Escric el post d’aquesta setmana en dimarts pensant en què s’ha de llegir dijous, però no un de molts sinó precisament Sant Jordi. La festa l’haurem de viure des de dins, en un racó de la nostra llar i de les nostres hores haurem de posar un bri d’esforç per evocar els Sant Jordis com han estat sempre i per nodrir l’esperança que el següent tornarà a ser un festival de parades de llibres i roses al carrer. Qui ens ho havia de dir que aquest any ens el prendrien oi? Per a mi aquest Sant Jordi serà encara més trist del que havia pensat perquè serà el primer sense el meu pare, el cavaller generós que anava a comprar-nos la rosa a la mare i a mi cada 23 d’abril. No em va faltar ni quan vivia a Alemanya. Sant Jordi era un dia molt especial a casa perquè mon pare es deia Jordi. Sempre he cregut que ha de ser ben avantatjós tenir un sant que tothom recorda perquè fa més festa i perquè les felicitacions aixequen els ànims.

Com que Sant Jordi és una diada ben nostra i ben catalana he pensat que en el blog avui havia de tornar a escriure sobre alguna de les nostres paraules, aquelles que tomben pel nostre cap però que no surten a la conversa gaire sovint o potser mai.

La primera paraula és un mot que en aquests moments a mi em sona a glòria: vagarejar. És un sinònim de vagar, aquest darrer moltíssim més conegut i emprat. Vagarejarem sens dubte tots quan ens permetin sortir a fer un tomb. Llavors estic convençuda que després de les llargues setmanes intentant reconvertir mobles per tornar-los un petit gimnàs o d’anar passadís amunt i avall per estirar les cames, baixarem al carrer a voltar sense cap direcció concreta. Senzillament recuperarem les ganes de caminar per caminar fins que ens cansem i vulguem tornar a casa.

Jo he vagarejat molt per Barcelona però sé del cert que encara em queden racons i raconets per descobrir. Quan tot torni a la normalitat m’afanyaré a recórrer les barriades que menys conec per si ens cal altre cop tancar-nos a casa.

La segona paraula de la que vull escriure avui és pàbul. Pàbul és un sinònim d’aliment i es fa servir en la locució “donar pàbul a la murmuració”, és a dir, donar motiu per tal que la gent parli i xafardegi sobre un tema determinat.

Aquesta setmana vaig veure a la televisió que en Cristiano Ronaldo havia trencat el seu confinament per anar a una celebració familiar. Per si fos poc que el paio se salti les regles quan potser convindria que fes d’exemple, el paio es deixa fotografiar i la festa apareix a les xarxes, a la premsa i a la televisió. Òbviament el que ha fet aquest esportista és donar pàbul a la murmuració. Però no només ell ha fet això de saltar-se el confinament i posar-nos bé el poder deixar-lo ben verd. A Rajoy el van enxampar fent fúting prop de casa seva i podeu comptar que la seva llar no deu ser pas com el meu micro-pis. Aznar tampoc es va quedar curt i va marxar a la seva segona residència a Marbella perquè ja sabem que els polítics i els famosos s’ho poden permetre tot. Posaria la mà al foc que les celebritats de la Península Ibèrica ens sorprendran encara unes quantes vegades saltant-se el confinament que nosaltres, els pobres pelacanyes, hem d’aguantar amb total estoïcisme i cridant la consigna “ens en sortirem”.

També molt nostra és la paraula “faramalla”. La faramalla són coses que fan patxoca però que tenen escàs o nul valor.   Al mateix temps s’empra per designar l’ostentació que pot fer algú del que té. Si coneixeu la típica persona que es passa el dia parlant de la seva nova pantalla de televisió que és tan gran que va de paret a paret de la sala d’estar, del seu nou mòbil que ha costat tota la nòmina d’un treballador mitjà, del seu darrer cotxe i dels viatges, llavors podem dir que la seva faramalla us cansa.

Una altra fantàstica paraula pel post d’avui és subreptícia. Estic segura que us serà molt útil perquè en un món ple de corrupció és pràctica. Una subreptícia és quelcom que es busca o s’aconsegueix d’amagat o dissimuladament. Com els diners públics que van a parar on no toca o els càrrecs que es guanyen no per mèrits sinó per contactes.

Potser us demanareu per quin motiu sembla que dono voltes al mateix tema oi?

Quantes vegades he mencionat els polítics en el meu post? Doncs bé, és molt fàcil, no em puc treure del cap ni enganxada a un del llibres que estic llegint ara, que la crisi del Covid-19 portarà cua i molt llarga des del punt de vista econòmic i està clar que els de dalt no renunciaran ni a un sol euro del seu sou. Per remuntar el país se’ns demanarà a nosaltres sacrificis ­– com si haguéssim oblidat els anys posteriors al 2008 –– i si ara aixecàvem cap, tocarà tornar-lo a posar sota l’ala.

La família reial no farà cap donació del seu sou vergonyós ni tampoc deixarà el càrrec per alleugerir als ciutadans més fràgils. I ara us demano, els esportistes famosos que cobren milions per anar darrere una pilota, han anunciat que traspassarien una ínfima part del seu compte a algun hospital per tal que el personal sanitari pugui comprar mascaretes?

Vaig llegir en un tuït la setmana passada que Rafael Nadal ha intentat subhastar la seva samarreta per donar el que en treu a alguna associació de beneficència. Li hauríem d’haver preguntat si la samarreta li quedava petita amb tanta generositat! Però més val deixar el tema que el post és per Sant Jordi i la festa no es mereix que ens la passem pensant en qui no s’ho mereix.

La següent paraula que m’agradarà rescatar del racó de les paraules oblidades és tustar  i vol dir colpejar o picar. M’abelleix perquè se sent poc o gens avui dia.

Jo fa dies que sento els veïns tustar la paret i com jo molts altres en aquest edifici. Ja fem broma perquè és impossible que estiguin posant tantíssims quadres, altrament el pis els quedarà com el Prado. Deu ser efecte de l’avorriment produït pel confinament al que estem exposats perquè sembla que a molts els ha donat pel bricolatge. Ahir mentre estava donant classe per videoconferència un dels meus alumnes va comentar que les cops que se sentien eren de la casa del costat de la seva. Jo vaig dir que també tinc veïns que tusten sovint la paret i llavors dos alumnes més van esmentar que a ells també els havia tocat aguantar el soroll provinent de pisos veïns. Ben mirat és força lògic que com que ens passem tot el dia a casa nostra i aquesta s’ha convertit en la nostra oficina o classe,  ens cal embellir-la i endreçar-la. Al cap i a la fi, ara no podem fugir al bar de la cantonada quan el desordre se’ns menja. Endevino que les cases no han estat mai tan endreçades. Com va dir una de les meves alumnes quan vaig demanar si li veien algun avantatge al confinament: “my room has never been cleaner”, la meva habitació no ha estat mai tan neta.

Per acabar amb el post d’avui vull escriure sobre un mot que he après d’una amiga de Vila-real i que em va semblar tan castissa que la he volguda adoptar. La paraula és morralla. El mot designa un conjunt de peixos que han agafat els pescadors però que no tenen gaire valor. El més curiós de la paraula és que a Castelló es fa servir per al·ludir als homes  i dones d’una certa edat que han quedat solters per manca de virtuts o atractius.

Malauradament les morralles demà potser no s’ho passaran bé amb la diada perquè Sant Jordi celebra i ho farà sempre l’enamorament, l’amor i el romanticisme i ho fa amb fantàstiques roses i amb llibres.

La imatge d’avui és una rosa feta pel meu company. Inevitablement aquest dijous festiu no es vendran ni de bon tros les roses que s’haurien d’haver venut perquè els serveis de missatgeria no donaran a l’abast. Jo però tinc l’esperança que Sant Jordi es posposarà i que celebrarem la diada amb les roses i els llibres ben aviat.

Algú em vol negar que el confinament se’ns fa definitivament més portable gràcies a la lectura? Jo ja estic cercant el meu llibre de Sant Jordi per poder-lo rebre i fer-li els honors com cal tan bon punt les llibreries tornin a obrir. I com em migro per sentir la flaire de paper nou i poder acaronar els fulls del meu nou company! Un llibre no només es llegeix una vegada, s’ha de pair i rellegir passat un temps per assaborir-lo de veritat.

Vull evocar avui les imatges del Passeig de Gràcia plenes de parades i el sentiment de festivitat que es viu des de ben aviat el 23 d’abril.

El confinament ens ha deixat el cor de la ciutat callantívol però ja el farem bategar de nou  quan el nostre desig humà de proximitat no posi en perill els més vulnerables.

Hem de ser Sant Jordi i lluitar contra el Covid-19. Si tots posem el nostre granet de sorra ens en sortirem!

Feliç diada a tots!