La setmana passada vaig escriure sobre supersticions d’arreu d’Europa i avui vull donar-vos a conèixer un simpàtic costum d’algunes regions d’Alemanya que molt probablement ve d’una superstició també.

Me la van explicar quan vaig anar a passar un cap de setmana llarg a casa la mare del meu ex-company que vivia a la Frísia oriental, Ostfriesland. Vaig dedicar ja un post a aquesta cordial regió quan en el seu moment vaig parlar-vos de la tradició de beure el te en aquelles contrades.

La Frísia Oriental està ubicada al nord del país molt prop d’Holanda i comparteix amb el darrer els paisatges i una afinitat lingüística perquè el frisó recorda el neerlandès.

Els pobles del nord d’Alemanya que fan frontera amb Holanda són tranquils, pacífics i  suficientment petits per a que tothom s’hi conegui . La gent és afable i bromista però com totes les regions no industrialitzades, estan perdent habitants perquè el treball de camp no atrau els joves que acaben marxant per buscar-se la vida a les urbs més grans.

Això sí, algunes tradicions es mantenen entre els que encara hi habiten. La primera és la de beure el te. La segona és una mena de ritual per trencar la mala sort de les dones que arriben a la trentena i encara ni estan promeses ni s’han casat. Com podeu comprovar aquesta tradició ja està una mica passada de moda doncs avui dia poques s’han promès o unit en matrimoni als trenta.

No obstant, en complir la trentena i si la noia no té encara promès, els seus familiars i amics li prepararen una festa amb la que recordarà millor el seu aniversari.

El dia acordat pels participants en la cerimònia es va a buscar la noia a casa seva. En els indrets més rurals no és poc habitual fer-ho en tractor. Llavors se la porta a algun lloc i  se la posa davant d’una porta a netejar-ne el pom.

Com que la tradició s’ha anat sofisticant ara de vegades la porta és una porta que es fa expressament per l’ocasió i se situa en un lloc visible per tal que tothom vegi com la noia posa cura en deixar l’agafador impecable.

Segons com d’enjogassats siguin els amics i familiars la fan vestir d’una manera especial i li donen les eines que li calen per fer la seva feina. Generalment no se li posa la  tasca fàcil perquè els parents li embruten el pom diverses vegades per tal que ella no l’acabi de fer net. Mentre, li van fent preguntes i si no les respon bé, la fan tornar a netejar.

La feina s’acaba quan un vailet del poble, que ha de ser un noi verge, s’apropa a ella i li dóna un petó que l’allibera de netejar poms.

Com que avui dia ja no és tan fàcil trobar nois per desvirgar, es considera vàlid qualsevol noi que sigui verge d’horòscop o fins i tot n’hi ha prou amb un jove en edat de casar.

Però no vull que us quedeu amb la idea que només són les dones qui s’han de casar abans del trenta si no volen que els facin passar una estona netejant. De fet la tradició original va venir  de Bremen es va estendre ràpidament pel nord i tenia previst recordar als nois de trenta anys que potser ja era hora d’anar fent un pensament. Posteriorment es va inventar la variant femenina d’aquest simpàtic costum.

En el cas masculí els familiars i amics del solter que ja ha complert els trenta trien una data per anar a buscar al noi i emportar-se’l a algun lloc on hi hagi escales.

A Bremen el que es feia antigament era dur-lo  a la catedral i embrutar les escales tant com es podia per fer-li escombrar durant una bona estona. Com que els pobles petits no tenen catedral és suficient portar el solter a qualsevol edifici públic amb una escalinata. Pot ser l’Ajuntament, l’escola municipal, etc. Per embrutar l’escala sovint es fan servir fulles d’arbres i llavors es situa al noi al principi de l’edifici en qüestió i se’l fa escombrar fins que arriba una verge i li dona un petó al solter.

Ambdós costums estan fets per trencar l’encanteri —o malefici— que havia deixat aquell solter o soltera sense parella ni perspectiva de casori.

Jo recordo molt bé el dia que em van explicar la tradició. Jo era amb el meu company de llavors, la seva mare i la seva àvia a taula dinant. Vam parlar d’edats perquè ell havia complert els trenta i encara estava per casar i llavors va sortir el tema d’aquest costum. En aquells moments jo tenia vint-i-dos anys. Després d’explicar-me com funcionava la cerimònia ell va dir: “veus Mariona, tu ja no em podries alliberar” fent al·lusió clara al fet que jo ja no era verge. Ni llavors ni ara s’esperava d’algú de vint-i-dos anys que ho sigui, però com que a la taula hi havia la seva àvia de més de vuitanta anys jo em vaig enrojolar. L’anciana ho va trobar tan simpàtic que des d’aquell moment ella i jo ens vam convertir en unes grans amigues. Era una àvia molt maca i xiroia, pentinada tradicionalment amb un monyo gris i vestida amb faldilla. Ella sempre em va parlar en frisó i jo li responia en Alemany.

He de reconèixer que la Frisia oriental, els seus paisatges i les seves tradicions van deixar un pessic al meu cor. De tots els indrets per anar a passar un cap de setmana o unes petites vacances relaxants a Alemanya jo us recomanaria sens dubte Ostfriesland. És una regió fantàstica, pintoresca i a més molt curiosa per la seva similitud amb Holanda però el seu caràcter germànic. Té també a favor que no és una regió turística i que per tant és econòmica. I si ho voleu, podeu fer nit allí o agafar-vos un apartament a compartir allí i fer excursions a Holanda, que és infinitament més cara. Jo vaig estar a Dizum, que llavors es deia encara Dizummer Verlaat però que ara ja al mapa de google no figura amb aquest nom.

Però ja sabeu que els pobles, regions i petites poblacions poden transformar-se i passar a ser part d’un altre nucli. Això és el que va passar amb la comarca del Moianès que no existia fins l’1 de maig del 2015. Amb el meu Dizummer Verlaat deu haver succeït una cosa similar.

En tot cas amb un o altre nom és un lloc encantador que val la pena haver visitat una vegada a la vida.