Les passes contundents i mandroses colpejaven aquell terra de rajoles centenàries i feien trontollar alguns mobles de la casa cap a les set del matí. Les seves ablucions matineres seguien un ritme simètric i inamovible digne de la precisió temporal d’un rellotge suís que poc va canviar amb el pas dels anys. El clic de la radio amb la garola animada i irreverent dels presentadors em despertaven definitivament del son reparador en els meus anys d’infantesa. Amb les persianes abaixades i els porticons tancats, l’obagor del pis de Bonavista convidava a seguir en el món dels somnis en què ell semblava sumit des d’antuvi.

El record primerenc que tinc del meu pare és el del treballador artesà es passava bona part del dia tancat al seu taller per fer els abrics de pell que havien de mantenir-nos a tots tres i que sortia encaboriat per fer els àpats amb nosaltres, tot mirant àvidament les notícies de la televisió. No perdonava la radio del matí ni la migdiada que feia al sofà de casa després de prendre el cafè. La gent el recorda com a una persona entranyable, generosa i bromista i és cert. Però aquests trets de la seva personalitat els vaig anar descobrint de més gran perquè de menuda jo no l’analitzava sinó que l’observava només amb ulls d’intuïció i el que em deia aquesta era que mon pare necessitava soroll per fora però calma per dins.

Desconec quins diàlegs tenien els pares en aquells moments en què la televisió no era omnipresent a casa, però de ben segur que giraven prou sovint al voltant meu perquè no recordo cap aniversari en què els dos no encertessin a regalar-me just allò que em feia il·lusió. Em ve al cap en especial un set de maig en què vaig arribar a casa de l’escola i mon pare esperava al sofà amb dues nines menudes idèntiques però una rossa i una morena al seu costat. Els seus ulls espurnejaven perquè sabia com em delia per aquell regal.

El pare era alhora silenci i soroll. El silenci l’envoltava a ell i a la seva vida perquè no hi sentia bé i l’univers que l’embolcallava no el sacsejava a crits com als altres. I era soroll perquè inevitablement necessitava la radio i la tele a un volum que jo i la mare sentíem amb el cos tan o més que amb les orelles. Ell percebia el món amb una innocent clarividència i l’analitzava interiorment sense mostrar el que l’inquietava. O si més no aquesta era la impressió que jo tenia d’ell. No recordo que m’interrogués gaire a mi el meu pare i tampoc que fes massa preguntes a la mare. I tanmateix, quan apareixia un desconegut a la seva vida, el cosia a qüestions fins que el contrincant quedava extenuat. La curiositat del meu pare era infinita i ens va costar més d’un enrojolament a la mare i a mi. A la meva primera parella d’Holanda li va arribar a preguntar durant un dinar si els nens del seu país també jugaven a futbol. Aquell dia l’Arnold es va menjar l’àpat fred perquè respondre a l’interrogatori no permetia ser prou ràpid per devorar els aliments mínimament calents.

De vegades em demano si la seva curiositat i la tendència a ser un pèl xafarder li venien de la seva mare, la Lola, a qui el seu marit anomenava sovint sorneguer “gramòfon”. Com que la meva àvia es va quedar vídua molt jove i el meu pare era el menut nascut en un mal moment de la història, a ell  li va fer de pare el seu germà gran, el Tomàs. La família però no acabava de tenir la fortuna com a aliada i el Tomàs va morir d’una infecció d’oïda de molt jove i el pare va quedar molt afectat per la pèrdua de son germà gran. Era en aquella època el puntal de la família i la seva mort va significar moltes penúries econòmiques.

Sé del que m’explicava durant els àpats festius, que de petit va haver de canviar tretze o catorze vegades de casa i que van arribar fins i tot a viure a Premià. Però de totes les èpoques de la seva infantesa la que més em va cridar l’atenció va ser aquella en què la meva àvia, la Lola, va fer de portera a la família Moritz, els de la cerveseria. En aquell temps la fàbrica estava cap a Sant Antoni. El pare en parlava molt bé de la família Moritz perquè eren molt generosos amb els empleats i perquè ell jugava sovint amb els petits de la família germànica i de vegades fins i tot se l’emportaven a una segona residència que tenien al camp. Certament aquells moments li devien compensar les males estones a l’escola, que no li agradava gaire pel que explicava.

No he entès mai per quin motiu no s’hi va aficionar i  ara fa ben bé sis mesos que encara m’intriga més aquesta qüestió. Resulta que mon pare es considerava una nul·litat en qüestions acadèmiques però en canvi ma mare ha trobat un registre exhaustiu de la seva vida en forma de carpetes organitzades amb tanta cura que posarien en evidència el bibliotecari més eficaç. La meticulositat de mon pare ha deixat bocabadada a la meva mare, que és la secretària de la família. També em sorprèn que sense haver anat gaire a escola vagi aconseguir amb el seu treball i el de la mare reformar el pis de Barcelona, comprar una segona residència, canviar quatre vegades de cotxe i pagar la meva escola i totes les despeses fins que vaig voler marxar de casa, prou aviat això sí. Per força havia de ser destre en matemàtiques perquè altrament els números no haguessin pas sortit durant tants anys.

La infantesa de mon pare no va ser gaire dolça amb totes les trifulgues de la polsosa postguerra que va tenyir Barcelona del mateix gris que la pólvora que s’hi va cremar. Hi ha un proverbi de William Wordsworth que diu “the child is the father of the man”, el nen és el pare de l’home. I el nen espantat i vulnerable de la postguerra va fer un home molt fort per fora, però tan fràgil per dins que no volia mostrar a ningú com era.

El seu aspecte de jovencell neulit dels divuit anys va canviar radicalment i mon pare va anar guanyant pes i rialles fins convertir-se en l’home que conec jo, tots els de la família i els amics. Una cosa però no va canviar mai: La seva mirada enquimerada en mons llunyans i exòtics que feia sospitar que tot i ser-hi físicament, ell s’enlairava i marxava a algun altre racó somniat. Potser a Austràlia, que sempre m’ha dit que volia visitar. Desconec si de nen va llegir algun llibre que el va impressionar o si son pare, un viatjant, hi va arribar a anar i li va omplir el cap d’imatges de bells paisatges.

Ell ja ho deia que “feia volar coloms” i reconec que a ma mare i a mi aquella distància mental de vegades ens feia emprenyar perquè ens sentíem invisibles.  Però no ho hem estat mai. De fet del que estic convençuda és de que mon pare necessitava fermament una família pròpia i de que per aquest motiu li era tan sagrat que per Nadal es convidés a tots els membres a taula. Això l’omplia d’orgull. Igual que l’omplia d’orgull quan jo treia bones notes o feia quelcom que agradava a l’escola.

Una de les coses que més m’han sorprès de mon pare en aquests darrers mesos és que he descobert el seu món i el que el preocupa a través dels seus somnis. I és que al sociosanitari i a l’hospital la vida és tan ensopida que el més interessant eren el menú del centre i els propis somnis. N’hi ha un que m’ha quedat gravat per sempre perquè mon pare me’l va explicar tot amoïnat per fer-me’l interpretar a mi. Va somniar que a casa seva només hi havia un cor i que  en el somni no ho entenia i es preguntava per què només hi havia un cor, si a la família en som tres. És més que obvi que el martellejava que la mare estigués sola sense ell o sense mi, tantíssim com a mi m’amoïnava i desesperava la idea de no tornar a trobar l’aixopluc que coneixia de petita a casa amb els meus pares perquè ell ja no hi podria tornar.

Em demano com pot ser que es visqui tantíssim temps amb una persona sense aconseguir que exterioritzi el que sent. Sospito però que les seves reserves es devien a l’educació masclista típica d’aquells anys que no permetia als homes demostrar emocions i a la seva timidesa intrínseca molt ben disfressada.

Mon pare deia sempre que no se sabia expressar bé. Potser és cert. Potser per això ell, que no va anar pràcticament a escola, va farcir la sala d’estar de casa amb una petita biblioteca que li va costar molts calés. Era com si mon pare intentés trobar en aquells llibres les paraules que li mancaven per plasmar el seu univers i la seva vida i que jo vaig aprendre llegir en els seus gestos i en els seus ulls fetillers de vegades, ombrívols d’altres. S’ha de fer cas a la dita alemanya “Stille Wasser sind tief”. Les aigües tranquil·les són profundes.

Curiosament m’he adonat just aquests darrers mesos de que mon pare era força presumit. De fet jo fa un any no hagués dit mai d’ell que ho era. Al sociosanitari insistia en anar ben afaitat i que li posessin roba que l’afavorís. No havia caigut mai en què l’abellís tantíssim la roba però remenant els seus armaris la mare i jo hem descobert tot un fotral de pantalons, camises i jerseis que no havíem imaginat. Sabia que el pare no hagués tolerat que la mare o jo anéssim malgirbades i els darrers anys sempre es fixava en si jo portava mitges noves o un faldilla d’un color afavoridor. A ell el vestuari també l’enderiava es veu. Me’n vaig adonar quan un vespre al sociosanitari em va explicar totalment torbat que havia somniat que totes les peces de vestir de tots els pacients volaven per les habitacions! Li feia pànic perdre la seva roba però suposo que era perquè en aquests llocs on no et deixen tenir absolutament res, la vestimenta és una de les poques coses que et pertany i t’hi aferres. I també era és quelcom on es veu el gust o poc gust de la gent i al pare li va acabar sortint la vena de dandy. Els únics luxes que es va permetre van ser l’apartament, els cotxes, un parell de rellotges i les col·leccions de segells i monedes que estic convençuda que feia per tenir més ocasions de veure el seu germà Lluís.

Les dots d’observació de mon pare em van sorprendre fins al final. Notava si portava un anell o un altre i això em va fer recordar que quan ell tenia diners no els escatimava i ens obsequiava de tant en tant a la mare i a mi amb quelcom bonic per empolainar-nos. Per això no em va negar mai algun caprici en plata del que em vaig encaterinar a Tossa en algunes d’aquelles botigues de bijuteria fetes per atraure dones com la mare o jo, que quèiem en la temptació adesiara. Sortosament per mon pare jo no demanava gaire sovint res i potser per això ell no em va dir mai no.  Com a  bona filla però, sabia quan demanar aquestes coses al pare i els caps de setmana i les vacances a Tossa eren el moment ideal.

Els instants escàpols que vam passar plegats a l’apartament són uns records tan preuats per mi, que Tossa ha esdevingut el paradigma de la felicitat eterna. Ni abrics de pell per acabar, ni clientes pesades, ni despertador ni telèfons. Només els tres, els nostres àpats mariners, els plats de verdura fresca que preparava la Margarita, els bunyols casolans de la Maria del Gaspar i aquella bella vista al mar que se m’ha quedat esculpida a la memòria. Tossa era on els tres trobàvem el silenci més gustós.

Em burxina el cervell, i ho farà durant molt temps com va aconseguir cobrir amb un vel de pudor la seva naturalesa acurada i complexa. Sens dubte mon pare va fer honor al seu segon cognom i va ser un bon carceller de les seves emocions i dèries. Se l’havia de mirar als ulls al pare per adverar què pensava. Tan enraonador i bromista que era fora de casa, dins de la llar era sovint callantívol.

I si bé de parlar deia que no en sabia gaire, de preguntar ja us he dit que sí. No va perdre mai el costum d’interrogar tothom que se li posava bé. Formava part de la seva naturalesa curiosa i entremaliada, una característica que a ma mare de vegades la treia de polleguera però que a mi em semblava una expressió de les seves immenses ganes de conèixer. El costum li va quedar enganxat i no va marxar ni amb aigua calenta perquè a l’hospital de Sant Pau quan hi va entrar per primera vegada abans de la recta final del seu viatge, als dos dies de ser-hi ja sabia els noms de tot el personal, d’on venien i on vivien i és que ningú dubtava que de memòria i de capacitat en tenia molta, tanta com de panxa.

Era amant del bon menjar, dels dolços, que inevitablement menjaré ara en dies festius per recordar-lo a ell, dels objectes bonics i de la música. Hagués desitjat de tot cor saber tocar un instrument i per això em va pagar amb gust les classes de guitarra mentre les vaig fer i dos teclats electrònics per si jo sortia amb bona oïda. Desgraciadament sóc més apta per reproduir les melodies dels idiomes estrangers que les notes de les partitures però malgrat tot sé que algun dia em tornaré a posar amb això de la música perquè no ho he abandonat pas del tot perquè li ho dec.

Molts han retret al meu pare no tenir mà dura amb mi i em consta que a la mare també. No obstant, tant l’un com l’altre han estat sempre uns bons còmplices de totes les meves decisions, un senyal inequívoc de que confiaven en mi i en el meu enteniment. El pare fins i tot em va arribar a picar l’ullet en alguna ocasió en què la mare no estava d’acord amb algun dels meus propòsits. Crec que és precisament aquesta confiança muda, aquesta complicitat implícita en la nostra relació que a mi m’ha emocionat fins el darrer moment.

Com el dia que el vaig anar a buscar al sociosanitari per portar-lo a fer la prova d’audició. Jo no vaig gosar ni fer la migdiada malgrat una extenuant jornada laboral perquè no volia fer un sol minut tard a la nostra cita. Vaig arribar a dos quarts de sis com li havia promès i ell m’esperava ben vestit amb la certesa que jo no li fallaria. I en veure’m em va dir «avui anem a fer la prova d’audició». L’excursió i la tarda amb ell van ser una peripècia. Vaig patir com una condemnada mentre li feien passar el test perquè cada errada seva era com si m’hi anés a mi la vida. I cada encert com un gol dels que clamen els aficionats. Vam ser un equip i tot i que el resultat de la prova va ser nefast, jo vaig fruir de l’excursió i de la missió complerta entre tots dos.

És lògic està immers en un propi món quan no s’escolta bé el del teu voltant. I és lògic no ser gaire enraonador quan no se sent bé el ressò de les pròpies paraules. El callament del mon del pare es traduïa en un silenci que venia del seu interior i que li robava les paraules. Per això no explicava el que emboirava la seva alegria. Era la simfonia de silencis, els gestos amb el cap i les mans i sobre tot els seus ulls els que parlaven per ell.

Van ser precisament els seus ulls que em van mirar d’una manera que no m’havien mirat de feia temps els que em van dir que mon pare havia entès, ara fa dues setmanes el dos d’abril del 2020, que ja no ens veuríem més. I sense paraules, com solia fer ell, em va fitar amb tendresa i serenor i probablement amb un somriure mut, que no vaig veure per la mascareta. I sense paraules també vaig marxar jo quan feia la becaina després de donar-li el dinar i d’ensenyar-li les frases que havia escrit per tal que les llegís. Vaig marxar de l’habitació de l’hospital  després d’acaronar-li fins que va tancar els ulls, cansat i dèbil per la malaltia però alhora seré i pacífic. El vaig deixar en aquell moment per recordar-lo dormint tranquil com l’havia vist tantíssimes vegades abans quan feia la becaina.

Els que el coneixen coincideixen en definir-lo com una persona entranyable, generosa i bromista. Jo afegiré que mon pare era també una persona molt complexa que es va voler vestir de simplicitat per humilitat  i picardia.

 Espero saber honrar el que he m’ha donat i el que he aprés d’ell.

En Memòria del meu pare Jordi Martín Carceller.