La Porta XXIV

IMG_20180916_200937_resized_20180927_073051098

Un cop els van tenir dintre, el vehicle va arrancar i el Benet va abraçar la Lícia, que era asseguda al costat d’una persona d’una tossa considerable que portava un passamuntanyes. Els dos es van abraçar i no gosaven dir res per por de no comprometre’s. La situació era ja prou complicada. El Benet notà que ella tremolava lleugerament i la va estrènyer més fort i va amagar el cap de la Lícia al seu pit. Passés el que passés ella havia de notar el seu escalf. El trajecte no va ser excessivament llarg. Uns vint-i-cinc minuts en que el silenci ofegà la por dels dos. De cop el vehicle s’aturà i s’encengueren les llums de l’interior. Les dues persones que seien davant van descobrir el seu rostre. Eren El Joel i l’Eva! La tercera persona que seia al costat de la Lícia no es va treure el passamuntanyes.
— Eva! — va exclamar la Lícia sorpresa i espantada.
—Em sap greu mare! Ho havíem de fer així perquè tenim una cosa molt important a dir-vos i no ens podíem arriscar. Sentim la por que heu pogut passar…
La Lícia i el Benet es van mirar. A ella li feia venir calfreds pensar que podia haver compromès el Benet i ell ho va poder llegir al seu esguard.
— Es veu que l’elixir està deixant de funcionar per moltíssima gent i les autoritats han activat l’estat d’alerta. Fan desaparèixer tots aquells que es manifesten contra el sistema perquè tenen por que comencin a fer pensar massa gent generant dubtes i inquietuds.
— Quanta gent ha desaparegut?
— Només aquesta setmana uns trenta a la ciutat. És una xifra molt alta per una sola localitat. Pensem que deuen ser els que ja havien perdut clarament el control, però pensem que n’hi haurà d’altres a qui l’elixir els comença a fallar i també hem de calcular que hi ha molts valents que han decidit des de fa temps viure sense la droga com el Benet però no gosen dir-ho.
— Vaja! Jo que em pensava que era especial! — digué el Benet enjogassat de nou.
— I ho ets Benet. No obstant, la veritat és que des de fa mig any estem desbordats amb la quantitat de gent que ha aconseguit arribar a nosaltres perquè han deixat de prendre l’elixir i volen viure lliurement. Ens demanen recolzament emocional i si intentem mobilitzar aquesta gent per lluitar per la causa crec que podríem desestabilitzar el sistema i guanyar temps.
— I què em toca fer ara Eva? — demanà la Lícia assumint la seva part de responsabilitat.
El Joel la mirà tendrament i li digué.
— Sospitem que intentaran fer-te desaparèixer a tu també. No crec que tinguin la intenció d’arriscar-se a esperar que facis una ximpleria i vagis dient que no et ve de gust fer el traspàs. No volen més dissidents. I Òbviament les cal fer-te fonedissa sense haver de pagar per la cerimònia. S’estalvien moltes unitats d’energia.
— Però tota aquesta gent desapareguda no té familiars o amics que els cerquin?— demanà ella.
— Aquí està la qüestió. — Digué el Joel entusiasmat. — Són ara tants que també ells han començat a trobar els canals per contactar-nos. El principal problema serà evitar que es descobreixi la xarxa perquè entre tots aquests que ens contacten pot haver-hi algun adepte al sistema. I podria intentar desintegrar l’organització a canvi de privilegis vitalicis.
— Llavors a mi potser només em queden uns pocs dies fins que m’interceptin oi? — digué la Lícia ensopida.
— Suposem que sí. No es voldran arriscar. — Digué l’Eva. — Per això us hem dut fins aquí. Era la única manera de fer-vos arribar la informació a tots dos de manera ràpida.
La Lícia i el Benet van entendre que allò volia dir que els quedava menys temps del que pensaven.
— El Joel i jo volíem que tinguéssiu uns moments per vosaltres. Si sortiu del cotxe i mireu davant vostre hi veureu un llum no gaire lluny. Seguiu-lo i anireu a parar a una antiga caravana mig abandonada dins aquest antic parc. La utilitzem sovint per reunir-nos amb membres d’altres cèl·lules. Els tres aquí l’hem feta tot lo còmoda possible perquè hi pugueu passar una bona estona plegats. — L’Eva va mirar la seva mare dolçament. — Aquests moments no s’haurien de cronometrar mai però creiem que dues hores i mitja són el màxim per tal de no aixecar sospites. Trigarem en tornar-vos a casa i per tant també hem hagut de calcular aquest temps. Aneu!
El Benet va agafar la mà de la Lícia i va accionar la maneta de la porta per obrir el cotxe. Un cop fora els dos van córrer com adolescents cap al llum amb una estranya sensació de monitorització i manca de llibertat que els avergonyia. Tanmateix no podien córrer el risc de no poder estar prop l’un de l’altre mai més.
Van entrar a la caravana i els dos van observar-la durant uns segons. Era un espai molt petit però immensament acollidor que no hagués pogut ser millor per una estona d’intimitat.
— És com la que van tenir els meus pares durant anys al jardí de casa seva. Havia estat dels meus avis quan eren joves i a mi sempre m’havia agradat imaginar-me com havien pogut viatjar ells.
— És magnífica! — digué la Lícia que s’havia fixat en el sofà del racó.
— Lícia,— digué ell pausat— m’hagués agradat que d’alguna manera haguéssim pogut tenir temps per anar al nostre ritme. Això potser et sembla molt ràpid, fred i programat.
— Benet, només ens queden unes setmanes i segons sembla podrien acabar sent només uns dies.
El Benet no s’ho va pensar i la va abraçar fort per donar-li un petó als llavis. Les cames li tremolaven però notà que ella també vibrava i potser amb sort ni s’adonaria dels seus nervis. Van tenir temps d’arribar al sofà i van perdre totes les inhibicions que tenien. La ment de la Lícia va quedar en blanc i va oblidar per complert que la seva filla era còmplice de la seva relació amb el Benet i es va deixar anar. El Benet estava més nerviós del que pensava perquè s’ho havia imaginat d’una altra manera però no va perdre l’oportunitat que li havia donat el destí. Quan els dos se’n van adonar havien passat una hora i mitja i no tenien cap ganes de separar-se l’un de l’altre. Però ho havien de fer. Si més no per anar recollint les peces de roba del terra i que no els passessin a buscar i els trobessin encara a mig vestir. Mentre ell plegava roba de terra la Lícia se’l mirava.
— Tant de bo pogués veure’t així cada matí!
Ell la fità i li agafà el braç que descansava sobre aquell sofà tan petit però que els havia estat tan còmode.
— És una bogeria però crec que hem de veure tot això com una lluita que guanyarem. M’has donat una injecció d’energia que ara aprofitaré més que mai!
— Com? — demanà ella.
— Ja fa temps que em ronda pel cap fer un experiment…
— Quin?
El Benet es va ajupir davant una Lícia encara estirada al sofà i mig coberta per una manta que s’hi havia trobat.
— Això t’ho diré quan em funcioni el pla… — vinga! Ens hem de vestir que ens passaran a buscar aviat!
La Lícia li va fer cas i es va posar la roba amb celeritat davant un Benet somrient que encara semblava més jove que feia unes hores. Els quedaven uns minuts només i la Lícia observà el Benet.
— Quan ens han fet entrar al vehicle pensava que serien agents del sistema i que t’havien monitoritzat també a tu. No m’ho hagués pogut perdonar!
— No crec que triguin gaire en detectar-me com a sospitós. Llavors s’haurà acabat el club de lectura…
La conversa quedà interrompuda per uns cops a la porta. Els dos encaputxats van entrar i es van treure el passamuntanyes. Eren el Joel i l’Eva altre cop. Al Benet no li va passar desapercebuda la mirada de complicitat entre mare i filla.
— Us portem en un lloc segur i des d’allà aneu a casa. Heu d’intentar fer vida normal. — El Joel s’acostà a la Lícia amb quelcom que semblava una pistola. — T’hem de posar un localitzador. Per fer-lo més discret i que no te’l treguin està dintre d’una arracada que és un pírcing.
— Mare, no et molesta oi portar-ne un?
— Per a res. Si això m’assegura que em podeu trobar…
— Sempre te’l podrien descobrir. — Digué el Joel.— Però és poc probable que s’hi fixin.
— Endavant.
La Lícia va dir on el volia i li van col·locar a l’orella esquerra per sobre d’on portava les arracades. Quedava cobert pel cabell però si se’l recollia lluïa amb gràcia.
— Molesta una mica.
— T’hi hauràs d’anar posanth-i alcohol fins que es guareixi.
— Cap problema.
Van afanyar-se a sortir i el vehicle els tornà fins prop de casa de la Lícia. Quan van sortir del cotxe La Lícia i el Benet van recuperar la seva sensació d’intimitat.
— És tard i hauríem d’anar a casa però no en tinc gens de ganes. De fet el més cruel és que no podem passar la nit plegats.
El Benet va abraçar a la Lícia.
— Si cal faré que em facin desaparèixer a mi també i així tindrem més temps per nosaltres.
— Però deuen mantenir els dissidents en cel·les separades… A més, has de protegir el club de lectura. Ets l’enllaç entre jo i la meva filla i et necessitem fora de tota sospita.
El Benet sabia que tenia raó. Aquell vespre van seure en silenci al banc on sempre conversaven abans de que la Lícia entrés a casa seva. Ell li agafà la mà.
— Vull que sàpigues que ha estat fantàstic. I que la propera vegada no hi haurà ningú controlant-nos el temps.
La Lícia el mirà amb llàgrimes als ulls.
— Saps perfectament que no tindrem una altra oportunitat.
Estrenyent-la li digué amb veu ferma:
— Ans al contrari. Cada cop estic més segur que sí la tindrem.
Ella sospirà.
— És hora d’anar a casa.
Es van aixecar i van caminar fins l’edifici on vivia la Lícia. Eren ja dins la zona que el xip del dispositiu de la Lícia retransmetria. El Benet li donà un petó i li xiuxiuejà a cau d’orella «no necessito cap dispositiu per sentir-me al teu costat». La Lícia somrigué però pensà que poder-se comunicar amb ell la faria sentir més segura. No havia estat mai cap entusiasta del dispositiu però ara que volia utilitzar-lo no podia. Havia d’aprendre a viure el que li quedava com els seus avantpassats.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s