Set paraules en anglès per sonar com un entès aquest 7 de maig.

els46

Segueixo avui aquest set de maig, el dia del meu quaranta-sisè aniversari, amb el tema de la setmana passada i les paraules inusuals que enriqueixen el nostre lèxic en anglès. I us en porto set de noves. Començaré amb un vocable que em sembla molt necessari: “persnickety”. L’adjectiu en català seria primmirat i designa tota aquella gent que posa una atenció desmesurada en coses que no tenen cap importància. Jo puc ser sovint “persnickety” sobre tot quan no tinc el pis amb tot l’ordre que necessito o quan em fa l’efecte que casa meva no tan harmoniosa com cal. Em fa falta que les coses siguin a lloc i que òpticament l’espai que ocupo tingui colors alegres i que no desentonin els uns amb els altres. Reconec que és una fotesa sense cap rellevància però per a mi tenir la casa endreçada és vital. O sigui que sóc en aquest sentit sóc  primmirada, “persnickety”.

La següent paraula és “flibbertigibbet” i per aquesta no em ve cap paraula immediatament al cap en català. Un o una “flibbertigibbet” és una persona ximple i que xerra massa. Designa molt sovint personatges superficials capaços de parlar de tot tipus de detalls de la seva vida que no interessen a ningú. Un o una “flibbertigibbet” és la típica persona que intentem esquivar quan ens la trobem al carrer per por que ens ompli el cap. Solen ser persones sociables però curtes de gambals. Un sinònim d’aquesta paraula podria ser “nincompoop” però aquest terme no necessàriament denota una persona que parla massa. En canvi, els els i les “flibbertigibbets” sovint expliquen tonteries i beneiteries o el que seria en anglès “poppycock”.

Aquesta setmana a les xarxes socials he llegit una pila d’informació i he vist algun vídeo que m’ha semblat autèntic “poppycock”. Sembla que els humans no podem acceptar que la natura ens ha enviat el Covid-19 i que ens està costant adonar-nos d’una veritat contundent: nosaltres encara estem supeditats a les forces de la natura i no les podem dominar sinó que estem a mercè seva. Ni controlem terratrèmols, ni tsunamis, ni pluges torrencials, ni glaçades. En coneixem els mecanismes però no podem doblegar tots aquests fenòmens. I per això les malalties ens fan tanta por. No sé si uns heu adonat de la quantitat de teories de conspiracions que circulen per les xarxes. Relacionen l’aparició del Covid-19 amb la tecnologia 5-G que s’ha convertit en el nou dimoni. Asseguren que amb la vacuna pel corona se’ns implantarà un xip que permetrà que se’ns controli en tot moment. I què hi ha darrere de tot això? Una incapacitat rotunda a admetre que l’humà no té sempre la paella pel mànec. No penso avorrir-vos amb dotzenes de teories psicodèliques sobre el Covid-19 perquè totes són una beneiteria o com diuen els anglesos “poppycock”.

El que sí pot ser, és que mentre la gent està perdent el temps útil de la seva vida llegint tot aquest “poppycock” altres de més amunt aprofiten l’oportunitat per fer el que els anglesos anomenen “shenanigans”. I què són? Doncs són activitats i fets deshonestos que es fan d’amagat. El diari fa anys que de tant en tant ens porta notícies sobre els “shenanigans” del rei emèrit. Els “shenanigans” en anglès són els tripijocs en català.

I quan quelcom produeix molt d’enrenou i agitació i la gent surt al carrer i provoca aldarulls en anglès tenim moltes paraules per expressar aquest estat d’intranquil·litat sonora. Podem anomenar-ho “turmoil”,  o “uproar” (paraula gairebé onomatopeica)  o amb dues paraules que per a mi són molt melòdiques i no em semblen angleses, la primera és “brouhaha” i la segona “hullaballoo”.

Catalunya ha passat uns anys amb força “brouhaha” i “hullaballoo” i gairebé em temo que no sembla que pugui arribar el moment en què la gent pugui quedar-se a casa tranquil.la i no reivindicar res. Dintre de no gaire veurem si les promeses del govern d’ajudar als autònoms i persones afectades per les mesures del Covid-19 realment es compleixen. I ja us asseguro que quan ja s’hagi trobat una vacuna pel virus no hi haurà res que impedeixi als treballadors estafats sortir el carrer a fer-se sentir. Llavors amb l’agitació o “kerfuffle” es tornaran a trencar vidres i cremar containers.

M’agradaria pensar que el confinament ha calmat els ànims de molts com ho ha succeït amb els meus. A mi m’ha suposat una ruptura amb una pressió diària i un excés de moviment que feia temps que m’anava rosegant per dins. Per tant l’estat d’alarma, malgrat tots els inconvenients que suposa, m’ha donat l’oportunitat de netejar una mica la tensió acumulada durant anys. Malauradament però, veig que no tothom ha pogut adaptar-se a la situació i treure’n profit com jo. Per una banda hi ha molta gent que penja d’un fil perquè els negocis en què treballaven poden no tornar a obrir. I per altra el confinament ociós pot tornar a qualsevol ximple i crispar els nervis de la gent que en general ja estava prou encesa.

Haurem d’anar veient setmana a setmana com evolucionen els fets i aprendre a viure una mica el dia a dia. Jo en tot cas avui assaboriré un aniversari del tot diferent als que he tingut els darrers anys. Treballo de tarda avui i per tant podré gaudir per primera vegada durant molts anys, d’un matí d’anversari de lleure entre setmana i en molt bona companyia.

Com diu la dita: qui no es conforma és perquè no vol.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s