aconseguit avorrir-me ni cinc minuts del meu temps de lleure. Això sí, les vacances han comportat per a mi i per a molts un forat a la butxaca i alguns les pagaran durant mesos. El dispendi per mi ha estat controlat perquè ni he anat lluny, ni he pagat hotels però sí que en tenir més temps he gaudit de les meves amistats i he aprofitat per fer el que no faig quan ja ha començat el curs: fruir d’algun àpat a algun restaurant exòtic com un tibetà o coreà, fer sortides i visites culturals i aprofitar un xic més del temps lliure i conseqüentment gastar més diners.
El tema en moltes llars seran aquesta setmana o el retorn a la feina i a síndrome post-vacacional o els diners. Jo em concentraré en el segon per fer-vos arribar un parell d’anècdotes i locucions que potser no coneixeu. Ja fa unes setmanes vaig escriure un post sobre noms propis alemanys en locucions d’ús corrent. I entre elles estava la de “kein Krösus sein”, no ser cap Cresos. Com ja us vaig explicar en el seu dia, Cresos era el rei de Lídia, una regió ubicada a una part de l’actual Turquia. En el moment en què aquest rei era ric i poderós, els conqueridors i imperi emergent eren els Perses. De Cresos es diu que nedava en or i no era del tot desencertat perquè el que el va fer ric va ser que pel seu territori passava un corrent molt abundant en or i plata i els súbdits de Cresos van aprendre a refinar aquests metalls i produir monedes d’altíssima qualitat. Però la seva gran riquesa va ser també la seva perdició perquè el 547 abans de Crist, Cir el Gran de Pèrsia va atacar Lídia i va empresonar Cresos. Segons explica Heròdot, Cir va condemnar a la foguera a Cresos però quan ja havien pres foc als troncs i la palla que havien de fer cremar el rei de Lídia, aquest va invocar el déu Apol·lo i en aquell moment va començar a ploure i la foguera es va cremar de de manera que Cir va repensar si cremava o no a Cresos i finalment en lloc de fer-ho, el convertir en el seu conseller. És una bonica història però és clar, se sap que a Heròdot li agradava escriure bones històries i potser no eren del tot verídiques. El que sí està clar és que Cresos és conegut a Alemanya per la seva fortuna i d’aquí el “Krösus sein” i també a Anglaterra, on si un està carregat de diners es diu que és “as rich as Croesos”. Curiosament a Cir, del que sabem que va atacar nuclis de població senceres despietadament, se li atribueix una cosa similar a la primera declaració dels drets humans perquè el cilindre de Cir és una inscripció en la què es relata la vida d’aquest rei que va decidir donar llibertat religiosa i de llengua als que havia empresonat.
I ara que ja sabem d’on venen les primeres monedes més pures de la història, concentrem-nos en la lingüística. Ja sabeu que els diners tenen només valor si ens poden permetre allò que és necessari per nosaltres. I això de les necessitats depèn de cadascú. Per recordar el valor dels diners els anglesos diuen “money is no object” que significa que la quantitat de diners que invertim en quelcom no té cap importància si la comparem amb l’objecte dels nostres desitjos. Sortosament jo no tinc gustos cars. Quan finalment decidim ajudar amb diners a una causa que hem estat defenent només de paraules o de fets els anglesos diuen “to put one’s money where the mouth is” és a dir, posar els diners al lloc de la boca. Si estem sent injustos i explotant gent que no es pot defensar recordeu que en anglès diem “to take money from blind beggars”, robar els diners de pidolaires cecs.
I parlant de tot tipus de diners el “cash-in-hand” són els diners en negre que no es declaren i que són moltíssims en aquest país on se’ns demana contínuament si volem la factura amb o sense I.V.A. Quan ens manquen els diners recordeu que diem que “money is tight” o bé que estem “cashstrapped”.
I pels babaus que ens guanyem honradament els diners amb la nostra feina direm que “we make an honest penny” que fem un penic honest.
Una de les expressions més simpàtiques d’avui és la de “to turn up like a bad penny” que traduïda seria com “tornar a aparèixer com un penic dolent”, és com si volessim fer córrer una moneda que no està bé i tornés sempre a la nostra mà o butxaca. Es fa servir quan un personatge que desitgem que desaparegui de la nostra vida no ho fa i apareix de nou.
La darrera expressió d’avui la farem servir molt, és la de “to go/be two a penny” anar o ser a dos el penic. Això vol dir que n’hi ha tants d’un determinat ofici que al final als professionals se’ls pot acabar per oferir pocs diners per la seva feina.
I això és tot per aquest primer dijous que per a molts haurà estat de retorn a la feina. I que no ens en falti!
Els camps d’internament anglesos, l’altre cara de la Segona Guerra Mundial.
Avui us vull parlar d’un tema certament desconegut per força gent, un tema del que els mateixos anglesos no en volen parlar gaire sovint o prefereixen passar per alt però que crec que cal saber per veure encara més clar el poc sentit que tenen les guerres.
Si ens situem en època de la Segona Guerra Mundial, a tots ens venen al cap les mateixes imatges i associacions mentals més o menys: l’esvàstica o creu gamada que utilitzava Hitler com a símbol del seu partit i ideologia, l’ofensiva Blitz, la guerra llampec que consistia en atacar ràpida però intensivament agafant l’enemic per sorpresa, la Luftwaffe que és la força aèria alemany, la RAF que és la força aèria anglesa que va lluitar contra l’aviació alemanya valentament, les batalles navals, com la de Dunkirk i la salvació heroica de milers de soldats que haguessin mort ofegats de no ser per la cooperació de tot tipus de vaixell anglès amb tripulació poc preparada a les costes franceses, el desembarcament de Normandia, el Pervitín que era la droga que prenia una gran part de la població alemanya per no patir por i per dissortadament, les imatges més tristes que ens venen al cap són les dels bombardejos brutals a ciutats com Coventry i més tard la revenja amb el bombardeig total de Dresden. I qui té la sort de pensar en la Segona Guerra Mundial i que no li vinguin al cap les imatges dels camps de concentració jues? Jo no puc deslligar aquesta guerra del crim inhumà que van cometre els alemanys als camps de concentració.
Val a dir que durant molt de temps Anglaterra va estar posposant la decisió d’entrar en guerra amb Alemanya. Hi va haver diversos intents no fructífers d’avisar a Hitler de que no podia anar més lluny però finalment Europa es va haver d’involucrar en un conflicte internacional.
Com sabeu el feixisme es va estendre a Europa i Mussolini va passar a ser el dictador d’Itàlia amic de Hitler i un cop va ser oficial que els dos països havien unit forces, la població britànica es va revoltar contra els italians que vivien a Anglaterra. El dia 10 de juny del 1940 ciutadans anglesos enfurismats i enrabiats van atacar geladeries i cafès italians a Londres, Edimburg i Manchester. En aquells moments es calcula que hi havia uns divuit mil italians que vivien a Gran Bretanya i quan se li va preguntar a Churchill que s’havia de fer amb ells, Churchill va respondre “collar the lot”. El verb “collar” en anglès vol dir subjectar una persona o animal de manera que no es pugui moure. I allò que Churchill va dir, els britànics s’ho van prendre molt seriosament. En dues setmanes es va fer abandonar a quatre mil italians les seves llars i els van portar a camps d’internament. Els camps d’internament anglesos no eren òbviament ni molt menys camps de concentració perquè els italians no hi feien cap mena de treball forçat i tampoc era la intenció del govern britànic exterminar els italians. Però senzillament se’ls volia junts i no barrejats amb la resta de població i per aquest motiu la majoria d’ells van acabar a la Illa de Mann. Aquesta preciosa illa anglesa va ser parcialment ballada i patrullada per tal que els “perillosos” italians no se’n poguessin escapar. I de fet cap d’ells havia comès un crim pitjor que preparar bons gelats o servir un cafè decent als britànics. Durant els anys en què es van mantenir els camps d’internament uns deu mil homes, dones i nens van estar-hi tancats o semi-tancats.
El camp d’internament de la Illa de Mann estava ubicat en una zona amb petites cases victorianes que ara mateix semblen un hotel. Però la realitat de la vida de l’intern és que hi va haver moments que els camps estaven tan plens que els residents havien de compartir llit.
La conseqüència d’aquesta bestiesa més immediata pels anglesos va ser que com George Orwell va denunciar, no era possible aconseguir fer un àpat decent a Londres per exemple perquè els cuiners més experts del Savoy, el Cafe Royal i els locals de Piccadilly eren tots a l’ illa de Mann.
I què en va sortir de l’internament dels italians, austríacs i alemanys? Doncs en primer lloc, com era d’esperar, poc temps després de que els austríacs arribessin als camps, van organitzar xerrades, tallers i classes per aprendre idiomes i art. De fet un dels refugiats ja ho havia pronosticat quan va dir que si es posava a uns quants vienesos junts durant prou temps, farien dues coses: fundar una universitat i obri una pastisseria. Un cop es va veure que els “presoners” eren inofensius, als que els calia se’ls va permetre demanar feina fora de la zona tancada a granges i camps agrícoles. Altres van poder seguir exercint la seva professió dintre de la zona d’internament. I tot i sonar idíl·lic no ho va ser gens. Penseu que la moral dels que eren dintre no era bona perquè entenien que la situació era completament injusta.
El camp a l’illa de Mann, el Hutchinson camp es va inaugurar la segona setmana de juliol del 1940 i es va tancar el març del 1944.
Però no em voldria quedar avui amb un aspecte tan negatiu de la història d’Anglaterra i per això us vull explicar un petit miracle que va passar en un dels llocs menys acollidors i més plens que us pugueu imaginar: un refugi antibombes.
Ens situem ara altre cop a Gran Bretanya i més concretament a la zona d’Spitalfiels a Londres. Els bombardejos alemanys eren intensos i cruels i els refugis anti-aeris anglesos de la ciutat no gaire segurs. Doncs els habitants de la ciutat van descobrir un soterrani que els va semblar prou segur per amagar-s’hi durant els atacs. El soterrani tenia capacitat per cinc mil persones però la primera nit que es va decidir provar el seu grau de seguretat hi van arribar unes deu mil persones. Us podeu imaginar l’ambient, no cal que sigui explicita. Humanitat, foscor, manca d’aire i aigua i por, molta por. Claustrofòbia i no gaire bones vibracions. Doncs resulta que den un ambient tan hostil, un jove d’alçada notablement escassa que es deia Mickey Davis va posar ordre al refugi. Va establir un comitè del refugi votat democràticament i va organitzar una recollida d’un penic per setmana per pagar per la neteja i va pensar també en un mètode per poder pagar la llet pels nens. El soterrani es va convertir en el refugi del Mickey a qui degut a la seva alçada tothom anomenava “Mickey Midget”. Certament les autoritats britàniques van posar aquest cas com a exemple i paradigma de com funcionava la democràcia a Anglaterra.
Aquí deixo aquest capítol de la història europea tan terrible i ho faig si més no amb una nota positiva. Fins i tot en els pitjors moments i en les pitjors circumstàncies apareix gent que és capaç de crear optimisme i aportar positivitat on no n’hi ha.
Pézenas: una perla del Llenguadoc.
Avui us vull parlar d’una perla no gaire coneguda situada al Llenguadoc i que antigament havia estat capital de província fins que Montpeller li va arrancar el títol. Es tracta de la màgica Pézenas i és que amb els seus carrerons estrets i conservats des de l’època medieval i els seus establiments comercials i de restauració cuidats fins a l’últim detall ens recorden un Pals o Peratallada nostres, amb la diferència que Pézenas està situada a l’interior i és francesa.
El primer assentament humà que s’ha pogut documentar a la zona de Pézenas data del segle VII abans de Crist. A l’igual que la ciutat de fundació grega Agde, Pézenas estava ubicat en un lloc elevat i fàcil de defensar que els humans van modificar perquè encara fos més segur. En època romana Plini ja escriu sobre l’excel·lent qualitat de la llana produïda a aquest municipi i sobre les virtuts de l’aigua del riu Peyne que aquest estiu ni fluïa ja per Pézenas a causa de la forta sequera. Dels segles V a IX la Septimània que ara anomenem el Llenguadoc passa per una època molt problemàtica i la nostra bonica localitat sembla desaparèixer del mapa fins que al segle X el vescomtede Béziers li regala a sa filla Pézenas. Més tard el municipi passa a mans de Simon de Montfort i el 1261 es comprada pel rei Saint Louis qui permet que s’hi faci una fira anual. Gràcies a les fires que tenen lloc a Pézenas i a Montagnac l’època medieval resulta molt pròspera per ambdues.
A principis del segle XVI Pézenas es converteix en la capital del Llenguadoc i s’hi instal·len els governadors de la província, tots ells de la família Montmorency. La vila creix fora de la seva primitiva antiga muralla. Però tota la prosperitat de Pézenas s’acaba abruptament amb l’alçament del Llenguadoc contra el rei Louis XIII i a la batalla de Castelnaudary fan presoner el governador Henri II de Montmorency i el decapiten poc després a Toulouse, Tolosa.
Pézenas recupera una mica del seu resplendor antic a partir del 1650 quan el governador de la província Armand de Bourbon hi instal·la la seva cort. Aquesta és l’època en què Molière farà diverses estades a la vila que n’han marcat la seva història. Si un dia us hi arribeu us adonareu com d’orgullosos estan els habitants de Pézenas de que a Molière li hagués agradat tant aquesta localitat.
Quan el princep de Conti mor, Montpellier, en català Montpeller, esdevé capital de província i Pézenas passa a segon pla.
Aquesta vila no és pas gaire gran i se’n pot gaudir en un dia perfectíssimament. Val la pena fer parada a un o dos punts dels que ens recorden la presència de Molière al municipi i si és obert, és molt recomanable la visita del petit teatre de la localitat amb tot el regust d’un edifici clàssic i antic en què ens imaginem que d’un moment a un altre apareixeran vestits d’època els que van ser antics habitants de Pézenas en època de Molière. Així de clàssic és i si no us ho creieu, podeu comprovar-ho a la fotografia.
No sembla que hi hagi res de Pézenas que estigui fora de lloc, certament és una vila museu que ha sabut conservar l’encant a pesar del turisme massiu que hi va cada dia durant l’estiu. La gent és immensament amable i és un municipi de molt fàcil accés.
Us sorprendrà la gran quantitat de treballadors artesanals i artistes que s’apleguen a Pézenas per exhibir i vendre els seus productes als visitants. Aquest cop no he aconseguit trobar-ne la botiga perquè malauradament ha tancat però una de les meves botigues favorites era el taller de la Cricri, la fada del cuir que en mitja hora feia unes sandàlies de pell artesanals. La Cricri, que es diu Cristina de nom, va passar durant anys sis mesos a Pézenas treballant i els altres sis al Marroc d’on treu el cuir per fer les seves creacions. I de la mateixa manera que la fada del cuir venia el seu calçat a Pézenas, també podreu trobar altres creacions artesanals a aquest municipi tan pintoresc i artístic que molt probablement és car per llogar-hi un local com tots els indrets turístics que viuen de la temporada.
No dubteu en fer-hi una escapada perquè val molt la pena!
marionamar 