Ja fa un temps que em venen al cap un seguit d’expressions que es fan servir força en alemany i contenen elements escatològics. No obstant, quan em poso a escriure el blog sempre prefereixo totes les que deixen de banda les secrecions humanes i em començo a qüestionar si realment cal i per quin motiu ho faig. En Català no dubto mai a dir que quelcom és “una merda”, que “em donen una gla i em fan cagar un roure” i que vaig “cagant llets” a un determinat lloc. I com aquestes suposo que faig servir altres expressions sense ni adonar-me que són purament escatològiques però no em molesten. Així és que avui em toca treure’m de sobre el sentit desmesurat del bon gust i escriure sobre unes quantes frases fetes molt gràfiques que fa temps que estic reprimint.

La primera expressió és “ jemandem ins Nest kacken” que vol dir literalment “cagar-se-li a algú al niu”. Es fa servir quan el comportament d’una persona ens incomoda o quan senzillament la seva presència sobra i percebem que ens prenen l’espai personal. De vegades a la feina quan arriba un company o companya nova a qui se li ha d’explicar tot en detall i que ens fa perdre temps i ocupa lloc al despatx  podem fer sentir al nouvingut com si “s’estigués cagant al nostre niu”.  O també passa adesiara quan un fill únic té un germà o germana i de cop deixa de rebre tota l’atenció de la família i a més ha d’aprendre a compartir la llar amb ell o ella.  Llavors el menut o menuda pot fer sentir als pares que el segon fill de la parella “kackt ihm ins Nest”. Li és una nosa, si més no al principi.

Quan ens hem equivocat rotundament fent o comprant una cosa o fins i tot amb una persona diem en alemany que la compra ha estat “ein Griff ins Klo” que vol dir literalment “ficar – la mà se suposa–  al lavabo”, la qual cosa equival a que n’hem tret només una merda. I quan tenim “la merda al coll” en alemany diem que tenim “die Kacke am dampfen”, la merda fumejant. I per avui ja en tenim prou del tema escatològic i passo a altres expressions més agradables.

No sé si uns passa a vosaltres que quan miro enrere i procuro recordar com era la vida diària fa només tres mesos, m’adono que em sorprenia que Barcelona no perdés la capacitat de fer aparèixer restaurants i bars per la ciutat.  A Poblenou n’hi havia uns quants però a Gràcia per exemple sempre m’he demanat com podien sobreviure tots. Quan feia un temps que no passava per un determinat carrer i m’hi tornava a arribar en veia un de nou. Tenia la impressió que sortien com a bolets. Doncs els alemanys quan d’una determinada cosa n’hi ha molta també diuen que això “schiesst auf dem Boden wie Pilze”, que surt del terra com bolets.

De fet fins la restauració era un negoci molt corrent i tot i ser molt esclau permetia a gran quantitat de gent guanyar-se la vida dignament. Els alemanys però em sembla que pensen que per portar un restaurant no cal tenir gaire talent i ho demostren amb la dita “wer nichts wird, wird Wirt”, que com podeu veure sense saber ni un borrall de la llengua, és un joc de paraules. Podríem traduir la dita com “el que no pot esdevenir res, es fa amo de restaurant”. Bé, que els hi ho diguin ara als que tenen els restaurants tancats si cal tenir o no talent per mantenir el negoci obert. Ja és prou dur guanyar-se la clientela que havia d’arribar un Covid-19! Per cert, els veïns ibèrics el que diuen i recorda a la dita alemanya però canviant de professió és allò de “el que vale, vale y el que no para político”.

Se m’ha acudit aquest tema dels restaurants perquè el que em temo és que amb tot el que està passant molts negocis hauran de tancar definitivament. No tots es podran permetre obrir i oferir una carta variada podent rebre només la meitat dels clients. A més, per molt que ens intentin tranquil·litzar, no cal ser un Einstein de l’economia per saber que ve una època en què ens haurem d’estrènyer el cinturó. Serà període de vaques magres o com diuen els alemanys “Saure-Gurken Zeit” període de cogombres àcids. L’expressió ve de que els alemanys conserven en vinagre les verdures per l’hivern o per temps d’escassedat. El temps dels cogombres en vinagre són les èpoques de restriccions i fins i tot de patiment.

Es podria dir que nosaltres ja estem passant per una “Saure-Gurken Zeit” perquè les condicions en què vivim ens fan patir si més no una mica. No tenim llibertat per passejar, entrar, sortir i anar a comprar quan volem. El que passa és que ho fem perquè entenem que és el que cal. Ara haurem de veure com ens en sortim i per on els de dalt voldran estalviar recursos.

I abans he escrit sobre l’expressió “wie die Pilze auf dem Boden schiessen” que és molt similar a la nostra “sortir com bolets” i ara us en vull escriure una altra que també s’assembla molt a una catalana. Sabeu allò de que “una flor no fa estiu”? doncs en alemany el que no fa estiu són les orenetes perquè ells diuen “eine Schwalbe macht noch keinen Sommer”.

Particularment a mi no m’ha agradat mai la dita. La he sentida molt sovint dir a professors quan han vist que algun alumne un gallòfol de cop feia un esforç i presentava una bona feina. Llavors sortien amb allò de “una flor no fa estiu” i ensorraven probablement l’alumne que ben segur s’havia hagut d’automotivar per presentar la feina com cal per una vegada. No m’han agradat mai els esgarriacries a mi, els que com ja sabeu s’anomenen “party poopers” en anglès.

Per acabar el post d’avui us deixo amb un mot provinent del món de les armes i que en el seu temps designava un model molt usual de metralladora durant la Segona Guerra Mundial: la 0/8-15. En alemany resulta que quan trobem una cosa extremadament ordinària i normal, quan opinem que quelcom no té absolutament res d’especial diem que és 0/8-15. Un terme molt bèl·lic però que sentireu sovint. I parlant de la Segona Guerra Mundial i per acabar de fugir de tema us vull preguntar: recordeu que la famosíssima Fanta va ser un invent alemany? Durant la Segona Guerra Mundial era difícil subministrar la Coca-Cola a Alemanya i trobar els productes necessaris per produir-la al país era impossible. Llavors, el director de l’empresa Coca-Cola a Alemanya va decidir fabricar un altre tipus de refresc amb ingredients que sí es trobessin allí fàcilment. La beguda afruitada va sorgir en aquella època però el gust no tenia res a veure. No se sap del cert si el nom de Fanta és una abreviació de Fantastisch “fantàstica” o si segons s’explica es va treure del principi de la reunió en què el director alemany Max Keith de l’empresa  va demanar en una sessió de pluja d’idees que els empleats hi posessin imaginació, en alemany “Fantasie” i d’allì va venir el nom del refresc.

Un dels grups alemanys que més èxit tingué durant els noranta a Alemanya es diu die Fantastischen Vier, abreviat Fanta 4, potser per recordar que la beguda de la Coca-Cola va sortir d’Alemanya.

Bé. Ja n’hi ha prou per aquest dijous ennuvolat d’avui. Es veu que el clima s’ha tornat ben boig perquè la setmana passada jo vaig celebrar el meu aniversari amb faldilla curta i tirants i avui m’he hagut de tornar a posar la màniga llarga. Potser el temps ens vol posar fàcil no poder gaudir de la platja a causa del confinament.

Què tingueu una bona setmana!

 

 

Segueixo avui aquest set de maig, el dia del meu quaranta-sisè aniversari, amb el tema de la setmana passada i les paraules inusuals que enriqueixen el nostre lèxic en anglès. I us en porto set de noves. Començaré amb un vocable que em sembla molt necessari: “persnickety”. L’adjectiu en català seria primmirat i designa tota aquella gent que posa una atenció desmesurada en coses que no tenen cap importància. Jo puc ser sovint “persnickety” sobre tot quan no tinc el pis amb tot l’ordre que necessito o quan em fa l’efecte que casa meva no tan harmoniosa com cal. Em fa falta que les coses siguin a lloc i que òpticament l’espai que ocupo tingui colors alegres i que no desentonin els uns amb els altres. Reconec que és una fotesa sense cap rellevància però per a mi tenir la casa endreçada és vital. O sigui que sóc en aquest sentit sóc  primmirada, “persnickety”.

La següent paraula és “flibbertigibbet” i per aquesta no em ve cap paraula immediatament al cap en català. Un o una “flibbertigibbet” és una persona ximple i que xerra massa. Designa molt sovint personatges superficials capaços de parlar de tot tipus de detalls de la seva vida que no interessen a ningú. Un o una “flibbertigibbet” és la típica persona que intentem esquivar quan ens la trobem al carrer per por que ens ompli el cap. Solen ser persones sociables però curtes de gambals. Un sinònim d’aquesta paraula podria ser “nincompoop” però aquest terme no necessàriament denota una persona que parla massa. En canvi, els els i les “flibbertigibbets” sovint expliquen tonteries i beneiteries o el que seria en anglès “poppycock”.

Aquesta setmana a les xarxes socials he llegit una pila d’informació i he vist algun vídeo que m’ha semblat autèntic “poppycock”. Sembla que els humans no podem acceptar que la natura ens ha enviat el Covid-19 i que ens està costant adonar-nos d’una veritat contundent: nosaltres encara estem supeditats a les forces de la natura i no les podem dominar sinó que estem a mercè seva. Ni controlem terratrèmols, ni tsunamis, ni pluges torrencials, ni glaçades. En coneixem els mecanismes però no podem doblegar tots aquests fenòmens. I per això les malalties ens fan tanta por. No sé si uns heu adonat de la quantitat de teories de conspiracions que circulen per les xarxes. Relacionen l’aparició del Covid-19 amb la tecnologia 5-G que s’ha convertit en el nou dimoni. Asseguren que amb la vacuna pel corona se’ns implantarà un xip que permetrà que se’ns controli en tot moment. I què hi ha darrere de tot això? Una incapacitat rotunda a admetre que l’humà no té sempre la paella pel mànec. No penso avorrir-vos amb dotzenes de teories psicodèliques sobre el Covid-19 perquè totes són una beneiteria o com diuen els anglesos “poppycock”.

El que sí pot ser, és que mentre la gent està perdent el temps útil de la seva vida llegint tot aquest “poppycock” altres de més amunt aprofiten l’oportunitat per fer el que els anglesos anomenen “shenanigans”. I què són? Doncs són activitats i fets deshonestos que es fan d’amagat. El diari fa anys que de tant en tant ens porta notícies sobre els “shenanigans” del rei emèrit. Els “shenanigans” en anglès són els tripijocs en català.

I quan quelcom produeix molt d’enrenou i agitació i la gent surt al carrer i provoca aldarulls en anglès tenim moltes paraules per expressar aquest estat d’intranquil·litat sonora. Podem anomenar-ho “turmoil”,  o “uproar” (paraula gairebé onomatopeica)  o amb dues paraules que per a mi són molt melòdiques i no em semblen angleses, la primera és “brouhaha” i la segona “hullaballoo”.

Catalunya ha passat uns anys amb força “brouhaha” i “hullaballoo” i gairebé em temo que no sembla que pugui arribar el moment en què la gent pugui quedar-se a casa tranquil.la i no reivindicar res. Dintre de no gaire veurem si les promeses del govern d’ajudar als autònoms i persones afectades per les mesures del Covid-19 realment es compleixen. I ja us asseguro que quan ja s’hagi trobat una vacuna pel virus no hi haurà res que impedeixi als treballadors estafats sortir el carrer a fer-se sentir. Llavors amb l’agitació o “kerfuffle” es tornaran a trencar vidres i cremar containers.

M’agradaria pensar que el confinament ha calmat els ànims de molts com ho ha succeït amb els meus. A mi m’ha suposat una ruptura amb una pressió diària i un excés de moviment que feia temps que m’anava rosegant per dins. Per tant l’estat d’alarma, malgrat tots els inconvenients que suposa, m’ha donat l’oportunitat de netejar una mica la tensió acumulada durant anys. Malauradament però, veig que no tothom ha pogut adaptar-se a la situació i treure’n profit com jo. Per una banda hi ha molta gent que penja d’un fil perquè els negocis en què treballaven poden no tornar a obrir. I per altra el confinament ociós pot tornar a qualsevol ximple i crispar els nervis de la gent que en general ja estava prou encesa.

Haurem d’anar veient setmana a setmana com evolucionen els fets i aprendre a viure una mica el dia a dia. Jo en tot cas avui assaboriré un aniversari del tot diferent als que he tingut els darrers anys. Treballo de tarda avui i per tant podré gaudir per primera vegada durant molts anys, d’un matí d’anversari de lleure entre setmana i en molt bona companyia.

Com diu la dita: qui no es conforma és perquè no vol.

Ara ja fa moltes setmanes que no dedico cap post a l’anglès i això que em guanyo les garrofes donant classes d’aquest idioma aparentment simple però immensament ric en vocabulari. Precisament fa uns dies algú em va reptar a fer servir paraules d’una llarga llista de mots vibrants. Són totes elles paraules que no sentim gaire sovint i precisament per això em van semblar interessants i exòtiques.

La primera és “discombobulated” que no és sinó un sinònim de la paraula “confused”. Jo vaig quedar completament “discombobulated” el diumenge de la setmana passada quan de sobte al Facebook del Poblenou hi vaig veure imatges d’una multitud prop de la platja. En un principi pensava que es podia tractar d’un record que algú havia compartit d’aquell raconet de Barcelona que molts enyorem fins que em vaig adonar d’un petit detall: les persones de les fotos i els vídeos portaven mascaretes. La meva confusió venia de que no tenia prou clar si s’havia aixecat el confinament i jo no me’n havia assabentat o bé si realment la gent havia decidit fer el que els semblés. Vaig anar seguint el que deien els comentaris i les notícies fins adonar-me que desgraciadament la gent s’havia saltat les normes. Un altre sinònim de “confused” o “discombobulated” és “flummoxed, oi que també sona bé? Doncs ara ja sabeu que jo diumenge passat estava tant “discombobulated” com “flumoxed”.

La segona ve molt a to amb la primera i és “cattywampus”. En anglès quan diem que les coses van “cattywampus” o també “cattawampus” és que tot va del revés. En general el confinament anava força bé fins que el cap de setmana passat tot va començar a anar “cattawampus”, és a dir, de manera equivocada. I de vegades, quan estem preocupats perquè intuïm que quelcom pot anar “cattawampus”, llavors estem “on tenterhooks”. Jo per exemple vaig pressentir que hi hauria alguna cosa que canviaria la meva vida cap al 24 de febrer. Portava uns dies intranquil.la i estava “on tenterhooks” esperant un esdeveniment que sacsegés la rutina establerta dels meus darrers sis mesos. Potser no era gaire difícil de preveure que podia passar quelcom que alterés l’ordre establert perquè cada cop se sentien més males notícies sobre el Covid-19 i tot i intentar mantenir la calma, l’intuïa com a un perill imminent pels meus dos pares.

Però per il·lustrar millor el significat del “cattaampus” he de dir que el matí del dilluns d’aquesta setmana “went cattawampus”. L’ordinador no responia i el vaig haver d’engegar tres vegades però la pantalla mostrava diverses imatges superposades. Nerviosa per la feina que se m’anava acumulant, vaig intentar inicialitzar un ordinador nou que havia comprat en previsió però tampoc va voler arrancar. Llavors vaig estar a punt de perdre la paciència perquè, per acabar-ho d’adobar, em vaig passar una hora al telèfon per contactar amb el servei tècnic. A mitja trucada a Anglaterra la connexió es va tallar i jo vaig decidir que potser seria millor no fer absolutament res més aquell dia.

La següent paraula és d’ús molt comú i ens serveix com a prova irrefutable de que oblidar momentàniament el nom de certes coses pot passar en qualsevol indret del món. El mot en qüestió és “whatsit” i pot substituir qualsevol altra cosa que volen anomenar però el nom de la qual no recordem. Si no ens ve el nom del saler podem dir “can you please pass me the whatsit over there” i llavors assenyalem l’objecte en qüestió i avall. Els alemanys també tenen una paraula per aquestes ocasions: “Dingsbums”. Els anglesos empren el “whatsit”, el “thingy”, el “thingamabob”  i el “whatchamacallit” per anomenar la paraula que el nostre cervell no recorda en aquests casos.  I si no es tracta d’un objecte sinó una persona amb un nom que les neurones no ens transmeten a la punta de la llengua, llavors diem en anglès “whosit” o “whatshisname”,pràctic oi?

Si estem sorpresos, llavors en anglès es pot utilitzar el suadíssim “surprised” o podem sorprendre els interlocutors dient “gobsmacked”. Jo em vaig quedar completament “gobsmacked” fa poc, quan vaig rebre un correu anunciant que el sindicat dels llibreters havia convocat un Sant Jordi pel 23 de juliol. Per una banda vaig llegir la notícia amb molta il·lusió però per altra crec que el juliol encara serà massa aviat per celebrar cap esdeveniment que suposi que tota una gernació s’aplegui en poc espai. Tant de bo m’equivoqui perquè tinc ganes de sentir l’olor de llibres nous i triar un nou company d’entre els que puguin haver a les parades del Passeig de Gràcia. Llavors eligiré aquell que serà un nou company de pis i un acompanyant de somnis i faré com el protagonista de “l’ombra del vent”, l’adoptaré i el protegiré per tal que no caigui en l’oblit.

Una de les paraules de la llista que més em va agradar perquè es pot fer servir molt sovint és la de “malarkey”. Designa un comportament forassenyat o quelcom que no té cap sentit i trobem una fotesa. A mi per exemple m’agrada tenir contacte amb gent i socialitzar-me però això d’haver d’estar contínuament apareixent a les xarxes socials em sembla “malarkey”.

Fa poc vaig llegir un article sobre els efectes del confinament i el fet que els influencers ara s’havien quedat sense feina. Inevitablement per viure de que les marques et paguin un sou per portar la seva roba i parlar d’elles, s’ha d’anar a esdeveniments notoris i fer-se moltes fotos que apareguin a instagram. Poca cosa podran fer ara aquests influencers mig confinats a casa seva quan el món ha deixat d’organitzar esdeveniments per masses. De què parlaran ara als seus vídeos? De com fer el pa més bo utilitzant farina ecològica? Potser s’hauran de reinventar i llavors en comptes de fer propaganda per Guess o Pepe Jeans la faran per Pastes Gallo. Qui sap.

En tot cas confio en què la joventut s’adoni que el consumisme excessiu a què ens havia avocat la societat capitalista és “malarkey” perquè les coses importants i essencials potser no són aquelles a les que estàvem donant importància.

La paraula “malarkey” en un principi designava segons el Webster’s College Dictionary discursos o textos que escriuen els polítics per complaure o ensarronar a qui els convé. I com que ja sabem que els discursos de la classe dirigent escollida a les urnes no solen ser més que un engany i no tenen sovint gaire sentit,  per això paraula va passar a designar coses absurdes o bestieses.

Com ja us he dit abans, l’anglès és una llengua extraordinàriament rica en vocabulari i per demostrar-vos-ho us deixo amb la paraula “bunkum” que denota el discurs no sincer d’un polític. Crec que la faríem servir força aquesta paraula si la tinguéssim aquí!.  I en cas de voler designar només un discurs llagoter i engalipador, per això tenim en anglès un “claptrap” o “humbug”.

Però no acabaré amb política, no senyor, sinó amb un pensament molt positiu: Aquest dissabte 2 de maig jo celebraré la festa del treball del dia 1 sortint al carrer per fer esport. El que no tinc clar és quin tipus d’esport faré perquè em caldrà primer assegurar-me que segueixo les regles del que està permès. Em deixaran arribar fins poc abans de la platja per patinar o ens permetran fins i tot una volta en bicicleta? La perspectiva aixeca els meus ànims confinats. Estic convençuda que tenim ganes acumulades que sortiran en forma d’expressió d’alegria. El somriure però encara haurà de ser emmascarat si volem estar tranquils.

Bona setmana a tots!!!!!!!

 

Escric el post d’aquesta setmana en dimarts pensant en què s’ha de llegir dijous, però no un de molts sinó precisament Sant Jordi. La festa l’haurem de viure des de dins, en un racó de la nostra llar i de les nostres hores haurem de posar un bri d’esforç per evocar els Sant Jordis com han estat sempre i per nodrir l’esperança que el següent tornarà a ser un festival de parades de llibres i roses al carrer. Qui ens ho havia de dir que aquest any ens el prendrien oi? Per a mi aquest Sant Jordi serà encara més trist del que havia pensat perquè serà el primer sense el meu pare, el cavaller generós que anava a comprar-nos la rosa a la mare i a mi cada 23 d’abril. No em va faltar ni quan vivia a Alemanya. Sant Jordi era un dia molt especial a casa perquè mon pare es deia Jordi. Sempre he cregut que ha de ser ben avantatjós tenir un sant que tothom recorda perquè fa més festa i perquè les felicitacions aixequen els ànims.

Com que Sant Jordi és una diada ben nostra i ben catalana he pensat que en el blog avui havia de tornar a escriure sobre alguna de les nostres paraules, aquelles que tomben pel nostre cap però que no surten a la conversa gaire sovint o potser mai.

La primera paraula és un mot que en aquests moments a mi em sona a glòria: vagarejar. És un sinònim de vagar, aquest darrer moltíssim més conegut i emprat. Vagarejarem sens dubte tots quan ens permetin sortir a fer un tomb. Llavors estic convençuda que després de les llargues setmanes intentant reconvertir mobles per tornar-los un petit gimnàs o d’anar passadís amunt i avall per estirar les cames, baixarem al carrer a voltar sense cap direcció concreta. Senzillament recuperarem les ganes de caminar per caminar fins que ens cansem i vulguem tornar a casa.

Jo he vagarejat molt per Barcelona però sé del cert que encara em queden racons i raconets per descobrir. Quan tot torni a la normalitat m’afanyaré a recórrer les barriades que menys conec per si ens cal altre cop tancar-nos a casa.

La segona paraula de la que vull escriure avui és pàbul. Pàbul és un sinònim d’aliment i es fa servir en la locució “donar pàbul a la murmuració”, és a dir, donar motiu per tal que la gent parli i xafardegi sobre un tema determinat.

Aquesta setmana vaig veure a la televisió que en Cristiano Ronaldo havia trencat el seu confinament per anar a una celebració familiar. Per si fos poc que el paio se salti les regles quan potser convindria que fes d’exemple, el paio es deixa fotografiar i la festa apareix a les xarxes, a la premsa i a la televisió. Òbviament el que ha fet aquest esportista és donar pàbul a la murmuració. Però no només ell ha fet això de saltar-se el confinament i posar-nos bé el poder deixar-lo ben verd. A Rajoy el van enxampar fent fúting prop de casa seva i podeu comptar que la seva llar no deu ser pas com el meu micro-pis. Aznar tampoc es va quedar curt i va marxar a la seva segona residència a Marbella perquè ja sabem que els polítics i els famosos s’ho poden permetre tot. Posaria la mà al foc que les celebritats de la Península Ibèrica ens sorprendran encara unes quantes vegades saltant-se el confinament que nosaltres, els pobres pelacanyes, hem d’aguantar amb total estoïcisme i cridant la consigna “ens en sortirem”.

També molt nostra és la paraula “faramalla”. La faramalla són coses que fan patxoca però que tenen escàs o nul valor.   Al mateix temps s’empra per designar l’ostentació que pot fer algú del que té. Si coneixeu la típica persona que es passa el dia parlant de la seva nova pantalla de televisió que és tan gran que va de paret a paret de la sala d’estar, del seu nou mòbil que ha costat tota la nòmina d’un treballador mitjà, del seu darrer cotxe i dels viatges, llavors podem dir que la seva faramalla us cansa.

Una altra fantàstica paraula pel post d’avui és subreptícia. Estic segura que us serà molt útil perquè en un món ple de corrupció és pràctica. Una subreptícia és quelcom que es busca o s’aconsegueix d’amagat o dissimuladament. Com els diners públics que van a parar on no toca o els càrrecs que es guanyen no per mèrits sinó per contactes.

Potser us demanareu per quin motiu sembla que dono voltes al mateix tema oi?

Quantes vegades he mencionat els polítics en el meu post? Doncs bé, és molt fàcil, no em puc treure del cap ni enganxada a un del llibres que estic llegint ara, que la crisi del Covid-19 portarà cua i molt llarga des del punt de vista econòmic i està clar que els de dalt no renunciaran ni a un sol euro del seu sou. Per remuntar el país se’ns demanarà a nosaltres sacrificis ­– com si haguéssim oblidat els anys posteriors al 2008 –– i si ara aixecàvem cap, tocarà tornar-lo a posar sota l’ala.

La família reial no farà cap donació del seu sou vergonyós ni tampoc deixarà el càrrec per alleugerir als ciutadans més fràgils. I ara us demano, els esportistes famosos que cobren milions per anar darrere una pilota, han anunciat que traspassarien una ínfima part del seu compte a algun hospital per tal que el personal sanitari pugui comprar mascaretes?

Vaig llegir en un tuït la setmana passada que Rafael Nadal ha intentat subhastar la seva samarreta per donar el que en treu a alguna associació de beneficència. Li hauríem d’haver preguntat si la samarreta li quedava petita amb tanta generositat! Però més val deixar el tema que el post és per Sant Jordi i la festa no es mereix que ens la passem pensant en qui no s’ho mereix.

La següent paraula que m’agradarà rescatar del racó de les paraules oblidades és tustar  i vol dir colpejar o picar. M’abelleix perquè se sent poc o gens avui dia.

Jo fa dies que sento els veïns tustar la paret i com jo molts altres en aquest edifici. Ja fem broma perquè és impossible que estiguin posant tantíssims quadres, altrament el pis els quedarà com el Prado. Deu ser efecte de l’avorriment produït pel confinament al que estem exposats perquè sembla que a molts els ha donat pel bricolatge. Ahir mentre estava donant classe per videoconferència un dels meus alumnes va comentar que les cops que se sentien eren de la casa del costat de la seva. Jo vaig dir que també tinc veïns que tusten sovint la paret i llavors dos alumnes més van esmentar que a ells també els havia tocat aguantar el soroll provinent de pisos veïns. Ben mirat és força lògic que com que ens passem tot el dia a casa nostra i aquesta s’ha convertit en la nostra oficina o classe,  ens cal embellir-la i endreçar-la. Al cap i a la fi, ara no podem fugir al bar de la cantonada quan el desordre se’ns menja. Endevino que les cases no han estat mai tan endreçades. Com va dir una de les meves alumnes quan vaig demanar si li veien algun avantatge al confinament: “my room has never been cleaner”, la meva habitació no ha estat mai tan neta.

Per acabar amb el post d’avui vull escriure sobre un mot que he après d’una amiga de Vila-real i que em va semblar tan castissa que la he volguda adoptar. La paraula és morralla. El mot designa un conjunt de peixos que han agafat els pescadors però que no tenen gaire valor. El més curiós de la paraula és que a Castelló es fa servir per al·ludir als homes  i dones d’una certa edat que han quedat solters per manca de virtuts o atractius.

Malauradament les morralles demà potser no s’ho passaran bé amb la diada perquè Sant Jordi celebra i ho farà sempre l’enamorament, l’amor i el romanticisme i ho fa amb fantàstiques roses i amb llibres.

La imatge d’avui és una rosa feta pel meu company. Inevitablement aquest dijous festiu no es vendran ni de bon tros les roses que s’haurien d’haver venut perquè els serveis de missatgeria no donaran a l’abast. Jo però tinc l’esperança que Sant Jordi es posposarà i que celebrarem la diada amb les roses i els llibres ben aviat.

Algú em vol negar que el confinament se’ns fa definitivament més portable gràcies a la lectura? Jo ja estic cercant el meu llibre de Sant Jordi per poder-lo rebre i fer-li els honors com cal tan bon punt les llibreries tornin a obrir. I com em migro per sentir la flaire de paper nou i poder acaronar els fulls del meu nou company! Un llibre no només es llegeix una vegada, s’ha de pair i rellegir passat un temps per assaborir-lo de veritat.

Vull evocar avui les imatges del Passeig de Gràcia plenes de parades i el sentiment de festivitat que es viu des de ben aviat el 23 d’abril.

El confinament ens ha deixat el cor de la ciutat callantívol però ja el farem bategar de nou  quan el nostre desig humà de proximitat no posi en perill els més vulnerables.

Hem de ser Sant Jordi i lluitar contra el Covid-19. Si tots posem el nostre granet de sorra ens en sortirem!

Feliç diada a tots!

 

 

 

 

Aquesta setmana em sembla pràcticament inevitable parlar del temps i de les inclemències meteorològiques. La setmana ha estat passada per aigua i a més el vent ha bufat de tal manera que ha fet caure arbres i ha tombat contenidors. Els efectes de la tempesta Glòria han estat esfereïdors. D’aquí la fotografia de la Rambla del Poblenou i

de “sa barrumera” de Tossa del blog d’avui. El vídeo fa posar els pèls de punta i qui em coneix sap perfectament com de vinculada em sento jo a aquest poble. Les imatges són un testimoni del mal tràngol que hem passat tots i ens han de fer pensar si tot això no és un efecte més del canvi climàtic que molts polítics s’entossudeixen en negar.
El cas és que diumenge passat per la tarda, la Rambla del Poblenou, generalment plena de gent passejant amunt i avall, era pràcticament buida. Tots ens havíem amagat a casa i devíem estar sota una manta asseguts al sofà mirant alguna pel·lícula a la televisió o al netflix. I no es pot retreure a ningú l’episodi de ganduleria perquè el vent no té abric i el temps no convidava. Això em fa recordar la quantitat de vegades que vaig haver de sortir de casa quan feia un fred excepcional a Alemanya, o quan el vent em congelava les orelles i m’entumia els sentits. Sortir era un acte de valentia perquè el cos patia desmesuradament amb les temperatures extremes. No és d’estranyar que la gent dels països de l’Europa central i nord hagin de venir al sud a buscar bon temps i carregar els dipòsits de sol i calor. Jo vaig menjar-me una bona dosi de mal temps quan vaig viure a Dresden. Allà el fred, la pluja i el vent es converteixen en el pa de cada dia i un/una ha de enginyar-se-les per trobar aficions que permetin evadir-se a pesar de la meteorologia poc pietosa. I que consti que als mateixos alemanys el seu clima els avorreix. Els holandesos en canvi, si no veuen una gota de pluja durant més de quatre dies seguits es posen nerviosos. Aquí som el contrari perquè no estem acostumats al mal temps continuat i d’aquí la mala cara que fem en aquestes circumstàncies.
Però el tema d’aquesta setmana no ha estat el fred ni la pluja sinó el vent, que com ja sabeu no té abric i no deixa de ser perillós perquè quan arriba amb força pot tombar objectes que cauen sobre la gent i quan circulem ens pot desviar i provocar accidents greus.
El vent és protagonista de diverses expressions angleses. La primera expressió de la que us vull parlar avui és la de “to wish someone a fair wind”, desitjar-li a algú un vent just o favorable. Aquesta frase feta vol dir desitjar-li a algú èxit. Per exemple, quan jo el juny acompanyi els meus estudiants de batxillerat a la selectivitat els desitjaré de tot cor “fair wind”.
No us deixeu enganyar que en canvi nosaltres quan desitgem a algú bon vent i barca nova, és que potser no ens ve gaire de gust tornar-lo a veure i volem que marxi ben lluny. I la locució “bon vent” es pot completar de moltes maneres: “bon vent i barca nova” que és la que coneixem, “bon vent per davant i que per darrere no te’n falti”, “bon vent i foc al cul” o “bon vent et pegui al cul i en popa que no s’encalli”. O sigui que nosaltres fem servir el vent en un altre sentit.
Dilluns vaig sentir xiulets a casa meva del vent que esbufegava de mala manera i aquests xiulets del vent em van fer pensar en l’expressió “to whistle in the wind”, és a dir, xiular al vent. Això significa parlar a algú sense obtenir cap resposta sensata. Sortosament a mi aquesta situació no m’ha passat gaire sovint perquè pot ser desesperant.
Com nosaltres els anglesos parlen d’aires de canvi però ho fan esmentant el vent: “a wind of change”. Ells empren aquesta locució quan es refereixen a idees i punts de vista nous. I qui els pot portar? Qualsevol persona que tingui ganes de canviar les coses i vulgui provar mètodes innovadors.
I jo ja fa temps que sento a parlar d’una imminent crisis que segons diuen els més pessimistes, serà igual o pitjor que la del 2008. La veritat és que a mi ja m’agradaria saber per on anirà la cosa o com diuen els anglesos m’agradaria poder saber “which way the wind is blowing”, cap a quina banda està bufant el vent. Però com que no ho puc saber, seguiré vivint de manera modesta per si de cas. No és moment per fer gaires inversions ni arriscar-se amb compres innecessàries.
Tant de bo poguéssim predir una crisis perquè llavors ens podríem preparar per afrontar-la. Jo però em conformo en no estar lluitant contra molins de vent o com diuen els anglesos “ to tilt at windmills”, inclinar-se davant els molins de vent. Els alemanys tenen l’expressió “lluita contra els molins de vent” que com l’anglesa fa referència al famosíssim episodi en què don Quixot es baralla amb els molins pensant que són gegants. Com podeu intuir la locució anglesa vol dir que es lluita contra uns enemics imaginaris.
I quan una persona provoca un conflicte per una fotesa o trivialitat que s’arregla fàcilment els anglesos anomenen el conflicte “a storm in a tea-cup”, una tempesta en una tassa de te. No cal que us recordi que hauríem d’evitar conflictes per tonteries perquè a la vida ja hi ha prou coses importants per les que sí ens hem d’emprenyar quan toca.
Per últim avui vull parlar d’una locució que conté la paraula “storm”, tempesta i és “to take the world by a storm”. S’utilitza quan quelcom esdevé un èxit a tot arreu. Només se m’acut com a exemple l’ús del patinet elèctric, una moda que s’ha escampat molt ràpidament i ha canviat la manera de desplaçar-se de molts ciutadans. Això sí, degut a la tempesta Glòria molts patinets han descansat durant uns dies.
Esperem que el dijous vinent el temps ja s’hagi estabilitzat i potser el sol ens hagi tornat a escalfar una mica després d’uns dies força freds i desagraïts. I sobre tot desitjo que totes les localitats afectades per la tempesta recuperin la normalita

No us heu adonat de que els dies s’estan fent llargs rapidíssimament? Jo sí i em fa molt feliç perquè tinc la impressió que tinc més hores per fer coses i no em canso tan ràpidament. I també veig que la ciutat deixa enrere el color negre de la nit i la gent comença a posar-se roba més alegre. L’explosió de color arriba amb la primavera i encara ens queda lluny però jo ja em delejo per la seva arribada. Els marrons i negres de l’hivern ensorren els meus ànims i encara sort que aquest any s’han portat els colors teula i han estat de moda els vermells, el color de la passió i l’amor en moltes cultures.
Per als anglesos també és un color especial i tenen diverses locucions amb el vermell. Una de les meves favorites és “to paint the town red”, pintar de vermell la vila. S’utilitza quan algú vol dir que es deixarà anar per fer gresca, beurà desmesuradament i celebrarà un esdeveniment sense gaires miraments. Els estudiants tradicionalment ho fan quan es graduen. Molts d’ells surten després dels exàmens de selectivitat i són tot un perill. Per als batxillers d’altres països com Anglaterra s’ofereixen viatges organitzats a localitats com Lloret i Salou per tal que facin el boig tant com vulguin després dels esforços acadèmics. No és que a mi em faci gaire il·lusió que els adolescents ho hagin de celebrar tot amb un consum desmesurat d’alcohol, no obstant el sortir per emborratxar-se està molt arrelat a la cultura britànica i per això l’anglès té la paraula “booze” que es refereix a l’alcohol barat que es consumeix amb la finalitat de quedar com a mínim en el punt blau.
El vermell té un significat negatiu en la locució “to be a red rag to a bull” que ja us vaig explicar en un altre post en alemany. Ser un drap vermell per a algú i en alemany “für jemanden ein rotes Tuch sein” vol dir ser una persona que irrita profundament a una altra. Potser teniu la desgràcia de conèixer algú a la feina que és per vosaltres un drap vermell. En aquest cas us recomano evitar el contacte amb ella tant com us sigui possible.
L’expressió sembla que ve del món de la tauromàquia perquè als braus se’ls ensenya un drap vermell per provocar-los. Si una persona que és un “red rag” per nosaltres, la veiem i ens posem de mal humor i ens provoca fins i tot agressivitat.
Curiosament en anglès quan volem designar la burocràcia de manera col·loquial, l’anomenem “red tape”, és a dir cinta vermella, en referència a la cinta d’aquest color que feien servir els funcionaris per lligar la paperassa que havien de processar.
El vermell té però un significat positiu en la locució “a red-letter day”. Un dia de lletra vermella és una data assenyalada com per exemple el dia de la signatura de la compra de la casa o el de la boda o el naixement d’un fill.
I com que el tema avui són els colors, us he de parlar del rosa i d’una locució que és calcada a una nostra: “to look through rose-coloured espectacles”, veure el món a través d’unes ulleres color de rosa. No cal que us expliqui què vol dir oi?
Quan una persona no està al cent per cent com jo en aquests moments perquè estic mig engripada, llavors diem que està “off colour”, fora de color o sense color. I quan algú navega sota colors falsos, “sail under false colours” vol dir que una persona es fa passar per una altra o que fingeix la seva identitat per tal d’amagar les seves intencions.
Això ho conec del món de la docència. De vegades, algunes escoles, per esbrinar que fan les altres, envien professors propis a les jornades de portes obertes d’altres escoles per estar al cas de què fa la competència. Molt brut però cert.
Jo en tot cas us desitjo que no estigueu tan “off colour” com jo i que per tant ja feu plans pel cap de setmana que ja tenim ben prop.
Una abraçada a tots.

Bon dia el de tots sants per donar-nos un descans i passar una estona amb la família menjant panellets, castanyes i moniatos. Aquesta festivitat, malgrat el seu rerefons trist perquè és el dia en què recordem els que ens han deixat, ens convida a la reflexió, a aplegar-nos en un espai ínfim per donar la benvinguda a la tardor i ens fa sentir que els dies foscos dels propers mesos també tenen el seu encant. A qui no li agrada en un dia de pluja quedar amb els amics i posar-se una pel·lícula a la tele o l’ordinador? Recordo els diumenges de tardor i hivern quan seia amb els pares al menjador i jugàvem al parxís o al monopoli. Fora la meteorologia no convidava a sortir i jo ho agraïa perquè era un moment molt especial ja que finalment teníem els tres temps per fer quelcom plegats.
És curiós que aquesta setmana en què la gent celebra el Halloween jo hagi decidit dedicar altre cop l’entrada del blog a mots catalans. I per què? Potser per rebel·lió mental. Veure tanta decoració de Halloween em fa venir ganes de reivindicar el que és nostre. O potser és perquè fa poc vaig acabar de llegir una novel·la d’Isabel-Clara Simó que m’ha deixat el cor compungit i alterat alhora. La novel·la en qüestió és “T’imagines la vida sense ell?” i és el relat del passat ombrívol d’una dona narrat a través del seu diari personal descobert pel seu fill un cop és morta. Els dos moments de la narració se succeeixen de manera paral·lela i presenten dues visions ben diferents dels fets que s’hi expliquen. Òbviament no vull trencar l’emoció del final per si voleu llegir-lo. És un llibre dels que no s’obliden. Està escrit en un llenguatge planer però ben valencià. D’això un se n’adona quan llegeix la frase que el marit de la protagonista li diu a aquesta poc després de casar-se “ et vull en casa”. L’ús de la preposició “en” i no “a” delata la procedència de l’autora. I llegint aquesta meravellosa novel·la que m’ha posat els pèls de punta, he trobat un parell de paraules que m’han semblat interessants i vull comentar. La primera és un mot que jo coneixia de l’anglès però que no sabia que també s’emprava en català. Es tracta de l’adjectiu “rubicund” que denota la pell vermellosa d’algunes persones. És lògic que conegués la paraula en anglès primer perquè en terres anglosaxones hi ha més gent amb rostres rosats o pell vermellosa que no pas aquí. Per això em va sobtar llegir la paraula a la novel.la.
La segona paraula que ha captat la meva atenció ha estat el verb “anorrear”, que vol dir anihilar o reduir al no res. Malauradament un dels personatges de la novel·la intenta anorrear a l’altre. És un verb amb una significació altament negativa.
I també negatiu és el verb “enravenar” que no havia escoltat o llegit mai fins fa poc. “Enravenar” és el que fan els gats amb la cua quan estan tensos i la posen ben rígida. El verb es fa servir també en sentit figurat i llavors vol dir que algú de cop i volta fa un posat tibat. Ben segur que és un verb que podeu utilitzar freqüentment perquè de gent tibada i encimbellada n’hi ha prou.  Per cert el gat de la fotografia és el Pablo, que ja coneixeu d’una altra entrada, i com podeu veure  m’ha fet el favor d’enravenar la cua per deixar ben clar el significat del verb. Gràcies Pablo!
El següent mot d’avui que coneixia però que he recordat a través de les meves lectures és “falòrnia”. Una falòrnia és una idea errònia o una predicció sense evidència que es dona com a certa. De falòrnies en el món de la política n’hi ha moltes però prefereixo aparcar el tema durant unes setmanes.
Com que fins ara he escrit sobre tres paraules que, des del meu punt de vista són més aviat negatives, ara en necessito una que m’abelleixi per la seva positivitat. És un altre adjectiu: “adelerat o adelerada” que designa algú que fa quelcom “amb deler” o amb passió. Si una persona fa una cosa “adelerada”, la fa amb desig o vehemència. El deler en català és l’anhel. No sé a vosaltres però a mi la paraula “adelerat” m’enamora. Tot allò que tingui a veure amb la passió i les ganes és benvingut sobre tot perquè penso que és una llàstima viure sense emocions.
Us deixo amb aquestes quatre paraules i amb els panellets suposo. Bona castanyada a tots!!!!!!!

 

Last week I had a couple of friends from Europe asking me what was going on “again” in Catalonia because, so I have decided to devote this week’s post to the fight that has been going on in my country for centuries. I am not going to repeat what I said about Catalan history. Let me only point out that Catalonia was a nation long before the different crowns in Spain really knew they might one day be unified. To make things clear: on the 6th of June 1114 Ramon Berenguer III disembarked in Ibiza with 75,000 men and 900 horses to conquer back the island which was under Saracen control. It was round that time that Catalonia and Pisa, two very powerful territories in the Mediterranean, joined. In the Pisa chronicles of that time one can already read the name “Catalonia” and “Catalans” as there was already a clearly defined territory with its citizens that felt part of a nation back then. That was the period when Catalonia had a huge influence in the Mediterranean area. Unfortunately, these times go hand in hand with the darkest side of our history that we cannot hide easily cause it has coined some expressions in several countries in the world. For example, in Bulgaria if someone is cruel and capable of torturing another person he is called “son of a Catalan”. In Greece, if you want to curse someone you say “may Catalan revenge fall upon you” and in the Parnassos region, if one person gets out of the frying pan into the fire one says “ escaping from the Turks to fall into the Catalans”. Well, it seems our beginnings as a nation were covered with some blood.
Nevertheless, Catalans excelled at trade in the Middle Ages and when trade failed, industry flourished here. As a country Catalonia was more than prosperous till we lost the Succession War and The King Felipe V got to the Spanish throne. In 1714 the repression of the Catalan nation started, and it lasted till Franco’s death in 1975. Then, as you might know, Spain began a process to become a democracy which has not by far yet been completed as the recent event show.
Let’s say the situation in Catalonia was stable till 2008. Bancs had to be rescued with public money and the government forced autonomic regions to keep very tight budgets to face the recession. But the budgets were not equally tight in all regions. Catalonia was literally squeezed financially much more than other parts of Spain. Civil servants in Catalonia had to endure a very severe salary cut that lasted for years. The restricted government budget affected basic aspects of life. At the same time, the middle classes lost purchase power and many people from the working classes reached the poverty level. People cued at food banks those early days of the crisis here in Catalonia.
Exactly at that time Catalonia, which was enduring the consequences of the crisis, took the Spanish government to the Constitutional Court cause it owed— and stills owes— Catalonia the refund of the 0,7 % of the PIT – Personal income Tax— that our country needed to be able to pay for basic things for citizens. The outcome was that The Constitutional Court passed a sentence and ordered the Spanish government to refund the 0,7% to Catalonia. But the government didn’t do it. It never gave the money back. From 2012 to 2017 there have been 25 sentences that the Constitutional Court has passed, and the Spanish government has not executed any of them. Some of these mentioned in the video are the 177/2012 for the PIT, the 226/2012, the 21/2013, the 70/2013, the 154/2013, the 33/2014 and the 9/2017. All of them are sentences referring the 0,7% that the Spanish government must refund. But it seems the Spanish government does not have to obey the law, does it?
By the way, the man of the video is one of the Catalan politicians in prison and convicted for supporting the referendum of the 1st of October 2007. His name is Jordi Turull.
But let’s focus on the matter. Even before the crisis, the Catalan government had asked Spain to reconsider its status of autonomy since Catalonia wanted more freedom to rule itself. However, the result of this petition was a rejection from the Spanish government to negotiate anything.
Only a couple of years afterwards the crisis started, and the central government forced Catalonia to give such an amount of money that the population had to endure financial hardships. At the same time, the Spanish government was infringing the law by not obeying the Constitutional Court and simply forgetting to execute the sentence that urged it to give Catalonia back the money that it owed us.
As a nation and economic engine of the country we— because I am now talking about the way I felt back then and now— Catalans felt exploited and laughed at. Which is why the old dream of being independent from the oppressor was back in our minds and most importantly, in the minds of Catalan politicians.
Yet, in order to be independent you needed to know what percentage of the population really wanted to be “a separate state from Spain”. Catalonia has always had ties with the rest of the country because we have welcome immigrants from other parts of Spain to work here when we were short of labour force. They feel Spanish and Catalan at the same time. Therefore, the Catalan government wanted everyone to vote in a referendum. The problem is that it is forbidden to hold a referendum to decide on whether a part of Spain wants to be independent or not.
The negotiations with the Spanish government were impossible. Spain refused to have a referendum about independence.
It seems very logical to me that a democratic country should be able to hold referendums, otherwise it cannot be called democratic. The rejection of the Spanish government made us Catalans want to hold the referendum even more. For this reason, the Catalan government planned it carefully and it was held, illegally according to Spanish law, on the 1st of October 2017. I guess I don’t have to tell you to look at the videos about police violence against citizens voting, cause I am sure if you are reading the blog it’s because you are interested in the topic and you have seen them.
I am not sure what I am most ashamed of. If about the police beating harmless citizens or about their incapability to find the ballot boxes hidden in the most obvious places. We all have evidence of people in towns strolling peacefully in the streets while angry policemen search for the ballot boxes hidden in the crowns of the trees. It’s so ridiculous to think that policemen will be able to prevent people from voting by taking with violence some ballot boxes from some places!
But it is not only that. In the past years it has been in the spotlight here that some big fish in the country, some politicians or CEOs of big companies, had paid for University degrees that they have never completed. Corruption scandals at all levels were feeding people’s anger. Moreover, we had to face the scandals of a Royal Family that lives a luxury life at the expenses of our taxes in Spain. It’s outrageous to be paying the former King the huge amount of money he gets to lead a lavish life and have fun with his mistresses. It is such a waste of economical resources and dignity for a nation that we all in Catalonia wonder how people in other parts of Spain don’t stand up against the Monarchy or the immense corruption in the country.
But instead of that, it has been easier to keep citizens’ minds in the rest of Spain busy with our independence. If there is one big problem, you try to highlight another and if people are not clever enough, they won’t feel manipulated.
Which is why the focus is not on corruption in the country but on us and our referendum. It was against the Constitution, it’s true. But you can always make amendments to the holy Constitution. Otherwise women would have never voted anywhere probably and interracial marriage would still be forbidden. Law must adapt to democracy and justice and not the other way around.
Yet, as it seems, the referendum was such a crime that our Catalan politicians had to be in prison. They have been there till their trial has been celebrated and the sentence was passed last Wednesday. A completely unfair one. The least severe sentence was 9 years of prison and the most severe one 14.
If we take into account that it has been made public that some members of the Royal Family in Spain have stolen money and they have not even faced a trial, is it any wonder that Catalans went to the streets to raise their voice against the Spanish Government on Wednesday?
There is no way back now I tell you.
It would have been so much easier to make the referendum legal and then —of that I am nearly sure— maybe there would have only been a 49 % in favour and a 51% against independence. The problem would have not even been there. But Spain wanted it its way. The Spanish government had to refuse democratic means.
It would have also been easier to set our political politicians free when the government changed but then again, so much hatred has been instilled in the minds of Spanish citizens that it was not possible to set our Catalan politicians free and win elections. And once more, Spain had an opportunity for redemption with the sentence but instead of being mild it acted in revenge passing an unfair an undemocratic sentence that shows that politics and justice go hand in hand in this undemocratic corrupt country called Spain.
To be quite honest I find this is so terrible that I could cry for hours about it. It drives me crazy to see that Spain could have kept together if there had been signs of mercy on Spain’s side. But if you exploit and scorn a nation that is one of the most powerful economic engines in the country, then the scheme can backfire and this is what has happened here.
I truly believe Catalans are peaceful people, but we are also stubborn. We have gone through to many hardships and repression to knell once again. The mistreatment from the Spanish government has hardened our hearts and it has made our rage grow. I think we Catalans have given Spain enough chances. The sentence last week was a sign of fear from Spain.
Not in vain the words of our former Catalan president murdered in 1940 by the Spanish government are engraved in our Catalan minds: “Tornarem a sofrir, tornarem a lluitar, tornarem a vèncer” which translates with “we will suffer again, we will fight again, we will win again. And that is what we are doing now: fight!

Aquest dijous intento portar-vos un post positiu tot i que potser les meves explicacions tinguin un regust agre-dolç. I és que la sentència del dilluns m’ha desinflat un pèl perquè alguna esperança oculta en mi encara volia creure que els jutges serien més benèvols del que han estat. S’ha dictat sentència com dirien els alemanys “auf die harte Tour”, que es podria traduir amb un “en ruta dura”, i que en sentit metafòric equival a de manera severa. I de la mateixa manera “sense miraments” o a l’alemanya “auf die harte Tour”, molts joves catalans hauran après que la justícia a aquest país no és tan equitativa com hauria de ser.
És obvi que el govern central volia demostrar qui té la paella pel mànec i qui en sap més i té més força. Com dirien els alemanys han mostrat“ wo der Hammer hängt”, que es tradueix literalment amb on està penjat el martell. No hi ha una història clara per explicar aquesta locució però molts creuen que va néixer en l’entorn dels tallers. Quan l’amo o algun dels empleats ja havia après molt i ho sabia tot de l’ofici llavors ensenyava a l’aprenent on eren els estris. Avui dia aquesta locució es fa servir quan algú vol mostrar a una altra persona la seva autoritat, valor o coneixements.
Una altra locució de la que us vull parlar és “ Im Saus und Braus leben” que vol dir viure amb totes les comoditats possibles. Jo no conec pas gaire gent que visqui “Im Saus und Braus” i només se m’acut la família reial com a exemple. No tinc la impressió que els manqui res i tampoc estalvien enlloc. Per quin motiu ho haurien de fer si el sou els el paguem els ciutadans normals? Doncs tots els que no han de mirar gens ni mica prim per viure i s’ho poden permetre tot viuen a Alemanya “im Saus und Braus”.
I tornant a l’actualitat he de dir que amb tots els aldarulls que estan passant hem d’esperar que la gent mantingui la calma i no hi hagi gaires forassenyats que cometin actes de vandalisme com cremar containers que acabem pagant també els contribuents. I és que per anar destruint objectes que no et pertanyen s’ha d’estar tocat de l’ala o com diuen els alemanys s’ha de ser un “Knallkopf”. “Knallkopf” vol dir literalment “cap d’espetec” o “cap d’esclat”. I és que “knallen” en alemany és el verb que correspon a espetegar o fer soroll d’explotar una cosa. Per això quan una persona no hi toca o bé diem que “ hat nicht alle Tassen im Schrank” — no té totes les tasses a l’armari— o bé que té “ein Knall”.
Desitjo que no ens en trobem gaires d’aquests ni avui ni demà que també serà un dia calent. I per canviar finalment de tema us donar a conèixer una locució que es pot fer servir molt sovint. Probablement tots heu tingut ocasió de conèixer una persona d’aquelles que té molt bon concepte d’ella mateixa i que es pensa que ho sap tot. En aquests casos, quan el que els alemanys volen posar de manifest és que aquesta persona creu que sap més del que en realitat sap diuen: “Einbildung ist auch eine Bildung”. És un joc de paraules perquè “Einbildung” vol dir imaginació o fantasia i “Bildung” vol dir educació. Així doncs com la paraula “Einbildung” conté “Bildung” diuen literalment que la fantasia és també una educació, és a dir que creure’s que un té educació és també una mena d’educació. Evidentment el joc de paraules és difícil de traduir però l’expressió és d’ús comú a Alemanya i quan jo vivia allí la vaig sentir unes cent vegades mínim.
I el post és curt aquest cop també perquè porto un gran refredat a sobre i trigo el triple per fer el que generalment faig en un tres i no res. Senyal de que no estic gaire fina. A veure si els alemanys tenen raó quan diuen que els refredats “ 3 Tage kommen sie, 3 Tage bleiben sie und 3 Tage gehen sie”, és a dir “venen tres dies, es queden tres dies i marxen tres dies”. Això fan nou dies sense medicament i anant a pas de tortuga. Ja us ho diré la setmana vinent. Si dintre de tres dies veig que estic igual potser gosaré provar el típic remei contra els refredats en terres germàniques: un got de cervesa calenta. Falta saber si després no serà l’estómac que tindré malament. Sempre m’han sorprès els remeis casolans per afectacions comuns. Pel refredat cervesa calenta, pel mal de panxa pals de pa i coca-cola, i per la ressaca posterior a la borratxera o bé cafè amb sal— no gaire bo pels hipertensos— o bé començar el dia bevent el mateix que vas beure la nit anterior. I també hi havia qui deia que els cogombrets en vinagre ajudaven a fer passar la ressaca. Això evidentment si l’estómac permet menjar sòlid després d’un ingesta massiva d’alcohol. Em fa mal tot només de pensar-hi! No em digueu que no us sona a animalada! En fi, en això he de reconèixer que m’he mantingut molt fidel als nostres remeis. Pel refredat caldo, pel mal de panxa arròs bullit o infusió de farigola i per la borratxera paciència que així queden molt poques ganes de tornar-hi.
A tots vosaltres us desitjo una bona setmana!