Inevitablement havia d’arribar el dia en què havia d’escriure un post sobre els dialectes de la parla anglesa. Podríem definir un dialecte com una manera de parlar que defineix a la gent com a grup que pertany a un determinat àmbit geogràfic. I és més que clar que si volguéssim dibuixar un mapa amb els dialectes a Catalunya per exemple, les isoglosses que són les línies que separen una zona d’una altra, mai serien d’una exactitud matemàtica. Hi ha paraules que en un dialecte es diuen d’una manera i en un altre d’una altra, tanmateix, que el cent per cent de les paraules que considerem dialectals es donin en una sola regió o zona és pràcticament impossible. Paraules dialectals catalanes podrien ser “trumfos” per patates a Girona i “bajoques” per mongetes a Lleida. Però els dialectes també els distingim per la pronunciació de determinats sons d’una manera o altra. Si seguiu els meus posts sobre la llengua anglesa ja us vaig escriure al del 16 de febrer, que cap al 1490 un grup de mariners va equivocar-se navegant i va anar a parar 50 milles més al nord d’on havien salpat i quan els mariners afamats van demanar ous i carn a una grangera de la zona, aquesta es va pensar que intentaven parlar-li en francès. Així de diferent era la llengua que parlaven.

És curiosíssim que en un territori d’uns dos-cents nou mil kilòmetres que no es pot considerar gaire extensa, hagin sorgit tantíssims dialectes. No s’explica perquè Anglaterra ha estat sempre suficientment ben comunicada per tal que hi hagués un cert factor homogeneïtzant. L’expert Robert Clairborne va afirmar que hi havia tretze dialectes a l’anglès europeu però un altre estudiós, Mario Pei en va comptar ni més ni menys que quaranta-dos, nou a Escòcia, tres a Irlanda i tretze a Anglaterra. Sembla exagerat però en realitat no ho és gens ni mica. I si no només cal veure que als sis comptats més al nord d’Anglaterra hi ha disset maneres diferents i distintives de pronunciar “house”. Al comtat de Yorkshire els habitants saben distingir si algú prové de Bradford o de Leeds tot i que són ciutats contigües perquè la diferència en la parla entre les dues poblacions és significativa.
Una de les primeres persones en voler capturar i enregistrar les diferències dialectals en anglès va ser J.R.R. Tolkien, que tothom coneix més per la seva obra “El senyor dels Anells” que no pas per la seva feina com a lingüista. A ell li hem de donar les gràcies per endegar la tasca de voler enregistrar paraules dialectals abans que es perdessin per sempre. No obstant la seva feina com a professor universitari li va impedir acabar la seva empresa titànica que va haver de prosseguir Harold Orton i que va culminar amb el gran treball “The Lingüistic Atlas of England”.

No hi ha cap dubte que a Anglaterra hi ha infinitat de dialectes. A Londres per exemple el número vint-i-u es “twenty-one” tal i com ens l’han ensenyat a les escoles i acadèmies. Però a 64 km de Londres el número 21 passa a ser “one-and-twenty”. Per tal que us feu una idea la distància entre el centre de Barcelona i Arenys és més o menys de seixanta kilòmetres.
En tot cas gràcies a l’atles lingüístic es va poder veure amb claredat com de diversa podia ser la llengua anglesa que es parlava a Europa. Les ciutats de Kintsbury, Boxford i Cold Ash que estan a poc més de 13 kilòmetres de distància designen la paraula que equivaldria al nostre abric amb “greatcoat”, “topcoat” o “overcoat”. No us vull marejar concretant massa però la realitat és que al mateix Yorkshire els habitants poden discernir si un prové de Bradford o Leeds pel dialecte.
Alguns d’aquests dialectalismes anglesos van arribar al nou món. Aquest és el cas del verb “peek” que vol dir mirar de reüll i intentant que no ens vegin. Una altra paraula que és un dialectalisme anglès és el conegudíssim “yeah”. Es veu que el “no worries” que es fa servir a Austràlia també prové de l’anglès dialectal.

I seria lògic pensar que si un país relativament petit és tan profús en dialectes, l’anglès d’Amèrica n’hauria d’estar farcit però la veritat és que no és així. Sembla que un 80% de la població dels Estats Units de parla anglesa, es comunica amb un anglès relativament homogeni si el comparem amb el dels anglesos. No obstant això també pot ser degut a que l’interès pels dialectes dels Estatus Units és un tema més recent. El lingüista d’origen austríac Hans Kurath i professor de la Universitat de Michigan va entusiasmar la “Modern Language Association” per tal d’investigar la dialectologia dels Estats Units i el resultat en va ser un primer atles dels dialectes dels EEUU. Kurath va dividir les regions del país segons la seva parla i en va distingir els següents grups: la zona del nord (Northern), la central (Midland), la del sud (Southern) i New England.

Algunes diferències dialectals serien per exemple que a l’est dels EEUU les compres es posen en una bossa “bag” i al sud en un “sack” mentre que una petita part d’Oregó anomena al mateix objecte “poke”.
La tasca de Kurath va ser colossal però encara incompleta i amb més temps i dedicació van anar sorgint altres zones dialectals a Amèrica i per això potser fins que no hi hagi un estudi complert seria molt arriscat afirmar que la parla dels EEUU és més homogènia que la d’Anglaterra.
De fet el que sabem és que l’anglès que es parla a Nova York és molt més similar del que es parla a Anglaterra que el que podem trobar a l’altra banda del país perquè els primers pobladors de Nova York tenien més connexió amb els anglesos europeus que els d’una regió com Califòrnia.

També cal destacar que els dialectes sovint són un reflex d’un sociolecte, una parla que separa les classes socials. Això es pot apreciar molt bé si s’estudia la pronunciació del fonema “r” a paraules com “car”, “more” o “store”. Aquestes “r” no es pronunciaven pas a Nova York fins els anys trenta del segle passat. Un estudi va posar en evidència que les classes mitjanes-altes pronunciaven el fonema un vint per cent de les vegades en què apareixia en llenguatge col·loquial i quotidià però un trenta per cent de les vegades en situacions lingüístiques més formals i un seixanta per cent de les vegades quan es requeria llenguatge acurat. Les classes més baixes pronunciaven la “r” un trenta per cent de les vegades en situacions que requerien un llenguatge adequat i acurat. També es va posar en evidència que els venedors dels centres comercials pronunciaven aquest fonema quan tractaven amb gent de classe mitja però no quan es comunicaven amb gent de classe baixa. Així doncs podem arribar a la conclusió que de vegades els dialectes són també sociolectes i per tant encara és més difícil encertat i delimitar les zones geogràfiques en que es parlen.
Per aquest dijous ja en tenim prou. Us espero el vinent.

Ara fa quatre setmanes que vaig començar una sèrie d’entrades al blog sobre la llengua anglesa. Avui em cal emmarcar-la dintre del seu context com a idioma i per tal em referiré més aviat a aspectes generals que no pas als específics de l’anglès.

Com ja vaig comentar de passada en l’anterior post, Noam Chomsky va ser el primer en postular que els nens neixen amb una capacitat innata per la llengua que s’activa a tots per un igual a una determinada edat. A més el cervell de l’infant sembla que està dotat d’una capacitat per deduir la gramàtica que és compartida universalment. Òbviament això no vol dir que si un nen creix aïllat dels humans pugui desenvolupar la parla, però sí que els infants  tenen una habilitat per adquirir estructures gramàtiques fins i tot quan no se’ls dona implícitament. El millor exemple d’això és que s’ha estudiat que les mares, que en principi són les que tenen una comunicació amb l’infant més efectiva i afectiva i generalment més extensa si més no anys enrere, es dirigeixen als infants amb preguntes o imperatius i tot i així els nens el primer que aprenen són les frases assertives. De la mateixa manera els nens tendeixen a formular participis incorrectes perquè els fan regulars cosa que és del tot lògica. I encara hi ha dades més interessants: els infants potser no saben diferenciar entre temps verbals però el seu cervell sí és capaç de distingir els verbs d’estat dels que no ho són de manera que solen dominar el fet que en una llengua diem “m’agrada el pa” en comptes de “m’està agradant el pa”. Els nens d’aproximadament un mes ja prefereixen els son que són de parla humana a qualsevol altre. Això implica una predisposició del cervell.

D’igual manera s’ha estudiat que hi ha altres aspectes universals de la llengua dels infants: Per exemple que tots ells aprenen a dir “no” abans que “sí”. I el més interessant de tot és que un estudi de la John F. Kennedy de Baltimore va revelar que nadons de diferents nacionalitats i orígens i en van escollir d’Anglaterra, països àrabs, Xina, Espanya i Noruega tots ells començaven a barbotejar a la mateix edat i de manera sistemàtica, és a dir amb els mateixos sons al mateix temps en un determinat moment del seu desenvolupament que és entre els 4 i 6 mesos abans de pronunciar les primeres paraules intel·ligibles.

I de la mateixa manera i segons els lingüistes i arqueòlegs sembla que la humanitat va començar a parlar en un moment determinat de la història que va ser simultani per tots. Com si hagués sonat una alarma. L’homo Sapiens és originari d’Àfrica i va aparèixer fa uns cent mil anys. Va ser el responsable de les pintures de Lascaraux i Altamira que daten d’uns vint mil anys abans de la domesticació d’animals i del començament de l’agricultura a la zona coneguda com a Creixent Fèrtil. Certament l’àrea de les Coves del Cromanyó es correspon a la zona d’una de les ètnies més antigues d’Europa: els bascos. L’estudiós Sir William Jones, que despuntava en aprendre llengües difícil sense grans ajudes, va reconèixer el 1783  la similitud del Sànscrit amb determinades llengües europees i d’allà va néixer la hipòtesis d’una llengua comú que és l’Indoeuropeu. Però a mida que s’ha anat aprofundint en la recerca del llenguatge s’han trobat resultats més impressionants. Resulta que l’estudi dels “cognats”, en anglès “cognates” que en lingüística són paraules d’idiomes diferents que coincideixen en la seva transcripció fonètica i significat, ha resultat demostrar que llengües que en un principi no pertanyien a cap família lingüística tenen paraules en comú amb idiomes de parts del món allunyadíssimes. Aquest és el cas del Basc amb  les parles na-dené. Per si no ho sabíeu són llengües autòctones de la població indígena del nord est d’Amèrica del nord. De la mateixa manera, la llengua finesa té “cognates” en la llengua esquimo-aleutina que es parla al la part més nòrdica del continent americà. Les similituds són massa nombroses per creure en coincidències.

Fa anys s’especulava sobre famílies de llengües i ara algunes teories apunten que l’origen de totes les llengües pot ser-ne una d’única. A aquesta conclusió s’ha arribat a través de les similituds entre llengües geogràficament llunyanes.

De teories sobre la primera llengua n’hi ha moltes i tenen noms força ridículs. Moltes d’elles es recolzen en la idea que en un començament es denominaven determinats objectes amb sons onomatopeics. L’anglès per exemple tendeix a utilitzar el so “sp-” per paraules que denoten humitat. Les accions abruptes pel contrari porten sovint el so-“sh” com en les paraules “flash”, “crash” i “smash”. Però d’aquí a arribar a conceptes com amor, cobdícia o “wishful thinking” hi ha un desenvolupament i una complexitat que costa explicar.

I per tal d’esbrinar una mica com funcionen les llengües els lingüistes han observat sempre el procés d’aprenentatge de la parla dels infants. La conclusió a la que s’ha arribat és que les llengües criolles, les que sorgeixen en comunitats amb persones de diferents procedències, tenen punts en comú amb la llengua dels infants. Aquests tendeixen a aprendre els pronoms d’objecte abans que els de subjecte i diuen per tant “mi vull” abans que “jo vull”. Les llengües criolles són altament interessants perquè sovint utilitzen metàfores per designar realitats. Així per exemple barba en neo-malasi és “grass bilong face” que literalment és “herba pertany cara” i submarí és “bottom bottom wata wata” que seria “fons, fons, aigua aigua”. A la llengua Krio que es parla a Sierra Leone l’aire que tenim a la panxa s’anomena “bad briz”, mala brisa. Podeu riure el que vulgueu però les llengües criolles són tan o més expressives que les natives de molts països. El Swahili sense anar més lluny es va originar com a criolla per exemple.

La llengua de la que descendeix l’anglès és la Indo-Eropea. Una llengua de la que no tenim testimoni escrit i que es basa en les similituds entre altres llengües d’Europa. Devia néixer cap a l’any 7.000 abans de Crist en època del Paleolític i s’ha arribat a la conclusió de que va ser la mare de la que van sortir altres llengües a Europa a través de la coincidència en la fonètica i significat de paraules d’ús comú com les que designen individus de la mateixa família, parts del cos o animals. No se sap on habitaven exactament aquests Indo-europeus, però de la branca Indo-europea en tenim una, la germànica de la que prové l’anglès. De llengües germàniques n’hi ha de tres branques que són l’occidental amb l’alemany, l’anglès, l’holandès i el Frisó i el Flamenc, les germàniques orientals amb la llengua gòtica, la burgundi, i la vandàlica i la celta aquesta darrera encara viva. La tercera branca germànica és la del Germànic del nord de la que han sorgit les escandinaves.

De les llengües germàniques ja en parlarem en un altre post perquè la informació per avui ja ha estat suficient. Bona setmana a tots i pels que retornem a la feina ànims!

És la tercera setmana que dedico el meu blog a l’anglès en comparació amb altres llengües i si seguiu el que escric encara no tindreu clar si jo mateixa considero l’anglès fàcil o difícil. La resposta és que una llengua no és ni una cosa ni una altra perquè la veiem d’una manera determinada segons el que analitzem d’ella sigui més o menys complex.

Si vull avui emfatitzar la senzillesa de l’anglès ho puc fer fàcilment posant per exemple un sol pronom, el “you” que equival com molt bé sabeu al tu o al vosaltres sense distingir entre un i altre. Si agafem aquest meravellós “you” i volem l’equivalent en alemany resulta que pel que designem amb “you” en alemany hem d’aprendre un “du”, “dich”, “dir” o   “Sie”, Ihnen, “ihr” o “euch”. Els tres primers designarien una segona persona del singular sense tractament formal (és a dir el nostre vostè). L’únic que canvia és el cas, és a dir la funció sintàctica que compleixen dintre la frase. Els dos següents “Sie” i “Ihnen” és corresponen al vostè o vostès en dos casos diferents i el “ihr” i “euch” són dos casos diferents pel que nosaltres designem com a vosaltres. Sense voler entrar en més detalls sobre l’àrab perquè en el seu moment ja vaig dedicar un post sobre el tema, el “you” àrab distingiria entre si és un tu masculí o femení i el vosaltres si és un vosaltres masculí, femení o dual (de només dues persones).

L’anglès també ha resultat ser una llengua molt diplomàtica i ha eliminat la distinció entre el tu i el vostè i s’ha quedat amb la forma que deriva del vostè. El “tu” el podreu trobar en llibres que usen un llenguatge antic en forma de “thou” que com podeu veure fàcilment s’assembla al “du” alemany.

I si voleu que l’anglès us sembli un joc de nens només cal que penseu que en coreà haureu de triar entre un dels sis sufixos del verb per tal d’adreçar-vos adequadament a l’interlocutor segons el seu estatuts social. A mi que m’agraden tan poc les distincions entre classes em posaria dels nervis! D’aquest tipus de distinció els lingüistes n’anomenen “honorífics”. De manera similar en japonès i depenent de amb qui parlem donarem les gràcies amb l’ultra famós “arigató” o bé amb un “makoti go shinsetsu de gozaimasu” que podríem traduir amb una cursileria com “el que has fet o vols fer és realment i profundament honorable”. I tota la tirallonga total per dir un sobri “gràcies”.

A més l’anglès també ha prescindit de l’envitricoll que representen els gèneres en altres llengües. I si no penseu en el nombre de vegades que heu sentit a l’ex entrenador del Barça Van Gaal equivocar-se en l’article i dir “el oportunidad” o “la error” i nosaltres en català, castellà i francès només tenim paraules femenines o masculines però en altres llengües com l’alemany i el rus també en tenen de neutres. Així que el sol és per nosaltres masculí però pels alemanys femení i pels russos neutre. En anglès no cal trencar-nos el cap ni memoritzar generes perquè tot té el mateix i creieu-me que és un gran avantatge d’aquesta meravellosa llengua.

Pel que fa als articles també he de dir que l’anglès en prescindeix molt més sovint que altres idiomes. Els noms abstractes no en porten i així per exemple “els diners no fan la felicitat” seria “Money doesn’t make happiness” tot i que la manera més natural de traduir-ho seria “Money doesn’t  make you happy”. Els plurals en general tampoc tenen article i així doncs una frase com “els cotxes alemanys són bons” seria “German cars are good”. Tampoc anem “al llit” en anglès sinó “go to bed” ni a la feina sinó “to work”. Aixó sí, curiosament els llocs d’entreteniment sí que porten “the” “go to the cinema”, go to theatre i per contra “the doctor” and “the dentist” on no ens divertim gaire en general. No obstant sí que majoritàriament utilitzem menys articles que en altres idiomes.

I posats a parlar de les dificultats d’altres idiomes penseu que els russos no només “van a peu” o en transport sinó que tenen diferents verbs per denotar si l’anar és a peu i unidireccional que és “идти” pronunciat “idti”, o acció repetitiva d’anada i tornada “ходить” que es pronuncia “jodit” o si anem en mitjà de transport que és “ехать” (ejat) i si és repetitiva i recurrent l’acció és “ездить” (iesdit). I encara si anem en patins o esquís el verb serà un altre: “кататься” (catatza). Senzillíssim oi?

I si parlem del reialme de les paraules llargues de seguida ens adonem que l’anglès sembla també bufar i fer ampolles perquè prefereix els mots curts. L’alemany crea paraules com “Sehenswürdigkeiten” amb el seu equivalent rus de “достопримечательности” que són una delícia per als aprenents. Per no parlar del “Kriegsgefangenenentschädigungsgesetzt” lla llei per indemnitzar els presoners de guerra.

L’anglès pot expressar tot una frase convertint-ho tot en adjectiu i així doncs l’hotel de cinc estrelles és un five-star hotel. I el bebè del milió de dòlars un “million-dollar baby”. Tot molt ràpid i efectiu.

Tampoc agraden als anglesos les denominacions llargues i així doncs tendeixen a escurçar tot el que poden i no només noms d’empreses com IBM sinó que creen nous termes com FOMO que vol dir “fear of missing out” la por que tenim de no assabentar-nos de les coses i no ser-hi present que ens porta sovint a estar contínuament connectats i a tenir la sensació que la vida dels altres és més emocionant que la nostra.

La capacitat d’expressió de l’ésser humà és un dels grans regals que ens ha fet la natura. Recordem que abans que nosaltres la terra la van poblar altres homínids com l’home del Neandertal que van viure sobre la terra des de fa 150.000 anys fins a que van desaparèixer fa uns trenta mil anys. Ells també tenien sentiments i ho demostraven enterrant els seus morts i cuidant dels malalts però el que potser no tenien era una capacitat lingüística tan gran com la nostra perquè la nostra laringe està en un lloc que ens permet una major articulació de sons. És difícil pensar en una cultura i civilització sense que hi hagi una parla complexa. I pel que sembla tots els humans van desenvolupar llengües en un moment similar tots. Però d’això i de les implicacions lingüístiques que té ja en parlaré en un altre post.

Per fer boca només us diré que el cervell humà sembla predisposat a adquirir llengües com ja molt bé va dir Noam Chomsky. Però això ja són figues d’un altre paner que deixarem per un proper dijous. Per aquest només em cal desitjar-vos que sobrevisqueu al darrer tiberi: el de reis!                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                         v

Sovint em trobo en la difícil situació en què la gent que em coneix i sap de què treballo em demana què m’agrada més ensenyar si anglès o alemany. D’igual manera m’han preguntat sovint quina llengua és la meva preferida i jo reacciono com si a una mare li preguntessin quin dels seus fills estima més. No em puc decidir. No obstant, el que sí que us puc ben assegurar és que es fa força més fàcil fer classes d’alemany que d’anglès per un motiu ben senzill: la gent que comença alemany ha escoltat que és una llengua amb una gramàtica complicada i una pronunciació que deixa la boca seca i per tant, quan veuen que fan progressos amb les classes es posarien a donar salts d’alegria. Amb l’anglès passa pràcticament el contrari. La gent sent a dir que és fàcil en la seva estructura, que no costa dominar-lo a nivell de conversa i quan ja porten tota la primària i secundària fent anglès i hores extraescolars d’anglès a dojo i tot i així els costa entendre o parlar la llengua, llavors li agafen una mena de tírria que és difícil d’esborrar dels cors dels alumnes. Quan acumulem frustració i una sensació de no arribar allà on volíem, ens costarà molt tornar a agafar amb ganes una llengua que sembla que parla més de mig món però que roman un secret inescrutable per a d’altres.

I no és estrany perquè en primer lloc la llengua anglesa suposa un esforç mental suprem en el seu grau màxim de simplicitat. M’explico. Certament a nivell de conjugació i sistema verbal l’anglès ens simplifica força la vida. No tenim ni subjuntius pesats d’aprendre, ni tampoc temps passats que indiquin que l’acció no està acabada. Pensem que en català i castellà tenim el pretèrit imperfet que del verb “”perdre seria en primera persona per exemple “perdia”, el perfet simple que en la mateixa persona seria “perdí” i un pretèrit anterior en desús “haguí perdut”. Explicar la diferència entre “ell bevia una tassa de cafè” i “ell begué una tassa de cafè” no és bufar i fer ampolles. La diferència resideix en si l’acció de beure es contempla com a acabada en el temps o inacabada.

L’anglès no és excessivament complicat si ens fixem en els temps verbals. Potser els més embolicats són els de futur perquè l’advenir es pot expressar tant en present simple pels horaris oficials, com en present continu pels esdeveniments concertats, en “going to” seguit d’infinitiu per a plans i prediccions amb evidència i el totpoderós “will” que per ser el primer que estudien els alumnes és el que sempre utilitzen. S’empra per promeses, prediccions de futur sense evidència, decisions espontànies i opinions. Etimològicament prové del “wollen” alemany que en la seva tercera persona del singular és “will” i vol dir “voler”. A més d’aquestes maneres per expressar el futur els angloparlants també tenen el futur perfecte i el futur continu.

Però res del temps verbals de passat, present o futur fa de la llengua anglesa un idioma complicat. El seu grau d’entortolligament al nostre cervell ve d’altres bandes.

En primer lloc l’anglès tendeix a ser una llengua curta i ràpida i aquesta brevetat el fa de vegades de difícil desxifrar. Posem el cas d’una notificació informàtica com “empty disk”. Aquí “empty” pot ser o bé un adjectiu o bé un verb i per tant el que ens estan indicant aquestes dues paraules és “disc buit” o “buidi el disk” en imperatiu. Caldrà el context i altres informacions per treure’n l’entrellat. En altres llengües gramaticalment més complexes com l’alemany la informació quedarà clara de la següent manera, disc buit en alemany seria “leere Diskette” i l’imperatiu “buidi el disc” seria “leeren Sie die Diskette”. Hi ha una diferència estructural entre les dues frases que no existeix en anglès.

Per si fos poc l’anglès utilitza sovint la derivació zero que vol dir que pot fer d’un substantiu un verb o un adjectiu sense afegir res a la paraula de la que deriva el nou mot que pertany a una altra categoria gramatical. Això és fàcil d’explicar amb l’exemple anterior. “Empty” pot ser un adjectiu i bé un verb. Igual que “ water” pot ser el substantiu aigua o el verb regar.

Un altre tema força complicat en anglès són els phrasal verbs que són aquells verbs que funcionen amb una preposició i adquireixen amb aquesta un sentit completament diferent al del verb al que acompanyen. Un exemple seria “look” veure, “look after” cuidar, o “look down on someone” mirar per sobre de l’espatlla, és a dir despectivament o amb aires de superioritat.

El verb comodí per excel·lència en anglès és el “get”. No m’estranya que pugui haver aprenents de l’anglès que pensin que si memoritzen el get i totes les preposicions amb què es pot fer servir, llavors ja dominaran l’anglès.

I les expressions angleses no sempre són el que semblen ser. Cito un exemple ara de l’autor del llibre “Mother tongue” Bill Bryson. Un rètol d’una botiga anglesa indicava que “all items not on sale” qualsevol que hagi après anglès traduirà la frase com “tots els articles no a la venda” però en realitat el que es vol dir és que no tots els articles estan a la venda però probablement una majoria sí.

L’homonímia també és un fenomen recurrent en llengua anglesa que ens farà ballar el cap. Posem pel cas la paraula “issue” que pot ser tema o podem fer-la servir com a sinònim de “problema”. Però és que a més “issue” pot ser l’entrega d’una revista per exemple i el verb “issue” vol dir produir o entregar quelcom oficial com els visats. O la paraula “fly” que pot voler dir volar, mosca o corbata de llacet.

La polisèmia també fa por en anglès. “Performance” pot ser actuació però també vol dir rendiment i d’aquests exemples en trobarem en anglès a carretades.

Però no ens espantem que per a una vasta majoria dels que parlen l’anglès, aquesta no és una llengua materna. De fet els membres de l’empresa Iveco  que són França, Itàlia, Alemanya i Suïssa van escollir l’anglès com a llengua comercial perquè com un dels seus fundadors va dir “deixava a tots en igual desavantatge”.  I és que no es pot esperar d’una llengua en què tota la informació es comprimeix en les mínimes paraules possibles que sigui gens fàcil.

Per acabar-ho d’adobar, com a llengua internacional tothom ha adoptat paraules de l’anglès en les seves llengües pròpies. Els francesos parlen del “weekend”, els alemanys han oblidat el “Steckenpferd” i fan servir només “Hobby”, els castellans ja no diuen “balonpié” perquè com nosaltres han adoptat la paraula “football” a la seva fonètica, els japonesos també van de “Piknunikku” i etc. I el més contradictori de tot: La llengua anglesa segueix encara sent poc dominada però ens agrada tant que ens inventem paraules en els nostres idiomes que sonin angleses. A Espanya diem que fem “footing” que en anglès no existeix perquè és “jogging”. Els alemanys anomenen als telèfons mòbils “Handy” de la paraula “Hand” que és igual en anglès o alemany i la terminació -y que és impròpia d’aquesta llengua germànica. Els francesos s’han inventat el “recordman” i els italians en lloc d’anar a una “sex-sho” són més eixerits i van a una “sexy-shop”. Els italians com nosaltres es fan un “lífting” que en anglès seria un “facelift” i un “peeling”que seria en anglès correcte un “face scrub”.

Així és que ja veieu que l’anglesa és una llengua incompresa que tothom tracta com vol o com pot i heus aquí que jo, com a enamorada d’ella m’he entestat a escriure’n uns quants articles del blog perquè potser així aprendreu a estimar-la com jo.

Per cert i per acabar, la paraula entestar que tant m’agrada prové de l’eufemisme humorístic “testa” que no volia dir res més que test o olla en llatí vulgar i feien servir els soldats romans en el seu sociolecte per referir-se al cap. Els francesos i italians van agafar la seva paraula “cap” de la que empraven els soldats romans i nosaltres i els espanyols l’hem adoptada del llatí clàssic.

Bona setmana  a tots i bon nadal que per a mi serà el primer al lloc que finalment puc anomenar casa meva. Això sí que ho he de celebrar!

Avui segueixo amb el tema de les locucions angleses que tenen a veure amb l’esport però deixem ja de banda les pilotes tot i que no s’hagi acabat el mundial encara. I de futbol en tindrem per dies perquè sembla que després ve alguna altra competició de la que no estic al cas. Ja m’informaran els meus alumnes que ells si que les segueixen. Aquest dijous començo l’entrada amb una expressió que té a veure amb el ciclisme “to ride in tandem with”. Si anem en una bici tàndem amb algú el que volem dir és que treballem en harmonia amb aquesta persona. Una parella o matrimoni també pot anar en tàndem si s’entenen quan fan els seus projectes conjunts. I de fet també conec matrimonis que treballen plegats en harmonia. Un exemple per a mi era una botiga de roba interior que hi havia prop del mercat de la Llibertat a Gràcia. A casa sempre hi vam comprar les samarretes, calcetes, calçotets, mitjons i altres gèneres de punt. Quan era nena el matrimoni ja despatxava tot el dia i quan em vaig fer gran hi seguien venent fins que es van jubilar. Sempre tenia la impressió que la parella funcionava en tàndem i no em podia imaginar una baralla entre ells tot i que suposo que en devien tenir. Al Poblenou també hi ha un negoci de dietètica i nutrició que el porta un matrimoni jove. Ells dos fan rutllar el negoci a la perfecció.

I seguint amb el tema de les bicicletes, si emprem el verb “to back-pedal” pedalejar enrere, l’expressió vol dir que ens hem retractat de quelcom que hem dit o hem ofert.  I ara en ve una de molt negativa “to take someone for a ride” portar a algú en una passejada en bici, moto, en cotxe, entre d’altres vehicles i vol dir prendre el pèl a algú. A mi si em volen cobrar dos euro per un cafè sol em penso que em prenen la cabellera. O si he d’agafar un número per fer cua i seure com a màxim trenta minuts a un local per prendre un refresc amb els amics em sembla un abús. Que em diguin que m’han de retirar l’amistat al Facebook perquè necessiten oblidar-me però m’enviïn encara missatges de WhatsApp em sembla tan poc coherent que he de pensar que se’n foten de mi. El que també us puc dir és que molt establiments han aprofitat que s’encareix tot per encarir encara més els productes amb l’excusa de la pujada del petroli. Sempre n’hi ha de llestos. I també es força negativa l’expressió “to ride roughshod over someone” que vol dir fer el que et surt dels nassos sense tenir cap mena de consideració amb ningú. La meva veïna de dalt ho fa sovint quan organitza festes amb un exercit d’incivilitzats que no només crida i canta a altes hores de la matinada sinó que va llençant les puntes de cigarreta per la finestra que em trobo després incrustades a la meva roba estesa.

També Elon Musk va “rode roughshod over his employees” quan va començar a acomiadar-los per telèfon.

Si pel contrari quelcom és un “easy ride” un viatge en vehicle fàcil, vol dir el temps al que ens hem referit ha passat sense dificultats ni problemes. Per mi el temps que vaig treballar a alguns dels instituts d’alemanya com TUDIAS o Lingus das Sprachinstitut van ser un “easy ride”. M’ho passava bé, els estudiants no eren problemàtics i a sobre no hi havia tota la burocràcia que implica ser professora a la reglada.

I si el que fem és “to ride for a fall” llavors ens guanyem l’antipatia de la gent perquè ens hem comportat de manera arrogant o provocativa. Sovint hi ha gent a la feina a qui els ascendeixen o promouen i llavors se’ls apugen els fums i es comporten de manera molt arrogant amb els companys. I si ho fan llavors ells “ride for a fall”, estan anant en bici per caure.

I el selló de la bici o un cavall és en anglès “saddle” i quan diem que a algú li han posat el selló amb quelcom “to be saddled with” el que vol dir és que es carrega a una persona amb responsabilitat. A mi per exemple em volen posar una noia en pràctiques per assistir-me a les classes d’anglès i és una responsabilitat que probablement se’m farà feixuga.

Quan un polític o càrrec administratiu no vol deixar-lo i vol seguir ben assegut a la poltrona per continuar exercint el poder i l’autoriat que té, els anglesos ho expressen amb un “remain in the saddle”, seguir al selló. Jo em temo que la nostra estimada alcaldessa farà tot el que pugui per “reamain in the saddle”.

I pels companys de consistori que gosin criticar-la ben segur que ella farà el que els anglesos anomenen “to keep on a tight rein” manteir en unes regnes tenses, o el que seria el mateix lligar curt per no donar massa llibertat d’acció a la persona.

Per aquest dijous ja hem acabat. Espero que hagueu pogut aprofitar el pont de la Puríssima per fer les compres nadalenques perquè no ens n’adonarem i ja tindrem les festes a sobre.

Bona setmana a tots!

Torno avui, després d’un cap de setmana que se m’ha fet curt, al tema dels esports i les locucions angleses. La setmana podria haver semblat breu perquè vam començar el dimecres degut al dia de festa i al de lliure disposició que van generar un pont llarguíssim. Quatre dies donen per a molt i sobre tot per a desconnectar, sortir de la rutina i dormir i descansar el que ens cal. I aprofitant que havíem d’estar descansats a la feina ens han col·locat una primera jornada de cohesió després de totes les hores lectives del divendres. Així és que a dos quarts de tres i sense avisar-nos que ens portarien fora de Barcelona, ens van fer pujar a un autocar i ens van dur al casino de Tiana on ens havien preparat un àpat de cohesió. En total érem unes vint persones i la idea era generar idees i propostes per l’escola després de l’àpat. Però és que la sessió de treball va resultar ser de només una hora i no sé jo si vam ser prou creatius per justificar l’àpat de germanor prenadalenc. Això sí, el menjar va ser boníssim i el lloc immillorable. O sigui que la setmana laboral va ser un pèl estranya i més encara perquè els nanos només parlaven d’un sol tema: que en Piqué es retira del futbol. Amb la de notícies preocupants que tomben pel món i als meus alumnes de comerç només els va sobtar aquesta! Això perquè veieu que l’esport pot servir de cortina de fum per no fer-nos veure les realitats més alarmants com per exemple l’increment en defensa i despesa militar que ens costarà altre cop unes retallades brutals en educació, sanitat i ja veurem on més…
Però no vull divagar. Aquest dijous el que vull és parlar-vos de més locucions que tenen a veure amb els esports. La primera és la de “to kick an addiction”, donar una puntada de peu a una addicció. La imatge és clara i vol dir acabar definitivament amb una addicció. A mi m’han demanat moltes vegades si no vull deixar el cafè però crec que la meva vida seria infinitament més avorrida sense el cafè i per tant no penso deixar aquesta addicció. També amb el verb “kick”, que és el que faríem servir per donar una puntada a una pilota de futbol, tenim el “to trust someone as far as one can kick/throw him/her” confiar en algú només fins al punt en què el podem llençar o donar-li una puntada de peu”. Òbviament vol dir que no confiem en algú en absolut. Jo per exemple a nivell polític només confiaria en Putin “as far as I can kick him”. En general me’n refio gaire en els que estan al poder perquè es mouen per motius econòmics. Per exemple, un dels arguments en contra de que Turquia entri a la Unió Europea ha estat sempre que és un país on no es respecten tots els principis democràtics. Però ara resulta que els mundials de futbol se celebraran a Qatar, un indret on la justícia, la igualtat i la democràcia són molt discutibles i l’organització no es demana si és ètic que se celebrin allí. Tot qüestió de diners i hipocresia a dojo.
I parlant de política i futbol, una “political football” és una causa honorable però que s’esgrimeix com a tema polític. Ja veureu que aquí a les properes municipals es tornarà a parlar de lloguers assequibles i d’alguna llei per regularitzar els preus dels habitatges. Una qüestió de supervivència de que es parla principalment quan hi ha eleccions. Després d’aquestes s’afirma que els propietaris tenen dret a demanar el que vulguin pels pisos i cases que posen en lloguer i tot queda igual. Una altra “polítical football” podria ser la violència de gènere. Quan sigui el moment els partits que ho necessitin prometran un increment del pressupost per vigilància i policia per garantir la seguretat i integritat de dones i col·lectius discriminats però les paraules se les endurà el vent després de les eleccions.
Quan algú actua de manera agressiva i dura sobre tot en el món dels negocis o de la política, llavors diem que aquesta persona “plays a hardball” juga a la pilota dura. Elon Musk ho està fent ara mateix tot acomiadant pràcticament una meitat de la plantilla de Twitter. I el tema m’està la mar de bé per exemplificar la següent locució, la de “that’s not cricket”, això no és cricket que es fa servir quan considerem que alguna cosa no és justa o honorable. Doncs que Elon Musk acomiadi els empleats a través d’un correu electrònic o que no hagi donat l’avís públic requerit als EEUU necessari per a qualsevol empresa que acomiadi més de 500 treballadors no és cricket. El departament de desenvolupament del treball de California encara no havia rebut cap notificació per part de Twitter un cop ja havien començat els acomiadaments massius. Serà que el multimilionari pensa que per ser ell es pot saltar totes les regles i protocols. I el més trist és que tindrà raó.
Si ell actués de manera honesta podríem dir en anglès que ell “plays a straight bat”, juga un bat correcte, recte.
Quan ens hem de donar pressa per fer quelcom diem que hem de “put the skates on” posar-nos els patins de gel. I si ens dediquem a quelcom de manera superficial llavors diem “to skate over” patinar sobre quelcom.
Bé, per avui ja en tenim prou. Espero que fins dijous vinent no passi res excessivament greu al món perquè m’he adonat que estic desenvolupant la capacitat de no reaccionar davant de fets insòlits. I és que des de fa un temps en tenim un darrere un altre. L’atac al capítol, la pandèmia, la guerra entre Rússia i Ucraïna, els talibans al poder… no anem bé. Potser per això els meus alumnes es refugien en el futbol. Aquest esport és fàcil d’entendre, té una bona cobertura per part dels medis i no s’ha de fer un gran esforç per seguir-lo i a més distreu i fa que no pensem en coses que segurament ens amoïnaran més si les tenim massa presents.
Bona setmana a tots.

No sé si sabíeu que avui dia els professors i professores gairebé hem de demanar permís als alumnes per poder començar la classe i no interrompre les seves converses transcendentals abans que entri el docent a l’aula.
Aquesta darrera setmana m’ha passar dues vegades i les dues he hagut de trencar una “emocionantíssima” conversa sobre el partit del Barça contra no sé qui. Tinc un amic que té una teoria molt bona sobre el futbol i altres aficions de masses. Afirma que a l’home per sentir-se realitzat en la vida li cal no només tenir cobertes les necessitats primordials sinó poder dedicar temps a una cosa que sigui per si sola completament supèrflua i irrellevant. Jo per exemple, si tinc temps per quelcom més que no sigui treballar per pagar-me el menjar i l’habitatge i les despeses associades, em dedico a fer esport, a mirar documentals interessants a youtube o a tocar la guitarra. I amb això em puc sentir satisfeta perquè tinc la sensació de luxe en la meva vida. Si a més l’afició és compartida per més gent, aquesta es converteix en un mite que omple el buit que podem sentir en la nostre existència si ens parem a analitzar-la massa. El mite no cal que sigui el futbol. Pot ser el ioga que es practica sovint en grup, el pàdel o un grup musical. La qüestió és tenir quelcom que no sigui completament necessari i així podem tenir la sensació que vivim en l’abundància. I de fet les addiccions no deixen de ser el mateix. Jo soc molt conscient que no em cal el cafè per viure i que nodriria el meu cos igual sense ell. Però permetre’m el luxe del cafè cada dia em fa sentir feliç perquè tinc més del que el meu cos requereix estrictament. I vet aquí que tant parlar de futbol aquesta setmana només em venen al cap expressions que tenen a veure amb pilotes i joc.
La primera locució que us vull presentar és la de “and the name of the game is…” que introdueix la característica principal d’una empresa, institució o escola. Jo per exemple podria dir que allà on treballo “the name of the game is innovation”. Tot el que soni a innovació a la meva escola serà considerat sagrat per tots els adeptes encara que no s’hagi provat l’eficàcia i se sàpiga que dels mètodes antics també hi havia coses que eren molt positives. Si demà la innovació és que tots hem d’anar en pilotes per fer fluir les energies millor, no patiu que a l’escola s’hi apuntaran encara que sigui una gran bajanada. El temps demostrarà que hi ha estratègies de l’antic sistema d’ensenyament que funcionaven i que no cal descartar del tot.
Quan gaudim d’una avantatge sobre un contrincant, llavors diem que “we know our oppenent’s game” és a dir que li coneixem el joc. De vegades el nostre avantatge pot ser conèixer de quin peu calça el nostre rival. I si en anglès tenim un “deep game” un joc profund, el que volem dir és que tenim un pla secret. El meu únic “deep game” és que a la feina so sàpiguen res de la meva tercera novel·la fins que no l’hagi publicada perquè no tinc ganes que l’equip directiu em faci sentir malament perquè dedico el meu temps lliure a escriure i no a fer cursets per a docents sempre. Però si per algun motiu se m’escapés això de la meva tercera novel·la i en sabessin quelcom a la feina, llavors “I would kick myself” em donaria una puntada de peu perquè m’empiparia molt amb mi mateixa.
Hi ha una expressió anglesa que m’abelleix especialment i té a veure amb pilotes. És la de “the ball is in your court” la pilota és al teu terreny. S’empra quan volem designar que el proper en prendre la iniciativa ha de ser l’altra persona. A mi per exemple quan m’agrada un home i ell ja m’ha proposat sortir un cop, jo li proposo un altre i la següent vegada “the ball is in his court”. Igual que quan em comunico amb algú. La comunicació ha de ser recíproca i per tant una vegada prenc jo la iniciativa i l’altra l’ha de prendre l’altra persona. I amb això vull dir que en general per saber quin grau d’interès tenen els altres en nosaltres hem d’esperar que “retornin la pilota”.
Una ocasió excepcional és quan tenim “the ball at our feet”, la pilota als nostres peus. I si estem alerta i vigilant contínuament llavors diem en anglès que estem “on the ball” és a dir a la pilota. Aquest expressió em recorda a l’alemanya “am Ball bleiben” que vol dir estar a l’ombra esperant l’oportunitat de superar a algú o senzillament seguir perseguint els propis objectius de manera sostinguda fins que ens arribi l’ocasió d’aprofitar l’espera i el coneixement guanyat i adquirit.
I per continuar amb el tema futbolístic i acabar el post d’avui tenim l’expressió anglesa “to blow the whistle on” és a dir bufar el xiulet, o xiular (amb l’aparell) a algú quan volem denunciar públicament una activitat deshonesta o il·legal.
Espero i desitjo que les temperatures baixin tot el necessari per celebrar una castanyada amb castanyes i moniatos. I no ho faig perquè m’interessi massa el folklore sinó perquè m’amoïna i m’obsessiona el canvi climàtic tant com als més fatalistes que ja preveuen que hem contaminat tantíssim el planeta que només queden prou recursos per a dues generacions més. Amb el nostre comportament egoista ens hem carregat el món i ara es fa visible amb aquest estiu en plena tardor. Qui encara pensi que tot és una fabulació és que o és boig, o no vol veure la realitat…