Aquest dijous estrenem pràcticament l’estiu després d’una revetlla molt més serena del que és habitual a causa de la Covid-19. No hi ha hagut borratxera general a la platja, cosa que s’agraeix perquè per primera vegada es podia anar a gaudir de la sorra i del mar d’hora. No han calgut brigades de neteja treballant hores seguides per endreçar les malifetes de la nit. Tot un descans.

A Alemanya la nit de Sant Joan no es celebra ni tant ni tan multitudinàriament ni tampoc amb tanta solemnitat. Alguns homes, potser com a molt un deu per cent, agafen les seves bicis i alguna mena de carro que enganxen a aquestes, s’hi posen unes quantes cerveses i van a beure-se-les en companyia masculina al bosc. Un ritual bàsic i mancat de sofisticació. La celebració del solstici d’estiu no va acompanyat ni de cava, ni de cap dolç típic com tenim nosaltres. Un xic ensopit ho he de reconèixer.

Potser ho fa el fet que en alguns indrets l’estiu sol ser curt i inestable amb força dies de núvol que recorden que l’època llarga i freda no trigarà en  martiritzar amb virulència l’humor dels alemanys.

Però no us volia pas parlar del clima alemany avui sinó d’una expressió típica d’allà que designa un tipus de personatge i tarannà estereotípics. Per explicar-vos-la vull recordar una persona que vaig conèixer fa molts anys a Dresden. Certament viure sola durant nou anys a l’estranger et fa aprendre tant o més que els estudis que em vaig endur d’allí cap a casa nostra. No dubto que el repertori de gent amb qui vaig entrar en contacte em fa categoritzar els caràcters posant-los el nom d’alguna de les persones que vaig conèixer quan vaig viure allà. Ara bé, cada persona és un món i encara conservo l’entusiasme de trobar gent nova encara que resulti difícil i impliqui un esforç. Cada persona és un univers, ja ho sabem.

Doncs bé, un vespre vaig conèixer en una festa un noi panxacontent, rialler i rubicund que anava vestit com si volgués treballar en una granja, amb els cabells esbullats i un caminar pausat. Era un company de feina de la meva parella i parlava pels descosits. Em va caure força bé  perquè la gent desinhibida com ell no abundava a l’est d’Alemanya en aquells moments i m’hi vaig passar parlant mitja nit. No tothom però mostrava el mateix entusiasme pel Jörg que jo i no vaig trigar a esbrinar per quin motiu. El Jörg semblava tenir l’autoestima inflada fins a tal punt que estava convençut que el que ell deia era una veritat total i absoluta. Això ho vaig anar descobrint poc a poc amb el tracte. Sortís el tema que sortís, ell sempre havia de posar cullerada i il·lustrar als companys de conversa amb els seus coneixements del tema adquirits a través de vivències de terceres i quartes persones. Tenia la desvirtut d’estar convençut que estava informadíssim de tot i que tenia suficient criteri per valorar i jutjar en qualsevol moment totes les circumstàncies i situacions en que es trobés cadascú de nosaltres. Com que parlava sempre amb un to autoritari vaig arribar a pensar en la meva ingenuïtat que potser tenia dos o tres doctorats i es passava el dia llegint i posant-se al dia de tot. Tanmateix no era així. Ell tenia uns estudis que en el seu temps a la RDA no eren pas universitaris i d’hores de lectura no en gastava gaire. Ep, que consti que per estar al dia de tot i saber molt no cal anar a la universitat, però en aquell moment jo ho veia d’una altra manera.

Amb el que ell pensava que era el seu coneixement enciclopèdic, el Jörg deia sovint a tothom el que havia o no de fer tot i que no se li demanés el parer. En la seva saviesa absoluta va arribar a diagnosticar-me alguna malaltia que jo no tenia pas i em va resultar mot difícil demostrar-li que estava equivocat. De fet va posar fins i tot la validesa del diagnòstic del meu metge en dubte.

Van passar uns anys i jo vaig anar molt sovint a les reunions i festes dels companys de feina de la meva parella però sovint notava que el Jörg no hi era. Se’l convidava potser una de cada vuit vegades. En una ocasió e Jörg va sortir altre cop a la conversa, ara no recordo per quin motiu, i un dels seus col·legues digué: “An Jörgs Wesen, soll die Welt genesen” que voldria dir una cosa així com “ en l’ésser de Jörg, s’ha de curar el món”. L’expressió es fa servir per totes aquestes persones que es pensen que ho saben tot millor que tothom i desautoritzen immediatament a tota persona que no siguin ells mateixos.

El Jörg va ser un dels meus millors amics a Alemanya però reconec que se l’ha de saber mantenir un pèl a ratlla perquè la gent que té aquest caràcter embafa. Un no sempre té ganes d’estar en companyia d’una persona que es pensa que posseeix la veritat total i absoluta i quela resta li ha de fer cas.

Per acabar el post d’avui, vull escriure un altre cop sobre un adjectiu d’aquells que designen un tarannà en alemany: “Satansbraten”, que literalment vol dir un guisat de Satanàs. Com us podeu imaginar no és res positiu en absolut. Un o una “Satansbraten” és una persona que pot enganyar a la gent, també es pot fer servir per aquells  amb molta picardia maliciosa o pels nens difícils de controlar.

El post d’aquesta setmana ha estat curt perquè el meu esgotament físic és gran. El curs ha resultat molt difícil per a mi en molts aspectes i ara començo a notar les conseqüències del no haver-me pogut aturar ni una setmana a descansar. Crec que aquest any quan realment comenci les vacances per primera vegada en molts anys intentaré estar tres dies seguits sense planificar absolutament res i fent exactament a cada moment el que em vingui de gust. Tinc la impressió que fa milers d’anys que no ho faig. La qüestió serà, ho podré aconseguir o em sentiré improductiva sense cap mena de planificació durant uns dies? Ja us ho faré saber.

Bon estiu a tots!