Més similituds entre el rus i l’àrab.
Ja fa unes setmanes vaig escriure un post per il·lustrar de manera ràpida la complexitat de l’idioma àrab que tan em fascina. Avui vull dedicar el d’aquest dijous a comparar aspectes similars en dues llengües completament diferents: la russa i l’àrab.
Com ja vaig mencionar amb anterioritat una de les coses que més ens sorprèn als que aprenem aquests idiomes en un principi és que el verb ser/ estar en present no s’empra en cap dels dos. Això explica per quin motiu als russos i àrabs els és tan difícil utilitzar-los quan aprenen un altre idioma. De fet, si ens hi fixem el verb ser en una frase com “sóc professora” és copulatiu i l’anomenem així perquè només servei de nexe entre el subjecte i l’atribut però en sí no aporta un significat concret a la frase. Si jo digués “jo professora” tothom m’entendria igual. Doncs el verb ser o estar en aquests casos no s’utilitza ni en àrab ni en rus. Jo sóc professora en rus és Я преподавательница (ia prepadabatelinitsa) i en àrab seria أنا معلمة (ana mualima). Per a professora també hi ha una altra paraula en rus i una altra en àrab com en català tenim professor, mestre o docent. El cas és que veieu que hi manca el verb.
Si vull parlar de la ubicació com en la frase “sóc a casa” per exemple, en rus i en àrab també ho farem sense verb. En rus seria Я дома (ia doma) i en àrab أنا في المنزل (ana fi almansili). L’atribut o el complement adverbial fan que els verbs ser o estar siguin completament irrellevants per la comprensió de la frase. Ara bé, en cas de que vulguem expressar aquests mateixos fets en passat, llavors es fa necessari el verb per tal d’indicar el punt concret del que parlem. Jo era professora en rus és я была преподавательницей ( ia buila prepadabatelnitsei). En emprar el verb ser en passat o en futur, l’atribut s’ha de declinar en cas instrumental. Són les coses del rus, que s’ha de declinar contínuament. En àrab seria كنت معلمة (kuntyu mualima). En el cas de la frase “era a casa” en rus seria Я была дома (ia buila doma) i en àrab seria انا كنت في المنزل ( ana kunto fi almansil). Si neguem que som una cosa el rus segueix sense afegir el verb en present “jo no sóc professora” я не преподавательница (ia ne prepadabatelnitsa) però en àrab es fa imprescindible afegir un verb que no és el ser en sí ( كان) pronunciat kaana, sinó el ليس (leisa) un verb que serveix per negar el ser o l’estar en passat.
La negació en àrab és tot un repte del que us parlaré un altre dia en un post sobre com es nega en altres llengües.
A més de no fer servir el ser o estar en present, el rus i l’àrab coincideixen en que no fan servir el verb tenir per expressar possessió. El “jo tinc gana” “jo tinc un cotxe” o “jo tinc vacances” o “jo no tinc temps” s’expressen fent servir construccions que a nosaltres ens poden semblar més o menys complicades. Per dir jo tinc gana els russos i àrabs senzillament dirien “jo estic afamada”, però per jo tinc un cotxe els russos dirien у меня машина o bé у меня есть машина que equival a dir una cosa així com de mi està cotxe. De la mateixa manera l’àrab té diferents construccions per expressar possessió sense utilitzar un verb tenir. Tinc un cotxe és لدي سيارة (ladei sayaratun) que equival a un “de mi un cotxe” o bé amb el عندي سيارة (agndi sayaratun). Aquest عند té la mateixa funció del chez francès si volem expressar per exemple “al metge” amb und “chez le médicin”. En anglès la preposició pertinent seria un “at “i en alemany “bei dem”. És a dir que quan expressem possessió en àrab el que en realitat designem és el que està amb nosaltres, a casa nostra o al nostre voltant. Si volem negar que tenim una cosa en rus afegim un нет. No tinc cotxe seria у меня нет машини, amb la particularitat que en negar el cas del substantiu cotxe passa a ser genitiu. En àrab els verbs es neguen amb el conegut لا, però com que l’expressió de possessió no es fa amb un verb sinó amb una construcció diferent llavors ens trobem que si neguem podem dir ليس لدي سيارة (leisa ladeia sayara) amb el “leisa” o bé ما عندي سيارة (ma agndi sayaratun). Aquesta partícula negativa ما (ma) només es fa servir en frases nominals. Com ja he comentat la negació en àrab mereix tot un post i no vull entrar en detalls ara.
Cal saber aquestes coses sobre tot si s’ensenya una llengua com l’anglès, l’alemany el castellà o el català, vaja una llengua on sí s’utilitzi el verb tenir perquè s’haurà tenir un xic de paciència si hem repetit vint vegades que cal posar aquest verb i els russos o àrabs l’obliden.
Aquesta absència del verb “tenir” és curiosa des del punt de vista psicològic. Si ho pensem bé, el verb tenir no expressa cap acció ni activitat sinó més aviat un estat. Potser per això en llengües com la russa i l’àrab no s’expressa amb un verb.
No m’agradaria acabar el post d’avui sense recordar que demà és Sant Jordi un dia especial ple de roses i llibres que per a mi son fonamentals. Per a mi sempre és un motiu d’alegria tenir un llibre nou a casa per llegir. És com tenir una aventura esperant-me sense haver-me de moure de casa. Us podeu imaginar un món sense llibres? Seria impensable, per tant fem-los-hi els honors demà!