El desconegut conegut IV.

Gràciadivina

Era de poques paraules ell i per tant el missatge era clar i contundent. Probablement el Dani li hagués fet redactar quelcom més elaborat però com que tot plegat era una bogeria, si s’ho pensava gaire o si li exposava al Dani la seva idea, el seu amic no s’hi avindria o ell ho deixaria córrer tot. Com que havia de sortir de casa a les vuit per passar a buscar el Guillaume a casa de la seva ex, no va voler donar-hi va enviar el correu a la Martina. Al Dani ja li ho explicaria després. Li deia que seria a Barcelona del 6 al 12 de desembre i li tenia preparades dues sorpreses. Finalment una veritat com un temple perquè ella no s’ho esperava pas. No tenia temps de que el Dani repasses les errades perquè no li volia deixar llegir el mail. Òbviament l’estil del redactat i el nivell de català eren molt diferents al que la Martina havia rebut fins aquell moment d’ell però havia d’actuar amb rapidesa per no perdre l’oportunitat.

Quan va arribar a casa de la seva ex a Reixensart el matí s’havia llevat assolellat. Picà tres vegades per anunciar la seva arribada i la Caroline es va fer esperar. Potser tenia convidat masculí a casa. Ja feia temps que ella havia decidit refer la seva vida i buscava parella amb el sistema “speed date”. I de tant en tant la presa picava però quan s’adonava del tipus de dona amb què s’havia embolicat fugia tan aviat com podia. L’Olivier hagué de tornà a tocar el timbre tres cops i esperar. Per fi ella obrí. Semblava que acabava de sortir de la dutxa perquè encara portava els cabells molls.

—Bon dia Olivier.

—Bon dia. Està llest el Guillaume?

—Avui s’ha llevat amb el peu esquerre. Passa que està acabant de fer la bossa!

Mentre l’Olivier seia a la cuina la Caroline li oferí un cafè aigualit. Ell ja coneixia el beuratge de la seva ex i no estava per gastar diplomàcies que li espatllessin l’estómac aquell matí.

—Com va la feina? — demanà ell intentant mantenir una conversa digna amb la seva ex.

—La feina avorrida. Sort que el yoga em compensa la frustració.

«El ditxós yoga dels nassos que suposadament fa miracles » va pensar escèptic.

—El Marc diu que si segueixo amb el ritme de fins ara, dintre de poc podré donar classes jo. Llavors potser deixaré la farmàcia.

L’Olivier no volia dir-li a la Caroline el que pensava. Hi havia molts farsants en el món del yoga i els entrenaments físics, molt  de culte al cos i molt poc seny. El tal Marc mateix era un quissoflauta sense ofici ni ofici que havia trobat la pedra filosofal fent classes de yoga que cobrava a preu de consulta de cirurgià. La seva ex s’havia deixat enlluernar per aquella vida relaxada i el sou privilegiat del seu instructor. El noi tenia com a carta de referència un cos escultural amb què hipnotitzava totes les dones maduretes que arribaven a classe. Probablement de musculatura i articulacions no en sabia ni un borrall i la meitat de les seves alumnes acabarien amb lesions greus que hauria de curar ell, però això sí, totes haurien arribat a una pau còsmica i s’haurien il·luminat amb una nova filosofia vital. La filosofia de no fer més del que calia per viure. L’Olivier es demanava qui tiraria endavant els països si la gent només treballava per guanyar el necessari per subsistir. Adeu a pagar impostos inútils que no revertien en res. Li hagués agradat xerrar una estona amb el xitxarel·lo del que parlava tantíssim la seva ex. Però ben mirat potser no calia perdre el temps en ell perquè des de que el Marc i el yoga havien entrat a la vida de la seva ex, ella li estava menys a sobre i això era un descans. Tot li estava bé menys que el seu nano s’emmirallés en un personatge així.

Després d’uns vint minuts d’espera el Guillaume va baixar les escales amb la seva motxilla i la cara de desgana habitual.

—Bon dia! — va fer l’Olivier que augurava un cap de setmana de silencis o retrets amb el seu fill.

El noi passà pel costat del pare i es va dirigir a la porta.

—Anem?

L’Olivier va ullar la Caroline que posar mala cara. La mare va demanar al seu fill un petó de comiat i el noi li el va fer amb inapetència. En  pujar al cotxe l’Olivier anuncià.

—Estic molt content de les teves notes Guillaume.

El noi callava i mirava fixament la carretera com si hi volgués llegir el llenguatge ocult de l’univers.

—He pensat en fer-te un regal pel teu rendiment. Si segueixes així entraràs a la universitat que vulguis i podràs estudiar el que més et vingui de gust.

El noi se’l mirà de cua d’ull un moment i sense dir res continuà mirant la carretera. L’Olivier intuí que el cap de setmana seria funest. El Guillaume tenia quinze anys i estava en una etapa complicada. A pesar del que els hi deia la psicòloga de que el comportament del Guillaume era d’allò més normal, el passotisme de son fill l’empipava enormement. Ho feia expressament per acabar amb l’energia dels adults, com a càstig per haver-lo portat al món.

—Si hem d’estar així tot el cap de setmana, fes-m’ho saber que organitzo una barbacoa per fer-ho més suportable. — Digué l’Olivier a qui començava a acabar-se-li la paciència. — Mira, no sé què t’ha passat però potser m’oblido del teu regal. Pensava anar amb tu sis dies a Barcelona però no tinc ganes de portar un sord-mut de company de viatge.

El Guillaume se’l va mirar.

—Barcelona?

—Sí. Barcelona. On el temps és infinitament millor que aquí, es pot anar a passejar a la platja, hi ha una pila de coses interessants per veure i a més s’hi menja de conya.

—Com se t’ha acudit Barcelona?

—No t’agrada la idea?

Hi hagué altre cop una pausa llarga per part del Guillaume. L’Olivier es va mirar son fill de reüll i veié que l’expressió de la seva cara havia canviat.

—Ja em faràs saber si t’interessa el viatge. Suposo que ara et tancaràs a l’habitació a estudiar i xatejar. Si no et fa res, jo convidaré els amics perquè no tinc ganes de que paguis amb mi el que sigui que tens ara.

El Guillaume no badà boca. No podia explicar què li passava perquè ni ell realment ho sabia. Tot el que tenia eren les seves grans notes per fer-lo sentir segur de que la seva vida no seria un fracàs total i absolut. Quan mirava al seu pare hi veia un home cansat i estancat en una vida on ja no hi havia canvis. I quan es fixava en la seva mare es desesperava. Ella estava buscant desesperadament un nou lloc on encaixar però no l’acabava de trobar. Ara li havia agafat pel yoga i pel seu entrenador, el Marc. Es veia d’una hora lluny que era un xarlatà però havia ensarronat a sa mare. Li feia por fer-se gran i convertir-se en un d’ells. En un adult buscant un lloc a la vida o en un adult que l’havia trobat però s’hi ofegava com son pare. I això que era un home amb potencial.

L’Olivier va aparcar al garatge i el Guillaume va baixar del cotxe. Trencà el silenci per demanar.

—I quan anirem a Barcelona? Ho dic per si em cau prop d’algun examen, per estudiar abans i poder anar-hi sense llibres.

—A principis de desembre. — Va fer l’Olivier.— Els bitllets els reservaré aquesta tarda.

El noi pujà a la seva habitació i l’Olivier va anar al seu despatx a comprar els bitllets i a escriure un llarg correu al seu amic…

 

 

 

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s