No sé si sou dels que aneu gaire sovint al restaurant. Jo no. Per a mi el restaurant és un lloc on vaig en ocasions especials per celebrar quelcom poc habitual. I les vegades que he fet l’experiment de dinar fora de casa per comprovar si és un luxe que val la pena, no he quedat gaire convençuda.
Fa unes setmanes vaig haver de fer-ho perquè tocava tarda d’avaluació al centre i l’espai que tenim habilitat per a menjar-hi estava tan ple que si m’hagués esperat per dinar, ho hagués acabat engolint-ho tot en deu minuts, cosa que no em semblava gaire saludable.
A falta d’idees vaig triar una pizzeria prop de la feina i em vaig sentir com una potentada per asseure’m a una taula i esperar que em servissin el dinar. Vaig triar el menú pizza que incloïa aquesta especialitat italiana, una beguda i els postres o un cafè. Vaig pagar nou euros pel dinar i vaig sortir força decebuda perquè la pizza d’espinacs de Dr. Oetker que em cruspeixo amb la meva parella cada dos dissabtes és infinitament més gustosa que la que em van portar i costa tan sols poc més de tres euros. La veritat és que em vaig sentir un pèl bleda per pagar el que per mi són força diners per un sol àpat. En sortir però del restaurant em vaig trobar diversos dels meus alumnes de batxillerat entaulats menjant també una pizza. Els conec i són habituals del restaurant perquè com els seus pares i una bona part de la societat d’aquest país, per a ells, menjar fora de casa és una cosa d’allò més comú.
Els negocis de la restauració a la Península Ibèrica són nombrosíssims i tot i ser un sector en què la feina és dura, si els restaurants estan ben gestionats, constitueixen un negoci rentable.
Us heu parat mai a comptar quants restaurants hi ha en un parell de quilòmetres a la rodona? Fins abans del Covid-19 molts obrien cap a les set i alguns baixaven la persiana a les onze o dotze de la nit. La vida de molts s’articula a partir dels bars i restaurants i per això són part de la nostra cultura ibèrica.
Anar al restaurant a Espanya no és res de l’altre món. El turisme i la gastronomia són importants fonts d’ingressos aquí i òbviament per això la Covid-19 ha estat un gran desastre.
El primer confinament va acabar amb el 20% dels negocis de restauració al país, una gran tragèdia si tenim en compte que molts d’ells eren de caire familiar i alimentaven tot un nucli de convivència i que les actuals restriccions estan amenaçant encara una part important del sector que va sobreviure el primer confinament.
I en tota aquesta disbauxa d’informació amb què ens bombardegen els medis i encara més les xarxes, en un moment en què molts locals lluiten per sobreviure, s’ha esbombat que Alemanya ofereix fins a 70% d’ajuts als restaurants que han de tancar durant les restriccions. Aquesta notícia enfurisma els més encesos però s’ha de saber interpretar correctament. En primer lloc cal tenir en compte que Espanya té quaranta-sis milions d’habitats mentre Alemanya en té vuitanta-tres. No és el doble però gairebé. Això vol dir automàticament que hi ha moltíssims més contribuents a les arques estatals. El número de restaurants d’Espanya però supera amb escreix el número de restaurants a Alemanya. Aquí, segons dades del diari El Mundo, hi ha un restaurant per cada 175 habitants. Una altra font parla de 81.000 restaurants a Espanya. Al país Germànic hi havia en canvi 71.619 restaurants el 2019 segons el web Statista. És a dir que amb més població allà hi ha força menys restaurants i per tant al govern també li serà més fàcil donar ajudes a aquest sector.
Per què no hi ha tants negocis dedicats a la gastronomia allí? Doncs perquè en general els alemanys no tenen una hora per dinar com aquí i anar a fer un menú no és tan usual. Els esmorzars són més pel cap de setmana i esmorzar fora no és la regla general.
Les subvencions impliquen que si un negoci de restauració allí només ha fet el 30% del que factura habitualment degut a la Covid-19, el govern ajudarà aquest negoci amb un 40% per tal que arribi a un 70% de la facturació de les èpoques anteriors a la Covid-19.
El sector gastronòmic està sobre-explotat des de fa anys aquí i a més pateix el problema endèmic que hi ha molt intrusisme. Joves sense formació o en formació es dediquen a ser cambrers perquè és una feina fàcil d’aconseguir el cambrer professional està des de fa anys en perill d’extinció.
Però aquest intrusisme i els sous miserables del sector també han repercutit de manera molt negativa en la qualitat del servei que s’ofereix. Poques vegades vaig al restaurant perquè en definitiva la meva mentalitat és molt més germànica que ibèrica i anar-hi ha de ser quelcom molt especial. Però de les poques vegades que hi vaig, rarament quedo veritablement satisfeta amb el que menjo i amb el servei.
Malauradament us he de donar dos mals exemples recents de com funciona el servei a molts restaurants i els dos són d’aquesta setmana santa.
Hem fet dues sortides llargues per Pasqua. A la primera vam anar a dinar a Palamós. Evidentment ens va costar trobar restaurant a les dues perquè tothom tenia reserva i anar a menjar espontàniament una paella va ser una missió impossible. Vam acabar en local on vam haver de triar unes tapes amb unes porcions esquifides i on ens van cobrar quatre euros per una cervesa sense alcohol. I si es gaudeix de la terrassa doncs tot es dona per ben pagat però el problema és que mentre menjàvem vam haver de presenciar com un cambrer escridassava a l’altre i li donava ordres com si fos un esclau. Cap dels que s’ocupaven del servei a les taules es va mostrar amable en el més mínim.
El dia que vam fer l’excursió a l’Estartit vam tenir la sensació de que havíem fet moltíssima més sort que a Palamós perquè ens vam entaular a la una en un restaurant on s’havia cancel·lat un dinar.
El menú de paella constava d’un entrant i una paella per dos i les postres. Les begudes no estaven incloses.
Quan vam arribar al restaurant —el nom del qual prefereixo no dir— només hi havia potser unes cinc taules ocupades. Doncs van trigar ben bé 20 a 30 minuts en agafar-nos la comanda i quan va venir el noi a fer-ho, primer només volia demanar-nos què volíem beure. Per seguretat li vaig fer agafar la comanda sencera perquè ja em vaig témer que podrien ser lents.
El restaurant es va anar omplint i a nosaltres ens van portar les begudes però van trigar mitja hora més en portar-nos l’entrant. En els casos en què s’ha de fer esperar els clients tantíssim és potser adequat portar-los quatre olives, unes ametlles o si més no el pa del menú. Però el pa no ens va arribar mai. Ni abans de l’entrant, ni amb el primer ni amb el segon.
L’amanida del meu company era un tomàquet en rodanxes amb una mica de tonyina per sobre. Per morir-se de gana. I els meus musclos al vapor me’ls vaig menjar de la fam que portava però de bons no n’eren gens. Us preguntareu què es pot fer malament amb uns musclos al vapor, doncs bé: me’ls van servir freds, salats i tampoc no es van molestar a portar-nos ni uns talls de llimona.
Del primer plat al segon van passar uns vint-i-cinc minuts i quan va arribar la paella ens va deixar no gaire satisfets perquè era excessivament greixosa. Seguíem esperant el pa. Com us podeu imaginar del segon plat a les postres gairebé havíem fet ja la digestió. Quan ja pensàvem que no podia anar res pitjor resulta que demanem les postres, esperem en va i al quart d’hora apareix el cambrer demanant que li repetim la comanda perquè se n’havia oblidat. Comencem a estar força emprenyats. Als deu minuts apareix el cambrer amb les postres correctes per la meva parella però s’ha equivocat amb les meves. Sospiro i li dic de manera contundent que només ens faltava l’error per acabar de quedar contents.
Ens mengem el pastís de formatge de la meva parella mentre esperem les meves postres. El cambrer està visiblement irritat i gairebé llença la cullera per la taula.
Amb tot això el meu company va a pagar i aprofita per dir-li al cambrer més veterà que el servei li ha semblat nefast perquè ni tan sols ens han portat el pa del menú. El cambrer es defensa dient que hem d’entendre com a clients que quan el restaurant és ple és impossible tenir pa per a tothom.
De ben segur aquell dia van fer caixa però no entenc de cap manera com poden aguantar restaurants com el de l’Estartit. Quan el menjar és regular i a sobre el servei falla més que una escopeta de fira i el client queda descontent només es pot fer una cosa: escriure una ressenya al Trip Advisor o al google i esperar que no tothom sigui ruc i s’empassi un mal servei sense queixa.
En vista de l’èxit he de dir que les meves ganes d’anar al restaurant a gastar diners que em costen de guanyar han quedat força tocades. Prefereixo anar només un cop a l’any al restaurant i quedar realment satisfeta que no pas anar-hi tres cops malament. És clar que si tots féssim el mateix, o bé els restaurants s’espavilarien o bé molts més encara tancarien. De fet, segons un article del diari El Mundo del divendres 19 de juny del 2020, Espanya era en aquell moment el país amb més bars i restaurants del món. Forma part de la nostra cultura però la quantitat no indica qualitat i a més com hem pogut veure amb la Covid-19, que l’economia de tantíssima gent depengui d’un sol sector és un error fatal.
En tot la meva experiència personal d’aquesta setmana santa m’ha ensenyat que més val no anar a cap restaurant si no se’n té referències d’algun conegut. Així ens podem evitar el que ens va passar al meu company i a mi: que tornem a casa amb mal de panxa i la butxaca visiblement més alleujada.
Dijous vinent ens veiem amb un nou post i no oblideu preparar-vos pel Sant Jordi!