A la una de la matinada el Dani encara hi donava voltes. Ara ja era massa tard. No podia desvelar el seu secret i calia continuar amb el joc. Un sentiment d’impotència s’amarà d’ell. L’havia feta massa grossa amb la seva fantasia i a més hi havia implicat un amic seu. Ara la Martina havia convidat l’Olivier a Barcelona i ell hauria d’inventar-se quelcom plausible sobre la seva vida al país való. Havia de ser quelcom que l’impedís viatjar a Barcelona. Però què? Una dona i uns fills era inacceptable. Ja havia dit a la Martina que era solter. Una àvia discapacitada potser? Un torneig de no sé què. Encara hi donava voltes. S’havia adonat del merder en què s’havia fotut a ell i al seu amic quan li va arribar un missatge al mòbil dient que havia de mirar el correu. El missatge no contenia cap mena de salutació com era usual en el seu amic. Alarmat el Dani mirà la bústia de correu electrònic en arribar a casa de la feina. El belga havia redirigit el correu al Dani per posar-lo al corrent del que passava.

Ja li ho havia advertit el seu amic que no era bo seguir amb una farsa, que en algun moment s’havia d’acabar i que viure en una mentida desgasta molt. Decidí dir-li a l’Olivier que no respongués al correu mentre els dos pensaven què fer amb la situació. Es va maleir els ossos per l’atzagaiada.

Aquell vespre la Martina dormí intranquil.la, martellejada per la curiositat. Per què no hauria escrit l’Olivier? Potser havia tingut un dia difícil a la feina, o potser es començava a cansar de l’intercanvi d’informació anodina sobre les seves respectives rutines. Al pis de sota el Dani seguia redactant un correu que ja no sonava tan xarbotant d’alegria com els que havia escrit fins aquell moment perquè l’enviés el seu amic. «Ho notarà i es cansarà» pensà ell entristit. Li agradava saber què feia la Martina, aquella noia que sempre li havia semblat fora del seu abast i de qui estava encaterinat des de sempre però no es volia embrancar en un joc tan brut i molt menys havia esperat d’ella que convidés a aquell desconegut a visitar la ciutat.

Escrigué el cos del correu i després demanà al seu amic que no l’enviés de seguida sinó que esperés un parell de dies per fer-ho. Molt probablement la Martina interpretaria que aquell convit estava fora de lloc i llavors potser es distanciaria de l’Olivier. Eren prop de les dotze quan acabà de redactar el mail.

L’endemà al matí el Dani sentí el despertador de la noia i les seves passes poc després com era habitual i es demanà si estaria inquieta per la manca de notícies del belga. Desitjà que no fos així. En el fons l’havia observada des de feia anys però la font d’informació més real que tenia d’ella era l’Olivier. A través d’ell havia esbrinat que els seus esports favorits eren la natació i el patinatge sobre gel, que detestava l’hivern perquè la feia sentir trista, que de tant en tant passava molts nervis a la feina i que enyorava la seva millor amiga, que havia marxat a viure a Tarragona després de treure’s les oposicions de professora de secundària feia un any i mig. I ella, què en sabia d’ell? El que havia anat explicant el seu pare a la Martina quan aquesta demanava pel Dani. I ho havia fet prou sovint es veu. Fins i tot el Joan li havia començat a fer bromes amb “la teva xicota del pis de dalt” durant una bona temporada després que ella tornés d’Holanda. El Dani s’enllestí per anar a la feina i s’ho va fer venir bé per sortir en el moment en que notà que la Martina també marxava. S’entretingué a la porta mentre ella baixava el replà i la ullà per veure com estava. S’havia vestit de manera alegre i les seves passes decidides feien joc amb els pantalons vermells però quelcom en la seva mirada era menys picardiós que durant les darreres setmanes.

—Bon dia Martina!

—Bon dia Dani.

Ella el mirà directament als ulls i al Dani li se li va foragitar el cor. Les hores d’aquell dia no passaven per la Martina tan ràpidament com hagués volgut. La seva feina no fluïa i estava desassossegada. Havia de redactar quatre notícies però el text li semblava inconnex i incoherent. Definitivament l’assumpte amb l’Olivier no se li estava posant bé i aquell debat interior sobre si seria convenient o no aferrar-se a una amistat tan llunyana i desconeguda, li estava drenant l’energia.

Per sort durant l’esmorzar la Martina pogué compartir la mitja hora d’esbarjo amb el Santi, que la va animar amb les seves bromes. El fotògraf i historiador portava gairebé vint anys treballant al diari i havia esdevingut un supervivent en temps de tempesta. Tenia quaranta-cinc anys i una panxa incipient que feia palès que era tan amant de la bona taula com de la seva família. En Santi parlava sovint dels canvis que havia experimentat Barcelona i havia esdevingut un detractor de la ciutat aparador en què s’havia convertit la capital catalana.

—Estic espessa avui Santi. M’hauré de prendre una dosis doble de cafè i quedar-me sense dinar per acabar els reportatges.

—Et passa quelcom?

—No estic gens inspirada. Em falten les ganes d’escriure.

—Però si precisament la bombolla immobiliària i els desnonaments és un tema que t’interessa!

—Ho sé. Però tinc el cap en un altre lloc.

El Santi la mirà encuriosida.

—En un lloc agradable o desagradable? —demanà ell encuriosit. La Martina era la dama de ferro de la redacció. Ni tan sols la mort de la seva mare s’havia emportat ni una engruna de la seva inspiració d’escriptora. Havia de ser quelcom greu.

—Encara no t’ho sabria dir. Crec que estic posant massa energia en conèixer algú que està molt lluny de mi.

—No em diguis que encara segueixes escrivint a aquell holandès catalanitzat? —digué ell incrèdul.

—És belga. I sí, encara segueixo amb la nostra amistat…

El Santi va sospirar.

—Vols que anem a fer un cafè avui a l’hora de plegar?

—Fet!

I mentre a la redacció la Martina lluitava per escriure un reportatge que fes posar als barcelonins els pèls de punta per l’encariment abusiu del preu de l’habitatge, a Bèlgica l’Olivier pensava entre visita mèdica i visita si no era el seu deure moral més noble ajudar al seu amic Dani a donar el primer pas amb la noia que li agradava. Ell havia estudiat medicina per guarir els seus pacients. El Dani se’n podria considerar un. La medicina havia absorbit la seva vida de tal manera que li quedava poc temps de lleure. I quan en tenia es dedicava a l’esquí i la hípica, a les barbacoes amb els pocs amics que tenia i al seu fill a qui veia cada dos caps de setmana i del que estava orgullosíssim. Era solter encara perquè mai s’havia casat i el seu fill Guillaume va ser el millor fruit de la relació més llarga i profitosa que havia tingut mai amb una dona. Desafortunadament la seva professió s’enduia bona part de l’energia necessària per buscar una persona nova. I el Dani tenia suficient temps lliure i la noia però li faltava l’impuls. Calia una solució mèdica invasiva.